Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual

Plàncton. El Bloc de Josep Igual

mimmopaladinopoemaetruscoIgual2019Dimecres, 26 de desembre

Per Sant Esteve, un pas de llebre.  Despert a dos quarts de nou. Grisor somnolenta a l’ envelat de la primera hora. Després, la ditada de safrà d’un sol apocat. Decoracions oscil·lants de l’anticicló. Cantata de Bach al llibret robòtic –a tall d’antídot, per si de cas. El cafè, la continuïtat, un xic ralentitzada.

Remirada ahir la pel·lícula “El nom de la rosa”, basada més o menys en la novel·la d’Umberto Eco. Trobats més detalls sucosos: moltíssimes picades d’ullet literàries i filosòfiques, no cal dir-ho. El bibliotecari cec, que odiava la comèdia i el riure, que blindava la segona poètica d’Aristòtil, l’homenatge d’Eco a Borges, que fou nomenat bibliotecari quan ja era cec del tot, una ironia que l’argentí expressà en un poema memorable. Ganes de retornar, un dia o altre, als assaigs d’Eco.

Llegida una carta de Salvador Espriu a Josep Tarradellas, que, com ja sabem per altres testimonis lúcids, no s’assabentava de molt i estava carregat de manies bufades i prou voluntat de claudicació. Espriu li retreu elegantment, amb una burxant conya en el subtext, que el president republicà exiliat no comprenga que calia la unitat de totes les opcions per resistir el desastre imposat que partien. Li donava a entendre que fins la vocació claudicant del vell republicà feia falta al farcit del pollastre. Espriu, com  em recordava no fa molt Josep Miquel Ramis en una llarga conversa, va destruir totes les cartes rebudes, però es veu que molts dels seus corresponsals les guardaren i van emergint, contravenint la decisió del parsimoniós deambulant de Sinera.

A la Galeria dels Uffizi, a mitjans de desembre, davant “El naixement de Venus”, i circumdat d’altres rutilants meravelles de l’art pictòric de la sala dedicada a Boticceli, un visitant italià, de setanta anys, va fer un infart de miocardi i ara diversos especialistes especulen sobre si patí la dita “síndrome Stendhal”, és a dir una embafada de la beutat acumulada en les delicades  atmosferes florentines. Sortosament, hi havia un facultatiu en la pinacoteca –i  un desfibril·lador-  i el contemplador va poder ser salvat. L’afer té prou d’aspecte d’aprofitament promocional: ah, els contrastats ressorts italians , més vius que la fam, no desaprofitarien un obsequi tan favorable de l’atzar. Els doctes psicologistes, però, no gosen llençar-se a la piscina secundant de la certitud del mite sentimental atribuït al bo de  Henri Beyle.

Mirades un parell de pàgines de materials. Fricandó per la dinada –melós. Un negre del Priorat per beure, decent. Les notícies de la humanitat: la crueltat i la mala llet no fan vacança. Sesta sense enrònies. Volta al tardet. Remirada la placa en la casa modesta, ara refeta, al barri del Grau, que recorda que en aquell solar visqué Arbó. Hi ha un perfil grisenc, de maduresa, sobre una pedra fosca de làpida de tonalitat funerària. Hi diu: “aquí va viure Sebastià Juan Arbó, escriptor, 1902-1984”. Quatre claus d’ornamentació severa, triangular, subjecten la llosa. Qui visqué a la casa d’abans de la casa d’ara fou l’Arbó xiquet. El que queda clar, i ell ho rememorà, és que les vores de riu eren l’expansiva hisenda dels jocs i les descobertes infantils. La casa pairal –que seria d’una modèstia austera pròpia d’uns jornalers- serà una de les estacions de la ruta: caldrà afegir molta lletra i navegada per embolcallar la mòrbida degradació que l’envolta. La barriada del Grau és dels nuclis més antics d’Amposta i custòdia moltes històries, no només de les arbonianes, també de les lluites i rituals de la tribu fluvial.

Mirant cinema, documentals naturalistes i llegint fins al son. Debat de veus internes, assemblea desficiosa, replantejant-se diversos aspectes amb bases excessivament vacil·lants.

 

Dijous, 27 de desembre.

Las costumbres son formas concretas del ritmo, son la cuota de ritmo que nos ayuda a vivir.

Julio Cortázar.

 

Dempeus a quarts de nou. Mala nit, dormida a trossos –cabòries peremptòries. El sol gèlid, pusil·lànime, dels primers compassos. Bach al gramòfon –els paradisos artificials.  Dos cafès. Adobant quartilles. La sortida a l’estanc. Aire envidrat. A l’establiment, dues colles, més o menys coetànies, en la cua: l’estofat de primarismes, que es creu posat al dia. El mal humor que transporto m’augmenta la misantropia.  Quin context més talòs ens ha pertocat –i la trossada abjecta i perillosa que falta per suportar.

En un recés, mirada una entrevista a Roberto Bolaño, on parla de la poesia com a base de tot el que feia. Em penso que els narradors que parteixen dels fonaments poètics tenen molt de guanyat, tot i que suposo que quan cal subjecten el bufarut líric per fer avançar la premeditació de la trama.

Llegit també, donat per la revista “Túria” en el seu segment digital, un relat inèdit d’Onetti, que sa filla trobà entre el llegat de paperam de l’uruguaià. Té tot el sabor i cisell característics de l’autor de “El astillero”. Podria estar perfectament en el corpus dels contes reunits que vaig endrapar fa uns mesos. L’ascendent de Faulkner en tants contadors d’històries d’allò que es batejà com a “boom”, en Onetti és molt marcat –cosa que no amagà mai, perquè era home savi, privat de vedetismes estúpids i ocultacions desagraïdes.

Més símptomes del desconcert apocalíptic que naveguem: una marca d’arròs i una altra de xoriço han reunit les seues forces investigadores i promocionals per fer-nos a l’abast del prestatge adient del supermercat un “xoriço especial per a paelles”. Les veritats segures, els dogmes de permanència robusta,  cada vegada duren menys.

Quan em passa el mal humor, tot passa, és un fet alleugeridor, apareix una juganera ironia –amb patinatge desembarassat cap a la riota del sarcasme-, que comença per un mateix, que potser és com ha de començar una remuntada de vol.

El fricandó sobrat ahir i una patata al forn per dinar –formidable.  Les notícies: els Vox entren a la mesa del parlament andalús. Potser ja no voldran carregar-se totes les autonomies, si van tenint poltrona… Fem conya per no desesperar-nos, perquè el panorama de les dretes espanyoles –i de les esquerres que els hi compren tants discursos- fa feredat.

Treballant a la tarda en la carpeta oberta. Tarda de maniquins de mirada perduda en l’aparador glacial. De punys i pistoles sobre el vellut del simulacre, on ja no hi ha presumpció d’innocència per a ningú que no combregue amb les mentides oficials, que protegeixen els poders fàctics, l’arbitrarietat de sempre que ens matxuca els ossos i l’ànima. Tarda de blavosa tinta lenta i arrossinats tramvies perduts. Desferres entre els rosers carbonitzats. D’udols llunyans entre la boirina dels cims on boqueja l’esperança. Tarda de l’home un home per a l’home. Sac descosit al furgó de cua desembral. Ferum acre del primarisme triomfant. Aristòtil al contenidor d’inorgànica. Llepats llums de la ciutat endins la torbonada… Tarda potser guanyada a l’aridesa semant.

Un peu al coll a la primera revisió d’esbós. En faltaran unes quantes més. Si es vol, no s’acaba mai. No em moc de l’escriptori. Ullada a articles i notícies. Disciplina contra l’apatia. Aquestes dates cada vegada em resulten més indigestes. Una omelette  i carxofes al forn per sopar –gran àpat. Llegint i mirada una pel·lícula –oblidable- de les que ofereix el paquet de la telefonia –un grapat de clàssics en l’oferta.

 

Cal aprendre aplicadament les mesures clàssiques. Sobretot, per saber quan no les necessitem.

 

Cal anar morint-se amb curosa puntualitat en cada etapa: total, per al que s’ha de vore, com deia aquell il·lustrat  dels arrossars del sud.

 

Ajornar plantejar-s’ho, ja és un plantejament.

 

Tenen pressa, van on no els espera ningú.

 

Ja comencem a enyorar les mitjanies. Marrameu!

 

Divendres, 28 de desembre.

Alçat a dos quarts de nou. Un blau lívid en la celístia inaugural. Un concert per a piano de Mozart a la capsa de músiques. Quins són els rebentats de l’albada indiferent d’aquest avui amb halitosi de mai? No ocupen titulars espetegants. Ets un supervivent, dóna’t per privilegiat (això volen que sentim, i que rebaixem més encara la pagueta misèrrima). Però bé, puja el cadenciós arabesc de cafè, travesses membranes gelatinoses, l’esguard s’hi entreté en les operacions saltironejants d’un pardal rodanxó, recordes una penyora incongruent d’un tros de somni: de ser congruent no seria bava onírica sinó recepta de compota o, què em sé jo, l’inventari de les sets insaciables. Enrotlles la cigarreta i més o menys vas tirant. Això és tot: nata de lliris feréstecs en un marge abandonat, el guano de les despossessions, l’agulla o calfred de les traïcions, el carilló que enyora una melodia florentina. Les rodes còsmiques ni s’adonen de la puça gramàtica que som–i potser és millor així.

Ui, ui, l’extrema dreta ja és a les institucions, propaguen els laments de l’esquerra de moqueta que prometia redistribucions, justícies, reparacions, igualtats, però ha acabat als consells d’administració de les grans empreses. Quines coses passen. Qui ho anava a dir. Tendència general del descontent, diuen, però al veïnat en tenim tres tasses del caldo a l’oferta electoral, i molts ressorts que fan i desfan, de fa dècades –la continuïtat relligada, cap purga-  al moll de l’estat. Ui, sí, ¿com ha passat? El lament gallinaci dels qui compren fitxes i conceptes del casino ultra, que han contribuït a les polítiques econòmiques que van fulminant les classes mitjanes. I els silencis immunds de tants intel·lectuals de cul llogat i ronya imperial.

Cantar-se el “California blue”, de Roy Orbison, a les onze del matí, deu fer el servei d’una mena d’expiació o altra. Per a la pujada final potser cal pensar-hi en les muntanyes budistes per afinar-la.  El tema sembla ballable, ja vorem si passa la prova. Fa dies que el vaig mastegant per mirar de fer-me’l meu. Si rutlla en la ballaruga, pot ser una de les joies exigents i refrescants en les sessions. Per anar tirant en el circuit on som, en l’apartat de contractacions, cal creure una mica en que tindrem vitalitat suficient, perquè ara ens van arribant les dates compromeses per a l’any 2020. Les programacions van amb una previsió així. Tirant mà de l’optimisme inconscient firmem i esperem que potser un cop de sort, una certa millora en altres activitats, ens done l’opció de la jubilació anticipada. Però, ara mateix, malgrat els optimismes inconscients, l’any 20 és amb prou feines una borrosa possibilitat gasosa.

La sortida a l’estanc. Sol apaïsat, aire enravenat. L’estanquera explica, encara amb l’ensurt i la pena al rostre bru, que atropellà un gos en una via secundària. Una parroquiana s’anima a relatar un episodi idèntic. Una de les sorpreses sobtades que poden aparèixer en l’asfalt –que clenxa tants territoris naturals. No m’afegeixo als relats, tot i haver tingut més d’un incident semblant, la majoria tornant de tocar d’un llogarret o altre, en la gola de llop de la matinada: una família de cabres a l’entorn dels ports de  Beseit, llebres, gats i gossos, i fins algun vianant misteriós potser descendit de les estrelles. I, al segle passat, per terres sorianes, senglars i cérvols: la frenada a fons, el resultat decidit pels daus de l’atzar i les reaccions humanes, la rogenca psicologia d’un cérvol o l’obstinada mola obscura d’un senglar. Un dels episodis per la Castella Nova, una mica recreat i dramatitzat amb les contalles de diversos accidentats, va acabar penjat en les peripècies d’un personatge de novel·la. Retalls que guardes en la gaveta de la paciència i en un moment donat et fan servei en una narració o altra.

L’esbombada promocional del nou artefacte novel·lesc de Michael Houellebecq, “Serotonina”, on fa la impressió que passa comptes amb l’estat de coses de França i Europa amb un personatge central abocat a la soledat i la depressió, surant a còpia de la ingesta d’un fàrmac amb serotonina. Diria que el qui s’ha titllat de “maudit” oficial de les lletres franceses, és potser més bon poeta que narrador, però sempre tenen interès les seues visions aspres i directes del desastre general de cobdícies dineràries i deshabitacions on som embarcats. En obres anteriors pronosticà fets i mogudes que han acabat esdevenint-se. No falta qui el menysprea, és clar: l’universal “no n’hi ha per tant” dels desmenjats recalcitrants. Però, el cert és que els fonaments literaris de l’autor de “Plataforma” són molt seriosos (en la poesia encara es noten més), fills directes d’una tradició de les més variades en qualitats perdurables del planeta literari (a la que tots li devem més d’un rebut).

Saltejat de verdura i hamburguesa de pollastre per ben dinar. A la informació, una roda de premsa de Pedro Sánchez, que és hereu directe de l’escola de Rodríguez Zapatero.  Li fan un fum de preguntes sobre el conflicte amb Catalunya. Més d’un dels periodistes preguntants, fan una prèvia amb els apriorismes sencerament falsos que no paren d’esbombar tothora. Les formes de Sánchez són agradoses, però el fons ja sabem on mena des que era a l’oposició i va fer inflexibles tancaments d’estat tocant del govern Rajoy. Fa un lleu discurs socialdemòcrata en altres temes, però ja sabem que després posen ministres neoliberals  i les elits, sempre guanyadores, dormen tranquil·les.

Becaina breu. Pres cafè. Reemprenc la birbada en el projecte que treballo ara. Pels cucs d’actualitzacions informatives arriba la notícia del traspàs de l’escriptor israelià Amos Oz. Narrador de molt ascendent, gran memorialista, assagista pulcre, amb un compromís honrat amb el conflicte amb Palestina, proposant els dos estats lògics, posició que li costà més d’un mal de cap amb les oficialitats i altres males herbes. Més tard també sabem la notícia de la mort de Moncho, el bolerista barceloní –dominador de l’especialitat. No som res i fa de mal dir. “Se’n van els millors i ens quedem els saldos, tia Gertrudis”.

La sortida per estirar les cames i fumar una cigarreta tot guaitant l’última llum del dia en les pastures dels àngels i dels avions, que potser van a Lisboa.  Conversa amb la filòloga de Tàrrega, molt divertida i lúcida. Nit de costum. Les carxofes, endrapades amb fruïció potser enfarinada del vaporós  patriotisme de l’educació sentimental. Llegint fins al son. Alguns coetanis copiosament promocionats m’avorreixen enormement.

 

L’antil•lustració no és un estat, és una guerra.

Marina Garcés.

 

Dissabte, 29 de desembre.

La vida és el secret més delicat.

Mentre dure, el nostre deure és xiuxiuejar.

Emily Dickinson

 

Violinada barroca per lubricar la queixa somnolenta. L’expedició resignada cap a la cafetera domèstica. Les màscares al penjador, que l’espill reflecteix normativament en sentit invers. Mineral ombra de mal de cap, secció estrictament cranial –mentre les neurones assagen un minuet de tercets lliures.

Entre el segon glop i amb la flama sumaria de l’encenedor activa començo a llegir un pulcre i suggeridor article sobre Cirlot, de Clara Janés. Fa molts anys que llegeixo Cirlot; com molts lustres en fa que llegeixo Janés. M’adono que són dues fes amb pàtina de superstició sentimental. Encerts perdurables de l’olfacte autodidacte –primeres volades.

Adobada alguna pàgina. Assaig del duet. La sortida a l’estanc. Carrers animats. Dues senyores grans a l’estanc, preguntant moltes coses, entenent-ne poques, atabalant-se, comprant amb comptagotes, i fent una llarga cua impacient. Finalment surt el propietari i ajuda a desembussar la situació, que ha desbordat la dependenta.

Caldo d’escudella i pit de pollastre a la planxa per dinar. L’empaquetat de notícies –depriments. Sesta de nyonya tèbia, sense putxinel·lis tenebristes ni res.  Ordenant papers i llegint en les flonjors vespertines. Trobades, en un calaix, varies crítiques als darrers llibres, i fins una visió general de l’obra escrita el poeta Mariano Castro, plena de substància conceptual, que a penes recordava. Em poso també a arreglar proses esparses d’un arxius i altres, per si les puc aprofitar, però en tinc poques ganes i ho deixo estar.  Llegint a la nit.

 

La incerta unitat – amb l’altre que som- en la indiferència dels fermentats abismes, en les displicents llotges quadriculades.

 

Anivella, resol i absolt, el compost de l’oblit.

 

La imitació és natural per a  l’ home des de la infància, i és aquest un dels seus avantatges  sobre els animals inferiors, doncs ell és una de les criatures més imitadores del món, i aprèn des de l’inici per imitació.

Aristòtil (“Poètica”).

 

(Passeig deltaic)

 

Cecília d’escates daurades

en els espills trèmuls.

Ínfimes nerviositats industrioses

entre els llenyosos rostolls severs

que han cedit

al pacient sèrum de la rebrotada.

 

Té mil anys de cansament

el nostre pas fugaç de peus dubtants,

però, una sola carícia encerta

a allunyar la muda sentència frontal,

i un vol d’estornells s’enlaira a compàs

del menut triomf de la pell que es somnia.

 

Diumenge, 30 de desembre.

Dormida regular, alçat a tres quarts de nou. Shubert a la gramola, taquigrafies per a jardins sense temps, talaiots dorments en la vall de les respostes ajornades. Amb només trenta-un anys de marge deixà una obra que marca mossa pròpia al fustam fúnebre de les pianoles. Admirava Goethe com a peu de pàgina de la seua insatisfacció talentosa.

Solet d’hivern als finestrons de la seguida. L’aquietada del barri –potser amb un vague, fumós parrupeig de coloms . La cafetera sobre l’hule. La quartilla parada a recer. Les síl·labes ralentitzades, comptades amb els dits assedegats d’esperança. Diumenge al laberint. La lliscada senzilla, fins que caldrà guanyar ritme i enfundar-se el personatge amb la maleteta de cançoners ballables.

La dèria dels resums de l’any i les llistes d’assumptes crucials: llibres, discs, pel·lícules, i el que sia de menester, potser encomanada als individus  pels repertoris recurrents de l’arxivística dels periodismes. Tots aquests darrers anys semblen el mateix i el nou no augura canvis en el context despietat, imposat, que en la seua diabòlica blindada ens fa creure que no té alternativa.

Passo el matí de qualsevol manera. Llegint, papers sobre Juan Eduardo Zuñiga, un dels contistes referents en la lletrarada celtibèrica. Més músiques per companyia. No em calen píndoles de serotonina, de les que no porten la tendència al suïcidi en els efectes secundaris –segons Houellebecq- per anar solcant. La firaire musical no em deixa marge per embrancar-me en sessions llargues de manicura de tigres.  La toaleta: inventari desganat de pèrdues i envelliments. Potser no ens queda molta corda, però fem projectes llargs i firmem contractes prospectius, desafiant l’insubornable  sarcasme dels rellotges. Obstinats en l’equivocació del contracorrent en temps cada vegada més miserables.

Mig miler de cantaires i una orquestra interpretant, ahir, a l’hora del pati penitenciari dels Lledoners, “El Messies”, de Händel. Hi ha messianismes més suportables, al món. Però, partitures discordants –la baixa mirada dels partidismes- gestionen malament la coralitat de bona fe, mentre l’arbitrisme ranci amenaça amb el gran escarment amb un simulacre de judici, polititzat i irregular de principi a fi.

Replegada dels trastos de l’equip. Llegint –en llibre- abans de dinar: compàs plaent. L’incendi tebi als finestrons. Canelons amb un toc de trufa i calamars per dinar (les viandes llamineres del rebost nadalenc). Capcinada acotada. Cap a La Sénia. Carregat l’equip, posada benzina. El sol reverberant, que a trams ens enlluerna. Vista una llebre –o potser un esquirolet- travessant l’asfalt, a una cinquantena de metres de la nostra tossuda rodada. Al centre social senienc. Pres un cafè. El muntatge i la prova de so, mentre en quatre taules del fons es disputen tres partides de cartes i una d’escacs: els dos jubilats  escaquistes són els  més joves de la congregació juganera.

Arranquem a les cinc. Prou afluència de públic. Un cable, que en la prova anava perfectament, ens fa una mica la punyeta amb oscil·lacions de volum. Ho solucionem sobre la marxa. Estrenades algunes peces de les incorporades: funcionen en el pacte ballable –ací pau i després glòria. Al descans em fan traure, en servei de mà innocent, un dels números de la rifa d’una espatlleta de pernil. Em descobreixo introduint en un saquet de domesticitats maternals la mà esquerra, per mirar si és més candorosa que la dreta. Resolem la segona part sense cap misteriosa punyeta de l’equip. Bé de veu, eficaç amb la guitarra. Els bons desitjos per a l’any nou de la majoria de parroquians en el tram de comiat.

A tres quarts de nou som a la carreta altra vegada. Celístia constel·lada a la banda del sud i emboirada a la del nord. Les notícies –sinistres, la majoria- a l’aparell del vehicle. Després canta Billie Holliday–fraseig immortal- en l’escurada d’orelles. La humitat alta accentua la sensació de fred. Descarreguem i arribem a bona hora a la “Pizza party” dels italians del barri. El menjador ple; tarden en servir-nos. En ser al cau, mirat l’episodi d’una sèrie nòrdica de detectius policials –s’agraeixen altres coreografies, paisatges i consideracions alienes al marc nord-americà- però aguanto molt poc.

 

(Estenent la roba)

En l’univers de calcetins, la monogàmia encara sembla menys natural que en el dels humans.

 

La memòria és la vida, la qual cosa l’exposa a la dialèctica del record i l’amnèsia, i la fa inconscient de les seves deformacions successives, vulnerable a tota mena d’utilització i manipulació, procliu a estats de latència prolongats i a reviscolaments sobtats

Pierre Nola.

 

Dilluns, 31 de desembre.

Alçat a les set. Comença el dia, s’acaba l’any –diuen. Encara els rasos molls de la nit als finestrons. La tralla que ens espera: el carro musiquer, parada a Tortosa. La nit de les expansions humanes, amb llagoteries incloses rere una màscara hipòcrita, no cal dir-ho. Un dels llocs més ingrats on es poden tenir el peus posats, un escenariet enmig una revetlla de cap d’any. Ja n’hem sobreviscut unes quantes de travessies impertinents de rematada d’any. La d’aquesta nit es preveu relativament tranquil·la, sobre el paper, però sempre pot donar-se la sorpresa contrariant. I tot per la mateixa xavalla que fa quinze anys, és a dir, per molt menys. En fi, qui any passa, dia empeny –si més no. L’almanac ensenya la seua fulla roja, com en els llibrets de paper de fumar. Si no ho recordo malament, una de les bones novel·les de Delibes emprava la imatge del fullet roig, ja en el títol, que avisava de que el paper per enrotllar el tabac s’acabava. L’he llegida, en tinc bona sensació, com en tantes de Delibes, però el cas és que no recordo ni mig borrall de la trama de la narració que s’ocupava de les aspres avaries de l’ancianitat. És el destí de tantes novel·les: en recordem l’atmosfera, potser un parell de personatges o episodis, però perdem el gruixdel món que s’aixecava en un bon grapat de pàgines.

Matinera lenta, bagatel·les, divagacions; procurant estalviar energies. Desacostumat als interregnes de llarga nocturnitat. El circuit de casals de pensionistes –sessions de tarda, la majoria- ens ha apartat de les revetlles, tan grosseres, i cada vegada més arriscades en la barreja de públics, amb la colla de joves final, posats fins al cul d’alcohol i automedicació, on no falta qui busca batussa, i un ja no està per a infames escenes de far-west.Amb la regularitat de les sessions dels ancians de les tribus podem triar una miqueta on ja no volem anar.

Arreglada una pàgina de la carpeta que treballo i que crec que pot quedar apanyadeta. Més Shubert a primera hora: sonates per a autòmats mig romàntics. El devessall de bons desitjos per uns dispositius i altres. Alguns càlids i veritablement sincers. Hi ha uns quants papus desassossegants en l’horitzó ondulant de l’any que comença demà, segons el nostre calendari. Tindrem corda per suportar-lo i sobreviure’l? No es pot saber.

Per poder copsar les peces menors del més grans, cal comparar-los amb ells mateixos, amb les obres més reeixides. Algunes peces menors dels més grans els hi donen moltes voltes al més destacat de molts no tan grans. Quan l’intent de barem d’una obra passa per la pròpia obra és que sí, que som davant d’un gegant o altre (Shakespeare, Dant, Cervantes…)

Assistim a l’embolcall higienista/cientifista de la barbàrie. Res de nou, és clar, però, com oblidem els avisos històrics –on a sobre n’hem sofert tants relats falsificats-, el sot, presentat com a triomf de les resplendents modernitats,  amenaça amb una gran engolida potser irreparable.

A la una, i fins a les dues, llegint, arrepapat al butacot, enmig la melosa pietat de la claror. Un celobert reparador en el tirabuixó del dia. Sopa i mandonguilles per dinar. A les notícies, els discursos de cap d’any dels president autonòmics. Molts, amb el relat falsificat contra Catalunya. Presidents de terres absolutament subsidiades respiren per la temor de que se’ls acabe la bicoca. Tot molt edificant. A seguir pagant i a callar, és la persuasiva proposta inalterable del bloc del “ a por ellos”. Són dies de concòrdia i humanitarisme a dojo, ja se sap.

Sesta llarga. Pres cafè i una aigua tònica, després, i divagant, fent temps, fins a l’hora d’anar a carregar l’equip i començar la travessia del “bolo”. A les set som a l’Esplai de la carretera de La Simpàtica: les instal·lacions tenen compartiments –i fins sentor de fons- d’oficines bancàries reciclades. Muntem xano-xano. No falla cap cable; al·leluia. La prova de so tot repassant un parell de temes dels afegits recentment al cartipàs repertorial. Les intendències del sopar al menjador de la cafeteria –la sala de ball queda enfornada a una certa distància. Temps per buscar quelcom obert pel barri. Blavor foscant, d’ insidiosa gelor ambiental. Una franquícia de taverna irlandesa, ja una mica reculats al centre tortosí. La cridòria de grups de joves sobreexcitats. Presa una cervesa lleugera.  En tornar, esperem, fent unes pipades, l’inici del sopar. Passen ambulàncies cap a l’hospital. Les entaulades llargues de la menjussada. Ens posen en un extrem discret, ens toquen per veïns una parella de metges, jubilats, però més joves que la mitjana de comensals. Ell és regidor a l’ajuntament, el tinc vist dels mitjans –i potser d’algun acte. El càtering, servit per una empresa de Gandesa, a dins l’estandaritzada  de la mediocritat dels congelats i la gran fartanera com a coartada. L’expeditiva rudesa de l’equip de cambrers. L’atabalada previsible de la remor, que augmenta amb la ingestió d’espirituosos –uns vins de puntada espessa i el cava del país. Posen les campanades d’una televisió que no encerto a desxifrar –no és Tv3-  i arranquem a un quart d’una. Fem tot el programa seguit, sense descans, seguint les indicacions dels caps visibles de la junta. Tot rutlla perfectament. Acabem a les tres,  a les quatre ja som al cau . No hem trobat cap dels anunciats controls policials del trànsit. Carretera tranquil·la a la matinada. La cúpula constel·lada, un ocell blanc aixafat a l’asfalt passat Vinallop.  Pres un cafè descafeïnat casolà. En tocar llençol el cos grinyola en diverses juntures, però m’adormo abans del gran pinyol victimista. Em cansa més l’abassegadora socialitzada que tocar i cantar. Any nou, diuen: una il·lusió com una altra. No entrelluco la manera de poder desempallegar-me d’aquests carregosos xous alimentaris. La lletra, tot i haver millorat una mica, no dóna ni per a les pipes del lloro. Però bé, anar tirant ja és prou. Passat el gros de les anguloses, fatigants dates nadalenques.

 

(Taverna)

Se li acudí incorporar una cita litúrgica, feta a mà pel seu nebot, que feia cal·ligrafies de fina delineada artística, en un cartellet exposat entre l’assortit de ginebres i la bateria de colors de caramel torrat dels conyacs: “Dar de beber al sediento”, es podia llegir al cartonet de fons blanc amb lletres d’elegant inclinació. La pensada durà dues setmanes. Les que tardà alguna ànima pietosa en fer-li-ho saber al cap local del “Movimiento”, que no era parroquià habitual de la taverna i li tenia enfilada la proa arbitrària a Paco, a qui catalogava entre els principals “desafectos” de la vila. El cap no delegà el compliment dels seus deures i es presentà un matí a l’establiment. “Faràs el favor de traure immediatament aqueixa blasfèmia”. “No és cap blasfèmia”. “Jo decideixo, en aquest poble, què és blasfèmia i què no ho és” “Em pensava que d’això en sabia més el senyor rector”. “Tu te’n fots, és evident”. “No veig l’ofensa per enlloc”. “Jo sí”. “Demà el trauré”. “Millor ara mateix”. “Quines presses, xeic”. “Presses? Si arribo tard. A saber la de conyetes brutes que n’haureu fet…” “Demà el trauré”. “Ara mateix”. “Demà”. “Demà et puc haver fet tancar aquest catau infame”. Paco baixà el cartellet i li lliurà al capitost, que l’estripà, amb sobreactuat gest histriònic, entre els reülls callats de quatre dels habituals. “Ho veus? No costava tant; ganes que teniu de fer-me emprenyar… i, va, posa’m un cafè”. “No”. “No? Tu saps amb qui estàs parlant?”. “Me’n faig una idea”. “Ja tindràs notícies meues, carallot”. “No arribaran a temps, demà em jubilo i avui abaixo la persiana”.            

 

No hi ha camins perpetus per als qui no saben on van (que solen arribar més lluny i fins obren senderes noves).

 

Cada dia costa més trobar humans silencis dialogants.

 

És convenient fer-li una mica de trampa, de tant en tant, a les comptabilitats de la raó.

 

La majoria d’escriptors són tan arrogants que sempre parlen de les coses, quan haurien de parlar d’ells mateixos.

Karl Kraus.

 

1 de gener de 2019.

(Numerologia patillera)

Nascut un dia dinou. I arriba un any dinou. La suma dels dígits dóna deu: el numero de la perfecció. Què pot fallar? Ha, ha, ha!

 

Dormida potable, però insuficient –confiant en la migdiada. Cap molèstia desguitarrant a la carcanada. Vaig anar amb cura amb les viandes i caldos. A les deu ja sóc a l’escriptori (les millors disciplines són les que no ens les demana res ni ningú).

El garbuix, eco deformant, de retalls de la nit treballada. El país real, tan grosser, orgullosament ignorant i reaccionari tan freqüentment, té poc a vore amb determinats penjaments de les oficialitats. Al rotgle de la taula que ens tocà, algú brindà per la llibertat, tot escrutant alhora si li seguíem l’enlairada. La majoria de congregats, en la vellesa declarada, potser n’han tingut poc tram del costum de les llibertats ciutadanes. Segons i com, si pares l’orella passavolant, en un rotgle o altre sol saltar la llebre recremada del ras elogi franquista amb molta facilitat. Això hem tingut, en dosis monstruoses.  I la revifalla que s’anuncia –ja té fixats els rostres i les estratègies- promet moltes bregues i reculades terribles. La Il·lustració ha rascat poca bola en els nostres solars, i es nota, es nota molt. Quin panorama més encisador ens espera.

Saber la candela de Baruq Spinoza més convenient que tantes collonades coetànies… potser no és cap mala lliçó (i, fotre, com costa d’arribar-hi!)

Els primers compassos d’emboirada submarina. La gramola atzarosa proposa el vals floral de Txaikovski, amb  Daniel Barenboim dirigint la Berliner Philharmoniker:refinada sucreria, amabilitats harmòniques. Un solet aigualit al barri –amb una densitat de silenci esplèndida. Quan m’embafa el joc dels bons desitjos obro la carpeta i adobo unes quantes anotacions.  Llepolies marineres per dinar. En el noticiari, la internacional de la xaronada i altres insubstancialitats aparents. Telefonades familiars. Sesta solemne. Tarda llegint, divagant, acabant de recol·locar  la carcanada i apedaçant les goteres de l’ànima. Mirats també documentals naturalistes del National Geographic–esplèndids- i la pel·lícula “Genius”, de Michael Grandage, sobre l’editor Max Perkins, puntal de la literatura nord-americana del segle XX, i la seua relació professional i personal amb Thomas Wolfe. Agradosa de vore, però potser massa acadèmica de factura i abundant en tòpics, com ara el de l’escriptor torturat. Fan aparèixer les grans troballes de Perkins, Fitzgerald , Hemingway (Steinbeck no és citat).

El president d’Extremadura, Miguel Strubell, va deixar dit en el seu discurs de cap d’any, que no podia haver-hi una frontera entre Espronceda i Josep Pla. M’afegeixo a l’allau de contestacions piulades –se suposa que li arriben directament- i li dic que al premi Cervantes, entre altres moltes polítiques de llengua única, sí que en tenen una de posada de frontera: cap autor o autora en gallec, en basc o català el guanyarà mai, si no canvien les bases –demà m’afaitaràs- que neguen la suposada diversitat constitucional. Imagino que els centres educatius i biblioteques extremenyes deuen anar tintades dels lloms roig bordeus de l’obra completa planiana. També algun bon predicador pedagògic  li hauria d’explicar que entre posem Álvaro Mutis i José Jiménez Lozano –tots dos amb l’entorxat cervantí- sí que hi ha fronteres polítiques, però que la llengua comuna amb la que són fetes les seues magnifiques obres, se les salta, segons l’universal criteri filològic. No se sap si són més desnivelladament perversos o penosament ignorants: les dues opcions són desmoralitzants.

 

Els agraden les idees mudes. És a dir, el que en realitat no són idees.

 

L’esperança cova una negació i una afirmació: flameja en els interregnes del dubte.

 

Si la justícia anés més i millor repartida, les supersticions i prejudicis nocius descendirien positivament. Però potser aqueix estadi no és propietat de les organitzacions humanes.

 

 

Donen certa talla en situacions excepcionals, però no són excepcionals, potser només improvisadors, o poc prospectius ( és a dir, que no han estudiat acuradament el passat).

 

Posen la seua por al servei del que creuen una fiable seguretat. Però, de seguretats immutables no n’hi ha.

Campanya pels drets lingüístics