Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual

Plàncton. El Bloc de Josep Igual

LucyMcGuillisIguak2019Dimarts, 22 de gener.

Alçat a un quart de vuit. L’alè de la gelor en l’ànima dels objectes.

Tramesa la part de llibreta per a aquesta col·laboració. Banderins rojos en el blanc dels dies. Fites impossibles en el camp obert. La inèrcia de posar peus de pàgina discutibles a la fugacitat que som.

En un somni amb moments angoixosos i altres enriolats, apareixia Carles Santos, amb un gest molt característic, amb un mig somriure subratllant una maldat o ironia a tall d’algun fet d’actualitat, de l’actualitat d’aleshores –als noranta. No sé perquè apareix tant el músic en escenes oníriques. Diria que la seqüència delirant fins tenia banda sonora de motllures seriades com les que feia amb el piano. Els absents empren els somnis per comunicar-se? Més misteri embolcallat en un enigma ple de bibelots i retòriques i alhora anivellat pel buit.

Llegit un article de Vila-Matas sobre Flaubert, que, és clar, exposa els seus propis mètodes de treball a tall de la inspiració, que els romàntics posaren sota sospita de romaní massa dolç. És quan escrivim dels altres, o d’altres coses, que potser ens atansem a la melodia incerta de la nostra pròpia ànima.

Les operacions habituals – manicura, rentat i planxat- al talleret textual. A l’estanc i al supermercat. La fredor arrugant. Cua a l’estanc: dos gossos s’intercanvien missatges, potser defensius el del local –les territorialitats i els seus conflictes.

Correus diversos, per desencallar un nus que s’ha format amb les intendències de la Ruta Arbó. Alguns nivells d’estultícia orgullosa, tot i esperar-los més o menys, t’acaben sorprenent amb un despropòsit o altre, collit d’un submón que costa de creure: els arguments desconjuntants de la inòpia que es creu carregada de sentit comú.

Sopa d’escudella per dinar. La fatiga dels xous polítics celtibèrics. Sesta reparadora. Arreglant textos a la tarda, avanço més o menys, veig el conjunt possible.

A quarts de cinc, telefonada de X., que ha tingut un cop amb el cotxe. No s’ha fet mal, que és el principal, però hi ha mal a la xapa del cotxet. Es veu que tot rutllava una miqueta massa bé i no podia ser. Els imprevists destarotants. La ràbia, la impotència. S’enfosqueix la tarda. Sense esma de fer res més de les textualitats. Arriba X., després del tràmit amb la recollida de la grua de l’assegurança. Portem una seguida d’avaries i contratemps que costa de creure. No hi ha manera de mantenir el cap aixecat una temporada seguida.

 

Llegint a la nit. I ració de cabòries pel nou cul-de-sac, quan encara sargíem  els anteriors. Prometeu, torna’t a aixecar!

 

 

Dimecres, 23 de gener.

Dormida arreglada, tot i les amoïnades. Alçat a les vuit. Listz a la gramola; cafè amb llet; provant de subjectar la impotència i el vertigen –anguila per la cua! Firmament gris perla, la neu a cotes de set-cents metres: la hivernada en el ple.

Les gestions, a peu, fins aconseguir l’automòbil de substitució del taller/concessionari. Ràfegues mestraleres que segellen la nuesa crua als ossos. Papers, elements eficients i empàtics –lloat sia el cel!-; ajustant la racionalitat per eixugar les fantasmes de la malastruga i les sagetes de la impotència. La tremolina dels imprevists del pobres!

Perdut el ritme feiner amb les collites verbals. El mal humor i els pessics de l’ansietat tocant el que no sona. Fumo, giro els mapetes, espero. Què espero? Em penso que els escèptics no tenim dret a miracles.

Una treva cafeïnada en una terrassa amb paravent i estufa: hivernacle amb peatge. Arriben a migdia els originals del premi de narrativa de Benissa. Una caixa pesada, lliurada per un repartidor amb qui ja som coneguts d’altres càrregues semblants. He tret un bolígraf de punta fina per rubricar el paperet de torn, però he firmat amb una branquilló de plàstic tou, enganxat a un estri amb una pantalleta sensible. Vint llibres per llegir amb un mes i escaig de marge. Si no es desploma algun altre sostre sobre la testa, complirem amb aplicació i pulcra honradesa la comanda. Saber perfectament les hores de vol solitari que hi ha rere cada original, n’augmenta el respecte. Encara hi ha premis on no hi ha pressions ni maniobres editorials o d’agències representants sobre els jurats, el de Benissa, per descomptat, n’és un d’ells.

Olleta per dinar.  Remunta el mestral, nuvolades rúfoles, carés d’aiguaneu. Les notícies comarcals. Contents els qui tenen negocis depenents de la neu, el clima clàssic del gener els ha complit el pacte. Els trastorns meteorològics s’afegeixen a les moltes incerteses que granulen l’ambient.

Sesta entregada –fruit de l’alacaiguda que ens amera.  Una tassa de cafè, un article sobre  Yukio Mishima de Rafael Argullol, per provar d’asserenar el pols i aprofitar la tarda. Els cassos com el de Mishima es dóna a vegades: més conegut per la seua llegenda i per la seua mort ritual que per la seua sòlida obra.

Dies, moments, com per fer-se un “Onetti”: tornar-se’n al llit, tapar-se fins al cap, i rendir-se… Però, una veueta dels suposats  dipòsits de resiliència, entona a ritme de tango que “això també passarà”. Que els déus nos ens facen passar per tot allò del qual podem sobreposar-nos.

Mirats materials, sense massa encert. Abandono. Em poso a llegir originals del premi de Benissa. Escoltant músiques variades: la màquina programa, peces escoltades durant tots l’any passat. Hi ha parts de les biografies que es poden endevinar per grapat de bandes sonores que ens acompanyen en les distintes edats de l’anar passant.

Renuncio a la sortida del berenar i l’estirada de cames: els remolins fredolics esbatussen els faldons irisats de la poqueta nit.

Pa amb tomaca i pernil per fer un mos. Mirat el partit de la copa, entre el Sevilla i el Barça. Guanya el Sevilla. El Barça, sense Messi i Busquets i altres pesos pesants a la banqueta molt minuts, sense resolució en l’atac. L’eliminatòria molt coll amunt. Potser l’entrenador va una mica errat de comptes amb la cosa dels descansos dels titulars.

Llegint per al premi de Benissa: molts llibres de contes i alguna novel·la curta. Retrobades tècniques de lectura més ràpida, que emprava quan llegia d’encàrrec per a alguna casa editora. Es veu que romanen en un dipòsit o altre, com saber anar en bicicleta-

 

De vegades convé no voler conèixer el mecanisme d’una il·lusió, deixar-la acolorir gratuïtament hores, objectes i observacions.

 

Menys lesiu rodar la torre

de les soledats morals

que no que es queden

com a inèrcia

de la darrera conformada

o la mediocre permanència

de la llàstima o la por.

 

 

Dijous, 24 de gener.

       Aixecat més tardet, a les nou. Adormit més tard per la lectura d’originals: m’ensumo un bon nivell mitjà. Encara no m’ha paregut l’original que marque la diferència. La pila de paper fa feredat: quatre pams i mig.

La situació a Veneçuela, autoproclamació del líder opositor, amb els tentacles dels USA ben palmaris, molt confusa –vuit morts en les primeres protestes. No han tardat els grans líders espanyols, com Felipe González i la dreta rància, a donar lliçons de pulcritud democràtica. Si no fes plorar, faria riure.

Desdejuni de cafè amb llet mentre endrapo unes anotacions de diari de Rafael Chirbes, que dóna la “Túria”, i que els envià com a inèdit per a una col·laboració que li demanaren, l’any 2014. Admirable Chirbes! Una lucidesa, un tocar mare, de primer ordre. Degustada també la pàgina d’El quadern gris,  que dóna la fundació i altres webs. I un reportatge sobre els terribles patiments de l’escriptora Herta Müller amb la policia política de Ceausescu. Gimnàstica per posar la neurona a to abans d’aixecar la persiana de cànem del talleret escripturari.

Un blau lívid al tendal. Potser un fred més suportable, en la mica de pacificació de la mestralada. A l’estanc. El cupó amb una xavalla de premi cobreix la despesa tabaquera: gran inversió.

Llegint originals abans de dinar: arròs amb galeres, regal del propietari del bar del barri. Les notícies: la follia dels interessos desbocats guien la nau on anem tots embarcats. L’afer de Veneçuela pot desembocar en una guerra civil si l’exèrcit es posiciona dividit. L’Europa dels mercaders, per variar, es va pensant quina posició adopta. Sentint Felipe González, el gerro xinès que no calla ni para d’intrigar, i al ministre Borrell, caus en l’engany descomunal que fou pensar que algun dia pensaven realment des de l’esquerra. En l’espectacle de la “transició” res no era el que deia ser. Per moments, l’il·lusionisme d’estat va enganyar a molts –a moltíssims-, però ara les màscares s’han fos totes i els intolerants s’han desacomplexat del tot.  Encisador panorama!

Sesta agradosa. Pres cafè en el retorn a lloms de les vigílies. El comunicat de Mariola Nos dient que tanca la llibreria. Una pena, una més, ¿quantes en podrem suportar? Es podia esperar, n’havíem parlat dels molts obstacles –vells coneguts del gremi- amb ella,  però no ho acabàvem de voler creure. Ha fet una feinada positiva, però la indiferència de la nostra zona, afegida a les grans plataformes de distribució llibresca, amb les què no es pot competir de cap manera, l’hauran fet decidir-se a deixar de patir, perquè patir és plantar una proposta com la seua en unes comarques que, en matèria cultural, tot i alguns brindis tanoques que alguns fan, van compassades amb la caiguda general i potser amb més dèficits difícils de superar. La mica de projecció social de l’art i l’escriptura potser acabarà sencerament frigorificada en la completa virtualitat (uns cromos, uns hologrames llunyans, res de proximitats.) Les grans plataformes, a més d’atendre les comandes en unes poques hores, disposen d’un fons quasi infinit: pots trobar títols editats fa anys que, en el circuit ansiós de les novetats de les llibreries, són impossibles de rescabalar. Fem el cor fort i ens conjurem a resistir tot el que es puga, però quan defallim una mica en la il·lusió de provar de no perdre la dignitat, una insondable desolació ens envola la pàtina de solidesa. Vivim a la pura intempèrie.

Arreglant papers a la tarda. Sortida per comprar el berenar. El xicot incansablement expansiu – i invasiu- a la caixa, emetent el bucle del seu repertori de frases fetes i veritats de peu de banc. Tot i topar-se amb la meua aparent antipatia, no es desmoralitza i em fa la lloa del que compro i de que sóc “dels que no fallo”, que vol dir que més o menys a la mateixa hora passo per davant seu, que sóc dels fixos. Li faig saber que fa dies que no vinc i que no sempre compro el mateix, com ha reportat avui. Ha vacil·lat una mica, però s’ha refet ràpidament i ha continuat la seua cantilena enllaçant la cua del que em dedica amb l’inici del que li dirà a qui em va darrera en la cua. Deu ser una consigna de curset de preparació, això seu? Fa l’efecte de que no, que ho porta incorporat, però vés a saber.

Llegit un article professoral sobre vint-i-cinc dietaris de la literatura universal –del de Tolstoi als de Ribeyro o Piglia, passant per Pessoa o la Woolf. Tret del d’un remot professor sud-americà, els he llegit tots. L’autor, en el llistat d’imprescindibles, oblida els d’Anaïs Nin, els de Gide, els de Pla i uns quants més. No sé quina mena de malaltia dec incubar d’haver endrapat –amb revisites- tot l’embalum – i molt més- d’aquests papers.

A les set plego d’arreglar pàgines. Li veig el desllorigador a un parell de carpetes obertes. Em poso a llegir originals del premi. De fons, l’espai de Graset. L’afer de Veneçuela demana molts matisos. Maduro no és cap sant, i els tics dictatorials no li escassegen, però rere l’opositor autoinvestit, Juan Guaidó, es noten molt descaradament els interessos nord-americans: les reserves de petroli són la clau, és clar. Falta molta informació fiable. No cal dir que la dreta espanyola, amb nova reaparició estel·lar d’Aznar, no està per a consideracions ni matisos i que vol que es reconega l’autoproclamat. De moment, l’exercit i la judicatura fan costat a Maduro. Els USA novament operant en el que creuen el seu “pati de darrere”, i és clar, en nom dels valors democràtics i els drets fonamentals. En altres països sud-americans hi ha constància de vulneració de drets i abusos de poder, però, és clar, no tenen reserves de petroli i l’entusiasme per pregonar en menys dolent dels sistemes decauen molt a la Casa Blanca.

 

L’alter ego se’m queixa de que li penjo massa veritats crues i porqueries a les ficcions; m’increpa, i em repta a que les pose al diari íntim “si tinc valor”. El convido a un whisky i un puret i s’asserena. És de bon subornar.

 

Tota la moral del sistema és fundada sobre la qüestió dels mitjans de vida: és culpable qualsevol que no tinga diners.

Bertolt Brecht.

 

El diari és tan privat i tan instintiu que fins permet que un altre jo s’esqueixe del jo que escriu, que se’n separe i observe el primer quan escriu. El jo que escriu és un jo estrany; de vegades res no l’indueix a escriure.

Virginia Woolf.

 

Non si lotta solo nelle piazze, nelle strade, nelle officine, o con i discorsi, con gli scritti, con i versi: la lotta più dura è quella che si svolge nell’intimo delle coscienze, nelle suture più delicate dei sentimenti.

Pier Paolo Pasolini.

 

 

Divendres, 25 de gener.

     Alçat a les vuit.  Dormida potable. Silenci al barri, amb algun pardal espars que el petja amb esgarip baladista. Solet , el gat de la veïna, s’afegeix després amb la seua salmòdia enamorada del nino que l’acompanya.

El doctor en sociologia i politòleg, Robert Fishman, ens fa saber que “a Espanya hi ha sectors extensos de la ciutadania disposats a empassar i acceptar moltes mentides”, per causa “d’una cultura postfranquista que concep jeràrquicament la societat i la democràcia”. Als paranoics, que una autoritat internacional ens corrobore ens sana una miqueta.

Matinera d’habitud. La cafetera al foc, el groc mortuori de la nicotina al dits, com apostes de continuïtat o inèrcia,  sense emparrar-se, hi ha molt bons desemparradors als prestatges del món, i fins sense sortir del barri del nostre àmbit. Però, vigilant també de no encomanar-se del complex d’inferioritat, de caire sociològic, tan present en la nostra desgraciada història de menyspreus salvatges i autoodis malaltissos.

Noto un moviment d’aproximació d’una editora que fa uns anys em va dir que no li interessaven les meues coses, tot i arribar-li avalades per un dels grans de la nostra lletra. Si s’hi ha repensat, arriba tard: ja he agafat del tot les regnes d’on vull estar i on no vull estar. Un tren passat del que ja no sento ni el melangiós xiulet en la nit dels comiats.

Li canvio el sentit del moll i el final a un conte que dormia des de l’any passat sense trobar-li el desllorigador. Es tractava d’eliminar un parell de frases i canviar-li un adjectiu al remat. Hi ha qui em diu que tinc facilitat i rapidesa. Sí, sí, un any per adobar una història d’un parell de pagines. Volo, certament, a la velocitat de la llum: 125 vats.

Un divorci dur. A l’atur després d’ocupar un lloc directiu. La gran extraviada després de totes les aparent seguretats. I, en la golfa de l’aspra supervivència, enmig les tentines i extraviades, encara escriu relats que, darrerament, li supuren per les noves ferides. Teràpia i condemna de la dèria endimoniada. Per capricis de l’atzar m’ha arribat el seu paquet d’històries de vencedors i vençuts.

Editen materials literaris que Leonard Cohen estava preparant en la seua darrera estació. Intentar el poema, l’aforisme, la pregària en prosa subjectant-se el dolor i la certitud del final del viatge. Més evidències de la dèria. Alguns mitjans en donen un tast: els sabors i colors habituals en el poeta de Montreal. Una prova més de la base literària que el movia, amb molta més producció que la cançonera.

Més casos de tossuderia literària: l’escriptor en els periòdics, en la nebulosa avantsala de l’agonia intentant dictant-li el darrer article –indesxifrable- per no fallar al compromís. O la Montserrat Roig, també internada en “el camí que no té mai tornada” (Espriu), demanant la màquina d’escriure per redactar la seua crònica de sal i pebre, per deixar dita la darrera paraula. Heroïcitats i follies que entren en els riscs laborals de la juguesca.

La sortida a l’estanc i el supermercat. Més tebior ambiental. Algun cop de vent encara que amenaça d’envolar la gorra. Davant la ventolejada del terreny és més segura una boina ben encasquetada. Cal encertar, però, trenta-mil adjectius més per portar dignament la boina. És d’hora, tot i que l’alopècia insurrecta l’agrairia.

Macarrons amb salsa bolonyesa per dinar. La solució del govern espanyol per a Veneçuela: mediació internacional i democràcia. Caram, quines coses de sentir, qui ho anava a dir. Sembla que la teòrica se la saben més o menys. Aplicar-la a conflictes que els/ens toquen, això ja són figues d’un altre paner. Està l’estat com per anar donant consells en matèria de drets i qualitats democràtiques.

Arriben les darreres proves de “Circ de puces” dels obradors de l’editorial Viena. Han incorporat bé els darrers retocs proposats. Netedat i comoditat tipogràfica. Entre altres propietats, crec que és un llibre en molts trams prou divertit. Dono el vist-i-plau i la setmana vinent entrarà a impremta, em diuen. Doncs…endavant les atxes! Com sempre, el vertigen i tots els dubtes davant d’un nou llibre. Bon rejoc àgil, eficient i curós dels Viena, que semblen disposats a acompanyar-me bé en la roda de presentacions ja confirmades.

A més de repassar les proves, arreglant altres materials guardats. Avanço prou. Llegint originals després. Fuet i pa per fer un mos.

 

En dies tan desconcertants s’agraeix molt la música de la precisió.

 

Dissabte, 26 de gener.

Dempeus a les vuit. Poca dormida. No em trobo massa bé i decideixo no anar al xou dedicat als premiats ebrencs d’enguany –literaris i no- a l’auditori Felip Pedrell de Tortosa. En tenia molts dubtes de prestar-me al cor de figurants de la cosa i la rondada dels virus m’ha acabat de vore-hi clar.

Han trobat finalment, després d’envitricollades i perilloses maniobres, el cadàver del xiquet que va caure a un pou, a Màlaga, fa dues setmanes. La tragèdia i els seus retrunys. Es veu que els pares de la criatura ja en van perdre una altra, de tres anys. Una esgarrada terrible, que no es supera mai, potser amb el temps es sobreporta i prou.

Arreglant textos després. Música clàssica variada per companyia. Cafè, cigarrets, fabulacions i plans.

Conversa amb Andreu Sevilla, que segueix acompanyant sa mare en les mòrbides hores hospitalàries. Parlem de llibres, d’autors, fem bromes sobre l’espectacle que fan alguns en el basar de la república de les lletres. Pels referents que ens agraden em penso que som uns classicots recalcitrants: Mann, Quevedo, Baudelaire i Borges en l’equip inicial: supersticions, anticossos?

Sortida a l’estanc, canvio de ruta i vaig al de la zona sud. Tebior agradable d’un sol decidit. El tràfec dels carrers. Passen rostres. Les psicologies són inescrutables, les variables, en l’ofici de viure, imprevisibles. En un supermercat, també del segment sud del barri, compro un paquet gran de magdalenes envasades a Rafelbunyol. Algun veïnat ofereix taronges regalades, perquè s’estan pagant pèssimament, i fins hi ha conreadors que han arrancat els tarongers. Sense buscar-les, n’han arribat dues bosses ben plenes al cau. A les pomes d’or i la seua despatxada certs grans patriotes de pit inflat i verborrea inflamada les han traït amb convenis discutibles.

Avançant en la lectura d’originals. Asseguda abans de dinar: macarrons dels sobrats ahir. Les notícies. La informació de l’espectacle –groguejant- amb el cas del xiquet caigut en un pou. També amb la situació a Veneçuela: tot prou pel broc gros, els matisos i les delicadeses són desmodada.

Sesta generosa. Llegint originals tota la tarda i a la nit, amb un recés per remirar “Dispareu al pianista”, de Truffaut: que ha envellit prou malament, i per fer una queixalada amb un entrepà de sobrassada.

 

Patir és produir coneixement.

Emil Cioran,

 

(Motí)

No admet examen ni xifra

el confí que entrelluco

quan la raó covarda

s’adorm vora la llar

i el remers s’amotinen

a l’escruixida gavarra

de les tèrboles abdicacions.    

 

Diumenge, 27 de gener.

    Alçat a les nou. Celístia entelada, la promesa de la petja solar en un safranat que s’arrapa als terrats. La missa en Si menor de Bach per posar una mica de mel a tanta prova de resiliència dels darrers dies –i el que queda. Capbussat en la feinada d’arreglar pàgines defujo la gota malaia de les cabòries. Després, llegint originals de Benissa. Truita de patata –excel·lent- i un tall de salmó, gentilesa de la peixateria del barri –bon veïnat. Les notícies: el govern espanyol alineat en l’ultimàtum a Maduro –adoptant els desigs de la dreta, i segurament del “deep state”- i definint, en patinatge lliure i amb dubtoses cartes marcades- què és esquerra i que no ho és. Sesta lleu. Mirat el partit del Girona i el Barça. Resultat enganyós amb el triomf del Barça per zero a dos, perquè els gironins han merescut molt més. Però el Barça sobreviu amb Messi i el porter, Ter Stegen. La resta de la tarda llegint originals del premi benissanetà. Molts llibres de narracions i diverses novel·les breus. Entrepà de la truita de patata de la sobrada a migdia. Algun atac de neguit per les cartes que no lliguen i diversos obstacles que s’han plantat els darrers dies.

 

Percepció i memòria. Som així de precaris, no hi ha més, realitat que no sol forçosament condueix a la humilitat aprenent –cal afegir-hi, és clar, les bòrnies limitacions.

 

A certes mogudes culturals de proximitat crec que comencen a fer-los molta falta una mica de rasclet de rigor i deixar de trobar-ho tot bo i convenient: deixar de fer una pilota confusionària, on tantes vegades hi ha més pa que formatge. Emprar més control de qualitat sobre l’excés de folkloret cofoi, d’anar per casa, i massa diletantisme infiltrat en circuits que no li pertoquen. Però, qui li posarà el cascavell al gat?

 

Dilluns, 28 de gener.

Despert a tres quarts de nou. Alacaigut d’ànims, potser massa. L’optimisme de la voluntat, la penúltima que ens queda, per reprimir les ganes de tornar-me’n al llit. J.S. em fa saber que no podrà participar en les presentacions d’Amposta i Tortosa pel maig. Quantes coses més s’aniran desquadrant? Cantata de Bach per subjectar la temptació de la desesperació –la 21 del catàleg. Cafè, cigarrets i paracetamol. Sobrenedant la grisor i les adversitats. Tot passarà i ballarem el claqué dels elegants destarorats sobre les lloses d’aquests trànsits –i potser d’altres. Ballada de púgil sonat percaçant ombres?

Llegint articles variats: clatellada del periodista britànic John Carlin a Varga Llosa per la seua deriva política de blanquejada dels ressorts feixistes. En el vedetisme mediàtic i social, el peruà s’assembla cada vegada més al teatret desguitarrat que feia Camilo José Cela. Addicció a ser als titulars, a l’enrenou que els manté en la palestra? Sorprèn el frontalisme estult, la trampa de la constant falsejada, de l’escriptor quan s’interna en els jardins de l’anàlisi polític solcant una trinxera que contradiu l’esperit de moltes de les seues millors pàgines. Els arguments de Carlin a qui fa tot l’efecte que es pensa per damunt del bé i del mal, segurament no li faran ni fred ni calor, o potser generen una resposta amb estreps perdut, no seria la primera, del Nobel o d’alguna altra figureta de la seua cort.  També mirat un article net i substanciós d’Argullol sobre l’escriptura infinita de Goethe.

A l’estafeta de correus. Enviat un llibre als EE.UU. Els “paletos provincianos”, que diuen els sobrats ignorants i barruts, també exportem lletra al cor de l’imperi. Em toca la funcionària eficient. No em cal emplenar cap declaració suplementària.

A l’estanc. A la dependenta agradable li veig un gest de contractura amarga tot atenent un altre client. El lògic revers del medalló tan habitualment dúctil i tendre. Les lleus idealitzacions tenen els peus de fang, ja se sap. L’envelat Plató té goteres.

Feliçment despentinats pel carrer. M’imagino, amb el mal humor que incubo, amb una aparença acostada a la de Jack Nicholson a “El resplendor”. Hi ha dies que la misantropia comença per un mateix. Sé que els motius que m’aclaparen una dia o altre seran el que són: insignificants. I per això m’irrita més  irritar-me per menudalles –emprenyadores, però menudalles- que plantegen dilemes menors. Posats a trencar-se el cap, que siga per causes majors diputades a tot o res.

Capbussat en adobar textos. Repica el mestral a les finestres. Llegint després originals, fins a l’hora de dinar. La monotonia suposadament productiva. Bandejant que potser no té massa sentit persistir en senders massa pedregosos.

Migdia d’habitud. Més ràfegues de vent irat. Les llambregades en la claror. Becaina. Més sessió arreglant pàgines. Donat l’endavant les atxes per a que “Circ de puces” entre a impremta –i que siga el que haja de ser. He de pensar en algun presentador o presentadora per a Amposta i Tortosa. Suposo que ho podria fer sol. Llegint uns grapat dels relats ja s’entendria el to i la intenció de sobres. Però sempre té més interès i amenitat el concurs d’altres veus i altres visions.

Hora del pati llegint papers d’uns i altres: entre tots ho escriurem quasi tot. Esfera d’hipertext, missatgeries en botelles de diversos vidres i dissenys. Quan plego, llegint més originals. Llegir un fum de coses que no has triat: deure dels jurats. Ja em posen a pocs. El gavadal de paper s’esdevé molt de tard en tard.

Conversa amb el lector argentí que traduí un fragment de “Quaderns deltaics” i altres notes. Ara en vol emprar una sobre Spinoza que crec que anava en aquesta llibreta, per al seu blog. Acabem parlant de Arlt i d’altres plomes de la cosmogonia argentina. El lector fou professor d’història i d’història de l’art i ara està jubilat. El diàleg –molt simpàtic i intel·ligent-  m’alegra una tarda tristoia.

Nit de costum. L’espai de Graset. Vida d’amagat al cau, no preservada de risc d’estressada, que miro d’apartar amb els rudiments de la disciplina i els consols de la bellesa i la intel·ligència dels altres.

 

La intensitat amb la què ens esclafen no importa,  de fet el que importa és la intensitat que ens queda un cop esclafats.

Gonçalo M. Tavares

(“Un viatge a l’Índia”)

 

Todas las pompas son fúnebres.

Julio Camba

 

La complexitat els acomplexa.

 

Vistos des d’una certa distància tots esdevenim insignificantment coherents.

 

I els invisibles ens expliquen millor que ningú la societat que els bandejà.

 

Els accidents que ens alteren la seguida: ¿són cosa del destí o del caràcter?

 

Sense la mica de la fullaraca de la vanitat i amb un ego una mica reforçat, cap artista sobreviu el primer centenar d’humiliacions.

 

La pietat, aqueix espill cobert per un llençol.

 

Si comprendre és impossible, conéixer és necessari, perquè el que va succeir pot tornar…

Primo Levi.

( “Si això és un home”)

 

Todo es diario. Siempre se escribe lo que a uno se le ocurre, según le ha pasado. O se lo imagina. Que tanto monta. No hay —ahí— idealismo y realismo. ¿Lo hay en algo? Todo es uno: diario.

Max Aub.

 

 

Campanya pels drets lingüístics