Home > Blocs > Plàncton. El Bloc de Josep Igual > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

ferrangarciasevillaIgual2019Dimecres, 2 de gener.

Dormida reparadora. Bona capacitat de recuperació –encara. Trameto aquesta col·laboració. Piazzola a la gramola: els blaus, amb esfumat nostàlgic, del bandoneó i les seues saragates ondulants. El bon humor d’haver passat el tràngol de les nadalenquerades i derivats.

Complint, amb voluntat decidida, el propòsit per a l’any nou: ni una calada entre cigarrets.

La notícia de la mort del compositor de Riudoms,  Joan Guinjoan, en les safates dels matinals assortits informatius. Una obra important, amb caràcter propi, enfonsant el salabre tant en els millors llegats de les avantguardes com atenent la pulsió mediterranista. A més, es prengué la impagable molèstia d’exercir la divulgació pedagògica en uns solars tan negats per als bons equipatges de cultura musical (tampoc en les altres ha niuat precisament la convenient civilitzada).

Em poso a arreglar pàgines de la carpeta que treballo. La sortida a l’estanc. Lluminositat alegre –potser fruit d’haver dormit bé-, aire envidrat. La dependenta bruna, de simpatia mat, sense cascavelleries de sucres afegits, em regala un encenedor amb eslògan gracioset: “no arribo tard, creo expectatives”, diu el retolat negre de l’estri blanc. La xicota em fa saber també que ja hi ha loteria de “La Grossa” per a Sant Jordi. No en sortim d’una, que ens posen l’esquer de la següent, amb acceleració ansiosa.

Paro el solet una mica en una cantonada: l’escalf de la roba i de la gorra anglesa: discret ratificat de vida. Els tràfecs dels vianants i els vehicles: l’any nou em fa la impressió que arriba clonat del regent fa uns dies. Al supermercat: aigües minerals, refrescs sense sucre, i l’aperitiu de panís per berenar. A la caixa, una xicota jove, que explica el part d’alguna parenta o amiga i en remembra el seu. Quan ja han sortit les criatures evocades de les cavitats maternes, guanyem ritme en l’espera.

La presa de possessió de Bolsonaro al Brasil, amb un discurs terrible ja d’entrada. De la mateixa matèria tòxica dels Vox, Trump i els grupuscles feixistes europeus. Mala peça al teler. Amoïnada justificadíssima de molts coneguts carioques del ram de la lletra i la música amb els que mantinc comunicació.

Arròs blanc i una hamburguesa de pastanaga per dinar. L’actualitat mundial, esgarrifosa. Sesta de vint minuts. Capbussat en notes noves, repassant la carpeta oberta, i pensant en un altre projecte paral·lel. No em moc de l’escriptori. Res significatiu als correus.

Pa, formatge i paté per fer una queixalada. El butlletí informatiu: les intencions horripilants del govern Bolsonaro –farcit de militars- per al pulmó global amazònic. Els Vox exigint la retirada de les proteccions de la “llei de gènere” per donar suport al conglomerat dretà per al govern andalús. Precisament, segons les estadístiques, un percentatge important de les dones occides per les seues parelles s’ha donat a Andalusia. En fi, tot molt divertit –quina fatiga d’estat arnat i trampós.

Llegint Spinoza, que m’assossega sempre; també mirada una pel·lícula –prescindible- amb herois de la ficció literària –el capità Nemo, Dorian Grey, el doctor Jekyll…- arreglant justicierament el món.

 

Allò salvatge no té paraules.

Les pàgines no escrites s’eixamplen en totes les direccions!

Tomas Tranströmer.

 

Dijous, 3 de gener.

Alçat a les vuit. Una aleta de ventet en els patis adormissats, que fa dansar un tanga roig veïnal, ocell exòtic entre blancors discretes. Cantata bachiana al menú de la despertada (la 105 del catàleg). Un article oportú de Núria Cadenes: “La cultura no és una arracada”. En la prosa articulista també té swing, la novel·lista barcelonina fincada a València: una de les joies destres i incisives del nostre panorama.

Cafè, cigarrets, mentides pietoses, “fake news” pel broc gros, la gasolina de l’odi llençada per dirigents malànimes, el carnaval cendrós de la permanent picaresca i altres amenitats en els taulons líquids. Més capbussada escrivint i reescrivint: teler inacabable per a resultats inacabats. La sortida d’habitud a l’estanc. Aire enravenat. Uns cartells als fanals anuncien “El circo del terror familiar”, un espectacle apropiat per a aquestes dates –potser un xic redundant.

En tornar a l’escriptori Joan Navarro em fa saber que Gaspar Jaén Urban li ha regalat un exemplar de “Prosas meridionales”, recull de textos de quan malvivia, entre altres fatigues arran d’impossible, de l’articulisme. Ara, en despatxen una punta d’exemplars, a preu de saldo –un euret- en la llibreria París/València. La coberta, amb una pintura de Manel Bellver, ja justifica l’assequible inversió. Els sobrants de les tirades editorials acaben així –o  triturats. En la gerència del segell que el va traure hi havia un parell de tipus que acabaren apareixent en la branca valenciana del sumari del cas Gürtel. No sé si l’aplec està bé, regular o malament, i no tinc cap gana de remirar-ho. Fer-se el salariet a còpia d’articles comportava, indefectiblement, obrir-se la porta als mitjans en castellà: solució alimentària que han hagut d’emprar moltes lleves dels nostres escriptors professionalitzats. Així han sigut –i encara- les conjuntures que ens han rodejat. Alguns del articles que hi ha al llibre van rebre lloances de contrastats animals de ploma espanyols com ara Francisco Umbral o Luis Alberto de Cuenca, i, el més essencial, dels directors o caps d’opinió dels periòdics on van aparèixer. D’aquells dies, primeries dels 2000, em va arribar una oferta madrilenya per reinventar-me tot prenent whiskys en els macilents capvespres del Cafè Gijón, però no em veia en el paper i vaig deixar passar aquell tramvia. Quan em desespero de les misèries, asprors i putades del nostre ecosistema, a vegades penso si em vaig errar declinant la invitació. Ara, en castellà, només faig un articlet a l’any, per amistat amb una publicacioneta soriana, i em costa déu i ajut engreixar el molinet de la “límpida prosa castellana”. El jo que escriu en una altra llengua és un ésser estrany que no se sap d’on surt ni què pretén.

Olleta de fideus per dinar. La mort, a noranta anys complits, de Ramon Folch i Camarasa a les notícies. De la corda del catolicisme catalanista. Un gran pencaire tot-terreny: impagables serveis com a traductor – li tocà també traduir molts treballs alimentaris-, i també guionista dels contes de Massagran. Com a elogi, els redactors culturals dels informatius ens recorden que fou molt prolífic. Que un escriptor escriga tots els dies és la cosa més previsible del món. Fou un agut humorista, aficionat a rebaixar –i rebaixar-se- fumalls d’emparrades. Però l’humorisme, en literatura, encara paga estranys peatges menyspreants en massa cervellets enfaristolats. La llufa de  “prolífic” el mateix l’empren en positiu- com avui- que en negatiu –potser més en les subterrànies guitzes gremials, diria.

Nous atroços  crims masclistes. Un escàndol en hemorràgia deixatada, però que els neofranquistes diuen que no cal atendre especialment. I, de propina, tot i la petició de la fiscalia, l’advocacia de l’estat i l’acusació particular, llibertat fins a nova vista per als energúmens de “La Manada”. Uns abusadors sexuals –segons la rebaixada estimació judicial d’una flagrant violació- no constitueixen cap perill, ja se sap, no com els qui posen les urnes que no toquen.

Sesta lleugera, en el somieig de tel prim. Torno al que vaig treballant, però em canso prompte i emprenc una lenta passejada fins  a la biblioteca. Núvols protuberants, amb vetes de blavor foscant, i el vessat carmesí d’una brasa crepuscular. No s’ha entaulat el mestral rabiüt, que sacsejava dubitatiu en la primera hora del matí. El riu transporta repèls d’una malhumorada plata opaca. Els gats de la barriada deuen fer part de la seua migdiada de vint hores diàries, perquè no se’ls veu per la zona de l’antiga castellania.  Conversa amb la directora sobre detalls de la ruta Arbó, que potser caldrà promocionar més; i també començant a  sospesar idees i noms per a les properes jornades de la tardor: voldria que hi hagués una taula o altra sobre l’assagisme. L’ambient calmat de les estances bibliòfiles. Si es pogués fumar i prendre un cafetonet tot fullejant per exemple el diccionari filosòfic de Ferrater Mora, el benestar seria complet. Torno xano-xano al cau. Davant uns contenidors, una cuineta, prou usada, de joguina, amb lacats rosats i verds. Seria una joguina de les titllades de sexistes? I si l’ha emprada un xiquet i no una xiqueta? El cas és que ha sigut enretirada d’una llar o altra potser per deixar espai a les joguines noves, no sabem si distribuïdes pel Sant Nicolau anglo o encomanades via postal als màgics orientals.

Una coca amb pimentons i albergínia, que al súper despatxen com a pizza, però no ho acaba de ser, per sopar. A anys llum del cóc amb tomaca i tonyina dels berenars idealitzats dels dies blaus. Mirada una sèrie britànica, en dos capítols, a Tv3: “Apple Tree Yard”, una història de passions madures, extraconjugals, que es va revestint amb tintures de misteri més o menys policíac. També llegint (què repoquet m’interessen les preocupacions i universos d’alguns coetanis). Dia prou aprofitat i variat, ventilant les moltes hores d’internades en les textualitats.

 

(Home honest?)

-Et consideres un home honest? –Preguntava un jove d’activa rebel·lia.

-No ho sé. Sempre he sigut pobre.

 

Divendres, 4 de gener.

Dreçat a les vuit. Ben dormit. Un fred coent en la primera hora. L’amiga anacoreta del Montsant ens passa fotos de la nevada que l’envolta. Una cuca de llum entre els silencis minerals, la candela de l’amistat enriquidorament discordant. Bach al gramòfon sense rosassa d’altaveu: la cantata 93.

Un lector ha traduït acuradament al castellà argentí una de les notes d’aquesta llibreta, on esmentava Borges, per als seguidors d’un seu blog. Els camins s’han escurçat molt, amb els estris líquids. El que no fa molt costava anys ara pot esdevenir-se en unes hores. Potser la societat lletraferida argentina s’ha reconciliat del tot amb Borges, perquè segons a qui escoltaves de per allà, l’odi regalimava per totes les seues juntures: pel prejudici polític, principalment, és clar. Amb les prestacions tecnològiques sense fronteres, en l’escriptura ens acostem prou als resultats immediats del públic dels concerts o les representacions en viu: per als criats amb la màquina d’escriure, la sorpresa no acaba de passar. El fragment, en unes hores, assoleix un èxit de comentarisme enlluernant. A l’Argentina, de literatura hi entén quasi tothom. La majoria de comentaris, de gran interès, els escruen dones: elles llegeixen molt més, ja és sabut. El grau de perspicàcia lectora i competència en l’art de la volada de coloms és prominent.

Repassada alguna pàgina d’original. He d’aturar-me per reconfigurar un programa arxivístic. Sortida a l’estanc. Fred intens, solet a penes decoratiu. Al pati han florit, temeràriament,  unes tulipes (els riscs de ser avantguarda, també en els tirabuixons secrets de la fotosíntesi). Crema de verdures i tall per dinar. Les notícies: un sondeig cuinat pel CIS, amb les protoesquerres descendint i l’extrema dreta amb possibilitats d’entrar al congrés central. Quin carnestoltes obscur s’albira. Sesta curta. Finalment, quan s’acaba d’ instal·lar el programa informàtic, puc reemprendre escriptures i reescriptures: el carrusel de monotonies més o menys productives.

La sortida a comprar berenar. Fumat un cigarret en una cantonada. Gradacions liloses i un cotó esfilagarsat, aigualit, rosadenc, en el mobiliari de la volta del capvespre. A la caixa, la veïna més xafardera del barri amb la caixera, que li dóna corda explicant-li que s’ha constipat a la neu d’Andorra. La xafardera paladeja el material de primera, fa preguntes penetrants,  i acaba formant, amb la companyonia de la caixera, una cua llarga.

Nit d’habitud. Un sandvitx de sobrassada per fer una queixalada. Mirat els segon capítol –de remat- de la televisiva minisèrie britànica  “Apple Tree Yard”, molt ben feta, amb excel·lents actuacions d’Emily Watson, Ben Chaplin  i la resta de repartiment. Una inicial història d’infidelitats deriva cap a unafilatthrillerpsicològic, basat en una novel·la de Louise Doughty. Ben girades les peces narratives en un crescendo rematat amb un final ambigu, interrogant, mesuradament deixat a la conjectura i judici –moral?- de l’espectador. Un artefacte intel·ligent que ens reconcilia amb la sopa de llum catòdica per un moment.

 

“Un dia, algú haurà de puntualitzar, eruditament, que Negrín i Franco estaven més pròxims que no s’ho imaginaven”

Joan Fuster (“Contra el nacionalisme”, 1976).

 

¿No es triste considerar que sólo la desgràcia hermana a los hombres?

Benito Pérez Galdós.

 

Dissabte, 5 de gener.

Despert a dos quarts de vuit –fins on es pot estar despert en els reialmes de la matèria dels somnis que ens conformen.

El centre de protecció dels llops de Nova York comparteix les imatges d’un exemplar despertant-se, amb la lleganya encara enganxada als ulls, posant-se a udolar la pàl·lida llepada d’un solet gebrat. La llobatera bellesa atàvica, les nombroses llegendes –tan injustes, la majoria- sobre l’espècie, una faula cunqueiriana, i uns versos udolats de Ginsberg per reblir el sarró de l’estímul trobat. Per no desafinar la llepolia poso la preceptiva cantata de Bach a tall d’ungüent afegit a la ferida dels rellotges i els desoris humans.

Dels misteris nadalencs –ah, els mites literaris!-, el meu favorit és el de Mateu, posant els màgics orientals en la seua remembrança de la vida de Jesús (l’únic cronista canònic que els esmenta). Quina tradició l’inspiraria a incorporar l’afegit poderós i suggestiu? De segura arrel oriental seria, i molt segurament més antiga que els dies de la vida pública del fill del fuster. L’arquetip de fets prodigiosos afegits per singularitzar l’heroi no són, ni de bon tros, exclusius del galileu més conegut de la història.

Compartits fragments, en les pàgines d’autor, d’un parell de llibres perduts en els llimbs dels catàlegs incògnits. A vore si algun també agrada als actius especuladors bizantinistes de Buenos aires –o al grapadet de fans portuguesos. Tinta, cafè i nicotina per fer dissabte. Internat en les boscúries textuals: abans escrivia, ara només corregeixo, deia Monterroso. La cosa no arriba a tant, però poc se’n falta, i comprenem què volia assenyalar el follet dels contes. Escriure és reescriure, deia una altre il·lustre. Doncs això, filatures al teler.

La sortida a l’estanc. Vint-i-cinc euros de tabac. Un despropòsit estúpid, i cap ínfima voluntat d’assecar-lo.  Potser menys fred –el sol més robust. Carrers animats , les cafeteries concorregudes. Paro una mica el solet. Un adult, que canta una nadala castellana sobre els reis i “ el aguinaldo”, sol, en veu alta, tot mirant-me, mentre entafora un paquet voluminós al maleter del seu automòbil. Per un instant he pensat si s’erraria de destinatari i em lliuraria l’andròmina sense deixar de desafinar de bona fe.

Llegint el que la xarxa ofereix en tornar a l’escriptori. Papers sobre Umberto Eco, un tipus que si no ho sabia tot, poc se li’n faltava. Descobreixo que va morir un 19 de febrer (del 2016). Hi ha qui mor un 19 de febrer, i hi ha qui va néixer també un 19 de febrer: les paradoxes de la vida tots els dies de l’almanac donen joc variat d’entrades i sortides.  Recollint després notes, manuscrites en trossos de paper, que van per les butxaques. Tinc una cal·ligrafia tan endimoniada que a vegades em costa de desxifrar fins a mi. Quan em demanen una dedicatòria signada en algun exemplar, a vegades em toca llegir després en veu alta el que he posat, convertint l’operació en doblement grotesca.

Llenties amb xoriço per dinar –confortants.  La flamígera actualitat. Perquè ens agafa granadets –i curts d’armilla, per variar-, però amb el panorama sociopolític que es va quallant als nostres solars n’hi ha per fotre el camp sense encantar-se. Sesta flonja i dolça. El mateix programa textual en les vespertines. Avanço prou. La sortida per estirar les cames i comprar el berenar. La mica d’allargassada de la llum –el pas de llebre. Disparen els coets anunciants de la cavalcada del Reis. Colles de criatures joves, de preadolescents, i pares amb xiquets es dirigeixen als carrers per on han de desfilar les carrosses. Inevitable recordar l’excitació  -i certa intimidació de tabals i amenaces latents de rostres disfressats- de quan els pares em portaven a una desfilada semblant.

Mirada una pel·lícula de Ridley Scott –de les que ofereix el paquet de la telefonia. L’enèsima recreació més o menys historicista de les creuades i les inacabables sagnies en Terra Santa en nom dels déus (s’ha avançat molt repoquet). Un entreteniment passable, que em permet llegir alhora. La tecnologia haurà abaratit molt les gernacions de figurants batalladors. L’avi mariner va ser reclutat per formar part dels qui corrien per la platja de Peníscola en les escenes de “El Cid”, de Samuel Bronson, amb Charlton Heston i Sofia Loren de protagonistes. L’avi deia que els havien pagat vint duros per les corredisses més o menys coreografiades, però no sé si era tarifa pel conjunt de corredisses o per cadascuna.  Coca de tomaca i pimentó, amb anxoves, per fer un mos. Més lectura fins al son.

 

Els que es presenten com a més comprensius ens diuen: “com és que no us deixeu esclafar?” I la majoria dels que callen, tan llagoterament, pensen exactament el mateix.

 

Estigmatitzen els dèbils, els pobres: la recepta és molt antiga i va tenint unes rebullides indigestes.

 

Estendre les dues conviccions que ens queden a sol i serena, no siga cas que s’hagen gangrenat de manies resclosides.

 

Diumenge, 6 de gener.

Alçat a les nou. Bona dormida. Si han passat els màgics, han sigut ben sigil·losos. Bromall lacti a la celístia primera, que es resol amb una blavor anèmica. Bach al gramòfon. Expedició tripulada cap a la cafetera. Si en som de vulnerables!

Llegida una entrevista de Martí Domínguez a  Gustau Muñoz, un dels caps més preclars del país perplex on som caiguts. També és devot de Julio Ramón Ribeyro. Va tenir, en una visió general del catàleg de l’editorial Afers, paraules ajustades – i favorables- per a “L’incert alberg”. És un altre dels referents fiables en l’oceanografia literària –amb tant de ball de mones insípides. El coneixem, per no perdre el costum, quatre gats llegidors. Hi ha uns rencs d’esperits il·lustrats i lúcids que viuen i treballen a dins una boirada invisibilitzant.

Cal posar-hi una mica de fantasiejada imaginativa a les estopenques tirades de la biologia per aspirar a la mínima litúrgia que eixugue la ínfima zoologia  que som.

L’èxit de l’episodi dels màgics potser rau en el fet que és una nota acolorida, beneficiada per la suggestió teatral que se li ha anat afegint, i en el misteri dels deserts i reialmes perduts de l’orient fabulista. Una troballa exempta de dolorisme –tan abundant en papirs sacralitzats i en els dogmes que se n’han derivat.

Mirat algun paràgraf de la carpeta que treballo. Poca cosa. No hi tinc marge per a dilatades incursions. La vida en pijama –un dels pocs avantatges laborals de l’ofici d’escriure-, fins a l’hora de resoldre la toaleta i començar a pensar en el personatge cantaire per acudir novament a La Sénia, plaça on ens fan molta confiança, còmoda i agradable, per amenitzar la dominical dels ancians de la tribu.

El patge, dedicat als apallissats autònoms, de la caravana oriental (espectral “sochantre”?) s’ha enrotllat: unes sabates i una jaqueta per tapar forats en la indumentària. Faltarà potser la repesca llibresca: no arribem a tots els títols del nostre interès, tot i no ser dels majoritaris en les produccions editorials. Una estona parant el solet , que ha guanyat certa força, al pati: la rojor del planisferi dels ulls tancats. La xerricada articulada d’uns pardals a la barana.

Contestats correus amables, divagant amb el mapeta dels projectes en el diorama del cap. Arròs de peix per dinar, molt bo. Capcinada sense fondària. Cap a La Sénia. Poc trànsit. Molts vehicles a l’aparcament d’un restaurant i un ramat d’ovelles menjant herba, ja  sortint del terme municipal de La Galera. La tendresa –potser massa bucòlica- que em desperten els ramats d’ovelles qui sap si estira una filet de la memòria genètica: abans de dedicar-se a les vaques, l’avi patern pasturava ovelles. Després de la fugaç pinzellada bonhomiosa, caic en l’elemental pesada de que la ramaderia és fruit directe de la nostra condició de predadors (el més gran de tots sobre l’escorça del planeta).

Arribats al centre social senienc. Marge per prendre un cafè –certa entelada somnolenta, apàtica. Les operacions habituals –en l’ordre habitual. A cinc minuts de començar semblava que hi hauria poca gent, però al punt d’emetre les primeres notes ja hi havia un bon aforament. Posant al ronyonada professional remuntem l’espessor desganada. Tot rutlla perfectament, anem incorporant els temes nous, assajats les darreres setmanes. So nítid, sala agraïda, públic elegant. A la mitja part rifen una espatlleta de pernil i un cóc dolç. Unes pipades a la vorera del llindar. Conversa convencional amb un home de rostre de pell olivàcia, amb qui coincidim molt –el cens de fumadors, en les senectuts, és molt baix. Penso en els escriptors seniencs que conec i en que potser a un seu parent o altre fem ballar. Pel tauló de cartellera del centre veig que es fa prou activitat cultural de tot pelatge a la vila. Voluntats per animar l’esperit en aquests pobles nostres, tan deixats de la mà de Déu en tantes coses.

Enllestim amb solvència la segona part. A dos quarts de nou som a la carretera. Sentim el partit de futbol del Getafe i el Barça, narrat pels successors de Puyal. Quan volen obrir el radi del periscopi amb apunts socials, els hi surt un desmenjament fatxenda molt característicament barceloní. Comprada beguda a l’establiment de la xicota russa. Mirada la segona part del partit a la televisió, fent una queixalada amb pa amb tomaca, formatge i embotit. Partit difícil per al Barça, que acaba resolent l’eficàcia inspirada de la puça de Rosario, que en molts moments fa la impressió que marca els ritmes de com ha d’evolucionar el joc blaugrana. Llegint una mica fins al son, que no tarda en imposar la seua maregassa melosa.

 

Tinc ganes d’escriure una novel·la que no agradi ni a Cristo però que sigui extraordinària.

Mercè Rodoreda.

(Carta a Joan Sales, 1981)

 

L’expedició xinesa a la cara oculta de la lluna potser acabarà retratant el balancí de Syd Barret…

 

Escriure, en aquest país, és un ofici ingrat. La nostra societat valora ben poc la creativitat literària, que troba extravagant, com si es tractara de ganes de donar la nota. Fins i tot se’ls miren, als escriptors, amb una certa suficiència, com qui diu si jo m’hi posara ja veurien, però no tinc temps per a aquestes ximpleries. Potser per això l’escriptor pesa poc (per no dir gens) en la vida d’aquest poble a la vora del Mediterrani.

Martí Domínguez.

 

No oblideu mai que bastarà una crisi econòmica, política o religiosa per tal que els drets de les dones tornen a ser qüestionats. Aqueixos drets mai es donen per adquirits. Deveu romandre vigilants durant tota la vostra vida.

Simone de Beauvoir

(“El segon sexe”).

 

Dilluns, 7 de gener.

Bona dormida. Cap efecte secundari del “bolo” en l’ossada ni en la neurona –excel·lent notícia. Alçat a les vuit.  En obrir la màquina, hi ha la sol·licitud d’amistat d’un escriptor italià, Luca Rossi, que es presenta com  “autore del bestseller internazionale L’Erede della Luce”. Quines coses més estranyes passen als basars líquids. Els triomfadors internacionals es veu que matinen i despleguen la seua teranyina seductora sense complexos. Com que no tinc cap fastuós èxit internacional que oferir, li responc que sóc “autore de diversi fracasos regionales”.

Apareix l’estonià Arvo Pärt a la gramola de tria premeditada dels robots lírics, amb els seus paraments arran de pregària monacal. Obro les carpetes, premo la manxa de la disciplina, prenc el cafè i enrotllo amb uns aromàtics brins adjectivants la cigarreta inaugural. Fredor ambiental. Esqueixats núvols baixos i una tènue promesa de sol a la cúpula, d’un blau adormissat en els primers esglaons.

Arribat al punt significatiu –direcció única- en el què se’t presenten unes criatures, que es veu que una cosa o altra han llegit, i t’adones que són fills de companys de pupitre de l’escola, s’apergamina una mica l’esperit i el gest i poses cara d’Azorín.

No fa ni un segle que la bandera que el rei Borbó diu que ha de representar a tots portava una franja de color morada. Però, ca, ja se sap que un retorn de la secció morada potser el posaria camí de l’exili. També hi ha qui al bell mig de l’ensenya hi posa un pollastre de socarrimada escarotada, que era la versió original, imposada per un règim feixista. I hi ha qui posa un brau sorgit d’una antiga campanya publicitària. El que ha arribat a embolcallar manta vegades la bandera amb la què diu el rei –tan castellanista- que ens hem d’identificar, la majoria de vegades ha sigut ben poc edificant. Com deia un clàssic, més que amb les banderes, ens hem de fixar amb els abanderats.

Sortida al pati en una pausa de les cabòries dels textualismes. La buguenvíl·lia ha florit, les tulipes han agafat embranzida optimista, un caragol contrabandista s’ha menjat la fulla de la gerbera. L’hora falsament aturada de la clorofil·la. El silenci salubre del barri. La còpia en guix de la Venus de Milo, comprada a un hipi veterà en un mercat de carrer,  es va embrutant d’intempèries, quallant pàtina de prestigis seculars. El nacrat bust de Beethoven, adquirit en una botiga musical barcelonina, posa el crònic gest de la ganyota contrariada. El descans de la vacança que no hem tingut. Les onze del matí de rebost de la memòria: sentor de sabor moll i alfàbrega, les bates protectores de padrines, tietes i mares, en la muda agilitat de treure la pols a les morbides esperes, mentre l’olla fa xup-xup i embafa les rajoles clares de la cuina. Tots els matins recreen detalls del matí dels dies innocents.  Som els miratges que escollim –o ens escullen?

A l’estanc i al supermercat a les dotze. L’ edicte de la davallada de temperatures declina en flexions de gebrada. Llegit en un article de Manuel Cuyàs que els finesos, en les celebracions nadalenques i de cap d’any, el que fan, després de menjar junts, ja arrepapats en confortable silent asseguda, és que cadascú dels comensals es posa a llegir el llibre que estiga llegint. Els índex lectors i de civilitzada de moltes poblacions nòrdiques pertanyen a una altra lliga, potser a una altra galàxia. No deuen caler cap de les insistents –i inútils- campanyes lectores que cíclicament apareixen per ací. Ara, és clar que el clima ajuda a completar unes escenes tan fines.

Una mica de crema de verdura , sobrada d’abans d’ahir, i una ració de l’arròs de peix sobrat d’ahir, per dinar. El joc polític que s’endevina és depriment. El judici al procés, tal com el bategen els mitjans. Però el cert és que ha sigut el procés qui ha judicat l’enganyifa transicional i hem vist tota la rebotiga. Tragèdies als barris més exclosos, perquè hi ha qui sobreviu tentinejant a la corda fluixa.

Sesta amb manta. L’optima solució saludable per al daurat diamant de tristor de la llum de migdia. Cafè de retorn. Avançant amb les carpetes obertes. Músiques diverses, d’arreu del món, per companyia. Allargassa una mica la claror vespertina. Bromes i veres en correus desimbolts, en algun recés. Tanco el guinyol de l’escriptori a un quart de nou.  Llegint a la nit. Mirat l’espai de Graset.

 

(Anomalia)

A la tercera capgirada de la gàrgola de ganyota ferotge, i a la sisena que aparegueren petges llargues, de sis dits, com estampades en estalzí a l’altar, i intermitents bafarades d’una fetor com d’ous podrits, el senyor rector va entendre que potser havia arribat el moment de comentar-ho amb el bisbe i demanar els serveis de mossèn Capafons, l’experimentat exorcista. Sortosament, les sis ancianes que freqüentaven més els oficis, no s’havien adonat de res.

La intervenció de mossèn Capafons es dugué a terme a porta tancada. Llibrots antics, tres garrafes d’aigua beneïda, desafiaments en llatí amb veu greu, decidida, el crucifix en la mà enèrgicament enlairada, certs cruixits estranys, aguts, de calfred, i quatre esgarranys en els braços de l’oficiant i el rector ajudant foren el saldo de l’operació, que resultà exitosa, de fa quatre anys que el rector no detecta cap anomalia en la calma humida del temple, que la gàrgola de ganyota ferotge s’està quieta en la seua posició original.

 

 

(Destinalla)

intentant

comprar-li

un abonament

d’anada i tornada

al destí

– suposada cara

de jutge emprenyat-

però

ni

es presenta

a la taula

de negociacions.

predestinats

ell

i jo

i tu?

ell

amb desmenjada

eficiència

administrativa.

tu i jo

amb calfreds

d’improvisades

arriscades

amb magre guany

si ens perdona,

i amb desproporcionat

càstig

si errem el pas.

perlada la vidriera

de la cafeteria.

la cambrera

em tracta de vostè…

tampoc deu saber

per on para la finestreta

on poder comprar-li

un abonament

d’anada i tornada

al jutge emprenyat.

 

 

 

 

Campanya pels drets lingüístics