Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

 

RamonGayaIgual2019Dimarts, 8 de gener.

Retornat a la presumpta vigília a les vuit. Arreglats un papers. Tramesa aquesta col·laboració. Dormida amb fondària. Allunyar insomnis és un bon assumpte (algunes de les pitjors personalitats cruels del segle passat eren insomnes). Avui és la vespra de mai –o de sempre- han cantat més o menys diversos poetes. Shubert, llegit per Rostropovich, en els primers compassos del dimarts. Vaig escoltar Rostropovich al castell Templer peniscolà,  ja entrat en decadència física, però donant encara moltes espurnes de la seua poètica.

Llegint assaigs de Maurice Blanchot sobre el dietarisme –gran interès.  Posat després a ordenar i refer notes. La sortida d’habitud a l’estanc, el sol gelat. En tornar a l’escriptori, sense esma de bregar amb textualitats pròpies. Conversa agradable amb un lector, dibuixant i acordionista, que es veu que es diverteix amb alguns artefactes breus que comparteixo pels canals del gran núvol. El panorama general, i algunes punyetetes personals, es veu que m’esmolen la ironia, que, ja se sap, és el recurs predilecte de la impotència. Un altre intercanvi de parers amb Manel Alonso. Feia temps que no parlàvem. Queixes sindicals i intercanvi d’avisos informatius sobre certes pràctiques corsàries al gremi.

Arròs amb llenties per dinar –la il·lusió de  seguretat dels plats de cullera. El noticiari comarcal: els accidents de la picaresca dels exclosos, i els ressons dels feudalismes rebrotant de sota unes pedres adormides. En el món: les mateixes errades, amb més mitjans –i més perillosos-  que a primeries del segle XX? Sesta més o menys despreocupada –tot i els fats obscurs dels noticiaris. Cafè de retornada i feinejant en diverses carpetes. Esperant el nou joc de proves de “Circ de puces”. Si tingués seny hauria de ser l’últim llibre publicat, i ja s’ho apanyaran els que ja s’ho apanyen, però com que no el dec tenir complet del tot el bagul de la sensatesa, vaig preparant altres possibles artefactes.

El recés de costum per estirar les cames i comprar-me berenar. La mica d’allargassada en la claror llòbrega del capvespre. Al supermercat, el que no s’ha despatxat en les festes nadalenques ara s’ofereix en rebaixa accentuada. Les caixeres –que també reposen productes i breguen al magatzem- estan contentes i es fan bromes de prèdiques vitalistes.  Les lletjors arquitectòniques del barri –ruscs despersonalitzats, ciment grosser per a ànimes en pena. Ni el pla Cerdà ni la Il·lustració han tingut cap oportunitat en l’al·luvió de les successives especulacions de tantes viles nostres.

Nit d’habitud. Un panino–edició industrial, és clar- per sopar. Llegint i mirat l’espai de Xavier Graset. La torbonada de l’extrema dreta a Andalusia i els altaveus gratuïts que aconsegueixen; l’allau d’irregularitats en les judicatures per a la trampa preparada al gust per condemnar els líders sobiranistes; una entrevista a la jove contista Natàlia Cerezo: glopada frescal en les novetats literàries. Cita la fórmula Hemingway, la de l’iceberg, com a guia amb la què basteix els seus relats, i després els tertulians del programa ens fan un embolic amb la fórmula del caçador blanc, que els ha sonat a novetat: el seixanta per cent de la substància narrativa elidida.

 

Acabàvem el torn, ens posàvem filosòfics i entonàvem la sang de bonhomiosos contemplatius amb prou whisky entremaliat –ser una mica sublims costava mig fetge. El darrer beuratge en la gasolinera oberta tota la nit. Al dia següent no recordàvem res de les llargues exposicions salpebrades de citacions més o menys fidels. Un o l’altre deia “algun dia ens hauríem de gravar”, però sortosament no ho vam fer mai.

 

(Confort clivellat)

Des de la profilaxi

dels espais neutres

tampoc no saben

si petgen

la vespra del mai

o el penúltim ajornament.

 

Si cau més aigua haurem de construir una arca. Els ocells silvestres estan frenètics buscant menjar, així que hem estat alimentant-los al porxo del darrere. Són de tot tipus, és com un santuari.

Sam Shepard. (Carta de 1993)

 

Dimecres, 9 de gener.

Començar sempre de zero, acarar cada dia el món amb les mans buides. Maria Aurèlia Capmany.

 

Em desperten els violins queixosos del mestral impetuós – a quarts de vuit. La desguitarrada orfebreria aèria que emprenya les gàrgoles, despentina els àngels, llima els angles rectes dels parapets humans, i barrina les coreografies del corc del mal de cap, que puja amb severitat secular com una marea obscura. Els ditots boteruts mestralers han desfullat els carmesins segells sedosos de la buguenvíl·lia…

Les bachianes brasileres, d’Heitor Villalobos. M’agrada molt Villalobos. El vaig descobrir fa segles, gràcies a les pedagogies involuntàries d’un guitarrista de qui vaig aprendre algunes tècniques i, sobretot, a prendre’s la broma absurda de la vida amb molta calma: Paco Domingo. També vam muntar un espectacle de petit format amb poemes sobre peces guitarrístiques i unes quantes cançons pròpies, i vam rodar una mica per les catacumbals comarcals, amb alguna nit memorable, com la d’Alcalà de Xivert, organitzada per un seriós activista cultural i mig mecenes , Ximo Arnau, amb la sala plena i entusiasmada amb la proposta. Si n’hem fet de coses bellament inútils, sense a penes mitjans i sempre amb un nerviüt vent de cara.

Així, els VOX li trauran la pagueta als de la “Guardia Mora” i esborraran la contribució, sobretot en la rereguarda (llegir Paul Preston), de tants guerrers africans que ajudaren al “César visionario”? Quanta ingratitud!

Buscant una altra cosa he trobat que una de les més potents plataformes digitals de venda anuncia que a partir de febrer ja es podran fer comandes de “Circ de puces”, que encara no hem acabat d’adobar del tot. Bona feina de l’editorial, dins les dinàmiques de la botigueta. Costa de creure, però trobar gent que sàpiga tocar bé totes les tecles del seu ofici, va molt car.

Solcant en la carpeta de projectes. La sortida a l’estanc. Sol brunyit pel mestral, que, en girar una cantonada, de poc em tomba a terra amb una ràfega de força oceànica. El somriure, quasi Mona Lisa, de la dependenta bruna, que ja sap quina marca de verí ros gasto. L’avi mariner, que fumava del negre, a les cigarretes rosses els hi deia “tabac de senyoretes”. De senyoretes i de moltes altres vicissituds m’hagués agradat parlar amb ell, però amb el que ara més o menys sé (anacronisme flagrant, és clar). De les aventures que explicava a vegades al xiquet que se l’escoltava, se m’han quedat un fum de preguntes al sarró descosit. Enviudà molt jove, era simpàtic i tenia uns ulls blaus lluminosos. Un dels esperits més lliures de la família. Quines partícules del seu tarannà i genètica han arribat al que anem sent? No he acabat de desxifrar-les.

Després de l’estanc, al supermercat a comprar un pot de fesols per ajuntar amb la col i els fesols del plat fondo dels camàlics, dels sirgadors, dels jornalers del fangar arrossaire –amb sangoneres goludes en els primers anys de la conquesta dels senillars per a les collites de la supervivència.

Telefonada des de l’ajuntament de Benissa. Havia oblidat completament que havia de fer, per compliment de les bases, de jurat de l’edició d’enguany del premi “25 d’abril” de narrativa. Gran cordialitat del tècnic de cultura. Dues escriptores completaran la tripleta judicant. El cas és que la reunió, matinal, a Benissa, a primers de març, em suposarà un imprevist desplaçament llarg i em trastoca els plans de les monotonies productives. Em diu el xicot comunicant que s’han presentat una vintena d’obres, però la lectura d’originals no em suposa cap trastorn, puc organitzar-la bé. Benissa és un poble molt bonic, i els benissanetans  que he conegut, ben espavilats i acollidors. Tornar-hi, dues vegades en un mes –a l’abril per l’acte de lliurament, on també presentarem “Circ de puces”- em fa goig. Ara només caldrà estudiar la combinació menys fatigant per arribar-hi a temps a la reunió del jurat. La via ferroviària és un trencaclosques de fortes ziga-zagues.

Salinas és una ciutat a dos-cents kilòmetres de San Francisco. Allà hi viu Sylvia Dungan, que va patir un ensurt dels grossos, en descobrir que un home, Roberto Arroyo,  després de travessar el seu jardí s’havia passat tres hores –hores de matinada- llepant el reixat del micròfon del seu porter automàtic, mentre a sa casa dormien els seus fills petits. La maniobra, sense la menor intenció delictiva, de la singular fília d’Arroyo, la senyora Dungan l’ha sabuda per l’enregistrament de les càmeres del seu sistema de seguretat. La notícia no és de cap mitjà humorístic (és difícil que se’ls acudesca una excentricitat d’aqueix pelatge), arriba per mitjans convencionals i més o menys seriosos. El personatge podria anar en la desfilada de més d’una narració del realisme màgic o del surrealisme més desbocat. El que convenim a dir-ne realitat pot presentar desconjuntants troballes amb una gran displicència.

Migdia d’habitud. La claror reverberant –pel vent. L’arròs sirgador –molt bo. A les notícies, en Trump i altres ideòlegs de la banalitat del mal –que s’escampa com taca d’oli. Becaina de rendista (de fals rendista). Polida de textos en sessió tranquil·la. A fora, el mestral s’entaula amb braols de calfred. Sortida a pas de conill per comprar berenar i estirar la cama. A dins d’un cotxe aparcat, una dona s’arregla el gorro de llana mirant-se a l’espill del retrovisor interior, amb gest de conformitat amb el que veu. Gests d’intimitat que es regalen a l’observador passavolant; en el contraplànol,  uns pardals escarotats, arraulits en uns fils enganxats a una paret a contravent.

Més feina en tornar a l’escriptori. La nit es posa desficaciant. El mal de cap és garantit. Llegeixo els “Pensieri” de Leopardi en italià –quina meravella de prosa! Mirat també l’espai de Xavier Graset. Tancat acord de la dreta dura a Andalusia. Un jutjat diu que els Mossos no tenen res que ocultar pel que fa al referèndum de l’u d’octubre del 2017, però, òbviament, la informació absolutòria no computa en els mitjans del nucli dur del relat falsejat que fa costat a l’allau d’irregularitats judicials i vulneració de drets fonamentals en la causa general contra l’independentisme.

Nit calmada. A fora, el vent posa tessel·les de novel·la gòtica al tibat setí de la fosca. Llegint Leopardi, Spinoza o Blanchot –ja no es pot ser més modern!- en tast d’alta rebosteria. Mirat l’espai de Graset: el professors Gemma Rubí i Borja de Riquer presenten un recull d’assaigs, que han coordinat, de diversos especialistes de variades disciplines sobre “La corrupción política en la España contemporánea”. El mal de les corrupteles és general, però l’accent picaresc espanyol és aportació peculiar que fa entendre moltes coses de la naturalesa de l’estat.  Entre diverses anècdotes, els professors han recordat com Franco, en acabar la guerra ja era multimilionari, i com la seua família es dedicava entusiastament a l’estraperlo, amb productes que diversos governs- com el aleshores també dictatorial del Brasil- regalaven per pal·liar les fatigues de la ciutadania en la postguerra, però que només arribaven al poble si podia permetre’s els preus del mercat negre.

 

Fundar biblioteques equivalia a construir graners públics, acumular reserves per a un hivern de l’esperit.

Marguerite Yourcenar.

 

Saber fugir a temps: una de les belles arts?

 

XXII

Assai difficile mi pare a decidere se sia o più contrario ai primi principii della costumatezza il parlare di se lungamente e per abito, o più raro un uomo esente da questo vizio.

Giacomo Leopari

“Pensieri”.

 

Dijous, 10 de gener.

Despert a quarts de vuit. S’ha assossegat el mestral –excel·lent notícia. Un concert per a oboè, d’Alessandro Marcello, al gramòfon transparent dels robots punxadiscs. El cafè i el cigarret, assegut al tamboret que el costum et destina, mirant els humors de les geologies dels rajols d’un blanc trencat. Tot és ara i res, deia el poeta Vinyoli, potser escalfant amb el palmell trèmul una copa de Mascaró, potser barrinant com traduir sense alta traïció les panteres de Rilke, potser tancant la taverna sòrdida de prop de casa.

Mirant després els poemes dibuixats que feia Keneth Patchen, que integrava diferents llenguatges en el poemes, els assaig i les faules que bastia: un dels obridor de vies en la San Francisco de la Beat Generation.Es concedí totes les llibertats expressives i va fer santament. El colors de les postals que feia, amb versos cal·ligrafiats i dibuixos atansats a les llibertats dels xiquets, són un carnestoltes joiós que mostra horitzons sense elàstics. Tres visques per Patchen abans d’obrir la carpeta dels projectes que ningú em demana. No fer-ho amb aqueix esperit llibertari que Patchen conreava és com complir amb un torn de fàbrica que no paga la pena.

Els ansiosos esquers que ens paren tothora i que ens fan emmalaltir. Cal pasteuritzar-los amb rigor i vore que no són res més que pellerofa cretina.

Avanço més o menys en adobar pàgines guardades, mentre espero el nou joc de proves de “Circ de puces” i el paquet d’originals del premi de Benissa –s’ha rebotit el trimestre més del que em convé, què hi farem. Per dinar, cigrons amb allioli, gratinats –memorables. El noticiari: el desquadradíssim ordre mundial: la demència governa en places clau. Sesta d’ambre bizantinista a l’esperit. Cafè de retornada. Engrescat en triar materials –sessió llarga i profitosament lenta.

Als correus: entesa amb la bibliotecària de Tortosa per reservar una data, pel maig, per a la presentació del llibre nou. Ja lligada la de València, a la llibreria Fan Set, també en dies primaverals. No em dol fer la roda de presentacions i el que calga si la casa editora acompanya com cal l’esforç. A la biblioteca tortosina Gerard Vergés em presentà generosament “Faules mamíferes”, el 2007, un record inesborrable, revifat amb la troballa d’unes fotos de la pàgina bibliotecària, que no recordava.  Han passat dotze anys , bufa, i no se sap com. Em penso que el nou també li hagués fet el pes. També escrivim per als morts, deia ara no sé qui, i potser una mica sí, pensant potser en no decebre’ls massa.

Ha mort el pare del propietari del bar del barri. A la porta tancada de l’establiment hi ha enganxat un cartellet polit tot comunicant la circumstància i informant de l’hora i el lloc del funeral –la parròquia del barri. Els pares del propietari, vinguts amb la immigració dels anys seixanta. El cartellet, amb una natural, esplèndida, lleialtat a la llengua del país. Detalls que valen un al·leluia esperançat.

Mos de pa i tomaca amb salami per fer un mos. Mirat el partit del Llevant i el Barça a València. El Llevant fa la feina. El Barça, amb prou suplents i xicots del filial, desmanegat, tou, horrorós. Té la sort de sortir mig viu amb un resultat en contra curt, ajustat, per pura xamba. Amb una mica més d’encert, els del Llevant li haguessen pogut fer un descosit gros. Més d’un dels actius del fons d’armari de Valverde no donen el to de cap manera.

Llegint fins al son: Leopardi –modernitats eternes!

 

(Ball)

En l’espillet del safareig desaparegut,

a l’entrada dels corrals desapareguts

de la casa enderrocada,

dues melangies de galta colrada es fan la trena

per acudir al fumós ball dels anacronismes.

 

Divendres, 11 de gener.

Alçat a tres quarts de nou. Bona dormida calefactada –qui té una manta morellana té un tresor. El Wolf Conservation Center, de Nova York, comparteix imatges d’exemplars, blancs uns, amb esquitxos grisos d’altres, saludant la primera llum amb coral d’udolades llargues: un bon despertador, d’agudes, mistèriques reculades atàviques. No es pot tenir millor internada en la claror gèlida d’un divendres que recordar-nos que tenim més de mil anys, a poc que ens encantem. Per a la seguida del programa de la llopada cantaire, el robot punxadiscs proposa –encert subtil-  la segona simfonia de Rachmaninov. Els consols de la bellesa per desdejunar, possibles anticossos.

Les maniobres domèstiques de segon impuls. La cafetera italiana, l’arpegi parsimoniós de caragolar el primer cigarret –artesanies del suïcidi lent. Les  alarmes periodístiques per les onades de fred, vaja, el que sempre hem conegut com a hivern. L’alarma potser caldria posar-la si en les minves de gener tinguéssem bonhomiors tropicals. S’ha tornat tan sospitós l’oratge, que fins quan compleix perfectament la gramàtica dels cicles clàssics desperta la suspicàcia.

Bromes variades amb els connectats més propers. Els tonificants auxilis de la ironia davant tanta monstruositat explicitada –i latent. Amb el llegonet i l’aixadeta en l’hort de textos guardats –podar, empeltar, crema de rostolls. Encapsulada monoplaça, on no neva ni plou emergència d’actualitat.   A la faena escriptaire puc fumar, badar, estar en pijama, i errar-me sense riscs greus. Què més es pot demanar?

Cigrons, sobrats d’ahir, per dinar. La secció de successos del noticiari fa feredat: nous ingredients en les pertorbacions de sempre, tenebroses ferotgies de ràbia desbocada. Psicopaties de pel·lícula adaptades a les domesticitats més sòrdides.  Sesta creativa, els somnis a vegades ajuden a plantejar relats o versos. Més adobada de proses en les vespertines. La tarda quieta, l’hivern recitant les rondalles dels seus ancestres. Saber fer un bon foc, assignatura que convindria no perdre en les pedagogies de l’anar tirant.

Per companyia, mentre feinejo, sona un concert en directe de Bob Dylan, que comparteix la seua pàgina oficial.  Fart de que el pirategen, posa al lliure abast enregistraments de concerts per malmetre el contraban. Com sabem de sobres els seus seguidors, costa desxifrar quina cançó està interpretant. Cal recordar que opina que “una cançó és com la fas aquella nit”. Clàssics com  “It Ain’t Me, Babe”, “Highway 61 Revisited” o “Like A Rolling Stone”, així com altres de més recents, apareixen, en el concert del 10 de novembre fet al teatre de Roanoke, dins la roda nord-americana de la seu “Never ending tour”, desconstruïts a caprici, com té per costum. En un concert de Dylan no saps què et trobaràs, dins l’espectre que va del sublim o l’arrossegada grotesca, segons les ganes que tinga. A vegades, els genis són així, i així cal empomar-los.

Coca de tomaca i pimentons, amb una anxova afegida per pròpia iniciativa–passable vianda envasada-  per fer un queixalada a la nit. Llegint l’assaig de Macaulay sobre Voltaire –altíssima qualitat. Mirada una pel·lícula, amb Johnny Deep, sobre el món del periodisme a Puerto Rico a primeries del segle XX (“Els diaris de Jim”), que prometia cert entreteniment de qualitat, però va caient en un aiguapoll pastós i superficial –pèrdua de temps. Almenys, el protagonista –Deep, en una interpretació molt plana- fa una citació wildeana, palplantat en una platja de bellesa feréstega que pot acabar desfeta per l’especulació: “saben el preu de tot, però no el valor de res”.

 

Amb armadura dogmàtica –els dogmes que donen rèdits són imbatibles- els arguments els llisquen.

 

Sóc valencià, rural i culte: on veus la contradicció?

Tobies Grimalto

 

(El tercer whisky)

Vinga a lloar-li els assaigs (que si Benjamin, que si els estructuralistes, i demanen…), i els articles lúcids, i els poemes realistes amb salpebrada simbolista, i el seu ferm compromís lilós i roig…

Ja servit el tercer whisky amb gel –la perillosa simetria de l’ambre amb brasa- em deixà amb un pam de nas: “ a mi el que m’agradaria saber és si creus que estic bona o no”.

 

Dissabte, 12 de gener.

Aixecat a les nou. Ambient gèlid a fora –l’acaronada d’agulla gebrada de les minves de gener. Com qui no vol la cosa, carregat de feines que em faran forçar la màquina aquest trimestre i potser més enllà. Provo d’organitzar-me sense neguits excessius, però no sé si me’n sortiré –em preocupo, pateixo massa, de vegades. A sobre, algunes coses que no depenen de mi van amb un cert retard que em complicarà més l’almanac feiner. En fi, després d’una cosa, una altra, però em temo que en algun tram caldrà resoldre’n dues alhora, per variar. Espero que el cos i el cap aguanten. Les meues vacances se les van menjant les circumstàncies –que deuen tenir apetit de cabra. Tot això barrino mentre puja la cafetera italiana.

Vivaldi al gramòfon del fer dissabte. El gentils passets de sala tèbia endins els daurats de la recreació de dies remots d’alguna treva civilitzada, ja molt esfullats per la mola de les generacions.

Embolic amb el llegat de Blasco Ibáñez a València. El desinterès i la mala fe amb l’autor de “La araña negra” ve de molt lluny. Encara resulta una figura incòmoda per a molta rancior local. Ben mirat, potser no és mala estela per a un escriptor seguir incomodant tants anys després d’ingressar en el son de l’eternitat. València no ha alimentat mai els seus escriptors i intel·lectuals. Un estigma que supura frescal, que explica lacerantment tants dèficits, que hi ha qui fins exhibeix com a genuïnes autenticitats. La justícia poètica no ha estat mai convidada en determinades estances cerebrals. No és difícil imaginar-se la d’iniciatives i reclams que tindria una figura com la de Blasco en altres ciutats. De fet, hem seguit suggeridores rutes d’autors, més o menys programades institucionalment, en urbs molt més menudes que València, i amb personalitats literàries no tan espectacularment polièdriques com la de Blasco.

Els detalls menors, les reiteracions, en el dietari diuen tant –o més- que les entrades més elaborades. A més, en la bastida compositiva fan de respiradors, de replans còmodes per al lector, a més de que ens donen escalf de familiaritat amb l’univers de l’autor, amb les seues manies i obsessions retornants. Tot i l’intent de Baudelaire no es pot ser sublim o greu tothora; en la pàgina en prosa calen ponts, passatges, galeries de passos perduts, que contrapunten les encaparrades més exigents.

L’atzar fixa uns terminis i deixem de donar voltes a la sínia i comencem a resoldre amb inesperada eficàcia. Punts, punts i comes, guionets, cometes que cal passar a cursiva, arrenglerar els marges, repensar els adjectius, que els substantius no queden massa estopencs o rudimentaris, repassar les consonants acumulades de noms nòrdics, sospesar l’ordre de lectura, i altres romanceres disposicions es berenen la sessió matinal.

La sortida a l’estanc i al supermercat. L’estanquera porta un guant de vellut color fúcsia a la mà esquerra. La timidesa, que és respecte, s’absté de preguntar-li si li ha passat res. Un tall, una cremada, una luxació? No sembla massa greu. Un guant colrat desperta tot de recreacions mig èpiques per culpa de les ambientacions cinèfiles. Vaig pel sol en la drecera cap al supermercat. Sol baix, del sud, que subjecta una mica l’ullal gèlid de l’aire.

Si el renyaves per una malifeta o altra de feia a penes una estona , era en va, ja no se’n recordava i tornava a fregar-te el caparró a les cames, sabent-se protegit, extasiant-se amb la nova ració de carícies. Viure en present, sense càrregues memorioses ni vertígens del futur, és part de la recepta de la felicitat dels animalons. Potser s’ha reencarnat en un dels llops de la reserva protectora de Nova York, que ens passa imatges als embadalits abonats a la seua pàgina.

M’arriben les convocatòries de premis dels que els gremials avisats sabem que estan donats de molt abans que es facen imprimir les bases. Per uns segons es presenta, tota pinxa, la temptació de tirar-hi, només per fer nosa, per emprenyar, per fer-los saber als del “tinglado” que ets viu, que no t’han liquidat encara, però després fas els números de les còpies i enquadernacions que acabaran cremades –molt probablement sense haver estat llegides o ni tan sols desempaquetades- i se t’acuden tres o quatre coses agradoses amb les què emprar els cèntims, que tant ens costen de guanyar, i et calmes: la pinxa temptació inconscient torna al quarto dels mals endreços i tal dia farà un any –o sis.

Macarrons amb picolat i formatge ratllat per dinar.  Pedro Sánchez ha dit, en míting a Barcelona, que l’independentisme no té majoria social a Catalunya. Si s’ho cregués, convocaria el referèndum pactat i vinculant, que guanyaria, com Cameron el guanyà a Escòcia. Per ara, el darrer recompte de vots que permet saber l’estat de la qüestió, ens diu que menteix al gust.

Sesta reconfortant , amb manta. Un cafetó sense pressa en tornar a les vigílies. Més sessió repassant proses. Eclèctic carrusel de músiques del disc-joquei robòtic: de l’Àfrica a l’Àsia, i l’Europa dels pobles –alguns tan oprimits, ai las. Quan els ulls i la neurona es cansen de les mosques immòbils de la pantalla bereno i divago sense rumb. Del zero a l’infinit en les àgores enxarxades. Conversa divertida –i tocant mare- sobre narratives i poesies amb l’Àngel Carbonell.

Quan apago la màquina, que és la tècnica més important que cal tenir fermada en els rotllos cibernètics, m’aclofo a la butaca i llegeixo amb el llibre a la mà. Deia Umberto Eco que el llibre és un invent tan bo que no ha pogut ser millorat, com ara el martell, el ganivet o les tisores. Els llibres ens acaren a l’ ambigüitat de la vida, reblava el saberut piemontès (hi ha il·lustres emprenyadors que no s’haurien de morir mai).

Mos de pernil i pa amb tomaca per sopar. Llegint una estona – Leopardi- i remirada “Misteriós assassinat a Manhattan”, de Woody Allen. Ric de gust altra vegada i hi trobo més detalls: diria que hi ha un seua veta humorística que li prové directament de Grouxo. Imaginar-se una pel·lícula amb guionatge a quatre mans –i interpretació- de Grouxo amb Woody fa volar alts coloms engrescants.

 

(Botana)

L’espurna de la cigarreta,

en complicitat amb la tímida brisa

carregada de criatures probables,

ha segellat una diminuta,

entenimentada botana.

 

La propietat privada:

quina cantelluda broma

repetidament avisada.        

 

Antroposartrisme: l’infern són els altres.

 

Per reunir o connectar coses aparentment llunyanes, tenim els inesgotables serveis de la paradoxa.

 

Estimada Gertrude,

espero que us mantingueu en la tranquil·litat i bons aliments que sabeu conrear amb tanta delicada saviesa. Les bledes del vostre hortet sospito que són un dels elements que fan de contrafort davant aquest maldestre assaig d’apocalipsi banal que ens van plantant. I reforçades amb la vostra beixamel deuen eixugar d’una revolada totes les asprors nihilistes.

Certament, la nau dels bojos de sempre ara va fortament armada de metralles tòxiques. Però, qui dia passa, any empeny –quin remei ens toca. Sempre, per això, ens quedarà picar a la porta del castell del nostre admirat senyor de Montaigne, o acompanyar el contrafet Leopardi en la contemplació de les beutats de la verdor i les xiquetes que salten a la corda (ara potser el marcarien amb càrrec nefand).

M’heu d’explicar més detalls de la tarda a Nimes on vau topar-vos amb la mirada aguda del minotaure Picasso. Em penso que Picasso era un gitanet de Barcelona que es buscava la vida. Un dia o altre haurem de fer una complida excursió, convenientment idealitzada, per Horta de Sant Joan, per destriar les bàsiques lliçons artesanes que aprengué a la nostra Terra Alta i que traduí als seus particulars llenguatges deformadors. En els plànols superposats de la terra rogenca i la vila de rotgle medieval, el minotaure –encara vedell- assentà molt del que volia fer: “tot el que he sé ho he après a Horta”, digué moltes vegades. Bé, ja xerrarem més sobre l’home que partí en dos la història de l’art –abans d’ell i després d’ell, exactament-, un dels darrers pintors que encara es poden entendre en la seguida del relat d’abans de la fi de l’art. Un pintor més clàssic del que els despistats es pensen.

En fi, no sé perquè m’he allargassat tant amb Picasso. Haurem d’estudiar seriosament el periple hortenc. I sí, m’agrada Julien Gracq, que dieu que us va dedicar un llibre. Un gegant camuflat lluny de París com a mestre d’escola rural.

A cuidar-nos i a resistir!

 

Diumenge, 13 de gener. 

Despert a les vuit. Gelor quieta; adormida del vent en la matinada –l’avantsala de la setmana del barbuts. Prou descansat. Se m’ha girat tanta feinada, concentrada en pocs mesos, que no sé per on començar, però avui tenim compromís a Deltebre i no podré fer res en l’apariada del que vaig acabant –o abandonant, seria millor dir.

Diumenge de llums siderals que es cerquen en el guinyol antic de Plató –inspirador de tants tòtems . La mecanografia calmada, mentre el papaterra mastega l’àlgebra negrosa del peu del gira-sol en les angostes galeries del test, i la buguenvíl·lia treballa el nou suïcidi florit en la seua vocació de contrapeu obsedit i cartellera de bellesa inconscient, sense trama. Diumenge de tràfecs submarins i estàtues gregues al fons de l’estany amb crosta gebrada. De l’imperfecte lliscar del cafè urgent a l’anàfora de nas arromangat. Hores de desenterrar mestratges formosos: cuques de llum entre els granits dels segles. Diumenge d’arrapar-se a la intensitat d’un adjectiu, a la faula dels artificis immortals, al basar de les espècies de la joglaria irregular, al miratge de la petja contra el temps, embotellat en una bola de neu extraviada als calaixos de les perdudes proteccions. Diumenge: gramàtica prima, recta drecera del present del mai.

Segon cafè i un pastisset de Rasquera. Endrapada una prosa d’Espriu (Ariadna posa anissos en els revolts del laberint), i uns fragments de Joyce –l’humorisme dels tràgics. Restauració i toaleta. El cos refusa qualsevol intent de suborn de la ficció que ens construïm per no ennuegar-nos amb el fangar expansiu de cada dia. Bach i Vivaldi a la gramola: l’ànima dels objectes i les esperes.

Conversa sobre Susan Sontag amb el poeta Àngel Carbonell, actiu animador d’atractives iniciatives diverses, amb qui he connectat molt. També, diàleg amb Andreu Sevilla, que fa d’acompanyant hospitalari de sa mare, a Conca (quan l’amor filial ha de fer de pare dels pares). Amb bromes i veres, fílies i fòbies en lliure partida de ping-pong dialèctic, potser se li fa menys dens un tram del temps amb sentor de desinfectant.

Paella de carxofes i pollastre per ben dinar. La manicomial informació del món. Capcinada cronometrada. Cap a Deltebre. Complim tot el programa satisfactòriament. Sala plena i molt animada. Tracte de compliments festívols de la junta: un dolç de crema –bomba de sucre, la droga dels pobres- i una copa de cava per berenar. Em miro el senillar i la grassa terra fangosa d’un camp tot fent unes pipades en el descans, recolzat en la barana que delimita el terreny de la casa de la vila. Temperatura més suau. Després, en una pantalla veig com Suárez li marca el tercer gol a l’Eibar. Resolem la segona part amb eficàcia –i fins divertint-nos. Públic content. A un quart d’onze som a la Plaça de Mercat ampostina menjant una hamburguesa en un establiment especialitzat en el gènere (no tenim prou gana per a la “Pizza party” dels italians). He demanat l’hamburguesa prou feta i me l’han servit crua –inèrcia única de la velocitat? La propietària ens explica que és a punt de jubilar-se i que té les cames fetes pols de quaranta-vuit anys de governar la planxa (li perdono l’hamburguesa mig crua). En tocar llit, mirat un episodi d’una sèrie policial nòrdica i llegida una pàgina de Pla, esquemàtica, arbitrària, monòtona, que m’acaba d’instal·lar el sedós mantell del son a la carcanada exigida.

 

Dilluns, 14 de gener.      

A les vuit a l’escriptori. Remor discontinua dels esgarrats vaivens del mestral. Cafè i capbussada en un paquet de cent-seixanta quatre pàgines, que vull rematar abans de febrer –retocs i paraments tipogràfics. D’un moment a l’altre arribarà la segona versió de les proves de “Circ de puces”, i, aquesta setmana, la vintena d’originals del premi de narrativa de Benissa, per llegir-los amb a penes un mes de marge. Provo d’organitzar-me acuradament per no incubar ansietats inconvenients.

El robot punxadiscs ofereix un tema amb Willie Nelson i Emmylou Harris que es quedà congelat ahir als seus cartipassos. Balades de carretera, cors solitaris, aspres supervivències i cafè aigualit del que ofereixen als establiments de les rutes estatunidenques. Per treballar amb textualitats prefereixo una mica de clàssica posant un coixí en les hores solitàries, així que tots els camins tornen de Leipzig en l’esmena al intel·ligència artificial.

Més imatges de la bella despertada del llops al Wolf Conservation Centerde Nova York, que, vasos comunicants, em porten a rellegir el poema “Amèrica”, de l’udolador Allen Ginsberg, per completar l’estímul. Quan per ací els poetes encara portaven gorga mental, acudien a l’oficina grisa,  i potser aspiraven a un guardó de sagristia resistent, a finals dels cinquanta els “beats” posaven bombes de rellotgeria als soterranis del somni nordamericà. Un mateix temps no és el mateix temps segons l’àmbit on has caigut a la bola. Mentre Espriu anava a la notaria a malvendre el seu temps per passar casa, Ginsberg es fumava uns porros que l’atansaven a Buda i a Maiakovski alhora. No, no totes les hores coetànies van a la mateixa velocitat, quina putada.

Sortida a l’estanc. El bonic somriure mat de l’estanquera joveneta, que quan em veu travessar el llindar ja prepara la dosi del verí que necessito i li fa fer a la màquina l’aleatòria la combinació del cupó que qualsevol dia – ho veig clar- m’ha de conduir al dolce far niente de la jubilació anticipada. Paro una mica el sol que no escalfa en un xanfrà amb un ampli aparador de cuines fabricades a Alemanya. Dissenys sobris i elegants alhora, a frec de la fredor clínica, però evitant-la amb detalls càlids. El marc del luteranisme també deu influir en els dissenys industrials. L’accent afectuós dels detalls potser són apresos en la llarga inspiració italiana, el corrent subterrani que ha amarat tantes coses d’ideacions i pensaments europeus.

En tornar a l’escriptori, missatge afectuosíssim del poeta i prosista Manel Rodríguez-Castelló, que em fa saber que fa dos mesos que té a la tauleta de nit, en règim de lenta degustació,  “L’incert alberg”. Una alegria gran. Sempre ens hem fet costat, amb el d’Alcoi, un dels esperits lliures, constructius, que tenim en la nostra clarobscura república de les lletres. Un escriptor per a escriptors? Alguns lectors diguem-ne purs, que no escriuen, trencarien la pensada. Tal com rutllen de precàries i sabotejades les coses en el nostre aparadoret, que ens llegim els uns als altres, els coetanis, no és gens estrany. Salvades totes les distàncies i demanades les disculpes que sien de menester, a diversos grans conreadors de diverses literatures també els penjaven l’etiqueta de ser escriptors per a escriptors. Per exemple, Henry James ho vivia com un malson i intentava fer novel·les per al gran públic per treure’s la llufa de l’esquena. El record immortal d’uns dies a Alcoi, amb M.R.C. i la seua companya, també del gremi grafòman, rient i fent tertúlia, visitant els racons on l’Ovidi va transitar, coneixent algun dels seus amics, menjant una bajoqueta –pimentó farcit de paella-, deixant-nos viure desatenent els marges més convencionals.

Arròs del sobrat ahir –amb carxofes i pollastre- per dinar. Els fills dels xiquets de la postguerra no llencem menjar. Hi ha pors cervals que es veu que queden incrustades ben endins. La guerra dels nostres avis ha tingut una ona expansiva que encara retrona amb torxes inquisitorials. Quina rifa més estúpida i brutal ens ha tocat, fotre! Les notícies: potser seria millor posar “Els Simpson” per entendre les claus de tan cretinisme perillós. Sesta de dilluns, d’oficinista papamosques. Un cafè barroc i nova internada en la càpsula d’arreglar pàgines. Amb les pantalles encara se’ns passen més coses. L’ull llegeix bé el que és un nyap i anar fent. Renuncio al berenar. Una mica de lleure fent acudits en les desvariejades del club enxarxat. Hi ha qui s’oculta en un pseudònim per repartir llenya, però l’estil el delata. Trobat per casualitat un filmet amb una actuació recent –en flagrant play-back-  de l’Amanda Lear, que fou musa de Dalí i també de David Bowie –episodi que es sap menys. El de Port-Lligat l’emprava sovint per gastar bromes als mascles alfa embadalits amb aquella escultural rossa, que alliberà d’un club barceloní on actuaven transvestits i transsexuals, per crear-los el dubte de l’ambigüitat. En fi, la musa encara fa “bolos”, potser per arrodonir els estalvis de jubilada ( la cosa, ja se sap, està molt crua).

Nit d’habitud: aclofat a la butaca vella, llegint i barrinant si ajorno algun dels terminis autoimposats, perquè em temo que no arribaré a tot sense caure en l’estressada: al molt que he de fer en poques setmanes s’afegeix el compromís de la ruta Arbó. Mirat l’espai de Graset: em penso que hi ha polítics que fan de tot menys política. La senyora Cospedal recol·locada  a l’advocacia de l’estat: un patiment menys dels que ens desvetllaven.

 

Els errors són els portals del descobriment.

James Joyce.

 

(Sender de l’home nou)

en la claror

inclinada

– neu

a les temples

del buit-

el reptant oboè

indica el sender

de l’home nou,

que és tan antic

com la balma

de les esferes mudes.

Campanya pels drets lingüístics