Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

giuseppe-penone-anatomiaxblocIgual2019Dimarts, 15 de gener.

Aixecat a les set, amb temes del musical Jesus Christ Superstaral magí –quines desraons més estranyes. Busco la versió teatral, que es cantava Ian Gillian, el vocalista dels Deep Purple, i reblo la cabota de la rara dèria vinguda de les galeries de la dormida.

Trameto aquesta col·laboració. Trobar il·lustracions que l’acompanyen em costa tant o més que fer-la. Desdejunat de cafè amb llet i magdalena. La porqueria tabaquista: la voluntat naufraga una i altra vegada. “Fumo per trobar l’adjectiu”, deia Pla. No és mala coartada. Les actives campanyes antitabaquistes han donat excusa a molts cervellets primaris per exercir una moralina indigesta. Dels drets arrabassats als fumadors, del la naturalesa del lliure arbitri,  ja no se’n recorda ningú. Sobre les insistents campanyes de foment de la ludopatia, o sobre la quantitat de porqueria que satura el medi, no en sento tanta faramalla condemnatòria.

Obro la carpeta que treballo i m’escapoleixo dels teletips líquids amb desgràcies i polítiques tòxiques. A l’estanc: encertats tres números a la rifa i el comodí del complementari. Veig atansar-se la gran sort, amb la jubilació anticipada i la caseta en algun racó tranquil de la Terra Alta. De moment, però, l’encert només ha donat per jugar un altre numeret, paciència! El sol escalfa més i fa de bon parar, convida a l’optimisme: els matins em proven, als vespres vaig perdent capacitats, la litúrgia, amb domassos de declinada crepuscular, de les hores de la biologia.

Més manxades de teler en tornar a l’escriptori, que per moments em donen una febrada. Als obituaris del dia, la mort de  Frank Keerl Pla, el nebot de Josep Pla, element decisiu en la rescabalada, ordenació i difusió dels papers del solitari de Llofriu. La fundació de Palafrugell en lamenta amb sincera afectació la pèrdua. També hi ha el traspàs de Juan Cueto, assagista –sempre d’interès- sobre la comunicació, columnista a “El País”.

Magnífics articles de Jordi Galves sobre  George Santayana i de Miquel de Palol sobre la situació nacional on som posats: el ser o no ser, nogensmenys. De Palol és un escriptor tan dotat i positivament ambiciós en el bastiment dels seus artefactes verbals, que, és clar, me’l tenen molt arraconat, com és tradició a la tribu, mentre sobreexposen desmenjats modernets que freguen la perfecta nul·litat intel·lectual. Recordo l’escriptor roig com un titot, fent acuits i rient, després d’haver endrapat un all-i-pebre, ben regat amb una vinassa negra amb  ardents rampellades tel·lúriques, al port de Catarroja, en deu fer uns trenta anys, dos o tres vides, de quan deambulàvem per un congrés d’escriptors escoltant-nos les sapiències monacals del pare Batllori i escapant-nos a mirar-nos els mòbils de Calder a l’IVAM, o a embrancar-nos el emparrades discussions estètiques per barets espessos del barri del Carme d’abans de la redissenyada refistolada institucionalitzada.

Sopa d’escudella per dinar. Les notícies: detencions dels Mossos d’una cèl·lula gihaidista que pretenia atemptar segurament a Barcelona. Teresa May contra les cordes, al parlament britànic, per l’afer del Brexit, que pot destarotar els equilibris fronterers, entre altres descordades agitacions. Les polítiques europees davant els qui es llencen al mar fugint de la guerra són infames: el Mediterrani va convertint-se en una vergonyosa fossa comuna. I quina poca memòria que tenim pels rodals, havent necessitat també emigrar tantes vegades, entre altres raons també fugint de la guerra i la repressió criminal.

Becaina curta. Pres cafè al centre amb X., que em deixa després a prop de la biblioteca. Rotllanes rialleres d’alumnes de l’escola d’art i disseny a la porta del centre. Els gats fan la sesta –galvana mil·lenària- parant el sol arraulits a l’ampit de les finestres enreixades de la casetes baixes de la barana del riu. El corrent fluvial, sèrum dens, d’una verdositat lluminosa.  A la biblioteca, fullejo diversos volums de la secció de clàssics nostres. A alguns els he tractat una mica. Les seues obres ara passen la marmòria demorada del pas del temps i el creixent desinterès per la paraula. Què en quedarà? No ho pot saber ningú.  Conversa amb la directora. Tanquem dates d’activitats a fer abans que se’ns vaja rebotint més l’agenda trimestral. Hi ha la intenció de la regidoria de programar més d’una sortida de la ruta Arbó dins la Festa del Mercat. Ha costat una mica, però finalment la celebració d’un període històric de la vila s’ajuntarà amb el narrador que el reflectí a bastament en les seues obres.

Torno passejant al cau, badant de gust. Els carrers prou adormissats; operaris de les companyies de la telefonia recolzen escales articulades en una façana. Passo per davant la casa Carvalho, que serà una de les parades de la ruta. Poder accedir a l’interior seria una gestió complicadíssima. La senyora de la casa, Cecília Carvalho, de cultura francesa i portuguesa, li obrí la biblioteca familiar a un jovenet Arbó –primeries del segle XX-  que treballava de comptable per a la família de terratinents i fabricants d’adobs. La biblioteca deu dormir el son dels solitaris en la foscúria de les estances closes. La passejada llarga em fa profit saludable –o me’n faig la idea. Vaig coneixent millor els secrets ampostins. Em fixo en detalls que em penso els locals ja no copsen, com sol passar. Resten dempeus, i la majoria ben conservades, cases modernistes d’interès. Hi ha també dissenyada una ruta del modernisme, però no sé si ja ha arrancat, de moment no hi ha cap promoció visible.

En ser a l’escriptori reemprenc la repassada de pàgines –avanço prou. Músiques variades, triades pel robot, per companyia –lubricant de les acrimònies. Telefonada de Benissa: les intendències per a l’arribada del paquet d’originals. Un sandvitx per fer una queixala a la nit. Llegint i mirat l’espai de Graset: les planes més sòlides del món que hem conegut es van desenquadernant. Cada dia som més anacrònics per a un imminent avenir on ens faran saber que fem nosa.

 

Alcanzar alguno a ser eminente en letras le cuesta tiempo, vigilias, hambre, desnudez, vaguidos de cabeza, indigestiones de estómago y otras cosas a estas adherentes.

Miguel de Cervantes. (Don Quixot).

 

Dimecres, 16 de gener.

       Aixecat a les set. Cafè amb llet i Debussy –sonata per a violí. Escrits uns versos que borinotejaven per les canonades del pensament difús –capriciosa galàxia amb dos sols i un mussol salmodiant.  Entreteniment variat abans d’encarar un seguit de tràmits d’alegria oficinista –sector oficial colonial. Núvols baixos, boirina. Sentor de samsa d’oli a l’ambient, tant a Amposta com a Tortosa: un aroma dens, figurat verdós, que lliga Sòcrates amb les humils setrilleres de la nostra taula.

A la delegació d’hisenda, qualificada, als papers oficials, com a “regional”. Amb cita per a les onze ens atenem a tres quarts de dotze. Els llimbs apàtics de les sales d’espera. Un funcionari polit i diminut, congruentment vestit de gris, amb cara  i calba pastada a la dels “blasillos” que dibuixava Forges als seus acudits. No li dóna la gana d’atendre’ns en la llengua del bisbat; no abdiquem dels nostres drets lingüístics i ens aclarim més o menys: la consigna única és diàfan: anar pagant. Hem tingut sorteta, fins i tot, amb el “blasillo”, perquè al taulell de tocant hi ha un element rebordonit amb qui ja ens les hem tingut alguna vegada pel seu tracte, amanit amb les burles grosseres del terreny i el gaudi sàdic en vore com els visitants fans mans i mànegues per atendre els terminis rígids –o amb recàrrec si els sobrepasses- de les contribucions a les arques imperials. La nostra condició de pertànyer al ram de l’artistalla es veu que el sobreexcita. Li dones un taulell amb timbrats oficials, un carreguet o un uniforme a un cretí  i no falla, l’espectacle desagradable és garantit.

Un cafè i un croissant a la granja de prop de l’estadi. Una gentada a les taules, estudiants, oficinistes, jubilats. Croissant decent i cafè asmàtic. Resoltes altres assegudes oficinesques: a seguir pagant. A l’entrada d’Amposta, un genet i una amazona joves, en sengles cavalls negres, alts, estilitzats, d’anca lluenta, ocupen mig carril, amb trot parsimoniós i mirant-se als ulls –els humans enamorats, no els equins resignats. Una visita mèdica a migdia, per acabar-ho d’adobar: més sala d’espera somnàmbula. Finalment a refugi, tard. Comptat i garbellat, unes hores cremades als altars de papà estat, que ens estima i ens protegeix de nosaltres mateixos, si cal, i inverteix els nostres impostos indefectiblement en benefici de l’interès general i en la protecció dels més vulnerables.

Sopa d’escudella per dinar i cafè. Una mica de capcinada per ressituar la constel·lació dels ossos i asserenar els neguits dels laberint burocràtics. Em poso en la faena d’arreglar papers. Pels tirabuixons rabents dels noticiaris, diverses detencions d’alcaldes – de les CUP- , activistes sobiranistes –entre els quals un nebot del president Torra-  i un fotoperiodista que cobria la informació. Els arrests s’han fet, sembla, sense cap ordre judicial. Es van tibant les sogues? Hi ha poders a l’estat que volen torpedinar qualsevol intent de diàleg? El poc –i tan cosmètic- que ha fet el govern Sánchez els sembla excessiu? La tàctica de la repressió és compartida per tots el governs possibles a Madrid? El cúmul d’irregularitats i vulneracions de drets fonamentals és immens. El “a por ellos” segueix vigent: la deriva tan dictatorial. La premsa de la “unidad de destino” segueix llençant falsificacions de l’alçada d’un campanar –tot s’hi val.  Convocades diverses concentracions. La més propera a Tortosa. No tinc mitjà d’arribar a temps. Però, no cal patir, caldran moltes manifestacions cíviques, pacífiques i democràtiques per dir no a l’onada perversa que ens caurà a sobre – a tots, ningú queda a resguard- en els propers mesos.

Nit de costum. Pa i formatge per fer una queixalada. Llegint i mirant la tertúlia de Graset. El desgavell al Regne Unit. L’abús, que recorda la metodologia franquista, en les detencions sense ordre judicial de sobiranistes –i la tan freqüent impunitat dels violents grupuscles d’extrema dreta.

 

Dijous, 17 de gener.

Les santantonades a tot el nostre àmbit. El solstici. La gravitació forta del camp en la nostra manera d’estar al món. Dormida bona. Desdejuni de cafè amb llet. Claude Debussy a la gramola. Llegits articles: un de Manel Alonso, deliciós, sobre el seu carrer estret, i un de Toni Mollà, elegantment furgador. Novetats editorials d’interès: una antologia de poemes d’Enric Sòria, entre altres llepolies. Un segon cafè per fermar la tramoia de la voluntat. Obro el cartipàs de textos que esperen amb el bec obert, com els pollets indefensos i afamats. En el cas de l’aviram de paper la dieta va en el sentit invers de les nodrides: menys és més; és la podada la que enrobusteix els artefactes verbals. Bon ritme resolutiu. La frescor mental matinera em convé, no hi ha dubte.

La sortida a l’estanc, en una pausa. Aire enravenant, llostre de candela difusa en l’assolellada. La dependenta estanquera: una timidesa educada, mirada intel·ligent; la jovenesa desimbolta, de somriure tendre. No, no he caigut en les dèries de les “Loletes” i els salabres caçapapallones del gran Nabokov ni res de semblant.

Més faena de bona lliscada fins a l’hora de dinar. Avís de l’agenda cultural d’interès: dissabte al centre d’art “Lo Pati” hi haurà un diàleg entre Carles Guerra i Perejaume sobre l’art i el fet creatiu, per a la clausura de l’exposició de Guerra, a qui fa potser trenta anys que no veig de prop. Als vuitanta vam fer coses junts, entre la poesia objectual i la pintura. Ganes de retrobar-lo. I Perejaume em cau molt bé: la seua poètica, tan la plàstica com la literària, em resulta atractiva: desmunta moltes faramalles , estucats i solemnitats que només són pasta fullada d’aparença i decoració. Per xamba afortunada tinc marge a l’agenda per anar a escoltar-me’ls.

Declaracions catalanòfobes i antifeministes de l’actriu Carmen Maura en un periòdic dels de la dreta dura. Molts s’adonen ara del que altres ja sabíem de llarg i de lluny: que tots aquells personatges de la dita “Movida”, sota la disfressa covaven un reaccionaisme i una ruqueria de ca l’ample. Amb els anys i la desdaurada dels apòsits, la veritat desagradable treu el nas.

Truita de xampinyons i llonganissa –amb ceba amorosida- per ben dinar. Les notícies comarcals: va desapareixent la pagesia, escanyada per les desproteccions. Sempre hi ha una reforma agrària que no arriba mai, en la nostra història. Sesta plàcida. Es quan dormo que hi veig clar, deia el poeta Foix. Les consultes calmoses amb el coixí solen assaonar respostes provisionals plausibles.

Més sessió arreglant proses. En un text en prosa pot haver-hi més de mil errors, opinava un narrador, ara no sé si era John Banville o altre –tant és. I sí, amb els segurs errors hem de conviure, no s’hi pot fer més. Del poc que tenen d’envejable –enveja negra, que de blanca no n’hi ha- els grans triomfadors amb els comptes corrents sanejats és que disposen d’un secretariat o altre que s’ocupa de corregir galerades, posar en net els originals i fins, seguint una indicació o altra del capatàs de la cooperativa, exercir de ghost writeren articles o col·laboracions diverses. Sí, hi ha firmes que són una cooperativa, més en el món anglosaxó que en altres latituds.

La sortida rabent, a les sis,  per comprar berenar i estirar les cames. El pas de dimoni, per Sant Antoni, en la morbidesa blava del crepuscle. La gelor assajant la coïssor prevista pel meteosat. L’alarma d’unes sirenes sense crit –intermitències blaves de policia, ataronjades d’ambulància- en una rotonda en la zona sud, a uns quatre-cents metres. Poso en net les dates clau en l’agenda dels propers mesos. Contesto correus relacionats amb les activitats per fer i mirant de no embarcar-me en altres saraus.

En aturar el torn terrisser, les notícies: les cròniques socarrimades del neofranquisme neoliberal i altres generals amenitats apocalíptiques. Un entrepà de tonyina envasada per fer un mos; mirat el partit de tornada de la copa entre el Barça i el Llevant. Amb uns quants dels pesos pesants del primer equip alineats, i amb la conducció magistral de Messi, els blaugranes del nord remunten l’avantatge de l’equip granota. Llegint després i mirat l’espai de Graset –en segona emissió- fins al son.

 

I arriba un punt

en que els remordiments

es perfumen de l’anís cordial

d’un acudit naïf

o una poncella de síl·labes desconjuntades

(absurd dins el gran absurd)

i les brànquies s’obren

d’absolucions i fruita madura

i avances, decidit, a desafiar

el que t’ha d’occir

amb normatiu menyspreu

i bany de formol anorreant.

 

Especialment ara que els valors de la lectura i de la introspecció són desafiats amb tanta força, la literatura és la llibertat.

Susan Sontag.

 

Divendres, 18 de gener.

Sant Canut, rei de Dinamarca favorable al cristianisme i, és clar, per no desdir els dolorismes, màrtir. Cel cluc en els  primers compassos. Fredor quieta. Desdejunat de cafè amb llet. Aixecada la persiana de la seguida. Llegida una altra entrevista amb Martí Domínguez on dóna pistes de l’ambient familiar il·lustrat en el què va criar-se, i on deixa clar que no se’n refia de l’autoficció i l’avorreixen els dietaris –què hi farem! Insisteix en l’errada catastròfica de separar lletres i ciències en les formacions humanistes. Domínguez és un del pilars segurs i brillants que circulen per les nostres desconcertades galeries. Diu que Josep Pla és un dels seus referents literaris i un bon observador de la naturalesa. A partir de l’obra planiana, plena de dietaris, explícits o emprats com a base per a la reelaboració, molt assentada en els gèneres periodístics clàssics –el reportatge, l’entrevista, la crònica d’ambient-, m’agradaria conversar amb Martí. Vam trobar-nos fa uns mesos a Vinaròs, a la llibreria de Mariola Nos, en la presentació de la seua darrera novel·la, però no era el lloc ni el moment d’intercanviar parers, i desconeixia la seu malfiança amb el ditearisme. Un dia o altre potser en podrem traure l’aigua clara, tenint clar que potser la transcripció de l’entrevistadora ha deixat sense matisos la seua opinió.

L’oncle Schubert als altaveus domèstics. Ullada a una altra actualitat inquietant: la reunió de la imbecil.litat i la mala llet produeix monstres embogits, que fan de pilots de l’arrasada general que se’ns planteja. Obert el talleret de retocs i invencions noves: la mecanografia de la pianola muda. Mentre escrius concentrat la bombolla aïlla de les ansietats a cremadent. El·lipsis de patafísics, escapolismes que ens figurem a bon preu, si no comptem el gros de les privacions i amargures de l’opció.

Ha mort Sam Savage, faulista lliure, que provà, entre altres coses,  d’engrescar el personal en els beneficis de la lectura. Sam Savage va néixer a Carolina del Sud, el 1940. Doctorat en filosofia va fer classes a la Universitat de Yale, però treballà també de mecànic de bicicletes, fuster, pescador i tipògraf. Un esperit a contracorrent, de compàs obert, contrari a les trampes de l’estil de vida nord-americà. El ratolí “Firmin”, que endrapava pàgines dels volums d’una petita llibreria, adquirint el costum de llegir-se-les abans, el va popularitzar arreu, però altres textos sortits de la seua mà parsimoniosa també paguen la pena de ser visitats. En els retrats feia cara de bonhomiós d’alta tolerància, i segurament ho era.

La sortida d’habitud a l’estanc i al supermercat. Guanyats setze euros en una de les rifes on tiro de vegades: la primera pedra de la jubilació dedicada a la dolça ornitologia contemplativa. Menys humitat a l’ambient, una gelor subjectada, un sol de rebullida diferida. El tabac i aigües minerals. Els hi aguanto la porta de l’establiment a un senyor, no molt vell, que avança amb un taca-taca, i a una senyora més gran que empeny vacil·lant un carro de lona amb rodetes. Un dels dos ho agraeix. L’altre potser es deu pensar que sóc el porter de l’establiment.

Llegint el vell Spinoza ens adonem que escrivia amb por: els enemics de la intel·ligència brandaven torxes paoroses. I, en realitat, en el subtext de la seua ètica, potser hi ha més una raó civil que no la plena confiança fervorosa en la divinitat. Per descomptat, feia ben fet de guardar-se dels dinamiters illetrats –espècie que perdura amb tremp eternament rejovenit.

Fins les muses aparentment “rogenques” de la transició, en coherència amb el relat construït amb cosmètiques falsificants, han resultat unes “ties maries” retrògrades aplaudides pels Vox. No ens ha caigut la llonganissa a la cendra, perquè fa anys i panys que sabem com respiren tants “progres” espanyols pel que fa al dret d’autodeterminació nostre (amb el de Palestina, per exemple, entonen diferent, a les antípodes). El més escandalós, però, és el silenci de tants intel·lectuals,  se suposa que millor equipats que la cort de les xiques Almodóvar, davant abusos com ara les darreres arbitràries detencions en les comarques gironines, fins de càrrecs electes. Ningú els demana que siguen independentistes, però potser una miqueta demòcrates sí que estaria bé que ho fossen. En fi, res de nou en la mentalitat imperial castellanista i el seu energumenisme quasi orgànic.

El laberint kafkià que es torna l’intent de fer-li entendre a una companyia, de les d’accent d’oligopoli, a penes dissimulat, de les que gaudim en el que se suposa el lliure mercat, que ens ha cobrat dues vegades la mateixa factura. Mareig inacabable, nivell ínfim de l’operador/a de torn per a la conjectura lògica, fins que, murrierament, alteren la documentació i et diuen que no és que t’hagen cobrat el mateix dues vegades, ans al contrari, que ha aparegut un recàrrec no notificat pel qual encara els hi deus uns cèntims.

Cigrons estofats per a la dinada –sublims. El butlletí de notícies, depriment. Sesta intranquil·la per l’emprenyador afer amb la companyia que cobra dues vegades les factures i aspira a que te’n fartes de desactivar-los, amb la documentació pertinent, les magarrufes i les contradiccions narratives en els seus arguments desficaciats –i tramposos. Penses en la quantitat de pessigades que deuen fer a gent gran sense habilitats informàtiques, o a la despistada.

Més sessió arreglant pàgines després de prendre un cafè. M’arriben les noves proves de “Circ de puces”. Nou episodi amb el corrector de torn amb les formes de la nostra variant occidental, amb les llicències estilístiques meues,  i amb les seues tirades cap a l’oriental. Res greu: em penso que ens aclarirem. En un parell d’hores ho enllesteixo. Demanat també a Jesús Serrano, escriptor ampostí, si em vol fer un parell de les presentacions ebrenques i diu que sí –perfecte. El paquet amb els originals del premi de narrativa de Benissa arribarà dilluns. I també van caient programacions per a la ruta Arbó. Com em temia, es va accelerant tot. De l’enclaustrada al dinamisme de la miqueta de vida pública sense a penes transició. Així van les coses i així les empomem com millor sabem.

Un coca, prima, torrada –vianda industrial- per fer un mos a la nit. Rellegint variat –rellegir és l’operació amb més garanties. Mirada la tertúlia de Graset. Temps complexos, que l’energumenisme diu que resoldrà amb receptes ximples –i nocives- de rovellada cirurgia demofòbica.

 

(Programa)

El clar del bosc treballós

i el cimbori que nega el buit

rere l’absurd de dolors estèrils

i epifanies secretes.

 

Calcigar i contradir ensems

el motllo limitat de la petjada.

Confiar a l’onada mansueta

el testament de la millor carícia.  

 

Dissabte, 19 de gener de 2019.

Parpella desenganxada a dos quarts de vuit. Vigília? Somni? Un somni dins d’un somni, opinava Edgar Poe. Matèries fràgils i peribles, en tot cas. El centenari de Joan Brossa. Un seguit d’activitats per repensar l’obra llarga i variada, amb alts i baixos, com en totes les expedicions a contrapèl i dilatades. En el seu afany provocador de vegades en feia un gra massa i deixava anar imprecisions grosses i prejudicis arbitraris molt discutibles. Ambtot, hi ha diverses regions de la seua producció que mereixen ser visitades amb esperit juganer. En una conversa amb Carles Santos, de quan desdejunàvem junts – primeries dels anys noranta- en un establiment del vinarossenc carrer Socors, el músic em deia que Brossa “era com un xiquet”, per al bo creatiu, i per al no tan bo asprívol exercici de menyspreus cap a d’altres propostes i actituds discordants de les seues, però tan vàlides, en el mosaic nostre, com la seua.

Desdejunat de cafè amb llet. Atzur enterbolit en la celístia que ens pertoca, emmarcada pels soferts llistons de la finestra. Les calamitats del món en el tobogans ràpids de la sobreinformació: quan els cadàvers són xifres fredes en un remot confí desterrat; quan les víctimes, en tres línies, ja muten en culpables; quan els dissidents lúcids queden assenyalats com a malaltia social perniciosa…

Maurice Ravel –quartet de corda- a la banda sonora de la pel·lícula amb la càmera coberta per un drap fosc i clavada en la immobilitat del fragment –el tot sol quedar fora de plànol. Llegida una entrevista a un dels santots de Sillicon Valley que ajudà a crear les xarxes socials internàutiques el qual, ara penedit i tement pels seus fills, diu que ens hem d’esborrar tots immediatament d’una eines emprades amb finalitats sinistres pels poders mundials. Els bon invent són neutres, d’entrada, però ja sabem que la condició humana –gens arcangèlica- alhora que penja un núvol blanc ja li ha trobat el revers malèfic que dóna guanys.

Anotats uns versos. Fer versos deu ser la penúltima insurrecció davant les insaciable llotges de buidors esmolades que cotitzen en el general desgavell. La sortida a l’estanc. Aire envidrat, solet fluix. Més adobades de paginacions en tornar, feina de paciència asiàtica –els plec de la garlanda, l’orfebreria metafísica. Arròs blanc i tall per dinar. La convenció del P.P., amb el milhomes salvapàtries d’Aznar pintant al seu gust la realitat i ometent el seu llegat de corrupció sistemàtica –ho diu un jutge- i reculada democràtica. Un cinisme vomitiu per a la digestió.

En tornar de la becaina més macramé textual, fins a l’hora d’arreglar-me una mica i anar al centre d’art. Arribo massa d’hora i faig temps prenent un tallat en un establiment del veïnat del centre, governat per dues xicotes que estan de bon humor i es fan bromes.  Quan torno a “Lo Pati” ja estan els llums encesos i les portes obertes. Em saluda el tècnic que hi treballa –molt simpàtic. La trobada amb Carles Guerra, amb una abraçada de trenta anys de no coincidir de prop. Em presenta Perejaume, planer i comunicatiu: connexió immediata i intercanvi de comentaris relacionats amb la lletra. Té una mirada de gran intensitat, però simpàtica. No transporta cap fumet ni es posa cap monyo de vedet –com tantes mitjanies se’l posen. Tot el que fa, tant en la vessant plàstica com en literària, té una substància enorme, sentit i direcció, però em penso que no tots els seus seguidors copsen les lúcides meditacions sociopolítiques que inocula en els seus artefactes, poemes i proses –assagístiques, la majoria.

Saludada la directora del centre, molt amable. Se’m presenta un xicot, que que diu fa musica electrònica i no conec, que es veu que em llegeix. En l’exposició. “Treballs sense compensació”, Guerra ha volgut homenatjar el seu pare fuster i els treballadors dels tallers quasi artesanals de quan la seua educació sentimental. Ha penjat unes peces de fusta ovalades, en seqüència insistida –minimal- i altres peces, com uns vidres esquitxats en homenatge a Picabia, sobre una plataforma on hi ha dos micròfons amb els seus suports de girafa, que és des d’on parlaran ell i Perejaume, amb un barandat de separació, sense vore’s. L’acte va molt bé, Guerra és un descodificador de codis ràpid i eficaç. Perejaume lliga la proposta de Guerra amb el seu darrer llibre “Treure una marededéu a ballar”, i desplega tot de referències –filosòfiques, poètiques-i sensacions molt ben girades. La decepció: em pensava que hi hauria una gentada, per la participació de Perejaume, i no, una trentena d’ànimes seguim en silenci gòtic l’acció. Quan s’acaba, amb Perejaume parlem d’Edmond Jabès, José Ángel Valente i de Robert Graves, a tall del seu discurs. Finalment prenem comiat i amb Daniel Sáez i Maria Pons anem a seguir la xerrameca al “Llar”. Quexies sobre la cursa d’obstacles que és anar tirant amb feines creatives: cant de cetacis bandejats.Ho fem curt. Mos casolà –formatge tendre-, mirat el catàleg de l’exposició de Guerra i una intriga policial que homenatja diversos relats literaris del gènere –fluixa i cursi. No tarda el son a imposar les seues tintes opaques –bona notícia.

 

(Saltamartí blues)

Perviu i es desdiu el saltamartí dels dubtes

(balanceig de la poma al trenat de la constel•lada,

molt camp per córrer).

No el reclutareu mai en l’arbitri lesiu.

Gent de pau –en solen dir.

Beu destil•lats de motors llunyans

i crespuculalles seculars,  el calze és de fusta

i el brindis amb dring irònic de peus plans.       

 

Diumenge, 20 de gener.            

Alçat a les nou. Firmament rúfol a l’ull de bou, gelor quieta. Sant Sebastià, l’onomàstica de l’avi mariner. La romeria dels absents en el diorama de la memòria.

Garbellant sensacions i detalls, grafies surants en un trenat de núvol capriciós, d’ahir. Content per la coneixença de Perejaume. Em donà l’adreça –de Sant Pol de Mar- i potser intercanviarem llibres i parers. També satisfet d’haver retrobat Carles Guerra, que ha fet molta via en la direcció de centres d’art i comissionariat d’exposicions. Com a assagista de l’art, els seus escrits són excel·lents. Dins de les moltes impostures que hi ha en el sector, amb les pressions del mercat damunt, hi ha dignitats com la de Carles o Perejaume, que filen prim i transparent –cosa d’agrair.

Comprovo una vegada més, l’atenció i respecte que rebo dels de la corda creativa, i altra gent que segueix les coses, a Amposta. I m’adono del poc acostumat que estic als cotons amables, perquè potser porto massa esgarrinxades de guitzes brutes. Potser la cosa deu tenir a vore amb el fet de que vaig ingressant en el segment dels sèniors, qui sap. No tot cau en sac foradat, pel que constato. Està bé, és agradós, i, com m’agafa a contrapeu, em d’anar reeducant a correspondre-ho amb el to i el gest just.

Matinera bromosa, inhàbil. L ‘actuació del vespre em limita les grans excursions per les sitges dels projectes que vaig empenyent. Escric versos, fumo, prenc més cafè, massa cafè, massa de tot: les lliçons de l’excés surten cares. Extraviat en vapors de miratge. Retrobat en la gravitant fragilitat. Llimant les graelles que ens volen ostatges. Agranant les fulles del laberint. Aigualint les ansietats. Tot esperant a Godot.

Arròs amb abadejo –deliciós- per dinar. A les notícies, el discurs del P.P., arrambat al de VOX –i això que deien voler anar al centre. Són el partit més apegat al deep state, que és realment qui té la paella pel mànec de fa molt i molt. El que ha succeït és que amb el seu doble folre, tan descarnadament explicitat, se n’han passat tant que els fàctics els han posat una temporada a la banqueta de l’entreteniment pseudodemocràtic. En el sanedrí, intervenció de Vargas Llosa, amb soflames d’una pobresa intel·lectual, d’una demagògia barata, que fan tombar d’esquena. L’han presentat com a “premio Nobel”, una presentació d’un convencionalisme de “titulitis” administrativa que delata a qui l’ha anunciat com a lector escàs o menyspreant de la literatura. Els tentacles de l’aznarisme es fan notar a cada passa que fan i en cada perversió semàntica que etziben –per moments calcada dels pamflets falangistes. En el seu assaig “La aznaridad”, Vázquez Montalbán ja li posava el cascavell a la naturalesa de l’operació. Vindran temps durs. I, davant de l’ofensiva que s’ensuma, la suposada esquerra, fidel a la seua tradició, es va escindint.

Sesta melosa. La moguda del carregar l’equip, gimnàstica de precisa metodologia. La carretera, prou lleugera i pacificada. Boirina, escala de grisos, i castells de núvols prenyats de blavors foscants. Neu al Port, que es deixa notar als cortinatges de l’aire. A Benicarló. La llar dels jubilats. El muntatge, pres un cafè. Les deformitats acústiques de la sala, que fa l’apergaminada olor de vell, mig dissimulada per un ambientador d’una embafant dolçor tristoia. Les sempiternes partides de cartes en algunes taules. Comencem a dos quarts de set. Sala plena, bon ambient. Domini dels tempos i els girs dels pals de la ballaruga. Unes pipades i un refresc sense sucre a la mitja part. Sobre els edificis, alguns estandarditzats en la despersonalitzada del rusc apàtic, el medalló gras de la lluna, amb una llesca menjada i l’eclipsi de sang que, a ull nu, no s’aprecia, allà on el xinesos, segons les cròniques, han aconseguit que una sembrada de cotó prosperés.

La mateixa eficàcia en la segona part. El públic molt content, pel que manifesten.  Reconec, entre el públic, coneguts i saludats de fa molt anys, que no em reconeixen, tret de la propietària d’una parada de fruita i verdura del mercat de fa més de vint anys, que, després de canviar-me de robai disposar-me a replegar les andròmines de l’equip, m’ha preguntat d’on era, perquè li sonava. Immediatament em situa familiarment. Li dic que li portava les comandes quan treballava –primeríssima joventut- en un magatzem de fruites i verdures. La senyora m’explica mitja vida i li dono una mica de corda, però he de desmuntar i em sap greu haver-la de tallar. Li sé el nom, el cognom i el sobrenom. Sobretot coneix a ma mare, és clar. És un dels personatges populars benicarlandos més coneguts i estimats. No ha perdut empenta i segueix expressant-se ben expansivament, amb algun esclatat exabrupte àcid des del sentit terrejant i escèptic de la vida. De sobte, un grapat de records adormits s’han posat a girar en la llanterna capriciosa. Llums matinals, la fressa d’un mercat, un fons de sentor d’espècia, un jove alt i prim que empeny un carret amb uns basquets apilats, amb una cigarreta de tabac negre als llavis –quan deixaven fumar a tot arreu-, i estalviant cèntims per fer una peregrinació a Figueres i Cadaqués amb el sarró ple de llibres dels nigromants surrealistes parisencs i del país. Total, que un, que carrega fama de dròpol en les xafarderies impietoses de certes proximitats rudes i orgullosament desinformades, m’he fet uns farts de treballar en els oficis més diversos i en, a vegades, ambients d’alta insalubritat castrant per a les aspiracions de la intel·ligència i la sensibilitat. Potser tanta adversitat –per no dir hostilitat- m’ha acabat reafirmant en el sender triat.

A la carretera, novament, a les deu tocades. Trams de l’asfalt molls: hauran caigut quatre gotes mentre amenitzàvem la marcida dominical dels iaios de la vila que cada vegada em queda més llunyana i desconeguda –avui, però, un tros de passat s’ha inopinadamentrescalfat. Escoltada a la ràdio la retransmissió del tram final del partit del Barça amb el Leganés. Un cop descarregat l’equip, mos casolà: coca de pimentó i tomata i formatge tendre. Llegeixo encara uns quants sonets del llibre d’Andreu Sevilla i unes notes de dietari de Pla. Cansament entenimentat. No tarda, però, en imposar-se la densa pesantor de parpelles. Faena feta no té destorb. Amb el carrusel de la música ballable em compro –o llogo- temps per a les altres dansades més atansades a la genuïnitat de l’esperit d’ara mateix.

 

(Diumenge)

Se’m deslliga amb persistència

el cordó de la sabata esquerra.

Potser em convé

portar sense subjeccions

el peu esquerre?

Hi ha molts móns

i tots deixen un rastre o altre

en el sotabosc rutinari d’aquest?

 

Dilluns, 21 de gener.

          Encesa la bombeta del talleret a les set. Bona descansada. Desdejunat de cafè amb llet –un color tan dubtós i un sabor tan reconfortant i maternalista. Diverses idees borinotejant per la cinta de Moebius o tobogan d’engrunes ingràvides. Ganes d’escriure: la resta, ja l’anirem negociant. La cisterna es va omplint d’estímuls nous que fan guanyar bullida al solatges més o menys assentats. Tot ens va a la contra, però farem vore que no ens n’adonem i complirem amb el pacte creatiu: encara no som robots ni oficinistes quadriculats. D’un mal o altre hem de morir. I més val perir tacat de tinta que de sang. Els sinistres senyors de la sang en són uns altres.

Cantata bachianaper asserenar l’esperit abans d’acudir a un taulell administratiu a ser desplomat amb l’alta fiscalitat que suportem els multats per treballar per compte propi. Rigorosament vigilats, com els trens del gran Hrabal, els qui no tenim enginyeries de lobby astut que ens aixopluguen.

Matí pràcticament cremat en la roda pagana –i collit un disgust que no esperava per res –es veu que no sóc tot l’escèptic que em convindria. Un balanç penós. Parlar amb la mare, a qui han canviar l’audiòfon, però no em sent bé: un resultat ben discutible. Arròs del sobrat d’ ahir, amb abadejo, per dinar. Les notícies, tan joioses com sempre. La vaga de taxistes, amb agressions, trencaments de cordons policials i danys inclosos, són tractades per la premsa afecta com a “incidents”. Per molt menys, alguns Comitès de la República reben bateig de terroristes de les mateixes línies editorials. Dies de molt de periodisme de trinxera.

Sesta tranquil·la. Sessió llarga amb les carpetes que treballo. El daurats de la tarda dels finestrons que saben esperar no esperant res. Un recés per llegir, en original, les notes dels diaris de Susan Sontag, que ofereix una pàgina que li dediquen. Una prosa cristal·lina, tallada a bisturí de precisió, amb punts de fuga mesurats cap a la suau musicalitat. Telegrafies intemporals, batecs vitals passats per un sedàs meditatiu de primer ordre.

Correus de l’editorial Viena. Anem avançant en la repentinada de proves i detalls. Les eines d’ara ens fan un gran estalvi. En els temps de Joan Sales i l’Arbó, coneguts millor per l’epistolari replegat i comentat per Josep Miquel Ramis, els maldecaps de les proves, composant en caixa a les impremtes, el tràmit s’allargassava mesos i mesos. També, en el maldecap de les presentacions, aconsegueixo la complicitat de Núria Cadenes per a la de València, tot un luxe –molt content. Dia de contrastos: un disgust al matí i una alegria al vespre. A estones amb sotracs, però sembla que la caravana avança. Llegint i mirant l’espai de Graset a la nit.

 

(Propòsits)

Bandejar cartesianismes i morals incertes

i bussejar en la desbocada on les caragoles

exigeixen ser despertades

a una al•lucinada resurrecció heterodoxa.

 

Sospesar l’exacta xifra d’agredolç calfred

de la sina adormissada que s’ofereix a l’estol 

 d’estornells que trastornen les temples del cansat.

 

Reblanides les musculatures dels segurs fingiments

de la màscara cegada de rases supervivències,

desmentir venciments mentiders, afegir-se al passatge de la flama.

 

Menysprear el càlcul, acollir la llimona lliurada,

internar-se en el calidoscopi dels pètals atzarosos, 

amb net pit indefens, oblidats els noms i les fredes baranes.

Sembrar la llavor en el redós on l’oblit no hi niua.   

 

 

 

Campanya pels drets lingüístics