Home > Llibres > LA LLARGA LLUITA PELS DRETS CIVILS

LA LLARGA LLUITA PELS DRETS CIVILS

JohnCarlos2019JOHN CARLOS I DAVE ZIRIN. (2018). La historia de John Carlos. València. Sembra llibres.

John Carlos forma part d’una de les icones del segle XX, és un dos atletes nord-americans, que després de guanyar dos medalles en la prova dels 200 metres lliures als Jocs Olímpics de Mèxic l’any 1968, van pujar al pòdium i van alçar el braç amb el puny tancat i amb un guant negre per reivindicar els drets civils del afroamericans. Tommie Smith va guanyar la medalla d’or i va batre el record mundial i John Carlos va guanyar la de bronze, la de plata la va guanyar l’australià Peter Norman que es va solidaritzar amb ells.

L’any 1968 era una època molt convulsa, l’any passat va fer cinquanta anys, i molts d’aquells episodis els hem recordat. Per exemple, el maig del 68 a França, la invasió de les tropes soviètiques a Txecoslovàquia, que va ser el punt i final de l’anomenada Primavera de Praga. A Mèxic l’octubre d’aquell any té lloc la massacre de Tlatelolco, contra els estudiants que reclamaven més llibertats polítiques i civils, pocs dies abans del començament de les Olimpíades.

Als Estats Units en aquells anys hi moltes protestes contra la guerra del Vietnam. I sobretot està en ple auge el moviment dels ciutadans del color negre per lluitar pels seus drets civils, encapçalats pel doctor Martin Luther King Jr. que seria assassinat aquells mateix 1968.

John Carlos va nàixer al barri de Harlem el 5 de juny de 1945. El seu pare era fuster i a més arreglava sabates. Vivien molt prop de dos mítiques sales d’espectacles el Savoy i el Cotton Club, allí els xiquets anaven a obrir les portes dels cotxes de la gent que hi acudia i els donaven generoses propines. Però aviat se’n va adonar que figures de la talla de Louis Amstrong, Ella Fitzgerald o Billie Holiday, sempre havien d’entrar per la porta del darrere, perquè per la porta principal només podien entrar els blancs.

Ell seguia els esports per la ràdio i se li va posar al cap que volia participar en unes olimpíades. La primera idea era fer natació, però ha d’abandonar-la perquè el seu pare li fa saber que per a tindre un bon entrenador hauria d’apuntar-se a un club privat, però com que era negre no li estava permesa l’entrada. Després va intentar fer boxa, però la seua mare no volia. Així les coses, va fer com ell diu de Robin Hood, es va dedicar a robar els rics per donar-lo a la gent pobra del seu barri, i es va adonar que era tant ràpid que mai el podien enxampar.

D’aquesta manera va començar amb l’atletisme. Primer amb carreres d’aficionats on va destacar de seguida. Però per a dedicar-se a competir seriosament havia d’anar a alguna universitat, cosa que per a ell era difícil, ja que patia dislèxia i no tenia bones notes a l’institut. Finalment el veu un bon entrenador i li diu d’anar a viure a Texas on ell el prepararia. A Texas es va trobar amb la discriminació racial amb tota la seua crueltat. Però tenia clar que havia de lluitar pels seus ideals i va seguir lluitant per la seua gent i pels seus objectius

El 1968 va anar als Jocs Olímpics de Mèxic, però va estar a punt de no fer-ho. Ell va ser un dels membre fundadors del Projecte Olímpic pels Drets Humans, que es van plantejar molt seriosament boicotejar les Olimpíades per reivindicar els seus drets civils. Finalment van participar.

Quan Tommie Smith i John Carlos van rebre les medalles i van aixecar el puny amb els guants negres, la seua imatge es va convertir en un símbol del black power. Però va ser tot un escàndol, van ser expulsats de l’equip olímpic nord-americà i ho van pagar car. Van tenir dificultats per a seguir competint. John Carlos malgrat que va batre encara posteriorment el record mundial dels 100m. va tindre de deixar l’atletisme.

Es va dedicar al futbol americà. El van contractar per la seua extraordinària velocitat, però una greu lesió al genoll, li va fer perdre velocitat i va tenir de deixar l’esport. Després va estar malvivint durant molt de temps amb diversos oficis.

Finalment va ser contractat com a entrenador en una escola de secundària, allí es va retrobar amb si mateix, perquè a més de fer d’entrenador es va dedicar a educar els joves en valors. Feia se’n donaren compte que eren una part important de la societat on vivien i que tenien d’obtenir una bona educació per sortir endavant en la vida.

El llibre porta un pròleg d’Oleguer Presas, un futbolista que jugava fa uns anys en el FC Barcelona. Ell critica eixe mantra que es repeteix constantment de que no hi ha que barrejar esport i política, com si fora una cosa en estat pur apartat de la societat. Quan és una cosa més de la societat en què vivim i està sotmesa a les dinàmiques que es donen en el seu interior.

Denuncia que en la societat capitalista l’esport està sotmès a la mercantilització i no és important per si mateix sinó pels beneficis que genera. I assenyala una llista de dirigents mundials i espanyols molt poc recomanables.

La història de John Carlosés un llibre apassionant, de lectura absolutament recomanable. Està narrat amb un ritme molt àgil, que enganxa de seguida el lector. Té la part emocional que està narrat en primera persona pel propi protagonista. A més ens mostra un retrat d’una època de la societat nord-americana i de la lluita que va suposar la reivindicació dels drets civils dels afroamericans, que encara cinquanta anys després no s’han aconseguit del tot. I també ens serveix d’exemple que mai no hem d’abaixar la guàrdia en aquests temps, que estan tornant amb força, ideologies reaccionàries que són contràries als drets de tots aquells que no siguen homes blancs i rics.

Josep Manuel San Abdón

Campanya pels drets lingüístics