Home > Llibres > PER A REFLEXIONAR

PER A REFLEXIONAR

Viladecansveigclar2019JOAN – PERE VILADECANS (2018). No ho veig clar. Barcelona. Ed. Comanegra.

Joan – Pere Viladecans va nàixer a Barcelona l’any 1948. L’any 1967 va començar la seua carrera professional, i des d’aleshores ha realitzat una gran quantitat d’exposicions, tant en l’àmbit nacional com en l’internacional. Ha estat guardonat amb diversos premis. Ha il·lustrat portades de llibres com ara, l’obra completa de Miquel Martí Pol o Todos los cuentosd’Edgard Allan Poe. Així mateix ha fet cartells per a diversos organismes i institucions com Amnistia Internacional, el Misteri d’Elx o la Universitat Pompeu Fabra. Ha col·laborat sovint a la premsa i aquest llibre és un recull d’articles publicats en el diari La Vanguardia i en el suplement Cultura/s des de l’any 2010.

En el pròleg l’autor mostra la seua satisfacció perquè per fi ha pogut editar un llibre. La seua àvia li va inculcar l’amor als llibres, ha estat des de sempre un gran lector i ja des de jovenet havia estat vinculat al món editorial amb treballs diversos.

Un dels propòsits que Joan – Pere Viladecans es fa a l’hora d’escriure ho explica també en la introducció. “Preguntes que faig i que em faig. (…) Potser la creació sigui això: requerir l’home i alhora parlar-li d’ell mateix.” Aquest propòsit ho podem comprovar de seguida que ens posem a llegir el llibre. Si classifiquem el contingut dels articles jo els agruparia en tres grans apartats: sobre l’art, sobre política i sobre costums.

Els articles que parlen sobre art són els que plantegen més interrogants en l’autor. El primer que apareix en el llibre Al voltant de la creació, parla del misteri del fet creatiu, on diu que la majoria d’obres surten d’una urgència expressiva interior de l’autor que no el deixa viure si no pot exterioritzar-la. En altres articles es planteja la relació de l’art amb el mercat i el poder, que al llarg dels anys ha anat evolucionant, però quasi sempre el producte artístic ha patit la dependència del poder, de la Cort, de l’Església i més tard de la burgesia. Això planteja a l’artista el dubte de si pot anar contra el statu quo. Ens planteja que avui en dia l’art pot aparèixer en altres formats, com per exemple en la publicitat, serà un art mercenari, però al mateix temps pot constituït un testimoni veraç de la seua època.

Una altra qüestió interessant que apareix en el llibre és sobre el caràcter de l’artista, “La gentnormalno escriu, no pinta, no construeix, no filma…”, no és el primer que ho diu, i es pregunta: “És el talent creatiu una anomalia? És algun tipus de patologia?” I la resposta és una nova pregunta, “hi ha un intent de voler entendre la mort? Segurament com diu en un altre article, “l’art sempre ha estat un mitjà útil per entendre el món.” I això és el que impulsa el ser humà a la creació. Aquestes qüestions molt suggeridores sobre el món de l’art, les trobarà el lector en els més de dos-cents articles que conformen el llibre.

Hi ha un segon grup d’articles que jo anomeno de costums on l’autor fixa la seua mirada en el nostre entorn quotidià, com ara el desconeixement dels nens de que moltes de les coses que mengen abans van ser éssers vius. Es parla de les supersticions com a invenció per a fugir de la dura realitat. L’oblit en què es té als vells. La ignorància que tenim respecte als indigents, als que mirem sense veure. Els problemes que plantegen les noves tecnologies o la tendència “a passar pàgina d’allò que no sigui frívolament innovador”, la novetat com a valor en si mateix, i això fa que la cultura derive cap a la superficialitat. I així continua parlant sobre mil coses que passen cada dia al nostre voltant, que observa amb ulls de sorpresa i sovint amb un toc moral.

Un tercer grup d’articles el podríem agrupar amb la qualificació de polítics. Són articles escrits en la seua major part en els anys més durs de la crisi, on critica amb duresa la corrupció de molts mandataris i el patiment a que han portat a una part important de la societat. El llibre acaba, a més, amb tres articles que sota el títol d’Assemblea de Montserrat, recorden la tancada de gairebé tres-cents intel·lectuals, artistes, polítics… que va tenir lloc al monestir de Montserrat entre el 12 i 14 de desembre del 1970, en protesta pel procés de Burgos, en el qual es demanaven diverses penes de mort, i on Viladecans va participar quan era un jove de vint-i-dos anys.

Ha estat un gran encert la publicació d’aquests articles en format llibre, i salvar-los d’aquesta manera de la fugacitat de la premsa escrita. Perquè suposen una magnífica eina per a reflexionar sobre la funció de l’art i de l’artista, però també de les diverses qüestions que conformen el nostre dia a dia.

Josep Manuel San Abdón

Campanya pels drets lingüístics