Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

deltahivernxblocDimarts, 29 de gener.

Dempeus a les set. Somnis furgants, que no recordo –fuig el dibuix, es queden les sensacions. També són coses que ens esdevenen, les sensacions.

Tramesa aquesta col·laboració. Errades de picatge i concordància, que veig massa tard, quan el paquet ja ha transmigrat. Cal assumir les errades, les despistades. De vegades, poques, les errades obren altres jardins semàntics o vials impensats.

Cafè amb llet escolar i ració d’actualitat i articulismes (Cuyàs, Monzó…). No s’ha fet esperar la traçada dels “nous periodismes”. De la tragèdia del xiquet caigut en un pou, ja en són culpables els pares.

Descobert que l’escriptor de gènere negre i novel·les d’intencionalitat política, sobre les tensions racials als EE.UU., Chester Himes, és enterrat al cementiri de Benissa. Tingué una vida molt difícil –sis anys de presó per un robatori- i va passar els darrers quinze anys a Moraira, platja del terme municipal de Teulada, a la Marina Alta. No he llegit res seu. Cultura és tot allò que tenim pendent. No crec que la seua tomba estiga tan ben indicada com la de la muller de Machado al cementeri de Sòria. El festival BCNegra li retrà homenatge. Sebastià Benassar ha seguit la pista que ens ha fet saber que reposa a Benissa. No crec que les obligacions de jurat, primer, i després per presentar “Circ de puces”, em done marge per girar-li visita. El que sí que em proposo, que potser és molt millor, és llegir-lo quan el règim de lectures quede desempallegat d’originals per llegir i judicar.

Sortida a l’estanc i al súper. La volta al món en tres-cents metres d’un barri taciturn . Encapotada grisenca de la cúpula. Possibilitat de pluja: els verbs irregulars de les tramoies atmosfèriques, potser no totes naturals . El caixer expressiu, inconscientment insolent en els comentaris: un programa molt del terreny, emparentat amb la xafarderia insidiosa. En el soliloqui callat de la caminada em faig una de les bromes polisèmiques que feia el pare. Tenia un destre instint per a l’humorisme blanc.  Arriba un dia en que rescalfem els anticossos humorístics del nostre pare.

Revisada de materials en tornar a l’escriptori. Una exasperant lentitud resolutiva, per tenir el cap ple de variables massa angostes.  Sopa amb fideus grossos per dinar. Migdia d’habitud. El ventall de notícies fa feredat: ¿apocalipsi amb tecnologia rabent guiada per esperits quasi medievals? A les nostres comarques, la sensació de que en alguns llunyans despatxos ens prenen per l’abocador del país. S’anuncia un gran receptor d’ escombraries a Riba-roja. I el govern de Madrid diu que la ferralla del Castor es desmantellarà, però sense fixar terminis –no hi ha pressa, pel que es veu. Entretant, la quotidiana temeritat de tenir en funcionament centres d’indústries brutes que ja han complert amb escreix el seu cicle vital, però que no jubilen, i altres toxicitats embolcallades d’inquietants opacitats informatives. La dita societat del risc va mal repartida, per variar.

Sessió sobre textos a la tarda. La vida lenta –i prou amoïnada, darrerament. Llegint originals en plegar. Va baixant el munt de paper enquadernat. Entrepà de pernil per fer un mos. Mirat l’espai de Graset. La fatiga de tanta xarcuteria de politiqueig de mirada baixa.

 

El jo social es lliura –i n’és víctima- del segur malentès. L’altre, els altres, que van per dins, solen tenir més fondària i interès, però s’ha sembrat el desprestigi, l’aversió a les pouades una mica serioses.

 

Dimecres, 30 de gener.

Aixecat a les set i uns minuts. Mala dormida: les cabòries per certs contrarellotges inflexibles. Les preses de decisions dels abonats a l’eina del dubte. Fermeses contranatura, sabent que ens deixem enrere una ombra que amaga una daga al folre sinuós.

El periquito verd fa un sincopat monòleg davant l’espillet de la seua captivitat. Hi ha algun Shakespeare emplomat en la memòria ornitològica? Les plantes del pati s’obstinen en anar florint, desafiant les gelors. Cafè amb llet escolar i magdalena flaubertiana: MadameBovary som tots? Obro el talleret de terrissaire, primer una passa, després l’altra, intentant diferir neguits.  La sortida a l’estanc. Un sol esplèndid, melangiós, que em fa l’esclatat  contrapàs a la perplexa ennuvolada interior. Després, la inèrcia de la quartilla parada, i els fills extraviats que tornen de l’escola de les derrotes, sense narrador èpic ni garlanda de festival subratllant. Final del primer acte.

Subjectant el vertigen dels oprobis venjatius. La rosassa celeste de la robòtica amb pianoles: del blues aspre a la simfonia dels gira-sols. Respostes que no arriben, que potser no existeixen.

Migdia de costum. Anant d’una carpeta a l’altra a la tarda: descansant d’un projecte en un altre. Potser cap dels dos arribarà a port, però tant és, intentar-ho ja és prou.

Em costa redreçar l’alacaiguda. Només em falta retrobar el que ja sé de llarg, que gent que xipolleja pel sector, en la proximitat, opina que on s’és vist voler cobrar per “ajuntar lletres” (l’expressió ja és penosament simptomàtica). Aqueixos parers d’amateurs tan primaris ens situen a uns quants en el segment dels “conflictius”, i acaben de socarrar qualsevol esforç de dignificació de l’ofici. No en tenim prou amb l’ambient general tan advers que només falten les sentències de bar d’analfabets funcionals disfressats d’escriptorets, animats pels qui els promocionen pel mateix criteri, perquè regalen el que en el circuit professionalitzat té una sindical tarifació bàsica. Com agraeixen els ximplets útils alguns –massa- gestors més o menys institucionals –i uns quants espavilats que van al seu negociet.

Nit provant de calmar-me. A la pila d’originals n’ha aparegut un que destaca, de gènere noir. Mirat el partit del Barça contra el Sevilla, molt entretingut. Els blaugranes passen l’eliminatòria golejant: han tingut un punt de sort en els moments clau, a més d’una eficiència rematadora dirigida pel geni de Rosario,  així com la bona actuació del porter suplent, Cilesen, que té un nivell magnífic.

 

La naturalesa no fa preguntes, però li assagem respostes. Amb constants desencontres ens alimentem. Tot el que és humà és invent.

 

Espera una trucada. O potser en son dues, en el poliedre mut, flor de diamant que, oh crueltat del ròssec temporal, només anhela tornar al carbó elemental, al silenci negre del repòs ocult.

Les dagues dels terminis d’aquest sistema acerat. L’animal líric acoltellat per porprats dramàtics i estèrils. La carrossa barroca, artritis als quatre vents, de l’assemblea d’ànimes també atén la de la temptació d’esgarrar els domassos i abraçar l’engolida de paciència laminant i indiferència profilàctica.

Actor madur, que se sap el paper, en plenitud de facultats i solatges. Però cap dring rescabalant travessa l’emmidonat besllum d’hospici del matí aturat. Entre templa i templa, la barcassa sense pilot enfila el roquer obscur.

Coneixent les bromes descompassades del relat esmicolat, aguanta una mica més, gronxant displicentment el balancí de la darrera dignitat.

 

Dijous, 31 de gener.

Dormida prou arreglada. El cansament narcotitzà finalment la desfilada de cantelludes preocupacions. La roda de monotonia activa en la matinera. El consol del cafè, de la música –Mozart-, de l’amistat de la bona lletra, dels esforços per descolonitzar el caparró de tantes trampes conceptuals que ens injecten tots els dies, de l’aventura inacabable d’assajar de pensar per compte propi.

Més tard, gestions per Tortosa. Plou, un borrim, i fa sol –rovell d’ou aigualit- el el precís instant en que esperem que el hieràtic ninotet roig d’un semàfor s’apague i aparega el camallarg del verd. En una oficina de mobiliari i olor estandarditzada ens atenen correctament –no hauria de ser notícia, però ho és. Pres un cafè en un establiment agradable amb fotos de músics de jazz de New Orleans emmarcades. Després, una estanquera baixa un pot de picadura d’un prestatge arran de sostre amb un llarg braç metàl·lic que s’allargassa, amb una mà articulada, de tres dits llargs, a l’extrem resolutiu.

Repertori variat de núvols sobre uns camps amb dos dits d’aigua, als vorals de la carretera –que tenim avorrida. Penso en George Perec i en Patrick Modiano, no en sé el motiu exacte. Potser a tall d’antídot davant tanta raspada humiliació d’imprevistos i putades. Penso també en l’autoedició digital, on potser farem cap molts dels qui no tenim l’ànsia de cap pacte fàustic amb les agències xarones, els esquers imbècils i els espavilats lladregots. També hi ha sempre, és clar, l’opció de prémer el botó de la callada i ací pau i després incerta glòria.

Obro les carpetes que treballo, en ser al cau. Vaig birbant. Saber escriure una miqueta deu ser saber treure tot el que sobra i no mutilar el que fa falta.

Apareix finalment una partícula de llum en la foscúria dels darrers dies. Arròs a la manera cubana per dinar. El noticiari comarcal, farcit de realitats atàviques, agràries: no tot és projecció robòtica. Molts conflictes en diversos sectors. Quan l’esquerra fa polítiques allunyades de l’esperit socialdemòcrata, porugues de les oligarquies quallades, la insatisfacció fa aparèixer fantasmes populistes, que pels rodals sempre decanten cap a la nostàlgia del franquisme. Tot molt estimulant.

Sesta de plàcides neutralitats –passant pàgines d’uns quantes cabòries, barrant-los el pas a les que queden dansant. Sessió arreglant pàgines, amb aturades per mirar per l’espiell les cròniques apocalíptiques. Conversa amb alguns col·legues. Els plors i els renecs. Ens ha tocat ser la cendra sobre la que emergirà un món nou? Mentre s’ instal·la del tot el marc recanviant, esdevenim prematurs anacronismes i passem la maroma catacumbal.

A comprar el berenar. El caixer expansiu. Avui li dono més joc en el mode d’expansiu convencional.  Avanço una mica més escatant el peix textual i després caic, en redona repapada, a llegir originals del premi de Benissa. Em penso que van arribant els originals més potents. Nit d’habitud. Hem pogut alliberar una mica de vapor de l’olla a pressió del contrarellotge dels darrers dies, però la somatitzada es cobra el seu delme.

 

La escritura es un acto solitario que alguien emprende frente a una página en blanco y que otro asume frente a esa página escrita. Son dos soledades que a veces se complementan. Todo lo demás es futuro imperfecto.

Manuel Vázquez Montalbán

 

Divendres, 1 de febrer.

Dempeus més tardet. La somnolència perllongada deu tenir a vore amb les agitacions ansioses de la condició d’autònom autoexplotat en la tessitura d’imprevistos exigents.

Felicito, per canal privat, el poeta Salvador Jàfer pel seu aniversari, que fou ahir, i pel vaivé dels entra-i-surts se’m va passar posar-li una noteta o altra. Un dels miracles dels carrils comunicacionals d’ara és tenir línia directa amb un dels admirats referents de la nostra formació autodidacta. Intento animar-lo a que ens done més artefactes dels que confegeix minuciosament, fins fent una gestioneta en una casa editora, però, comprensiblement desencantat de ball de mones que tenim instal·lat, va al seu ritme d’invisibilitats cuites a foc lent. Comprenc perfectament la seua sàvia, digna opció.

Primer de febrer. Mes de talla humanitzada. Buf de l’almanac de sempre, de mai. Posant febrers a l’àlgebra contradictòria de la biografia complexa i prescindible. Hi ha qui cau a la bola pel febrer. I hi ha qui el porta segellat al llinatge matern. No hi ha més remei que sentir simpaties irracionals pel febrer. El mes més discret de la graella de les quatre estacions. Cicle per folrar-se d’una bona flassada, per esmorteir els enyors intrauterins, per pasturar amb l’ull despert el dubtós dret a la seguida.

Plovisquejada matinera. El pati rellent, els pardals que solen animar-lo són arraulits en concavitats secretes. Gestions a Vinaròs. S’obre una clariana de blavor rutilant. En enllestir, pres un cafè als italians del barri. Més gestions després. L’agressivitat quotidiana es va densificant. Els paranys d’uns reclams enganyosos fan anar la gent malalta, resseguint poder tenir el cap fora de l’aigua quan ja han estat descartats subterràniament.  Quan obren la boca apareixen, en desvariejada grotesca, tots els espantalls podrits que alimenten tants cors senzills narcotitzats de pantalles tòxiques i relats verinosos. Les grolleries, el trepitjar o clavar-li el colze al veí, cap empatia, comencen a ser abassegadors predominis. Fastiguejats els uns dels altres? Es preguntava Brecht, en una peça teatral, si és possible la bondat humana. En aquest sistema de saturada de les depredacions fa la impressió de que la possibilitat va minvant a pressa feta.

Adobant pàgines i llegint a la tarda. El trasllat dels presos del govern Puigdemont a centres penitenciaris de Madrid. Més i més senyals de que la sentència ja fa temps que està escrita. Ara proven de guardar les aparences formals davant les revisions posteriors a Estrasburg. El tribunal fa befa de la petició de les defenses dels acusats de que hi haja observadors internacionals. Càrrecs electes en el banquet dels reus (o potser caldria dir ostatges, segons peritatge de juristes com ara Martín Pallín). L’extrema dreta en l’acusació particular, fent un discurs idèntic a l’advocacia de l’estat i la fiscalia. Tot en ordre en un estat en manifesta deriva resclosida.

Tarda tranquil·la. Descans en l’endreçada de mecanoscrits. Avançada en la lectura d’originals. Mirat l’espai de Graseta a la nit. L’escarni, la humiliació, en els trasllat a Madrid del polítics sobiranistes. Una ariet del govern Sánchez, criada en els vivers de la UpyD de Rosa Díez, en entrevista a la BBC, nega qualsevol presumpció d’innocència i criminalitza una mica més els membres d’un govern elegit a les urnes. Després gosen dir que hi ha separació de poders i que hi haurà un judici just. Els extractius veuen perillar l’extractada i caragolen en desvariejada histèrica. Al final, potser tot es redueix a això. Res de nou. Fa segles que dura.

 

Off the recordd’un triomfador barceloní –carn de perfecta torrada catòdica- a un amic: “Sí, l’he llegit, ho fot bé, però, coi, la comercialitat li importa tres “papinus”.

El “defectes” em precedeixen, ai las.

 

Dissabte, 2 de febrer.

Dormida bona. Cada cordeta al seu lloc en la tramoia de quars i fugacitats. No es pot demanar molt més, després de tants dies de desajustos. Llegint i escrivint en la frescor, mental i ambiental, de dos quarts de vuit.  Desdejunat de cafè amb llet i magdalena a la meua Brasileira mental. Fer dissabte. La Candelera, ni riu obertament  ni plora decididament: les reinvencions del mestral, que ha tornat al brogit dels arbres i la llimada dels angles rectes que ens figurem que ens protegeixen.  Fer dissabte. Les hores sense metralla per apedaçar el velam de la xalupa. La gota, el peix, no saben la dimensió de riu. Aigua i sabó a les ferides. Llum al que ens plau mirar, i en el que cal encarar sense ganes o directament horroritzats.

La quantitat de detalls i gests que es poden obviar en una retransmissió televisiva! Els “criteris” dels realitzadors “seleccionen” què veiem i què no. Quan ens diuen que un esdeveniment televisat és la pura transparència, també ens fan trampa.

Ens donen, o prenem, unes quantes fitxes, i és en el camí on s’haurien d’anar trobant les que completen el dibuix amagat. Però, en realitat, quants humans hauran copsat el quadre segur i complet del trencaclosques?

 

Postulant perpetu. Aprenent crònic. Foraster arreu. Amb aqueixos branquillons també pot fer-se un tendal raonablement tebi. No n’hi ha de receptes genèriques.

 

En el viatge trobem l’altre que també som o podríem ser. Els canvis de context oxigenen les brànquies de la raó i el somni.

 

Veig a les xarxes un aforisme d’Stanislaw Jerzy Lec sobre la llei i qui l’aplica atribuït a Stanisław Lem. Així és el destí de l’aforística. Aquest, si més no s’ha quedat entre “Stanislaws”, que ja és alguna cosa.

 

Amb la lectura dels originals del premi on m’han fet jurat em queda més clar que l’extensió curta, als novel·listes diguem-ne purs els suposa una prova dura. És molt difícil compensar les substàncies narratives i estructurals al vestit ajustat i exigent de la nouvelle. Per contra, els reculls de contes poden tenir cert avantatge, si més no en la composició de l’ordre de lectura, en una extensió entre les vuitanta i cent pàgines. En el paquet, al qual ja li tinc mig peu al coll, però, ha aparegut una novel·la curta perfectament entallada i àgil. A vore si la resta del jurat ho veu de la mateixa manera.

A l’estanc. El vendaval glaçat, que ens recorda l’error d’haver abolit els calçotets de camal llarg. En travessar un pas de vianants recordo vivament que l’havia travessat diverses vegades amb el gos Merlinet, que avançava amb decisió d’explorador. Un dia, a la porta de l’estanc, va defecar amb seriosa autoritat aristocràtica i el vaig maleir una mica, perquè em va tocar netejar la merda a pressa feta per tal que els parroquians de la botiga no s’empastifessen les sabates. Entre totes les absències que carreguem, la dels animalons viscuts de prop també tenen ànima i llarg recorregut.

Pasta italiana a la carbonara –exquisida- per dinar. A les notícies, el retorn de la pura guerra freda entre blocs, amb convidats al banquet temerari, com ara Xina. S’encabrita la cavalleria del mestral; ràfegues d’alta udolada.  Sesta a gust –tornen els somnis a la migdiada, coneguts i familiars que no veig mai en tràfecs incomprensibles.

Vacança d’arreglar pàgines. Miro el partit del Barça i el València. Amè: un bon València posa en evidència certa espessor – i potser cansament- dels blaugranes. Un empat, amb nous serveis de rescat de Messi, que acaba amb molèsties en una cama.

Avanço en la lectura d’originals: n’apareix un de ciència-ficció, que recrea part dels móns artúrics en un futur de colònies espacials, ben engiponat i, no cal dir-ho, farcit d’al·legories sobre el sempitern filldeputisme humà. Remirada després  Monkey Business, dels Germans Marx, de l’any 1931. La festa dels vells clowns.

 

(Estació de pas)

Les brúixoles es posaren a mentir

amb blavors submarines i corol·les al·lucinades.

Els armaris corcats vomitaren els expedients sinistres

de les estultes cirurgies de ferro de la ignorància orgullosa,

però els anticossos de l’abraçada desactivaren la dinamita.

En els cinc minuts o segles de l’estació de pas es quallà

l’esvelta gosadia d’un fulgent revelació transfigurant.

No hi ha gàbia rellotgera que subjecte la guspira

que perviu sobre les biografies i la incúria de la pedra exhausta.  

 

Costa de creure, però encara hi ha col·legues que pensen en si alguna de les seues obres el hi darà una plaça o altra en els infusos vapors de la immortalitat. Sí, costa de creure que no s’adonen de les clares evidències d’on som posats: el general desprestigi de les humanitats i de la paraula com a eina fonamental del coneixement.

El destí de minorització de la literatura –on també cal incloure els paladars educats en productes diguem-ne lleugers- i tantes altres variables insospitades que poden acabar de recanviar els paràmetres amb els que més o menys ens guiem ara.  A més, que d’entre l’immens catàleg universal i de totes les èpoques algú es fixe en un llibre o altre escrit en una llengua moribunda –o ja morta en l’avenir- i en faça la pregonada, és altíssimament improbable.

Molts dels noms que ara ocupen uns cànons o altres en el món, no sempre han estat en la juguesca inventarial. Ningú no pot saber què en quedarà o no, ni tan sols d’una sola literatura, suposant que tota aqueixa literatura no acabe als fons abissals de la gran desmemoria.

Una cosa sí que és envejable en els encaparrats en la probabilitat de perdurada d’unes pàgines o altres de les que han escrit: és evident que no han de pensar en com arribaran a final de mes i altres llardoses vulgaritats pedestres.

 

Diumenge, 3 de febrer.

Dormida bona i llarga. Aixecat a quarts de deu. Una mica de peresa positiva. Persisteixen les sacsejades de vent. Llegint articles i estímuls de l’actualitat enxarxada, mentre el cafè amb llet posa fonaments estoics. Un article de Joan Garí sobre el periodisme, evocant Agustí Calvet, Gaziel, i comentant els cinismes i pasteuritzades amables de les memòries de Lluís Foix, guardonades amb el premi que porta el nom del nostre gran prosista, Josep Pla, i que ja forma part del conglomerat de muntatges dubtosos del gegant Planeta i la seua complicitat amb els interessos de “La Vanguardia”. Les burxades del borrianenc sempre porten fil a l’agulla, cosa molt d’agrair.

Visita vagarosa pel parc d’atraccions particular. Avui, retorn a l’actitud de Pessoa i els seus quaderns desassossegats. Un desinfectant sempre oportú enmig de tantes banalitats amb coloraines i postissos. A fora, en l’agitada intempèrie, les vegetacions suburbanes són abruptament grapejades pel mestralot: la caiguda d’un crostó de cornisa, les electricitats de guspira invisible en les topades de les insurrectes cabelleres gegantines i desconjuntades, els pètals giravoltats de les florides prematures, la ruleta enfollida dels compassos dels àngels arquitectes, els pasquins comercials en discontinua serp, en algun punt enroscada al tronc flexible del baladre del parterre. El pensament despentinat d’Antonin Artaud: el teatre de la violència de la desmemoriada enfurismada del fuet del bufarut.

Ni mitja paraula de l’artistalla del xou dels premis Goya sobre la situació de diversos creadors afectats per la pronunciada pèrdua de drets d’expressió i opinió. I esperar res sobre la causa general contra idees que s’està escenificant de fa mesos, i que ara s’aguditza, és somniar truites. Un reflex amb focus de les immoralitats  esbombades i aplaudides, que reinstauren les pitjors marques de la política arbitrària d’aromes molt rancis, amb la inestimable col·laboració d’intel·lectuals que semblen en fil directe –amb pitjor prosa- d’aquells senyors prosistes de la Falange.

 

La Residencia de Estudiantes (batejada com a “la colina de los chopos” per Juan Ramón Jiménez, si no m’erro), recupera i vindica aquests dies la figura de Victorina Durán (1899-1993),  pintora, escenògrafa, figurinista i escriptora, coetània i còmplice de Maruja Mallo, Rosa Chacel o Salvador Dalí en els fulgors avantguardistes d’abans del fratricidi.

Visqué, acabada la guerra, exiliada a l’Argentina, i a finals dels anys seixanta tornà, reclamant la pensió que li pertocava com a antiga catedràtica d’indumentària del Real Conservatorio de Música y Declamación. Mentre litigava per aconseguir la pensió, tan magra que havia de seguir fent feines escenogràfiques, obrí un bar de copes a Peníscola i seguí pintant, descavalcada de qualsevol inventari o reconeixement de les oficialitats del règim –i  també dels crítics més interessats per les heterodòxies artístiques.

Ara reeditades per la mateixa Residencia de Estudiantes, les seues memòries, “Sucedió”, deuen ser d’un enorme interès. Potser algun dels sèniors sàpiga quin era el bar de copes peniscolà que regentava l’artista i en tinga algun record un miqueta contrastat. De l’ambient de finals dels seixanta a l’encastellada vila marinera en tenim una idea més o menys clara, però és curiós no haver rebut, tot i el tracte amb alguns artistes plàstics, cap notícia de la seua  presència a la comarca, en el seu darrer tram vital, de Victoria Durán.

 

Potser ens tocarà vore com els humans com a mà d’obra barata ja no faran falta, perquè les màquines infatigables coparan la immensa majoria de feines –mecàniques i no. I qui sap si llavors la monogàmia reproductiva ja no preocuparà el patriarcat, que molt simptomàticament ha combatut i anatemitzat idees com la de l’amor lliure del anarquistes i després els hippies. Potser n’estem veient alguns incipients indicis en la relaxació –i fins propaganda- del que s’anuncia amb l’etiqueta de poliamor, no tant combatuda per les ferrenyes pressions caragolades pels estats i poders. Aqueixa relaxació, tocant del discurs ja ben desvergonyit d’ens com ara l’FMI, que avisa de que “sobra gent”, potser ens donen una certa noció dels plans generalistes per al futur inquietant –que ja ha començat, és clar.

 

El comerç creatiu amb la intimitat, que en la lletra és intimitat elaborada, encara no es perdona en molts segments de la nostra societat, tan xopa de cauteles petitburgeses. La literatura del jo –o des del jo- ha tingut escàs conreu en la nostra literatura –i en les veïnes peninsulars. Guardar les formes, el rejoc de la hipocresia, han dominat en el moll de l’os de la mediocritat celebrada com a terreny de confort. I una literatura pobra en papers escrits des del jo és una literatura debilitada en un dels pilars que l’han de sostenir robustament. Cartes, memòries, dietaris més o menys íntims, o inclinats cap a l’assagisme observador, han enriquit frondosament espais com el de la literatura francesa o anglosaxona. En les darreres dècades el dèficit s’ha anat reomplint amb cabassets d’aportacions variades, però encara falten materials per al farcit positiu, si és que res falta en un sector que ja només interessa a quatre gats, tres dels quals només busquen entreteniment més o menys potable –i tantes vegades sense relleu, pla i mastegadet.

 

Patates al forn i hamburguesa vegetal, amb maionesa casolana, per dinar –molt bo. La claror brunyida pel vent als finestrals, la serenor a l’esperit, després d’una setmana difícil. Migdiada de pau octaviana. Fent alguna nota, llegint originals del premi de Benissa i, novament, lectures més personals. Mirades un parell de pel·lícules del paquet que ofereix la marca de telefonia: “Incògnit”, de John Badham, sobre el món de les falsificacions en el mercat de l’art. Una vegada més, la visió d’un artista –ni que sia copista- edulcorada i plena de frenètics dinamismes de tota mena. Després remiro “Paterson”: caço les referències que hi ha a diversos poetes, una de Keats inserida en un diàleg, per exemple. Havia llegit William Carlos Williams molt abans que la pel·lícula aparegués en el panorama. Crec que en les pàgines dels “Quaderns deltaics”, escrites a finals dels noranta, hi ha una nota de lectura del poeta i metge.  Caic en la pesada de que el plantejament expositiu de Jarmusch –que segueixo de gust- té moltíssim  a vore amb l’objetivisme col·loquial del poeta i prosista de New Jersey, que té, sí, un llibre titulat “Paterson” on mesclava proses, versos, collages, i fins retalls publicitaris dels seus dies, llibre que potser fa de guió subtil a les intencions del realitzador.

 

Marry somebody you love and who thinks you being a writer’s a good idea.

Richard Ford.

 

Dilluns, 4 de febrer.

Els números rojos del despertador electrònic. Les set i un minut: algú neix a les set i un minut, segur; i quants ofegats hi ha avui al nostre mar mort? Els números de l’aparell rectangular, d’ajaguda horitzontal, recorden la rojor insubordinada de l’homicida ull insomne de la nau de 2001 (HAL 9000, crec que es deia).

Meditació de baixa intensitat al bany. Una neutralitat quasi de budista remot, que es va poblant a poc a poc. Dilluns: diantre, i ara què? Faves a munts, diu el gust popular per la rima. El pintor que més faves ha posat en les seues obres deu ser Dalí. Els hi trobava tota mena de ressons a les textures ferruginoses.

Penso on dec tenir entaforats el parell de llibres de William Carlos Williams. Som els darrers en tenir una bibliotequeta personal o altra? Probablement. A quin contenidor o cremació faran cap els paperams que ens acompanyen?

L’inadvertit miracle de les aixetes. Quants milions d’humans no tenen accés a una mica d’aigua més o menys potable?

Saben el punkies –si és que en queden- que Dant era dels seus?

Descordats pensaments de les primeres tentines. Veritats de peu de banc, però d’un banc cubista o amb espills polièdrics i capriciosos. Fils desgrenyats entre el lavabo i la cuina. Primers esglaons, o primer gir de la roda del hàmster. Dilluns, diantre, i ara què? Cafè, cigarrets i jocs per ajornar la gran humiliació i provar d’apartar l’ànima dels molts camps de mines depredadors.

 

Encara alguna refilada agònica del vent en la matinada. Els periquitos es fan la toaleta i alternen besades amb discussions de becs aspres i lloms eriçats de dinosaures encongits.  Al pati, un viler grassonet, amb una taca groguenca, de rovell fumós, al caparró, inspecciona un tou de fulles que el vendaval ha arraulit a l’angle sud. Un altre es mira la maniobra des del muret emblanquinat i piula uns esgarips conversacionals, potser dirigits a l’explorador o a d’altres elements de l’ estol, que no veig.

Escric uns versos, abans d’encarar gestions de marcida oficinista. Ah, si uns versos pogueren trastornar tot Silicon Valley… Potser els hem de fer com si l’impossible pogués esdevenir-se. Internats en boscúries del saber no sabent, la lògica de les llotges no té perquè afectar-nos.

Quan van mal dades penso, en esquemàtica simplificació,  que amb una llibreta i un bolígraf en tinc prou per anar sobrevivint. Cascú és il·lús a la seua manera, segons les especialitzades vibracions del seu esperit.

Un amic em demana si em deixaria entrevistar en un espai que fa en la ràdio local en qualitat de “benicarlando que viu fora” (curiosa temàtica). Li dic que sí, tot i no saber quin sentit pot tenir prestar-me al joc. L’amistat mereix tots els beneficis del dubte. A més, quatre paraules en una emissora municipal no crec que deixen cap rastre significatiu. La majoria de benicarlandos no deuen saber ni qui sóc ni què faig. Els quatre que em segueixen de sempre sí, però això, en són quatre. Ara, també potser s’ha de valorar un estímul important: els matxucants més cruels i persistents són conterranis, i, mira, potser, criatures, serà bo donar-los més combustible per a la seua incansable foguera de judicis sense absolució.

La roda exterior. En una espera tercermundista a un revellit ambulatori, una xiqueta, que s’arrapa l’espatlla de sa mare –amb un mocador espès al cap- em mira directament, ulls intensos d’un blau fosc. Li faig unes ganyotes i aconsegueixo fer-la somriure. A vegades em surt el pallasso sense fronteres que podria haver sigut. Quan surto a fer unes pipades de tabac veig una gran columna de fumarrina bruta sobre uns edificis. Miro al mòbil si les xarxes en diuen res, però res no diuen. M’allargo a un estanc, perquè falten vuitanta números per al nostre torn. Un home assegut en un pedrís, davant la façana del centre “Pere Mata”, em demana un cigarret. Li dono. Només un fumador pot comprendre les estirades angoixoses d’un “mono” de tabac. A l’estanc cèntric, una dependenta malcarada, desagradable, a qui entren ganes d’atracar allà mateix a punta de metàfora i manual de bons costums. No és que tinga un mal dia, perquè sempre maltracta igual als clients. Em juro, cada vegada, que no tornaré més, però després no me’n recordo. El circumstancial apartament de la dependenta jove, loleta platònica, si m’interessessen les loletes, amb tres generacions de collidors d’arròs en la llestesa de bronze polit de la seua fesomia de benvolença mat.

La vertical pietat solar del migdia. Bullit de patata i bajoques per dinar: plat nacional de tantes resiliències. Eleccions lliures, respecte als drets humans i alliberament dels presos polítics, exigeix un dels subscriptors –president per carambola, amb permís de l’IBEX 35 i el deep state- de l’article 155, aplicat al gust a la Catalunya rebel·lada, a la Veneçuela de Maduro.

Sesta de gat cendrer. Llegint i escrivint tota la tarda. L’autèntica vida literària, en pijama, és molt poc fotogènica. Per això quan apareix el personatge d’un escriptor en una pel·lícula o altra va rebotit d’injeccions de greix i musculatura, amb dots de detectiu o saltimbanqui. Nit del mateix tenor: llegint originals del premi. De fons, l’espai de Graset al canal 3/24.

 

Ah, la tranquil·la elegància que no sap que ho és…

 

(Dilluns)

Els esgarranys

de la memòria

el licor de la pruna fràgil

i el blat de la hisenda solar

 

el mecanisme

a ritme de swing

del sobret de sucre capsa

en la mà somnàmbula

 

el besllum protector

de quan les impunitats

dorm esfullat al racó de tots els mais

 

el contrapeu de la rosa

en els dictats de l’hivern

esfumat en el pentagrama eventual.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Campanya pels drets lingüístics