Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

PessoaAlmadaNegreiros2019Dimarts, 5 de febrer.

Despert a les vuit. Bon pacte amb el son. Potser refent-me d’alguns desajustos. Tramesa la part d’aquesta llibreta –banc de provatures, work in progress, testament a fragments- als obradors de Can Maura. I dic la part, perquè hi ha apunts que es queden al calaix de les esperes o van destinats a altres destins o sentines.  Mentre desdejuno de cafè amb llet llegeixo una entrevista a l’irlandès John Banville, que sempre toca mare dins les patafísiques de l’ofici. I un article de Carlos Zanon. Zanon ha ressuscitat el Carvalho de Vázquez Montalbán i potser se n’haurà sortit. Tot un repte.

La banda sonora es va “mozartitzant” darrerament, per obra i gràcia de la robòtica sensible. Després de les alegres rebosteries vieneses apareix la bellesa d’un poema de Juan Carlos Mestre musicat per Amancio Prada en el seu darrer treball. Sonoritats preventives, el miracle de la paraula. Mestre és un dels coetanis que paga la pena seguir. I la joglaria d’Amancio Prada és una antiquíssima devoció que sempre em revifa una brasa o altra en el braser de l’anar tirant. Ja no es pot demanar molt més.

Em demanen enllaçada, en l’enxarxada personal, un autorentat de Palafolls (no deuen imaginar-se el pèssim client que seria, en cas de viure o passar per Palafolls), un component de la Fura dels Baus, que també escriu versos, i altres criatures de la caravana dels poc convencionals. L’absurd vital és un circ de mil pistes i les facilitats de les xarxes l’exposen plenament –i potser ben augmentat. Per les afinitats electives és clar que ocupo plaça en el carnestoltes bigarrat, contradictori, bullidor de les opcions de la bohèmia (com deien els iaios propers a tot el que se’n sortia del guió resignat de la normativa grisor).

Llegint i escrivint en la matinera. No s’han dissolt del tot alguns núvols foscants en els entra-i-surts de la supervivència. Renuncio a ser un cadàver cada dia, escrigué Pessoa. En favor de la pervivència tenim l’experiència. De l’oposat, de saber morir, no en tenim cap ressort en les butxaques de la memòria: l’assaig i l’estrena única ens agafen sense llibret. L’esforç de renunciar al cadàver definitiu ens crema hores i energies precioses.

La sortida a l’estanc. La dependenta amb secretes rampellades tel·lúriques i alhora còsmiques, que no sap que les té, és clar, detall que aguditza les pureses de la meua conjectura purament lírica. Les rodes combinatòries –potser inconscientment lul·lianes- de la màquina em fan un cupó nou. Sol tènue, l’aire envidrat. Paro una mica la tebior palplantat en una cantonada. Provo de no pensar en res, d’atendre la politja de la respiració amb els ulls entornats. Ho aconsegueixo a mitges. En les assaonades lliçons dels vells orientals no passem de mers turistes.

Sopa de verdura i tall per dinar. Migdia assossegat, tot i les notícies monstruoses d’ací i d’allà. Al final li farem el millor servei al planeta i ens extingirem, ofegats en la immensa estultícia rabiosa. Tot i els brills tecnològics i l’infatigable espectacle entretingut, fa la impressió que anem calcant les avantsales dels pitjors errors sanguinaris del segle XX. Potser quan ja haurem passat avall com a espècie, en un racó o altre de la fràgil i favorable escorça que ens acull es sentirà una colossal, sarcàstica riota.

Sesta curta. Posat en les carpetes obertes. La sortida per estirar les cames i comprar el berenar. L’allargassada de la claror vespertina es va notant passa a passa: en el melangiós llenç ocre potser s’entrelluca la promesa primaveral. En ser novament a l’escriptori,  d’un dels llibres que fullejo, buscant una dada, cau la tarja d’un llibreter de vell de València, que no recordo haver visitat. ¿Com ha fet cap el cartonet amb una foto antiga en un recull d’aforismes de Canneti? Misteris graciosos en les maniobres domèstiques i els forats de la memòria.

En un recés picotejo per diversos webs amb tresors possibles. Veig una entrevista de la televisió de Barcelona a Núria Cadenes. És una de les narradores més potents que tenim i una assagista clarificant. Que analitze i presente “Circ de puces” serà una revàlida interessant de passar. Pel maig, a la lluna de València, podem passar unes hores de les inesborrables. Parlant en públic és d’una amenitat i lucidesa admirables. Tots dos som tímids quan no estem davant d’un micròfon, és a dir, que la deixatada a dues veus, en ser a escena, pot ser, si més no, curiosa. Ara mateix, pocs padrinatges millors es poden aconseguir per obrir la carpa del nou circ de contes. A vegades, els déus es cansen d’assotar-nos i ens fan obsequis rutilants.

Nit pacificada. Pizza de tonyina –industrial- que sí, fa gust de tonyina: tonyina potser pescada en les foscúries mítiques del mar del Japó. Llegint i mirant l’espai de Graset fins al son. Vaig ordenant en les gavetes mentals les distintes feines que m’esperen. Arribat al darrer original del paquet vingut de Benissa. Alleujada de sarró.

 

(Canvi de programa)

No farà el desdejuni per als fills: la parelleta de la perfecta planificació. No es farà el nus de la corbata blava. No dirà un “bon dia” de neutra emmidonada al porter i a la recepcionista. No dirà: “Comes, al meu despatx!” No dinarà amb els nous inversors orientals. No s’escaparà a les cinc, durant dues hores, per trobar-se amb l’amant a l’apartament que paga a mitges. No escoltarà les notícies a la ràdio mentre torna a casa en el seu Volkswagen, ni maleirà l’enèsim embús de la ronda. No li demanarà suport energètic al distribuïdor de confiança. No remirarà cap capítol dels Soprano, ni farà un cop d’ull en diagonal al dossier elaborat per uns auditors de fora de l’empresa. No pensarà que acabarà descobrint el talp. No li enviarà cap missatge a la seua ex pregant-li que siga més discreta en les seues festes i si pot evitar freqüentar certs llops de la competència…

No, li ha canviat el programa: ara només l’ amoïna arribar al menjador a temps i que no li prenguen el seu racó al caixer automàtic.

 

Dimecres, 6 de febrer.

Dormida compacta i saludable. Se suposa que són les vuit i sis minuts –la veritat dels invents humans. El tassó sobre el mantellet de cànem, comprat al basar oriental. Per associació directa penso en els suïcidis per excés de faena –més de cent hores extres- dels semirobots japonesos. Hi ha animalades del futur que ja tenen copades algunes geografies del present. Tot i que darrerament fa vergonya dolorosa ser-ho, la condició de mediterranis en aquest cas alleuja.

L’envidrat doble difumina la claror en tonalitat mercurial i la projecta en les sofertes rajoles de la cuina. Ets despert perquè mires o perquè et miren? Un motor cada sis minuts en el silenci del barri gris. La minuciosa toaleta del periquitos. Em dol el seu captiveri, però els especialistes diuen que no sobreviurien a cel obert, que són ideats per les limitacions de les gàbies. Bé, la nostra gàbia sembla més amplia, i fins té il·lusions de gran alliberada, però engabiats ens tenen, més del que sospitem quan ens ensonyem d’impunes horitzons rutilants.

Més Mozart a la gramola virtual. Ambrosies daurades de salons penjats dels núvols escenogràfics de melangies intel·ligents. Després apareix la Diana Kroll amb el seu fraseig d’aparent desgana i el seu piano d’estudiada dubitada infantil. Feia temps que no em lliurava a la conjectura delirada sobre la jazzwomanenigmàtica i bella. De vegades el platonisme recreatiu es posa carrincló de flamerades rosses i licors dolços cosa de no dir. El secret per mantenir l’ensonyada sobre els cromos esvelts és que siguen lluny, tan lluny com l’horitzó de Kafka.

Treballant en les carpetes obertes. La sortida a l’estanc. Menys fredor en les partícules de l’aire. La dependenta amable i eficient. M’agradaria saber el seu parer sobre distintes actualitats, però me’n guardo molt i prou d’alterar la innocència que exhala, sense ser-ne conscient. Gent a les terrasses. Només afluixa una mica el rigor hivernal les ànimes del país busquen una llenca de sol on obrir un parèntesi en les punyetes que malbaraten tantes hores i energies, de vegades en el règim dels nous esclavismes. Encara no he tastat el cafè de l’establiment Dylan, veí de l’estanc.  No sé si té regust de soterrani de casa de fusta en les praderies de Woodstock.

En un recés de les manicures prosaiques, llegits textos de César Aira. Aira els hi dóna mil voltes plàstiques, analítiques, de llevats insubornables, a molts dels arrapats al cocou mesetari. És una trampa que ve de lluny. Els qui han dominat i dominen en el sistema castellanista, a més d’obviar i menysprear les “altres” literatures peninsulars, han barrat el pas tot el que han pogut a les colles d’autors i autores llatinoamericans, que només reconeixen si l’onatge és imparable, com passà amb la plèiade dels dits autors del “boom”. Però, els sedassos interessats i les portes reforçades sortosament han saltat pels aires i els arbitratges decantats ja no se’ls escolta ningú. Quatre paràgrafs d’Aira –o  de Pitol- tenen més substància que les llaunoses encartronades d’alguns  insuportables manaires de l’ aparador madrileny.

Et mires els rastres de  l’omnipresent àrbitre -anotacions, frontispicis,  pròlegs, postfacis, prèdiques decidides…-, les rellepades melopees de sagristia nòrdica en el que se suposa més personal, i penses que potser paga la pena seguir estimbant-se  per compte propi.

Per dinar, un plateret d’arròs, col i fesols, i una galta de porc, regalada pel bar del barri; potser excessivament macerada d’herbes, pel meu gust. El meu provençalisme gustatiu és molt limitat.

 

(Les notícies). Un fiscal afirma que els jutges destinats a Catalunya no tindrien prou serenor i imparcialitat per judicar l’independentisme. S’ha d’estar fora de la realitat i supurar nacionalisme ferreny per creure’s res semblant. El principal alimentador de la causa orquestrada contra els sobiranistes és un jutjat, el tretze, del TSJC. No cal dir que immediatament s’han generat queixes col·legials. Cos a terra, que venen els nostres, es podria dir.

L’altre canyaret és per dir-li mediador a un mediador en les reunions entre els governs de Sánchez i Torra. Proposen “relator”, els socialistes, i recordo un títol de poemes en prosa, elegíacs, de Valente: “No amanece el cantor”, i se m’acut la conyeta fàcil de canviar cantor per relator, tan si es diu d’una manera com de l’altra. La “derechona”, que en deia Umbral, com era d’esperar ja els ha dit traïdors als del gabinet Sánchez. Hi ha qui vol mantenir altes les flamarades del conflicte. Pensa que els hi donarà rèdits electorals, i el pitjor de tot és que l’encerten. La quantitat de mentides interioritzades que té moltíssima de la dita opinió publica espanyola és impressionant –i potser irreversible.

En la doble cirereta del pastís amarg, una senadora “pepera” que diu que no cal gastar cèntims en cap memòria històrica per replegar quatre ossos dels que queden en cunetes i fossats. Tenen un problema gros amb la història, i amb la mínima empatia humana, per dir-ho suau. I en judicials, un magistrat que condemna un el violador d’una disminuïda psíquica perquè la víctima “no es va resistir prou”. Morirem de fàstics qualsevol dia.

 

Sesta d’ortodòxia mamífera. La cafetera al foc després. Miro com puja mentre penso en els poemes de Frank O’Hara i altres renovadors de l’Amèrica del nord de mitjans del segle passat. Intimismes desbarroquitzants, l’anècdota objectivista que deixa buits de conjectura al lector. No sé perquè penso en coses així. Millor fer el que puguem que teoritzar.

Aixeco la persiana revisionista, però la frescor i agilitat del matí és malaptesa a la tarda. Vaig a buscar el berenar abans d’hora i aprofito la mica de solet tebi per estirar les cames en una volta sense direcció. Personatges que parlen sols per les voreres. Molt locals de comerços tancats, amb cartells de traspàs, lloguer o venda. La depressió evident, que si la comentes als pujats al carrusel dels càrrecs te la neguen en redó i et miren amb malfiança desaprovant.

Per autèntiques ingenuïtats infantils ens terroritzaven amb que allò eren pecats mortals que menaven directament a l’infern de cremació permanent i eterna. Els bruts abusos d’alguns dels seus els qualifiquen només d’errors i faltes. Si es que ha d’haver-hi un judici final confiem en que hi haja més equanimitat tipificant.

Sandvitx per sopar. Mirat el partit de l’eliminatòria de la copa borbònica entre el Barça i el Madrid. Empat a un –i gràcies. Un Madrid sòlid i un Barça més fluix, sense Messi en la major part del temps. Llegint fins al son. Amb esforç, hem aconseguit pintar una clariana entre els plafons de núvols adversos de les darreres setmanes.

 

La vida va empeorando paulatinamente, las trampas que nos tiende se van haciendo más barrocas, y necesitamos habilidades nuevas y más perfeccionadas para dar cuenta de ella.

César Aira.

 

(Continu)

Els bocins

de l’ espill esmicolat

encara reflecteixen

el continu

de la nostra impossibilitat  

d’absoluts reveladors.

  

Dijous, 7 de febrer.

       Dempeus a un quart de nou. Dormida plausible: subjectat un intent de cop de mà de l’insomni rosegador. La llibreta dels versos tocant del cafè amb llet. El llapis dubitatiu, l’arquer en la sala d’espills.

L’actualitat indigesta. El sidral pel relator, que no sabem si haurà de ser omniscient o no. Abans una guerra civil que un referèndum pactat i amb garanties? S’ho pregunta Melcior Comes, i la resposta és la de costum, terrible, la de “muera la inteligencia” again and again and again… Vindrà la fi del món i se’ns hauran mort tots els tirans al llit. Hi ha qui va guanyar la darrera guerra i no passa dia que no ens ho recorden. Poseu flors als rebels que sacrificaren la dignitat per un plat de llenties.

Aixeco la persiana del talleret d’artefactes verbals. Randes de boirina a les celístia amb un sol dèbil. Més marqueteries mozartianes per companyia. La sortida a l’estanc. Els ullets negres, carregats de curiositat, de la dependenta. La lleugeresa de la poca biografia dels joves. Jugo un cupó més: sospito que algú va occir el meu mecenes a prop de Palmira. La humitat sibil·lina en els fils de l’aire. Compro un sobre reforçat al basar oriental per enviar-li un llibre a Perejaume, passejador i ballaire de marededéus gòtiques pels turons de Sant Pol de Mar.

Ha mort Olga, la filla Down de Josep Maria Espinàs, que li dedicà un llibre i molts apunts amb totes les lliçons vitals que va saber llegir en el dia a dia de la relació, desfent moltes confusions sobre la realitat de la síndrome.

Llenties estofades per dinar. El barroc obrerista, el plat fondo, la cullera bàsica.  El noticiari: la immensa estafa i perill que és viure en un fals estat de dret. Els nivells de contaminació franquista són cada vegada més elevats. Sesta sense monstres obscurs, tot i que l’actualitat els invoca. Cafè de revifalla, encara una mica en el somieig entelant del que endevina criatures de l’aire infiltrades en les quietuds dels reflexos , entre la pica i la nevera. Més sessió llarga, després, amb els artefactes verbals. Recessos per planejar per les variades hipertextualitats que el porten amb un cop de tecla de les Balears més insurrectes al Carib dels néts de Lezama. Carnestoltes, olla barrejada, intel·ligències elegantment desesperades, i els qui s’esforcen a sostenir la flama verda de l’optimisme.

A comprar el berenar. Una simpatia taronjada en l’assaig d’ajaguda crepuscular. Escrivint coses noves, que potser s’internen en paratges fins ara poc calcigats. La gramola va per lliure. Grups que no conec, amb gust per l’intimisme acústic. Subjectant amb treballs la tristor, la temptació d’abaixar els braços.  Nit de costum. Rafael Argulloll entrevistat a l’espai de Xavier Graset. Ha escrit –en italià. llengua franca operística- el text d’una òpera, “L’enigma di Lea”, amb música de Benet Casablancas. Vist alguns fragments de l’assaig general, recorda, en la música i l’escenografia, les propostes de Santos. No s’explica com no es fan més muntatges des de la contemporaneïtat del gènere.

 

La de fruits que pot generar una hora de bon silenci…

 

(Manual del despistat)

Buscant l’ ametla

de la pellofa

aparentment buida

t’has deixat les claus

del segment de confort

a dins el segment de confort.

 

No fent massa fred avui

en la intempèrie de sempre

t’ho mires com una possible esmena

en l’anada de direcció única,

potser la inajornable necessitat

de mudar la pell

i escatar uns quants accessoris.

  

Divendres, 8 de febrer.

A l’escriptori a un quart de nou. Viu embull dels pardals patiers. Dodecafonismes alimentaris? Menys fredor. A la gramola apareix, per determini del robot sensible,  “La nit americana”, de Carles Santos. Una peça de melangies hipnòtiques. Els memorables harmònics del seu toc de pedal. Quan no apareix en un somni o altre, el programador aleatori l’escull.

Matinera d’inèrcies obertes. Cafè, poemes, cigarrets, proses, pensant en Lisboa (una passejada en eléctrico , la sentor dels salaons i les maromes acres del port, la roba estesa d’Alfama, la llàgrima de rovell verd en el bronze del navegant, la faula d’uns fantasmes en la ceràmica blava d’una entrada ampla…). Llegint, escrivint, passant alegrement la trista vida.

La dreta espanyola, amb discurs a frec del “pronunciamiento”. Carai, amb els moderats! Tota diferència, tot matís, tot intent de diàleg, és, segons el desbocat líder del P.P., Casado, l’agenda d’ETA. ¿En quines pàgines d’aqueixa agenda degueren sortir les reunions amb els emissaris del govern Aznar? L’arravatada tensionant es dóna la setmana en la què hem sabut que el partit que lidera el de les soflames contrareformistes (la història espanyola es repeteix molt), guanyava eleccions finançat amb diner negre. En política les coincidències ho són menys.

Al pati, la buguenvíl·lia i els lliris han florit amb obstinada imprudència. La flor de la buguenvíl·lia potser és el “burlesque” del cabaret quietista. La florida dels lliris, blanca, amb botons liles covats, potser és el mesurat lirisme de la clausura cenobial clorofil·lada.

Veig casualment l’anunci del pot del cupó europeu dels cecs i decideixo anar a buscar-ne un, per si de cas és un senyal de les forces de l’atzar haver-me fixat en el reclam. El pot és de seixanta-quatre milions d’euros, xifra que és un misteri vaporós per als qui som pobres. La caseta més propera és al centre, a un quilòmetre bo de distància. D’entrada, l’ocurrència ja té un benefici cert: una bona estirada de cames sota un solet manyac que venç les tessel·les de certa tènue calitja. Mentre arribo, vaig fent el conte de la lletera del que es podria fer amb una propineta d’aqueix calibre. Certament, crec que podria generar moltes històries, fins de caràcter solidari. Seria un podrit multimilionari, però, ep, amb rostre humà (abambaboluabalambambou!) Només amb els quatre milions de la cua de l’esquer ja faríem, és clar (i amb menys). Tot i no ser bo amb les matemàtiques, sóc conscient de les remotíssimes possibilitats en una rifa on participa tota Europa. Però en l’elemental reducció a l’absurd, em dic que sense comprar el cupó, assoleixen l’estadi de l’impossible. A la caseta, l’home, pèl raspallat a l’u, no sé si invident complet o a mitges, prem les tecles negres de la màquina i surt la combinació. Em desitja molta sort i mecànicament li responc que igualment. Darrere meu, un pensionista jove que també juga al mateix sorteig, potser serà, casoncoi, l’afortunat usurpador del benestar que ja m’he dissenyat en la passejada. M’he vist llogant una habitació en un hotelet net i discret de París, decidint el paper interior i el cartonet de les cobertes del segell editorial que obriria. M’he vist perfectament integrat en el paper com si l’hagués fet tota al vida. El tòpic diu que la pasta no fa la felicitat. Però, amb pasta, se m’acuden unes quantes fórmules engrescants de ser serenament infeliç. A l’estanc cèntric, després de guardar el cupó a la butxaca interior més pròxima al cor. En un taulell ofereixen llibres de temàtica ebrenca: domina el sector l’amic Vicent Pellicer, que il·lustra els llibres amb les magnífiques fotografies que fa en els seus pelegrinatges per la nostra natura. Prenc un cafè en la cafeteria del xamfrà oposat al de l’estanc. La cambrera, un corpulenta mulata simpàtica, se’n recorda de mi, tot i ser un parroquià molt intermitent. Un dia passes avall i una cambrera recorda que volies el cafè concentrat, curt. O un flequer de que sempre agafaves dues barres. Això és tot. Mentre no passem avall, la qualitat del regust del cafè al paladar és una senzilla fe de vida.

Migdia de sempre,  del sempre d’ara: el present que ni acull ni refusa –s’ho està pensant mentre ja és passat. Plat de calent: la reunió feliç de les llenties d’ahir amb l’arròs, col i fesols d’abans d’ahir. Les notícies comarcals: les topades entre negocis i les proteccions mediambientals. Les estretors de comarques cada dia més despoblades i les ofertes llamineres que els arriben, amb lletra menuda en tinta invisible –a vegades verinosa.

Sesta dolça. Llegint i escrivint a la tarda, per variar. Les artesanies de les hores solitàries. La sortida de les sis: desquadrar les cames i comprar berenar. Lluminositat melosa, que convida a badar una mica, passejar la mirada per les branques altes d’un til·ler d’un hort que resisteix l’emparedada de dos edificis lletjos amb crosta ondulant als laterals. Cançons de Mary Chapin Carpenter en tornar a l’escriptori, recomanades per Jaume Subirana en la seua pàgina “Flux”. Després, la màquina proposa un directe de l’oncle Clapton i em sembla bé. Quan em canso dels meus materials guardats picotejo en referents sempre garantistes. La pàgina dedicada a Pasolini dóna les fotos de la taula on el poeta va fer el darrer sopar amb l’actor Ninetto Davoli, unes hores abans de que l’assassinaren atroçment a la platja d’Ostia. Segons la mestressa de l’establiment de confiança l’escriptor i cineasta es demanà uns senzills espaguetis al  aglio e olio. El crim d’un dels cervells més lúcids de l’Europa del segle XX encara presenta moltes esmolades ombres. El boc expiatori que carregà la culpa, Pino Pelosi, ja és mort, però deixà clar, en les darreres declaracions, que allò no ho havia fet sol. La mort de Pasolini i la de García Lorca tenen moltes concomitàncies en l’esperit malànima de qui les decidiren.

Pel cucs informatius es van sabent les adhesions a l’aquelarre del cap de setmana a Madrid de les dretes espanyoles contra el govern Sánchez –que ja ha cedit a la pressió- i contra la Catalunya que vol posar urnes vinculants per decidir el seu futur. Castella no dialoga, Castella no negocia. La lliçó és molt vella i no té traça de variar ni en el més ínfim matís.

Conversa terapèutica amb Andreu Sevilla. La ironia per llepar-nos les ferides. Fa l’efecte que estem a les acaballes de moltes coses que ens semblaven essencials i nutritives. Ens ha tocat la fulleta roja del llibret de paper. Però, no cal desesperar-se massa ni perdre del tot la dignitat. L’asteroide que ens amenaça ens agafarà buscant l’adjectiu . O la pedra filosofal. O tancats pels carcellers més estults de tota Europa.

Acabada la lectura d’originals. Només em restarà repassar els triats com a finalistes i posar les notes. Entrepà de pernil amb tomaca per fer un mos. Reprenent les lectures més personals. Retrobades, no les recordava, les pàgines d’un escriptor castellà desqualificant el bo de Miguel Torga, a qui no li arriba ni a la sola de la sabata. Se’n fot de que el de Coïmbra edités els seus llibres per compte propi a la impremta de tocant de casa. Ni se li passa pel cap que ho feia per la poderosa raó de mantenir la seua independència respecte a les jugades editorials, perquè d’editorials interessades en els seus papers a l’alentejà no li’n faltaven. El gest preciós de ser fidel a les proximitats, el castellà –cada vegada més endinsat en el neofeixisme que ja se li anunciava de llarg i de lluny, tot i les dissimulacions-, no el comprèn ni poc ni molt. I, al final, notem que la tírria al portuguès arrenca del fet de que el considera “comunista” (els comptes de la iaia franquista!) Un criteri estètic de primer ordre, com hi ha món! La temperatura moral, el seriós compromís humanista, la qualitat del pensament i la forma entallada, sòbria, de Torga, li passen molt altes al poll ressuscitat que es pensa l’àrbitre del bon gust i el posseïdor de la veritat absoluta. Abans de fer unes estúpides ratlletes sobre Torga hi ha qui s’hauria de desinfectar la boca i, sobretot, l’ànima.

 

(Ressagat)

 el tirabuixó ressagat

de la darrera mestralada

pinça un arpegi desesperat

amb la vella samarreta estesa.

 

La trampa dels dilemes que ens aboquen a triar el mal menor.

 

Primer pensen l’excepció –les excepcions- després la regla.

 

La simpatia professional no escalfa.

 

Dissabte, 9 de febrer.

Amb ganes de fer la peresa dissabtera, però al veïnat no li semblava bé i ha engegat tots de fanfàrries, arrossegada de mobles i altres accidents sonors a partir de les sis.

Fetes quatre ratlles sobre el llibre de sonets d’Andreu Sevilla, per a un blog que governa sa filla –de molta prèdica entre gent jove. Des de les revisions de les distintes modernitats, el sonet pot donar molt de joc. Tot i atansar-se a ressons clàssics en l’arquitectura i la imatgeria, la llarga elegia del llibre té les preocupacions i barems de l’home contemporani. Per moments, certament pot semblar fiat a les lliçons de Quevedo o Lope, però les obertures de Borges hi concorren decisivament en els entrellums de la memòria plàstica, recreadora, somniant. Hom va fer dos llibres de sonets. Un, mecanografiat i enquadernat, es va perdre misteriosament. L’altre fou “Rebotiga del brocanter”, on n’hi havia de mesura ortodoxa i de blancs. Brossa, Gimferrer i sobretot Foix foren els referents propers que segurament m’havien amarat més. El premiaren a Puçol i l’edició fou prologada magníficament per Jaume Pérez Montaner. De vegades, per fer dits, l’exercici de subjectar-se a la mètrica engreixa molt bé la maquinària.

Matinera amb els habituals tràfecs del viatge immòbil. La màquina proposa una missa d’Arvo Part i em conformo. M’interessa el que diu i com ho planteja la pensadora Marina Garcés, tot i que no l’acabo de copsar del tot, però potser va massa sobreexposada mediàticament. Anit, novament, a l’espai de Graset. Sóc del parer que el títol de filòsof s’hauria de donar amb molta cura. Però darrerament es reparteix amb molta facilitat en els gabinets periodístics. Em sembla més ajustat dir-li pensador a un pensador i assagista a un assagista. Però bé, si més no fa l’efecte que hi ha una certa moda d’escoltar-se raonaments discordants de la melopea confusionària, i que prou gent jove s’hi ha enganxat a l’oferta. No està malament, mirat amb cert generós optimisme, que potser confon desig amb realitat pelada i desoladora.

La sortida estanquera. Tels de boira assolellada. El somriure quasi leonardesc de la dependenta. Sap quina marca de verí vull. Només he de dir el número de paquets per aguantar fins dilluns. En passar per davant de la terrassa del bar amb nom de poeta de Minnesota, se m’atansa el “golden” que passeja una xicota. S’assembla molt a Merlinet. Li acarono el caparró sedós, em mira confiat. La  síndrome d’abstinència és més intensa del que sospitava. Potser caldrà anar pensant en adoptar-ne un altre, quan es puga. També m’agraden els gats, però per a gat ja estic jo. Els carrers animats. La boirada tempteja els ossos i afluixa la misantropia –borrosos potser millorem tots.

Llegint i escrivint fins a l’hora de dinar. Músiques variades, quan s’acaba Part, als altaveus negres de la màquina on teclejo si se m’acut res: pop intel·ligent, folk progressiu, fermentades polpes africanes, cantautors perduts en cabanes remotes; jazzístics en blanc i negre, que tenien problemes amb l’alcohol, les drogues i les mossegades del lumpen de moviments gàngsters…

Les hores matineres m’ajuden a escoltar bé els pardals, i qui sap si la respiració del pròxim poema. Les hores matutines del dissabte han oblidat altres dissabtes, quan anava a jugar inacabables partits de futbol o bàsquet. Ara ens lliurem a altres jocs: jocs per ajornar la mort, que deia Vinyoli. El tema més clàssic és la mort. Som un clàssics. N’hi ha altre, ben mirat? Perquè és des de la vida que pensem el silenci sense retorn. Per tant, no pot haver-hi  cap guspira de l’altra riba quan encarem el tema i els seus meandres i pseudònims. Fets de temps: la màxima fragilitat.

Es pren la píndola –Gemfibrocilo 600- que subjecta les exageracions dels triglicèrids. Macarrons amb tonyina – sofregit de ceba i tomaca- per ben dinar. Les notícies, espantoses. Sesta plàcida. En el cafè de després ella recorda la sèrie Sandokan. Ell el nom de l’actor. Es pregunta si encara viu. Recorda també les novel·les de pirates de Salgari que endrapava de menut (també Verne en tenia una, en un registre diferent a les altres seues). Recorden el tema de la sintonia de la caràtula de la sèrie. L’entonen. Riuen. Com pot aguantar un tema musical tants anys al magí? Els xiquets de la televisió dels setanta. Què se n’haurà fet? Els haurà anat bé? Picada en la curiositat, ella mira a l’enciclopèdia enxarxada i sí, Kabir Bedi encara viu, frega els vuitanta, i fins té pàgina al Facebook i a Twitter. En una de les fotos, l’actor indi és tocant del Dalai Lama –té bon aspecte; el Dalai somriu, com sempre. Celebren que encara visca. Ella marxa. Ell obre la llibreta de tapes d’hule, negres, i mira les darreres línies que ha escrit, tatxa un adjectiu, es posa a pensar-ne un de més ajustat.  Encara hi ha calitja en racons del cel i el sol s’enterboleix més. La capseta metàl·lica, buida, de purets, on posa els cigarrets fets, és oberta tocant del pot de llapis i bolígrafs. A tocant, una altra capseta, amb més fondària, la plastificada de les targetes del duet, i el reflex quiet d’un tallaungles de butxaca. La llum de la finestra, en agredolça baixada, fa unes ombres lànguides amb els objectes. Composen una accidental natura morta que podria inspirar algun plàstic preocupat per les ambres subtileses de la llum i per les bagatel·les domèstiques que fàcilment ens poden sobreviure. Ha dit, ha escrit inspirar. La inspiració ha perdut les culpes del romanticisme, segons certs caparrons distingits dels oficis creatius. S’ha aixecat la llarga quarantena. Convenientment pasteuritzats dels efectes perillosos dels romanticismes, ja podem tornar a inspirar-nos sense complexos. Per on parava la corol·la dels fondos elixirs transfigurants?

Llegint a la nit. No sobra cap antídot contra tanta lletjor homicida com ens envolta i ens espera.

 

(La por, el temps)

La por no és cap argument plausible.  

Fer una tanca defensiva amb la por mena a empitjorar l’avaria.

Rere tots els invents per anar tirant, fins després del gran fàstic,

hi ha el temps, ja ho pronosticava el saberut encara no refutat.

Potser cal aprendre a deformar-lo una mica a caprici.

 

Diumenge, 10 de febrer.

Despert a les nou. Les entonades refilades patieres. Una alegria franciscana –aroma de la farigola dels vulnerables. Heitor Villa-Lobos a la forest aleatòria de la gramola. Més serena alegria. Hi ha qui va quallant un nou cop de mà, un “ni aigua” per a nosaltres, però no ens robaran els regals de la bellesa, i qui sap si un ramell de dàtils de la veritat lliure.

Els executius dèbils, els judicials fent i desfent, les policies i l’exèrcit al servei del fort: històricament especialitzats en girar-se contra la pròpia població, si llaura fora dels solcs imperials. Neoliberalisme econòmic i autoritarisme social: això s’albira, al veïnat i a mitja Europa. El malson, els temps durs, no han fet més que començar. Demanar perdó per ser com som? S’ho hauran de pintar a l’oli. De guanyar potser no en sabem, però de resistir, entre contradiccions i esperances, sí.

Matinera de ralentitzada salubre (cada dia és més car poder fer la vida lenta, llevat de pensament –no volen que pensem). Em miro el cistellet amb nous, que separa els dos grups de capsetes amb medicaments, mentre remeno el cafè. Provem si alguna de les nous sona: sacsó per a infants invisibles, maraca d’un ball ajornat. Glopets curts. El cigarret preparat. La persistència dels hàbits amb factors de risc, com diuen els representants farmacèutics que a vegades et trobes exercint de bruixots menors rere una taula apàtica i una pantalla insomne.

Pollastre rostit, casolà, amb patates al forn, per dinar. Les notícies: les tres potes de la “aznaridad”, que deia –avisant- Vázquez Montalbán, només han reunit quaranta-quatre mil persones a la manifestació de la plaça de Oriente, ai no, que era la de Colón, descobridor tortosí, segons alguns estudiosos entusiastes. Hi ha més gent en una cantonada de la de qualsevol onze de setembre, però el cas és que abans de començar ja havien condicionat el govern de Sánchez. L’equip de Tv3 desplaçat –amb una assegurança potent, cal suposar-, ha sigut saludat amb el gentil eslògan de “fuerade aquí, nosoisespañoles”.

Sesta neutra (llimbs sense fronteres). Llegint variat, mirant documentals: un, producció francesa, sobre les revolucions sexuals al món des dels cinquanta. Alliberaments que han acabat fagocitats i banalitzats, en la seua versió més inautèntica. Les autenticitats queden tapades pels simulacres, per no perdre el costum mercantil.

Mirat després el futbol, Bilbao-Barça: partit prou avorrit. Un altre empat, subjectat pel porter alemany.  Remirada també “Animal Crackers”, del germans Marx. Els clowns predilectes de la meua nostàlgia dominical. Entrepà de tonyina amb tomaca per fer un queixalada.

 

(Bitllet d’anada)

No tenim garantit el retorn.

És una locomotora vella

i travessa la ruta dels suïcides…

 

He pensat amb tu.

No m’estranya gens.

 

Ens faran una d’aquelles campanyes, ja saps,

els empestats en la societat que dissimula

amb hipocresies i severes abdicacions la buidor, el pànic.

 

He pensat amb tu.

No m’estranya gens. M’has endevinat.

 

Només bitllet d’anada, eh?

Només bitllet d’anada.

 

He pensat amb tu.

M’has endevinat rere la màscara.

 

T’abelleixen unes herbetes?

M’abelleixen.

 

El deure d’un periodista és informar, informar de manera que ajude a la humanitat i no fomentant l’odi o l’arrogància… Les guerres sempre comencen molt bans de que es senta el primer tret, comença amb un canvi del vocabulari als mitjans.

Ryszard Kapuscinski.

 

Dilluns, 11 de febrer           

Aixecat a les vuit. Dormida lineal, positiva. Piulades esperitades dels pardals del pati. Un Ravel per a flauta i arpa, acompanyant el cafè amb llet del desdejuny.

Degoten les notícies del laberint espanyol –i del món. La inquietud i el desconcert ens assetgen. Com s’exclamà Espriu: hi ha una mala llet còsmica.

Busco els rastres biogràfics de Chico, Harpo, Groucho i dels altres germans més desconeguts, Zeppo i Grummo. S’ha parlat de l’ascendent de l’humorisme dels germans novaiorquesos d’origen jueu, de mare alemanya i pare francès, sobre Woody Allen o els Monty Python, i és innegable. Però, en el bla teatre de les conjectures ocioses i felices, hom els hagués vist perfectament integrats en la interpretació dels universos de Beckett o Ionesco. Dalí va intentar fer alguna cosa amb ells, però només va poder retratar Harpo. En una conversa matinera, a la cafeteria rústega de la plaça de bous de Vinaròs –vam ser veïns una temporada al barri de coliseu-, en vam parlar, amb Carles Santos, dels Marx, i de com li hauria agradat conèixer-los i fer alguna cosa amb ells –obviant, en el desig fantasiejat, el decalatge cronològic, és clar. Una anècdota potser molt significativa per entendre uns quants dels entra-i-surts del músic.

Obert el talleret: ebenisteria, orfebreria, bijuteria… Artesania potser transcendida. Paraula en el temps, que deia el vell Machado. O contra el temps, que podríem afegir. Avançar, explorar, com si la partida no estigués perduda de bell antuvi. Potser necessitaríem un porter alemany per amarrar els empats.

Una empresa que les fabrica i instal·la em passa el seu catàleg de cases de fusta. N’ hi ha de precioses i sòbries. No són molt cares, les menudes i mitjanes. Ara només faltaria un tros de terra on plantar el niu. Ho posaré a la llista per a quan aparega el mecenes preclar i generós. En un altre context, amb la faena que ja he fet, la burra donaria per sufragar l’apartament a un racó o altre on mirar-s’ho tot millor, però ens ha tocat l’ermàs desesmant de les marginalitats d’aquests països asprívols, què hi farem!  Ara, per mantenir el somni que no quede, per si es dóna una carambola o altra –la partida segueix oberta.
La Biblioteca Nacional de Lisboa participa una nota per fer-nos saber que del bagul de Pessoa, que custodia, encara podrien sortir unes quantes peces magistrals que desconeixem. Més de vint-i-cinc mil papers de vària factura i intenció –epistolars, poètics, assagístics, narratius, escorços astrològics- hi ha dipositats en l’arca del poeta de la personalitat múltiple, que els estudiosos proven d’ordenar. Escrivia en qualsevol paper que trobava a l’abast, tovallons aprofitats dels cataus on ingeria tossudament els aiguardents que potser l’ajudaven a carregar les distintes psicologies escripturaries que l’habitaven; sobres reaprofitats, reversos de pasquins anunciadors, i demanen. Poden haver-hi novetats en la fe pessoana. La custodiant lisboeta ens posa la mel als llavis. Les boges obstinacions dels insignes neuròtics en fan companyia, travessant miraculosament dècades i generacions. Els ecos del genial oficinista portuari ens ajuden a tenir paciència i tenacitat en els contrapeus estimulants, a menysprear els miratges que no són res i que ens paren com a esquers constants.

La sortida a l’estanc. Sol d’hivern, alguna esparsa aleta de vent. Poques ànimes als carrers. Carona de dilluns de la dependenta amable. Missatge de J.M., per l’entrevista radiofònica dels benicarlandos que viuen fora vila. No ens entenem en l’agenda possible, fins que em fa saber que serà via telefònica i l’estalviada del desplaçament ho facilita tot. Més sessió textual fins a l’hora de dinar –macarrons. Migdiada melosa –els daurats a les finestres. El mateix programa a la tarda. Arriben correus positius, de l’editorial: “Circ de puces” ja és imprès. Ganes de vore’l , criatura…, i de la direcció de la biblioteca ampostina, pels preparatius de la Ruta Arbó. Tot va tirant, més o menys.

 

Sort que hem anat afegint matisos i coloraines a les poques conviccions nascudes cap allà als vint anys i així perden la fortor d’haver pogut esdevenir supersticions revellides.

 

(Factors de risc)

potser rebentarà el fetge.

sí, hi ha moltes probabilitats

de que el receptacle de l’ànima

-com creien els grecs antics-

desajuste els abnegats mecanismes.

o qui sap si en això també

escaparàs de les estadístiques

dels avantpassats i la revenja

dels centenars de frontisses

i altarets tous s’enutgen

pel pacte desatès

dels profilàctics manteniments.

el que ens mena al fossat dels comediants

-racó anònim en qualsevol oblit-

potser avisa amb grocs jeroglífics tremendistes,

però ens servim una altra copa.

fem com que no entenem els seus codis punxeguts

i anem a buscar algun Simenon

per esperar la sentència amb l’elegància

i la conya que Poe recomanava.

 

La fe en la paraula és el que en dic Clàssic. El dubte en la paraula és el que anomeno Romàntic. El Classicista creu en el futur. El Romàntic sap que serà decebut, que els seus desitjos mai seran complits. Doncs creu que el món és inefable, fora de l’abast de les paraules.

Paul Auster.

 

 

 

 

 

 

 

 

Campanya pels drets lingüístics