Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

llibresvellsigual2019Dimarts, 12 de febrer.

       Dempeus a les set. Dau al set! Tramesa aquesta col·laboració. Toaleta entretinguda –afaitada de barbat. Una taca nova en la pell de les herències. La decrepitud necessita un llarg i meditat assaig?  M’arreglo per sortir (expulsat avui de la vida en pijama). L’alleujament de no atendre cap dandisme. Cap a la biblioteca. Bonança tèrmica. El riu baixa d’un rutilant blau net, amb l’escata del corrent de lluentor argentada, calla el nom de tot els ofegats.  Els mil·lenaris gats de la plaça de la Castellania es fan la toaleta peresosa al sol benigne. Ni els interesso ni els espanto. Potser en saben molt de la construcció de les piràmides faraòniques, no seria gens estrany.  Intercanvi d’informacions i petites estratègies amb la bibliotecària. a vegades, en la maregassa dels nostres dies malaltissos, cal saber fer-se el ximplet davant d’algú o altre.

S’inaugura una exposició sobre les adicions i les possibles prevencions. Un equip de sis persones per desplegar cinc plafons, dissenyats amb el discret encant de la correcció política –amb salsa funcionarial. En el públic, tres figurants dels habituals –contant-m’hi. Ningú de menys de quaranta anys, la majoria, càrrecs i tècnics.  Conversa amb la llibretera Clara Salvadó, ja jubilada dels patiments del sector. Vestida quasi sempre amb penyores color lila, escumall anellat de la cabellera moltes vegades rebel, ulleres que se saben Maria Mercè Marçal de memòria, oralitat de línia clara, amb incorporades expressions de sal autòctona en l’abaixada d’emparrades superbes i altres enganyifes oficialitzades.

Un tipus arquetípic, amb un punt sagristanesc, un càrrec tècnic, fa l’explicació de la campanya de l’exposició. Molt discutibles algunes apreciacions, prou naïfs, volent ser pedagògiques i delatant els quatre arnesos apresos per sortir del pas davant un públic convençut, de la corda. Un dels tirants de recurs del predicador són els “valors”. Però no especifica quins, exactament. Penso en Escohotado, penso en Baudelaire, en les antropologies alliberades sobre els estímuls que sempre ha emprat la humanitat. Pensament discordant amb el menú que se’ns serveix amb pissarrí de complaença escolar. L’exposicioneta, la campanya, no hauria d’estar destinada a les biblioteques. En els centres educatius podria fer algun efecte la informació.

Quan s’acaba l’explicació de la falla ens donen cafè i uns dolços. La pregunta planiana de “això qui ho paga?” més val ometre-la. Penses, una vegada més, en que per al que volen, les institucions, sí que allarguen pasta i suspenen la cançoneta recurrent de la falta de recursos. L’acte d’avui, a les onze del matí, en un racó de la biblioteca, no ha servit absolutament per res, però ja tenen la foto justificant de que mouen campanyes i es preocupen del que fa l’efecte que no acaben de comprendre, perquè hi ha noves adicions, i perquè l’univers de les més habituals –amb els seus contrabans i organitzacions fosques- para molt lluny dels despatxets de la mitjania que ocupa delegacions i càrrecs. En fi, sabia que m’irritaria el xou i així ha estat. He fet de figurant perquè m’ho demanà  la bibliotecària –i de pas hem aprofitat per fer feina també.

Fa de bon badar per les llenques assolellades dels carrers. Trobat el music E.S. (a Amposta és més fàcil trobar un músic que un lampista). M’explica que s’ha enrolat en un orquestra barcelonina per completar el seu tan conegut règim d’anar de branca en branca. El mercat de carrer dels dimarts. Olor de poma, d’espècies acres i de cert vapor de roba planxada per la dúctil indiferència del sol. Diria que circula poca gent, avui, pel dèdal de parades.

A l’escriptori. Correu de l’editorial. M’envien el paquet d’exemplars d’autor del “Circ de puces”. Em diu Enric Viladot que ha quedat molt bé; ganes de vore’l. Un més, un menys. No esperar res és la millor manera d’esperar en la bogeria de traure llibres pràcticament en la clandestinitat.  Arròs a la cubana, sense el plàtan, per dinar. Les notícies: el judici a Madrid. El cúmuls d’irregularitats, per no dir una altra cosa, que denuncien les defenses. El senyal televisiu no arribarà a tot arreu de l’estat. La tan esbombada transparència ha sigut vençuda per una decantació més. Hi ha qui sempre fa trampa.

Sesta inquieta. L’enregistrament de l’entrevista, a quarts de cinc, per a la ràdio de Benicarló, via telefònica. No sé com haurà quedat. Treballant en solquets variats després. La sortida a pel berenar. Bonança tèrmica. A la caixa, una senyora més o menys de la meua edat em posa tota la seua compra damunt la bossa de panís que he triat. Me la miro amb cara de teatral perplexitat. No es dóna per al·ludida. El caixer, simpàtic professional, se’m solidaritza amb una expressiva arquejada de celles, reprimint la seua regular incontinència verbal. Desenterro la bossa de la muntanya invasora i puc escapolir-me de la cara d’alienada que posava la coetània.

Nit llegint i seguint l’actualitat, amb prou brutalitats amb coartada legalista. Mals temps per a la lírica. Però, ben sospesat, quan han sigut bons?

 

Potser el desig de llibertat en l’home és, més aviat, una necessitat de justícia.

Mercè Rodoreda.

 

Dimecres, 13 de febrer.

A l’escriptori a les set. Llegint articles i notícies. Una conversa entre Vicent Alonso i Jaume Pérez Muntaner sobre la poesia, reunida en edició completa, de l’assagista i poeta d’Alfàs del Pi. La manera de raonar d’Alonso em costa de comprendre moltes vegades i no sé si ha acabat de copsar la poètica de J.P.M. En el paper, sembla més preocupat de fer saber les seues posicions, i com volent fer passar un examen –prou gratuït i- a l’ autor de “Defensa d’una forma”.

Apareix Shubert als altaveus de l’ordinador. Cafè amb llet per desdejunar. Pensant en l’entrevista enregistrada ahir per a la ràdio benicarlanda. M’adono una vegada més que són aquestes notes, i altres del mateix caire, les que m’ajuden a fixar les respostes més o menys improvisades a preguntes que no conec (demanar el qüestionari d’una entrevista abans és un pràctica amb ressons dubtosos). Diria que cada vegada m’expresso més clarament. També corroboro que si el tema m’interessa i en sé alguna cosa, puc resultar tot un embalat xerraire. Em van fer preguntes polítiques. Diria que bona part de la mala premsa que tinc a la vila nadiua, en alguns sectors –que són els qui han manat molt-, és quallada precisament pels meus posicionaments polítics. Passo per un radical eixelebrat per a molts dels meus conterranis, quan el cas, em penso que prou diàfan, és que estaria en allò que se’n deia el liberalisme –no l’econòmic, el de pensament-, amb accents de socialdemocràcia  en la visió social. El liberalisme sap que si té la raó, la té a mitges, que l’altre pot tocar mare també des de visions més allunyades. En fi, tant hi fa, el malentès, tenint una vida publica –ni que siga tan marginal i modesta com la meua-, és garantit arreu. Per a les moltes cauteles conservadores –i en molts casos d’un esplèndid reaccionarisme-, majoritàries en la vila nadiua, les opcions d’uns pocs, fa trenta anys llargs, els resultaven esbojarrades ofensives.

Abans de les deu un apressat xicot eficient i antipàtic em porta el paquet amb els exemplars d’autor de “Circ de puces”. Ha quedat molt bé, còmode i net. Molt d’agrair la bona feina de Viena edicions. Faig una ullada i el diposito a la pila de la taula, mirant-me’l amb certa aprensió. Quan tardarà en girar-se contra l’autor? La sorpresa, la il·lusió dels primers llibres recent sortits de la impremta, i la sentida contradictòria d’ara. Han passat els anys, és un fet, i les bregues de tots colors. Ara vindrà l’afer d’acompanyar-lo una mica en societat, tot i que he decidit acotar molt les excursions, que cada vegada serveixen per a menys. Amb les quatre postals de la virtualitat s’avança feina en la propaganda i t’estalvies moltes potades i crema d’energies.

A buscar la “cirereta” –rebatejada meua-, el cotxe, al taller, que ja està adobat de l’accident. El virtuosisme dels mecànics, que donen explicacions per elevar la seua perícia, com fan tants artistes plàstics, que afegeixen vinga discurs al que s’hauria d’explicar sol. Com no m’entusiasmen els universos automobilístic, fumo un cigarret mirant-me uns ametlers florits d’un solar veí al concessionari. Entre els ametlers circula, a passes de gran cautela un home que porta una bossa de plàstic a la mà i que, quan s’adona que miro s’oculta rere un dels embrancats escumalls una estona i després enfila un caminoi irregular i desapareix. M’haurà pres per un zelós vigilant dels camps d’ametllers? No sé si espigolava o collia, però el cert és que la meua presència la inquietat. El vigilant dels camps d’ametlles, se m’acut que podria ser un títol plausible per a alguna cosa, potser un poema o un conte. Pres un cafè a la terrassa dels italians. Assolellada reconfortant. Pensant en els obstacles que hem aconseguit superar les darreres setmanes. A vore si els déus emprenyadors ens donen un respir.

Sentit un tros de la intervenció de la fiscalia de l’estat al Suprem. Tot de valoracions polítiques i molt a la defensiva. I quin tuf casernari que desprenen certes retòriques togades… La colònia no té sobirania, entre moltes altres perles de mentalitat autarquista. Remors insistents al matí d’una imminent convocatòria d’eleccions generals. El fracàs del govern Sánchez, molt dèbil i dinamitat fins pels seus rocosos barons, és innegable.

Espaguetis a la carbonara –amb ou ratllar i nou moscada-, per dinar: memorables. Sesta desficiosa –el fantasmes de la raó?  Treballant en les carpetes obertes a la tarda. Llegint a la nit i mirat l’espai de Graset. Acabarem sent tots més conscients i informats de les partides de pòquer jurídiques. La premsa internacional tusta de valent la judicatura i la política espanyoles, però no sembla afectar-los massa. La supèrbia que exhibeixen, a la llarga els passarà molta més factura de la que es pensen.

 

Escriure significa saber que no som a la terra promesa i que no hi podrem arribar mai, però continuar tenaçment en camí en aquesta direcció, a través del desert.

Claudio Magris.

 

(L’última veritat)

Dir-se l’última veritat

-pregària heterodoxa

o maledicció-

de cara a un pou

sense narcisisme

ni coartades.

Tan precisa, afuada i nua

que pot decapitar

les set màscares

amb una sola incisió

i revelar si a sota

hi ha la rara dàlia de l’esperança

o la gran buidor sense dialèctica.  

 

Dijous, 14 de febrer.

Aixecat a les vuit. Rebudes mostres d’afecte precioses de gent diversa per l’anunci de la sortida del llibre nou. Potser la il·lusió de fraternitat guanya una engruna. Quan la intel·ligència opta per la bondat fa l’efecte que ha encertat el sender. Encara hi ha fe a Israel! O ens en ho figurem, potser per no rebentar de fàstics.

Les variacions Golgberg, en la lectura de Glenn Gloud, a la gramola tènue de la primera hora. Des d’una cabina telefònica pintada de roig, envoltada de munts de neu, quan no tocava o pensava en tocar, el pianista explicava a les amistats els seus diàlegs amb fantasmes, o la glicina trèmula en les boscúries del geni il·luminat de Leipzig. Tant de talent i obsessió el portaren a la follia? Hi ha altra manera de fer-ho, en apostes tan exigents?

Llegint poemes d’Ausiàs March per arrodonir l’estona tendral dels primers graons del dia. La sorpresa de l’alegria de viure, a pesar de tanta faramalla terrible com plou als mapes dels xantatges i suborns de mercat. Els versos del falconer encara m’emocionen. Potser no està tot perdut. Ens han derrotat en tot –o poc se’n falta-, però la veritat irracional de la poesia no es pot empresonar ni extirpar.

Ànimes plurals retrien fragments d’aquesta llibreta i els escampen pels altaveus enxarxats. És curiós topar-se amb píndoles destacades, sense endevinar del tot amb quin criteri o intenció. A vegades, descontextualitzats d’una nota més llarga i matisada, alguns agafen una grapa esmolada. En fi, així és el joc d’ara mateix. Llegint articles variats: Agustí Coromines, Jordi Galves, Manuel Cuyàs, Quim Monzó… Doblant la dosi de cafè, per un tel de somnolència potser excessivament ralentitzant. Treballant també en les carpetes obertes, versos, aforisme, proses…

Cigrons amb allioli, gratinats i amb uns encenalls de cansalada –la recepta, ampliada, recreada per X. Les notícies: lliçó magistral d’humanisme democràtic d’Oriol Junqueres en la seua declaració al Suprem. Després, qui fou conseller d’interior, Joaquim Forn, responent a la fiscalia de l’estat, que aprofita per emetre judicis descaradament polítics i prova de confondre l’interrogat. Per moments, fa la impressió que uns intervinents viuen entre el segle XIX i el TOP franquista, i els altres amb el rellotge posat a l’hora dels nostres dies. Han construït un relat per a l’acusació de rebel·lió i han torçat tot el que els ha calgut per fer-lo quadrar. El llistat de vulneracions de drets fonamentals és llarg, i les ganes d’espantar i escarnir el sobiranisme –avís per a navegants d’altres dissidències?- és molt evident. La sentència, que ja està escrita de fa dies i dies, pot arrossegar conseqüències que duraran anys.

 

Ja us ho dic jo, el que s’hi passeja per Salem. Per Salem s’hi passeja la venjança. A Salem som el que sempre hem estat, però ara aquesta canalla trastocada fa dringar les claus del regne i és la venjança qui escriu les lleis.

Arthur Miller ( “Les Bruixes de Salem”).

 

(Gata bòrnia)

Arrecerada

tocant

de l’exhausta

murada romana

dormiteja

la blanca gata bòrnia

amb una elegant

indiferència

més antiga

que el més reculat

dels dominis.

 

Entre

la lleganya humitejada

de vegades li vaga

de mirar-se

les ombres

v

e

r

t

i

a

l

s

que van i tornen

pel carreró gris

per si de cas els cau

alguna engruna aprofitable.

 

A la novel·la pensada li treus el centenar de pàgines que els hi sobren a la majoria de novel·les, subjectes digressions i altres farcits possibles, i, amb sort, pots compondre un conte saborós i amb opció a regusts forts i qui sap si una miqueta perdurables, com un tall de moixama.

 

Divendres, 15 de febrer.

Dormida bona. Aixecat a les vuit. Shubert a l’aparell. Saludats els periquitos. Cafè amb llet per desdejunar. Les agosarades florides al pati. Gelor, boirines i un esbós de sol sobre el terrats i les voluntats. Llegint articles variats i les variades cròniques de la suposada actualitat. L’actualitat té dos-mil anys, pel capbaix, la majoria de vegades. Som espècie redundant –sobretot en els errors.

Quan acaba la simfonia –número vuit- shubertiana apareixen diversos treballs de Miles Davis. Potser l’apocalipsi en encertarà la trompeteria adient. La fi del món ja se sap que pot començar qualsevol tarda, en tornar de deixar els fills a l’escola, després del cafè mirant les etiquetes de les botelles de whisky del bar del barri, i no sé… pensant en que Miquelangelo deia que fer una escultura era treure-li a un bloc de marbre tot el que li sobra. Ah, el que li sobra a un bloc de marbre… secret per a grans iniciats. Els genis són tremends! Però sí, la fi del món pot arrancar qualsevol tarda, o agafar-nos dormint –que potser seria el millor. O potser ja va començar fa molt i no ens donem per al·ludits –el cervell es defensa, ja se sap.

Llegits poemes de la canadenca Anne Carson, una veu capaç de barrejar l’assagisme, la narrativitat i molta fina conya dissolvent en un sol poema. La recomano molt quan em demanen noms de poetes que crec importants i renovadors, però no em fan massa cas i no he trobat encara amb qui conversar sobre les audàcies i belleses de l’autora entre altres de  “The beauty of the husband”, títol carregat d’ironia que espanta el feminisme despistat. Per fer la gimnàstica desvetllant tradueixo/versiono un dels seus poemes, que aparentment parla dels distints destins de les truites. El llapis, la llibreta, el diccionari… Sí, un tonificant exercici desentumint i alhora protector entre tantes collonades sinistres com vessa el broc gros de la informació.

A l’estanc. Bonhomia tèrmica. Els humans transeünts i els seus misteris psicològics. No, no cap la psicologia de ningú en un paperet de fumar, com deien alguns narradors partidaris de que els personatges quedaren definits pel que fan i el que diuen, i no per cap prospecció en la seua psicologia. N’hi ha molts d’altres que practicaven el contrari. I, és clar, els migpensionistes. No hi ha manuals ni dogmes indiscutibles. Amb els seus talents i limitacions, cascú fa el que pot i vol, i en paus. A vegades són els personatges i les seues situacions les que imposen un registre o el contrari.

Anunciades les eleccions espanyoles per al 28 d’abril. En més i mig hi haurà una dotzena d’eleccions. Qui li ha dit realment prou a Pedro Sánchez? Hi ha directrius per darrere els cortinatges del guinyol? Tots els sondejos indiquen que el “trifachito”, com han batejat alguns humoristes la serp de tres caps guiada pel profeta de la FAES, pot sumar sobradament per reeditar el pacte d’Andalusia en les generals. Si apliquen les polítiques que anuncien moltes coses higièniques, importants, potser hauran de bregar a frec de la indigència. Sempre és bona hora per una reculada més en el negrós iberisme castellanista.

Migdia amb dret a alentida. Els ambres en l’incendi immòbil de les cortines, en l’ull despullat dels finestrons. Caldo per dinar; la cullera humil. El noticiari: paisatge desolador si no hi ha un miracle o altre. Sesta positiva. Cafè de retorn. Traginant carpetes i ordenant papers en les solitàries vespertines. Escrits uns versos. Salmodies per a qui? A qui amb mi va? Com deia aquell poeta exiliat –un de tants. Quants en van amb un? Una assemblea. Absents i presents. Cuques de llum en la llarga processó de necessitar versos i faules. Habitem silencis on sempre passen coses, o s’encén un llum al final del passadís i provem d’endevinar què ens vol dir. No sabem res. Intuïm alguna cosa. Això és tot –que és prou. La més necessària de les inutilitats, que diu Marc Granell. Un paio en la cinquantena escrivint versos, comptant les síl·labes amb els dits: quina imatge! Els executius espavilats riurien de la juguesca. Tant m’hi fot de què riuen certes tribus triomfals. De menyspreus i conyetes faves ja en portem la nostra dosi. Que vagen a mamar amb els seus càlculs deshabitants!

Gestions per a les presentacions de “Circ de puces”. Aconsegueixo la complicitat de Miquel Àngel Marín per a Amposta i Tortosa. Em diu que escriurà alguna peça a partir de la lectura del llibre. Potser li posaré una veu o altra amb algun dels textos. Si fa uns mesos jugàvem amb les recreacions dels mosquits deltaics, al centre d’art “Lo Pati”, ara ens podem recrear, amb la paraula i el so, amb les puces i l’il·lusionisme de les seues rodes i trapezis. Content de poder fer propostes diferents en les presentacions, treure’ls la major encarcarada possible. Perspectives de divertiment, i amb voluta creativa. No està gens malament. No parem. I millor així. Si parem potser caurem de la bicicleta.

Ingressat d’urgència el germà de X. Esperes hospitalàries, l’adveniment dels espessos cansaments, fins a la matinada. Les mancances de recursos i personal als centre mèdics són molt visibles. Una mica estabilitzat, dins la gravetat, a la matinada. En les escapades a fer unes pipades, una lluna grassa, pal·lidesa setinada, sobre el campanaret de Ferreries. Els llums de la ciutat amb l’halo de la molta humitat. al flanc nord, el castell de la Suda, els nervats de la catedral i les restes de les muralles: el passat llustrós del senyoriu tortosí. Continua la ziga-zaga de les darreres setmanes, amb llums esclatades i sots exigents.  El continu discontinu. Si no és paradoxa, no és vida? Al butxacó de la trenca, un dels volums de l’obra completa de Pla, però poca concentració per llegir res. La dama de Damasc repta frontalment en V. i només podem esperar, amb poc marge per l’esperança. En unes poques hores s’ha complicat tot. No som res i fa de mal dir.

 

(L’home invisible)

En els impunes assossecs lluminosos,

amb persianes verdes alentint la tarda,

amb els tebeos plens d’exotismes i herois justiciers

el meu personatge preferit era l’home invisible.

En l’avançat nel mezzo del cammin…,

escrivint en llengua moribunda

-víctima de premeditats maltractes-

escrutant els humors d’una llenca de terra fràgil

amenaçada de severa recessió, d’esborrada,

amb els cels alts i amples

poblats d’àngels inconstants jugant a tocar i parar,

he assolit, sense exotismes ni heroïcitats,

un grapat de les virtuts de l’home invisible

(vessant civil, res de mercenaris guerrers).

 

Dissabte, 16 de febrer.

Poca dormida. Mal de cap. Telefonada a l’hospital. Tot continua igual. L’ensorrada de X. Aporto els exercicis de raciocini indispensables per resoldre aspectes bàsics. Portem les costelles ben calentes de revessos i envitricollades exigents. Em toca fer el cor fort, ajornar el devessall d’emocions, prendre decisions amb poc marge per a totes les conjectures. Em sorprenc amb un repertori pragmàtic, amb notòria gravitació tel·lúrica, heretada de vés a saber quins rudiments genètics i culturals, que sovint oblido que ocupa plaça pels fons submarins de l’esperit.

A l’estanc. Claror benigna. En tornar al rem de l’escriptori, avui prou descentrat, més sotracs: aquesta nit ha mort l’escriptor Víctor Canicio en el seu àtic abocat a la platja de la badia dels Alfacs. Recupero del calaix un text fet a setembre, per a un ram col·lectiu d’homenatge, que no sé si s’ha editat o no, i el comparteixo a la líquida pàgina d’autor. Una tristor gran. Discrepàvem –i també coincidíem- amb tota cordialitat.

Tenia pensat anar a la biblioteca a la xerrada sobre el pensament intercultural i interreligiós de Ramon Panikkar, a càrrec de Jordi Pigem. M’ho he perdut. Tots els plans trastocats. Un mos frugal –pa i formatge- per mal dinar. Hores hospitalàries. El turonet del Verge de la Cinta. Dissortadament massa visitat i sabut. Amabilitat del personal sanitari, més enllà del protocol de respecte. Moltes infermeres i metges valencians: el color dialectal. El germà d’X. Mala peça al teler. Falten proves per saber els efectes neurològics de l’aturada cardiorespiratòria, de quasi quinze minuts, d’anit. Temps per llegir una mica. Les baixades a fumar i mirar el paisatge. La blancor d’un àlbers. La pinassa senyorívola. Un gat, pelatge color cafè amb llet, que em passa per davant a ritme parsimoniós de filosofada dispersa o potser càlculs prospectius de cacera menor.

En tornar, a les quatre tocades, sesta cansada i sense fondària. Llegint després. Espigolant per pàgines variades. Passant l’estona de qualsevol manera. També ha mort avui l’actor Bruno Ganz, de llarga trajectòria de qualitat, però a qui sobretot recordo fent d’àngel enaorat d’una trapezista –renunciant a la seua immortalitat- a “El cel sobre Berlin”, de Wenders. D’una trajectòria tan llarga, farcida de glorioses peces teatrals –uns quants shakespeares inclosos-, recordar només un personatge deu ser un reduccionisme lamentable, però a vegades els destil·lats en una sola xifra es donen, capriciosos, aeris com bombolles de sabó. Malalties, morts, i la bellugadissa de la vida en subtils detalls que indiquen que sempre avança, que ens deixa les propietats de la melangia per a la nostra pell vulnerable.

En ser novament a l’hospital, com que falta mitja hora per l’apertura de porta de les visites, fem un tomb desvagat i acabem obrint la porta, blanca porta entre portes blanques, de la diminuta capella: uns pocs bancs, un altaret com un segell, un lampadari plastificat, amb flames fingides per una nerviositat de cel·lofana encapsulada, unes cortines arreplegades en un lateral, com de dutxa, amb florejats, i un crucificat de fusta clara, una talla pitjor que mediocre, dolorosament expatriada de la menor noció de les proporcions, amb l’executat amb cara de tortosí –com un Ferran Bel amb barba color de mel clara. Una pastosa sentor cofada, de densa dolçor rància, a  l’habitació, que podria ser un dels camerinos gèlids i desastrats, plens d’andròmines incongruents, on ens fan canviar sovint en més d’un dels “bolos”, i té una penombra mel·líflua, com de saleta de vetla funerària –de les que ofereixen les empreses del ram luctuós a la zona.  En el banc de davant d’on ens hem assegut uns minuts, hi ha una edició en format gran, de coberta acolorida, del evangelis concordats. De xiquet, allò dels evangelis “concordados” era un misteri. Més tard sabríem, és clar, que la concòrdia textual evangèlica es referia als quatre evangelis canònics. La visió em fa pensar en els altres evangelis, els dits apòcrifs; sobretot, i no en sé el capriciós motiu de l’automatisme, en el de Felip, i també en l’ excel·lent traducció del grec de  Joan Francesc Mira. El cristianisme té uns textos preciosos –no privats de càrregues verament subversives- que no empra mai, que queden en unes rebotigues ombrívoles d’una rancior apegalosa com la del quartet insípid on hem fet cap. En sortir, m’adono que una plaqueta de funcionarial bany argentat fa saber que per rebre els oficis d’altres cultes s’ha de telefonar a un número que és gravat a la plaqueta. L’aconfessionalisme oficial ja sabem que és lluny de ser equilibrat, que el domini catòlic és aclaparant. Un altra de les trampes de l’estafa “transicional”.

Quan entrem al box de la UCI, quan digeríem el pitjor molt probable escenari en el germà de X. , apareix la prodigiosa sorpresa: és conscient, despert, estabilitzat, i aparentment els possibles danys neurològics de la parada cardíaca, de quasi un quart d’hora, a primer cop d’ull no semblen severs: ens contesta amb els ulls i gests el que li diem. Una millora enorme en poques hores. El metge i les infermeres estan tan sorpresos com nosaltres. Hi ha qui deixa anar la paraula miracle. No crec que la visiteta a l’armari-capella del centre haja obrat tanta eficiència divina, però el cas és que costa de creure el canvi, en tan poques hores: ahir estava més als altres, que diu l’expressiva popular del terreny, i avui sembla perfectament arrapat als designis d’aquesta riba. La regirada ens deixa contents. La carretera del reton ens sembla menys antipàtica.

Sopar casolà a quarts de dotze. Un plat de la sopa d’escudella sobrada de fa uns dies, que s’assenta com oli en un llum en el cos magolat de les tensions –en portem unes quantes, de les asprívoles, les darreres setmanes. Encara puc llegir una estona abans de tancar les parpelles.

 

A la debilitat de la carn sol avançar-se-li, a la velocitat de la llum, la de l’esperit.

 

Diumenge, 17 de febrer.

Despert a un quart de nou. Dormida plenament reparadora. Donada corda al rellotge vertical de la carcanada. Una dormida bona ofereix la possibilitat de tocar quarts i hores amb una mínima afinació.

Llegint, amb el primer cafè, un extraordinari article de Maurice Blanchot, publicat a  Le Nouvel Observateur el mes de maig de 1981, i que dóna la pagina de l’editorial Flâneur: “la vocació de l’escriptor (compromès) no és la de creure’s ni un profeta ni el Messies, sinó la de guardar el lloc a aquell que vindrà, la de preservar l’absència contra qualsevol usurpació, i també la de mantenir el record immemorial que no ens permet oblidar que hem sigut esclaus, que fins i tot alliberats, continuem i continuarem sent esclaus durant tot el temps en què d’altres ho siguin, que (per dir-ho massa simplement) l’única llibertat que hi ha és per a i per l’altre: tasca certament infinita que amenaça amb condemnar l’escriptor a un paper didàctic i d’ensenyament i, per això mateix, amb excloure’l de l’exigència que duu amb si mateix i que el constreny a no tenir lloc, nom, paper ni identitat, és a dir, a no ser mai encara escriptor”.

Hi ha un solet en l’atzur un xic sabonós en la matinera. Completo les notes esquemàtiques de les darreres hores. Músiques clàssiques lubriquen la voluntat de lentitud atrafegada.

Mirada de curt termini i visceralitat a dojo. El que ens espera en els propers simulacres de campanyes electorals en el simulacre d’una democràcia liberal. En alguns contextos desgraciats, exercir el profetisme no té cap mèrit.

 

En la sala d’espera hospitalària d’ahir, coincidit novament amb un clan gitano donant-li nervi vital al tristoi espai de passos perduts i esperes trencanervis. Havien desarrenglerat les incòmodes cadiretes de plàstic, soldades unes tocant de les altres, en grups de quatre, per una barra de ferro, i havien fet un rotgle on només faltava el guitarrista. Parlaven a crits, a dos metres de la porta d’una de les plantes amb silenci fluorescent i aroma de desinfectant. Ningú els va demanar que si per favor podien abaixar el volum. L’aspecte dels pocs mascles i les moltes dones responia, amb admirable lleialtat, a l’arquetip més pintoresquista. Com que era inevitable sentir la colla efervescent, en un punt vaig sentir nítidament com una de les dones, cabellera atzabeja, recollida en un monyo al clatell, va deixar anar que: “Si todo el mundo fuera “guai”, el mundo no funcionaria”. Refotre, Shopenhauerpotser subscriuria la pensada, vaig pensar. Les males peces del món també formen part de les dinàmiques diguem-ne naturals? Em penso que Fuster en diu alguna cosa en un assaig. No, ningú els va demanar si podien deixar d’emetre aquells enèrgics crits, tan ofensivament plens d’animació, en la casa dels apartats de la vida per avaria.

Poder acudir al mateix lloc, a la mateixa hora, cada dia, ens donaria matèria per a moltes cròniques potser d’interès. Georges Perec va bastir moltes pàgines amb aqueixa tècnica. Amb un trosset del món mirat cada dia des del mateix angle –que no és mai el mateix, és clar-, els dinamismes de la vida proposen poder seguir milers de pistes cap a tota mena de recreacions i conjectures.

 

Els horaris desguitarrats. La narcolèpsia desesmant de les esperes hospitalàries. Els àpats, trastornats. Una omelettea quarts de sis: dinar-berenar. Amb les entrades i sortides per fumar, he pescat un refredat. Pres paracetamol.

 

La processó és llarga i el ciri curt. De com suportem i administrem el decalatge a vegades, posant-nos solemnes, en diem “una forma de viure”.

 

Una confidència, un despullament, precedit per l’advertència: “d’això que et diré no poses res al dietari, eh?” “No passes ànsia, si és bo ho posaré en un conte; no semblaràs tu, garantit ”.

 

Sense les metàfores no ens malentendríem ni la meitat de bé.

 

L’escriptor és un foraster, un estany, arreu, han deixat escrit, en matisada polifonia, diverses plomes importants de totes les èpoques i condicions. En alguns àmbits la condició es nota perfectament des de les primeres passes: a no tardar som forasters, estranys, en terra pròpia. L’assumpció va molt facilitada en aquest països nostres, sotmesos per qui els vol esborrar del mapa, amb un fum d’activistes indígenes apuntats al carro de l’esclafada.

 

Dilluns, 18 de febrer.

Hi ha algú que viu la meua vida. I no en sé res d’ell.

Luigi Pirandello.

 

           Despert a frec de les nou. Sembla que el paracetamol li para una mica els peus al refredat. El contrast de la temperatura de granja de l’hospital i la humitat a fora, per fumar, ha donat el previsible resultat. O pot ser també que enlloc circulen més virus que en les estances hospitalàries.

Una mica de normalitat, dins la ballaruga dels heterodoxos. Potser un dia o altre tot girarà redó. Treballant sobre arxius diversos. Introduint notes de les darreres hores fetes a la llibreteta de butxaca. Cafè amb llet i Pachelbel, proposat per la màquina, per desdejunar. Cel cluc, empastifat, finestra enllà.

“Amaga bé la teua vida”, deia Epicuri, si no m’erro en la recordança. Atorgant-nos la llicència d’ampliar la pensada del savi sancionat pels marbres canònics, podríem dir: “Amaga bé la teua vida, escriu un dietari”.

Els sotracs que tornen la rutina una irrealitat en la què tenim que tornar a dibuixar les passes. La sortida a l’estanc. Núvols baixos, calitja, claror enterbolida d’un solet llunyà. Atabalat, amb un punt d’ànsia que no m’agrada gens. Em penso que demà faig cinquanta-tres anys. Mal si els fas, mal si no els fas, diuen els retops populars. Ennio Flaiano deixà escrita una raspallada clarificant: “ànims, el millor ja ha passat!” Però, qui sap, potser encara ens espera una gràcia o altra en l’avenir. Literàriament la cosa va rutllant amb fluïdesa notable.

Dinat molt d’hora, per conveniència dels horaris adaptats als desnivells hospitalaris. Sesta encaboriada –res de bo per al cos. Gestions variades des de l’escriptori –i després trepitjant carrer. Arreglada alguna pàgina. Llegit un bon article de Jordi Galves sobre l’escriptor mallorquí, deliberadament ocultat de xous, Miquel Bauçà. Més cafè i més paracetamol. Em ronda la fluixesa del refredat, però no me la puc permetre. La covada haurà d’esperar. Ja se sap que els autònoms no emmalaltim, segons l’humorisme del ram. Una vida de núvols i clarianes, ara mateix. Va com va. Visita a la biblioteca. Passeig lentíssim. Saludada la gatada de la barana del riu, que baixa d’un verdós dens. Intercanvi d’informacions amb la directora. El retorn, amb el mateix ritme de la mitja escruixida del constipat. Carrers animats. A les nou, cap a l’hospital novament. Traslladat el malalt a planta. La recuperació és admirable, tot i que caldrà esperar.

 

(Hores d’hospital. Notes esparses)

La cartellera informativa de la conselleria ha assumit plenament l’eliminació dels accents diacrítics. Així, en un anunci acolorit, la paraula dona l’encapçala molt visiblement, i penses que potser seran consells en casos de maltractes de gènere. Però no, per la lletra més menuda comprens que interpel·len en segona persona: “dona sang!”.

En el llibre nou, el criteri editorial també me n’ha eliminat uns quants. No ho acabo de vore gens clar. No sé si és bon negoci. O potser és que “sóc un soc” davant els dictats de l’alta filologia estratègica.

Símptomes de que tenim molt mala peça al teler en la supervivència de l’idioma. L’orquestra del Titànic ataca la polca de les pures resistències.

 

* * *

Un ancià al box de davant, a la UCI. Aspecte d’estar molt greu i de que no té a ningú que l’acompanye. Durant una hora llarga s’exclama: “mama, mama”, amb la mirada perduda en un punt fix. La sensació d’orfandat no periclita. Una de les veritats més universals i eternes, enyorar la mare quan van mal dades. Som mamífers amb afegits subtils, no hi ha dubte.

 

* * *

Ullada, amb el mòbil, a l’actualitat, que vista des de la via dolorosa de temps aturat d’uns boxs de cures intensives, perd molta grapa, vençuda per un corrosiu relativisme. Davant les insondables preguntes eternes, entre l’espectacle sense sedassos del fràgil filet que ens sosté, el dinamisme dels titulars i entradetes prenen cos de frivolitat prescindible.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Campanya pels drets lingüístics