Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)


carranca
Dimarts, 19 de febrer.

Aixecat a una quart de vuit. Envio aquesta col·laboració  i me’n torno al llit. Els símptomes clàssics del refredat, amb un punt d’escruixida. Quan torno a l’escriptori l’allau de felicitacions telemàtiques i telefòniques. Familiars, amics, coneguts, saludats, i desconeguts expansius. Caravana de gent dels gremis de l’ai al cor –artistalla de diverses disciplines.

Gestionant  algunes angoixes. Quan diversos imprevistos plouen sobre el teulat del tremolós autònom. Desdejunat de cafè amb llet i paracetamol en la segona emergida. Sortida a l’estanc. Bon dia, un solet amb llevat primaveral, un xic de calitja.

Moltes hores solitàries, esperant informacions. Llegint articles i altres textualitats d’interès. Adobada alguna pàgina dels arxius. Em faig un entrepà per dinar. Gestions a la tarda. El color de la fraternitat en els detalls d’alguna. Cap a Tortosa, a l’hospital. Passo per la biblioteca a saludar la directora, i per avisar-la dels detalls de la presentació del maig (editorial, llibreria, etc.) Una acollida molt amable. Fins es vol fer una foto. L’enfilo després travessant el barri del Rastre i pujant unes escales que porten al centre hospitalari. El perigeu lunar –medalló de pal·lidesa groguenca sobre l’arbrat variat i tocant de misteri l’emmurallada del castell de la Suda. Cases senyorívoles a banda i banda de la pujada.

Va millorant el malalt. Hem estat a un pèl d’una enorme negligència mèdica, per baixar massa precipitadament a planta l’ingressat en la UCI. Ara, a l’habitació, han reemprès, després dels dubtes expressats als metges, el tractament idèntic al de la UCI. Fem un mos a la cafeteria. Un insípid lluç amb un guarniment de bolets –els bons fogons i els càterings hospitalaris no lliguen. Molta aigualera a l’ambient. Tornem una mica més d’hora, en vore més controlada la situació. Directament al llit. Llegeixo una estona.

 

Un metge de planta insinua que pel pacient fumador potser no paga la pena perdre el temps. On estem arribant en els salvatgismes? Hi ha qui ha perdut el jurament hipocràtic? Abandono la distància de cortesia, i li clavo un míting sobre els impostos indirectes del tabac, que potser ajuden a pagar-li la nòmina i a mantenir el tan deliberadament desballestat sistema sanitari universal (la gola privatitzadora es fa sentir meridianament quan trepitges un centre mèdic o altre). Acusa el cop. Es veu que no està acostumat a que li repliquen. Una de les infermeres que l’acompanya em mira diria que amb certa complicitat.

 

Superada, amb una mica de retard –les limitacions de les lentituds-, la crisi dels quaranta, mirarem de vore de què va la dels cinquanta. Cada edat té la seua adolescència. Potser això de les crisis és un invent més dels psicologismes comercials. Deu ser la vida mateixa una crisi permanent. La impermanència, el canvi constant, vertebren els dies del trànsit.

 

Dimecres, 20 de febrer.

Despert a les vuit. Acabo de respondre les felicitacions ressagades, més de tres-centes d’arreu. Quin curiós afer. Òbviament, pensar que tenim totes aqueixes amistats seria una il·lusió estúpida. Les amistats valuoses les notem quan van mal dades, i, en uns països tan envejosos, també quan van una miqueta millor, que hi ha qui no ho paeix massa bé. Hi ha moments d’amistat i hi ha complicitats de llarg recorregut. Aquestes darreres són recomptades, és clar.

L’horari de la normalitat, encongit. El de les esperes hospitalàries, allargassat, pastós, desesmant. Sortida per comprar menjar i medecines. Una farmacèutica amable, que em tracta de vós. Potser ens hauríem de tornar a tractar tots de vós. Potser ajudaria a fingir més respecte entre congèneres. I de la farmacologia de xamanisme comercial, al pecat del tabaquisme, a l’altra cantonada del mateix xamfrà. L’estanquera de somriure leonardesc no em tracta de vós. Al supermercat, aigua mineral de la que neteja les toxicitats de les automedicacions per subjectar el constipat. Un marca molt antiga, que al principi de la seua comercialització es venia en les farmàcies.

Mirats arxius en ser a l’escriptori. Vaig clarificant trossos, escatant-los qualsevol rastre barroc. A vegades puc barroquejar molt, i després el guardià de l’estil que no es nota –el més difícil d’assolir- em renya i es posa a esllemenar les rames de l’oliverar. Amb dèries així anem passant l’estona. M’escalfo una sopa per dinar. Becaina amb granulada de refredat. Els autobusos per arribar a l’hospital. La pallissa que porten damunt molts dels viatgers és molt evident. Però no cal esperar cap presa de la Bastilla. Els anestèsics de masses van resultant molt efectius. El personal carrega contra el veí, però no sap on és el nucli de qui l’escanya –potser ben calculadament.

Més de trenta-cinc mil morts al mediterrani des del 1993, però els qui miren cap a una altra banda, amb polítiques infames, estan molt amoïnats perquè no hi ha prou antibiòtics a Veneçuela.

El Borbó beneeix el Suprem i la sentència que sancionarà. En ple judici, torna a decantar, com el tres d’octubre del 2017, abandonant el seu suposat paper constitucional d’arbitratge. Li han donat un premi a la pau. Ben fet: si vols la pau, prepara la guerra, deien els clàssics. El nivell de grotesc sinistre va fent un plens inaudits. De moment, amb vist-i-plau coronat o no, les proves per un “alçament violent” no apareixen –potser no hi són. Qui desafia l’estat, la paga, diuen als mentiders madrilenys des de  fa molt. I en això estan. Tant Fraga com Peces Barba opinaven que s’havia de bombardejar Barcelona cada seixanta anys. Homes d’estat contrastats –i molts més, en tot l’espectre de sigles espanyol. Pla ja avisava: “res s’assembla més a un espanyol de dretes com un espanyol d’esquerres”. Per si faltava res en les moltes irregularitats i minvades dels drets de defensa, el judici s’accelera d’acord amb les necessitats electorals, com s’escau en una pulcra separació de poders, i un dels partits, acusació popular, d’extrema dreta, tindrà altaveu en la sala suprema durant mesos. Als engabiats amb una presó preventiva injusta, amb els trasllats i els horaris intensius, els estan apallissant de valent. Davant tanta arbitrarietat, humiliació  i joc brut, el trencament serà irreparable.

En un dels jardinets del Verge de la Cinta hi ha un pedrot que explica que l’olivera Sisqueta, de segle VIII, és allà en recordatori de tots els donants d’òrgans. Me la miro amb veneració, té com un punt marcat de fòssil en el tronc partit. No sé si la datació és exacta, però vore una vida que ha travessat tants segles, i que encara treu fulla, impressiona. Ignoro si ja fou platada al mateix lloc –per un sarraí, per un romà?- o ha estat trasplantada.

Un senyor pulcre, de cabell cendrós ondulat i ulleres doctorals, amb aspecte de capellà, es confon d’habitació. Es disculpa. Una infermera de les veteranes ens tanca la porta. La de totes les habitacions, de fet. Han de traure la dona que ha mort a l’habitació del costat, és de suposar que de manera que no desmoralitze els ingressats a la planta. La maniobra produeix l’efecte contrari: tothom conjectura perfectament què ha passat. Un dia més, a l’oficina…de la Sense Rostre.

El menjar hospitalari –inclòs el de la cafeteria- és una rotunda negació de tots els principis gastronòmics. Potser es tracta d’una mesura preventiva per estalviar agudes evocacions melancòliques d’hedonismes als qui s’arrosseguen per la incertesa de les avaries del cos.

Les infermeres, amb lèxic i fonètica preciosa de les comarques del centre i el sud valencià . Els pacients i acompanyants ebrencs, que comparteixen la majoria del seu lèxic, humor i visions de les coses. Escenes, diàlegs, que desmunten la ignorància –o quelcom més pervers- dels atiadors del secessionisme lingüístic i cultural.

 

En els llits d’hospital trobem rastres del peus dubitatius que ens guiaran a l’oblit.

 

Dijous, 21 de febrer.

Despert a un quart de vuit. Dormida potable a trossos. Massa cabòries. Un punt d’ansietat que no em convé.  Cafè. Paracetamol. Cantata de Bach. Llegint al núvol i en paper. Treballant una estona en una de les carpetes obertes. Creativament prou despert, però amb el temps retallat per les circumstàncies.

Convocada una aturada general, però sense les centrals sindicals principals, que es van posant de perfil per a segons què. Carreteres tallades i seguiment prou dèbil. Potser s’haurien de mesurar millor els tempos. Les accions fortes cal que tinguen bona musculatura organitzativa.

Les convulsions van que volen. El Vaticà té un problema gros amb les denuncies per abusos –fins de moltes monges. Totes les baranes referencials tenen una tremolor marejant. Pocs estaments, poques realitats se’n salven de la decebuda, de la frustració i el general desconcert. Ja només s’està en pau i una miqueta il·luminat –candela manyaga- entre les pàgines d’un llibre.

Trobada amb Miguel Àngel Marín a la plaça del centre d’art Lo Pati. Matí assolellat, amb teranyines de boirina en els esfumats de l’aire. Caminem fins al centre i prenem cafè al bar de La Lira, cau on els músics són una confortable redundància. Comentades moltes coses, musicals, literàries, vitals. Trobar un músic que també s’interesse per altres disciplines costa déu i ajut. Ara imparteix classes a Lleida i a Falset, on, a més de la tècnica, els obre portes als alumnes per buscar la llibertat substanciada. L’intercanvi amb M.A.M, sempre fa saltar guspires d’una tempesta d’idees d’on pot sortir qualsevol proposta, que som capaços de fer, quan trobem els marges en les agendes.

Quan torno a l’escriptori, correu de Núria Cadenes, també per detalls de la presentació a València. Tot més o menys va endavant. Abans caldrà travessar el Sant Jordi, que encara no sé per on la pegaré o si em quedaré tranquil a casa – a banda de l’acte a Benissa- que potser serà el que m’anirà millor.

Especialitzar. Compartiments estancs. Aïllar les possibilitats d’associació. Criminalitzar. Separar el elements ni que siga a còpia de repressió. Sembrar les mitges veritats o les falsies completes entre els qui fan una via fora del guió. El manual clàssic per apagar les dissidències. Una vegada més el veiem desplegat davant els nostres nassos. I personal que ho hauria de saber, caient de quatre grapes en els diferents paranys –la majoria poc elaborats o directament grossers.

Les relacions a vegades difícils dels autors amb els seus llibres més coneguts. Pedrolo n’estava fins al capdamunt del “Mecanoscrit del segon origen”, que tapava tants títols seus de més alta ambició narrativa, en diversos registres, fins fiats a les provatures més innovadores dins els corrents europeus i americans de la seua època. Sabem que a Fuster li passava el mateix amb “Nosaltres els valencians”, llibre d’encàrrec, resolt amb diverses assegudes llargues, sense massa estudis econòmics fiables i altres mancances, aguditzades sota la dictadura, sobre els números estadístics. Llibre que clarificava la identitat valenciana i la projectava cap a un possible futur més digne i eixamplat, pedra de toc en la revifalla de tantíssimes iniciatives que li han posat una mica de cara i ulls propis a un país tan freqüentment meninfotista, perplex, arrebossat en una somnolència despistada. Però “Nosaltres…” tapà prou els títols de l’assagista pur, d’amplíssim compàs d’interessos, universalista, liberal, hereu de Montaigne i dels principals moralistes –altrament dits llibertins.

Un entrepà fred, de salsitxa envasada, una mica de formatge tendre i un cafè per dinar. El nervi de l’actualitat. Potser la vaga ha tingut més incidència de la que es podia esperar a primeres hores. Comunicació amb l’hospital. Va millorant a poc a poc el germà de X. Sesta llarga, amb la idea de covar una mica la fluixesa que arrossego de dies. El paracetamol potser m’ha aguantat de l’ensulsiada. Hauria de poder tocar i cantar el cap de setmana.

Tarda mirant arxius, escoltant músiques, llegint d’ací i d’allà, vagarejant, pensant, fent algun apunt nou, processant sensacions i informacions de tots colors rebudes els darrers dies. Jordi Maura em passa l’enllaç de l’entrevista que van enregistrar-me fa una setmana i que es va emetre ahir. L’obrien amb un fragment de la cançó “No jugam al mut”, capturada d’una gravació d’un recital en directe que circula per la xarxa. Em penso que no vaig dir massa disbarats, que ja és prou.

Sortida a comprar magdalenes i el berenar –panís. Al caixer simpàtic se li bloqueja la màquina de llegir els codis de barres per fer el compte i em diu que és culpa meua i li responc que no m’estranyaria, perquè vaig carregat d’electricitat. Quan la màquina es desbloqueja, sense cap lligassa, se’m queixa de que aquests dos primers mesos de l’any han sigut una ruïna i que només espera cobrar a final de mes per surar. “No me’n parles, no me’n parles…”, li replico amb acotada de testa de teatralitat universal.

El mateix programa en retornar a l’escriptori. El silenci de la casa, intervingut per la xerricada conversacional dels periquitos, que per moments s’estimen amb lànguida violinada, com acte seguit s’esbatussen fets uns diminuts dinosaures d’ales estarrufades i picossades enervades. En el fons de la calma solitària, patint per un seguit de coses i gents.

En un museu txec han descobert una obra escrita a sis mans entre Salieri, Mozart i Cornetti –de qui se’n sap poca cosa. L’obra, “Per la recuperada salut d’Ofèlia”, del  1785, tingué una edició a Viena, de la què es creia que no en quedava cap còpia, però el Museu Txec de la Música Clàssica n’ha trobada una. És a dir, que Salieri i Mozart van arribar a col·laborar, dada que torna més inversemblant la teoria apuntada en la celebrada pel·lícula de Milos Forman, de l’enemistat enconada, fins arribar a l’enverinament de Mozart, ja desmentida pels biògrafs salerians amb enèrgica refutació (però el poder del cinema és dur de pelar). Lukas Vendl n’ha fet un enregistrament de la peça, que es pot escoltar per la xarxa, i comprovem que el diàleg estètic dels tres compositors flueix sense desnivells pronunciats.

 

Qui confon democràcia amb llei obre les portes del totalitarisme.

Hanna Arendt

 

No existeix una naturalitat no retòrica del llenguatge. Aquest és completament figuratiu.

Paul Ricoeur.

 

Divendres, 22 de febrer.

Dempeus a un quart de vuit. Recuperant forces en les tramoies de la carcanada. Bach. Pau al barri en la mansuetud de les primeres passes. Xerriquen els periquitos lamentacions o faules.

Avui fa vuitanta anys de la mort en terra rossellonesa, a Cotlliure, d’Antonio Machado. Diversos papers, alguns seriosament desinformats, rememoren les darreres estacions camí de l’exili per les nostres terres: una vila entre tarongers a Rocafort, una torre a Sant Gervasi. En la seua monumental i rigorosa biografia, “Ligero de equipaje”, Ian Gibson descriu l’accelerada decrepitud del poeta, a seixanta-tres anys, i com en el darrer vehicle que el portava, tocant de sa mare, son germà, la cunyada i els seus fills, es quedà una maleta amb els darrers originals, tocant d’una manta que no esmorteïa la fredor depressiva que acompanyava l’escriptor en el seu darrer viatge. Sempre és bona hora per tornar a la poesia, a la prosa assagística dels seus “complementaris”, del sevillà. “Qué bien nos entendemos en lenguas maternas diferentes”, deixà escrit en un dels vint-i-cinc articles de clar compromís amb la República que li publicaren a “La Vanguardia”. La solidesa de l’obra i la figura aguanten amb flameta constant en el peveter de les vigències dels clàssics. L’hem celebrat en lents passejos sorians. Li hem dedicat versos i proses. Com deia encertadament Borges, és més important el que hem llegit que el que puguem escriure. Poder tornar a don Antonio és una opció sempre viva i gustosa.

També fa trenta-quatre anys que Salvador Espriu sabé la resposta al misteri vital, la meditació del qual ocupà la major part de les seues obres. Recordo perfectament haver escoltat la notícia a la ràdio, a la saleta del pis del benicarlando carrer del cronista Viciana, tocant de la mare, que cosia mentre jo llegia o potser feia uns adolescents gargots a la mateixa taula on era la mare. També l’obra d’Espriu ha sigut un bon material en el fonaments de la nostra formació autodidacta. Sí, Borges sabia què es deia: no hi ha la possibilitat d’expressió sense l’acompanyament d’una bona biblioteca.

Matinera mirant arxius, fent plans. La sortida a l’estanc. Teranyina calitjosa en els esglaons de l’aire, solet voluntariós. I sí, el blau del cel i la permanència solar són els de la infància, com escrigué Machado en un parell de versos que pareixien l’arrancada d’un poema o altre, que no va poder acabar, i que trobaren a la butxaca del seu abric arrossinat. Sol i cel d’abans de saber el nom de les coses. La sensació del temps quiet, pel qual passem nosaltres, ombres imperceptibles.

Em faig un entrepà de pernil per dinar. El tràmit tristoi dels àpats solitaris. Cafè i paracetamol. Sesta amb tos, que pareix del tram final del constipat –ja vorem. El mateix programa del matí, a la tarda. Contesto correus. Una liquidació de drets d’un llibre de fa dos anys: encara es despatxen exemplars en degoteig discret, però regular. Tal com està el panorama, no està malament. En altres missatges, gent que em demana consells vitals, com si fos un druida o un xaman o vés a saber què. Les distorsions de la imatge des de les distàncies líquides. Estic com  per a donar consells, quan només faig, darrerament, que esgotar a poalets la barcassa foradada. Hi ha esperits càndids que tenen una imatge d’un escriptor com la que projecten els Jodorowski, Bucay, Cohelo i altres encantadors de serps. Potser per aquest vessant, qui sap, arriba la confusió. Hi ha qui se n’aprofita, amb grassos rendiments crematístics, del candor i la desinformació dels cors senzills. S’han de tenir molt pocs escrúpols per munyir una veta així.

Diàleg vagarós i nutritiu amb el poeta Salvador Jàfer sobre els poemes que s’entenen i els que no s’entenen. Li recordo que deia Eliot que els poemes que més li agradaven eren els que no comprenia del tot. O altrament dit: la poesia és el subjecte del poema, com escrivia ell mateix en un assaig substanciós. A vegades un poema no s’entén perquè senzillament no està ben fet, però no parlàvem d’això.

La sortida ràpida i abrigada, tot i certa bonança vespertina, a comprar el berenar. Els rosats dels atris entre núvols allargassats. Els tràfecs del barri, feliçment hipotensos: propietaris que porten les seues mascotes a cal veterinari, homenots que acompleixen el precepte de la cerveseta de mitja tarda arreglant el món o perfeccionant les estratègies dels grans entrenadors de futbol que serien –i sortint més barats que els de veres.

Novament al despatx, llegeixo un article de Cristina García Pérez sobre l’obra de Beckett i com alguna de les seues frases, descontextualitzades a conveniència, han arribat a ser fins la sustentació d’eslògans publicitaris. És un mal que afecta a moltes polpes literàries amb calat més profund i seriós que una frase encapsulada com a reclam de vés a saber quin producte o coartada per al pensament bla.

 

(Dibuix)

Per severs rials d’ermàs

l’esclop fatigat del minotaure cec

es crema a dins l’esclatada riota

dels qui ja han abraçat

la quimera sense costures.

 

Dissabte, 23 de febrer.

Alçat a dos quarts de nou. Nit amb episodis de tos seca, entre altres desficis. Aturo la temptació de la hipocondria. Si jugues a certes ruletes russes no hi tens dret a forçar els beneficis de la paradoxa.

Un punt de mal de cap: uns nans claven un clau a la paret per penjar una reproducció de Vermeer? Els temptejos primers: aiguamolls de memòries zombis, mecanismes maldestres, la salvació de la cafeïna en el moll dels estibadors. Llegint i escrivint només afluixa una mica la pinçada del cap.

La sortida a l’estanc i al supermercat. Frescor d’humitat emboscada, claror tendral. Una mica aclaparat –i potser deprimit- pels diversos naips exigents i absurds que no lliguen. La inconsciència barruda, la irresponsabilitat d’uns, la paguem caríssima uns altres. Solet, el gat blanc de la veïna, es passeja, senyorívol, equilibrista displicent, per la barana del balcó, amb visió panòptica sobre les testes dels éssers inferiors que trafeguen pel barri.

L’obsolescència programada ja va aplicada també a les vides humanes? Per moments, en fa tot l’efecte.

Llenties per dinar –excel·lents . Sesta amb les notícies posades –tan depriments. Mirat el partit entre el Sevilla i el Barça. La dependència absoluta dels blaugranes del geni de Messi. Llegint fins al son. Feta alguna nota. Massa coses desmanegades.

 

Ei, nano, una filmació fent-te l’interessant, emetent unes quantes pistes falses més en el programa referent de la crema i la nata.

Assegut a la tauleta espessa de la cafeteria de l’estació t’adonares del parany de la petita conxorxa de bona fe –i  potser alhora de cert espavilat olfacte comercial- que volia salvar-te de tu mateix.

El vell  Gombrowicz aportava l’autoritat de paper groguenc: “no sé qui sóc, però pateixo si em deformen”. 

S’allunyava el comboi de ferro verdós, amb una negrosa pintada indesxifrable al cul.

Demanares un altre aiguardent, a la salut de les esveltes ocultacions                 de Pessoa i companyia i de les trampes de la vanitat aixafades a temps.

Diuen que cal saber merèixer les derrotes que ens han triat.

 

(Il•lès)

sortires il·lès.

potser no valia la pena.

no era l’incendi

que arregla una biografia

amb cinc minuts

d’insubornable eternitat

sense simulacres.

 

Tot i saber que sempre arribava tard no abdicava del costum de la impuntual prevenció d’arribar mitja hora abans a les quedades. Quan finalment ella apareixia, amb el revolt ansiós d’ulleres de sol tretes i posades tres vegades en vint segons, saludant amb un bes fred, superficial, sense deixar de remenar amb les dues mans de falsa pianista la bossa d’elegància informal, ell ja havia confeccionat cinc o sis plans alternatius per si novament el deixava tirat.

 

Diumenge, 24 de febrer.

Roda exigent. I sense plenitud física. Visita al matí a l’hospital i actuació a La Sénia a la tarda, on la primera mitja hora sobrevisc a còpia de trucs experimentats –mal de cap i problemes amb la solidesa de la veu, fins que s’ha escalfat del tot. Fastiguejat de moltes coses, ¿potser la rondada de certa depressió? El prioratí Fede Cortés em demana que li presente el llibre nou a Amposta. A pesar del dia moix, en que penso que potser caldria plegar de tot i dedicar-se a activitats senzilles i oxigenants, allunyar-se de tanta ximpleria i mala llet com circula pel gremi, li dic que ho faré. Tombant i girant, fa anys que coincidim en un sarau o altre. Una coneixença superficial. Però hi ha simpatia entre nosaltres. En tornar de La Sénia, una nova visita –curta- hospitalària. Mos als italians del barri. Una pizza de formatge i xampinyons. Una cambrera nova, indígena, joveneta, amb una carona, emmarcarda en llargs rulls daurats, com de criatura de Botticelli . He transitat tots els episodis del dia sense la minvada del mal de cap –tot i la dopada de paracetamol. Molt enfonsat, física i anímicament,  directament al llit en ser al cau.

 

Escriure és sobreviure.

Ray Bradbury.

 

Hi ha llibres en què les notes a peu de pàgina, o els comentaris gargotejats al marge per algun lector, són més interessant que no pas el text ens si. el móns és un d’aquests llibres.

George Santayana

 

Dilluns, 25 de febrer.

Dormida a estropades. La tos i la mucositat. Com ser sublim tothora, com pretenia Baudelaire, amb un quadre tan excessivament humà? Crec que he perdut un tros d’arxiu que ja tenia revisat. El fet em posa de més mal humor. Potser és un senyal més per engegar-ho tot a dida. Txaikovski a la gramola: himnes per a querubins.

El panorama polític i social del veïnat és espantós. Pedro Sánchez diposità una corona floral a les tombes d’Azaña i Machado… amb els colors de la bandera espanyola oficial, cromatisme derivat directament de la dels guanyadors de la guerra que portà a l’exili el president, el poeta, i centenars de milers de dones, homes i criatures. La franja morada ni estava ni se l’esperava en l’ofrena, no siga cas que es desperte la bèstia opositora amb foc als queixals. El PSOE de Sánchez, republicans monàrquics, entre altres deformants contrasentits. També parlà del drama de ser un exiliat, sense que li caigués una orella a terra amb l’exercici cínic. Mentre, el trípode il·luminat per la FAES prepara decididament una nova contrareforma. Ja no saben fer res més. No són homologables amb cap dreta democràtica i civilitzada.  La campanya que haurem de suportar promet tots els excessos i cap idea en positiu, cap proposta, cap programa ni remotament il·lusionant.

Posat a treballar en diversos arxius. Mirant de recuperar el desaparegut. Ha d’haver-hi còpia en una gaveta o altra. Sortida a l’estanc i a la farmàcia. Reforço el paracetamol amb un xarop. Certa bonança, solet d’hivern. Animació a les cafeteries i els comerços. Mirant de no perdre la calma amb l’alacaiguda interior que transporto. Un dels compromisos que em feien gràcia, anar a la reunió del jurat de Benissa, també s’ha estrafet. Em tocarà votar per telèfon. Sí que aniré com siga a l’abril, per a la primera presentació, dins de l’acte de lliurament d’enguany, de “Circ de puces”.

Felicitada la mamà, que en compleix vuitanta-quatre. Com la resta de familiars, expressa els seus afectes a còpia d’ironies: senyal de timideses, tot i que no ho és tant com altres elements de la tribu. El sentiment de culpabilitat per no visitar-la tant com voldria. Atrafegats en foteses, en urgències exigents i altres distraccions, ajornem allò essencial. La quantitat de revessos i patiments que ha carregat en aquesta vida ha sigut enorme. L’absència de la mare l’ha marcada molt. Ma iaia va morir als trenta-tres anys, quan ma mare en tenia tres o quatre. El context més llarg i agut de pors, ignoràncies i mala jeia se’l va empassat sencer. Fou privada de més formació per decret patriarcal –una de tantíssimes. Als onze o dotze anys van decidir que ja havia anar prou a “costura” i la van posar a treballar. La seua fe cristiana per moments, quan l’expressa, sembla un conte senzill, il·lustrat amb traçada naïf. Segurament l’ha ajudada a sobreposar-se a situacions ben difícils.

Migdia tristoi. El solitari a qui no agrada menjar sol –i altres incongruències. Seques amb botifarra. Sesta bona, en complet silenci, defugint els butlletins noticiaris. A les vespertines, missatges variats, abundosos, contradictoris, que desquadren dates i compromisos ja tancats. També em demanen de fer una altra presentació del llibre d’un amic tot analitzant locucions i frases fetes de caire més o menys popular, on vaig posar un text- un conte breu- a petició seua. O aprenc a dir que no sense embuts o al final rebentarà l’agenda de compromisos. Per acabar-ho d’adobar, les jugades rares del politiqueig amb una activitat que ja crèiem en ple rodament, i notícies del circuit de la faena del duet, on també en passen de molt estranyes amb elements que intriguen i ho malmeten tot. És una faena que no hauria de tenir complicacions, però que la picaresca rebentaire va tornant impossible. Les ganes de plegar van en augment. De sobte, un grapat d’històries que anaven tirant, s’han regirat farcides de colls de botella. El nivell de ximpleria complicant gratuïtament afers senzills assoleix nivells fastuosos. Caldrà anar pensant altres possibles reinvencions.

Sortida a comprar berenar. Un tipus, que fa un espasme amb tot el cos cada dues passes, truca insistentment a la porta de la delegació d’una agència d’espectacles i no li obre ningú. Estic a punt de dir-li que ho deixe córrer, que més a la curta que a la llarga sortirà escaldat: dels representants de la zona no sé si se’n salva cap. Amb els seus visibles espasmes per un segon penso en un número dels Monty Phyton sobre caminars excèntrics. Potser és un humorista reeixit –té una retirada al Faemino. No li obren la porta –potser no hi ha ningú al despatxet. Deixa d’insistir, travessa el carrer, reculant, amb la seua sacsejada cada dues passes. Ignoro quina malaltia pateix. Al supermercat, un xiquet intenta robar un ou de xocolata, posant-se’l a la butxaca de la jaqueta, però la caixera, que el deu tenir clissat, s’adona de la jugada. Ell actua amb una naturalitat indiferent, com si l’ou hagués caigut accidentalment a la seua butxaca. Una actuació notable, potser mereixedora de la propina que s’havia atorgat, però la caixera, també ben posada en paper de policia severa de telefilm, no ho ha entès així i l’ou ha tornat al prestatge de les llepolies. El teatre de la vida no abaixa mai el teló. Quan et quedes una mica quiet –si et deixen- la roda n’ensenya de tots colors.

Entre uns laberíntics maldecaps i altres, acabo descentrat i sense esma. Tanco el talleret textual. Llegint en llibre, en llibre vell –Amiel. Mirades les notícies i l’espai tertulià de Xavier Graset a la nit.

 

      Hi ha el lliri blau entre l’empastifada de la sordidesa. El brot tendral que ignora la ferralla i s’emmiralla en l’endevinada cúpula de la matinada. La mecanografia dels nàufrags que engipona drets universals en pergamins d’alga i sospir. L’atzavara que arrela amb alfabets de pacient metall fos. Hi ha el iode cicatritzant per al Savonarola de proximitat. Els corrents subtils que fecunden erms amb abellots salmodiants. L’etern retorn que perd el tramvia i el paraigües. El monocle de la distingida bohèmia, que aguanta un cafè dues hores per poder rematar els sis sonets per a una convocatòria. Hi ha l’hoste cec amb el gos pigall i un àngel custodi recolzat al seu copalta. Hi ha l’orgue de gats que li fa trenes roges a la tramuntana. L’espectre moradenc que desinfecta abraçades, i el tatuatge d’Ariadna que allunya la ferum del Minotaure. Hi ha el polsós rellotge de cucut que només diu els segles i les seues escasses cuques de llum. La ginebra xarrupada, que fa esclatar la rosa blanca de les ruïnes fumejants de les galeries on vas agafar l’anguila del temps per la cua. Hi ha el satèl·lit precís que sap molt més del que dosifiquen els qui saben què ens convé. I hi ha les urpades d’un acordió mòrbid, que buida a forquillades lentes la gelatina del breviari enraonat. Com hi ha el pianista que abaixa la tapa xarolada, crema enfurismat les partitures i fa plorar el Nietzsche ja enfollit de vertígens, en ser privat de la barana de la melodia. Hi ha la rugosa candela d’Erasme en la descrostonada galeria dels expatriats, i el repicar d’unglots foscos en la tremolor de l’hivern. Instantànies velades cartografien la llum de les postveritats. Les veig passar en el carrusel que impulsa el desassossec.

 

 

Campanya pels drets lingüístics