Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual

Plàncton. El Bloc de Josep Igual

still-life-blue-1932MariaHelenaDaSilvaDimarts, 26 de febrer.

Alçat més tardet. Cures de son? El cos es pren el que necessita. Tramesa aquesta llibreta. Escriure és sobreviure, deia el mestre del fantàstic Bradbury. En el sentit, també, d’afegir vida a la vida, de doblar les capes de ceba. Tot imprescindiblement inútil.

Cafè amb llet i magdalena. Vivaldi a la banda sonora primerenca. Aixeco la persiana del talleret verbal. Escriure, llegir, sobreviure, en fi, la inèrcia per no abaixar les braços de la voluntat. De la poca que conservem.

El que gosem mirar i el que no gosem mirar. Hi ha dies en els què per rentar-nos la cara i pentinar-nos ho fem amb un reüll desconfiat. Sabem que no ens agradaran els signes que s’arrapen al rostre. Avui em penso que és un d’aqueixos dies.

La sortida a l’estanc. La dependenta s’ha allisat la cabellera negra, que tenia una ondulació d’actriu antiga i en blanc i negre. La motllura nova li afegeix una severitat de drama rural.  Xicalla disfressada pel carrer. El carnestoltes acotat, l’altre, d’impostures, fingiments i dissimulacions, ja se sap que és a tothora. Bonança assolellada, d’aire quiet, sense grenyes d’humitat.

Patates al forn i mandonguilles amb pèsols per dinar. Sesta agradosa. El medicament nou potser em va millor per acabar d’escurar el refredat.

La declaració de Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, en el que vol representar ser un judici penal i no és d’altra cosa que un judici polític, com s’encarreguen d’aclarir les fiscalies amb introduccions de valoració ideològica i preguntes capcioses muntades sobre pressupòsits que són mers prejudicis.

Una tarda radiant. Potser la més primaveral del cicle hivernal. Recuperat l’arxiu que creia extraviat. Augmenta mig gram l’autoestima de la tècnica informàtica. Adobo una pàgina. O potser l’espatllo, qui sap.

Cap a la biblioteca. La lluminositat pietosa sobre el riu, d’argent i blau en la medul·la fimbrant. Reunió d’una hora amb la directora. Ens interromp un home enrojolit i esbufegant. Diu que porta uns llibres vells al cotxe, que si allà els volen, els deixa, i si no els volen, doncs els llença al contenidor. La bibliotecària li diu que ja en tenen molts, al fons, però fa baixar l’ajudant a fer-hi una ullada. Estic temptat d’anar a mirar-me’ls, però continuem la reunió. La punta de llibres com deu ser? M’han fet una pena gran. Potser hi ha alguna joia emboscada entre vés a saber què. La brutalitat expeditiva de l’home, amb aspecte de venir de regar l’hort, m’ha entristit. Lliga l’al·lèrgia als llibres pretèrita amb la futura –que ja és ben present, és clar. D’on els haurà tret? Són del fons familiar que s’haurà arrossegat per prestatges i calaixos? Se’ls va deixar oblidats algun llogat? Si caben en un maleter, no en deuen ser molts. Em temo que el peritatge de l’ajudant els haurà condemnat al contenidor. Es van extingint les bibliotequetes personals.

  1. em passa el llibre de Fede Cortés, una novel·la curta amb títol extret de la cèlebre cançó dels Pink Floyd, “Tant de bo fóssiu aquí”. Referents d’una generació, la nostra, que rebé tard moltes de les bones obres que circulaven al món. No hi havia els canals de la facilitat d’ara, i per comprar un vinil dels Floyd havies de fer quilòmetres. Des del títol es nota l’interès del prioratí pels universos de rock i el pop intel·ligents. La banda sonora dels rebels que no podien guanyar de cap manera, però ho intentaren. Antimilitaristes, ecologistes, qüestionant els patrons burgesos, eren els textos dels temes dels Floyd: himnes amb tocs simfònics de cromatismes atmosfèrics, que amenitzaren més d’una fumada d’herba a mig món.

Comprat el berenar en tornar al barri. El veterinari, que s’ha deixat una perilla de poeta romàntic –potser ho és-  pregunta per l’estat del germà de X. Ullada als correus en ser al despatx. Res de particular. Llegint articles i els tirabuixons ansiosos de l’actualitat. L’interrogatori de la fiscalia de l’estat, al Suprem, a l’ex-presidenta del parlament, Carme Forcadell, amb arrels xertolines, costa de creure. Conceptes com drets humans, o les funcions d’un parlament pareix que no les tenen gens clares al tribunal. Si és una estratègia no s’entén on vol anar a parar. De moment, per demostrar el “alzamiento violento” en tindran un fart. No es pot provar el que no ha existit? El nivell d’arcaisme encaparrat –i, ai las, patrioter-, de realitat diferida i emparrada,  de les acusacions, deixa amb un pam de nas. S’està donant un debat polític en un tribunal. És per on plora la criatura. Mai s’hauria d’haver arribat a judicialitzar un conflicte manifestament polític. El desconeixement de la realitat catalana, per exemple del gran teixit associatiu que hi ha, dels fiscals sintonitza perfectament amb el que han tingut i tenen tants governants espanyols de tots els colors. La ferida que infringirà la molt previsible sentència dura, amb el tripartit contrareformista pressionant –i potser governant- deixen un escenari de futur seriosament indigest.

Nit tranquil·la. Mirat un reportatge sobre els Beatles, fet amb el vist-i-plau dels supervivents i les vídues de Harrison i Lennon. Res de nou. Una visió potser massa superficial i edulcorada. Llegint després fins al son. Dia més o menys aprofitat. Reprenent cert pols habitual.

 

Els que cerquen la veritat mereixen el càstig de trobar-la.

Santiago Rusiñol

 

Dimecres, 27 de febrer.

Dempeus a les vuit tocades. No són les vuit del buit, perquè el buit no existeix, segons els bruixots quàntics. Sempre hi ha una partícula, una vibració que remuga en el suposat zero.

Llegides notícies i articles. L’entrevista a un dels condons inflats de la nostra escaparata, un a qui van promocionant contínuament. La de favades que emet i escriu fan girar la cara de vergonya. Parers d’adolescent… fregant la seixantena! Intenta imitar coses que li passen molt altes. Entre benedictins kumbaiàs i esnobismes despistadíssims, la nostra república de les lletres per moments fa prou pena, sobretot perquè veus de qualitat i fondària van tapades per sobreexposicions com la del carallot barrut entrevistat per enèsima vegada, per fer-nos saber les seues visions increïblement gratuïtes que fan girar la cara de vergonya.  Enganxat permanentment a un fum de circuits i propines oficials, a sobre va d’alternatiu antisistema. Com el món es compensa subtilment, té una germana que és una magnifica traductora.

La gramola vivaldieja amb una rebosteria joiosa. La crossa del cafè. El dret a la vagarejada capriciosa sense que forçosament ens coste la pell.

Visita al pati: els lliris florits, el matisos dels grocs i dels blaus; el nus llenyós de l’heura, que s’eixampla en enramada poderosa, segellant un sembrat de llisa fulla ovoide; la buguenvíl·lia sosté un sol pètal carmesí amb un esforç callat. Bonança tèrmica. Signes refulgents, primaverals, en les sals lleus de l’aire –potser es tracta del pur desig quimèric. Han donat pluges en uns dies. Cada vegada plou menys. Fer la vida contemplativa, botànica i parsimoniosa, potser seria la cura definitiva a tant de soroll per res. La creença mística ha de ser un consol positiu. Ara, pensar que darrere la gràcia de les economies naturals, de tota cosa nascuda, hi ha l’arquetip d’una intel·ligència infinitament pietosa, és posar-nos monyos: la nostra xamba insignificant potser no computa en el brou d’un ens d’aqueixes dimensions.

M’adono que he fet un tallafocs amb les cremors ansioses de l’actualitat minut a minut. Un seguiment continuat no em deixaria fer res més. I, a pesar dels pesars, la vida continua, insolent, bigarrada, amb respiradors fecunds i detalls que escapen a l’ homogeneïtzada de la globalització bruta amb tants altaveus estabornidors.

La sortida de costum. Lluminositat mansueta, ensonyant. Vianants que fa la impressió que van a algun lloc concret. Com jo mateix, que vaig a l’estanc,  a per més ració del verí legalitzat, anatemitzat en la moraleta de peu pla, però amb l’estat que no amolla el mànec ni de conya i no se’n sent el contrasentit, perquè ho aguanta tot. Campanyes higienistes per tal que la gent abdique de les fumades, però sense deixar de posar el segell en cada producte com el que em posa a les mans l’amable àngel exterminador de la dependenta amb somriure de pintor clàssic –secció renaixement.

A més del fum, jugo a dues loteries. El joc de moment va menys anatemitzat. Hi ha unes persistents campanyes publicitàries arreu, tot i les queixes dels afectats per les ludopaties.

Al supermercat: aigües minerals, refrescs sense sucre, les rostes de panís per berenar, i menjar per als periquitos, que segueixen alternant moments de manyagueries versallesques amb batalles descordades.

Treballo revisant materials fins a l’hora de dinar. Avui crec que hi ha coses bones que caldrà retocar poc. Demà, ja vorem si es manté el criteri optimista, potser amarat de la lluminositat primaveral de la finestra oberta. L’ànim, les percepcions, uns fluctuants animalons climàtics més?

Arròs blanc, amb tomaca i tonyina, i una hamburguesa vegetal per dinar. Les notícies. El judici al Suprem. Testimonis del govern Rajoy que fan el mateix discurs i ficcionen en plena sintonia amb la fiscalia i l’acusació particular –d’un partit indissimuladament franquista. Molts juristes, gens sospitosos d’independentistes, qualifiquen la posada en escena de farsa carregada de discursos polítics que desborden de llarg allò penal. La inconsistència de la instrucció per demostrar la rebel·lió és manifesta.

Migdiada positiva. Temps aprofitat a la tarda. Avantatges de quedar-se quiet: em faig l’orni de convidades a actes més o menys culturals pròxims. Tot i que la lluminositat benèvola de les vespertines convida a trepitjar carrer, a atansar-se a l’arbrat i les florides, venç la disciplina. Un dels aspectes favorables ampostins és la quantitat d’arbres presents, ben tinguts, a tot arreu, a més del pulmó del parc dels Xiribecs i els extensos marges fluvials.

Les notícies i el partit de futbol a la nit: triomf del Barça al Bernabeu. Partit entretingut. Un Messi una mica apagat, potser. Però la seua sola presència millora els companys i marca els tempos de l’equip. El porter alemany, Ter Stegen, ha estat extraordinari, i l’efectivitat blaugrana a l’àrea ha marcat la diferència amb un Real Madrid sòlid, però sense encert . Mirat un tros de l’espai de Graset i llegint fins al son.

 

Las verdades que más nos importan vienen siempre a medio decir.

Baltasar Gracián.

 

Dijous, 28 de febrer.

Dijous gras. Apertura de cortines a quarts de nou. Peces de Couperin a la gramola virtual. La corda delicada dels llaguts antics ressonant en frescals estances conventuals: els depurants de la menta més o menys panteista.

Segon cafè, potser millor que el primer, més justat de tintes de raciocini. Llegint articles. El que fan les insistències rentadores de cervells: gent que guanya mil euros –o poc més-, al mes, es creu veritablement classe mitjana. No fa molts anys es feien reportatges sobre com s’organitzaven la precarietat els llavors dits “mileuristes”.

La sortida matinera de costum. Amb el costum ens pensem subornar les bromes i veres de l’atzar? Bonança i claror. Les terrasses de les cafeteries animades. La xerricada dels pardals potser més alegre. La del pati casolà pareix un hort caribeny d’esgarips exòtics, perfecte escenari per a un capítol de García Márquez, amb coronels en samarreta esperant la carta del reconeixement de la pensió, o d’una prosa de lianes daurades de Lezama Lima.

L’amabilitat de la dependenta estanquera. Avui posa cara tristoia. Quines tintes moradenques deuen ombrejar el seu esperit? Si els vint anys són una etapa sempre complicada, amb les desconcertants convulsions d’aquests temps malaltissos encara han de ser més pedregosos. El “no future” va passant de generació en generació, ampliat i agreujat.

Triant i retocant poemes fins a l’hora de dinar. Em penso que he entrat en una altra etapa amb els versos, sense desaprofitar el bagatge més o menys acumulat, però despullant ressorts i imatgeries, provant de deixar l’essencial en l’arboradura de la composició. En fi, manies de la cuina, entra-i-surts i estratègies que roseguen les neurones i les sentides de fa ja tres dècades. Hi ha gent que només em llegeix en prosa i en narrativa que es pensa que ja no faig versos, quan més o menys són la base de tots els altres desplegaments i em fa l’efecte que la posició es nota prou en la prosa –molts comentaristes atents ho han assenyalat. Tinc ara mateix més d’un llibre de poemes acabat i guardat al calaix, perquè editar poesia ja s’ha tornat un impossible només atès per editorials sense por a la catàstrofe comercial sense pal·liatius. Tot i així, d’una manera o altra els aniré canalitzant. Hi ha vies noves de producció menys arriscades, i pels canals líquids en podem donar un tast o altre per si interessa a algúo altre.

Migdia tranquil. Macarrons amb tonyina i tomaca per dinar. La senzilla excelsitud. Les notícies: les mentides oficials, o (des)raons d’estat, posades en evidència en alta seu judicial. Drets fonamentals de tota democràcia liberal penalitzats, com qui es menja un préssec, per fiscals, advocats de l’estat i, no cal ni dir-ho, l’acusació popular d’extrema dreta. No passarà res. El recuit espanyol, amb ni un pam de net en els molls essencials, amenaça ruïna.

Viena edicions m’ensenya el disseny dels cartells i les invitacions per a les presentacions programades. Una finor de netedat i eficiència. La coberta del llibre, amb l’acolorit i dinàmic quadre de Matisse, crec que ajuda molt. Altres gestions, des de  l’escriptori, i de carrer, amb marge per badar una mica al solet i deixar decantar diversos solatges que suren per l’el·lipsi  d’ara mateix.

Visita a l’hospital. Han començat els exercicis de rehabilitació del germà de X. Cap fredor ni humitat en la nit. Les llumetes de la ciutat, la foscor setinada del riu, l’aparent immobilitat nocturna, les torres, amb remat cònic, de l’edifici del seminari. El conec per dins. Vaig assistir, fa molts anys, a un molt bon curs de periodisme, i a diverses cerimònies en el camí eclesiàstic de mon germà. És un edifici on sempre fa fred. Com que els aspirants a capellà van disminuint, em penso que ara és dedicat principalment a l’aulari d’ensenyaments primaris i mitjans.

Un mos en tornar al cau: entrepà de sobrassada i formatge. Llegint –Cortés, proses de Gimferrer, el diari d’Amiel-, i mirat l’espai de Graset. El judici als presos sobiranistes, un xoc de cultures polítiques. Els dirigents de govern del P.P. de Rajoy, que no recorden res de les ordres donades en les càrregues policials de l’u d’octubre i de les flagrants vulneracions de drets fonamentals. Traslladen responsabilitats a quadres inferiors. També, des de la fiscalia i l’advocacia de l’estat, es van criminalitzant drets polítics ciutadans com el de manifestació, expressió o reunió. Les defenses es queixen de que no tenen igualtat d’armes (terme jurídic), i els polítics sobiranistes porten una considerable pallissa de matinades i trasllats per a les sessions maratonianes. Preparar una defensa des de la presó és un altre inconvenient gros. L’Espanya més retrògrada i inquietant es mostra sense complexos. Un quadre de Solana amb incrustacions dels nervats de formigó d’un sistema econòmic cada dia més bèstia. Un pastitx terrible.

 

Quan perorava li agrada escoltar-se. Abusava una mica dels silencis dramàtics. I aquell en semblava un més. Però ja no el va poder trencar.

 

El que s’anomena la felicitat, no és res més que una decepció raonable, enraonada. Més enllà només hi ha dolor i misèria.

Josep Pla.

 

Els reis acceptables són els antics. Precisament per això, perquè són antics, periclitats, cauteritzats de vernís de faula, amb afegitons que ometen els crims i robatoris i potser eleven una anècdota o altra on semblaren equànimes i fins amb refilets lírics.

 

Però tot allò excels és tan difícil com rar.

  1. Spinoza

 

Divendres, 1 de març.

Despert a dos quarts de nou.  El miracle de l’aixeta amb aigua més o menys potable. Hi ha qui no la té i el gaudi no pot ser complet. En la finestra descrostonada un escardalenc xiquet africà beu d’una descolorida safata fangosa. Notes llargues, udols cetacis, de les aixetes de la urbanitat cada dia més malaltissa.

Persisteix la dinàmica de missatgeries boges, ansioses, referents al nou llibre. Lectores –elles llegeixen més- que pregunten si anirem a la seua ciutat a fer els números del “Circ de puces”. Però a la ciutat que ens diuen, Tarragona, la llibreria que ens acollia amb cordialitat familiar, va tancar portes fa uns mesos i no sabem on podem anar a pregonar l’enramada de vinyetes que ja són tinta i llom relligat i principi d’oblit necessari per intentar altres circs o guinyols.

Acordats els nous assajos amb l’actriu per a la ruta Arbó. una dona que en la quotidianitat alena poesia il·lusionada, amb flors de paper d’esclat naïf i resistències que no diuen el seu nom i eleven el calze de la celebració vital.

Contesto els requeriments, em penso que sense despistades greus. Una mica malmesa, amb les ansietats operatives, la lentitud dels primers graons. L’estadi voluble on es mesclen animals sagrats del nostre santoral atístic amb zombies amb ressaca o trapezistes que enamoren àngels i els fan renunciar a la seua immortalitat.

Peces de Johann Kapsberger als altaveus: l’aiguamel dels arpegis de la serenitat, el gerro amb unes flors boscanes que algú diposita a la taula, entre el pot de llapisseres i la pila de llibres . La cafetera al foc. L’artesania ordinària d’enrotllar un cigarret, el minuet ros de la vulgaritat pecadora. Em poso en una carpeta de les que tragino ara. Avançades i reculades, que si una frontissa que cal caragolar millor, que si eliminar un adjectiu, el tercer, que és reblat de bombista amb ínfules barroques, etcètera. El laberint que, de no abandonar-lo un dia o altre, no s’acabaria mai. Qui té projectes té un tresor? Ens projectem en un futur de galeries estretes, amb la quimera del rossinyol de la riera secreta entre el cor i la intuïció. Ens projectem com en un conjur que no les té totes.

Article de filaberquí lúcid de Núria Cadenes sobre el conflicte de Catalunya amb Espanya, comentant les campanyes per tensionar i fraccionar el teixit social català, que demostren entre altres falles, el profund desconeixement dels poders de Madrid de la realitat que pretenen modificar i alterar i que potser, essent tan contradictòria i matisada –tants caps, tants barrets- potser estan cohesionant, amb tanta pressió i repressió, en l’assumpció de principis estratègics bàsics. Empassar-se les pròpies construccions falsificades a conveniència no és la millor manera de conèixer la veritable naturalesa d’una ciutadania amb decidida voluntat de ser i de decidir el seu futur.

A la vora del foc. O a la vora de l’abisme –quin vertigen! El març i el seu programa de mà de perills i qui sap si d’alguna trèmula troballa estrafent mediocritats i abdicacions. Al calaix foradat un febrer de tendència castigant, i, per no decebre la paradoxa, amb clarianes d’ungüent subtil i avenços en el destí incert d’esmenar realitat llardoses amb brodats de cal·ligrafia neuròtica. Març de les promeses fluctuants. De les assignatures que potser no aprovarem mai. El perill de l’almanac del cordill, de la jove i la vella vora la llar, quant tots estem a la mateixa distància de l’acord discordant de la partitura sempre inacabada. Sempre diletants en l’ofici de viure. Qui es pensa que en sap, potser res no en sap. En fi, passa a passa, el camí és el sentit.

A Joan Fuster li dedicaren dos ninots de falla. Un en plena plaça de l’Ajuntament, en el monument de l’oficialitat municipal. L’altre al seu poble, Sueca. L’humor faller o és procaç o no és. En el primer ninot hi havia la intencionalitat política de la reacció. En el segon també, però potser més mitigada la burxada política. A mirar-se el de València no va anar, perquè es va assabentar tard, però al del seu poble sí, va riure, el convidaren a bunyols i mistela i va tornar al seu cau il•lustrat i va escriure un article agut i divertit: “Jo, un ninot de falla”. Hi ha qui, davant el ninot gegantí que li han fet per a un  festival artístic no sap reaccionar amb tanta saludable esportivitat i finor, i passa de llarg de l’estand on hi ha la peça. Mals assessors l’acompanyen en la seua rigidesa encartonada, que ha abandonat el seu paper d’àrbitre, apostant el futur coronat als plans d’unes forces que, per molt que s’ho pense, tampoc l’estimen prou com per sustentar-lo quan no els convinga. Aguantar bé un ninot dedicat, una xiulada, les crítiques com a figura publica, hauria d’entrar en el seu sou de bon passar.

Migdia suau. Un veí manetes, amb un martell arítmic, m’espatlla la migdiada. Preparant papers diversos després d’un cafè revivificant. Diversos reclams a l’agenda propera. Decideixo no moure’m i avançar feina. He d’anar guardant distància pel que fa a diverses comedietes interessades i hipòcrites de certs elements, que ja m’han arribat a fartar del tot. Ja no estic per a moltes preses de pèl botigueretes on no aprens res i surts mig emprenyat dels nivells d’inòpia amb ínfules doctorals d’uns, i d’astúcia simulant d’altres. Potser ja m’he cansat del tot de contemporitzar amb productes que no m’aporten absolutament res.

Quan em canso d’adobar papers llegeixo pels núvols del món i després en llibre, fins a l’hora de sopar. Em penso que he fet santament d’estalviar-me xous que no em van dirigits. Amiel, Gimferrer, i l’espai de Graset per passar l’estona nocturna. Pa amb tomaca, formatge i embotit per fer un mos.

 

Dissabte, 2 de març.

Alçat a les set. La dutxa revifant. Enyors de quan teníem brànquies? Cafè i ració d’articles. Preparats els papers per l’assaig amb l’actriu de la ruta Arbó. L’actualitat del món: tralla dura per a les sensibilitats encara no abdicants. Molta cendra, pocs diamants. A casa de M.P. Cafè i cigarret a la terrassa. La passejada de la mirada pels cimals i la línia del cel de la contornada. El turons calcaris, amb gasa blavenca de boirina i els blancs de les erosions als crestalls. La bassa redona del cor del parc dels Xiribecs, l’ufanós verdgrogenc dels arbres, el saltirons de l’avifauna. Sessió de feina bona. Fixem ajustadament els textos a emprar en cada punt de la ruta, deixant-nos el marge per possibles aportacions improvisades. Faltarà un darrer assaig sobre el mateix terreny, per controlar la durada. Dinat d’hora: mandonguilles amb pèsols. Les notícies. Sempre estem en campanya electoral i amb les visions de curt termini, però ara més. Sesta tonificant. Mirant gavetes amb materials a les vespertines. Sol de borboll esclatat als finestrons. Convida a baixar de la disciplina i badar de gust, però m’aferro al banc del remer. Sortida per estirar les cames i comprar berenar. Quan em canso, llegeixo en llibre –quines coses ens toca escriure! Miro el partit. Un Barça seriós torna a assaltar el Bernabeu. Llegint variat fins al son: Perucho, Gimferrer.

 

Ni l’invent més prodigiós esmorteeix la debilitat que som, però potser la distreu una estona.

 

Dissimulada amb uns guarniments o altres, la picaresca és on menys fet diferencial hi ha, en aquest paratges.

 

Diumenge, 3 de març.

       Alçat a dos quarts de nou. Peces renaixentistes a la gramola. Solet dominical als finestrons. Tal dia com avui, fa dos-cents cinquanta anys, moria Ausiàs March. Algun núvol de l’etern té cesura a la quarta.

Sense marge per arreglar cap pàgina. Visita a l’hospital. Pujada de temperatura notable. A dins les habitacions, un forn.  En baixar, un mos al xinès del barri, les viandes més o menys cantoneses. Servei ràpid, que és el que ens interessa. La pesta del mòbils a les taules. Grups familiars, criatures, pares i algun avi, que no es diuen res i a penes es miren, pendents dels estímuls de les pantalletes. Espectacle tristoi i inquietant. Temps per fer a una becaina de vint minuts. Cap a La Lira, després de carregar l’equip. Muntatge i prova de so, a ritme pausat. Tracte amable dels qui porten la cafeteria del més que centenari local. En enllestir, prenem un refresc i fumem al camerino gèlid, amb impersonal ambient de magatzem d’andròmines incongruents. Comencem a les sis. Sala plena. Gent disfressada. Remuntem la marcida i cert cansament que ens ocupava la carcanada i l’esperit en l’espera del camerino: fem una actuació reeixida, perfecta en l’encertada de cada número: pista plena en tots. El disseny dels focus de colors se’l carrega un iaio, que, quan ja tocàvem, ha pujat a l’escenari i ha encès els interruptors que obren la fulla dels fluorescents clínics, esborrant la combinació pensada en el muntatge. Ambient d’envelat de festa major tota l’estona. Acabem de tocar a les nou i uns minuts abans de les deu som al cau. Tots contents, pel que sembla. Mos casolà: un entrepà que han donat a La Lira, dels que berenaven els concorrents. Aguanto poc abans d’aclucar les parpelles, en ser al llit. Dia exigent, resolt amb prou serenor i eficàcia.

 

Imposen un nom a l’aeroport, és clar, i a callar, que per això és seu. El nom, diuen, d’un home dialogant, que diuen que és el que celebren, el diàleg. En fi…

 

A les escales de l’hospital, unes enganxines verdes sota el sòcol: “fes salut, puja per les escales”. El consell corporatiu es curta en salut, sí. Perquè pujar-les és sa, però baixar-les potser no tant.

 

Dilluns, 4 de març .

Aixecat a un quart de vuit. Prou refet de l’intens programa d’ahir. Peces renaixentistes als altaveus casolans. El subtext, moaré amb somieig, del cafè primer.

Els ressons a les xarxes de dotzenes de mogudes del gremi: moltes produeixen vergonya aliena. Tot és bo i tot serveix, pensen alguns, pel que sembla. Estar premeditadament expulsat de certes festetes faves, és un alleujament gran. Nivells ínfims –arran de l’analfabetisme funcional, alguns- celebrats com excelsa troballa. Per què no es dedicaran a la petanca o a fer campionats de parxís, si el propòsit és fer dinarets o soparets i prendre unes copes? Amateurisme ras i curt –molt curt!- posant-se monyos que només poden aconseguir que els pocs lectors que hi ha s’aparten sàviament de tant de gat per llebre.

La sortida a l’estanc i al supermercat. Tabac i aigua. La vida deu ser bipolar? L’alta del germà de X. Anem a buscar-lo. La lentitud dels informes, els advertiments per fer bondat d’una metgessa morena, de rulls anellats, amb fonètica i lèxic digne d’un poema d’Estellés, la sortida amb una cadira de rodes guiada per unc elador amb prou poc suc –molt característic a la zona quan els cansats es forcen a ser graciosos.

Tard a casa. Temps just per dinar. Trobada a la biblioteca amb l’actriu. Intercanvi d’informacions amb la directora. Còpies dels guions i altres intendències. Pres un cafè de faena i fet un tros de la ruta, per ajustar més els textos adients. Em penso que quedarà molt bé. Gran capacitat de Maria Pons, dona de teatre experimentada. La mica de brisa a les vores del riu. Un home guiant decididament un tractor remou la terra i aixeca una polseguera. Una gavina fluvial inspecciona el canal de traçada paral·lela a la corba del riu. La prosa d’Arbó s’ adiu perfectament amb l’espectacle de l’hora aturada de la tarda.

Les feines, les hores lluny de l’escriptori em fan perdre el ritme positiu i em posen una mica de mal humor. La literatura no substitueix la vida, però la vida tampoc cura de la possibilitat de llegir cosa bona o fer alguna nota que ordene una idea, una sensació, que salve un detall del dia.

Nit assossegada. Les notícies, el president Puig diu que cal marcar perfil propi valencià, i convoca eleccions ajuntades amb les espanyoles. Una manera ben sucursalista de singularitzar-se. També diu que fa bondat, no com altres. I la bondat li és compensada de llarg amb un infrafinançament vergonyós i una invisibilització permanent. La convocatòria l’ha feta sense consultar els socis del pacte del Botànic. Ho fia tot a la sort de Pedro Sánchez a les estatals. La genuflexió amb colorant partidista no s’acaba mai. Vella política per a temps nous.

En el judici del Suprem va perfilant-se la gran venjança, negant proves a les defenses que posen en evidència les mentides dels càrrecs i titulars del govern Rajoy i dels comandaments policials de l’operació –de tall militar, diuen els experts independents. Llegint i mirant l’espai de Graset. Una deliciosa truita de carxofes per sopar.

 

És realment impossible quedar-se sense idees, ja que es troben a tot arreu. El món és ple d’idees germinals.

Patricia Highsmith.

Campanya pels drets lingüístics