Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual

Plàncton. El Bloc de Josep Igual

rutaarboIgual2019Dimarts, 12.

Por grande que sea el mundo

hay los recortes de uñas, las pelusas,

los sobres fatigados, las pestañas que caen.

Julio Cortázar.

 

Alçat a les set. Trameto aquesta col·laboració. Me’n torno una estona més a fer la peresa, en règim de somieig i frescor de llençols. Compto somniats dàtils – la mel i l’or- de Palmira per agafar el fil alliberant.

Reapareixo a la domèstica vigília a les vuit i deu. Cap borsa del món s’ho nota en les sensacions. No cotitzem prou, no pesem gens. Quin gran alleujament!

Cafè llegint un article de Monzó, on comenta com en un hospital nord-americà és un robot qui comunica als malalts terminals que se’ls ha acabat el saldo. Diria que Monzó està aplicant al seua ciència contista en els articles, fent els “articontes”, com els batejà Juanjo Millás. De fet, molts dels seus reculls d’articles són plantejats i presentats al mateix nivell d’estratègia narrativa.

A l’estafeta de correus. M’atén una xicota que m’ho posa tot el difícil que pot amb un tràmit simple. Deu ser dels oficinistes antisistema, que expressa Joel Cockburn en el seu “Diari d’oficinista” cibernètic. Bons funcionaris, amb crònica cara de pomes agres, que defensen l’administració de les vel·leïtats ciutadanes. A l’estanc després, tabac, i feta una 6/49, loteria que destina els seus beneficis a programes socials, segons la propaganda. La dependenta bruna, com una escultura de pagesetes de Soriano Montagut, però amb mòbil frenètic a l’abast. La claror refermada: l’optimisme regalat que ens inocula l’oratge, vitamines per a la resiliència.

En ser novament a l’escriptori hi ha el missatge d’un poeta valencià que vol enviar-me el seu nou llibre. Li dono malament l’adreça perquè em falta un cafè. Ho esmeno a temps, i prenc el cafè que ajuda a esmenar despistades. L’actriu M.P. em proposa de fer un darrer assaig, demà, de la ruta. Tots dos anem de branca en branca, com els pardalets, per aquests negociats impossibles de l’artistalla, però en tenim un fart per obrir un parèntesi de dues hores en l’agenda rebotida i dispersa, i per estalviar-nos neguits i estressades.

Migdia suau. Llegint abans de dinar –llenties, el plateresc dels obrers.  Triant poemes, redactant el guió per la presentació de Joan-Josep Sancho, retocant altres materials. Tot més o menys va endavant, o potser giravoltant per l’espiral que ens fa de mapa.

Per un enllaç facilitat per Vicent Usó puc saber que, en un espai de llibres de la nova televisió valenciana, Josep Conill, parlant d’aforismes, em cita com a conreador; fa saber que els insereixo en els dietaris. Un detall de part de, precisament, un dels aforistes millors dels nostres dies –a més de poeta excel·lent i lucidíssim assagista. Fa pensar, una vegada més, l’anomalia, gens natural, molt políticament mal intencionada, de que als qui vivim en administració principatina ens resulte impossible, de no ser via xarxa, vore les emissions d’ “À Punt”, com en moltes comarques valencianes TV3 està cegada en les antenes receptores. Entre els distints sabotatges teledirigits i amb musculatura poderosa, que el nostre espai comunicacional estiga esmicolat.

Nit calmosa. El gat en la seua teulada. Llegint i respirant, que en algun punt del nostre particular i modest deliri podrien passar per sinònims.

 

La llàstima no és necessàriament comprensió –i pot ser que ni vertadera empatia.

 

El progreso no sirve… si éste ha de traducirse en un aumento de la incomunicación y la violencia, de la autocracia y la desconfianza, de la injusticia y la prostitución del medio natural, de la explotación del hombre por el hombre y del dinero como único valor.

Miguel Delibes.

 

Dimecres, 13.

Cops de mestral a les finestres. Ombra de mal de cap, derivada de les recargolades empentes traïdores del vent –directa herència paterna en el tirabuixó genètic. Dormida amb prou faramalla onírica, que recordo molt vagament –relacionada amb les faenes que ara empento.

Llegit un article de Martin Puchner sobre com Anna Ajmàtova memoritzava els seus versos, quan els tenia fets, i els transmetia a un cercle reduït d’amistats, que també els memoritzaven. Després, cremava el manuscrit. Resultava que Stalin n’era lector i seguidor de la poeta, i el risc de ser arrestada era altíssim. Havien afusellat, amb acusacions falses, el seu primer marit, el poeta Nikolai Gumiliov , i el fill de tots dos fou detingut i torturat diverses vegades; l’admiració que li tenia el monstruós dictador roig va evitar, mitjançant una carta directa, que no l’executessin en una de les sinistres detencions. Un poema inconvenient podia portar-la a ella també davant de l’escamot d’afusellament. A la Unió Soviètica es prenien la poesia molt seriosament fins, els sàtrapes criminals del règim, aquells que tants intel·lectuals europeus tardaren tant en detectar en la seua sinistra naturalesa.

Llegit també un article de Francesc Viadel sobre la poesia i l’assagisme d’Enric Sòria. Sòria és un de les solideses màximes del nostre panorama, tan efervescent i desorientat, manta vegades. Vam coincidir en un premi de la crítica en un hotel de València, però ens vam saludar molt tímidament des del fons de les nostres espesses reserves de solitaris. Va fer una molt bona ressenya de “L’incert alberg”, tot i que som en plantejaments una mica diferents, cosa molt d’agrair.

Escrita, en una hora i mitja , la presentació per al llibre del mestre Sancho. Pensava que en vint minuts ho resoldria, però no. Com diuen els jornalers de l’articulisme, he perdut diners (quant cobra un lampista per hora i mitja?) Amb uns lleus retocs quedarà arreglat el paper per llegir divendres. Em penso que té substància i tremp volgudament assagístic. Rebaixar tons per afalagar públics és una errada i, en el fons, una falta de respecte.

La sortida a l’estanc. El mestral electritza les cantonades i els caràcters dels vianants, que vigilen, amb reüll aprensiu, que cap cornisa del cel es desplome sobre llurs testes . Més que la pluja, el gran enemic de les terrasses-hivernacle és el mestral, amo i senyor de les dialèctiques climàtiques de la zona. En tornar al cau, repasso el text de la presentació i altres materials que degoten pels alambins de l’espera.

Havent dinat, cap a la biblioteca. L’Ebre baixa amb una verdor greu, amb escumall vidriós, en el contrapèl del mestral. Conversa amb la directora, que em fa saber informacions importants de caire personal i em demanar parer, i em sorprenc recomanant-li certes cauteles per al món polític on pareix que es posarà. Presta el seu carisma i prestigi fent costat al candidat d’ERC, l’actual alcalde. Ho fa per pura amistat, sense esperar cap torna de res, però, és clar, s’exposa a interpretacions decantades en la bassa tèrbola dels partidismes.

A les cinc fem la ruta Arbó, en assaig, l’actriu i jo, sacsejats pels cops d’aire, perdonats per les tèrbies llenques daurades de la tarda. Llegint en veu alta els textos seleccionats a dins l’entorn, encara ben intacte, sobre el que foren parits, arribem fins a emocionar-nos, amb la destresa elegíaca del narrador, el bons retrats de personatges i situacions, que pareix que ens sortiran al pas d’un moment a l’altre en la llanterna màgica de pensar en les vides dels avantpassats. Entre moltes altres vessants, Arbó emprava els escenaris dels paisatges que coneixia a fons, com a marc moral, com feien Balzac o Simenon. El paisatge en ell també era personatge, i principal, però no sempre jugava el mateix paper entre les lluites i tragèdies humanes. Quan aparegueren les seues primers novel•les, en el nostre àmbit lingüístic ningú estava fent res ni remotament paregut. En la seua aposta pel realisme informatiu, per renunciar a qualsevol voluta estilista, era a còpia de precisió i lleus contrasts que aconseguia posar l’emoció en una descripció. Fent el recorregut triat –entre moltes altres estacions possibles- torno a adornar-me’n que dels seus relats podria fer-se’n una reeixida pel•lícula d’època, però les nostres indústries cinematogràfiques pareix que estan més interessades en altres sintonies. Quan acabem, prenem un cafè en un establiment, on també despatxen delicadeses de morro fi, que fa una olor densa a espècies vingudes del molt lluny, potser d’un dels contes de “Les mil i una nits”. Comentem idees i plantejament per a altres projectes que anem temptejant.

Mirat el partit del Barça amb el Lió. Superen els blaugranes el compromís. Només els valia guanyar, amb l’empat sense gols de l’anada, i n’han fet cinc. El resultat és enganyós, perquè en la segona part els francesos, perdent de dos gols,  s’ho han jugat a tot o res i han completat vint minuts de molt de perill enmig una defallida del Barça. Una pizza per sopar. Llegint després, barrinant detalls dels diferents compromisos imminents i sobre les carpetes escripturàries que empenyo.

 

Divideix i venceràs és la consigna obligatòria d’un enemic intel·ligent. Amb nosaltres se la pot estalviar; és pel nostre compte que prenem la iniciativa. De vegades sembla que interessa més el sacrifici, àdhuc fer màrtirs, que no pas el triomf.

Manuel de Pedrolo (“Diari, 1986”).

 

(Saó)

L’aigua menuda als peus dels dies.

Escumall trèmul, alba florida de perera,

el somni de la paraula lliurada.

Som llevat dels marges, salm desoït,

reflex indirecte, telegrama incomplet.

Saó en el corrent ocult. Ressò d’un ressò.

 

Dijous, 14.

Volent fer mandres, a les set ja no puc dormir més. Persisteixen les ràfegues de mestral, potser ja una mica més debilitades. M’assabento que anit van caure dues de les plataformes cibernètiques més poderoses i que molts usuaris van tenir poc menys que un atac de pànic, per si els tocava tornar als entreteniments analògics, com ara la conversa a mitja veu, la cal·ligrafia en una llibreta, o treure un llibre dels prestatges i passejar, en salabrosa melopea tocatardana,  posem que per un moll fluvial londinenc d’altres dies, dic de les execucions, on per exemple el pirata Kidd i la seua tripulació acabaren penjats d’unes grinyolants cadenes velles i exposats durant dies, després de depredar per les illes tropicals. Si tenien coratge, farien fortuna, esperonava l’audaç i sanguinari Kidd els seus companys, abans que els fats se’ls giraren ben adversos.

Amb les relectures de les novel·les i algunes  de les biografies, reapareix al magí la idea de que potser podria intentar una biografia d’Arbó, fent-la una mica novel·lada, com les plantejava ell –Cervantes, Verdaguer, Baroja, Wilde…-; però, ¿d’on traure els sis o set anys sense pensar en res més per intentar-la? Amb l’epistolari amb Joan Sales, alguns buits que no aconseguia farcir, han quedat resolts. Ja vorem si un any o altre em decideixo a provar-ho, ni que siga amb retalls de temps robats a altres activitats, incloses les que em permeten atendre l’insadollable tirania d’haver de menjar tots els dies i pagar factures.

Llegint, amb el segon cafè, una conversa que tingueren Umberto Eco i Jean-Claude Carrière sobre els perills del fenomen de l’idiotisme creixent. Diversos enregistraments del grup de Jordi Savall per curativa companyia. Em poso a fer els retocs finals de la presentació del llibre de les dites de Joan-Josep Sancho i a seguir retriant poemes dels fets els darrers anys. Dijous de quietud afaenada. A partir de demà, l’acceleració lluny de l’escriptori: la presentació, la ruta Arbó de dissabte, i “bolo” del duet el diumenge. Diversos papers en l’auca de l’anar tirant i els canvis de registre per a cada vinyeta. Dilluns potser faré els números dels guanys de tot plegat i tornaré a pensar que, per variar, vaig errat de comptes.

El somrient dependent amb faccions orientals, amb una bossa de paper al davant, amb la comanda de l’home corpulent. A més de la bossa de paper (¿¡per què no han triomfat més les bosses de paper pels nostres solars?), hi ha dues botelletes de cervesa de tres quarts. L’home canós, canós de barba, canós de cabell pentinat cap enrere, amb entrades pronunciades, somriu o fa una ganyota mentre busca els bitllets a l’infern de la cartera. Potser la visita és nocturna, potser és vespertina. Sabem que també ha comprat purets. I sabem que en ser al cau posarà la vella ràdio amb el canal de música clàssica i teclejarà fins a la matinada. Sabem que tenia més pòsit del que confessava. D’origen alemany, quan descobrí John Fante trobà els desllorigador de la classe de poemes i relats que volia fer. Qui va fer la foto? Potser la company de l’escriptor Bukowski, Hank, per als seu pocs amics, Xinasqui, en funcions d’alter ego en els papers.

La sortida a l’estanc, en un treva de la ratxada. El coll llarg de la jove dependenta bruna potser hagués interessat Modigliani. La claror rentada pel paper de vidre ventós convida a un optimisme il·lús: som animals climàtics; no es pot fer molta cosa més amb les limitacions que carretegem. La pau del punt de migdia. Els sumptuosos miratges de deserts imaginats. L’amorrada a la realitat repressiva espanyola: un policia professionalíssim i democràtic, el major Trapero, interrogat per un milhomes de la caspa falangista dels VOX, que a qui tant se li’n donen les precises respostes, perquè no escolta a qui no reconeix, i que ja ha sentenciat en les seues sentines resclosides.

Mirant materials en la tarda de daurat rutilant als finestrons. L’astènia primaveral comença a brunzir en els blavencs alerons dels castells de l’aire, però li planto cara i em lligo al banc dels remers.

Llegits articles i altres documents, en un recés que no ho és, que és continuïtat en els jocs per ajornar el fàstic complet. Un paper sobre les relacions complicades entre Miguel Hernández i García Lorca, que es noten, en un petit epistolari rescabalat, entre tots dos poetes. Les gelosies dels poetes poden arribar a ser tan terribles com ridícules. Lorca era uns deu anys més gran que el d’Oriola, i ja era una figura celebrada i valorada en les esferes literàries, però la irrupció del poeta pastor en el panorama es veu que al de Fuentevaqueros no li va fer mica de gràcia. Els cas és que, veient les cartes, on no deixaven de picar-se una mica el crestall dels egos, comprens que la mitificació de tots dos ens els fa vore més madurs del que en realitat eren: Hernández no tenia ni trenta anys quan edità els primers llibres, i García Lorca, ja diem que en tenia trenta-quatre. Per diversos testimonis de variat pelatge, fa l’efecte que a l’autor de “Poeta en Nueva York” fer de públic, aplaudir i saludar els nouvinguts li anava a contrapèl, que preferia ser l’actor principal i seduir els públics. Una falla molt freqüent al gremi, i que humanitza encara més el granadí. El mateix mal se’ls emportà a tots dos per davant, privant-nos de les seues madureses literàries i segurament uns quants bons llibres que hagueren donat. A la Rússia roja i a les Espanyes feréstegues, als poetes quan més seriosament se’ls prenien era quan pensaven en carregar-se’ls.

Quan tanco la parada de les textualitats i els seus inacabables maldecaps, diàleg amb Josep Conill sobre temes culturals i de país. Una gimnàstica crítica, amb concessions a la ironia, de les edificants. Quedem que ens hem de trobar un dia o altre per dinar i perllongar la xerrada, convenientment lubricada per un whisky fusterià.

 

Quan l’enveja recomana humilitat, amaga la cartera.

 

Poderoses armes en mans de la pura estultícia. Què por fallar? “Em posarà una altre whisky, mestre, farà el favor”.

 

Tot és relatiu. L’èxit, en una mesura o altra, i el fracàs. Fins el relativisme deu ser relatiu. La llengua que treia Einstein a les fotos és més demolidora que la dels Stones.

 

No hi ha cap carrer al món que no ens puga ensenyar un secret universal.

 

La nostàlgia és un malentès (que a vegades ajuda).

 

Quan la intel·ligència i la sensibilitat produeixen un harmònic simpàtic poden produir un goig fondo, delicadíssim. Rares vegades es dona l’encontre, per’xò.

 

Divendres, 15.

Dormida bona fins a les quatre i quaranta minuts, on, novament, m’he anat fent apunts per a la ruta arboniana. Suposo que l’episodi indica que estic nerviós per l’arrancada de la proposta. Sé que, com a incitació a la lectura –o relectura- del nostre clàssic, quedarà més que decent, que l’aportació de Maria Pons és una meravella de subtilesa, i que posaré moltes pensades personals, res de rescalfades de manual,  sobre el narrador i memorialista, que quedaran unes sortides amenes, que l’itinerari escollit és bonic i rotund. En fi…, no controlo els programes de les cabòries i es posen redundants.

Llegit un molt bon retrat-entrevista de Martí Domínguez a l’escriptora Pilar Pedraza, que fou també consellera de cultura de la Generalitat Valenciana, fa molts anys. Domínguez va completant una sèrie de gran interès, que potser acabarà en llibre, visitant autores i autors a les cases on treballen. Pedraza fa el gènere fantàstic i diu que fugirà de la gegantina petardada fallera a un balneari, a llegir Kafka. Kafka és un dels autors més influents del segle XX, una pedra de toc essencial.

Cafè, cigarrets i mentides peitoses –o fabulacions per no assedegar-se de l’excessiva aspror en el general procés de cretinització. Vivaldieja la primera gramola, després es posa bluesera, com travessant el Mississipí. Imprimeixo el paper per llegir a la presentació del vespre. Repasso també els apunts arbonians –ara amb la llanterna de la presumpta vigília- per a la sortida de demà. Revisant altres materials dels arxius. Tombant i girant, un bon paquet de faena resolta les darreres setmanes.

Gestions de carrer. Les pèrdues de temps provocades per organigrames endinsats en el pur caos, per falta de recursos i per manifesta incompetència de funcionaris sàdics que semblen fruir posant entrebancs cantelluts i estúpids a tràmits senzills que fa segles que se suposa que maneguen. Aconsegueixen treure’ns de polleguera: bona part del matí cremat per quatre bagatel·les. Pres un cafè al centre per subjectar el llamp furiós que se m’ha anat quallant a l’entranya. Que em facen perdre temps per res cada dia em posa més frenètic. Un tipus amb cara de mussol em diu “tu ets els dels llibres, no?” M’encerta el cognom. El dels llibres. Quins llibres? Més valia no preguntar-ho.

Migdia lluminós. La bonança aporta matisos que fins fa poc restaven callats: una més alta fressa dels pardals, les primeres mosques expedicionàries… A les notícies: els brots esperançats són joves, liles i verds. Al bloc de la reacció, predicaments sobre emigració, entre altres segments vulnerables, que complaurien els més bèsties dels capitostos nazis.

Sesta per alentir els respirs. Llegint una estona i sobrevolant uns materials recents. M’arreglo, bereno i a dos quarts de sis l’enfilo cap a la biblioteca. Una il·luminació benigna, com per dedicar-se al somieig vagarós i potser acabar oblidant que hem de presentar el llibre d’un bon home amb afició al peritatge de lèxic i parèmies populars a punt de perdre’s per l’aigüera de les periclitades.

Abans d’endinsar-me en l’antic molí arrosser, repensat com a equipament cultural, prenc un bon cafè en una granja cèntrica. La presentació va bé, prou genteta, però hem hagut de suportar un numeret vedetista demencial, del fotògraf il·lustrador, per uns detalls tècnics que exigia a crits i males maneres…  a cinc minuts de començar l’acte! Aconsegueix treure’ns de polleguera a tots. Llegeixo el meu paper, i després la vedet irritada etziba una soflama cretina, que deu creure molt trencadora, i només és un cistell revellit de llocs comuns, penoses confusions conceptuals i altres empanades mentals. Tanca el coordinador del llibre, connectant bé amb el públic, redreçant la desbarrada gratuïta del fotògraf, incitant un col·loqui espontani amb el públic assistent.

 

Quan comprenem que la processó és llarga i el ciri curt, és que ja només ens resta una llàntia per a les animetes a la mà.

 

Si hom es relaxa en l’ànsia de perfecció i control intel·lectual, s’obre més a certs tipus d’estímuls  i idees, sobretot en les esferes emocional i creativa.

J.M.Coetzee.

 

Com més vell, més desconcertat em sento. Prefereixo la sensació de perplexitat que la de certesa, perquè si estàs en la certesa és que estàs equivocat.

Sam Savage.

 

Dissabte, 16.

Dempeus a les set. Em penso que he tornat a repassar la predicada arboniana en el mig insomni. Es quan dormo que fixo més clar?

Desdejuni habitual. Una mica de Vivaldi –stabat mater- i cap a les vores del riu. Una quinzena de persones segueix la ruta. Públic molt interessat, magnífic, molt agradable. Dia clar, amb una vaga calitja en els llunyedars i els blavencs turons calcaris. La ronda em penso que ha quedat bé: gran actuació de Maria Pons, com ja esperava. Hem hagut d’obviar dues de les estacions perquè anàvem passats de minutatge, que és el que no podíem controlar en els assajos. La gent, alguna vinguda de fora, caminava a ritme de oxigenat passeig sense pressa –ben fet. També han fet prou preguntes i aportacions, i el guió s’ha tonificat positivament. Una bona arrancada. La proposta, en primera fase, es podrà anar enriquint en les properes sortides. Una xicota que està fent la tesi sobre Arbó m’ha demanat les referències d’alguns apunts que he fet i el correu per preguntar-me més coses. Faena feta no té destorb. Com sempre que em passa quan he de parlar tanta estona en públic, quedo electritzat durant una bona estona.

Caldo d’escudella per dinar. Les notícies: la matança a Nova Zelanda en una mesquita. L’escurçó de la dreta extrema no hi h manera de blanquejar-lo, tot i que hi ha molts irresponsables que ho intenten. Detencions i bloquejos d’autocars que s’han desplaçat a la manifestació a Madrid pel dret d’autodeterminació. Tot s’hi val en la causa general contra els dissidents?

Sesta fonda, de relaxació després de les amoïnades per la ruta i el seu primer resultat. Em passen un bon grapat de fotos de la ruta. Fa l’efecte que els participants estan contents. No es pot demanar molt més.

Reviso materials i llegeixo amb llum natural: el tel ataronjat en l’aire ensonyant. La sensació primaveral és molt forta. Ha plogut molt poc, de moment. Les regirades en els motors de l’oratge ens porten a mal borràs. ja n’anem tenint regularment mostres fefaents.

El poeta Pep Segura em dedica un poema que penja a les xarxes. De sobte, un manoll de retorns i delicadeses agradables des de diversos àmbits. Com que no n’estic massa acostumat miro pel retrovisor per on pot arribar la clatellada correctora.

Sortida per prendre un cafetó i reforçar la reserva de tabac a l’establiment dels italians del barri. Certament, la dolcesa de la llum farcida de matisos i promeses de tebiors, convida a fer una mica el “flâneur” sense rumb, però hi renuncio i torno a la pau i la disciplina domèstiques. Llegint i una mica de televisió a la nit.

 

(Tenir i no tenir)

I finalment caragolo

les persianes mallorquines

a les finestres de la casa

que no tindré mai

i que la tan democratitzada estisorada

no podrà prendre’m.

 

Diumenge, 17.

Aixecat a les vuit. Segueixo fen-me la predicada, el son lleuger, de la ruta arboniana, amb apunts que no vaig poder encabir en el minutatge de la proposta. En fi, el pecat porta la penitència, diuen. Suposant que siga pecat vindicar un clàssic literari nostrat. Potser qualsevol dia tornarà a estar prohibit, tal com ragen les bestieses en les polítiques peninsulars i europees.

El color i el sabor de la mediocritat, segons Pla: el cafè amb llet d’escolaritzada en un dia més en la pregunta sense resposta que és viure.

Planejant per repertoris variats, fins contradictoris, de la gran peixera enxarxada. Joan Garí recrea una conversa, segurament apòcrifa, però indubtablement suggestiva, entre Émile Zola i Stéphane Mallarmé: “El primer, fidel al seu credo naturalista, li hauria etzibat al segon: “En el fons, entre un diamant i una merda no hi ha tanta diferència”. A la qual cosa el segon, versat en subtilitats poètiques d’un broc més fi, hauria respost: “Potser, però el diamant és més difícil de trobar”. L’assagista borrianenc diu militar en el bàndol de la il·lusió de buscar diamants, tot i els menyspreus que sol collir l’aventura, l’esforç amb ínfimes garantides de resultat,  per la comprovada escassedat de les pedres precioses. Però, ja se sap, en determinats negociats. La intenció, l’intent, ja sol pagar la pena.

En les fotos que em passen de la sessió d’ahir de la ruta arboniana se’m veu transportant el volum de l’epistolari entre Joan Sales i l’ebrenc, rescabalat i anotat per l’amic Josep Miquel Ramis, que alhora em feia de carpeta robusta dels folis del guió. Una discreta superstició, segurament, portar a les mans un llibre relacionat amb l’autor de “Tino Costa”. De fet, ni el vaig obrir. Els apunts del guió els tenia més que memoritzats i fins vaig improvisar fents salts cronològics per relacionar constants literàries i de pensament d’una carrera molt llarga i plena d’adversitats. Quan tens prou apamat un tema, la improvisada vola sobre segur. Els músics jazzístics ho sabem de sobres que amb la barana segura del tema i els seus ressons simpàtics, la recreació pot enlairar-se més i millor.

L’emperador va cremar Roma i va fer córrer la brama que havien estat els cristians. Les “fake-news” són eternes, com les flames devastadores, com Roma.

A buscar pa als volts de les dotze, a la botiga de la xicota russa. Boirina en els llunyedars encimbellats, però domina la rosassa solar i la bonhomia tèrmica. Les florides enjoien el barri apàtic amb estampats de paleta impressionista.

A l’establiment no cal amoïnar-se en triar bé les barres apilades en una verticalitat gaudiniana: totes les deixen prou crues. La nostàlgia de pans menjats en vides passades, en llogarrets impermeables a les ansietats de les frigorificades industrials. La caixera, que podria ser una heroïna reviscuda de les pàgines de Tolstoi –o el caprici meu així ho conjectura-, m’agraeix que li parle en l’idioma del país, perquè es veu que la majoria se li adrecen en castellà i no pot aprendre’n més –ja es defensa molt bé. Divendres passat, amb el mestre Sancho, precisament comentàvem actituds com les que li marquen, cal pensar que inconscientment, un tallafocs a qui vol integrar-se bé a la societat on ha fet cap per viure.

Arròs al forn per dinar –formidable. Una mica d’estirada i cap  a Canet lo Roig. Tels de boirina als crestalls muntanyencs, medalló solar nerviüt, els oliverars ben conreats –i la benestant sensació d’ordenació que donen. Cafè a Can Michavila, l’antiquíssim establiment cèntric canetà, on ens espera el cap de colla de l’organització i es juga una partida de guinyot, endins una penombra enllumenada per una bombeta groguenca de baix consum,  la qual, amb relleus en els jugadors, deu fer dos segles, pel capbaix, que dura. Un dels ancians que rodegen la taula dels naips, prova de situar-me en la família canetana, però s’embolica i m’emparenta amb un ramal que no és el meu. Ja sap tot déu, a la vila, que hi tinc arrels. La majoria sí que em situen en la branca paterna correctament. El muntatge i la dificultosa prova de so. La sala multiusos del centre social presenta molts cantelluts rebots acústics. Ho resolem el millor que sabem. Actuació en dues parts. Els fem ballar de valent, eficàcia màxima. A dalt l’escenari, la pilota de rebots i greus que ens arriba és molesta, però sabem que a sota sona més arregladet.

Als volts de les onze som en una taula sofridament vulgar de l’establiment de carretera vinarossenc que no tanca mai, endrapant un entrepà de salsitxes,  prou cansats, entre unes coses i altres de l’exigent cap de setmana. Públic selecte, amb tatuatges i abillaments arquetípicament carceraris i nosaltres, músics versàtils, tot-terreny, caragolats en el racons més difícils de les categories inferiors de l’abundosa incultura musical del país, i que anem tenim cada dia més clar que volem anar deixant-ho.

 

(Endevinant l’absent)

Les tiges blaves,

clares les abelles

que els festegen

amb còsmic manament

d’obstinades fecunditats.

El brunzit sobre el Mahler

que l’atzar robòtic m’ha triat

em fan convocar-te

en el respir després de l’aspra verema,

càlida fita de dignitat i intel·ligència,

inesborrable somriure

de gest curosament investigant

entre les respostes provisionals

sobre la terra rogenca.

 

Dilluns, 18.

Aixecat a les set. Cafè i Vivaldi. Cabdellant i descabdellant les sensacions dels darrers dies intensos. Tement que la dispersió em desoriente en els projectes més personals. Gestionant, tot mirant de no caure en ansietats agudes, l’evidència de que el temps passa veloç, que cal establir bé les prioritats i ajustar el metrònom per evitar les estèrils pèrdues d’hores i energies amb històries que en realitat m’interessen ben poc.

En les xafarderies pobletanes d’ahir, a Canet, vaig prendre les cauteles adients i no vaig abandonar el convencional generalisme superficial, ometent els tradicionals conflictes de totes les famílies del país, les parts que no es tracten amb altres parts, vés a saber per quins revellits malentesos o afers d’herències. El millor dels interrogatoris, capaços d’arribar sense embuts a la directa impertinència, és el nivell de llengua, de lèxic expressiu i puríssim dels sèniors canetans, que, naturalment, em recorda el que emprava l’avi ramader. Tot i les aclaparadores interferències comunicacionals, i les provocades confusions identitàries, esbombades per quatre espavilats de política mala fe desinformada, molts dels conterranis mantenen la conscient vitalitat de la llengua materna.

 

Conversa ben matinera amb Josep Conill sobre la poesia de Gabriel Ferrater, suscitada en haver penjat en un dels canals enxarxats un seu poema que m’agrada molt: “A través dels temperaments”. El castelloner es mostra crític amb diversos poemes del reusenc que creu “mal plantejats, mal resolts, decebedors”. Si algú pot revisar amb lucidesa les nostres vaques sagrades, sense dubte és Conill. Potser, sí, Ferrater era millor assagista. Però, com també reconeix l’autor de “Sic transit gloria, mindundi”, té un grapat de poemes magistrals. I potser amb això, pel que fa als incerts reialmes dels versos, sobra i basta. Un sol poema encertat, al meu parer, ja justifica la travessia.

M’adono que, en realitat, he estat poc ferraterià, pel que fa als versos. De fet, cap comentarista n’ha notat la petja, així com sí que m’han atansat més a irradiacions com la de Foix, Espriu o Estellés. Fa de mal dir, tot això. Som en terrenys on no hi ha les menors certituds empíriques, on els tarannàs, els moments vitals, les sensacions, són tan capricioses com determinants.

Potser l’excés de “pensament” a Ferrater li frigorificava els versos…com passa en alguns trams de l’obra de Riba, al meu modest entendre. Poden haver-hi “idees” en els poemes, per descomptat, però equilibrar-les amb diguem-ne “sensacions” imatgeria o punts de fuga més “emotius”, i que el resultat siga reeixit, no és gens fàcil. A més, en molts bons poemes sol haver-hi un detall o ingredient que potser ni l’autor/a sap com hi ha fet cap, allò que se’n deia els “regals dels déus”. La conversa amb J.C. ha estimulat tots aquests bizantinismes. No és mala gimnàstica per als preliminars trèmuls d’una dillunserada.

 

Em poso en les gavetes d’esbossos guardats. Fem altra cosa que esbossos? L’encant de les simfonies inacabades va, també, a gustos. La sortida estanquera. Claror enriolada amb aire fred. Més cafè, més musiques variades per companyia, en tornar al banc remer. Els butlletins de notícies. Observadors internacionals fan saber que creuen que el jutge Marchena, en el judici al Suprem als líders sobiranistes, és d’una manifesta parcialitat. La disparitat d’armes entre les defenses i les acusacions, l’omissió de proves documentals –vídeos, sobretot-, els drets de manifestació, expressió i reunió cívica criminalitzats,  la permesa càrrega opinant de la fiscalia i l’advocacia de l’estat, donen la raó als juristes independents que es miren la vista. La sentència dura, l’escarmentada desanimant dissidències, ens temem que és exigida per l’alta instància coronada, com ja demostrà en unes noves declaracions a Barcelona, sense venir a tomb, en un congrés de telefonies i cibernètiques.

Plat d’arròs al forn sobrat d’ahir per dinar (gens passat, memorable). Sesta d’abandons sublims –escurant tensions i cansaments, potser. Lluminositat primaveral en els finestrons del vespre. Adobo pàgines dels originals que vaig fent. Qui té projectes es distreu, si més no.

Ha arribat al correu ordinari el nou llibre de poemes de Manel Alonso, “Quadern per a Joan”, versos en record de l’escriptor i metge del Grau de Castelló, Joan Baptista Campos, una de les baixes sensibles en les nòmines dels qui començarem a publicar a la dècada del vuitanta. Amb Campos havíem coincidit, com a cordials saludadors, en alguns saraus del ram, un a la Vall d’Uixó, com a guanyadors, ell en poesia i jo en prosa, dels premis de la vila. En el pròleg que el mateix Alonso posa, explicant la gènesi dels poemes, ens cita a tota la colla aquella, de la qual en va ser editor literari en un parell de segells on treballà. La memòria és un cementeri, titulava un prohom les seues memòries. El llistat d’absents comença a ser gros. I xiulen les bales –avui mateix hem sabut el decés de l’actriu gironina, encara tan jove, Cristina Cervià. Gent de vàlua amb recorregut tan curt. I gent tan perillosa i tòxica que aguanten anys i anys. Així són les distàncies, les regles fumoses, del passar avall. Sortosament, no depenen, en la darrera instància natural, si més no, de cap voluntat humana.

Sortida a la farmàcia i al supermercat, fent una mica de volta, passejant la mirada lenta pels bulls de florides d’enreixats, parterres, jardins  i horts del barri, estirant les cames que es quadriculen de les assegudes llargues. Els capvespres d’aquests darrers dies d’hivern, i més amb un polsim de salpebrava mestralera, mereixen un silenci de talla gran i fonda, sense saber si som cosmos o caos, com es preguntava Borges en més d’un text.

Més revisió de materials en reprendre el fil. Algun recés per fer una ullada a les propostes dels núvols del caos enxarxat. Potes espanyols i sud-americans joves. Tenen més influència dels Carver, Ginsberg, Bukowski, Elisabeth Bishop, així com altres coetanis anglosaxons, que de la pròpia tradició més o menys contemporània. Deu ser un dels efectes de la mundialització, que els models de les noves lleves poden trobar-se més en qualsevol literatura, que a vegades en la pròpia, i a velocitat ben escurçada. En l’oferta general, òbviament, les literatures de llengües potents, que travessen fronteres i dominen mercats, tenen més escampada d’escaparata.

Refugiat en la lectura i mirant l’espai de Graset, a la nit. Dillunserada per reprendre els pols que convé més.

 

Un no pot ser sensible al món sense entristir-se sovint.

Eric From.

 

(Imperdible)

I finalment caragolo

les verdes persianes mallorquines

a les finestres de la casa

que no tindré mai

i que la tan democratitzada estisorada

no podrà prendre’m.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Campanya pels drets lingüístics