Home > Blocs > Plàncton. El Bloc de Josep Igual > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Pereccafe2019igualDimarts, 5 de març. 

Todo es menos.

Juan Ramón Jiménez.

 

Dempeus a dos quarts de nou. Els temptejos preliminars amb desídia somnolenta i cafè d’urgència. Tramesa la part d’aquesta llibreta, que potser aquesta passada setmana, trasbalsada, ha quedat més grisa del que potser convindria. Va com va. En el seu particularíssim reglament de lloances, Josep Pla valorava molt els escriptors en gris. Ser un bon escriptor en gris no és poca cosa. Qui s’hi posa ho sap. El cas és que compleixo amb el compromís. Un carroll de notes més, que el món no necessita, però potser fan companyia a algú o altre.

Em situo en el baix continu d’una carpeta. Les inèrcies monòtones que eixuguen les dispersions forçades per feinetes exigents, remunerades d’aquella eterna manera: poc, tard i malament. La quantitat industrial de bajanades que s’han de tolerar per anar navegant és enorme.

L’escriptor Gerardo Markuleta ha traduït al basc un fragment, de fa uns anys, d’aquest bassal de plàncton, on escrivia sobre el poeta palestí Mahmud Darwix . No sabria dir si la versió és ajustada o no. El basc no li deu res a la romanística i els menjadors de peix fregit ens quedem amb un pam de nas, en la confiança en el dau favorable del benefici del dubte.

La sortida a la farmàcia i a l’estanc. Humitat a l’aire, núvols baixos, i un sol que els va trencant amb cisell de dits pacients. De la farmàcia m’emporto un grapat de medicaments per a un jubilat i només pago la bossa, dos cèntims, on encabir-los. Les dependentes, antipàtiques i eficients. Al taulell del costat hi ha una senyoreta rotundament, potser fins orgullosament embarassada, acompanyada per sa mare en el traginar de les capsetes amb píndoles. L’espècie potser es defensa amb l’alegria dels feliços. El regal de la vida, diuen els tòpic cursis. Vaja regal, casundena! I, parlant de jubilacions, l’escriptor Emili Piera ha de deixar la seua columna al periòdic perquè li és incompatible amb la pensió de jubilació. Deien que arreglarien el despropòsit dels drets d’autor i les col·laboracions per als escriptors jubilats. La corporació CEDRO fa temps que lluita amb el tema, però no hi ha manera. Cervantes no hagués pogut escriure “El Quixot”, amb aquesta llei, que diu tant d’on som posats i potser és una mordassa mig dissimulada més. Una autora o autor, a seixanta anys fets, pot estar en plena forma creativa i quedar-li corda llarga, però l’administració li diu que si vol continuar ha de triar entre la pensioneta o seguir passant la maroma de les precarietats de l’ofici, tan pronunciades en el llarg impàs entre el vell, que s’arrapa com pot, i el nou, que encara entranya molta vacil·lació.

 

Joan-Josep Sancho era un dels mestres impulsors de l’escola d’estiu d’Alcanar, a primeries dels anys vuitanta, i em va llogar per fer un recital dins les activitats. Aleshores, divuit o dinou anys, tenia fetes potser una dotzena de cançons, i una nòvia morena, que s’assemblava a la Carmina Ordóñez, però sense ser fatxa. Assegut enmig d’un rotgle de gent, sense cap amplificació, guitarra i veu, vaig fer el recital a plena satisfacció dels organitzadors de la trobada. Entre la dotzena de peces pròpies en tenia dues on feia participar el públic, i allò sintonitzava plenament amb l’esperit de l’aplec de mestres i criatures.  Tots hem sigut una mica de l’aplec kumbaià, sobretot en la primera joventut, és clar. En enllestir, un dinar amb la nòvia morena i poeta a Les Cases. Abans, en la sortida a la carretera, en el punt nefast de la cruïlla de l’Àngol –ara ja arreglat- ens vam jugar la pell, perquè la poeta tenia galàxies més urgents que atendre en el seu cap que fixar-se bé en si venien vehicles a esquerra i dreta. Salvats pels pèls de l’envestida d’una camió, la ració de musclos demanada per obrir l’àpat tenia sabor de l’all i julivert de la cremant alegria d’estar vius.

Amb en Sancho, ens hem anat trobant en altres activitats relacionades amb la lletra i la llengua. Ara em toca presentar-li un dia d’aquests un llibre que ha coordinat, amb locucions, refranys i frases fetes, que comenta amb ciència i claredat, i sobre les quals diversos autors i autores han dit alguna cosa o han fet una peça. Em va demanar participació, i, precisament, vaig aportar al volum l’ampliació en forma de faula d’una d’aquelles cançons que feia cantar al públic dels recitals, i que tenia per tornada la frase feta “I què sabrà el gat de fer culleres?”, que la deia ma mare, i després vaig trobar que Mercè Rodoreda la posava en un boca d’un dels personatges de “Jardí vora mar”. La faula també l’he incorporada a “Circ de puces”. El llibre de Sancho, “El rebost de la llengua”,  és una llaminadura bona de regalar i dóna variada mostra de la manera d’estar al planeta dels oficis, conyes i temors dels nostres avantpassats. Bona part del repertori de locucions, parèmies, refranys i frases fetes, tan vives no fa moltes dècades, va passant avall sota la mola d’una globalització desmemoriant i l’incert destí d’una llengua acorralada per enemics rabiosos i poderosos. Un matalàs pesant al què cal afegir que molt oficis –dels sectors primaris, sobretot- s’han extingit o transformat considerablement.

 

El Premi d’Honor per a Marta Pessarrodona. Inesborrable una nit passada a Tarragona, en una trobada gremial, conversant fins a les hores petites. En realitat, hom més escoltant-la que res. Un pou de ciència literària i saber viure al marge d’acotacions convencionals i altres paranys ressecants de l’ànima. Lliçons magistrals sobre Rodoreda, Benjamin i una rastellera llarga de poetes i prosistes del món, tot ingerint uns whiskys lentíssims havent-hi sopat en un hotel llogat per l’organització –sector institucional. Els premiassos amb voluta daurada de capitells oficialitzats ens els creiem una mica més quan els hi donen a amics, coneguts i saludats. Després de la trobada tarragonina vam seguir xerrant una temporada per correu telemàtic. Em va comentar generosament els “Quaderns deltaics”. Com ja sabem de llarg i de lluny, els pesos pesants de veres són accessibles i generosos.

Arròs, col i fesols per dinar. Alcalina recarregada de la presa de terra. Les notícies. Les mentides flagrants de diversos testimonis de l’acusació en el judici al govern Puigdemont. Aportant pedretes al relat de la instrucció, amb cons voladors, iaies atacant amb rentavaixelles, i cançons de La Trinca enlairades sense amor, no com diu un dels advocats de l’acusació popular, quan exerceix de soflamant neofalangista, que el franquisme afusellava, amb amor. Si no fóra tan dramàtic, pel fet de jugar amb les llibertats d’unes vides, faria riure la comèdia que s’està representant al Suprem. El pitjor de tot és que el relat falsificat està imposat a bona part de l’estat pels mitjans còmplices, i molta ciutadania no es molesta en verificar-lo, desconeixent que la pèrdua de drets de les dissidències no es limitarà a uns col·lectius determinats. Una autèntica “justícia de l’enemic” amb revifalla d’aromes franquistes.

 

Tarda tranquil·la i enfeinada. Sortida a comprar el berenar i aigua mineral. Una llum melosa, amb pinyol de melangies vagues en la polpa. Més gestions amb llibreries, per la roda de presentacions i per la cosa de Sant Jordi. També hem quedat entesos amb la regidora de Benissa, per la reunió del jurat: finalment votaré per telèfon i m’estalviaré un viatge (hauré de ser el 25 d’abril, pel lliurament de premis i la presentació de “Circ de puces”). Pel mig, hi haurà sortides de la ruta Arbó, presentacions dels llibres de Cortés i Sancho, entre altres menudalles. Tota una feinada, en va, segurament. Ja procuro estalviar-me moltes embarcades, però aquestes són ineludibles. Ens toca fer el saltimbanqui en saraus cada vegada més catacumbals. Després, un detall o altre potser salva l’estofat de mediocritats i carallotades i, si volem, fins ens podem conformar d’haver trobat uns granets de certa complicitat benvolent.

Al “Telenotícies” de la nit entrevisten Marta Pessarrodona. La primera pregunta és una mena de retret: com és que no ha fet novel•les? La infatigable –i errònia- superstició de la novel•la com a gènere superior.

 

Dimecres, 6 de març.

Més o menys despert a les vuit. Desperts en la matèria dels somni? Feta una noteta que va començar a voltar ahir i ha travessat la nit sencera perfilant-se entre el pèlag de sargassos i pirates romàntics dels somnis que no recordo ni molt ni poc.

Les darreres hores de l’apocalipsi per entregues on pareix que som posats. ¿Serà la pura estultícia fatxenda la que expulsarà l’espècie de la benvolent escorça fràgil on som acollits?

El primer cafè, mentre es reinstal·len els programes de la memòria i els jocs del suposat raciocini. Cap a l’ajuntament a dos quarts d’onze. Parada tècnica per prendre un segon cafè que escure les lleganyes hipotenses d’un matí de nuvolada baixa i grisor emplomada. Una cafeteria concorreguda. un paio que compra entrades a la caixa per un concert de Melendi a les festes. Els governs municipals autoproclamats de progrés també fan concessions freqüents al populisme més xaró.

Abans d’entrar a l’edifici de la plaça de l’església faig unes pipades assegut en un dels bancs de fusta. El mossèn i un tipus que potser l’auxilia en les intendències misseres, potser repassen detalls estratègics. Al balcó de l’ajuntament hi ha un pancarta llarga demanant la llibertat dels presos polítics. en una casa particular, llaços grocs penjats al balcó i una estelada en un altre.

Entro a l’edifici que ocupa el xamfrà d’un carreró del barri antic. Severes fatigues en els colomars abandonats, clapes de calç i pintats remots. Amb la regidora en un despatxet fred, impersonal, les finestres del qual s’aboquen a l’esgambi lluminós de la plaça. Crec que desfem alguns malentesos. Quedem més o menys entesos per a possibles sortides de la ruta dins la Festa del Mercat a la Plaça, recreació de l’època, precisament, en la què Arbó ambientà diverses de les seues novel·les, sobretot les del primer cicle ebrenc. És una dona de pocs compliments, aparentment esquerpa, però avui m’ha tractat amb guant de seda, potser endevinant que no estic massa content de com han portat diversos detalls de la promoció de la ruta –potser no s’acaben de creure el potencial de l’aposta.

En enllestir, emprenc la tornada a l’escriptori. Vianants atrafegats,  altres que desdejunen sense pressa en les terrasses. Al supermercat, ajudo una senyora, que es mou dificultosament amb un taca-taca, a baixar-li d’un prestatge alt una ampolla d’amoníac, arma ideal, tocant dels rentavaixelles, per a rebel·lions tumultuoses, segons alguns testimonis del judici al Suprem. En tenen un fart per provar la violència que asseguren hi hagué a la tardor del 2017, però no els hi falten crosses retòriques i ideològiques, facilitades fins des dels magistrats.

Sopa d’escudella per dinar. Més tralla demencial a les notícies: una secretària judicial aporta les proves definitives sobre la rebel·lió perpetrada al registre de la conselleria d’economia del 20 de setembre del 2017: “hablaban catalán” i “chillaban que votarían”. Una llengua oficial i un dret universal, podríem pensar els incauts, els il·lusos, però no, la broma s’ha acabat i la carta de drets va redactant-se novament amb propòsits de quallada solera.

Sesta plaent. Treballant una pàgina, després. De mica en mica s’omple la pica. Una mica després sóc assegut en un taula  arrecerada a un finestró de la cafeteria neta d’un hostal tortosí de prop de l’estació d’autobusos, on fan el cafè mig bo. El finestró ensenya el ciclorama d’un tros de cruïlla de carrers, amb gent i vehicles que passen. Mirar sense pressa des d’un punt concret dóna marge per diverses conjectures sobre els rostres i els tràfecs contradictoris. De fora, també em poden vore a mi, si s’hi fixen en la peixera neta, amb el logotip de l’establiment esgrafiat en fumet esmerilat al sòcol de la vidriera. Penso en una foto que hi ha de Georges Perec assegut en un cafè parisenc, retratat des de fora, amb aquella cara de gat murri que solia posar. La grisor del dia ha rebullit una clara d’ou en la tarda marcida, a tall de borrosa notícia del sol.

En ser a l’escriptori, ullada a articles variats i informacions. Quan apago els estris del talleret m’assec a llegir Juan Ramón Jiménez. El seu compromís republicà fou tan significat i intens com el d’Antonio Machado, però potser no es recorda tant. També hagué de mamprendre els camins de l’exili i el règim franquista el va esborrar del mapa tot el que va poder. Quan li donaren el Nobel posaren tota la sordina que pogueren en la premsa del Movimiento.

 

un bar llardós

(una mica de merda no mata a ningú,

digué un escèptic insigne)

on repassar les arrels antigues

-res de nou sota tanta desolació sorda-

de tant desconcert,

i llepar-se les ferides

de tant donar-se en va.

 

atures la mossegada

dels rellotges apressats, banals.

a quina hora sortia el darrer ferri?

 

Dijous, 7 de març.

Les set i vint-i-set en aquesta ratlla: filera de formigues desorientades que segueixen l’aroma del cafè i l’estela inaferrable de la fe en la paraula.

El poeta i assagista Gerard Vergés va néixer un set de març de 1931. Ho recorda una pàgina literària amb un magnífic text de Jaume Subirana i una selecció de poemes. El cas  de la marginalitat de Vergés, un altre estrip en la túnica canònica. Fou independent. Si una cosa no li agradava ho deia –i ho escrivia. No abandonà el seu redós de llibres substanciosos i solfes amades entre tarongers per prestar-se a cap dels xous escaladors i d’intriguetes gremials. A certes dignitats i geografies els toca pagar el peatge de tanta pèrdua de criteri en estaments on s’hauria de filar més prim. Una figura i una obra de primer ordre en el purgatori displicent que abonen tants cretins. Va com va: molt malament. Totes les converses amb ell ara em semblen poques, però això deu ser percepció d’enyoradís. Em penso que teníem una afinitat gran en l’art de la ironia, cosa que ajuda prou en la bona comunicació.

El darrer bany de formol que li ha caigut al surrealisme –moviment essencialment literari-, és que el terme s’haja tornat un comodí d’imprecisions multiusos.

Navegant per diverses gavetes de materials en la matinera. Un escriptor ha de reconèixer que no fa allò que vol sinó allò que pot, diu Espinàs, que avui fa noranta-dos anys. I sí, fem el que podem, per exemple acaronem la flor blava de l’espígol brotat sobre els solcs d’unes velles trinxeres on dormen els ossos sense reparació. L’ànima de la textualitat fa que ens sentim l’espígol, la trinxera, l’ossada adormida sota les llunes d’hivern, i qui fa el recompte ensems, que és clar, no és la reparació idònia, que potser només és una descordada pregària heterodoxa remugada des de les cisternes de la impotència.

Quan més menteixen, millor s’expliquen. En el tema d’esclafar la dissidència, la diferència, la llengua sense musculatures d’estat, la presumpta esquerra espanyola pensa el mateix que les dretes intractables. Sempre hi ha una decantació aspra, un trampa d’incompliments i amenaces quan fan la política pensant amb nosaltres. Ja ho avisava Fuster: tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres. El sucursalisme obedient no és cap convenient política pròpia. Per si ens havíem distret una mica, darrerament totes les remarques semàntiques ens recorden que som colònia sota un esclop que entén el diàleg, la negociació, com una humiliació.

El xiquet de Deltebre, Aaron Garcia, pateix una de les malalties dites rares o minoritàries: granulomatosa crònica, una immunodeficiència primària rara que es caracteritza per presentar de forma recurrent diferents infeccions fúngiques i bacterianes greus. Ahir, els seus familiars llençaven un missatge per les xarxes socials demanant donats de sang, del grup A, per poder seguir el tractament, i en poques hores una veritable allau de donants va satisfer amb escreix la demanda, deixant també les reserves sobrants per al Banc de Sang. Enmig tantes informacions descoratjants, la resposta del veïnat potser diu alguna cosa positiva i fonda que encara manté pòsits d’humanitarisme blanc. Per no espatllar la dolçor del fet solidari, ometrem les causes per les quals les malalties menys rendible farmacològicament s’investiguen poc o gens, dins el dèficits crònics de la investigació en les nostres incurables ressagades.

Escrivint i llegint en la quietud lànguida de la tarda diàfana. Sortida a l’estanc i al supermercat. Una cua llarga a la caixa. El xicot simpàtic avui mostra la cara de l’angoixada, perquè ha d’estar pendent del forn que cou els artefactes congelats que fan passar per pa, que haurà introduït ell mateix, i les impaciències de la tanda esbufeguen contrariades. Mentre espero, amb la coberta d’una revista acolorida m’assabento de que la periodista Maria Teresa Campos ha pogut fer satisfactòriament la mudança a la seua nova casa i quedo alleujat, pobra dona. Ser primera pàgina per fer una mudança s’ha de reconèixer que té mèrit. Això sí que és un  star-system folgat i ben atès. En una altra revista, de format més petit, aposten per la fortor de la tragèdia: una dona en la quarantena, que no sé a què es dedica, que confessa que va ingerir un flascó de barbitúrics per l’abandó d’un presentador televisiu. Finalment el caixer em cobra, sense comentaris, i puc tornar a la grisor artesana de l’escriptori. No coneixes a algú fins que l’has vist irritat.

Convocades diverses manifestacions de protesta per les desatencions ferroviàries en el sot comunicacional que va de Castelló a Tarragona. Les apagades en tants trams nostres no en tenen res de casuals, potser obeeixen a males intencions geoestratègiques que a Madrid tenen més clares del que es pensen molts ciutadans de bona fe d’aquests territoris.

Arriba una guitza, sense més sal ni més oli, des d’un dels casals de jubilats on actuem, a plena satisfacció de la parròquia que acudeix, segons manifesten. Hi ha un element a la junta que ens té enfilada la proa, pel que es veu, i ens vol deixar sense dates per a l’any vinent. El motiu de la tírria és que ens troba cars, perquè, tot i que li hem fet pedagògiques explicacions sobre l’IVA de la facturació, no ho entén i creu que li pugem el catxet –que és el mateix, és a dir, molt menys, que el de fa quinze anys. En fi, ganes d’anar deixant, només es puga, el circuit on les burreres i les manies dels diletants contravenen totes les enteses bàsiques del professionalisme. Li dones un carreguet a un idiota i la centrifugadora del perniciós grotesc es posa em marxa immediatament.

Llegint a la nit: rebosteria variada. Atenent universos que feia molt que no revisitava, com el de Gastón Baquero, poeta cubà exiliat. Prenent també notes sobre el llibre de les dites de Sancho i barrinant sobre els diferents –molt diferents- compromisos que m’esperen, sobreposant-me a l’enrònia de que cada vegada em queden menys ganes de prestar-me a la mica de vida social de l’ofici. Ja he deixat d’acudir a determinades collonades que m’avorreixen i em fan perdre temps. Però potser hauré de fer una nova revisió i aprimar més la llisteta. Per fortuna, de l’opció de prestar-se a molts ballets de monetes ja m’han expulsat, amb el tradicional joc subterrani, els manegadors principals.Omelette  per sopar.

 

El PIB ho mesura tot excepte el que fa que valga la pena viure.

Zygmunt Bauman.

 

La racionalitat ja no interessa massa. Es prefereix l’espectacle continu. Planegen a pleret les desvariejades homicides.

 

Disfressem d’esperança l’esmolada incertesa. Es comprèn que no podem deixar de ser litúrgics.

 

(Meditació)

Els sols parats

en la florida dels teulats que són,

però que no vorem.

 

La paradoxa de la rosa

en l’enramada abrupta

dels enderrocs.

 

El silencis mentiders

que arraconen

les callades del consol.

 

L’eco monocord

que ens reconeix la carn viva

del dolor sense ribes.

 

Divendres, 8 de març.

Aguda xerricada dels pardals, cants i contracants, a un quart de vuit. La innocència xarrupa el calze de l’alegria, subjectant les amargors de la memòria. Llum tendral i teuladins desplegant l’entonada. El tresors regalats de la sorpresa de seguir viu. I l’humil paradís artificial de la negror barroca del cafè a la tassa del somieig volàtil.

Vuit de març. La vaga feminista. Les dones no integrades en els paranys patriarcals, les joves, sobretot, poden obrir l’escletxa per renovar molts segments d’aquesta societat malaltissa. Deu ser la penúltima esperança.

Tomás Luis de Victoria a la gramola. Feia molt que no tornava al compositor de Déu. La serenor lluminosa. Els enteixinats de les dòcils arquitectures de les veus empastades ballant amb el misteri.

Llegint articles variats. La madrastra espanyola no té remei. Els nous feixismes s’han despertat sense complexos. La inseguretat total davant les arbitrarietats ideològiques del moll poderós de la judicatura.

Penjo poemes de tres poetes que m’agraden: Emily Dickinson, Maria Mercè Marçal i Anne Carson a les pàgines enxarxades. A la Marçal la vaig tractar una mica. Una criatura plena de misteri i dolcesa. Amb la Carson crec que m’entendria. La seua visió de la jugada m’és familiar. I, de les flors del jardí secret de la Dickinson tots n’hem après conducta d’humilitat, que és la que dóna més rendiments en la inacabable faena de “saber no sabent”.

Obro les carpetes de materials. Descanso d’unes en les altres. Les gestions de carrer habituals. Una claror amb borboll primaveral que obre els esperits. Pres un tallat al bar del barri. Ambient d’esmorzars de forquilla. Homenots a qui ningú els escriurà uns homenots, tot i que en cada vida, per elemental que semble, hi ha diverses novel·les possibles.

En tornar a l’escriptori llegeixo papers sobre Gastón Baquero i la seua vida a Madrid. Trobà la complicitat de Gerardo Diego. Baquero era un liberal conservador que havia fundat revistes i anat amb la colla de Lezama, Piñero i altres poetes cubans importants. Feu mecenatges en artistes i poetes joves, tot i haver nascut al si d’una família ben humil, però tenint una nòmina com enginyer agrònom i periodista sota el paraigües del règim de Batista. En ensumar-se el seu destí sota la bota del castrisme tocà el dos cap a l’Espanya franquista. Baquero era mulat, homosexual i de dreta, banderins que li procuraren tota mena de desconsideracions. Segons testimonis que el tractaren de prop, com Lezama, tenia una tirada gran a la fantasiejada barroca, perquè la realitat se li feia insuportable. La seua poesia i la seua prosa tenen interès. En podem prescindir, com recomanava Barthes, de les parts de biografia que no ens facen el pes, com fem amb Gerardo Diego i altres. No es de preveure que els aspres de VOX es posen a reivindicar-los, no cal patir. Una religiositat catòlica, hibridada dels heterodoxos joiells de la “santería” afrocubana, els seus propis conflictes d’identitat, l’exili, la soledat i la incomprensió foren els temes que recorren la seua obra. Tot i el títol d’enginyer, passà casa amb tots els papers de l’auca del periodisme.

Bullit de patata i bajoques per dinar. Serveis mínims en els informatius. Seguiment baix de l’aturada feminista. Sesta assossegada. El mateix programa lent i més o menys profitós en la vespertina –radiant als reialmes oberts, enllà dels finestrons. En un recés, rellegeixo fragments dels diaris d’Anaïs Nin. Un dels éssers més lliures i valents del planeta literari. L’incest amb son pare i el famós triangle amb June i Henry Miller. La transparència lúcida amb que ho eleva a art, a fondo, precís i preciós art literari.

Al súper del barri han fet vaga dues hores, de quatre a sis. No m’ho esperava, per la indiferència per la convocatòria que aparentment mostraven les empleades –majoria absoluta- aquest matí. Però, les aparences són només aparences, com deia Fuster en un aforisme. Amb les condicions laborals i salarials amb que deuen treballar, dues hores són una audàcia estimable. El que els descomptaran per hora d’aturada probablement serà superior a la remuneració per hora treballada.

Si el seguiment de la vaga feminista potser no ha tingut l’amplitud de gran paralitzada, les manifestacions del vespre sí que han sigut nodrides i cridaneres. El clam de les dones per tantes desigualtats, maltractes i sostres de vidre, és important, però hi ha dirigents que, tot i les posturetes, no calibren exactament que potser estem davant el moviment de fons més sacsejant i vital, per no dir que s’oposen en els fets, quan s’apaguen els llums dels discursets. El malestar, en sectors desafavorits, es fa notar cada dia. L’esquerra és incapaç de plantar cara al neoliberalisme salvatge. I les dretes retrògrades ja han arribat a quotes de poder, i per quedar-s’hi. El feminisme és un valor d’esquerra. Però, en la praxi de tantes sigles el més calent és a l’aigüera. El pas decidit de les dones potser quallarà una albada de convenients desinfectants contra els nous feixismes.

Entrepà de tonyina amb tomaca per sopar. Acabat d’una asseguda el relat de Fede Cortés que he de presentar un dia d’aquests. Amb sorteta, una cosa darrera l’altra, potser arribarem a tot. I, de no arribar, tampoc passaria res: avantatges de ser prescindibles.

 

Escribir significa suplantarse, ser una voz distinta. Por eso Rimbaud pudo decir: “Yo es otro.”

Juan Villoro

 

(Ara mateix)

El pilot roig exclama

“és ara mateix”.

I quan desxifres

quina ànima pobla

l’exacte camí

de l’ara mateix

ja és ahir.

 

Dissabte, 9 de març.

Dormida discontinua. Si en sóc de desgraciat: m’he passat un bon tram d’insomni fent-me els discursos i repassant les indicacions de guió de la ruta Arbó. Si n’hi haurà de possibilitats en els vastos repertoris del somieig! Doncs no, ha hagut d’aparèixer la cabòria redundant. Espero que el detall siga part de la inquietud habitual d’abans de que tot rutlle com ha de rutllar. De fet, des de la conferència sobre el novel·lista al centre d’art “Lo Pati”, de l’estiu, em penso que tinc prou apamat l’ordre de la lliçó. Si en fa d’anys que predico i escric en favor de l’autor de “Tino Costa”, més de vint. La seua perdurada va a ràfegues, a fluxos, però no aconseguim que ocupe del tot l’escó sòlid que li pertoca en el panteó dels nostres clàssics. Si escriure és una lectura personal de la tradició rebuda, desconèixer fites clau d’aqueixa tradició és molt mal negoci. Però hi ha a qui la mancança no l’amoïna gens, i així ens va. El d’Arbó no és cas únic, ni de bon tros, el bagul dels oblits el tenim plenet. Hi ha qui viu, fins entre el gremi, en l’emmarcada mental que serveix l’enemic de que la nostra literatura no és gaire res, quan, havent sofert –i encara va l’assot- tants greus inconvenients, és una de les més potents i variades de les que han donat les llengües sense estat propi.

Bromes amb Toni Mollà tot comentant un article seu. Un cafè, un altre, beuratges per condicionar el paladar i la mirada. Al racó dels besllums un solitari que recorda a Kavafis. Una escarbotada de cridadissa pardalera al pati. A la gramola, a un Mahler dirigit per Bernstein el succeeix un directe de Os Resentidos. Els contrastos de la paradoxa vital manegada pels xips. Espero una trucada de Benissa, per la votació com a jurat del premi de narrativa. Penjo un poema de Houllebecq i dues proses curtes de collita pròpia a les pàgines d’autor. Dissabte d’airejar les estances i estendre la roba. De curar-se els fàstics amb les divines desproporcions renaixentistes. De faules que potser encara parlen arameu vulgar (tria potser intencionada de profetes i messies). De vore les neurosis alienes, tan vulgars com les pròpies. Dissabte d’alegre surfisme absurd sobre les onades dels hologrames teledirigits.

Finalment, amb una hora i mitja de retard, arriba la telefonada per decidir el premi. Coincidim en que no hi ha cap dels originals que destaque molt i valorem els que portem més puntuats entre la mitjania alta –les bases no contemplen poder deixar-lo desert. El sistema de mans lliures de la telefonia em dificulta seguir bé les consideracions de les dues autores que completen el tercet judicant. Crec sentir, entre les veus amb diferit d’escafandre, consideracions un xic sentimentals, que em pareix que no són estrictes valors literaris, però, com que no vull posar-me a discutir amb ningú i aspiro a enllestir abans de que em tanquen l’estanc, ho deixo anar. Al final, s’endú la propina un original que hom portava com a tercer. Ja solen anar així les votacions dels premis realment oberts.

A la una tocada corro cap a l’estanc. Un sol esclatant, que dóna gust de parar com un solemne fardatxo estoic. Sopa d’arròs amb cigrons per dinar. Les notícies del món. El desastre humanitari d’Haití, i altres, desapareguts de les cròniques. Ara toca la situació veneçolana, amb actors a qui el sofriment de la població els importa un rave.  Sesta encalmada. Cafè d’entonada. Volta deltaica després. La claror esclatada, els camps en fase de preparació per al cicle arrosser –terra d’ un ocre esblaimat. El cel alt, d’un blau rutilant, amb núvols menuts –una llenca allargassada de calitja al peu dels cims. El sèrum de les sèquies, reguers i canals, el riu, la dolça remor d’aigua –que cantava Vergés-, els rengles d’àlbers, que ja sortien en una novel·la d’Arbó de primeries de segle XX. El seguit de coloracions i dibuixos sempre presenta matisos distints, per molts anys, i en totes les estacions, que esguardes la planúria.

Compres de queviures en un supermercat. Trobada, davant la secció del peix congelat, una parella d’ancians que ens reconeix de les actuacions al seu casal. Ell es posa a entonar “Rosó” en un punt de la conversa, refilet de trèmolo misser, una teatral aclucada d’ulls mentre es posa una mica puntetes -és molt baix-, i l’afinació aproximada; confessa que li hauria agradat ser artista. Em miro un polp envasat, l’etiquetatge del qual diu que ve de molt lluny, i no sé per quin automàtic caprici penso en l’ull de bou ovalat d’un gravat, amb el capità Nemo d’una edició il·lustrada de Verne, i en les estacions del viatge que haurà fet la vianda des del nord europeu fins a un establiment de Deltebre.

Mirat el futbol. Un Barça molt dosificat guanya a un Rayo Vallecano molt fluix, remuntant un gol inicial dels madrilenys. En la retransmissió sempre poso l’audio de Catalunya Ràdio. Al comentarista, per definir l’aguerrida intensitat del jugador xilè Arturo Vidal, no se li ha acudit altra cosa que dir que és com “un jabato”(les entortolligades del “catañol”), i un altre del seu equip, informat per diversos oients, ha dit que “Jabato” era un còmic antic, pur vintage diu –literal-, crec que amb guió de Víctor Mora, i no sé si també dibuixat per Ambrós, com feien en “El Capitán Trueno”, o per algú que l’imitava o pertanyia al seu taller –si es que el bon home tenia taller. Doncs sí, ja som pur vintageels nascuts en el dit baby-boom, que endrapàvem aquells tebeos amb avidesa infantil (en el meu cas, més els de Trueno). Envellir és això, que una cosa que per nosaltres té una sòlida vivesa sentimental per a uns altres, vinguts després, és clar, és una vaporosa arqueologia esgrogueïda.

 

Empoma-ho com pugues.

Demà passat ja barrinaràs

si n’ets mereixedor

(no vindrà d’un salm asmàtic més

al mur de les lamentacions)

 

Diumenge, 10 de març.

Aixecat a les vuit. Dormida potable. Els intermitents signes del refredat, que dura mesos: els núvols i clarianes de la presó del cos i els seus grinyols lànguids. Cantata de Bach en vena (precepte heterodox). Desdejunat de cafè amb llet i magdalena. Proust la sucava en un té, però posats en filatures de melangia la variant no ens afecta.

Llegida la pàgina, sobre les dispeses d’estudiants del 1918, del “Quadern gris”, que toca avui en la repescada virtual que en fan alguns webs, entre els quals el de la fundació de Palafrugell que manté la presència del prosista emboinat de manera tan fina i eficaç. Llegeixes Pla a les nou del matí i les juntures mentals pareix que llisquen mes harmonioses. Em ve a la memòria el compàs jovenet, catorze, quinze anys, en que havia descobert el fascinant univers del poeta Foix, que també feu el seu diari de l’any 1918-  i com Pla no m’agradava. Amb el pas dels anys els puc llegir tots dos sense cap greu indigestió. Em penso que la reunió eclèctica de poètiques aparentment antagòniques, no només en el cas que esmento, m’ha aportat solatges importants per arribar a un to personal que diria que pot calcigar diversos registres. Em resulta ara increïble pensar que Pla no m’entrés a primer cop d’ull, però evidentment calia estar més corregut per assaborir les seues coordenades estilístiques i conceptuals.

Toaleta profunda. Afaitat de barbat: jardineria versallesca en miniatura. El tipus de l’espill, els dos possibles: el tímid racionalista i l’obscur que el provoca. Escric una estona, repasso altres notes recents. Volta pel pati: un tros de cel blau sobre la testa, com recomanava Proust, les vitamines del sol decidit, la sorpresa carmesí d’una florida. Els mosquits més precursors, potser fills de dadà, també, exploren territoris. El pregó primaveral es consolida. Amb les clarors els mediterranis som capaços de reinventar-nos una altra vegada. L’ànima ens funciona amb plaques solars. La salabror portuària potser ens dóna aplom per a les ventades artificials d’aquests dies malalts. Posada la gàbia dels periquitos a prendre el solet. Un estornell jovenet se’ls atansa i fa l’efecte que els saluda. Un instant, una escena, digna d’un dibuix oriental dels molt antics i delicats, d’un haiku subtil, potser d’una faula fantasiejant sobre què s’han pogut explicar.

Paella marinera per dinar, formidable. La gloriosa dèria pels arrossos. El bon toc de X. Sesta plàcida. Una mica abans d’emprendre la carretera cap a Traiguera, els de l’organització ens diuen que faran ball de disfresses, per si volem disfressar-nos. La resposta immediata, i no explicitada, és que ja ens disfressem sempre: de músics un xic rancis, convencionals, desmodats, exactament. Pres un cafè a la terrassa de l’establiment dels italians, ja amb l’equip carregat. L’enfilem per la via de Sant Rafel. La llum de la tarda sobre oliverars, ametlers, garrofers i l’aguda discrepància gòtica d’un xiprer. Comentem la fartanera que carreguem amb les picaresques i males passades del sector, cada dia més impossible. Anem barrinant plegar a temps, redefinir-nos en les supervivències. Fem la faena el millor que sabem, sonem millor que mai, els públics ens responen, però pareix que tenim un inconvenient: aspirem a certa dignitat, a no haver de fer el pidolaire, la gara-gara llefiscosa, a no clavar punyalades als altres.

Arribats a Traiguera, poble que se’l veu ben tingut, bonic. Al centre Pere Labernia, l‘insigne lexicògraf.  Resolem el muntatge i la prova de so sense pressa. Comencem a les set i uns minuts. Cap problema. En forma. Ambient festiu, sala plena. Molta gent disfressada. El cremadet que fan, a la mitja part: una fuetada d’alcoholi cafeïna. Rematem la segona part amb la mateixa eficiència. Acabem a les deu passades. Un dels ancians ens saluda, i ens diu que tocava en l’orquestra més coneguda de les voltes, que quan érem jovenets havíem vist en les revetlles de festa major.  A la tornada s’aixeca un aleta de vent de dalt. Un gat ens travessa per davant del vehicle. Per fortuna a prou distància per no atropellar-lo. Contents i cansats, sense perdre de vista les reflexions que anem fent i que apunten a la solució saludable d’una retirada a punt. Escoltades les notícies a la ràdio del vehicle, i després el fraseig de Billie Holiday, per escurar-nos l’oïda i el cor de la densa faramalla de la revetlla que hem construït. X. s’ha deixat unes ulleres al vestidor esportiu que fa de camerino de la sala.

 

Dilluns, 11 de març.

Dempeus a les set. La celístia rúfola, somnolenta,  en la primera hora. Passo a net les notes d’ahir. La benigna cantata de Bach per temperar els nervis: la que fa la setanta-cinc del catàleg. Desdejuni, i cap a Traiguera hi falta gent. Un sol tendral s’imposa a la nuvolada grisa primera. El ram diürn del camps treballats. Parada a l’estanc de Sant Rafel. La campaneta de l’església toca quarts d’onze. Penso en la faena musical que ens toca fer. Les llargues anomalies culturals del país fan que en les actuacions no puguem oferir ni una sola peça de més exigència interpretativa, de més qualitat. El paupèrrim nivell, diguem-ne popular, que s’arrossega i es perpetua, no dóna per a posicionaments més refinats. És cert que la majoria de música és creada d’una manera o altra per ser ballada. Però hi ha un fum de repertori ballable que en els nostres solars no es pot ni plantejar. A sobre, mentre un paguem totes les altes i impostos, altres fan la viu-viu, a sobre rebentant els preus mínims, i troben una molt bona acollida en molts dels llogants, que, estalviant-se quatre centimets, tant se’ls hi en donen les qualitats de les propostes. Tot plegat i garbellat: cal fotre el camp el més prompte possible, ja n’hem tingut massa d’inframons farcits d’inenarrables baixeses desesmants, de corts de porcs impresentables.

Un de la junta del ball de jubilats ha deixat les ulleres de X. a l’ajuntament. Una xicota morena, menuda, amb ulleretes enriolades, ens les dóna. Pres un cafè al carrer del mateix ajuntament. Uns homenots asseguts en una taula del racó contra al finestra parlen de l’art d’empeltar. Un comenta que son iaio empeltava oliveres amples amb esclops. Desconec la destresa a la què es refereix i la veu cantant de la tertúlia esmorzant no dóna més pistes. La bombolla de puresa i gràcia expressiva de Traiguera i contornada és una alenada curativa i, ai las, nostàlgica, en saber l’estat paupèrrim de l’idioma i les indiferències per les precioses riqueses dialectals. En un altre racó, una colla de senyores més o menys coetànies, potser repassen novetats, en to conversacional inaudible des del pal de paller de la barra on ens hem ajocat. No tenim marge per visitar el poderós santuari de la deessa blanca de La Font de la Salut. Penso que un any o altre podria fer un llibre de viatge pel Maestrat interior. Si tinguéssim editors de veres per la zona, potser ja me l’haurien encarregat. Però, entre que potser no hi pensen amb el joc que podria donar un –i altres- amb determinades comandes, i que no els agrada gens pagar la faena, la idea queda congelada en la gaveta de les llargues esperes.

Posat sobre materials diversos en ser reingressat en el règim del pijama meditabund de l’escriptori. Arròs sobrat d’ahir per dinat. Sesta reajustant els ossos de l’esquena, encara amb l’arenosa ressaca del “bolo” d’ahir. Disciplina en les hores vespertines –radiants, a fora, amb algun repicó del vent. M’espera una setmana ben rebotida, provant de no cedir al suborn de l’estressada.

Mentre als líders sobiranistes empresonats els hi busquen la malversació per sufragar el referèndum de l’u d’octubre, per la premsa sabem que el comissari Villarejo emprà fons reservats de l’estat per a la dita “operació Catalunya”, amb desplegament de pràctiques del clavegueram més obscur. La bassa de porqueria vessa per tots els flancs. Costa de creure en regeneracions del podrimener que arna totes les institucions espanyoles. I menys, és clar, que vinguen de les dretes que competeixen a vore qui s’ensenya més reaccionari.

 

Potser el veritablement humà és que moltes coses humanes ens resulten alienes.

 

La pura biologia, entre altres condicionants, hi ha estones que ens ofereix una versió molt inferior de nosaltres mateixos. Deu ser un antídot contra qualsevol emparrada vanitosa massa sostinguda.

 

i arriba el dia

en les constel•lacions escruixides

de cent batalles perdudes

en que la necessitat

es repinta de pètals essencials

i sentors de canvi de pell

i proves una llançada eficaç

per aturar les aspes del molí

i emprovar-te altra màscara

menys esquerpa, més entallada

a la remor de la fragilitat i el fugisser.

 

Escribir por vicio. Sin meta, sin justificación, sin motivo. O más bien sin más motivo que el vicio mismo. Escribir es natural para las personas que tienen espíritu. El espíritu es aquello que se reivindica como humanizador del hombre. Tomás Segovia.

 

 

 

Campanya pels drets lingüístics