Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Ferlinghettiblocigual2019Dimarts, 19 

Aixecat a dos quarts de vuit. Una dormida bona. Sant Josep, “Pater Putativus”. Tramesa aquesta col·laboració. Gent, alguna que no conec de res, que em felicita, de bon matí, pels canals de sociabilitzada cibernètica. La força, la inèrcia del santoral es veu que motiva fins els descreguts. Potser els especialistes en deuen saber més coses, però Sant Josep és un dels personatges més borrosos, desdibuixats, de la novel·la de novel·les bíblica. També em felicita la família, que, no cal dir-ho,  domina plenament les fites del santoral. Abundosament felicitat, doncs. I resulta que sí, que de lluny, d’esquena, a contrallum, amb setinada virtual, i amb un nom de pila tan popular, guanyo molt. Això deu ser.

La solució, resposta interina, del cafè. Llegint papers de i sobre el poeta de Belgrad, en llengua anglesa i ciutadà estatunidenc, Charles Símic, de qui em sé un fragment en prosa pràcticament de memòria, que fa dies que busco en els llibres seus que tinc, en les pàgines que li dediquen a internet, i res, no apareix: me l’hauré inventat?  Símic patí el terror roig estalinista i, després, ja instal·lat als EE.UU., també denuncia les destrals esmolades del capitalisme salvatge. El cas, com un cabàs, és que no trobo les ratlles seues que m’agraden i em poden servir de suport paratextual per al guió de les presentacions de “Circ de puces”. Sí, potser me l’he inventada, vés a saber.

A l’estanc i al supermercat. Un aire amb un punt de tramuntaneta debilita la voluntat solar. La lluminositat li posa gràcia, potser fins romàntica, al barri gris, que habitualment en té ben poca. Em tornen l’import a la rifa de la 6/49 i faig com tothom, en faig fer un altre numeret. Al súper: una garrafa d’aigua mineral de vuit litres, envasada per la mateix cadena de l’establiment, per un euro. A la caixa, a l’empleat expansiu se li ha penjat el programa del lector de codis de barres, però, home orquestra, mentre prova de reanimar l’estri no deixa d’amenitzar la cua llarga amb comentaris de l’humorisme agrari del terreny.

Més estratègies esmenants sobre materials, en tornar al cau. Crema de verdura i hamburguesa amb ceba torrada per dinar. Les notícies: demències, topades  i psicopaties blanquejades. El regrés a ignoràncies antigues, repentinades amb brillantina de gabinet bancari. Sesta plàcida. L‘afectuosa melassa lluminosa del matí és envaïda per estols de núvols grassos, amb voluta de nata muntada i betes de blaus foscos, que imposen un tendal d’ombrívola bellugant. Llegint i escrivint tota la tarda. Renuncio a l’estirada de cames. La soledat treballada, que fins pot donar resultats. Nit d’habitud: ballant amb vells fantasmes al quadrilàter de les desolacions.

 

 

Ha fugit d’una molt probable condemna greu, mitigada per la intercessió de diversos dels seus influents amics i admiradors, d’un reclusió forçosa en un sanatori mental.  El va seduir l’operística negra de Mussolini. Ha fet versos i proses antisemites. Ha animat l’Eix a dominar Europa i el món. L’escarola negra dels inicis, tramuntada crani amunt, i els intensos ulls desafiants s’han esmorteït d’arrugues doloroses i neus insidioses.

Viu a Venècia, sense a penes sortir de casa. Mentre espera la góndola de la mitjanit d’on desembarcarà la dama insubornable, persisteix en els seus cants, tot i que la sensació de fracàs l’envaeix. Ha ajudat a molts, els ha corregit originals: Joyce, Eliot, Hemingway, William Carlos Williams… Arriben noves veus, de cabelleres alliberants, que el volen saludar i agrair-li les senderes que havia obert. No vol rebre a ningú. Un enlluernat Allen Ginsberg, entre altres, munten guàrdia. Els escridassa, els hi diu que s’han errat, que ell no és qui es pensen. No coneix a cap Ezra Pound, “deixeu-me en pau; aneu a mamar!”

Penediments, expiacions? No se’n tenen notícies. De la gòndola ganxuda de la justícia poètica baixa una dama amb màscara de porcellana ribetejada de daurats i diposita el ram de llorer al llindar revellit i clos. Una mica després, l’encaputxada sense rostre extreu les tisores glacials i travessa displicent els murs del refugi de l’heterodox ermità.

 

(Sense rancor)

Club Columbòfil San Josep.

 

Dimecres, 20.

La presumpta continuïtat de dos quarts de vuit. Saludo els pardals: els engabiats i atesos, els lliures que es busquen la vida. Apareix una peça d’Ennio Morricone –gran compositor. Penso, no sé a sant de què, en Leonardo Sciascia. Bé, sí que ho sé: perquè un lector amic viatja per Sicília i va posant fotos del periple en la seua pàgina. L’amic llegeix en el viatge, diu, Andrea Camilleri, però jo penso en Sciascia. També m’agrada Camilleri, però potser Sciacia té més gruix, al meu parer.

La memoriosa olor del cafè. La infantil cadència de la magdalena. Un Pierre Menard o altre torna a copiar el Quixot. I els amos del món segueixen ocults en búnquers de cristall i acer mentre pensen els propers moviments dels titelles i pregonants que recalquen la doctrina que els convé: “dóna’m el poder i no t’hauràs de preocupar de res”. Ens compren conformació, ens endeuten, ens tenen agafats per la comoditat, estem fotuts de veres: l’infern, que ja es nota molt, va copant-ho tot. No volen assemblees ni dissidències. Tenen les seues policies ben engreixades, les discursives i, és clar, les de la porra preparada.

Sortida a l’estanc. Trobats, en una taula de la terrassa de l’establiment que porta el nom del cantautor deMinesota, el locutor i periodista tortosí Conrad Duran i un seu amic, que també ha treballat en diversos mitjans. Conversa sobre el desballestat panorama periodístic. Els “dylanistes” fan bo el cafè. Deuen conèixer la cançó “Una tassa de cafè abans de marxar”, del jueu errant? Conrad, jubilat, fa la vida plàcida i enriquida que sempre ha volgut fer, diu. Molta gent que conec, que es va jubilant, diria que l’enfila cap a la millor versió d’ells mateixos. ¿Ens podrem jubilar nosaltres, d’arribar, amb els mínims de dignitat i alguna pensioneta? Fa de mal dir. Tot apunta a que no, a no ser que finalment posen una renda universal de ciutadania per als moltíssims que anem quedant exclosos. Content de saludar el veterà periodista tortosí i el seu amic. Adquirida beguda sense “faulknerianismes” al súper. Algun vell escriptor espanyol va trobar-se el vell novel·lista sudista, capbussat en envitricollats pensaments, i fent tentines sobre el jardí nevat d’un campus universitari nord-americà.

La Fundació Josep Pla ha repiulat una nota d’aquesta llibreta participada en la pàgina personal. Avui, ja em puc morir… per ressuscitar, sense badar massa, per complir amb els requeriments de la trista condició d’autònom autoexplotat. Triomfar, ni que siga per uns segons o unes hores a Palafrugell, a l’Empordà, a la dinàmica turbina planiana, no està gens malament. Un cert marge per somniar truites de normalitat i plenitud en una literatura seriosament acorralada.

Macarrons amb tonyina i tomaca per dinar. Vaig donar un poema que em van demanar d’una associació, i la signatura, tocant de milers de ciutadans no anestesiats del tot pels abundants licors del mercat impietós, per la causa de mirar d’evitar que seguesca l’arrancada d’oliveres centenàries i mil·lenàries de les nostres comarques per portar-les a morir de fred a jardineries privades del nord. El paquet d’accions i firmes pareix que ha arribat al govern de la Generalitat i diuen que legislaran per protegir el patrimoni natural. Potser ha hagut d’arribar un altra campanya electoral pel tal que ens facen cas, però tant és, a vore si compleixen el que asseguren que compliran.

Una ennuvolada capriciosa ha apagat la llum esclatada del migdia una bona estona. Després ha tornat la simfonia daurada de la tarda quieta, amb el seu pol·len d’astènies, que convida a tot, menys a la reclusió, però mantinc la disciplina, escric uns versos –per a què?-, prenc cafè- massa-, fumo –massa-, i birbo solquets en diversos arxius.

En un descans, trobo el reportatge sobre les notes que deixà l’escriptor noruec Arnold Samuelson, que s’estigué uns mesos amb Ernest Hemingway a la cubana Finca Vigía. El caçador blanc –molt a prop de caçar-se ell mateix, en la greu desvariejada malalta dels seus darrers dies-, li donà un grapat de consells i receptes al jove escriptor. Poder discutir ara les sentencioses receptes hemingwaianes potser significa alguna cosa de les pròpies madureses, convenciments o manies… Ara, el llistat de llibres que li donà a l’Arnold Samuelson toca mare canònica. Crida l’atenció que salva el seu amic Joyce amb “Dublinesos” i no per “Ulisses”, cosa amb la què alguns, amb les decantacions dels anys i la profilàctica bandejada d’esnobismes fatxendes, hi estem d’acord. Les notes de Samuelson ens recorden que l’autor de “Tenir i no tenir” revisava i podava molt, perquè sí, escriure és, sobretot, esmenar i treure.

Un Premi Nacional de Cultura a la fira llibresca i d’espectacles de Móra d’Ebre. Ho celebro pels amics que fa anys i panys que breguen per mantenir la cita. He acudit de gust en moltes de les edicions. Un any em van encarregar la lliçó inaugural –ho deien així, tot i que un de lliçons en dóna poques. He presentat llibres i fins he cantat les meues cançons en un recital a la biblioteca. Una bona trossada d’anys, rostres, anècdotes, riures i potser més d’una decepció o enrabiada. Els entramats de pesos i mesures que donen premis institucionalitzats tenen la importància que hom vulga donar-los. Alguns parem molt lluny dels saraus d’aqueixos oripells i ens els mirem amb recel suspicaç. Ara, als esforçats firaires i a l’activitat suposo que els hi anirà bé el subratllat per tal que molts finalment els situen al mapa de les coses que cal acompanyar eficientment i cuidar.

 

(Arena als palmells)

El que quedà pendent

i ja no podem comentar

o cauteritzar amb una abraçada

d’elegants desesperats.

 

El perigeu que deus mirar

des de la pluja fina d’una altra vida

amb decorats amables i tallafocs eficients.

 

La ciutat per on busco un cau

on dissimular la soledat mal digerida,

i que potser és ara la teua, la del teu pas ferm

per assentar la teua vocació difícil.

 

L’arena als palmells de la memòria,

fràgil penyora per resistir

les normatives mossegades del glacial oblit. 

 

Recordem algunes de les seues entremaliadures de llop aigualit. I somriem. Sembla que la rabiosa cremor desconjuntant dels vidres mòlts, el suborn aspre de la ràbia endolada s’allunya cap al pacte de les frescals pastures atemporals.

 

Els hi comprem –o lloguem- parcel·les de futur, d’esperança envasada al buit. El futur és com l’horitzó de Kafka: quan més pareix que ens atansem, més s’allunya.

 

Dijous, 21.

Alçat a dos quarts de vuit. Un dels servidors d’internet celebra Bach. M’hi afegeixo, des de la domesticitat quieta del cau airejat: la cantata número cinquanta-quatre: hidromel immortal; lloat sia l’organista! L’equinocci de  primavera es veu que entrà anit a l’almanac, i avui diuen que és el dia mundial de la poesia. Ens inventem brindis litúrgics, potser per farcir la limitació i la fragilitat que som.

La Primavera ha venido/nadie sabe cómo ha sido. (Antonio Machado). O…els bons també fallen.

El bigoti poblat, en cascada foscant que oculta la boca, que ja no diu res. Assegut en una butaqueta, amb una manta a les cames, que sa germana replega bé per tal que no llisque cap al terra d’una habitació de macilenta llum d’hivern. Un filmet, dels primers que devien fer-se, amb màquina de maneta (carilló mut). Un home perdut en el laberint dels llenguatge que s’esborra. El gran pensador, la ploma destra, reduït a la immobilitat vegetativa. La crueltat de la malaltia, redoblada en l’home, no massa vell, que havia fet parlar Zaratustra. Una tristor d’hospici amb el vidres trencats i una fullaraca adormida a la catifa dels passos perduts.

Mirant textos. Assegurant els marges de pedra seca del parell de carreus que veig més o menys clars. La sortida a l’estanc. Aire enravenant. Em tornen un euro de la rifa i torno a jugar –inèrcia sense fe. L’estanquera em regala un encenedor color lila.  Llegides les cròniques, alguna prou fava, sobre un diàleg entre Gonçalo Tavares i Enrique Vila-Matas ahir a Barcelona. Deixaren anar molta conya, pel que es veu, carregada d’intencionalitat. Dos autors amb els què sintonitzo en els seus posicionaments entre tanta faramalla insubstancial.

Gestions tortosines hospitalàries de costat de migdia.  En un moment que estic fent unes pipades passejant l’esguard pels capricis dels núvols i els horitzons de blavencs frontons calcaris, em saluda una coneguda,  rostre farinós, rossor artificial, que va de poetessa per la vida, que parla a estropades i amb punts suspensius: “Estàs… malalt?” “Si estigués malalt, no estaria ací fora, estaria dins”. “Ah, és clar, és clar”.  “No m’alegro de vore’t…, bé, sí que m’alegro… vull dir que no m’alegro de vore’t en estos llocs”. És una barreja de tòtila vanitosa i barruda, amb una càrrega notable de mala llet primària.

Dinat tard, en tornar al cau després de les esperes hospitalàries, a quarts de quatre: macarrons sobrats d’ahir. Sesta cardenalícia. Mirant materials en ser a l’escriptori. S’ha enterbolit l’atzur de la tarda, els daurats es mostren aquosos. Reclusió atrafegada. Ballant en en les cruïlles amb fantasmes. Atacs d’astènia assetgen, al·lèrgies i inquietuds .Sí, l’equinocci primaveral. Possibles crueltats amb guants de vellut –Eliot temia els cèrcols de l’abril. Llegint a la nit i mirat l’espai de Graset.

 

Escrivia als matins. A les tardes es trobava amb alguna de les núvies feliçment divorciades, que no volien crear res sòlid amb ell –ni quedar-se massa estona. Ara, a les tardes, corregeix el que ha escrit al matí, llegeix bones poetes lèsbiques, que ensenyen a saber perdre, i els hi posa pinso als periquitos.

 

Ara que ja hi entra, dóna valor als rànquings dels que descreia quan quedava als afores d’aqueixes interessades propagandes. Diria que des dels afores s’afinen una miqueta millor els pesos i mesures de la pellerofa fada.

 

Divendres, 22.

Aixecat a les vuit. Cafè i Bach. Si hi ha algú que li deu alguna cosa a Bach, és Déu, escrigué Cioran l’animós. Potser hagués hagut d’afegir els immortal tercets de Dant, però suposo que ja entenem què vol dir el romanès.

La xamba dels rebots en els espills enxarxats em fan arribar postals de gent que s’ha allunyat –o m’he allunyat jo, vés a saber i m’adono, que , tot i les distàncies, i que alguna s’ha tornat cursi i reaccionaria, encara me les estimo, o en realitat potser estimo els instants bons, els records graciosos, amistosos, que naveguen plàcids, quasi intactes, amb un llagut sense pilot. Jo també els hauré decebut, és clar. Hi ha coneixences que només eren instants d’amistat amb data de caducitat al llom.

Trobada una fotografia del Germans Marx, de tots: Harpo, Zeppo, Chico, Groucho i Gummo. És una instantània en blanc i negre, feta l’any 1961, a Los Ángeles. Cinc homes de maduresa avançada, endiumenjats per a un esdeveniment o altre. Havien passat els anys de les pel·lícules i només feien alguna actuació en xous benèfics de tard en tard. Potser són els clowns que més m’han fascinat. Vaig estar a punt de posar una citació de Groucho per obrir “Circ de puces”, però finalment la vaig descartar i la col·lecció de relats s’obre amb dues pensades, una d’Einstein i l’altra de Salvador Dalí, que també tenen al seua conya lúcida. El de Figueres va tractar els Marx i van estar a punt de fer una cosa o altra junts, però al final només quedaren uns retrats de l’empordanès d’Harpo. Uns quants projectes cinematogràfics de Dalí es quedaren només en esborrany o dèbil projecte, tot i que moltes de les idees després les aprofitaria en formats variats, reciclava molt i s’autofagocitava tot el que calia i una mica més.

Esperant un transportista o altre, que ha de portar l’acta del jurat de Benissa per firmar, i emportar-se la caixa d’originals, que ha calgut recompondre i precintar novament. Una espera que em destarota la graella horària. Tancant també, via telefònica, les combinacions possibles per a la Fira del Llibre de Móra i per al Sant Jordi: les acceleracions dels llibreters i els organitzadors. Finalment, tot conflueix, per la llei que fa caure la torrada del costat de la melmelada, en quinze minuts frenètics, just quan m’havia escapat, a velocitat de conill, a l’estanc. Firmo l’acta a la taula de la cuina, amb el transportista, amable i eficient, fent d’auxiliar, i que s’emporta la caixa d’originals cap a la Marina. Pràcticament alhora quedem entesos per la presentacioneta de “Circ de puces” dins la fira de Móra. El que no passa en setanta hores, s’acumula en una el·lipsi ansiosa. La retribució per fer de jurat és digna. Avui vivim de la faena de la lletra i derivats. La flor que no fa maig, és clar.

Segon cafè provant l’assossegada per posar-me a adobar materials. Llegint articles i notícies en un recés. Treva curta. Una segona sortida –tebior incerta, la lleu confitada de la llum- a la farmàcia. L’ arquetípica senyora que ho pregunta tot sobre unes cremes i no se’n queda cap. L’altra dependenta fa tertúlia personal amb una altra parroquiana: l’irresistible magnetisme de la xafarderia judicant –secció divorcis. Al supermercat després. Begudes sense metralla per al fetge (de lluny pot fer l’efecte que ens cuidem). També una cua alentida a la caixa. La paciència difícil quan hem agafat el ritme de la mitja estressada, entre uns mecanismes i altres i decisions preses al vol: el sembrat ideal per cometre errades en els detalls del deliri administratiu, que es tornen molestes. Desengreixada amb una conversa d’ironies i sarcasmes amb un col·lega, abans de dinar. Matí d’acceleracions suposadament útils, sense poder atendre per exemple el drama d’un paio amb barret de palla en un camp de blat que amenaça amb tallar-se una orella.

Truita de carxofes i tall de pit de pollastre per ben dinar. Les notícies, desmoralitzants. El sofriment dels vulnerables no computa en els alts gabinets dels goluts penjaments. Sesta amb besllum daurat: es quan dormito que hi veig clar que no hi veig clar, que sóc una construcció, un ficció feta a pedaços, un joc de daus que una criatura maldestra i capriciosa assaja displicentment en un racó solitari.

 

Al tardet passejo cap a la biblioteca. Un cafè en un establiment cèntric. Saludo el riu com si fóra un panteista convençut: una còrpora mòbil de blavor metal·litzada. Les ombres del bosc de les ribes sobre l’aigua, on encara un dogal de la sirga podria desgrenyar els canyars i tatuar els àlbers amb un rara inscripció. Saludo la bibliotecària. Hi ha programat un recital amb versos de Vicent Andrés Estellés, proposat per un grup amateur, animat per la llibretera Clara Salvadó, ara ja jubilada i ben activa, que quan em veu em demana perdó “pel que li hem fet al teu amic”. “Ben content que estaria”, encerto a contestar-li, encomanant-me a totes les infuses llicències. Fa uns mesos també vaig parlar –i, és clar, llegir versos- del de Burjassot per a una bona colla d’estudiants de secundària. A Amposta, al fill del forner que feia poemes l’entenen perfectament, els agrada moltíssim; és un fet incontestable, prodigiós.

El grup, acompanyat per un parell de músics, ofereix alguns dels poemes més populars del, segons ells, “el teu amic”. Els hi queda una cosa prou apanyada: dir poemes en veu alta és un art difícil. La colla teatrera –i també entusiasta cantadora de jota- té un poder de convocatòria local gran, i el vestíbul de la biblioteca, on s’ha fet el recital, estava ple de gom a gom. La sintonia ebrenca amb molts escriptors i artistes valencians –Fuster, Ovidi, Estellés…- és potser més significativa i fonda del que pot semblar. No en va molta sang valenciana hi quedà assentada en venir a treballar quan es conquerien les maresmes insalubres de la desembocadura per al conreu arrosser. El fenomen de les bandes de música, escadusseres a la resta del Principat, en seria una altra pista. I sí, la manera de vore i estar al món, l’humor, el geni lingüístic, la mateixa jota –més parenta directa de la valenciana que de l’aragonesa- en serien rastres ben vigents d’un corrent vital més paregut al de les comarques centrals valencianes –les Hortes, sobretot- que als veïns Maestrats. El cas és que, a vint-i-cinc anys del traspàs de l’autor de “Coral romput”, a l’Ebre les seues roses de paper esgrafiat circulen entonades per les veus més plurals.

 

L’ou fora del tinell dels ous. El núvol-girafa amb granota porprada. El que creies perdut, que et surt als pas del contrallum mentre penses potser amb les divines desproporcions de Buonarotti. El flux insubornable de la vida, sèrum obstinat, incansable fugida endavant, indiferent a l’agonia d’un innocent a Síria, als ancians que es serveixen la truita de barbitúrics, semats de fàstics. Les cartes que no lliguen en la partida amanyada –la banca sempre guanya, no digues que no estaves avisat. El motor de les inèrcies que s’infarta en les dunes del laberint. La calèndula calcinada en els rovellats reixats de les cases abandonades. El llimac que parasita el roquisser dels afores desnonats. L’estupre desmenjat de l’especulador, l’enviliment que exigeix els deshabitat, les margarides ofegades en el cementiri de cotxes. Els fosfats de la vella pregunta tremolosa. Els cavalls enfollits per un càlcul idiota de sofres irreparables. La urpada muda dels neutrals. Les aplaudides suplantacions que criminalitzen les penúltimes dignitats.  El flux insubornable de la vida, sèrum indiferent, cretinament enterbolit de pesticides presentistes. El fossat és cada dia més immens, i encara hi ha qui lloa els guardaboscos. N’hi ha com per rebentar tot fent la darrera botifarra.

 

Dissabte, 23

Alçat a les set, després d’un atac d’ansietat per un garbuix de cabòries i afers deslligats. Em costa refer-me, assossegar-me. Costa de creure que, treballant en oficis aparentment allunyats de pressions tibades, patim insans bromalls d’estressada. Però és el cas. Perquè ara, per anar tirant amb projectes i compromisos, els galimaties pedregosos de paperam administratiu és ingent, constant, i els epígrafs dedicats a l’escriptura i la música ballen sovint en territoris on el funcionariat de torn -i les gestories que ens auxilien- naveguen per un oceà de dubtes. Siga com siga, les terminals recaptatòries ens tenen vigiladíssims com als sospitosos habituals que els resultem a les mentalitats que encara deuen pensar que a qui se li acut dedicar-se a activitats tan estranyes. Ara, tens una idea, vas perfilant un projecte o altre i en un fullet a tocant has d’anar ajustant un pressupost possible. Un assumpte una mica depriment.

Bach a la gramola. Exercicis de respiració i meditació budista –nivell turista aproximatiu- per desfer el nus estúpid d’urgències per bagatel·les que en realitat no són del meu univers, però que furguen emprenyadores.

El veterà periodista Manuel Cuyàs presenta un nou recull d’articles. Li ha donat tot el plec al seu editor per tal que trie els que li plaguen. Diu l’home amb un rostre que sembla tret d’un dibuix animat, que ell no fa llibres, que fa articles. De fet, declara, el que fa és un dietari amb el que va veient i conjecturant des del seu dia a dia. La idea és exacta. Quan fas un article diari ofereixes una mena d dietari obert. Qui compra reculls d’articles? Es pregunta el periodista. Uns quants encara en comprem. Com deia un altre paisà de Cuyàs: “si en el que poses al periòdic encertes l’adjectiu, després també serveix per al llibre”. Molta de l’obra de Pla, de Fuster i altres jornalers de l’article, de quan l’escriptor es feia el salariet a còpia de participar en els periòdics (l’espècie també va entrant en les vies de l’extinció), és bastida a còpia d’articles recollits. En alguna temporada en que fins havia arribat a donar cinc i sis articles setmanals en diverses revistes i periòdics, el dietari era un banc d’idees possibles per als articles i altres artefactes en vers o en prosa. Va ser quan la dura menjadora articulista –sempre molt mal pagada- va començar a acabar-se que el dietari va començar a guanyar autonomia i tons més diguem-ne alliberats del dia de lliurament i les gronxades de l’actualitat. De l’exercici de pagar les factures i sobreviure a còpia d’articles en vaig acabar tan cremat que ara, quan encara m’ofereixen fer alguna columna –sobretot en un digital o altre-, perviu una sòlida reticència a tornar a engegar la roda. Si faig alguna cosa pareguda a un article, l’encarto al dietari i ací pau i després glòria. Qui compra reculls d’articles? Dos, sent optimistes, dels quatre gats a qui interessa la literatura. Ofici de pobres, deia el cosmopolita de la boina.

Matí lent i esqueixat. Poc marge per embarcar-me en correccions (abans escrivia, ara només corregeixo, deia el follet Monterroso). “Bolo” del duet a la tarda, a Camarles, que s’anuncia als plafons promocionals com “el balcó del Delta”. Doncs això, avui estem a la balconada arrossera.  Preparo els estris bàsics, em faig la toaleta. Volantins per les pàgines líquides d’uns i altres. Pel que participa el personal te’n fas una idea prou aproximada de maniobres i collonades, gremials i no gremials. Què fàcil –i de gust- els ho posem als policies que deuen fer els peritatges de les dissidències perilloses amb tota la facilitat del món. Hi ha genteta que em dedica menyspreus i bandejades pensant-se que em fan mal. No lloa ni castiga qui vol. Pel nivellàs que gasten alguns dels qui disparen fletxetes ridícules, no saben el favor que em fan de desterrar-me dels seus festivalets penosos i balls de mones. Se’ls hi noten totes les colzades, però creuen que no t’assabentes de res, que vius penjat d’un núvol. En fi, ja començo a tenir una edat i un caminet fet que em cura de quasi tots els espants i cada dia m’avisa de que no ja no em puc permetre el luxe de perdre temps en les bassetes de granotes endogàmiques.

Migdia estret. Menjar encomanat: ensalada russa i mandonguilles. Una estirada sumària, sense profit. Un cop carregat l’equip, un cafè a Amposta, en un establiment cèntric, i cap a Camarles. La rotunditat primaveral, la primera caloreta. El muntatge i la prova de so, amb mitja sala ja plena: els iaios matinen per escollir taula. Alguns conflicte territorial amb l’afer. Comencem a estar ben farts de les jugadetes de certs companys del circuit i d’elements de les juntes, que es pensen que et fan un gran favor donant-te dates d’actuació –amb honoraris de fa quinze any.

Arranquem amb un mig temps instrumental: menú internacional, fàcilment reconeixible, versió edulcorada, so amable, d’ascensor o fil musical: la rasa demagògia estètica. Després, un swing, que em canto: he escalfat la veu fent escales mentre em fumava un cigarret al llindar del local (evoco Sinatra i els seus “luckystrikes” amb bourbon) . X. es fa un altre mig temps. En acabant llencem la primera cúmbia i s’omple del tot la pista. Ja estem caragolats en el ritme de creuer. Plantats en l’escenariet de torn, som dos personatges creats,  no massa relacionats amb els que, ja amb l’equip novament carregat al vehicle, cansats i alleujats,  rodant sota la lluna d’abril –o la de novembre- posem Billie Hollyday o Keith Jarret per anar desfullant les capes de ceba sonores i teatrals, acabant de plegar l’indument, els mecanismes,  els gests dels personatges, i posant-los al bagul.

 

Diumenge, 24.

Bona dormida, però a les vuit ja en tinc prou. Vam fer una bona i eficient actuació a Camarles. Amb els públics no tenim cap problema. Generalment és bona gent agraïda i xaladora, però comencem a estar-ne molt farts de les cretinades de les putades de les rebotigues i planifiquem la manera d’anar deixant-ho a temps.

Vivaldi, gran catàleg, més enllà de les quatre estacions més populars, a la gramola. Llegint i escrivint en la matinera lenta. Escriptura en pijama, o en samarreta. La llum ensonyant dels finestrals. El record és més proper a la imaginació que a l’observació, diu el narrador Julian Barnes en un entrevista promocional d’un nou títol seu.

 

Visita a les plantes del pati en un recés de les ullades crítiques a diverses carpetes. El secretisme de les sabes ha quedat exposat en policromes esclatades que potser també celebren l’instant d’estar vives. Parar el sol tancant els ulls. Les cartografies roges, idèntiques a les del xiquet a la platja remota, de la mà d’una tieta amb rampells de certa modernitat desimbolta, potser mig imitada de les revistes del cor. Un xiquet que no entenia res dels rejocs dels adults, dels silencis cautelosos, de les mentides barates d’uns anys de molta penitència, i que, a tall d’anticossos, en l’habitació de la seua timidesa, es construïa  les seues pròpies mentides i pregàries, que eren una fantasiejada esmena a la realitat de l’entorn. Potser, del programa d’aquella criatura en queda més del que sospito. Un gira-sol solitari, al racó del sud, contrapunta, directe, esvelt, les capricioses encaparrades.

¿Per què es presta l’alta magistratura a fer el ridícul sabent que s’han inventat un relat malgirbat, inversemblant? Perquè és un judici d’estat, i les (des)raons de l’estat profund estan per damunt del codi penal i el ver joc democràtic. Hi haurà molt probablement una severa retratada internacional – ja la hi ha, de fet-, però potser en el consum intern fins els posaran una medalleta o altra, una medalleta per bons patriotes, no cal dir-ho. Al cap de l’estat li han fet creure que la situació de Catalunya podria ser el seu 23-F –que reforçà el seu pare-, que podria remuntar en popularitat i confiança, si contribuïa decisivament a escarmentar els díscols amb una causa general amb aparença de rígida legalitat, abandonant el paper constitucional d’arbitratge, de la mateixa manera que els alts tribunals dissimulen poc que judiquen i són part alhora (escandalosa la pèrdua d’igualtat d’armes de les defenses dels líders sobiranistes, entre moltes altres anomalies processals). Els anys que passaran a la presó, mentre s’arriba a Estrasburg, els líders pel dret a decidir, és sentencia ja escrita i manada –no ha dissimulat gens- pel cap d’estat. Amb unes noves jurisprudències tan tèrboles, cap dret fonamental està garantit ara mateix.

Fideuada amb allioli per dinar: èxtasi, rampellada tel·lúrica . Sesta amable. Passejada relaxant més tard per l’antiga estació de Benifallet, calcigant un tros de via verda. Riu amunt i riu avall; sempre el mateix i alhora tan diferent, segons el tram i els estacionals humors climàtics. Ja em vaig coneixent bé molts dels racons importants i històries humanes, benignes i guerrejades, de l’Ebre. Els túnels de l’antic traçat ferroviari, obra potent, esforçadíssima, arcaica enmig la verdura frondosa, il·luminats amb pilots alimentats per plaques d’energia solar. Els superlatius borbolls de les florides al sotabosc, l’enteixinat de les reunides copes variades, que en més d’un tram de fina llenyositat fan l’efecte d’un fi mantell de boirina. La llum mansueta del tardet, que posa una ditada de rosadenc florentí al serpentejant espill emboscat del Canaletes, que avança a fondre’s amb l’Ebre. Vistes les primeres orenetes. Subjectant fiblons de melangia.

Nit suau. Llegint en tast variat. Pa amb formatge per fer un mos. Vista una entrevista a Noam Chomsky a la tele. Diu que les dues amenaces que planegen sobre totes les altres són l’armament nuclear i l’escalfament climàtic. El jove periodista que l’entrevista potser no li trau tot el suc. En l’espartà despatxet universitari de Massachusetts, on atengué Tv3, hi té reproduït un poema amb ideogrames i una foto emmarcada de Bertrand Russell (com no havíem caigut abans en la relació de pensament entre tots dos?) El lingüista, pensador i politòleg analitza acuradament la situació de Catalunya, Espanya i Europa. Activista pels drets fonamentals arreu, fa costat als qui sofreixen les repressions retrògrades que anem vivint, però, ni de lluny és favorable a la independència, com s’ha donat a entendre més d’una vegada en la batalla de relats decantats on som situats ara mateix. En molts canals comunicatius nord-americans Chomsky és directament vetat, no existeix.

 

Dilluns, 25.

Alçat a les set. Saludo els pardals. Dir bon dia ja és fer literatura, opinava un suecà il·lustradíssim. Bon dia, bon dia instant, bon dia present, rellotge d’arena, sender d’inèrcies amb opció a sorpresa, potser fins i tot agradosa.

Cafè per a transfigurades zombis. A l’estafeta de correus, poca gent. Empleat eficient, amb cert caire facial entre Tom Waits i Ron Perlman, l’actor que feia de monjo “dulcinista” a la versió cinematogràfica d’ “El nom de la rosa”. Envio una carta urgent, per arreglar una despistada en un paperam oficial. S’ha de reconèixer la destresa dels corruptes sobre el diner públic, perquè cada vegada que una administració o altra ens ha de pagar un servei comprovem que cada cèntim està rigorosament vigilat. A l’espera oficinesca hi ha un ancià quietíssim, com mig momificat amb el cabell cendrós, però amb un bigotet perfilat, tan contrastadament negríssim que sembla pintat, com el de Groucho, però amb l’aspa fina, a imitació dels que s’estilaven fa molts anys, amb l’ona expansiva de Clark Gable i d’alguns capitostos falangistes/franquistes.

Caminada llarga, després de correus, fins a una oficina bancària. Claror calorosa, potser massa per als suposats matisos primaverals. Ja sabem quina en passa: el àngels exterminadors potser brandaran espases implacablement flamígeres. Marrameu! Una botiguera, cutis pàl·lid, cabellera rogenca recollida, arregla un aparador; la veig de perfil, una mica ajupida, i podria ser la figura de terrissa d’un relleu antic. Animació de transeünts apressats i vehicles ansiosos que aparquen de qualsevol manera.

A les deu i deu minuts ja he resolt totes les noses de paperams que m’emprenyaven: la meua al·lèrgia als galimaties burocràtics no minva. Amb l’alleujament de la desempallegada, em ve al caparró una cançó del vell “Jo, la donya i el gripau”, de Pau Riba, una que parlava d’una vella caiguda a un pou i que tenia modals acostats a les llargàries de les cantussejades gregorianes. Remorejant-la arribo a l’estanc i després compro menjar per als periquitos al supermercat. Ignoro si els periquitos són de la tendència dels gats o dels gossos, si creuen que els qui els omplim la menjadora caragolada a la seua presó som els déus protectors, o si, per contra, opinen que són ells els divins per rebre les atencions d’uns ens prou grandots per als seus ullets de cap d’agulla.

Lawrence Ferlinghetti compleix cent anys i algunes pàgines culturals ho recorden dient-nos que és el darrer poeta “beat”. Deuen pensar que Bob Dylan, amb Nobel literari i tot, no és poeta ni tan “beat” com els altres. En quan hi ha una guitarra o un piano pel mig, hi ha qui perd criteri. Ferlinghetti va obrir i governar durant dècades la llibreria “City Lights”, a San Francisco, amb llibres de segona mà i tapa blana, a la què afegí immediatament el segell editorial que editaria a tota colla correligionària en la faena de rebaixar l’optimisme estatunidenc posant-li bombes de rellotgeria verbal als intestins. Tan la llibreria com la casa editora i el mateix poeta centenari ja són ingressats als deliqüescents cartipassos de la mitologia moderna i un aperturista rebudet o altre els hi devem tots els qui al món ens entestem en perdre la salut i fer vot de pobresa vivint embrutant quartilles amb ratlles més curtes o més llargues. Tard o d’hora totes les subversions acaben museïtzades o enquadernades en tapa canònica, és un fet.

Tarda d’anàlisi i repensada de la ruta amb l’actriu, Maria Pons, i el seu company Daniel Sáez, músic. Tempesta d’idees per a d’altres projectes. Barreja de faena i desfogada agradable. Parant el sol airejat a la seua terrassa. Nit de costum: llegint i mirant l’espai de Graset.

 

És gener i la guerra civil espanyola, 1938, sanciona el tremp obscur de totes les amenaces al continent i al món. És gener, pels volts del cicle nadalenc. El ulls intensos del jove irlandès travessen París en règim de vagareig assedegat. Un desconegut, sobtadament se li planta al davant, potser li demana almoina, no l’acaba d’entendre, parla embarbussat. El jove escardalenc, de perfil d’aligot, potser es pensa uns segons què fer amb la sol•licitud, no va sobrat d’armilla, però no té temps de res: el desconegut li clava una ganivetada. Els vianants avisen les emergències. És ingressat a l’hospital uns dies, sobreviu. L’agressor és identificat i detingut. Uns mesos després, el dublinès visitarà l’agressor engarjolat. Necessita una resposta. “Per què ho vas fer?”. “No ho sé”, respon el pres. Lluny de deixar-lo en l’aspra insatisfacció, aquella resposta acompanyarà tota la vida a Samuel Beckett i, sens dubte, guiarà els pressupòsits de la seua obra. La vida hauria de tenir un sentit moral? El dramaturg, narrador i poeta allargarà els meandres de l’interrogant durant pàgines i més pàgines. Cal gaudir del text i prescindir de la biografia, recomanava Roland Barthes, però en alguns casos, els episodis essencials d’una biografia ajuden molt a entendre el brou essencial de moltes aventures humanes viscudes amb una ploma a la mà. Potser quan l’investigador d’absurditats de la vida, el col•laborador de James Joyce, recollí el seu premi Nobel, les derivades de la punyalada gratuïta a París, seguien brunzejant el seu rusc intern.

 

Campanya pels drets lingüístics