Home > El Maestrat > #Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

#Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

sanchezferlosio2019Dimarts, 26 de març.

Aixecat a les set. Trameto aquesta col·laboració. Me’n torno al llit, perquè em falta un raconet de son que escurar –i perquè les primeres tralles informatives són ben indigestes. En tornar al banc remer, l’himne per a querubins de  Txaikovski: una atmosfera aombrada de capella gòtica feta sonoritat asserenant.

Altres compassos dubitatius primers. La superstició del cafè, placebo per a la seguida. La sortida estanquera: premiat amb deu euros el número de la 6/49, que no sé quin és perquè el tria la màquina. Avui quasi que la ventura es paga el tabac. Es va acostant la grossa –ha, ha, he, he-  i l’opció de jubilar-me d’un fum de collonades que no em fan el pes i a estones m’amarguen les subtilitats estoiques.

El lleu confitat de la llum primaveral, l’aire picant amb reminiscències de neu. L’accentuat contrast entre el sol i l’ombra.  Revisant materials. Excitat de projectes factibles. He de ser valent un cop més, per llençar-me a la piscina, escarmentar d’una vegada per totes de delegades en personal desencaixant i maniobrer.

En un recés de les artesanies i volades revisants, passejada pel web del poeta i músic Jordi Guardans, que fa coses molt ben parides. En alguns trams, pareix que compartim tants interessos conceptuals i formals que costa de creure. No fa mai nosa sentir-se ben acompanyat. Cap intenció de retallar la llunyania que ens separa. És millor mantenir-la, seguir-lo des de l’estadi dels íntims desconeguts.

Migdia lluminós. L’or de les ensonyades. Verdura i peix per dinar. Les notícies: el falsos testimonis, com guionitzats i assajats, amb termes que es van repetint en diversos testimonis dels cossos policials estatals, en el judici al Suprem contra els líders del “procés”, dins d’una causa general de la què encara no ho hem vist tot.

Sesta beata, gloriosament bavejada. Els codonys i groselles de la tarda conviden a anar a passeig i vagarejar a gust, però mantinc la disciplina en un primer impuls. Revisió d’arxius, alguns comencen a estar una mica dominats. Quan m’avorreixo em desdic i decideixo estirar les cames. El barri és impersonal, ple d’edificis com ruscs de ciment, i les intencions pretensioses encara són pitjors, però té una via d’escapada prodigiosa, que és arribar fins al parc dels Xiribecs i saludar l’escolania dels pollancres, els accents circumflexos dels salzes, les gavines i els ànecs collverds que usufructuen el canalet d’aigua d’ullal en convivència pacificada. Fa uns dies els estudiants van fer activitats relacionades amb el dia de la poesia i en trobo el rastre. En un dels ponts de fusta algú ha imitat el poema visual de Brossa dedicat al Che, consistent en posar tots l’alfabet menys les tres lletres del sobrenom del guerriller argentí. Doncs, algú ha fet la mateixa jugada, però titulada “Elegia al sol”, i les lletres que falten d’un alfabet esgrafiat en blanc sobre la fusta marró, és clar, són “sol”. Veig també que en els passadissos centrals del parc han posat una antiga cabina telefònica on es poden alliberar i agafar llibres. Fa de bon parar el sol –amb elegia o sense-, que escalfa molt discretament. Torno a l’escriptori una mica oxigenat i amb les juntures de les cames un mica posades a punt. Feia molt que no passejava pels Xiribecs.

Més feina en tornar a l’escriptori. Llegit un conte d’Alice Munro, que dóna una revista cultural. Excel·lent, i duríssim sota unes formes buscadament neutres, elegants. El Nobel que li donaren fa uns anys ha propiciat més traduccions arreu, també en la nostra matxucada llengua, de la gran contista canadenca. Deu ser un dels efectes positius del muntatge suec.

El programa habitual a la nit. Llegint i mirant l’espai de Graset: la ferum de les clavegueres de l’estat es descara en el judici als sobiranistes.

 

El tronc verdgrisós s’ha refet amb resines pacients de la inscripció fava d’una navalla adolescent.

 

Dimecres, 27.

Aixecat a les sis. Episodi d’insomni. Potser em convindria aixecar-me sempre a les sis i aprofitar més hores de frescor neuronal.  El cas és que uns dubtes sobre la resolució d’una de les carpetes de textos els hi he vist clara la sortida. A vegades, les solucions, en aquestes dèries sense baranes, són tan senzilles i nítides, que ens costen de vore entre les boires conceptuals i formals que dansen per nostre talleret caòtic.

Debussy a la gramola. Dutxa i cafè a les nou. Llegida una entrevista a Ferlinghetti, que resulta que no n’ha complí cent, sinó noranta-quatre. Diu coses de trellat i, algunes, d’una conformació calefactada se suposa que previsible a la seua edat: les estripades anarquistes són a penes un pòster a la rebotiga. És un cas repetit moltes vegades, el dels avantguardistes que acaben abraçant cotons conservadors –o cosa pitjor.

A mig matí faig de testimoni en una vista –cosa menor. Tot l’espai i ritual dels jutjats són connotats, pensats per coaccionar, per intimidar. Els bàculs i mitres i estendards opressius del poder. La jutgessa, amb cara de distant, mineral avorriment sobre el litigi, que fa l’efecte que ni escolta. Quasi ens podem fer una idea aproximada de la decantació ideològica que deu gastar. El lletrat que em demanà testificar em diu que ho he fet bé. Es veu que la part contrària ha mentit a pleret des de primer moment en el que ja era una demanda falsa. El lletrat contrari ha intentat desqualificar el meu testimoni veraç, que posava en contradicció el seu muntatge relatant. Vist per a sentència. La plena desconfiança en si la jutgessa ha escatit qui deia veritat i qui no. Si la burocràcia rasa  ja m’emprenya sobremanera, el frec amb els estaments judicials em fa pujar una flamarada anarquista de ca l’ample. L’episodi em deixa electritzat i, una vegada més em queda demostrat que la distància entre la veritat i la justícia pot tenir un abisme sideral.

Migdia provant de deselectritzar-me la nerviositat del testimoniatge. Arròs a la manera xinesa –dels envasats- i croquetes per dinar. Les notícies, que encara em posen de més mal humor. Sesta inquieta. Cafè llegint una magnífica entrevista de Núria Cadenes a Jaume Pérez Montaner, per l’edició de la seua poesia completa. Conèixer-los a tots dos, que un em fes un pròleg perfecte a un llibre i que l’altra m’apadrine “Circ de puces” a la presentació a València, em fa la sensació d’haver encertat referents valuosos, d’haver tingut l’encert i la sort de tractar-los de prop. Afinitats electives que potser fins mereixen, qui sap, un gram d’orgull.

Repassant materials en les vespertines. Una llum preciosa a fora. La merda del matí, comprovant com els nivells de desvergonyida d’uns atracadors amb botiga oberta aconsegueixen cobertura d’impunitat gràcies a la confiança i bona fe dels altres.  Així es fan manta vegades els diners en la mitjania lumpen. Que els aprofiten!

Llegint i mirant l’espai de Graset a la nit. Entrevista la Marta Pessarrodona, a qui el format tan sintètic se li queda estret, perquè s’expandeix en citacions i digressions riques.

 

(Heu-los ací)

Em deies neuròtic

perquè sentia,

sota la platja

tan entretinguda i banal,

que els udols tornarien

reforçats

i amb veloç disfressa persuasiva.

 

Heu-los ací:

verins

amb somriure de cultura de masses.

Sí, un banderí roig

immolat en la platja d’Ostia

ja avisava.

 

Potser la lliçó més gran de la història és que ningú aprengué les lliçons de la història.

Aldous Huxley.

 

Dijous, 28.

Aixecat a les set. Ullada a l’actualitat i articles. Una obra de Gabriel Fauré a la gramola: “Siciliana”, concert per a piano i violoncel. Les nobles reines del violoncel envernissen belles, aèries il·lusions de calideses humanes potser essencials, potser netejades de fal·làcies i miratges tòxics.

Comparteixo un fragment de “L’incert alberg” en la pagina de les piulades i a Martí Domínguez li fa el pes. Encara la sorpresa de les immediateses dels vols líquids. Si una cosa li fa el pes a Martí Domínguez podem pujar-hi de peus que deu estar bé. M.D. és un dels caparrons més ben moblats i lúcids del nostre panorama. Impagables els constants diàlegs que suscita entre ciència i humanitats, eixugant la clivella grossa entre dos universos que haurien d’anar interrelacionats constantment, però que tan deliberadament volen en compartiments estancs.

La campanya electoral: elenc de primeres figures, que deien els cartells antics dels espectacles de varietats. Tanta pluja d’idees i projectes il·lusionants amenacen amb saturar-nos la capacitat de discerniment. Actors que no gosaran  contravenir els avantatges de les trenta o quaranta famílies que verament manen a Espanya per damunt de qualsevol sufragi més o menys autèntic i fondo.

En un congrés de la llengua cervantina, a l’Argentina, el monarca tan “preparao” ha citat a José Luis Borges (sic) amb coneixement de causa –el que deu tenir l’assessor que ha aportat la cita. Els amics i familiars li deien “Jorgito”, o “Georgie”, però ara ha sigut borbònicament rebatejat com a “Josito”, nom artístic més adient per a un cantaor flamenc o un torero, potser.

Escrivint una estona. Les maniobres de carrer de costum: a l’estanc, un home flac, de cara amb un punt de bronze, afuada com la d’un corb, i el cabell, amb entrades, negre, que s’assembla moltíssim a Julio Ramón Ribeyro. Però, quan intercanvia un parell de comentaris de sorna primària amb el col·lega que l’acompanya, comprenc que no és, ni de lluny, l’esperit de l’escriptor peruà reencarnat. Només la condició de fumador militant, com la de l’autor de “Prosas apátridas”, aproxima ínfimament  el paisà a l’admirat escriptor. Al supermercat, una dona en la quarantena llarga, podria tenir una retirada a la Virginia Woolf. Avui és el dia dels dobles? Amb els anys i les lectures, el meu interès per la Woolf ha decaigut prou. Potser me l’hauré de tornar a mirar.

Més ullades a materials. Tot va més o menys endavant, en la lletra.  Arròs, col i fesols per dinar; combustible per a resistències. Sesta dolça, de plaent neutralitat. Llegida una entrevista amb Francesc Puipelat, que malviu d’escriure, a còpia de tirar a molts premis i viure molt modestament. Em sona moltíssim la cançoneta. De pensar en el que deu patir, se’m carrega l’esquena. Sí, sé molt bé de què va l’aposta suïcida. En règim de  mitja pensió em penso que encara en faig un tram, entre argelagues i putades. El sistema nostre no aguanta la professionalització plena i pura dels escriptors. Tothom s’ha de recolzar en una cosa o altra per mantenir el coll per sobre de l’aigua. Queden descartats, en aquest inventari ràpid i incomplet, els empleats en un oficina o altra del sistema bancari, els funcionaris d’un o altre ram, i els arrapats a un carreguet o altre del joc de cromos dels partits. Amb Puigpelat vam coincidir farà molts anys, primeries dels noranta, en una edició del premi Arbó rapitenc, que havia guanyat, no cal dir-ho, amb una de les seues primeres novel·les, en el sopar de lliurament que es feia. En les respostes a l’entrevista, d’una franquesa refrescant, retrata els pilars falsos sobre van muntades tants delirants triomfalismes, quan en la realitat pelada notem cada dia els immensos clivells, dèficits, anomalies i estafes que acompanyen una literatura a la què, ja ho diem, el país li ha girat l’esquena.

Al tardet no puc resistir l’enclaustrada, enmig una lluminositat tan esplèndida, i faig una volta pel barri. caminar, ja se sap, ajuda a pensar més lleuger. Arribo al parc dels Xiribecs. L’esclatada dels cants  de les distintes espècies alades és una alegria de parvulari enramat. Alguna de les espècies fa un cant, amb una acolorida sanefa de notes greus, que remata amb un esgarip agut, en repetició obsessiva: podria ser obra d’un minimal o altre. Prenc un tallat a la terrassa de la cafeteria –establiment construït en fusta. Una cambrera bruna, madura, amb faccions anguloses, d’índia de pel·lícula de l’oest antiga, de quan les sessions d’havent dinat en els cinemes de la infància. Assaja una correcció convencional, professional, però potser hi ha cicatrius agudes rere la mirada melangiosa. En una taula al sol, que ja declina, més dones, alguna amb criatures, un parell amb mocadors de seda –rogenc un, celeste l’altre- al cap. Quan desfaig la via, des de la bassa redona del centre, un ànec coll verd l’enfila cap a mi completament confiat, es queda a dos pams del meus peus, li dic alguna tendresa infantiloide i pareix que em contesta. Suposo que hagués agraït molt més que portés algun rosegó de pa a la butxaca que no les salutacions i onomatopeies afectuoses. L’anècdota m’ha alegrat la passejada de retorn a la disciplina. La meua bona relació amb els palmípedes, i amb la majoria de la fauna, domesticada o no, de la zona, pareix evident. Amb els dits, potser amb lleugeresa, racionals, els frecs i comunicacions ja serien figues d’un altre paner.

Una llibreria ebrenca recomana el meu llibre en una televisió comarcal, de cara a Sant Jordi, pel que diu. Detall inesperat –m’han avisat uns coneguts que ho havien vist. En realitat, em penso que quedo fora, o em preocupen poc –sé més o menys on sóc posat en les quadrícules dels productes impresos- les dinàmiques més escampades de la moguda santjordiesca, però tant hi fa, tot ajuda una miqueta, si més no, i cal agrair la bona voluntat dels llibreters còmplices.

Els articles salats de la cartera bruna que ha portat un certificat al tardet. Agredolços enyors de dies balears, ganes de tornar-hi, ¿quan podrà ser? Truita de xampinyons –gustosa flonjor suprema- per sopar. Mirat l’espai de Grasset. La censura pura i dura des de la junta lectoral central sobre mitjans de comunicació, el dret d’expressió i manifestació criminalitzats a la brava al Suprem, convocatòries que no són cap delicte que acaben semblant-ho en el discurs judicant, un ministre d’exteriors que si no són a la carta no vol entrevistes de periodistes de debò, entre altres perles del franquisme que copa i usufructua el moll de l’estat.

 

Què justa i merescuda és la indiferència dels qui no ens interessen gens.

 

Tornes en diferents moments de la vida, i aguanten, i encara ensenyen més i més. Això duen ser els més fiables barems del que en diem clàssics.

 

Podries posar-te a rellegir Tolstoi, en comptes d’encendre el cigarret sobrer

i fer l’imprecís cens dels pardals escarotats amb la llum melosa.

Podries fer els deures del mètode, ajustar les estructures, atracar una farmàcia,

repintar els marcs fatigats de les finestres, saludar litúrgic, conformat, el bosc de ribera.

Hauries de provar altres variacions a l’harmònium corcat, occir els escorpins que mosseguen la voluntat, disculpar-te per les crueltats amb els congèneres adormits, estendre els fantasmes recurrent a sol i serena.

Però res, no tens remei ni generes plus-vàlua. Dijous a la gàbia de la pantera artrítica. Les cartes del solitari al mantell gastat, la gangrena avançada ratant les vores de les dignitats.

 

Divendres, 29.

El despertador a les set. Nit amb malsons recurrents, amenaces, persecucions, problemes. Part de la realitat conscient traspassa al magí adormit, convenientment deformat i punyent. Anuncien una esgarrada de l’anticicló i possibles pluges. Poca aigua ploguda els darrers mesos. Les reserves de la tardor van minvant severament.

Gestions tortosines. Mantellines de boirada al teló blavenc dels Ports, camusa ombrívola d’un carroll de núvols dissidents. De mal humor. I els egoismes abruptes de la gent en les sales d’espera, passadissos de passos desesperats o somnolents, encara l’agreugen. Desdejunats en una granja dels barris del sud de la ciutat, a prop del riu. El sol optimista dels oficinistes amb el cap de setmana en perspectiva.

Revisió d’arxius i lectures variades en ser a l’escriptori. Quasi tot en el panorama quasi impossible convida a plegar i dedicar-se, no ho sé, a parat el solet i escoltar-se els pardals, però, cabuts, persistim els dubitatius exercicis, espirituals d’ascetisme i terrejants d’hedonisme ensems –suite irregular-  a l’espera d’algun miracle que ens rebatege  en la muntanya sagrada de la penúltima dignitat.

Bullit de verdura per dinar i ferum franquista a les notícies –quina enorme desgràcia! Sesta potable. Tarda radiant. Autobusos, gestions ínfimes, necessàries. Persisteix el mal humor: massa cartes que no lliguen.

 

La marquesa sortí a les cinc. Les seues cinc, en la roda de confort, s’han alterat poc, tot i certes aparents convulsions… cosmètiques, perquè segueixen tenint, els seus, la paella pel mànec. Mai, al seu llinatge, han errat el bàndol convenient.

 

A vegades un seguit d’indecisions encerten la decisió. Ara, no sempre és reeixida.

 

Corredors de llarga distància. Els comentaristes ja no empren la fórmula, i el cas és que alguns, posats a triar imprecisions i malentesos, preferíem l’etiquetatge.

 

Un veu personal. Aviat és dit. I el que costa d’identificar i anar polint amb pasteuritzades d’assaig/error. Sembla poca cosa i en el fons ho és tot.

 

Mestres de pensament? No ens els acabarem. De saber buscar, tots els segles ens esperen. Potser la gràcia rau en saber mesclar-lo bé en la coctelera sempre escurada amb unes gotes de suspicàcia.

 

Tenen un catàleg llustrós per fer pensar en la transcendència de l’humà, però manta vegades oficien com un botiguer en temporada de rebaixes, intentant adaptar-se als nous llenguatges, volent oferir els confetis de la novetat, que, tocant dels seus ancestrals estrats de consol i esperança, no són res.

 

The world is cluttered with dead institutions.

3/27/57

Susan Sontag  (“Diary”)

 

Sempre és mal lligat el sac dels dubtes. En cas contrari som davant una segura falsificació del sac dels dubtes.

 

Dissabte, 30 de març.

Alçat a les set. L’aniversari de X. Matinera al talleret textual. Que l’escriure no ens trega el llegir. Debussy em fa companyia. Pres un paracetamol: símptomes de mitja refredada, o potser és una mica d’al·lèrgia. Ronda l’astènia mòrbida, o potser és una depressió que no em puc ni vull permetre’m.

Hi ha un grapat d’estímuls i invitacions damunt la taula. Pel bon temps, les mogudes de tot pelatge creixen i es multipliquen. M’acullo, però, a la domèstica invisibilitat. Poques ganes de vore concentracions d’ànimes. Amb rentar-li els peus i tallar-li les ungles a la pròpia, avui ja vaig servit.

Passejo una estona pels bulevards de la colla heterodoxa, no sindicada,  dels Aira, Tavares, Bolaño, Pitol, Vila-Matas i altres esveltes neurosis d’airoses  bufetades verbals amb la quotidianitat i els seues enigmes insondables. Tota prevenció amb els valors mercantilistes fets passar per literaris o artístics, mai no és sobrera.

Migdia tranquil. Sesta sense tenebrismes. Mirat el partit entre el Barça i l’Espanyol. Molta travada tàctica, espectacle avorridot. Preocupació en la culerada perquè Messi arrossega unes molèsties físiques de fa setmanes. Però, resguardant-se en molts trams del joc, apareixent quan toca, amb tot el sentit i la intencionalitat, comprenent millor que ningú l’enteixinat possible, i fins del fantasiós del joc, desencalla el panorama i fabrica prodigis amb una aparent facilitat enlluernant.

Compres al supermercat al tardet. S’ha agrisat la cúpula, potser es confirmaran les previsions de pluja. Més revisió de materials i lectura. Fent plans per al que vaig ordint, entre altres pensades.

 

Potser estem fent un frondós, polifònic, contradictori ,enriquit rèquiem, perquè culturalment el país s’està evaporant a pressa feta en les poques bases un xic treballades: ballem en les pures arenes movedisses i en la negació més frontal, que va vestida, és clar, de les regles del mercat.

 

L’atemporalitat de les biblioteques. Una de les poques humanes esmenes reeixides contra l’enemic insubornable.

 

( Samizdat)

Sota el drap, gastada netedat camperola, que protegia la fragilitat dels ous anava l’original per copiar en els relleus mecanogràfics que burlaven –jugant-se-la- les censures roges. La desconeguda amb alts calcetins de llana faria la seua truita i la còpia, que circularia per obscures cauteles clandestines fins a la propera còpia manufacturada.

Potser alguna errada mecànica paria una troballa que plaïa a l’home amb cara de gat, seriositat melangiosa que reia per dins, que la incorporava, abans de parlar una estona amb el seu alberg de gats i després fer el xerraire entre els xerraires en les cerveseries populoses.

 

L’havien segrestat per error. Sortosament i miraculosa, els segrestadors s’adonaren i sospesaren que era inofensiu. Aparegué embolcallat amb una manta en una carretera comarcal. Caminà fins a la gasolinera que endevinà a l’horitzó i el primer que li preguntà a l’encarregat de dispensar combustible als parroquians, fou preguntar què havia fet el seu equip en el derbi de la ciutat. Uns dies després, al periòdic, venia l’autèntic objectiu dels segrestadors, un arquitecte de renom mundial, que potser sí que, més endreçat i pentinat, tenia una certa retirada a l’homenet que havia preguntat pel resultat del derbi i davant d’un cafè amb llet, en la mateixa cafeteria de la gasolinera, començava a rumiar si denunciar el que li havia passat o fer cas de les admonicions del més alt dels encaputxats, un veu rogallosa rere el passamuntanyes.

 

La literatura ha de ser humil.

Robert Walser.

 

No t’escarrasses. No et molestes. Serveix-te un vinet: desoir les admonicions mèdiques, si més no, discreta rebel·lia suïcida, només, encara, criminalitzada a mitges. Fes la migdiada del bisbe –l’àngelus innocu, la connexió de la individualitat amb l’immens maremàgnum de les rodes còsmiques. Sí, van prohibint les paraules, per a què es baja desdibuixant i oblidant el que signifiquen. Ja sabem que saps fintar les censures, eludir el buldòzer de la frontalitat. Sigues surfista bronzejat i no denunciant exiliat. El teu articlet, la teua firma d’aigua no trauran els presos de consciència. Ells saben com neutralitzar, desprestigiar, descontextualitzar, muntar una campanya demolidora. No t’esllomes. Hi ha ametles salades i licors a la barra dels tonificats  equidistants. Ja has fet prou i massa. Passa a la reserva. Si no ets en la dinàmica dels pactes de les quotes, encara és més absurd que insistesques. Plega. Jubila’t. Sopetes i bon vi. En el parralet de fer-se l’orni faràs salut. Se t’ha fet tard per a mogudes fortes. Han prohibit paraules, però tens recursos, saps que n’hi ha d’altres, i la metàfora, l’ al·legoria , la faula i tot el repertori que manegues amb traça. Si vol una medalleta al mèrit, te la poden aconseguir, i després, ja saps, l’arxivada de la bona tebior i no posar-se pedres al fetge. Una rendició a punt pot ser una triomf, ja ho saps.

 

Què és l’art sinó l’encontre amb les coses perdudes, la perpetuació de les pèrdues?

Marina Tsvietaieva

 

Diumenge, 31.

Quan floreix la perera se’n recorda que és el meu aniversari, dia amunt, dia avall, mes amunt, més avall, em diu Montserrat Domingo, l’anacoreta de Sant Joan de Codolar, a la serralada del Montsant. La perera assilvestrada –perelló, per tant- esclata un flor cotonosa, d’un blanc rutilant, amb unes pigues d’ atzabeja intensa al sedós corol·lari. El primer estímul sensible del dia. Fa dies que hi penso en girar-li una nova visita, però les urgències retarden l’essencial –molt mal negoci. Molt present en els meus pensaments, la dona valenta i lluminosa. I nosaltres, segurament, en les seues oracions i silencis d’espígol i dignitat. Parents que l’atzar –i potser la curiositat desperta- del camí ens determinen. Més propers i sentits que tants dels dictats administrativament. Sí, un dia d’aquests tornarem a parlar sobre Thomas Merton i altres poetes, amb ferida lluminosa o no, que l’acompanyen en el seu pobladíssim ascetisme en els turons on un jovenet Joan Miró dibuixava l’ermita i el rocam, on Josep Carner s’extasiava de veritats transparents i fondes.

El canvi d’horari. La discordança dels rellotges adobats i dels que encara no. Diuen que serà el darrer canvi, fa anys que ho diuen. Hi ha qui mana sobre els rellotges de molts. Un poder gros, que no dóna, per això, per negociar amb el  temps: roda de mola que no s’engabia en els cronòmetres.

Vivaldi al gramòfon líquid. Violinades gentils per ajornar lletjors i mecanismes grisos. El socors del cafè. El rampell àcid de les primeres pipades. La celístia perlada en gris. Matí amb el somnambulisme de la medecina –segona edició del refredat de fa uns mesos-, i la limitació de no poder capbussar-me en el cafarnaüm dels arxius, per tenir actuació alimentària a la tarda. Toaleta zombi; teclejada zombi; la hipotensió fluent; reblanida preparatòria per a la gran reblanida. Faig una nota: no sóc un escriptor de diumenge, però els diumenges també escric.

Si vols conèixer aplicada la banalitat del mal que avisava Hanna Arendt, només has de mirar els resums de la campanya electoral espanyola.

Parelles amb les criatures, algunes adormides al cotxet, ancians fent l’esforç de posar-se a la llarga cua –i l’acord de deixar-los passar davant de tot, entre agraïments i aplaudiments. Ambient festívol. Mirant cap enrere, cap a la porta, per si entraven els uniformats agressius, amb inquietud. Arribaven les imatges al cel·lulars de la llenya en altres punts de votació propers. La ràbia, la perplexitat. Ho hem viscut, i cap relat perversament connotat alterarà la sensació de que, per una vegada, la ciutadania es plantà decididament.

Rostida amb pollastre i patates per dinar. Cap a La Sénia. Plovisquejada fina i prou sostinguda, que potser no serà suficient per a la llarga assedegada. La desgana somnolent, la candela pàl·lida  de la nuvolada baixa, el renou del refredat, l’efecte bromós de les medecines. El muntatge i la prova de so la faig mig marejat. Pres un cafè. Primera part sobrevivint i dosificant-me. Remunto a la segona. Detalls de qualitat –que potser ningú no aprecia- en les interpretacions. Tot correcte. La plaça on estem més a gust. La proximitat absoluta amb el públic ballaire. Bon so, s’entenen els matisos. Refrescades de repertori, dins els pals ballables, és clar. La carretera nocturna i plujosa. Arran de les deu, amb l’equip descarregat, mos a un establiment especialitzat en entrepans del barri del Grau, a prop de la biblioteca. Apallissat com un polp, però content.

 

(A la cabana)

Assegut a la cabana

mirant el somieig

de la pluja mansueta

ensumant l’arrel eterna

de la terra mullada

sents l’eco de la destral

estoica

de Philip Larkin.

 

I sí, el món encara podria anar pitjor. El que passa és que els propers “pitjors” fa la impressió de que poden ser els darrers.

 

No és bon misantrop qui vol. Cal una certa informació i nivell de maduresa.

 

Dilluns, 1 d’ abril.

Aixecat quasi a les nou –horari nou. La desajustada , el desgavell de sempre, fins ajustar-nos. Correu de la bibliotecària per a una possible sortida extra de la ruta arboniana, la data que diu coincideix amb la presentació a la Fira del Llibre de Móra. S’haurà de buscar una altar data. Un grup de bibliotecaris interessat. L’agenda es va rebotint. I, com que la majoria d’activitats culturals es concentren en els caps de setmana, on també hi ha els “bolos” alimentaris, el marge de tria és molt limitat.

Grisor aclaparant al cel. Ruixats intermitents. L’atonia amb brànquies. Animals climàtics som. Físicament no acabo d’estar entonat, però vaig tirant més o menys. El trio de Keith Jarret per mirar de collir una mica de swing entre l’apatia ambiental. Lectors simpàtics que em fan bromes de bon matí. L’humorisme intel·ligent de gent aparentment molt seriosa. Sense el dret de conya marinera –i de terra endins també- potser ja hauríem rebentat. La vida pausada, que em convé i em dóna els més òptims rendiments.  Un pardal solitari, en la primera llum mandrosa, invoca, amb nota aguda, l’oculta hisenda del sol. Cafè i medecines. Una ombra de mal de cap. Treballant sobre diversos materials: no s’acaba mai, fins que ho abandones.

Notícies de llibres interessants, que costen de notar, perquè les cases editores els abandonen: deuen pensar que ja volaran sols, o que els autors se n’ocuparan de moure’n mínim rebombori.  Un escriptor no és un promotor, deia Francesc Puigpelat fa poc. Hi ha qui no fa la seua part de faena. Ja està la cosa prou complicada com per travar-la més amb sorprenents desídies.

Finalment pareix que el problema del despoblament de les zones rurals ocupa focus central. Bon article de l’amic Toni Orensanz sobre el tema. Fins nuclis mitjans, capitaletes comarcals, es van notant la minva de censats. ¿Les concentracions en les grans urbs plantegen un panorama de futur atansat a l’ambientació de “Blade-runner”, però sense pluja? Penso que és una equivocació total l’abandó de les humanes talles rurals. Però, ¿quines polítiques positives s’han fet per esmorteir la sagnia? Cap ni una. En els nostres solars totes les reformes urgents arriben quan ja és massa tard. En els àmbits del dit “rerepaís”, sabent mirar amb perspicàcia i amor, hi ha moltes bones possibles solucions sostenibles, enriquidores, tonificants que no s’encaren, si es que arriben a comprendre’s mínimament, des dels despatxos de les línies neoliberals. Ni el diner de paper ni el de plàstic es poden menjar, deien uns eslògans ecologistes. I l’especulació artificiosa no genera cap vitalitat potable. Amb tantes assignatures fonamentals pendents ignorades, la gran embarrancada és més a tocant.

Entrevista a Enrique Vila-Matas al cultural de l’ABC. El quadern cultural del periòdic tan freqüentment reaccionari, navega, generalment, fora de la línia editorial. Fa anys –de tot enseguida en fa vint anys o gairebé- vaig posar algun article en aquella casa, també al periòdic general. També cantava fora de la línia editorial. Em demanaven que fes l’apunt literari, volien literatura, agraïen la literatura en el periòdic. No em van tocar mai ni una paraula, no puc dir el mateix amb els tractes amb altres tabloides amb fama de progressistes. Vila-Matas segueix donant novel·les que són molt més que novel·les. El seus seguidors formem una espècie de secta. Ara ja va més populosa de pelegrins entre la neurosi i la metàfora alliberant, però fa trenta anys –arriba un punt en el què de tot en fa tres dècades i no sabem com s’ha esdevingut- potser amb quatre taxis cabíem tots. Va tenir la sort de que un editor de veres li aguantés dèficit (no tot són barems de comptable en la construcció d’un catàleg), i ara és aclamat en distints paratges de la universal lletrarada apartada dels refregits en tapa dura. Trobar-se el personatge que ens diu que tot és ficció, la veritat de la ficció, en un estímul virtual o altre, ens arrenca una somriure abans del tercer cafè del dia: un dilluns que, a pesar de la mica del mal de cap i la grisalla somnàmbula, distribueix bastant de swing per ballar-la amb cert esvelt contrapàs a les tones de gasòfia criminal que els brocs deshabitants aboquen arreu.

Passats dos quarts de dotze arriba la notícia de la mort de Rafael Sánchez Ferlosio, una de les veus més interessants i preclares de la literatura espanyola. Un assagista d’eficaces incitacions a desmuntar aparences i connotats llenguatges emmetzinants. Amb noranta-un anys complits, els dossiers dels mitjans degueren esperar en la nevera el dia i l’hora. Les seues clatellades constants als viures i dirs de l’espanyolitat més rància previsiblement seran obviades en aquesta hora granulosa de tibades i exabruptes. La novel·la “El Jarama”, de la que renegava, fou una fita de revoltada estètica, però potser ens agradaven més les aventures del seu Alfanhuí. El seu assaigs són del més substanciós que ha donat el pensament peninsular i europeu en molt de temps. Els seus “pecios”, aforismes, notes breus, eren lluernes en el tren del periòdic –després recollits en llibre. Se’n va un dels grans del veïnat. La unanimitat en la valoració transcendeix el “día de las alabanzas”, que lamentava Machado, de qui diria que el pensament de Juan de Mairena li mostrà més d’un camí a R.S.F.

Treva en la grisalla i al intenció de llagrimeig. Una ullada de sol aquós, pigment de pell de codony sobre el plat fondo de sopa d’escudella. Les notícies comarcals: embolics en cooperatives agràries, en espill menut de les trampes que veiem en els grans titulars. Gent jove que tria fer-se pastor amb tots els ets i uts, els hi posa musica clàssica a les ovelles i les tracta amb noble respecte fraternal. Bona tria. Hi ha oficis que no s’haurien de perdre. La saviesa pastorívola convé i convindrà, quan s’obrin els ulls a certs regressos primordials, quan es reviren les direccions després de tant gat per llebre de golut creixement continu industrialitzat i desaforat.  Per cert, la locutora de l’informatiu, amb la fonètica de la casa (Tv3), i mitja espifiada, suposo, m’ha deixat xocat, en dir, sobre les estadístiques d’accidents a les carreteres, que “hem d’anar amb compte quan estem ovulant”. En refer-me una mica he desxifrat que suposo que volia dir “quan estem al volant”.

La disciplina i la melangia: col·loqui irregular. L’aixadeta al coll sobre solcs de paraules. Sortida ràpida a baixar la brossa, destriada per al contenidor corresponent, i a comprar el berenar. Nit llegint i mirat l’espai de Graset. El refredat no es decideix ni a liquidar-me ni a enretirar-se.

 

Cap poder vol ser qüestionat seriosament, fora del marc mental on permet certa quota d’aparent dissidència més o menys decorativa, inofensiva, que faça creure que respecten el pacte democràtic.

 

Percebem cap realitat que no estiga deformada?

 

Una soledat ben moblada sol distingir millor els afectes menuts dels altres. Les multituds i les estadístiques no solen confondre-la.

 

Tot és vanitat, escrigué el bíblic: quines plomes més poderoses i lúcides! Dins l’enorme cartipàs de vanitats, potser una de les més ridícules és la vanitat sense cap talent, tocant de la vanitat per posseir coses de les que es perden en quinze segons.

 

L’augment de la lupa del comentari amic. Si ens la creiem, més enllà de l’escalf de l’afecte, potser qui necessita una lupa, més aviat moral, som nosaltres.

 

La tan apreciable escola del dubte no produeix herois èpics. Cosa molt d’agrair.

 

 

 

 

Campanya pels drets lingüístics