Home > El Maestrat > #Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

#Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

RobertGravesigual2019Dimarts, 2 d’abril.

Les efemèrides periodístiques ens recorden que tal dia com avui, del 1805, nasqué l’escriptor danès Hans Christian Andersen. Només els qui no l’han llegit poden pensar que el seu catàleg és només destinat a la xicalla.

Les menudes maniobres d’habitud en la matinera. Tramesa aquesta col·laboració abans de les vuit. Puntualitat matinadora: manies de velles indústries. Les manies sostingudes a tall de baranes… reblanides.

Les raons i tessel·les imaginàries de la cafetera italiana al foc: esfumats per a una tela inacabada, oblidada a l’humit soterrani d’una altra vida.

Llegint i escrivint fins a migdia. Ullades d’un solet tímid. Les pluges anunciades no han complert el pacte.

Una família singular, la dels Sánchez Ferlosio. El pare, Rafael Sánchez Mazas, fou fundador de Falange, el número dos, sobrevisqué a un afusellament a prop del gironí santuari d’ El Colell. De l’episodi es nodria part de la novel·la de Javier Cercas “Soldados de Salamina”. La mare sufragà la primera edició de les aventures d’Alfanhuí d’un Rafael de vint-i-quatre anys, dotat de dilatada imaginació i una prosa delicada. L’altre fill, Chicho, fou cantautor anarquista en les galeries dels talps plantats contra el règim que son pare havia ajudat a instaurar. El dibuix cartogràfic dóna per a una bona història, però Rafael Sánchez Ferlosio es negava al conreu de l’autobiografia, considerava que no tenia cap interès.

 

(Ones hertzianes)

– Per acabar, ens pot llegir alguna cosa?

– Doncs, potser un parell d’aforismes…

– El que vulga, però que sigui breu, sempre anem malament de temps, a la ràdio.

 

Escalopa i dues carxofes per dinar magníficament bé. Les notícies, implacables, sense dret a l’esperança. A l’estat, el fètid clavegueram vessa en la superfície. Si són capaços de falsejar tan descaradament fets que hem vist i viscut de prop, ¿què no hauran fet en altres afers? Vam sabent-se també totes les llargues ramificacions –trama valenciana- de les corrupteles del P.P. Grans patriotes, un mica despistats, potser. No passa res. Tot en ordre.

Ullant materials. Correu de la corporació CEDRO, anunciant una imminent liquidació de drets reprogràfics. Seran quatre rals, segur. Misèria i companyia (o en companyia de la misèria).  Uns lectors barcelonins em fan saber que ja tenen “Circ de puces”. Pareix que els agrada. Tinc uns parroquians fenomenals, que no s’espanten de cap gir en les propostes. Si en foren dos o tres-mil no em caldria cantar boleros, ai las. Ara mateix, pocs autors i autores nostrats arriben a aqueixes gernacions. Així està el pati.

Quan em canso de la posició de l’oficinista, a les sis tocades, surto a estirar una mica les cames pel parc dels Xiribecs. Prou gent fent esport, passejant criatures i fent la xerrada a la terrassa rústega de la cafeteria. Se senten diverses llengües. Els dits immigrats –tan gratuïtament anatemitzats per tanta reacció primària- són els qui més i millor aprofiten els espais públics –places, parcs. Paro una mica el solet dèbil. Saludo els àlbers, els avets, les oliveres, els salzes i, per descomptat, els ànecs i les gavinetes que llisquen –avui prou atrafegades- pels canalets i l’estany central. Compro el berenar al supermercat i torno a l’escriptori. Una mica més de revisions. Músiques variades per companyia. Contesto un correu de l’Associació d’Escriptors, que pregunten on seré firmant per Sant Jordi. També bromes i veres amb algun col·lega.

 

Dimecres, 3 d’abril.

Amb el fotut canvi horari i el seu “jet-lag” no hi ha manera de dormir més enllà de dos quarts de set. Un punt de mal de cap a primera hora –o deshora. El cant afuat d’una merla, i altres emissions poc habituals al pati de la primera llum.

Cafè amb llet per desdejunar. La revista Saó comparteix un article de Josep San Abdon sobre el panorama dels autors de les comarques de Castelló. Oferta variada i de qualitat. Castellonenc i ebrenc, la doble perifèria –no ens hi posem per poc. Només un grapat d’il·lusos perseverem en la idea de que el riu Sénia no és frontera de res, i menys cultural i lingüística. Hi ha forces dures que volen reforçar la separació amb la ratlleta administrativa com a argument grotesc. Amb el conflicte al Principat, segurament és una de les fronteres més vigilades per l’estat. Per a millorar dèficits no ens veuen. Però, per a mirar que fem bondat com a territori conquerit, no ens perden de vista.

El borboll de florides del pati. La bellesa i els seus misteris. El vell Vivaldi, per tria del robot sensible, s’afegeix a l’estona de contemplació. Brots de flor d’ametler en la violinada vitalista. Obro després una carpeta per emprendre una nova versió d’un paquet de proses que va agafant cara i ullets. Saber podar per fer guanyar nitidesa i força. Ofici entre la intuïció, la tècnica que serveix al text i la bandejada de la que no serveix. Quan s’apaga Vivaldi, la màquina programa diversos elapés de Frank Zappa, que es queden a estimular els lents exercicis.

Sortida a l’estanc i al súper. Nuvolada baixa, boirines a la ribera arrossera, humitat incisiva. El fluorescent asmàtic en la llum somnàmbula. Més revisió de material en tornar a l’escriptori i, entremig, preparant un parell de temes per al duet: un mambo modernitzat –horrorós- i una tarantel·la rasa i directa, també adaptada a les cosmètiques sonores del poc esforç. Reforçant la bodega de números molt balladors. Mati dens, aprofitat. Un punt d’ansietat, que arrossego de dies i que no m’agrada gens. És l’ansietat sistèmica. No arribem a tots els esquers que ens paren en les inèrcies fredes. Cal repensar l’antídot per assossegar les nerviositats interiors. Assumir que no cal arribar on volen que arribem.

Passejada per webs d’art d’interès. Pintors nord-americans que no coneixia –o molt poc. També llegint fins a l’hora del plat de macarrons i les notícies.  En el judici al Suprem, les víctimes ja són culpables i els agressors les víctimes. Tota regirada perversa és possible en la democràcia de fireta que vivim. Deia Pla que a Espanya no hi ha reglaments ni lleis, sinó amics i favors. La visió del prosista hauria de ser pura arqueologia, i no obstant… el més calent és a l’aigüera.

Sesta sense llanterna màgica onírica. Treballant materials a la tarda. Cau un ruixat mandrós a fora. Hora del pati per fer un vol per mig món: al Bronx, sector “Little Italy”, dol sentit per Mike Grego, “The king of salami”. L’emigrant calabrès arribà a Nova York el 1947, amb disset anys complits i 50 dòlars a la butxaca. Amb vinga a pencar – i potser agafant alguna petita drecera- Grego acabà obrint establiment i conquerí els paladars de diverses generacions i classes. El New York Times li dedica una extensa i merescuda necrològica. Com em deia un veí de fa anys, quan coincidíem prenent cafè en un bar obscur però honrat: “sempre se’n van els millors…”

Pels tirabuixons veloços apareix la notícia d’un terratrèmol d’intensitat 4’4 a l’Urgell, que asseguren que s’ha notat a gran part de Catalunya. No he notat res especial. La darrera sacsejada inquietant, no tan pronunciada, que vaig notar va ser per gentilesa del padrí Florentino i la seua aventura del Castor. Estava llegint, va oscil·lar tot l’edifici i se’m van bufar les orelles amb una molesta sensació de cotó sobtat. Vaig caure immediatament en que si aquella sacsejada hagués sigut més potent, no m’hauria donat temps ni d’anar sota el llindar d’una porta, que tenia a quatre metres, i on diuen que s’ha d’anar. Però avui, estava escrivint –si en sóc de previsible!- i no he perdut la relativa immobilitat.

Llegint a la nit. Pa i fuet per fer un mos. Mirat una estona l’espai de Graset. Els testimonis com assajats, amb conceptes-força, d’agents dels cossos policials estatals. Tot sensacions, cap prova de la rebel·lió. I els dels caps dels Mossos, contradient-los. Tot és en va: la clatellada està dictaminada de fa temps. Som en escenaris molt foscos.

 

Es quan escrivim dels altres, o de coses de fora del nostre cercle vital, quan donem més veraços rastres de les biografies del nostre esperit.

 

Dijous, 4 d’ abril.

Un dels racons tortosins que més m’agraden: una placeta en un colze d’un vial dels cèntrics. Caminava parlant amb algú, que em crida l’atenció sobre el cos caigut entre la indiferència xerraire dels asseguts a les tauletes d’una terrassa. Aixecant els ulls, en un segon pis hi havia un vidre trencat, il·luminat per una tènue llum ataronjada. El cos caigut de la noia ensenyava un tatuatge floral entre els omòplats. “Això no pot ser un intent de suïcidi”, li deia a l’inconcret l’acompanyant. La terrassa concorreguda seguia  indiferent al cos caigut, amb un reguerol de sang sota el cap de cabells amb metxes rogenques. Qui m’acompanya telefona a emergències. Tota l’escena, menys nosaltres, està quieta i muda. Un malson que no sé què pot metaforitzar. I potser és millor no indagar-ho massa.

Dempeus a les vuit. Anoto el que recordo del malson tan inquietant, però estèticament agradós. En les tragèdies, el dolor i el bell sovint van aparellats; les convulses, diabòliques beutats.

Cafè amb llet i amoxicil·lina per desdejunar (rastres evident de la segona edició del refredat, i una ombra de mal de testa). Un senyor que viu a Vinaròs, amb qui hem coincidit en alguna presentació llibresca, i que conec poc, em demana l’adreça per enviar-me un llibre de poemes que ha editat, per saber-ne el meu parer. Li agraeixo el regal i li prometo la meua insignificant opinió. En aquests afers sempre recordo la conya de Monterroso en tessitures paregudes: “poeta, no me regales tu libro, quémalo tú mismo”. No és el cas. No cremem llibres, alguns, senzillament els acabem perdent en els trasllats, o ens els han pres en  préstec sense retorn, o els hem oblidat al seient d’un tren o autobús. Això de tenir biblioteca pròpia es va acabant. En un estri o altre, fàcilment transportable, pots tenir emmagatzemats milers i milers de títols.

La sortida a l’estanc. Aire de mossegada aguda que neutralitza el canelobre solar. En un pas de vianants, un cotxe s’atura, però el que li va al darrera l’avança. M’he ensumat la jugada –un clàssic dels perills per als transeünts- i no m’ha envestit, perquè m’he quedat quiet a meitat de camí. No sé com m’ha sortit insultar el conductor en italià, com en una pel·lícula del neorealisme. Les conductes de molts guiadors d’artefactes amb rodes expliquen bé l’estadi de general cretinalla homicida avançada on som posats.

En tornar a l’escriptori faig els darrers retocs a un artefacte i el dono per acabat, és a dir, per abandonat. Tancant una carpeta puc emprendre’n a fons una altra. Mentre tinguem ganes d’embarcades noves, tot estarà bé. El robot musiquer després de la ració de Vivaldi fa emergir dels llimbs un seguit de treballs del granger J.J.Cale per companyia sedosa. Visita de cortesia a les plantes del pati. Palplantat a la llenca de sol que els angles dels terrats permeten penso en fer alguna nota sobre Robert Garves i el seu savi retir a Deià.

En un recés breu de la sessió escripturaria, per xamba trobo l’article d’un d’aquells “novísimos”, fill de militar reaccionari i derivat ell també en incansable generador d’odi per a nosaltres, els no conformats amb la única visió castellanista del món i els humans, dedicat a Sánchez Ferlosio. Amb desllustrada prosa salpebrada de tòpics ens fa saber, amb doctoral rebufada, que “se nos ha ido el último de los grandes”. Potser no se’n deu recordar de que Caballero Bonald i alguns altres encara són en aquesta riba , o potser també els deu tenir cega tírria, com amb tantes coses i gents de més valor que el seu catàleg de fenomenals desvariejades. Sí, se’n van els grans, i els seus obituaris queden en mans de personal que no encerta el moment de guardar un elegant silenci.

Migdia d’habitud. Pasta italiana per dinar. Quan la remeno, no sé a sant de què penso en el comissari Montalbano, de Camilleri, a qui el seu cuiner de confiança la hi prepara amb delicades sorpreses constants –amb marisc, per exemple- mentre rumia l’entrellat d’un nou cas. Les notícies de l’apocalipsi en fascicles. O, si més no, de l’agonia dels marcs que hem conegut fins ara.

Preparant altres paquets de textos guardats per mirar on em poden portar en organitzar-los i pentinar-los una mica. La lletra també dóna una sensació de possibilitat d’ordenació – metafísica, és clar. Sortida curta per estirar les cames a les sis. Tarda radiant, amb blaus renaixentistes al cel ras. L’aire, més animat que al matí, segueix explicant llegendes nívies. Llegint a la nit. Mos lleuger per sopar. Entrevista de Graset a l’escriptora  i traductora eslovena Simona Skrabec –gran interès.

 

El llenguatge és temps. Provem d’expressar sensacions, intuïcions, revelacions que són eternes i comunes des del fons del primer mot. D’això va la limitació, i el joc de provar de clivellar-la. Quasi res porta el diari!

 

El barret de palla, de pagès, li aombra els ulls clars i li recull els blancs cabells embullats. Entre els feréstecs escumalls que rompen als bruns penya-segats mil·lenaris potser en Robert Graves sent les veus d’Homer i de Virgili i s’aplica a matisar-les. Percaça muses lisèrgiques també, i cull les taronges i carabasses del seu hort. Ha triat el refugi illenc de Deià perquè encara segueix els cicles agrícoles. Només viatja al Regne Unit – o per alguna gira de conferències nord-americanes per reforçar l’armilla- si no pot evitar-ho de cap manera. La casa és rústega, idèntica a les altres de la pagesia, però tornada un taller de treball dominat per l’imperi de la llum. A les nits potser l’eterna deessa blanca de la lluna li dicta uns versos nous. Ha complert la setantena. Es fa edicions artesanals amb la impremta, que ocupa l’espai que antany fóra el refugi de les bèsties de peu redó, que tant contribuïen en les faenes en els abruptes bancals, guanyats en terrasses calcigades per les voluntats de les seguides supervivents en el calendari circular de les collites pacients. Tenia triat el racó discret, en el cementeri municipal, on dormir la llarga nit darrera la nit: una làpida rude, amb un esquemàtica inscripció esquemàtica de les dates de naixement i defunció, i el seu ofici: poeta.

 

En literatura hi ha una tradició de magnífics inadaptats, poetes i prosistes inqualificables, com Michaux i Edson, que recelen de la literatura i alhora en són els seus més grans addictes.  Només un estil que sia un carnaval d’estils sembla agradar-los. Una literatura, en resum, que tinga aires de circ, de barraca de fira i vodevil, plena de fets reals més estranys que la ficció, falsos miracles i supersticions, llibres d’horòscops i calendaris astrals com els que es venen en la caixa dels supermercats, etcètera.

Charles Simic.

 

Tots acabem sent apòcrifs. Uns quants facilitem més la faena i ens posem a escriure.

 

L’assemblea d’identitats de Pessoa: no seria també una forma de repartir el pes de la neurosi?

 

Divendres, 5 d’ abril.

Les vuit de sempre, de mai. El robotet persisteix amb Vivaldi. La cafetera al foc. El llapis tocant de la pila de papers i llibres. Cap venedor de miracles capil·lars o assegurances al correu. Tots els paradisos són perduts, deia un barba dels grossos. Farem com que no ens donem per avisats. La seguida. Les notícies de l’esmolat desconcert. Emocionalitats tibades, incompetències dissimulades, visceralitats desfermades: pareix que la racionalitat computa poc.

Novament l’eutanàsia en el tramvia de l’actualitat. Un tema que demana debat amb finor, delicadesa i humanitarisme sense cromos de prejudicis o màrqueting electoralista. A hores d’ara –i quasi mai- fa la impressió de que no es poden donar unes condicions de raonaments pulcres en el fangar vergonyós de les pestilents fires medievals celtibèriques. Es surt indemne d’una guerra civil i una dictadura tan llarga? L’admirable col·lega romanès Mircea Cartarescu opina que no, i és difícil no estar-hi d’acord.

Organitzant l’agenda de compromisos presencials en l’ona expansiva de la cosa santjordiesca. Un bon quilometratge m’espera. Potser m’hauria d’apuntar a un curset de simpatia frescal i abraçades expansives per millorar en l’entregent. Hi ha col·legues que porten assajats uns paraments de relacions públiques molt notables. Cal suposar que els hi deu sortir a compte. El pitjor de l’assumpte és que aqueix rol se’ls va colant en el que escriuen.

Sopa d’escudella per dinar –reconfortadora de l’esperit. Les notícies i la nàusea permanent. Sesta espessa, emplomada. Treballant una carpeta distinta a la tarda. Ullades als patis líquids: la foguera de les vanitats i altres penyores més estimulants. Surto per fer una gestió en un ambulatori, a les set. Ennuvolada en l’avantsala d’algun ruixat. Llum de fluorescent asmàtic, somnolenta. No em toca esperar molt en la cua. Es veu que en el llindar del cap de setmana la gent emmalalteix menys o ajorna la recaiguda per a dilluns. Mentre espero, Jordi Maura m’envia la foto d’una embarcació del port de Benicarló –una llanxa d’eslora discreta- que el propietari –o propietària- ha batejat “Placton” (sic). A J.M. li ha fet gràcia i li he respost amb una mica de conya –més marinera que mai. La comunicació m’ha amenitzat l’espera ambulatòria. Els senyals de que la sanitat pública i universal va entrant en un coll de botella són palmaris. “Si et pots pagar un metge privat, millor”, pareix que remuga la musiqueta de fons neoliberal: desbocat discurs únic cap a l’abisme.

 

Potser hem fracassat, segons els acerats paràmetres dels càlculs mercantils, i potser els ho hem d’agrair als déus (grecs, romans, jueucristians…), a les deesses blanques –muses dels perigeus en els salms desesperats-, a la serp emplomada, a Buda, a qui sia de menester, vist el grotescs, ridículs, indignes que pareixen ser els triomfals despropòsits cursis, les ànimes deshabitades que farceixen la cinta continua de l’espectacle que no inquieta a cap grapa sinistra, ans al contrari, la blinda una mica més. Si més no, ho hem intentat, potser en intentar-ho ja n’hi ha prou i massa: sol ser més interessant el trajecte que els resultats – i que, per descomptat, que el compte de resultats.

 

Dissabte, 6 d’abril.

He somniat que collia unes llimones de l’hort de la casa de Robert Graves, a Deià. Els guionistes onírics s’han posat sofisticats… i plagiaris de l’ànima en vigília, perquè he repassat darrerament textos del poeta i documents sobre la seua vida al refugi de la Serra de Tramuntana, per fer-ne un apunt, i els guionistes peresosos s’han limitat a situar el jo que dorm –que vés a saber qui diantre és!- en l’hort de l’autor de “La deessa blanca”.

Alçat a les vuit. Sí, molta activitat onírica els darrers dies. Només en recordo, de fet, retalls, alguns estèticament plaents. També fragmentari en les indústries de les rebotiges adormides?

Llegida, mentre em prenc el primer cafè revifant, una entrevista al dramaturg Rodolf Sirera en la sèrie de Martí Domínguez. Entre altres coses de més interès, que retraten els patinatges frívols en els que ens desconjuntem en tants plantejaments i programacions, diu l’autor d’ ”El verí del teatre” que s’ha passat vint-i-cinc anys en una llista negra ofegant, i denúncia la desconnexió total entre València i Barcelona. Ha tingut que prestar serveis de guionista per a diverses sèries televisives per guanyar-se les garrofes. Allà on mires hi ha un escàndol o altre damunt figures que, en contextos més civilitzadets, serien respectades com a clàssics vivents. De llistes negres amb intenció d’escanyada o esborrada, per desgràcia molts en sabem alguna cosa de primera mà: és un dels habituals peatges de l’anomalia permanent en la què vivim.

Maceo Parker, que fou saxofonista de James Brown i ja fa anys que fa via llustrosa en solitari, apareix a la gramola –el programa es va quedar instal·lat d’ahir. Funk nerviüt, dringant, que em dóna energia juganera. Si més no, que la companyia sonora tinga swing i carrolls de detalls intel·ligents. Sessió llarga sobre diversos bancalets que m’esperen. Marge d’hores, avui, per a una bona capbussada. La farga persisteix en la seua dansada de llums i ombres. A vegades, poques, la cabuderia té premi. Posar-s’hi, intentar-ho, això és tot. Qui sap si, tocant dels companys de processó difícil, podrem contribuir a que la nostra assetjada llengua perdure dues o tres primaveres més. Per somniar que no sia.

Gestions de carrer. Matinal radiant, tèbia, transportadora del dret a somieig  quasi pur, sense trama ni objectiu. Els ritmes més alentits de dissabte –animals de la granja de l’almanac. Una treva en les anunciades –i desitjades- reparacions en els índex pluviomètrics? A la farmàcia de guàrdia, un establiment ampli i lluminós, que ol a menta freda, com tantes estances apotecàries . Atès amb eficiència amable per una dependenta amb un bri d’orientalisme remot en els ulls rere unes ulleres bifocals de muntura de pasta rogenca. Després, balançada, a l’estanc. Una espelma als déus i l’altra al íncubes venjatius. Les terrasses animades. Feta, aturat en un xamfrà, una petita cura de sol: la bombeta que escalfa els pollets que som, com deia Vinyoli en uns versos.

En tornar a l’estudi, llegint textos –proses i poemes- de Henri Michaux, l’escriptor i pintor belga –parisenc d’adopció-, que fou dels primers en perforar els barandats dels gèneres i que es negà a complimentar el carrusel d’alimentar la imatge amb finalitats promocionals. Un discret minoritari que deixà marca en els empedrats estètics. Cada vegada em pareixen més exemplars les biografies conscientment apartades del circ del propagandístic culte a la personalitat. M’arriben els programes d’activitats on he de participar i, a l’ombra de la profilàctica conducta de Michaux, ja em començo a penedir d’haver cedit a certs numerets, sobretot per a que no siga dit que menyspreo els qui els hi troben tot el sentit a maniobres meridianament estèrils que no interessen a ningú de fora del cercle, que potser no mereixen ni l’esforç d’agafar un cotxe de línia per fer-hi cap. Tot i que en aquell autocar rutinari, qui sap, potser amb un cistell de vímet a les mans, curosament recolzat damunt les cames, viatjarà Godot amb una rialleta als llavis.

Arròs a la manera cubana, tot i que a Cuba no se’l deuen menjar tan enriquit, per obra i desgràcia del règim dels sinistres “Castro brothers” i els seus sequaços. Poques notícies se’n tenien darrerament de la situació a l’illa caribenya, fins avui: en la realitat ciutadana cal suposar que perdura l’extrema precarietat dels “períodes especials”, pel bloqueig –aguditzat per la política de Trump- i per la situació de Veneçuela, principal aliada comercial. Roges, blaves, grises o marrons, les bestialitats de les dictadures s’assemblen bastant totes.

Més a prop, en la campanya electoral –sempre hi estem, de fet- no se sap el nivell d’animalades amb tint desacomplexadament feixistot on arribarà. Crida l’atenció com alguns que s’autoproclamen guardians de la constitució del 1978 etziben soflames que queden fora dels límits del text. La presència, tan esbombada, de l’extrema dreta –amb altaveu fins al Suprem- ha imantat cap als seus discursos diverses formacions de l’espectre dretà, deixant un passadís al centre que pareix que beneficiarà el PSOE de Sánchez, segons diversos sondejos, fiables fins allà on vulguem, perquè darrerament encerten poc i pareixen més unes eines d’estimulació en un sentit o altre que altra cosa. En les travesses dels pactes postelectorals diuen que l’IBEX desitja un pacte PSOE-Ciudadanos, i probablement això hi haurà. En fi, ells sempre s’ho apanyen.

Sesta amb entra-i-surts onírics. Somniem més a la primavera? Són els somnis el més real, com deia Borges? S’ennuvola i cauen quatre gotes a la tarda; pel mig es dóna una clariana rabiosa i breu. Als periquitos fa l’efecte que els agrada la música que m’acompanya: diverses paletes jazzístiques. Quina psicologia, en la seua escala, deuen tenir els pardals? Deu ser cert que els animals sempre viuen en el present? A la sortida de les sis no em trobo el veterinari i no li puc preguntar. Comprades begudes suposadament saludables i un aperitiu de panís per berenar. La tristor lànguida de les nuvolades baixes. La clàssica volubilitat de l’estació florida, que les amenaces de regirades climàtiques pareix que no han desenquadernat del tot.

 

Els remeis que els curarien el fanatisme els produeixen una aversió cerval.

 

No han estat verament desesperats mai, tot i que en els seus artefactes ho simulen; però se’ls nota el truc de barraca de fira: no hi ha la vera mossegada aguda, el vertigen arran d’abisme.

 

Sempre hi ha substància en els qui no es prenen massa seriosament.

 

Diumenge, 7 d’abril.

Alçat a les vuit. Notícies, en ramell veloç, mentre prenc el primer cafè, de xous i ballets de mones, capelletes i amiguets repartint-se engrunes, en l’escaparata social del gremi. Res de nou. Encenalls de miratges que són això, il·lusions mentideres, mentre en el vol ras de la resistència desesperada se’ns esfondren als peus tants fonaments mal posats. Les quotes de poder, les portes giratòries, l’endogàmia barruda del que tallen l’abadejo al sector, res no tenen que envejar als tripijocs dels partits i els poders econòmics, tret de que les maniobres, pel que fa al cas, és per repartir-se quatre engrunes deshidratades.

Li havien encomanat una frase, una sola frase, per saludar el nou president, John Fitzgerald Kennedy, per a un llibre amb florilegi de personalitats. Tenia la paranoia de que agents de l’FBI el vigilaven, i la paranoia era certa, però l’entorn creia que era un ingredient més en el desordre penós del cap extraviat. El ronyons havien dimitit, el fetge ja no aguantava ni una gota més; les ferides i matxucada d’ossos era greu. La frase per al nou president no se li acudia, el llapis queia a terra, la font s’havia esgotat. Després d’un parell d’intents, en el tercer, amb l’escopeta de doble canó de caçar ànecs reeixí en el propòsit de la irreparable dimissió. Avui llegim a la premsa que la fundació que governa la seua casa museïtzada a Finca Vigía, és un dels pocs canals on el bloqueig a Cuba del govern Trump no regeix. Els nord-americans volen trepitjar el refugi on visqué vint-i-un anys, un indret aturat en el temps, on fa la sensació que la gran homenatjada és la mort. Noves aproximacions a la seua agitada biografia redunden en la sospita de que potser tot aquell rol de supermascle amagava en realitat una reprimida pulsió homoeròtica. El tema ja ha donat molta corda, i potser ja cansa –i a més, no importa.

Toaleta a fons. “L’home de l’espill” és un dels bons poemes, un autoretrat físic i moral, de Robert Graves, que aquests dies va i torna pels espadats dels meus horitzons d’ensonyada domèstica. Hi penso, mentre escampo l’escuma de l’afaitat parcial, menuda geometria de traçada quasi versallesca, pel tallafoc de la barbada. Situació de “déjà vu“, tornada a La Sénia a la tarda, plaça còmoda i amable. Mentre trafego en radi curt, el robot musical intenta el fibló de la melangia amb vells treballs dels Jethro Tull, els Gènesis liderats pels Peter Gabriel i altres notables arqueologies sentimentals. Escrites coses noves. Preparats els estris per al “bolo”.  Poc marge per capbussades llargues en carpetes.

Faves amb carxofes i botifarra per dinar –sublim. El noticiari. Les matances a Ruanda foren premeditació neocolonial i no la combustió de brots de cuites tribals. Els nostres cascos blaus s’ho miraven, amb ordre de no intervenir. El colonialisme, l’Europa dels mercaders amb ànima d’acer, l’humà, generalment parlant, no defrauden quan persisteixen en la seua pitjor versió.

Estirada breu. Cap a La Sénia. Castells de nuvolades com ramats d’ovelles. El muntatge; en la prova de so, entre taules d’ancians que fan la secular partida de cartes, em faig “Eleanor Rigby”,  potser el millor, artísticament, de tota la tarda. Remuntant la galvana amb el cafè, bo, que ens serveix l’amable encarregada de la cafeteria del centre social. Al camerino, instal·lo el programa del personatge mentre em canvio l’indument, i m’adono – llosa pesant- de la d’anys que fa que m’ha tocat, amb períodes intermitents, fer l’ofici de músic més o menys d’orquestra, i de la quantitat d’impresentables i situacions grotesques i perilloses que m’ha tocat empassar. També penso en un parell d’idees per a cançons pròpies, i en les poques ganes que en tinc de desenvolupar-les, perquè potser ja m’he cansat de bufar en caldo gelat: la desesmada per ensenyar cançons de collita pròpia en recitals és potser irreparable. Potser el viatge joglaresc es va acabant, i em penso que també dels compromisos del llardós circuit de ball n’estic fins al capdamunt. Ben apamat, fa temps que no surten els números: els espirituals, si més no.

Arranquem a dos quarts de sis. Primera part d’hora i mitja: més regirades en les carpetes del repertori per anar refrescant la socarrada. Al descans fumo un cigarret assegut al pedrís d’un parc que hi ha davant del centre social senienc, parant un solet amb fenedura de caiguda. Hi ha un airet tonificant. Ni una gota de la possibilitat de pluges anunciada pels lectors dels satèl·lits. El pantà “El Magraner”, a pocs quilometres, deu anar baixant del bon nivell assolit en la tardor, després d’estar sec durant molt de temps. En la feréstega distòpia que s’ensuma, l’aigua potser serà motiu de conflictes cantelluts.

Resolem amb solvència la segona part. Preguntem als coneguts, tracte quasi familiar, com es troben. Operacions de pròstata i còlon, de cataractes… però van tirant, ens diuen. Fer-se vell no és cap ganga. Bé, ja no és cap ganga cap edat, en aquests temps malaltissos.

Mos casolà en tornar. Llegint una mica encara i mirat un episodi d’una sèrie policíaca “mainstream”, amb poques complicacions argumentals i molta ideologia militaritzada, en la tradició de les pitjors conductes de drets arrabassats, a la manera nord-americana propera als postulats i el triomf de sàtrapes com Trump.

 

Mires l’arrel porprada i ets l’arrel porprada.

Aguantes el vertigen arran de penya-segat

i en plena rodada de cap intentes un adjectiu tossut.

Aqueix és el pacte, la juguesca condemnada a totes les derrotes.

No importa el títol que en la mutant sala d’espills t’assignen,

menysprea les cauteles, la pobra marrada de resguardar

en la promesa indemne qualsevol penyora,  la coqueteria

de les sabates vellutades: trepitja tots els tolls que pugues.

 

Dilluns, 8 d’abril.

Alçat a un quart de vuit. Dormida reparadora. La frescor de matinar. L’esgarip tímid del primer pardal al pati. Cafè amb llet de revifalla. Passejada per territoris d’insignes poetes vius i morts, que a més pintaven i portaven el contrapeu a les convencions repressores de les societats dels seus dies. Heus ací com Giusseppe Ungaretti desdejuna raïm arran de mar, il·luminat d’immens. Com Laurence Ferlinghetti apuja la persiana de la llibreria amb una ressaca raonable. Com Àngel González suca una “porra” al cafè amb llet abans de fitxar al Ministerio. Com la fortor de cordams degradats i peix podrit s’interna a les finestres de les narius de l’assemblea d’ànimes que transporta, sota l’exhausta gavardina grisa, un lisboeta de pas insegur cap a l’oficina portuària (massa aiguardent i massa entretinguda en la confecció d’una carta astral, anit). Les metàfores, les discordances entre realitat i llenguatge, no són l’esperança segura, però ajuden a enganyar la rellotgeria del trànsit interrogant. Tots els pal·liatius ajuden. Repensar l’hora fugissera dels bells extraviats. Apartar les urpes de les llotges triturants. Collir les faves de l’hort de Voltaire, combinar-les amb l’abadejo de Baudelaire. Esmenar-li la plana al càlcul mesquí. Somniar per sobre de les nostres possibilitats. Dibuixar en el corrent transparent. Sabotejar totes les convidades a la resignació semant. Acaronar les respostes parcials de la resiliència.

La màquina programa delícies de violí barroc i fa una transició a cançons de Vinicio Capossela, cantautor italià nascut per xamba a Alemanya, cançoner en l’estela de Paolo Conte, però amb tocs de pop intel·ligent i picades d’ullet de música tradicional repensada. El robotet sap guisar menús que em convenen. Quins algoritmes vigilants manega? Més val no pensar-hi molt o ens puja la temperatura de la paranoia.

Ullades crítiques a materials diversos. A l’hora del pati, llegint articles variats i una entrevista al novel·lista de Benaixama, Alt Vinalopó, Joan Benesiu: una de les propostes narratives potents que han aparegut els darrers anys. Hi ha un bon grapat d’escriptors valencians que donen qualitat, risc i fondària, però en les cegueses centralistes que dominen les bàscules i els focus, no es donen per al·ludits (un mal molt i molt antic).

Un altra figura que va emergint, poc, tard i malament, com tenim per costum, és el dramaturg tortosí Ricard Salvat. Els seus diaris són testimoniatge ric d’un pensament de primera magnitud, més fiat a les profilaxis nòrdiques que a les desconjuntades de les nostres tribus. Salvat incomodà molts poders culturals. Tenia el costum de dir-ho, si alguna cosa no li agradava, i a més ho feia argumentant molt seriosament. Imperdonable tret, en les nostres latituds tan tartufistes ara sí i després també. Els aficionats als cromos dels autors “ocults” –que si Pynchon, que si Salinger…-, en la muntanya russa de la nostra literatura, amb una mica de perícia investigadora, en trobarà a dotzenes.

Sopa d’escudella per dinar. Les notícies de successos de la contornada, que demostren que als centres no tenen molt clar per on parem exactament. Vinaròs, Ulldecona… terra incògnita. Sesta reconstituent. Treballant una estona en gavetes guardades.

Gestions de carrer a mitja tarda. Cel ennuvolat: la peixera mòrbida. La gent es discuteix agressivament per nimietats: hi ha com una ràbia ambiental. Cau un ruixat d’una certa força a dos quarts de sis, però dura poc, es pinta l’esgrogueït d’una puntual assolellada difusa i apareix l’arc de Sant Martí d’una faula eterna sobre l’arbrat municipal.

Pres un cafè en enllestir. Comprades carxofes en la verduleria del barri, amb secció de delicadeses, amb una dependenta –potser propietària- d’eficiència  noblement antipàtica. Reprenc després les repassades de materials i escric un parell de folis per la presentació de divendres del llibre del prioratí Fede Cortés. Truita de patata per sopar. Llegint fins al son.

 

El prodigiós rejoc prènsil de les mans. La buidor que les habita en els moments decisius. L’enigma paradoxal és la més lleial companyia.

 

Potser només som un esborrany sense possibilitat de correcció i la humanitat reeixida resideix en un altre planeta –o plànol, o dimensió.

 

I, també, qüestionar-se la manera de qüestionar que gastem. Uf, quina faenada inacabable.

 

 

 

 

Campanya pels drets lingüístics