Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

dienborokblocigual2019Dimarts, 9 d’abril.

Temperatura amable. Dempeus a un quart de vuit. Un malson dels angoixosos, dels que desperten abruptament. No sé si n’és un de recurrent, però amb variants noves. Personatges reals, un dia més o menys propers, ara allunyats. Atmosfera com de vila medieval. Un intent de fugir curtcircuitat per obstacles absurds i amenaçants. En fi, l’olla barrejada dels calaixos descordats.

Enviada aquesta col·laboració a les nou, després de fer una ullada: sempre se’m passen errades de picatge. L’ull, i més en les fredes blavors de les pantalles, veu, llegeix bé el que no ho està.

L’esborrany d’hisenda per a la declaració. No saben com tipificar clarament els ingressos per les faenes artístiques i els premis literaris –tot i haver-hi suposadament un règim específic. Trobar bons especialistes en drets d’autor –amb la legislació confusionària que hi ha- costa déu i ajut. Sortosament, a l’associació d’escriptors i a CEDRO n’hi ha algun a disposició. Tot el que es puga estar lluny dels galimaties burocràtics deu ser la felicitat, però no ens en podem escapar de cap manera, ens tenen rigorosament vigilats als pobres diables; als altres, als poderosos, no tant, i, ei, amb tot de facilitats, còmodes terminis i fins a fons perduts.

Sortida a l’estanc i al supermercat. Parant el solet manyac. Sessió revisant en tornar a l’escriptori. Ullades als espills líquids. Indescriptibles collonades d’alguns saltimbanquis gremials, privats del menor sentit del ridícul, pel que pareix. Marededéusenyor, com està la gàbia de grills de les desesperacions per les cobertes i bodegues del nostre Titànic.

Macarrons amb salsa carbonara per dinar. Les notícies –la matraca sinistra de costum. Sesta plaent, primaveral, sense somnis: un fil de mel vessant dels atris arcangèlics. Fets els números i sospesades les raons per començar a plantejar-me seriosament acabar amb situacions fictícies i agafar del tot les regnes de certs afers en l’avenir. Sessió profitosa de revisions a la tarda. S’ennuvola a les sis tocades. En un descans, bromes i veres  amb col·legues i esperits gloriosament poc convencionals.

Notícies del llibre –“Circ de puces”- des de diverses llibreries del país: ben distribuït ho està. A Viena edicions treballen seriosament. Cosa menys freqüent dels que caldria suposar en les cases editores del país. Entrepà de pernil per sopar. Mirat l’espai d’en Graset i llegint fins al son.

 

Escriure et converteix en algú que sempre s’equivoca. La il·lusió de que un dia pots encertar és la perversitat que et fa seguir.

Philip Roth.

 

Estaría bien pensar en qué buscamos en la vida de los otros cuando leemos diarios o dietarios o cuadernos de notas o todo eso junto, confundido. Reconocernos, tal vez. Sentirnos algo menos solos con nuestras ideas y pensamientos. Confrontarnos a ese otro. Encontrar. No respuestas, sino más bien intuiciones. En este mundo de simultaneidades, en el que ya somos incapaces de estar en una sola cosa, ser capaces de seguir un paso tras otro, un momento tras otro momento.

Juan Jiménez García.

 

Dimecres, 10 d’abril.

Alçat a les vuit. Un parell de somnis: el duet clavat en un una festa de fatxendes embriacs i drogats. Hi ha un altre grup orquestral. Entre tots dos s’hauria de repartir tota la nit i la matinada. Ens neguem a tocar, girem cua, “adéu a tot això”, pareix reblar la cabòria onírica. Lliga directament amb converses de fa dies amb X. L’altre somni recordat, més afable, paisatgístic, sense estirabots ni esbroncades ni corredisses.

Cafè, Shubert i escrivint en l’escala d’espiral primera. Temptejos ventosos en els finestrals del racó que ens pertoca, tocat d’una agradosa assolellada pàrvula. Escrivint, reescrivint, passant l’estona: jocs per ajornar nàusees i dolors. Quan calla Shubert s’enlairen boirines noctàmbules de jazzístics antics. La sortida a l’estanc. L’optimisme de la llum, indiferent a les nostres indústries peribles. La dependenta, el tracte dolç i respectuós amb tots. La sorpresa de les coloracions florals als parterres, a vegades estabulats entre l’asfalt on els vehicles expliquen clarament com la raó i en dit sentit comú naufraguen una i altra vegada.

Escandalós l’afer de l’espionatge del clavegueram de la policia política a adversaris polítics. Més escandalós encara el pacte de silenci que es nota en les tènues reaccions d’uns i altres. Gran qualitat democràtica i bla, bla, bla…

L’egoista seria capaç de calar foc a casa del veí només per fregir un ou, deixà escrit el capità pensador de l’empirisme anglosaxó, Francis Bacon. El cas terrible és que som embarcats en un marc abassegador que estimula i aplaudeix cremar la casa del veí per fregir el nostre ou.

Arròs, col i fesols per dinar –prodigiós recapte. Les notícies comarcals, el rerepaís  on la política real fa mans i mànegues davant els generals abandons i les  sempiternes reformes pendents. En les generalitats globals, l’obscur Netanyahu ha guanyat pel pèls a Israel, i l’assumpte del Brexit amenaça amb un onatge fort.

Becaina melosa. Més sessió endreçant a la tarda. Núvols i clarianes en un ball asimètric. Sortida a comprar el berenar. Amb el meu programa de proverbial antipatia el caixer del súper ha comprès que no em fan gràcia els seus acudits primaris ni les seues valoracions sobre algun dels productes que compro.

 

Les notícies científiques del dia són de les que fan rodar el cap i obrir els mars de la imaginació o la conjectura levitant. Investigacions astronòmiques han pogut fotografiar per primera vegada, diuen els teletips, un forat negre. La imatge recorda l’ull homicida del computador Hal 9000, el de la nau de la pel·lícula de Kubrick “2001. Una odissea de l’espai”, basada en la novel·la d’Arthur C. Clarke. El forat d’antimatèria retratat, a uns cinquanta anys llum, podria no existir, perquè la imatge captada és d’un passat probablement molt i molt remot. Vindria a ser com la il·lusió de les estrelles apagades que encara veiem titil·lar en el nocturn dels nostres trànsits.

L’altra nova és que s’ha trobat vida al llac Mercer, el més profund que s’ha explorat a l’Antàrtida, amb espècies de les que no se’n tenia notícia; un entorn aïllat, pel capbaix, durant cent mil anys. Per acabar-ho d’adobar, diuen els científics que l’ecosistema tindria semblances  als llacs de Mart i els oceans de les llunes de Júpiter i Saturn. No coneixem ni la meitat dels secrets que cova el nostre venturós planeta. I a saber la de troballes que ens oculten!

Forats negres amb un ull ataronjat, de pupil·la negra, al bell mig d’una redonor amb insondable setí negre envoltant-lo. I un llac més antic que la primera petja humana, que tampoc sabem quina fou en realitat, perquè en una investigació antropològica d’Haití n’han trobat una altra, una mena  d’homínids diminuts vagament desenvolupats.

En resum de comptes: un bon menú per rumiar una bona estona, per arribar a la conclusió de peu de banc: no som res.

 

Una ració de les faves amb carxofes sobrades de diumenge, mentre em miro el partit del Barça amb el Manchester United. Un partit estrany, amb el Barça seriós i concentrat, no massa brillant, però que cull un bon resultat per a la cosa de la tornada de l’eliminatòria de la lliga europea de futbol: un dels invents de l’europeisme mercader més celebrats i seguits (sí, cloroform a baix preu).

 

Rastres de les distintes edats en l’edat d’ara. I, al darrere, o per sota, la permanent adolescència de tot el que ignorem.

 

Els del monopoli de la violència mai no poden ser un “grup vulnerable” a protegir especialment en la legislació, i no obstant… Tot va seriosament corromput en el nostre deficient pacte convivencial?

 

Li han donat vint segons per parlar del seu llibre amb més d’un centenar d’històries. Se li acut que portarà els bongos i en farà un solo.

 

Desconcert insubmís. Un propòsit, una inèrcia, un programa potser vàlid.

 

En moltes primeres obres d’artistes importants veiem com encara no són exactament ells, tot i que se’l pot endevinar (miro uns deliciosos paisatges bucòlics del Munch que es buscava encara). Com deia Fuster, l’artista és un constant aprenent de si mateix.

 

El fumejant plat fondo d’escudella. No li explica l’atzucac on s’ha clavat per un cúmuls de casualitats i marrades de percepció. Però ella ho intueix tot a la seua manera. Li parla d’uns pastissets que li han portat del poble, però en realitat pareix que  l’està animant a no deixar-se enfonsar. “És curiós, no hem tingut mai res, tot ho hem tirat endavant pencant honradament, i, ca, sempre un o altre ens ha envejat”. No és la primera vegada, és clar, que fa aquell raonament en veu alta. El fill l’ha sentit, amb prou escepticisme, dotzenes de vegades, però avui l’escepticisme ha defallit amargament. En un envàs li ha preparat una dotzena de croquetes: “no te les descuides”.

 

Dijous, 11 d’abril.

Trencant la mica d’innocència primera, lenta, somnàmbula, difusa, la fuetada de l’obscenitat informativa: el Fons Monetari Internacional li farà un préstec a Moçambic per pal·liar la catàstrofe del cicló Idai… Un préstec! Quines penques, quina vergonya, quines ganes de vomitar! L’humanitarisme usurer.

Caire ventós en la grisor primera, que s’obre a poc a poc a una blavor un xic sabonosa de la celístia. Luciano Berio, una de les seues seqüències, la setena, per a oboè, a la màquina musical: “jukebox” particular; només falta una taula de billar –clàssic, és clar- i una màquina del milió: tot arribarà, virtual, higiènicament envasat, amable i impune.

Llegint articles, escrutant les neurosis més o menys creatives de personal de diverses latituds: d’Euskadi a Bahia, passant per Lima, avui. Esperits potents, fondos, de qualitat, que no (re)coneix ningú, ni dels que suposadament es dediquen a la lletra, a la solfa i a la plàstica, però són atrapats, a vegades sense ni adonar-se’n, en el prestigi de la firma i la corroboració comercial, i segurament ho hem d’agrair que certes joies no estiguen exposades en les vitrines i el formol dels dissecadors professionals.

Encesa la bombeta del talleret. Envernissant cantells, llimant poms, estelles cuneïformes, serradures rosses, el ribot i el martell…ebenisteria textual, primera part. Sortida a l’estanc. Vent amb component tramuntanal. L’electricitat dels pensaments despentinats. El somriure leonardesc de l’estanquera en l’oval de bronze mat del seu rostre bonhomiós. Ebenisteria verbal, segona part, fins a l’hora de dinar. Un parèntesi al pati: la sedosa florida carmí de la buguenvíl·lia, llarg arpegi d’arpa muda, que es descaragola avançant cap a la plenitud, que deslliura la blancor granulada del mur de l’espera monocord.

Si ho he entès bé, en un departament de literatura d’una universitat eslovena estan estudiant, entre altres conreadors, el meu dietarisme. En contextos civilitzats, aquestes coses són més o menys l’estricta normalitat. Però, amb els desavantatges de la nostra literatura sense estat (i amb un que li va en contra amb totes les forces), fa goig que es fixen i estudien el que anem fent. Sabem que en diversos departaments d’altres facultats d’Europa i els EE.UU. també s’han donat estudis i aproximacions als dietaristes en la nostra llengua, i que una especialista com Anna Esteve n’ha fet un llibre i diverses aproximacions. Són els paradoxals miratges que vivim. Ens poden conèixer millor en alguns cercles estudiosos i literaris de Praga o Los Ángeles que en els veïnats.

La sortida per comprar el  berenar. Una dona, en la cinquantena llarga, parlant pel mòbil, contesta “ah, no vols un pal ben llarg?” Cal suposar que li responen, i afegeix: “un de ben llarg per a tu i un altre per a mi”. Ulleres de conxa, somriure murri, mirant-me sense tallar-se en creuar-nos, sense abaixar per res el to de veu. Humorisme eròtic de sal grossa? Per què m’ha fet sabedor del contingut de la conversa? No ho sabria escatir. S’ha assossegat l’aire amb traces de ventrada mig tramuntanal del matí. Hi ha la llum suau, dolça, de l’inici de la inclinació crepuscular.

 

Mentre bereno llegeixo un article de Joan Safont sobre la posició sempre favorable als anhels polítics i a la cultura de Catalunya d’Azorín. Cas únic en aquella lleva o conglomerat dit “Generación del 98”, que fou un invent del mateix Azorín. Que José Martínez Ruiz es criés en un àmbit valencianoparlant té molt a vore, com també marca decisivament la seua manera d’escriure el castellà, més atansada als rimes francesos dels vells moralistes –o llibertins- que a la voluta amb ungüent barroc de tanta tradició en castellà.

Diu Safont que Azorín va escriure uns sis-mil articles en la seua llarga vida activa. D’això malvivia. Ja entrat en l’ancianitat portava l’article a la premsa del “Movimiento”, per seguir podent menjar, i els caps dels tabloides , els alegres xicots de la Falange, abillats amb pistola i aparatosos corretatges, se’n burlaven i l’humiliaven tot el que podien aquell clàssic vivent.

No he comptat quants articles i paperets volanders m’ha tocat redactar en aquesta vida, uns centenars, suposo, però precisament sobre Azorín n’he fet uns quants, algun dels quals rebé grasses lloances d’alguna de les “primeras figuras” del columnisme literari espanyol.

El petit filòsof és un dels fetitxes als que de tard en tard hi torno en el meu heterodox santoral. El paper de Safont toca mare i és molt oportú.

 

La detenció de Julian Assange a l’ambaixada de l’Equador a Londres. La venjança de l’Oncle Sam, amb la complicitat del nou govern equatorià de Lenín Moreno, també esquitxat en algun document esbombat a la Wikileaks, és una de les notícies del dia.

Hi ha dissidents que se la juguen de veres atacant en les línies de flotació dels poders que fan i desfan al món. Assange destapà les brutors no només dels governs dels EE.UU., mostrant en aixeta oberta els nivells terribles on són capaços d’arribar els senyors de les guerres. En joc el poc que pot quedar dels informadors veraços i valents i els veritable valors de la llibertat d’informació i drets fonamentals.

 

El marc mental de l’entrevistador, un erudit local amb ínfules, posseïdor d’una gran cultura lacustre –plena de fondes llacunes, vull dir- m’etzibà el nom d’ Echegaray com a grandíssim escriptor. Li vaig contracantar que, només en el segle XX, en la nostra literatura, havíem tingut una dotzena llarga d’autors i autores molt superiors a don José.

El marc mental, és clar, el supremacisme espanyolista abassegador; i, el reblat canònic, el Nobel que li donaren amb tots de maniobres de l’estat per a que no li concediren a Josep Carner –que gaudia d’alta consideració a l’acadèmia sueca.

No és un cas únic, el de l’erudit, ni de bon tros. Ressenyants llibrescs de periòdic amb el mateix esquema ignoren el context de la pròpia literatura i tots els referents als que t’associen són forans, majoritàriament en llengua castellana i algun d’anglosaxó.

 

Ja avisava el bíblic: molts són els cridats i pocs els escollits. És el pa que s’hi dóna. I, marededeú, tanta gent amb utillatges penosos i pensaments rasos i curts creient-se entre els escollits!

 

Escriu per agradar a una sola persona. Si obres una finestra i pretens enamorar a tothom, el teu relat agafarà una pneumònia.

Kurt Vonnegut.

 

Divendres, 12 d’abril.

Alçat a dos quarts de vuit. Més Luciano Berio a la gramola. Encara recordo la poca gràcia que li va fer a un celebrat compositor del nostre ecosistema quan li vaig comentar que a l’italià se l’havia mirat molt.

Els avisos a navegants que furguen massa afinadament: el neoimperialisme de la por, a escala mundial i amb delegacions celtibèriques. La detenció d’Assange, els relats ficcionats en seus judicials, més a prop… No és cap destarotada paranoica témer per la vida del pilot de la Wikileaks.

Les inercials maniobres matineres. La sortida estanquera. Bonança tèrmica, claror amb la confitada melangiosa primaveral. Poques ganes d’encarar-me amb les carpetes obertes. Picossejo articles i fragments d’ací i d’allà. Escoltant altres músiques. Deixant lliscar la llum amable, escurant irritacions fins a l’hora de dinar: llonganissa del país, fesols i dues carxofes. Les notícies: amenitats de l’apocalipsi –ens divertirem, sí.

Migdiada beata. L’editorial Viena ha fet uns reclams del llibre per a Sant Jordi. Fan bé la seua feina. M’arreglo i passejo cap a la biblioteca més tard. La bonança i la claror: l’estofat primaveral, el llorer pasqual (oh, nimfes de Judea…) Pres un cafè a la terrassa d’una sola tauleta de la Unió Filharmònica. Passejant bovinament la mirada. D’una de les finestres de l’acadèmia s’aboca el passatge insistit d’un clarinet i una veu que li canta les notes i li fa indicacions.

La cosa de la presentació del llibre de Fede Cortés. Prediquem per a una trentena d’ànimes. Després hi ha un segona presentació, de l’autor local Jesús Serrano, que ha fet un conte infantil a partir del cas d’una dona ebrenca acusada de bruixeria –i condemnada per la Inquisició a València. Una gentada, Amposta fa costat entusiasta als seus autors.

 

Dissabte, 13 d’abril.

Aixecat a les set. Ullada als correus –res urgent. Desdejunat de cafè amb llet. Heitor Villalobos al gramòfon robòtic. Sense ganes, cap a la fira llibresca de Jesús. Quan deixaré de fer coses amb les que no hi crec? La mare diu que el defecte dels seus fills és no saber dir que no. A n’ella, és clar, també li ha passat. La quantitat de malentesos i porqueries que ens ha generat no saber dir que no… El viatget: uns tarongers tocats per la bava solar, uns tamarindes festejant una sèquia. Els canals plens, escut escatat de blaus metal·litzats.

Pres un cafè a la terrassa de la cafeteria, tocant del muntatge firal. Ens regalen una rosa i ens fan una foto als autors.  Li demano al coordinador de les breus presentacions que em pose dels primers; em fa cas. Faig una intervenció ajustada als tres minuts per càpita que hi ha. Potser he de revisar la desgana creixent que em produeix haver de parlar en públic. El públic no relacionat amb el sector llibresc i laterals que hi ha a sota la pèrgola color rovell on hi ha les parades, deu ser una quantitat irrisòria –que deu anar aparellada amb les vendes ínfimes que deu haver-hi. No li trobo cap sentit a fer un esforç de temps, voluntats i recursos per a uns resultats penosos. Haver d’anar trampejant amb mogudes així és complicat. I, al fons, sí, la pregunteta clau: per a què?

“Rizzoto” i croquetes de bacallà per dinar. Mirat el futbol del Barça a Osca: soporífer. Llegint i mirant documentals del canal del canal de National Geographic –molt ben fets. Sortida per comprar aigua i el berenar. No em trobo gens bé, mig marejat i deprimit.

En el panorama de distòpia neofeixista que ens van imposant ha aparegut un element que no podia faltar: prohibir llibres, fins els clàssics, fins els infantils , sobretot els infantils, des de relectures esbiaixades. No n’ hi ha prou amb el grau zero d’interès tan escampat socialment? Huxley, al seu món feliç, deia que no caldria prohibir llibres, perquè ja no interessarien a ningú. Però, per reforçar, per si de cas, han començat els criteris cretins la seua ràtzia.

 

Potser, qui sap, al final resultarà que el misteri de l’univers, siga quin siga, serà una fórmula simple i transparent com un haiku descriptiu.

 

Diumenge, 14 d’ abril.

La notícia de la mort de Neus Català, una de les darreres supervivents dels horrors dels camps d’extermini nazis, militant comunista, lluitadora republicana, testimoni viu i actiu contra l’ou de la serp, que ensenya tantes rebrotades ací i allà. A la seua vila nadiua, Els Guiamets, al Priorat, era ben estimada i rebé tots d’homenatges i atencions. Fou la faenada investigant de l’enyorada Montserrat Roig qui va rescabalar noms i fets mig esborrats o tan deliberadament colgats.

I a Alacant ha mort Francisca Aguirre, que seguí l’estela “machadiana”, que certament no és mala estela. La plana major socialista té paraules sentides pera  la poeta en la premsa. Quin mal efecte em fa quan els polítics es posen a fer la lloa del que potser han ignorat o menyspreat amb contumaç persistència. En el “día de las alabanzas”, que deia precisament Machado, veig que no se saben ni un sol vers de la finada. Només en saber-ne un o dos l’encenser inútil de voluta institucionalitzada queda més ben decorat. En té uns que parlen de la mar i el plor, de línia clara, fàcilment entonable, per exemple. Però res, ni això.

El cafè i les seues il·lusions –bombolles de sabó. El cel baix i gris en l’ull de bou de les nostres finestres. Revisant els índex de les carpetes que treballo. Posant seny –i gel- a la idea de llençar el carro pel pedregar, d’engegar-ho tot a parir panteres albines. El panorama és desolador, per moltes bijuteries dissimulants que se li pengen (hi a optimistes orgànics).

El diumenge de rams. El paradís enfonsat de la infància: els riures dels absents en una matinal assolellada d’abans d’ahir. La branca d’olivera, el llorer, els palmons i les seues flexibilitats juganeres, com l’ala rossa d’una escultura d’Alfaro, molt abans de saber qui era Alfaro. El profeta entra entre aclamacions a la Jerusalem que el condemnarà amb brutes delacions i tortures imperials. Un episodi festívol abans de la tragèdia. Les vespres dels grans desastres solen vestir-se d’enramada joiosa i revetlla de pressentits grans alliberaments.

Aturar-les, portar-los el contrapàs a la majoria, per no dir totes, de les “ambicions” que dicta que has de tenir aquest sistema insalubre, és un cansat estat d’alerta permanent que ajorna posar al lloc les tres o quatre essencialitats alienes a les pressions ambientals.

L’amo diu que et deixes aconsellar –per ell, per descomptat. Marrameu!

En míting a Valladolid, Pablo Casado va dir que el Borbó és el rei que tots hem votat. Estem inserits en una democràcia tan avançada que es veu que fins votem quan no votem. La troballa quàntica del líder del P.P. es mereix, a no dubtar-ho,  un altre màster.

Catorze d’abril. La segona república espanyola, escapçada. Alguns desinformats creuen que els republicans espanyols ens entenien i volien que fórem plenament nosaltres. Definitivament, per ser feliç no hi ha res com abstenir-se’n de llegir massa.

Celebracions més o menys galàctiques dels cinquanta anys del “Diòptria”, de Pau Riba. Amb setze o disset anyets em feia versions d’algunes de les perles del disc doble del gran Gripau en els recitals. Haver ensumat que la particular optometria del nét de Carles Riba obria portes que m’anirien bé per créixer va ser una bona intuïció –que m’ha donat mànega ampla per confiar en més intuïcions. Convertir un creador tan especial com Pau en una peça de museu més o menys etiquetada i digerida fa una mica de tristor, però es comprèn que són operacions més o menys inevitables.

Les noves censures no arriben només des de dalt, hi ha veïns ben disposats a exercir-les. També la delació anònima – si cal, reforçada pel fals testimoni- té molt d’èxit. D’on deu venir aqueixa afició? D’on ha de venir…

Paella de carn i carxofes per dinar. Sabor d’antigues proteccions matriarcals. Postals sota el sol filtrat pel fullam d’una parra. Derives de l’elegia. La caravana de pèrdues i desdibuixades. La suma de totes les restes, això anem sent. Cadascú porta unes dotzenes de fantasmes a sobre.

Cap a Deltebre a les quatre. La ribera, de rossors exuberants i verdors ufanoses. La terra negrosa de fa uns mesos es va aclarint. Els espills irregulars de l’aigua ací i allà. Cel alt, majestuós, que deixa clara la nostra talla  insignificant i agombola vols innocents. Gentada i un munt de vehicles aparcats al tanatori. Haurà mort algú molt popular a la vila. La salmòdia somnolenta, trencada per algun crit gallinaci, dels números cantats del bingo que fan els pensionistes al centre social. Muntem sense moure fressa, i sense poder provar so: coneixem la sala i els seus angles de rebots acústics i ho ajustem girant els altaveus cap al fons de l’esquerra, eludint una paret frontal a pocs metres, i parant l’orella al primer tema i acabant d’ajustar la mescla.

Pres un cafè. Fumat un cigarret a l’ombra d’uns àlbers de la zona d’aparcament, asseguts en un pedrís. Els canyars, un estornell cantaire a tocant, època d’aparellament, la biologia és imparable. Ens saluden diversos grupets i parelles que van arribant al ball. A l’ajuntament, edificació veïna, uns urbans, mascle i femella, amb armilles reflectants sobre l’uniforme blau fosc, discuteixen en to informal. El canvi de roba, en una sala que és una cuina. Avui, tot de negre i corbatí roig setinat (Armando Regalado, cantant de boleros, per servir-los). Sala de gom a gom. Públic xalador, sense complicacions. Bona actuació. Al descans ens donen berenar, un dolç, una variant del cóc ràpid endiumenjat amb encenalls d’ametla i un gotet de cava aspre, avinagrat.

Resolem la segona part també a plena satisfacció del públic –molt enrenou ambiental. A les deu som a la carretera. A les onze fent un mos casolà i mirant un reportatge sobre com ens van controlant al detall amb els dispositius cibernètics que emprem: a la Xina, el control de població recorda perfectament la “1984” d’Orwell, novel·la que, de fet, és fonamentada en els sistemes repressius soviètics.

 

“Je est un autre”, deia Rimbaud, i acabà de traficant d’armes.

 

Dilluns, 15 d’abril.

Somniat que prenia un cafè amb Perec, a París, és clar Tots dos rèiem, rèiem molt, un atac d’hilaritat espontani, desmesurat. Feia temps que no reia tant, ni en els vols onírics ni en les presumptes vigílies.

Més o menys actiu a les set. L’esllomada d’ahir serveix per llogar una mica de marge per divagar, llegir i escriure sense cadenats molestos ni bagatel·les de paperam emprenyador. Karl Richter ressuscita en enregistrament i pregona la bona nova de Bach al clavicèmbal. Sense Bach, sense Dant i sense Plató, el catolicisme seria un discurs més magret. El pardals del pati projecten al·leluies de pèrgola lluminosa.

La sortida a l’estanc. Ennuvolat. Sobreposar-se a la grisalla sobre el barri amorf, a la lleganyosa vulgaritat del zombie autista que avança cegament.

La notícia de la mort de Bibi Andersson, la musa de Bergman (es pot escriure musa, encara?) Unes grandíssimes actuacions. Una bellesa un xic freda, a frec d’enigma escultòric, per moments amb certs accents andrògins –que potser buscaven els qui la dirigien. El cinema, tan literari i rebotit de pensament, de Bergman: a qui interessa avui? A uns quants analògics amb insondable melangies? La gran aventura de molts creadors nòrdics és menjar-se la testa constantment amb qüestions de relliscosos intangibles: la civilització també cria els seus fantasmes.

Arròs del sobrat ahir per dinar. Digerint un revés, més o menys esperat. Una injustícia com una catedral. La trampa d’uns malparits integrals abusant de la confiança –incompetents, mala jeia i xoriços. Decidim que ens en sortirem. Això també passarà. Però, entretant, una migdiada amb taquicàrdia, de pura ràbia i impotència.

M’avisen uns amics de que al telenotícies de Tv3 de les comarques tarragonines han recomanat “Circ de puces” per a Sant Jordi.

Sessió llarga a la tarda amb textos diversos. Encara mastegant la cabronada rebuda d’uns purs lladres. Però sí, ja no vindrà d’una putada, resistirem. Es veu que se’ns va posant cuirassa de paquiderm.

Sortida a comprar el berenar i eixorivir la neurona . Trobada al supermercat una xicota que és mestra i també escriu, simpàtica, potser un xic naïf –o s’ho fa, vés a saber. A les set arriba la notícia d’un terrible incendi a la basílica de Notre-Dame. Una nafra el cor de la “grandeur” francesa i a un del cabirons centrals de l’europeisme il·lustrat. Mal temps per als enteixinats de fusta gòtica? Crema un bon tros d’història fonamental. Una tristor més en els despullaments salvatges que anem vivint.

 

Proust ja parlava per telèfon. Cal tenir-ho en compte. Renova la novel·lística, la treu de les lentituds del segle dinou, perquè sí, parla per telèfon i el ritme vital es va accelerant. Els lectors posem d’un Dostoievski tenien molt més temps, fins per avorrir-se i agrair els relats llarguíssims. Després de Proust el ritme de la prosa havia de ser un altre.

 

“¿Cómo te va? Em pregunta, en missatge de cortesia, el poeta amb modals d’aristòcrata –en té el títol, de fet. Em sorprenc contestant-li: “Mira, vamos haciendo hervir la olla”. I entén que estic fent el dinar. Em temo que el meu espanyol comença a ser “como para alquilar sillas, oiga”.

 

Jutjats des de premisses a les què no concedim cap valor, i, no obstant, aconsegueixen tocar-nos. Deu voler dir que encara ens falta tram per perfeccionar la gestió d’indiferències positives.

 

L’escepticisme és humilitat autentificada.

 

Som irrepetibles, però no originals.

 

 

Campanya pels drets lingüístics