Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

rolandtoporblocigual2019Dimarts, 16 d’abril.

Aixecat les set. Tramesa aquesta col·laboració. Cafè i Vivaldi. L’allau d’imatges de la devastació de Notre Dame. Penso en què deu pensar Michel Houellebecq, i també en Victor Hugo, que elevà a mite la catedral gòtica, bastida sobre tan de dolor, per variar, dolor colonial, on coronaren a Napoleó i on també l’antropocentrisme guanyà basa en els corrents teològics. Sense un relat potent afegit, una catedral és una baluerna aclaparant,  així com un paisatge, fins el més bell, queda una mica minvat de polisèmies. A les deu donen per extingit l’incendi que ha cremat un bon tram d’història. El desastre dóna per a fer moltes metàfores, però potser paga la pena abstenir-se’n i guardar un silenci de gàrgola estupefacta.

Gestions de carrer. Anar pagant per mantenir les excel·lències d’aquesta república bananera coronada. A la nuvolada de la primera hora la succeeix una llenca esplendent, mansueta, tocada per un airet de font frescal muntanyenca. Els contrastos van bé, en l’art i en la meteorologia dels abrils. Els carrers animats, diverses són les parles i les ètnies. A l’estanc cèntric, que fa una intensa olor d’eucaliptus. Pres un cafè amb llet i un croissant en una terrassa cèntrica, coberta. Compres de viandes: els grans supermercats, els nous temples d’emmurriats egoistes encapsulats , que no detecten la presència del pròxim. M’entretinc en la nevera dels formatges, alguns presentats com a peces per a un bodegó d’interiors pastorívols, bucòlics, pacificats per un temps alentit. ¿Prestar més atenció a les varietats formatgeres deu ser un símptoma més d’escriptor aburgesat? Com un formatge més o menys tendre s’imaginava l’ànima Joan de La Creu, i sobre la idea del místic va rebullir Salvador Dalí els seus rellotges blans. Potser aburgesat, sí, però amb una vaga aproximació a la il·lustració, que ja deu ser un atenuant, suposo.

Arròs blanc i peix per ben dinar. Migdia d’una lluminositat com per embadocar-se justificadament. Les notícies, que podrien portar peus de pàgina de Cioran. Sesta tranquil·la. En ser a l’escriptori una periodista em proposa participar en un fòrum sobre espiritualitat –amb accent religiós-, a partir de la projecció d’una pel·lícula. Una entitat financera pareix que està implicada i els honoraris són dels arregladets. Però em penso que s’han errat de germà. Responc que la cosa sobrepassa les meues capacitats. No entenc quin malentès els hi ha fet pensar en mi. En fi, la bona intenció de la periodista m’ha fet reconèixer perfectament una línia roja que no tinc coratge per traspassar.

Ordenant carpetes de materials en les vespertines. En un descans comprovo que hi ha premsa que fa tota la impressió que “lamenta” que l’incendi a Notre Dame siga un accident i no un atemptat. Esmussa el nivell d’irresponsabilitat infame que alimenta tants canals essencials en societats que es volen democràtiques. Hi ha qui somnia noves guerres de religió? S’ha d’estar molt malalt per caure al fons de tanta podridura. No tenen fills i parents els qui fan caldos de cultiu tan emmetzinants?

Entrepà amb fines tires de cansalada i partit de la Champions a la nit. Tret d’uns deu minuts inicials de molta mossegada del Manchester United, amb un Barça fred i tàcticament sorprès, però l’estratosfèric Messi n’ha tornat a fer de les seues reescrivint el guió i l’equip s’ha ressituat en el domini del joc per no abaixar-se’n fins al final. Encara vist un tros de l’espai de Graset: entrevista a Milena Busquets, criada entre llibres i molt bona escriptora.

 

Refusà la bena als ulls. Un elegant vestit de seda gris perla i un mocador roig al coll: altres suposats testimonis, no molt fiables, parlen d’un abric fosc i tocada de canotier. Escruta directament l’escamot. O potser no, potser mira la quarta paret de la primera –i darrera- claredat que trenca uns compactes núvols tèrbols d’albada. ¿Està calmada, està quasi indiferent, en un embolcall que difereix la rudesa encarcarada dels uniformats i els sorolls aspres dels preparatius?

Queda buit el xalet de torratxes blanques, amb les seues vibrants llegendes voluptuoses, il·luminades per canelobres: Villa Rémy, que ningú no voldrà comprar o llogar.

Una dona, vint anys després, es mira l’habitatge –ja l’ha visitat quatre vegades-, i potser repensa l’escena que nosaltres hem repensat. Va posant-se en el paper que ha acceptat: l’espia Mata-Hari. Als crèdits de les pantalles, la dona discreta que busca el personatge en les immòbils fantasmagories albes del xalet que ningú vol llogar o comprar, apareix com a Greta Garbo.

 

Visites desconcertades: obert fins a la matinada.

 

Tot de naufragis als mars interiors. Amb els rastres en fas artesanals artefactes inútils, després de que les llàgrimes posen xarop abissals al paladar.

 

La desmemòria imposada fou la gran mentida. I no han deixat de mentir.

 

Tres coses que mai no aconseguiré: enveja, profunditat i suficient xampany.

Dorothy Parker.

 

El desacord entre subjecte i objecte és una ferida que no deixa mai de rajar, subjectada o desesperant. Els contrapunts, decalatges, abismes entre la consciència i l’objecte de la consciència han donat tot l’art i tot el pensament.

 

Proven d’endevinar-te en els artefactes verbals on proves d’endevinar i sí, també d’endevinar-te. Què pot sortir malament en els interregnes dels apòcrifs que som tots?

 

Dimecres, 17 d’abril.

Cafè amb llet i obres de Frederic Mompó, buscades, no aparegudes per la gràcia dels algoritmes robòtics, interpretades per Arcadi Volodos: la pura meravella. Feia temps que no revisitava les felices pianoles del barceloní (son pare era nascut al Ginestar). Amb una mica de la seua música callada comprenem que podem prescindir de tants repertoris de llauneta i pretensió com farceixen la dita música contemporània. El senyor Mompou era una esponjosa seriositat, sabia perfectament què es portava entre mans i neurones.

L’agulla de Notre Dame desplomant-se entre vigoroses, desgrenyades flames, un deformat robí convuls.  És molesta, dolorosa la bellesa convulsa de la destrucció. La nafra cendrosa en un dels cors d’occident. El desastre diu alguna cosa greu sobre la decadència per on derivem, però potser més val no lacerar-se més del compte. Per acabar-ho d’adobar, cinc-cents milions recaptats en poques hores per reconstruir-la. Una obscenitat més gran que la catedral ferida, però, això sí, amb molt de glamur i amb la mà al pit patriòtic.

Literatura administrativa al correu. Un hermetisme bufat, mecànic, que és un insalvable fossat en el castell protector davant dels batecs ciutadans. L’entortolligat que desbarata la més elemental lògica i aboleix el menor rastre d’empatia. La sortida estanquera. Cel rúfol, hipotens. Les lànguides volubilitats primaverals. Fart de la ràbia que s’acumula, fart del mal humor d’estar atrapats en les gàbies duríssimes dels gents als qui els importem una merda. El que no és rendible ho aniran depurant sense miraments. No es preveu cap revulsiu de gran assemblea amb la diana clara. L’estabulada individualista, les guerres entre veïns, les banals anestesies mostren les seues corsecants credencials.

Migdia de costum. Les notícies comarcals. Avui recomanen llibres lleidatans per a Sant Jordi. Començaren pels ebrencs i tarragonins, i em tocà la rifeta, fa uns dies, suposo que per pura xamba. Aqueixa segmentació, esquarterant, de comarcalització de la nostra literatura, crec que no és una bona idea. Però, tant hi fa, ja no vindrà d’un despropòsit dins l’agonia on som posats.

Sessió llarga i calmosa a la tarda treballant materials. Persisteix la grisor somnolenta a la cúpula. Tot el carés de que pot ploure, però res. La sortida per comprar berenar i estirar una mica les cames. Es nota en els comerços i els carrers que molts ja han començat les vacances. Potser un any o altre a mi també me’n tocaran unes, paciència. De moment, la burra només dóna per a alguna excursioneta puntual o altra.

En tornar a l’escriptori planejo pels estímuls cibernètics. Esbroncada entre poetes espanyols. Uns denuncien les maniobres i trampes de sempre, però ara amb l’afegitó i altaveu dels nous escenaris on molts autors i autores, farts de preses de pèl i estafadors, han tirat pel dret saltant-se els intermediaris. Uns altres responen i defensen el seu estatus de sèniors amb prestigi i medalletes –algunes regalades o comprades, és clar. Pel nostre ecosistema també es van sentint veus que trenquen l’ omertà de capelletes, grupets, editorets i altres espavilats que es reparteixen els bons mossos –i fins els mitjans i petits-, una manera de procedir que faria menys mal si en la majoria de les jugades, més que dubtoses, no hi hagués diner públic pel mig. El dia que algun periodista amb ganes d’investigar –em penso que en queden uns pocs, encara- pot fer un reportatge sobre els tripijocs en premis i altres virolles pessebristes, on uns quants poden sortir ben guapos al retrat.

 

Fa la sensació de que no han caigut mai. Per quin diantre de camí han transitat?

 

Les ocupacions, els sabotatges de l’inconscient a la memòria. Els perills necessaris en certs oficis desficiosos, disconformes, en internades on ningú més ens pot acompanyar.

 

En fem la il·lusió de que poden ser refugi. Però els versos, les proses, segueixen sent estricta intempèrie.

 

Què és escriure bé? Entre tantes altres coses pedregoses i subjectives, una enorme responsabilitat.

 

El mateix absurd que un dia et fa riure a l’endemà t’occeix. Fotre, ni l’absurd compleix cap regla aproximada ni s’està quiet!

 

Tota nua, regalimant daurats de sol caribeny i somrient, l’animal més bell del món sortia de la seua piscina. Li eren concedits els fotogrames que mai no apareixerien en cap pel·lícula, però aquell felí tan decidit com fràgil, no estaria mai a l’abast de la seua escopeta rovellada. Potser el vell fabulador conjecturava que era molt millor tenir l’amistat de qui li aguantava les desbocades ingestes de beuratges forts. Ava i Hem. Postals esgrogueïdes en un calaixet mal tancat, entre el daurat estèrnum flonjo i la templa moradenca d’un núvol que llisca pel capvespre melangiós.

 

Dijous, 18 d’abril.

Alçat a dos quarts de vuit. Plomall de colom en el pigment decaigut del cel. Em noto prou cansat i desconcertat. La quantitats de detalls depriments, ara mateix és desolador. Algunes avaries amenacen de valent i el programa estoic fa aigües.

Toaleta i dutxa matinera. La gola carregada. Pres un Fluimucil. M’automedico amb una desimbolta alegria, potser mig supersticiosa i tot. Desdejunat de cafè amb llet. Buscant rastres de Gesualdo Bufalino, l’escriptor sicilià que pràcticament no sortí de Comiso, el seu poble natal, que defugia les llums artificials i els sacsons agitats de les projeccions, i a qui editar els seus relats i proses poètiques li importava molt poc. Fou el gran Sciascia qui insistí, quasi fins a l’empenta,  pel tal que publiqués la seua primera novel·la, “El sembrador de pesta”, quan Bufalino ja era prou sènior i estava jubilat de fer classes en un institut de secundària. L’escriptor morí en un accident de trànsit el 1996. Quines biografies més airejades i sàvies, les de tants escriptors secrets.

Savall al gramòfon robòtic. Lenitiu de resines lluminoses i aromes de dignitat. Correus simpàtics amb col·legues i lectors, que van vore la recomanació a TV3. Això de la televisió és potent. Amb quinze segons, i la coberta del llibre ben enfocada, fa miracles. Ja ho va pronosticar Warhol, amb quinze segons de suc catòdic n’ hi ha prou. L’ il·lusionisme de les antropopuces va fent via.

Cap a Tarragona. Vent a la zona ebrenca, dins la grisor de la teulada. Han construït tres rotondes noves. Passem per la nuclear de Vandellós: una normativa indiferència de ciment. Hem sabut avui mateix que ha funcionat durant disset dies amb una fuita, sense avisar a ningú, ni a les autoritats oficials del ram. Llevantada al costaner vist en la rodada. La dita costa daurada, en els peresosos prospectes turístics, avui és d’una argentada agitada i corrompuda. No massa bojos fent l’ànec a la carretera. Podem aparcar millor que mai a Tarragona. A un quart de tres hem enllestit. A les tres passades, un mos casolà. Becaina curta. Reorganitzant materials de diversos arxius. Més coses avançades de les que pensava. La sortida per comprar berenar. Grisor blanquinosa, hipotensa; la somnolència tristoia a l’esperit. La gravitació funerària d’aquestes festes. Les hipocresies escampades. Els teatrets rancis i carregats de reacció política. Després de mirar arxius i reorganitzar índexs, llegint d’ací i d’allà a la xarxa, i més tard refugiat en els llibres i mirats uns reportatges fascinants amb les troballes còsmiques de la NASA –les que han decidit ensenyar-nos. Pa amb tomaca i embotit per sopar.

 

El temps: una altra allau de biografies no autoritzades.

 

Cal no oblidar que també la transparència sap mentir. Quantes noses i obstacles hem eliminat, conscient o inconscientment, per creure-la transparent?

 

Només estic interessada en la gent compromesa en un projecte d’autotransformació.

Susan Sontag.

 

Divendres, 19 d’abril.

A l’escriptori a les vuit i trenta-tres minuts. Les imantacions mítiques del trenta-tres. Més val no embrancar-se massa… Trons esparsos a la nit, però poca pluja, de moment, en la llevantada. La “Passió segons Sant Mateu de Bach”, la versió de Karl Richter, del 1971, s’imposa a la gramola com un precepte lax o inèrcia curulla de fantasmes i adolorides.

Llum de colomassa alacaiguda al tendal. L’únic sol, entre nocturns humits de Montmartre i la voluptat de l’obstinació, el de la buguenvíl·lia florida de timbrats carmesins. Passejada, amb una tassa de cafè, pels diaris de Thomas Merthon, còmoda i neta edició digital adquirida fa un parell d’anys –gran inversió. Els místics que escriuen bé són bona companyia per a aquestes hores somnàmbules de vacança a mitges.

La compareixença, per “concessió” de la junta electoral, com si tingués els drets polítics alterats, de Jordi Sánchez, candidat de Junts per Catalunya, en un espai on li imposen el retrat del Borbó i la bandera espanyola oficial (no la republicana, és clar). Amb els gest, amb l’escenografia, l’estat expressa el que nega: que és un ostatge, un pres per les seues idees. L’escarni no s’atura. I les respostes sobiranistes són d’una blanor desorientada amoïnant. Hem viscut mai en una veritable democràcia liberal?

Bacallà amb ou i carxofes per dinar. Sublims fogons de les observacions quaresmals. Les notícies. Cada dia el planeta és més insegur: ens governen –o ens volen governar- sociòpates, fanàtics i bojos capaços de qualsevol animalada.

Sesta abacial: el silenci notable del divendres sant, amb tants motors aparcats. Tarda escrivint, llegint, amb bromes i bagatel·les. Cap gana d’apedaçar materials arxivats. Músiques variades. La pàgina dels Blondie ens fa saber que tal dia com avui aconseguiren el seu número u. Hi ha triomfadors i hi ha supervivents. En les agitades nits autodestructives dels vuitanta molts n’estàvem enamorats de la cantant, Deborah Harry, amb un estudiat despentinat ros emmarcant un rostre amb pòmuls i ulls de felinitat desmenjada, d’un punkie atenuat, passat pel laboratori sonor i la bugaderia escenogràfica. Penjats platònicament, candor derivat, d’un video-clip, d’un pòster, assedegats d’informacions amagades: qui ens rescabalarà dels retards i dèficits?

 

Les paraules són/ forques d’on a trossos/ penjo la raó.

Salvador Espriu (“Setmana Santa”).

Es mirava d’amagat les imatgeries dalinianes?

 

L’espectacle continu ha creat l’adició a les dosis fortes de dramatisme. Els mitjans han contribuït a una necessitat que ficciona, relativitza, banalitza les causes i les víctimes de tanta tralla dura, que oblidem a les poques hores, substituïda per una altra volta d’uns titelles o altres en l’escenari ansiós, que no tanca mai.

 

(Matinada )

L’ou que aixopluga una estrella apagada

que encara veiem en la il•lusió serena del tercer nocturn.

Heus ací el misteri, l’inabastable del voluble secreter,

el pols original entre metalls profunds,

la cantelluda melodia inacabada de l’incert diamant,  

l’ibis aletejant entre la neu dels oblits.

 

(Martí)

Tres “simenons”. Una ampolla de Johny Walker i sis paquets de cerveses. Un cartó de tabac negre, unes bosses de fruits secs i tres llaunes de carn envasada. Els llençols que més li agraden i la flassada lleugera. Tots els dispositius i telèfons emmudits.

Però, les coses bones no duren i sona el despertador més de tres dies. Ha de tornar a la porqueria de faena que ha trobat: comptable del taller de reparacions d’un fatxenda fastigós. Les sis del matí. Posa la cafetera al foc i dos ous a bullir. Condueix fins al polígon del sud. Veu moviments inhabituals i el camió del bombers a la porta. “Martí, busca els paperots de l’assegurança!” “Què ha passat?” “Li han calat foc al taller, però a l’oficina la mampara ha resistit bé”.

Sent que no té cap gana de buscar els papers de l’assegurança, i que l’excusa de l’incendi, qui sap si provocat pel propietari mateix, el primari pirata i fastigós l’aprofitarà per despatxar-lo de mala manera.

Surt de l’aire viciat de goma recremada, engega el seu cotxet vell i fot el camp sense dir res. S’asseu una estona en un dels bancs de parc. Repassa el mapa de les possibles sortides, el seu rebregat manual de supervivències. Un esquirolet ha davallat del brancatge i se’l mira des d’una prudent distància. Li pareix un bon senyal. Creu que li queda gasolina per anar tirant una mica més.

 

L’humà no és una essència transcendent, immutable, universal i eterna, sinó quelcom prosaic, inseparable del món, del temps i de l’espai, de la inevitabilitat de l’atzar.

Joan-Carles Mèlich (“La religió de l’ateu”).

 

Em diuen cada vegada més sovint prolífic. No s’erren mai, gent sòbria i de bona dicció; podrien dir, no ho sé, profilàctic, i augmentar en positiu la confusió.

 

Cultiveu les virtuts romanes: la dignitat, l’orgull, l’estoïcisme fins a la mort.

James Graham Ballard.

 

Dissabte, 20 d’abril.

Dormida bona. Retornat anit a l’univers tragicòmic de Bohumil Hrabal. Feia temps que no el revisitava: el somriure agredolç del jardí de les delícies. Cada primer de maig, festa endiumenjada, amb flors de paper als fanals i desfilades pels carrers amb banderes txeques i soviètiques, l’escriptor aprofitava per buidar la seua comuna i portar la merda als solars per abonar. Portava una galleda penjada d’un pal prou llarg, recolzat al muscle, i els espectadors de les desfilades quedaven aromatitzats i perplexos davant d’aquell home de mitjana edat que desafiava la solemnitat oficial. Quina vida més bèstia li va tocar, a en Hrabal! Càstigs, prohibicions dels llibres, treball pesants en factories, acabar de sospitós per a les dures oficialitats roges i també per als opositors. No se sap del cert si es va llençar per la finestra de la clínica on l’atenien, ja ancià, o va caure en voler donar-los molles de pa als coloms que rondaven l’ampit. Per no fer-me pesat, no li pregunto més coses a la seua biògrafa Monika Zgustova, amb qui tinc comunicació directa, que el va tractar durant molt de temps mentre preparava la seua fonda i preciosa biografia.

Ramir, el robotet, barreja les litúrgies de Bach amb el sermons de l’etapa mística de Dylan; quines ocurrències, aquest Ramir entremaliat… L’he batejat per humanitzar-lo una mica més. Tot i que algú que fa aquestes bromes interpel·lants potser és molt a punt de tenir ànima.  Conversa matinadora amb Andreu Sevilla. El mur de les lamentacions i pistes sobre autors i llibres d’interès. Ens declarem perdedors, sense ni dret a la coqueteria, perquè ho som de veres. Entre les desertitzacions humanístiques i el “foc amic” de tants gamarussos que remenen cireretes en els darrers tolls que queden sense evaporar, anem ben servits.

El desdejuni somnàmbul. Llegint els drapejats de l’actualitat i articles variats. Més cafè. La sortida estanquera: passen tres homes amb diferents dificultats motrius, amb uns pocs metres de distàncies entre ells, ajudats per bastons de diferent dibuix i llargària. Pareixeria un gag dels Monty Python, si no foren els revessos crus de les decrepituds que ens esperen a tots. M’ha tocat l’avís, al paquet de cigarrets, de que fumar pot perjudicar el meu embaràs, i l’ estanquera m’ha regalat un encenedor blanc, que amb tipografia en negre diu “el temps és preciós, malgasta’l sàviament”. Quins dilemes més cantelluts, tan de matí.

Revisant carpetes. Més musiques del món per companyia, africanes, brasileres, italianes… L’Aleph és tan gegantí que fins aixopluga joglaries i tambors dels marges encara no excessivament masegats. Josep Pla, “trending topic” a l’oceà de piulades, a mig matí. Sorprès, em miro si es que ha ressuscitat. I sí, ha tornat a ressuscitar, perquè reeditaran la seua història de la segona república, però rescatant l’original en català. Un piulador gallec aporta una deliciosa glossa de Cunqueiro al “Faro de Vigo” sobre el solitari de Llofriu, de quan complí setanta-cinc anys. El de Mondoñedo i Pla eren molt diferents, a les antípodes, podríem dir, literàriament, però s’entenien perfectament, cal suposar que per la murrieria irònica relativitzant que tots dos gastaven. Compartiren entaulada sense presses, amb la colla on hi havia també Nèstor Luján i Joan Perucho. El gallec menjava com una revolta de riu i Pla molt repoquet, desnivell que tampoc suposava cap cisma major. De les resurreccions de Pla –un dels nostres autors que aguanten millor el pas dels anys-, Cunqueiro n’hagués pogut fer unes bizantines consideracions d’alta voluta i potser amb uns polsims de safrà humorístic, en tornar de sopar al seu despatx de director del rotatiu faroner. Les resurreccions cunqueirianes no es donen. Un pocs, una mena de secta esparsa, el seguim gaudint i vindicant, però allò que en diuen la massa lectora ja no està per moltes sofisticacions de plomes que exigeixen la participació activa del receptor. Per aqueix mal entren en l’oblit propostes de gran qualitat i substància.

Aprofitant la connexió amb “El Faro de Vigo” m’he subscrit a la versió digital. L’any noranta-u em van dedicar mitja pàgina, amb bona informació, l’ anàlisi de la poesia que feia i la traducció al gallec de dos poemes, amb motiu de la participació en un congrés d’escriptors a Vigo i Salvaterra do Minho. Em comprenien millor a Vigo que a segons quines places de quilòmetre zero –on encara ara no m’han copsat la traçada i ja no importa. Caic en la pesada de que els regals preciosos arribats de l’àrea galaicoportuguesa n’han sigut molts. El mínim que puc fer és correspondre’ls com puga, per exemple, subscrivint-me al digital del periòdic que dirigí, amb eficient i genial desgana, Álvaro Cunqueiro. No sé com no se m’havia acudit abans.

Segona sortida, per despistada, a la farmàcia de guàrdia i al supermercat. Una gentada a ca l’apotecari. Un estol de senyores i senyoretes amb uniforme tot blanc. La paüra és blanca, deia no recordo qui. M’atén una de cabellera llarga i rinxolada i uns ulls color avellana intensos. A la caixa del supermercat, els embolics de la xafarderia: els rumors havien matat un senyor, i la dona que entreté la caixera explica que telefonà a la família per lamentar que s’havia assabentat tard del traspàs, trobant-se l’aclariment.

Cigrons amb allioli per dinar. Les notícies, que fan pujar una fosca melassa de vergonya de ser humà –i això que les seleccionen una mica. Sesta plaent. Ruixims a fora. La badallera tristoia de la tarda. Més faena sobre arxius. Missatge de la filla de Peiró-Coronado, amb la fotografia d’un tríptic que va fer, de grans dimensions, i que no aconsegueix localitzar quan el va fer. Em pregunta si el vaig vore o em va comentar res. No la puc ajudar. No en sé res, com ella, com sa mare. Per les traces pareix fet a finals dels setanta o principis del vuitanta, i probablement fou un encàrrec. No solia fer formats tan grans; cada part del tríptic és d’un metre. Van emergint tresors amagats dels arxius de l’amic pintor. Diu que si en troba el rastre, segurament en una paret privada o altra, m’ho farà saber. El correu em fa pensar en les tardes passades al seu estudi, en les llargues converses on freqüentment m’ensenyava el que estava preparant o ja tenia fet. Tot va guanyant la seua pàtina d’erosió i irrealitat.

 

L’Univers és la màquina divina amb la qual Déu separa l’esperit de la matèria.

Francesc Pujols.

 

Quan algun conreant del gènere “noir” menysprea Simenon, m’hi he topat, el meu interès pel que puga fer em decau moltíssim. Cascú té els seus prejudicis.

 

Diumenge, 21 d’ abril.

Cafè primer i llegida una entrevista –de gran interès- amb l’escriptor kenià Ngugi Wa Thiong’o. Entre moltes altres coses d’interès, deixa anar: “un poder colonial, la primera cosa que destrueix o controla és l’idioma de la gent. L’idioma és crucial per al colonialisme i l’imperialisme”. Titlla de racista la celebrada novel·lista danesa Karen Blixen (“Memòries d’Àfrica”), que regentà una granja de cafè a Nairobi, i no li falta raó: Blaxen, diuNgugi Wa Thiong’o, estimava els africans com s’estima una mascota, sempre que no deixen de ser mascotes.

Continua la grisor al cel, incitant de totes les malenconies. El sector turístic deu estar emprenyat amb la meteorologia d’aquestes vacances. Segon cafè i cantata de Bach (la 147). Felicito el músic Conrad Setó pel seu aniversari amb una escena de Chico Marx tocant el piano a “Una nit a Casablanca”.  En un article, Manuel Rivas, es pregunta perquè en les llistes electorals no els “cráneos privilegiados”, que deia Valle-Inclán, i en canvi hi ha una quants toreros. La poca escenografia “transicional” d’aparença, amb Alberti de diputat, per exemple, s’ha fos. La rancior fa una campanya sense guardar cap aparença. I, tant com la poca presència de cranis pensants en les llistes, preocupen els retrunys de tants silencis covards, de pur càlcul, i l’ínfim nivell dels debats enfaixats pel pur màrqueting, on molts temes essencials no es toquen ni de broma. Vivim uns moments crucial en molts sentits, però els arguments del raciocini ni estan ni se’ls espera. Cap idea en positiu, cap projecte amb una mica de llum. Les racions d’obscurantisme rabiós, la pèrdua flagrant de drets, les desigualtats creixents, la nul·la separació de poders, el domini dels de sempre, amb de l’IBEX 35 vigilant, els vaixells humanitaris amarrats per decret, les dones maltractades i assassinades, les mordasses i repressions, entre altres, no són temes que criden l’atenció dels qui potser tindrien l’obligació moral de mullar-se del tot. Però, amb totes les deformitats tramposes pel dit “procés”, molts intel·lectuals espanyols ja van donar el to exacte que podem esperar.

Llegit també l’article del dia d’un altre Manel, en Cuyàs, que parla d’un tros del camí de Santiago fet amb la seua família. El pols professional, la constant amenitat del periodista, escriga del que escriga, ofereix el regust del més reeixit columnisme nostrat. En Cuyàs em pareix que hi ha un mica de Gaziel, una altra mica de Xammar i Pla, i, per descomptat, una veu pròpia carregada de racionalitat, que no refusa el detall líric i el desengreixant irònic. Un pols ben ensinistrat en el delicat art de la columna diària en el periòdic.

El costumari pasqual i les seues inèrcies, fins en els descreguts d’aquell fenomen galileu, que és un misteri folrat d’enigmes, i amb molta literatura afegida. D’aquella història tan contada, recreada, manipulada a conveniència, crida l’atenció com molts n’obvien el context polític en el qual es produí. També hi ha –fins alguns dels evangelistes- qui atenua les praxis imperials romanes. I hi ha qui redueix tot aquell afer complex a un conte de fades amb imatgeria Disney. Una persona estimada, que ho ha apostat tot a aqueixa carta, m’envia una postaleta on desitja que “la llum de l’esperança il·lumine el teu cor”.  L’esperança és una manera d’enganyar el cos, deia Fuster. Però bé, el detall d’una postaleta ens fa saber que hi ha qui hi pensa afectuosament amb nosaltres. Les il·lusions, les esperances, en el panorama que es va pintant, cada dia van més magolades.

Escrivint una mica en la matinera pasqual. El cinematògraf dels records infantils podria animar-se molt, però l’aturo una mica. “El dia de Pasqua/ un xiquet plorava/ perquè el catxerulo/ no se li enfilava”, cantàvem, mentre els adults preparaven la torrada i la mona o la farinosa. La musiqueta era la de la tarara. El catxerulo era un estel o milotxa planejant en el blau de la innocència (enguany no fa sol i de la innocència n’intentem fràgils succedanis).

Atemptat a Sri-Lanka contra la comunitat cristiana, en hotels i esglésies. Més de cent morts, segons les primeres cròniques que es coneixen. No passa ni una hora en que d’un cantó o altre ens arriben els resultats de l’odi pur i les seues coartades nauseabundes.

Canelons de peix i tall de mona de cabell d’àngel per ben dinar. Gent tirada per avaries ferroviàries a la zona. Les habituals, més o menys, però més cridaneres pels desplaçaments de les vacances. Aportem un munt de PIB, però els dèficits són penosos i fa l’efecte que no accidentals del tot, en la majoria de casos. Sesta en el tinell de les neutralitats quallades. Llegint, escrivint, ordenant arxius a la tarda. El continu macilent del fluorescent del tendal dóna desgana, però la combato com puc.

En un poble de Sevilla, Coripe, han fet un ninot que representava el president Puigdemont, l’han metrallat i li han calat foc. Segur que la fiscalia, que deu estar de vacances, no hi veu cap delicte d’odi en el “simpàtic” carnavalet de ressons inquisitorials. Com a detall encara més inquietant, la policia municipal carregava les escopetes per tal que els alegres ciutadans participants metrallaren el ninot.

Alt comissionat per anar a buscar tomaques madures i una baguet d’aqueixa mena d’algep infecte que mig couren i despatxen en tants establiments. De l’establiment surt, carregada, la pidolaire titular del barri, que, en vore’m, amaga ràpidament les viandes en una bossa que porta i estira la mà , imposa la ganyota llastimosa de sempre en el seu rostre redó inclinat, i diu que l’ajude. Tenia competència en un xicot de gests espasmòdics i línia ofensiva, però fa temps que no se’l veu. Ara, la dona, que deu ser més o menys coetània, domina el territori. Dorm en un centre d’acollida i té parada l’oficina principal al llindar de l’església d’aquitectura “pop” setantera del barri. A dins l’establiment frueixo de les sorpreses en disposició prou caòtica dels prestatges. En un, preservatius, crema per enllustrar les sabates, bengales i espelmes per coronar pastissos d’aniversari, piles, motius decoratius d’un bigarrat kitsch ofensiu muntats sobre fusta envernissada, amb quelcom d’enyorança nadalenca en els relleus i figuretes, i revistes de mots encreuats. Trio les tomaques, sense tocar-les i prémer-les abans, com fa tanta gent, una pràctica que m’irritava molt quan en la primera joventut treballava despatxant fruites i verdures en un magatzem. La caixera, cara allargassada, làcia cabellera recollida, porta una tireta a l’alçada de la jugular. Em cobra sense dir res. Jo només m’acomiado. Quan es baden els fulls de la porta de vidre torno a la grisor lleument airejada de la tarda i als carrers quasi deserts.

Llegida una entrevista amb el mag dels naips Juan Tamariz. Un cap molt ben alimentat. Les passà molt magres en l’Espanya franquista. Algunes aparicions televisives, armilla acolorida, texans i copalta, lluny dels pingüins clàssics del ram, ja en la dita “transició”, el van empènyer cap al reconeixement mundial de la professió i molts públics. Coneix totes les metàfores i projeccions fins nigromants de les cartes. Cita Jung, Cocteau, Breton i un fum de màgics del món. Pensament amb unes delicioses gotes àcrates. Diu que el més important del seu il·lusionisme és el discurs amb el qual l’embolcalla. La meua simpatia, sense saber-ne massa detalls de la seua biografia, es veu reforçada.

 

(Mamà, pum!)

Amb el gerro de vidre oscil·lant entre les manetes la criatura de tres anys avançava cap a la porta del pati. La mare aixecà la mirada dels pantalons que apedaçava. La criatura digué, “mira, mamà, pum!” i deixà caure el gerro. La mare el renyà una mica, sense massa convicció, mig enriolada. Potser aquella resposta li feu guanyar confiança i posà la primera pedra del qui seria un excel·lent contador d’històries: Hrabal, el gat.

 

I quan la supervivència presente un preu ja vergonyosament inacceptable, ¿què fotrem? La temperatura de les noves pors.

 

Dilluns, 22 d’ abril.

Mirada anit una adaptació cinematogràfica de la novel·la de Patricia  Highsmith, “El talent de Mr. Ripley”, de finals dels noranta, dirigida per Anthony Minghella, i amb un elenc d’actors solvents, unes localitzacions italianes i fotografia esplèndides, però amb poca eficàcia narrativa. El cas és que la troballa, en un dels canals que donen pel·lícules a tothora, m’ha fet recordar que tinc molt abandonada l’enigmàtica, la pertorbadora Highsmith i les seues insubornables visions de les falsificacions, reconstruccions i crueltats de la naturalesa humana. Un dia d’aquests faré una capbussada, potser amb bons discos de jazz en el plànol sonor. Tal com es van quadriculant tantes decebedores realitats ambientals, refugiar-se en les fondes emparrades de la lectura és una escapada plausible, una capa de sobrevida per suportar tanta estultícia agressiva com es va imposant arreu.

Alçat a dos quarts de vuit. M’agrada matinar. Em convé matinar. Menyspreo ara, les lliuro alegrement a la neutralitat de la dormida, les sessions nocturnes d’aquell jove solitari que feia versos i contes. Arribem al revers del que un dia fórem. Quantes vides apedacem, quantes morts? Fins l’ofici de tenebres, malsons, molèsties, humiliacions d’escriure va transmutant. No hi ha un sol jo en la dansa i l’inconscient ens adapta a les circumstàncies amb contorsionismes que ens neguen en el to predominant.

Toquen avui els al·leluies, en segona lectura, segons el costumari i la devoció dels nostres pares, que cantava Machado. A partir d’un cert moment de les edats, despertar-se potser ja pot computar com a una vicària resurrecció. Continua la grisor somorta, però ha plogut molt repoquet. Desdejunat de cafè amb llet –i una cantata bachiana per sucar els cotons desconcertats.  Cap majordom ens planxa el periòdic del dia. No ens podem permetre un majordom elegant i sàdic que acabe assassinant-nos amb el bany daurat de l’obrecartes. I potser cal agrair-ho als déus muts de les classes subalternes. Tampoc farem l’aperitiu al casino de Cadaqués tot inventant-nos, entre una cort riallera, potser encara un xic col·locada, episodis apòcrifs de Dalí, Pla o Duchamp. El que sí que resolem, per pròpia mà, és la toaleta, amb la prèvia rebaixada de barba, amb la màquina allisadora posada al tres, i una dutxa quasi esportiva remungant, no sé perquè, “I’m the walrus”, de Lennon, que em fa pensat que l’ “eggman” que grimpa per un dels temes més psicodèlic dels Fab Four podria anar enfilat en qualsevol mona de Pasqua de les que avui s’endraparan en el nostre país perplex.

 

El darrer cel blau segurament serà idèntic al primer cel blau, i avall, que fa baixada. ¿Pensava en això Antonio Machado en aquell esborrany de dos versos que portava a la butxaca del gabà arrossinat en els seus darrers dies a Cotlliure?

 

El fracàs a la vida no arriba pas quan hom, finalment, descobreix que s’ha equivocat. Més depriment és el fet que no es pot fer res més que equivocar-se.

Sándor Márai.  (“Dietaris, 1984-1989).

 

Nuestras convicciones más arraigadas, más indubitables, son las más sospechosas.

  1. Ortega y Gasset.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Campanya pels drets lingüístics