Home > Blocs > Plàncton. El Bloc de Josep Igual > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

igualabr2019Dimarts, 23 d’ abril.

Alçat a les set. Dormida bona. Tramesa aquesta col·laboració, una aposta boja com qualsevol altra. Juguesca a benefici d’ànimes, una altra. Cal assumir els inferns personals, les contradiccions, asseure l’assemblea d’ànimes en la pau granulosa del besllum de la cuina, servir-los cafè i que començe la seua ventrilòquia capriciosa.

Les primeres trompetes xarones per la cosa de Sant Jordi, i ben a punt de penedir-me’n d’haver-me compromès a formar part del festival, ni que siga en una raconet de la perifèria. L’equilibri entre la gentada i la soledat no és fàcil de manegar. Anant en la processó de les roses i els llibres em penso que li fem el caldo gros a regles del joc prou salvatges. Però, més val no posar-se pedres al fetge i no perdre de vista que no esperem res.

Gestions a Tarragona –positives. X. cau per culpa d’una esglaó no senyalitzat. Una rebregada i el turmell adolorit. La xemeneia de la Basf, a la sortida, que exhala regularment un vapor dens i flamarades abruptes. Ennuvolada somnolenta i alguna ullada de sol al tendal.

A les tres al cau. Sopa d’escudella per dinar. Sense marge per a fer la becaina. Cap a Tortosa. Pres un cafè a la plaça del mercat, a l’establiment posat al que era el mercat del peix, que té un piano amb pàtina xarolada en un altell. Xano-xano vaig cap a la plaça de la Cinta, a l’ombra de la catedral. Un espai, carregat d’història, dels més agradables i suggeridors de la capitaleta ebrenca, amb terrasses de cafès i, avui, amb molt trànsit de vianants sense pressa.

Salutacions amb coneguts. Ens entrevista la bibliotecària, Irene Guinovart,  per a Ràdio Tortosa. Em llença un grapat de lloances ditiràmbiques. Contesto molt irònicament a tot, a contrapeu de les lloances i del sentit de les preguntes, no sé quin efecte haurà pogut fer. S’ho escolta algú tot això, una corrua d’autores i autors parlant del seu llibre? Per acabar-ho d’adobar, Valer Gisbert, home de teatre i també narrador, quan l’entrevisten, darrera meu, diu que sóc un dels referents pels quals es posà a escriure i segueixen els ditirambes, que em provoquen un atac de timidesa i incomoditat.

Firmo un parell d’exemplars, en una taula posada davant per davant del set de la ràdio, a dues parelles sèniors, educadíssimes. Sembla que em va coneixent més gent a la zona. Conec el cuiner del restaurant l’Antic Molí, d’Ulldecona, que ha fet un llibre sobre la galera –molt simpàtic. I un altre xicot, que ha fet un treball sobre la premsa comarcal –en molta de la qual, més d’un article vaig posar.

Solet enteranyinat, temperatura canviant. Una mica abans de les sis travesso mitja Tortosa, tot passejant, per fer cap a la llibreria Viladrich. Se’m presenta una xicot que em diu que és músic i que es llegeix tot el que troba meu, i que s’atansarà a la parada on m’esperen per comprar-se “Circ de puces”. Cabellera llarga i rutlla, rostre amb mandíbula un xic quadrada, enriolat, calmós. Em diu que el seu grup –de rock- són a punt de traure un compacte i que em passarà la informació. Pel carrer Sant Blai  també topo amb una coneguda, que ha escrit diverses monografies de fets i personatges tortosins, que es presenta a les eleccions municipals amb un grup que han muntat.

Ja a la parada de la llibreria, al xamfrà cantoner, després de saludar els signants, la majoria vells coneguts de l’afició local, m’asseuen tocant de Francesca Aliern i anem xerrant. Firmo alguns exemplars. Diria que els meus lectors són una mica especials, i sí, diria que em va coneixent més gent, potser per haver fet alguna cosa a les televisions comarcals. El músic, que també és mestre, em demana la firma i parlem una estona més. Més xerrameca amb passavolants variats. Potser menys gent que altres anys, més bona fluència i menys angoixes. Podria aventurar que molts dels meus lectors compren llibres tot l’any, i potser s’abstenen de les engavanyades de les gernacions de la diada.

A les nou al cau. Encara puc vore el partit del Barça a Vitòria, conta l’Alabès, que guanya sense fer cap sobreesforç. Un sandvitx per sopar i encara puc llegir una mica. Potser he xerrat massa, en el compromís tortosí. He confirmat unes fortes sospites sobre les praxis barrudes d’alguns espavilats del gremi editor. I també he comprovat com alguns titelles de les mogudes properes em guarden distància –cosa molt agradosa-, com si els intimidés una mica. En fi, menudalles insignificants. Faena feta no fa destorb. Complert els mínims pactes socials del xou –que segurament no va enlloc.

 

Dimecres, 24 d’abril.

Insomni a les sis del matí. Aconsegueixo dominar-lo amb exercicis de respiració. M’aixeco a frec de les nou. Enganxada de llenços positiva. Es veu que amb les tensions a Tarragona i l’entregent a Tortosa, al final em vaig cansar més del que creia.

La cantata 140 de Bach. Lloat sia el cel! Cel que segueix dubitatiu, amb giravolts de vent estrany, frescor, i un sol enteranyinat. Desdejuni de cafè amb llet i magdalena. Lent de reflexes davant tres o quatre detalls que cal resoldre immediatament (urgències que matinen). Telefonada de la regidora de Benissa, per l’acte de demà, que em detalla. Dos-cents quilòmetres de desplaçament. La darrera bases del premi per complir. Les bases d’una premi –d’un premi honrat, és clar- són un contracte, circumstancia que a vegades s’oblida o s’obvia amb gran o perversa lleugeresa.

Recuperant en la memòria detalls d’ahir. Assabentat de jugades i malifetes d’uns i altres. Res de nou. Mentre uns intentem dignificar l’ofici, altres fan galeries de talps goluts i llencen pedrades a la teulada pròpia, però després s’imposen les impostores medalles del proïsme sacrificat i de cercadors, per damunt de tot, de la qualitat (el catàleg de bunyols a mig coure que ofereixen els desdiuen). De la vanitat dels tontos útils hi ha qui en treu rèdit. Sí, són molt antigues les indústries de la vanitat, però hi ha qui ha descobert ara l’avantatjosa recepta. Per si faltava dosi, el podrimener ronda pel veïnat. La reunió d’incompetència i urpada estafadora es dóna molt i es defensa, amb les previsibles males arts, dels qui ho denunciem. Som els dolents, diuen, i hi ha uns quants limitadets que se’ls creuen. Tot plegat, un estofat indigest. Pel que fa a les mostres d’afecte i els elogis de gent jove que m’ha llegit una cosa o altra va relacionat evidentment amb el pas del temps. He estat col·laborant i fent uns fotimer d’històries diverses. Que et corregesquen la sensació de que van caure en sac foradat guareix més d’un ròssec a la pell de l’ànima.

Correus de lectores –elles llegeixen molt més, ja se sap-, que ahir van aconseguir exemplars de “Circ de puces” a Barcelona i Girona, però no a Tarragona (i l’han encomanat). Les coses misterioses que passen… Em consta que el llibre està ben distribuït i acompanyat per la gent de Viena. En l’experiència d’ahir, novament l’estranyesa de vore-li el rostre a l’abstracció que sempre és qui ens tria per llegir. M’ensumo que molts dels parroquians collits els darrers anys s’assemblen als personatges que freqüentment pul·lulen per les meues narracions.

Migdia agitat. Telefonades i constrenyiment d’agenda. Arròs blanc –a la cubana- per dinar. L’ansietat amenaça d’infiltrar-se per qualsevol clivell. Becaina amb taquicàrdia. Reviso què la pot produir i no en trec l’entrellat. Pot ser massa cafeïna? Pot ser massa nicotina? Potser massa preocupacions? Gestions després amb la gestoria. Frontó, dobles, amb l’advocat, contra els silencis administratius. Els kafkians laberints legislatius quan presentes recursos contra arbitrarietats manifestes. En la caminada fins al passeig del canal, on és l’oficina , una garbinada intempestiva. En enllestir, desfaig la via, compro berenar i em tanco en la soledat refugiada de la tarda de llum esmorteïda.

Mirat un reportatge sobre Miró, recuperat al servei a la carta de Tv3. Tot un caràcter, com ja sol passar en els grans trencadors creatius. Hi ha imatges del circ en miniatura d’Alexander Calder; pintor i escultor eren esperits bessons i s’apreciaven moltíssim. Treballant sobre unes pàgines d’una carpeta que va avançant.

Llegint tot espigolant d’uns ruscs i altres. Un paper sobre els canvis en el món del llibre, amb raonaments idèntics als que ahir mateix exposava a alguns companys de taula de signatures, i que em miraven amb gest escèptic. Hi ha qui prefereix no vore les evidències de les estretors –més encara-, les adaptacions i el crus finals de vol que ens esperen.

Encara hi ha qui menysté l’humorisme com a ingredient literari. Molts dels més grans de tots els temps eren aguts humoristes en molts trams de les seues obres. Posem Cervantes, posem Joyce, posem Martorell, per no fer-ho més llarg. No, l’humorisme intel·ligent no és exactament bufar i fer ampolles, però, pel que es veu encara, això ho entén qui ho entén.

Absolt l’ex-president del Barça, Sandro Rossell, i un seu soci, havent fet dos anys de presó preventiva, per ordre de la jutgessa Lamela, de l’Audiència Nacional, que es veu que ja en porta unes quantes del mateix color, segons els experts. L’assumpte també explica moltes de les preocupants arbitrarietats que segrega un poder que s’ha reformat poc, en les cúpules, de les inèrcies dictatorials.

Pa amb tomaca i embotit per sopar. Passo dels debats electorals. Llegint, i mirada una sèrie policíaca, fins al son.

 

Dijous, 25 d’ abril.

Aixecat a les set. Haver d’estar a Benissa al vespre, amb els quasi sis-cents quilometres, entre l’anada i la tornada, em fa una mandra positiva.

Toaleta remugant el “Who are you?” dels Who; dutxa quasi freda, cafè carregat, la sublim cantata de Bach (la 36) per mirar d’apaivagar certa nerviositat.

A correus a enviar un llibre.  A l’estanc per aprovisionar-me per a la llarga jornada. Comença un ruixat fi. Viatjo lleuger d’equipatge: el llibre amb els apunts per predicar a la butxaca i les mans lliures. Hi ha figuretes del betlem que per un esforç com el que faré avui cobren una pasta llarga i maniobren entre cotons lleugers. Nosaltres, les víctimes del llarg esclop, juguem en categories inferiors , viatgem en tercera, i quan tornem a casa ens regirem les butxaques i ens n’adonem que hem tornat a perdre diners.

Vint-i-cinc d’abril. El retrat de Felip V, el “calçallarga”, penjat cap per avall a Xàtiva. Derrotes molt antigues, que encara donen rèdits colonials. Els clavells de Portugal a la boca dels canons. No tots els canvis en la Bassa de Pedra han tingut aquella límpida dignitat.

 

No vull estar ansiós. Perquè sé que l’ansietat els convé a ells, als amos de la graella. He de treballar els sabotatges dissidents a les guies malaltisses.

 

Per cada vila que passem, el cens capriciós d’escriptors i amics. Xàtiva, Sueca –el carrer Blanc i el de Sant Josep-,Cullera, Gandia, Oliva… Tarongerars, puticlubs, naus industrials i magatzems, alqueries emblanquinades, els camins de l’aigua, la tarongina melosa, la palmera amb arracada solar…

 

A Benissa, amb el temps just per prendre un refresc i fer cap al vell centre cultural, amb aspecte de casino de poble i un saló d’actes encantadorament desmodat. Molts conjunts d’autenticitat perduden en els carrers i places. La festa major de la vila, en honor a la Puríssima Xiqueta, bull a fora. Un espectacle infantil a la plaça. Hi ha una quantitat industrial de benissers que porten el llinatge Ivars.

Lamento haver arribat tard per poder saludat l’escriptor i periodista Bernat Capó, una de les parets mestres de tota la molta i plural activitat que es genera a la vila –a més de l’obra personal, és clar.

L’acte: faig el paper que em toca, improviso prou sobre el guionet, començo a saber-me la lliçó; els altres actors també fan el seu paper, amb el detall positiu de que tots ho fem breu. Hi ha un trio jazzístic, d’una escola local, que fa uns clàssics del gènere a tall de cortines sonores alleujants. Firmo alguns exemplars. Un, a una joveneta què, vencent una rosadenca timidesa amb ulleretes, que em fa pensar que potser ha començat a escriure, i diu que li ha agradat el que he dit i el que ha pogut fullejar del “Circ de puces”.

Ens donen un aperitiu després; més set que gana. El sopar dels periodistes, tants dies –però ja no fem de periodistes.

El retorn. De vegades, el país no sembla tan petit com cantaven alguns. Enorme pallissa de quilometratge. El cos com un quatre i l’esperit com un fregall en tocar llençol.

Hi ha qui practica aquestes esllomades des de la fe i la llum esperançada, i més llum i més esperançada recullen. Però, fetes des de l’escepticisme i el creixent convenciment de que no serveixen per a res, ja són ganes… En fi, faena feta no fa destorb, i tal dia farà un any.

 

Divendres, 26 d’ abril.

Cafè i més cafè. Espessor màxima a les nou tocades. Encara les remors de l’acte benisser . El ritme zombie, que relativitza emergències i punyetes punxadores. Dosi de Bach (cantata). Després, el robotet Ramir punxa peces del pianista prioratí Lluís Capdevila.

La sortida parsimoniosa per llençar la brossa i a l’estanc. Claror tèbia, després de molts dies amb monocord predomini de la grisor.

Lentitud improductiva fins a l’hora de dinar, llenties, la cullera de l’obrerisme de la paraula, si ens ho volem entendre.

Migdiada reparadora, brunzit de somnis cadenciosos. Obro el talleret de l’anar fent, però sense esma d’embrancar-me en cap sessió prou llarga.

M’han encomanat la presentació ebrenca de la novel·la “La Sivella”, del gironí Josep Vinyas. Novament no m’hi he pogut negar, tot i tenir l’agenda rebotida i el cap ple de metafísiques puces equilibristes. Els afegits a esforços com el d’ahir: avui, dia de peix bullit i poca faena avançada, siga el que siga avançar en aquests laberints d’artefactes verbals on m’he inserit de fa tant.

Article afinat de Sergi Pàmies sobre l’etiqueta de l’autoficció, dient el que molts ja fa temps que diem, pel que fa al cas: que és tan vella com les primeres lletres que algú esgrafià en un papir o en una pedra.

Llegint a la nit; menú festiu: les formidables ballarugues de Hrabal i Cunqueiro.

 

És una tasca més àrdua honorar la memòria dels éssers anònims que no la de les persones cèlebres. La construcció històrica es consagra a la memòria dels qui no tenen nom.

Walter Benjamin

 

Fa la forta sensació de que en molts aspectes essencials per poder salvar-nos estem a les acaballes. Però hi ha candors que opinen que no, que som en la represa més enlluernant i en el rutilant esclat. Tant de bo vaja jo errat!

 

Polítics valencians, que se suposa que són –o haurien de ser- una miqueta “dels nostres”, amb el marc espanyol plenament assumit, creient-lo la mar de convenient per a la nostra represa lingüística, cultural i de ple autogovern. Fa unes hores m’ha tocat vore’n actuar algun. Ja no entenc res de res. Què s’ha de vore més per deixar d’anar amb el lliri a la mà?

 

El revolucionari no és el que destrueix l’ordre establert, sinó aquell que, amb plena confiança en les relacions humanes, vol establir un ordre nou i més just. (Maria Aurèlia Capmany).

Per sort, no li ha tocat vore, a la senyora Capmany,  com cada dia aquest sistema de neoliberalisme glacial i homicida treballa per dinamitar la “plena confiança en les relacions humanes”.

 

Dissabte, 27 d’abril.

Alçat a dos quarts de vuit. Potser refet del tot de la pallissa d’anar a Benissa i tornar. Cafè primer i mirant-me una filmació amb el circ en miniatura d’Alexander Calder, una concessió per engegar la jornada amb dret a la poesia, a la innocència: escut d’anticossos contra tants aiguats d’animalades.

Cap  a la biblioteca a les nou. La finor de l’aire encara no aviciat per les fumarrines dels motors i la mala llet còsmica que irradien els humans. Claror radiant, cotons nets en els núvols, el corrent verdós del riu. Espero a que obrin les portes assegut en un pedrís, entre les restes de les muralles amb les espitlleres on es recolzaven els fusells vigilants de les amenaces fluvials. El roquisser aprofitat com a fonament per a la pèssima manera que tenim de resoldre els conflictes. Potser en alguna nit de perigeu encara es deuen sentir, pels fossat erosionats de la castellania, veus irades o adolorides de francesos, d’espanyols, d’algun pirata sarraí capturat, o el ronc de fibló dels avions feixistes del darrer fratricidi tot bombardejant una i altra vegada els ponts, les carreteres i el que fóra de menester. Però, ara, en la matinal dolça, els gats somnolents de la barriada, ajocats al sol en alguna de les pedres, exhalen la còsmica indiferència pels sanguinaris fracassos que acumulem en la memòria i en la desmemoria.

En ser a l’escriptori ullada a materials, que tenen certa unitat temàtica, fins a migdia. La claror del pati, amb l’escàndol estàtic de la buguenvíl·lia i les festejades dels pardals m’acompanyen quan aixeco la vista per descansar del foc gelat de la pantalla.

M’he estalviat tot el que he pogut dels retrunys propagandístics de la campanya electoral –i les que ens esperen. Dia de la reflexió. Està tot més que reflexionat i mastegat. Els pilars fonamentals d’una veritable democràcia liberal, a l’estat estan molt corcats. I tampoc és gens descartable que en el recompte hi haja uns arranjaments o altres al gust del que desitgen els poders poc fotografiats, que són els que realment tenen la paella pel mànec.

Li va agradar “Lector d’esperes” (1991) i el va voler per a la seua editorial. També em va dir que li va agradar “Ditades al vidre” (2008). Anit l’entrevistava Xavier Graset i mostrava la seua solvència dialèctica. Publica una antologia dels seus trenta anys de poemes. Àlex Susanna, personalitat, com tots, amb llums i ombres –algunes apòcrifes, com és costum en les múltiples porteries del país. Sempre que hem coincidit en algun sarau gremial ens hem entès bé. Es sap vendre bé i jo no em sé ni llogar com cal, però sí, hi ha sintonia quan parlem de pintura, de música, de poetes i dietaristes. Havent-ho pogut fer fàcilment, i potser amb algun resultat, no li he demanat mai cap favor dels que em penso que pot aconseguir i que em descansarien de tantes rebregades pels soterranis vulgars d’haver d’aixecar uns bitllets de rasa supervivència.

Bon article de Manuel Vicent, dedicat al pintor valencià Juan Genovés, qui donà joc de textures “pop” a les seues –i prou compartides- vindicacions socials. La prosa del de la Vilavella és com si Azorín hagués tingut més retranca de mala llet i en comptes d’aigua s’hagués pres uns whiskys en la deshora d’una partida de pòquer, per seguir després el rastre desimbolt d’alguna marquesa roja per les aromatitzades clandestinitats de l’adulteri. Els articles de Vicent són com una amanida on l’all i l’oli ens recorden l’arrelada vera, grega i romana, que gloriosament ens foragita de les mantegues i càlculs de Wall Street.

Migdia d’habitud. Les notícies: l’Apocalipsi segons Disney? Sesta sense culpa. Escrivint i llegint en les vespertines. Borrissol de melicotó en la llum delicada.

 

Els llocs agradosos, on ets de pas, on penses que potser són el lloc on series feliç. Però, potser ho pensem perquè, precisament, som de pas i desconeixem tots els enteixinats que vertebren aquella societat. I, també, perquè el problema potser no és de lloc.

 

Odiar, si n’arriba a ser de pesat i antihigiènic. Ni Goya ni Berlanga passen mai de moda, en aquests solars colonitzats.

 

Vivim en un país on podries atracar a la majoria de transeünts amb un llibre a la mà.

 

En més d’un sentit, els sistemes educatius també són una “corrupció de menors”.

 

Enganyem el cos com podem, però, rancuniós, es guarda totes les factures.

 

Les lloades veritats del vi també deformen.

 

(Halo de Mondoñedo)

la cendra en la mànega d’un vell

que xarrupa el verdós aiguardent

que afegeix

putxinel•lis i audàcies

al garbó de records apagats

en la forest de penombra

de la surant taverna de Galiana,

el corsari bonhomiós

que comprèn totes les inútils passions

dels seus fràgils parroquians bocamolls,

on t’internes a les sis i surts a les quatre,

segons el rellotge entelat,

imitat a Lisboa per artesans feliços,

amb la mateixa regressiva esfera excèntrica.

 

Solo los muy débiles están seguros de todo, porque hay que ser muy fuertes para no estar seguros de nada.

Manuel Vicent.

 

En passar a prop del quiet formigueig dels groguencs fanals municipals de Sueca vaig extreure la petaqueta de primers auxilis de la butxaca, l’enlairí solemnement i em vaig mullar els llavis. Cascú fa les seues mistificacions. Mirant-me la vila adormida sota una volta constel·lada encara no me’n sé avenir de com va poder sorgir un caparró tan lúcid i brillant en un context temporal i espacial tan advers a les elevacions de neurona.

 

Diumenge, 28 d’abril.

A cau d’orella, una veu modulada, pacient, amb una mica d’eco catedralici, deia unes lletanies hipnòtiques, em pareix que en llatí, en un pedaç de somni.

Aixecat a les vuit. Preparo els preliminars per a la meua ingràvida llicenciatura en buguenvíl·lies i salutacions de pardals: més presència del xiulet de les orenetes, les rebesnétes de les que cantaven al pati de l’escola. La lluna, amb un talc granulós, presenta la seua curvatura en l’oceana de l’atzur net.

La cantata 35 de Bach. La llum ambre de les espelmes del luteranisme. La campaneta sòbria per provar les mullades partitures de la seguida.

Llegeixo uns articles. Un de John Carlin denunciant les perilloses avaries en les cúpules judicials de l’estat. Avui, les urnes parades i tot el cerimonial. “Ells” sempre s’ho arreglen, no cal patir.

El primer cafè i el cigarret inaugural. Paper de Roberto Bolaño donant consells per escriure contes. Sortosament el feu en un desengreixant to irònic, tot i que, és clar, hi ha seriositats aprofitables entre el festival de conyes i venjances (pals a Umbral i Cela). El que em crida l’atenció i em reconforta és vore que el llistat de contistes que destacava els he llegit tots. La vella brúixola autodidacta ha afinat prou.

Preparats els estris –i dutxa eixorividant. Tall i patates per dinar. Les informacions sobre la jornada electoral. Molta participació, el que fa pensar que l’esquerra no s’ha quedat a casa –ja ho vorem.

Sesta complida. Immensa desgana de fer el “bolo”. Carregat l’equip i comprat tabac al italians del barri. La vella i sinistra N-340. Airet tonificant i claror primaveral. El casal de jubilats de Benicarló. El muntatge i la prova de so, condemnada al fracàs: sala amb mil rebots impossibles de domar. Una pilota sonora descomunal. Les sales no pensades per fer música tenen una tenacitat negant intractable.

Comencem a les set. Molta assistència. Des de la junta ens han fet una jugada bruta, però el públic no en té cap culpa i, com sempre, complim el paper.

A la mitja part, assegut a la terrassa fumant un cigarret i bevent un refresc sense sucre. Veig la travessera que porta a casa del pintor Peiró-Coronado. Han passat els anys. A Benicarló segueixo posat en alguna llista negra o altra –sospitós habitual-, i unes quantes ànimes pietoses segueixen alimentant una insidiosa mala premsa injusta, generosament falsificada. La desafecció, tret d’una minoria il·lustrada, respectuosa, fa la impressió de ser irreparable. Vaig a fer dotzenes de coses arreu, però al bressol no en volen saber res, ni les institucions ni alguns falsos “progres” espavilats. Es compleix la sentència bíblica del profetes en la seua terra. Hi ha mals molt pitjors, per descomptat.

Completada sense problemes la segona part. Remuntada prou la desgana, malgrat el so infecte. La professionalitat respon com cal. Per la ràdio del vehicle ens assabentem de la detenció del raper Pablo Hasel a Vinaròs. Un detall més de la gran qualitat democràtica per al gran festival de la democràcia espanyola. Hasel ha estat processat per cantar contra el Borbó i per estripar les mentides oficials del sistema. Tornem amb allò de “amb censura i amb permís?” N’hem, ben apamat, sortit mai del tot?

Mos, a quarts d’onze, a l’establiment obert tota la nit, que per moments s’assembla a una escena de les pel·lícules de Tarantino pels personatges espessos que en són parroquians de pas. En una pantalla del fons, els gràfics acolorits de les eleccions i tertulians de la corda madrilenya i els seus relats rancis.

En ser al cau, mirats una mica els especials electorals. Es confirma que l’esquerra ha acudit a la cita. El franquisme desacomplexat ha entrat al parlament. Diuen unes barbaritats inconstitucionals de ca l’ample, però no passa res, és clar. ¿Forçaran l’Ibex 35 i els altres fàctics, que fan i desfan rere els entreteniments tan bigarrats com els d’avui, al PSOE a pactar amb Ciudadanos? Prompte ho sabrem. En els mesos que el gabinet Sánchez ha estat al govern ha estat incapaç ni de derogar la llei mordassa que avui arresta Hasel, i, no cal dir-ho, fer-li la menor esmena a la llei laboral del P.P. La política econòmica és una i la mateixa. I els arbitratges de la socialdemocràcia per preservar el sector públic dormen al calaix dels oblits. I pel que fa a la qüestió territorial, doncs s’han apuntat a criminalitzar la dissidència amb la tarara del  “a por ellos”.

Aguanto poc les xerrameques analistes. La frescor del coixí m’aparta el calze dels simulacres sufragistes.

 

Quan escrius, hi ha com un instint que juga. L’ escrit ja és allà, en la foscor. Marguerite Duras.

 

La gata s’ha pixat en uns papers on anava ideant les cinc parts de l’obra mestra d’aquesta tardor, hivern, primavera, etcètera.

Potser és que estava fent pixats de gats i més val deixar-ho córrer,  complir amb les receptes de menjada ràpida, comprar-me un tros de desert i agranar-lo fins a la fi de totes les reencarnacions improbables.

Diumenge de plom i disfresses. Fart del plom i fart de les disfresses. Hi ha la pianola de Jarret, hi ha la guitarra crepuscular de Metheny, hi ha ensalada russa a la nevera i un lector simpàtic i perspicaç que creu que ets un fetitxista ( a molta honra, per servir-lo).

Tot podria estar mig bé, però en realitat és potser massa tard per esgotar tantes vies d’aigua en la barcassa revellida. La ferum obscena dels esquers de la roda on transitem en vol gallinaci i escapades falses se’ns va fent l’ànima.

 

Dilluns, 29 d’abril.                            

Alçat a les set. Debussy a la gramola i el primer cafè. L’esmolet de les orenetes, travessant la conversacional dels altres pardals. Els cicles, el rajolí de la clepsidra, la mica de bellesa impune per no rebentar de fàstics.

Ullada a informacions i articles. El fatigant guirigall d’analitzades del mapa pintat ahir en el sector espectacle del poder. Les dues Espanyes perviuen, dos blocs posats en relats i temps diferents.

Sortida a l’estanc. La frescor suportable i la llum que no ens sap, però que displicentment ens beneeix.

Sessió profitosa sobre arxius. Arròs blanc amb tomaca per dinar. Les notícies comarcals: la despoblació de tants pobles de l’interior, que poden fins perdre l’escola per poc alumnat. Més de deu mil ànimes han emigrat de les terres ebrenques (el Maestrat deu estar en situació pareguda). Una hemorràgia que no pareix preocupar molt als nostres flamants gestors, més preocupats pels seus jocs reunits i alts brindis. Tampoc se’ls acudirien alternatives potables, formen part conscient o inconscientment del sistema que no tolera bromes de recanvis a fons. I si per xamba se’ls acudiren, toparien, és clar, amb un mur de formigó.

Becaina revifant. Sessió llarga a la tarda –radiant a fora, amb la sang innocent dels geranis vista de reüll. Remato, o abandono, si més no provisionalment, un parell de carpetes treballades els darrers mesos: una vuitantena de poemes i cent-setanta pàgines de prosa.

Sortida per comprar aigua i el berenar. La bonança convida a badar i, no ho sé, abraçar arbres. Però torno a la disciplina solitària i em poso a refer altres arxius. N’hi ha un que va estavellar-se en cert concurs. Mesos abans, en un dinar gremial a Sant Mateu, qui l’anava a guanyar es vantava de tenir-lo lligat, ignorant que tocant seu dinàvem dos individus que també havíem tirat a la rifeta, que va resultar que sí, que estava decantada, i qui presumia de tenir-la lligada, en efecte, lligada la tenia; què bonic és el món de les belles lletres!  Estavellat i tot, el col·locaré en un lloc o altre més tard o més d’hora. Potser inaugurarà una aventura que em farà guanyar més marges d’independència, cosa sempre indiscutiblement saludable.

Llegint “La sivella”, de Josep Vinyas, per fer-li la presentació encomanada. Els maltractes psicològics i físics en el personatge principal, empaitat per una conjunció de crisis personals i socials, en el tema central de la novel·la. També, revisitant un recull d’articles del mag Cunqueiro. Pa amb tomaca i pernil per fer una queixalada. Mirat l’especial de l’espai de Graset. El digníssim testimoni de Lluís Llach al judici del Suprem. La Junta Electoral Central no ha decebut i no permet que el president Puigdemont i els ex-consellers que l’acompanyen en l’exili es presenten a les eleccions europees. Han hagut vots particulars en contra de la nova arbitrarietat autoritarista, que jurídicament no s’aguanta de cap manera i que portarà cua. La JEC és un òrgan administratiu, no jurídic, i la seua decantació polititzada ha quedat palesa un cop més. Els bons resultats de l’independentisme, ahir, se’ls han indigestat? Al final ho aconseguiran. Tot i ser un club d’estats que no es trepitgen la cua, Europa en comença a estar molt alarmada amb la flagrant falta de separació de poders del Reino. I, a nivell jurídic, tot el copiós reguitzell de vulneracions de drets fonamentals ressonarà un any o altre en les seues altes instàncies jurídiques.

 

Els fingiments, els equívocs de la vida social, sense els quals potser no podríem conviure mínimament.

 

L’elegància de no atendre les solucions massa fàcils, que sempre són una reducció, una parcialitat errada.

 

Saps que et decebran, però els hi dius que sí. D’on diantre prové aquest masoquisme? De la culpabilitat catòlica inoculada en la infància?

 

Confiar en reencarnacions, pròrrogues i resurreccions de la carn: no serà un excés d’amor propi?

Campanya pels drets lingüístics