Home > Cultura > EN EL CENTENARI DE RAMON MARGALEF. PARE DE L’ECOLOGIA

EN EL CENTENARI DE RAMON MARGALEF. PARE DE L’ECOLOGIA

margaleframonCarme Navarro

Avui, 16 de maig, es compleixen els 1OO anys del naixement del Dr Margalef i a Catalunya, aquest any 2019, es commemora de manera oficial el seu centenari  amb una gran quantitat d’actes. Juntament a Ramón y Cajal i Severo Ochoa és considerat el científic espanyol de més prestigi internacional.

L’any 1967 es va convertir en el primer catedràtic d’Ecologia d’Espanya a la Universitat de Barcelona, on va constituir el departament d’Ecologia i  va  ser professor emèrit fins a la seua mort al 2004. Al llarg de la seua carrera va fer més de 500 publicacions i va rebre nombroses distincions internacionals, entre elles la primera edició del Premi Huntsman, el Naumann-Thienemann de Limnologia, i el Premi Ramón y Cajal.

Als anys 40 el batxillerat es feia en 7 anys, però ell l’acabà en 2. La guerra civil i les dificultats que aquesta van ocasionar,  faran que comence la carrera als  26 anys. Una de les persones que va influir en el seu futur i carrera científica va ser Carl Faust, empresari alemany establert a Catalunya  des de 1897. La  passió d’aquest alemany per les ciències naturals i la influència  que va tenir en ell el pensament del seu  compatriota Johann Van Goethe, el portaren  a  fundar el jardíde Marimutra  a Blanes. D’aquesta manera va fer realitat el seu somni de crear “una república per a biòlegs”, on savis i estudiants poguessin treballar enmig d’un jardí  mediterrani.  Es convertí en mecenes de molts joves científics, entre ells Ramon Margalef.

Va ser un naturalista amb una inesgotable curiositat per totes les manifestacions de la vida, que es va deixar guiar per la seua intuïció, i posseïa un gran sentit filosòfic.  Des de xicotet la seua gran atracció i admiració  per la natura  el portaven a passar hores observant la vida de la bassa d’aigua del seu jardí, afició que acabà materialitzant-se en  una de les seues especialitats, l’estudi del plàncton i les algues tant de l’aigua dolça com salada. Comunitats que va comprendre que estan organitzades, i com la presència d’algunes espècies servien d’indicador de contaminació. També, va fer altres aportacions importants com la incorporació de la teoria de la informació, de la Física teòrica i la creació de models matemàtics als estudis ecològics.

Un bon ecòleg, deia, ha de se capaç de “collar cargols amb un martell i clavar claus amb un tornavís”.Cal espavilar-se per vèncer les dificultats. I, ell, era capaç de crear un aparell nou o reproduir-ne un,  si les circumstàncies econòmiques ho demanaven, la qual cosa el va portar a construir  un microscopi que actualment es conserva al museu de la facultat de Biologia. “La tècnica és una bona ajuda, però, el veritable progrés és el produït  dintre de la computadora per excel·lència, que és, el cervell.”, comentava en una entrevista que li va fer Josep Mª Espinàs en el programa Identitats.

Tenia un gran interès per promoure la lectura entre els estudiants perquè  “no hi ha res millor”,deia,  que “el poder inspirador d’un llibre als genolls i abandonar el laboratori per  sentir la natura”. De fet era molt difícil agafar apunts en les seues classes, i a aquells que vam tenir la sort de ser els seus alumnes ens obligava a remenar i buscar la informació en la biblioteca. Sempre organitzava el seu discurs al voltant de moltes preguntes, i s’emocionava i ens emocionava amb les múltiples relacions que anava establint  en tot allò que  contava. Sovint feia referència al llibre Alicia en el país de les meravelles quan  el lliri li diu a Alicia: “els llirisparlarien si algú els entengués.” I, com entendre la natura és essencial per a un ecòleg, els seus alumnes, agraïts, han  posat el seu nom  en les més de 17 espècies descobertes per ells.  Una és  la Picarola Margalefí, una microalga marina, que ha estat inspiració del guardó del Premi Internacional Ramón Margalef creat per la Generalitat de Catalunya l’any 2004 per honorar-lo.

Respecte als problemes mediambientals, Margalef, es definia com un optimista còsmic. No creia en l’equilibri ecològic, però sí en la variabilitat de la Terra. D’una banda, considerava que  la Terra, al llarg de milions d’anys d’evolució, ha adquirit una capacitat de resistència tan gran  que li ha permès suportar els canvis provocats per l’home, aquest rara avisque ella mateixa ha creat.D’altra banda, se sentia més atret per l’origen dels problemes i allò que ens expliquen sobre els mecanismes de la biosfera que per les seues solucions.[...] “No es tracta de manifesta insensibilitat, sinó preocupació pel fet que molt sovint les actuacions acceptades com a «ecològicament correctes» contribueixen a accentuar les desigualtats de les oportunitats de què la humanitat disposa.”

La investigació, deia, és “una aventura que val la pena viure”, i ell la va experimentar amb intensitat tota la seua vida. Somiar i explorar. I per entendre la complexitat va recórrer el planeta en busca de respostes. Respostes que el portaven a formular-se més i més preguntes.

Campanya pels drets lingüístics