Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual

Plàncton. El Bloc de Josep Igual

fairfield-porter-daffodils-and-pear-treeIgual2019Dimarts, 30 d’ abril.

Em desperta la vigorosa cantada persistent d’un viler. El busco per un dels ulls de la persiana i és enfilat en un dels fils d’aram d’estendre, movent el caparró d’una costa a l’altre, de nord a sud, com buscant els elements de la seua llocada. Potser la piulada ansiosa deu seu un sumari manual d’instruccions per a les maniobres de la seua tribu o estol de companys.

Tramesa aquesta col·laboració. La magdalena valenciana, envasada a Rafelbunyol, segons la cel·lofana que l’enfunda, més blasquista o estellesiana, en el meu caprici, que proustiana.

Planejada sense fixesa pels repertoris informatius. Una entrevista, a la pàgina de Seix Barral, a Vila-Matas. Sintonia plena: “Que el estilo vaya por delante o que la trama vaya por detrás. Toda la historia de lo que hago es la historia de la búsqueda del estilo. El estilo es uno mismo, el alma que ofreces a los lectores eres tú. Por lo tanto, uno desea mostrarse alto, mostrar un alma que pueda atraer al lector”.

L’expedició a l’estanc. No hi ha viatges petits. Claror d’ ensonyant textura, amb la picantor d’un garbinet salat. L’amabilitat tímida de la dependenta. Els déus de les loteries són esquius. No volen que prenguem mal, segurament, ho deuen fer per preservar-nos de nosaltres mateixos. Amb una entrada grossa, els pobres podem perdre l’oremus.

Sessió mirant materials fins a l’hora de dinar. Músiques variades per companyia. Al fons, el tempo excèntric de la xerrameca dels periquitos, molt aficionats al jazz, em fa l’efecte.  Macarrons amb salsa de picolat i formatge per dinar. En comptes d’un monjo llegint per als comensals callats, les noticies, amb la situació a Veneçuela: una part de l’exercit pareix que segueix a l’autoproclamat Guaidó. Les dues superpotències de la guerra freda –que potser no ha acabat d’acabar-se mai- darrere dels esdeveniments. Els sofriments de la ciutadania a peu pla deuen ser terribles. Els taulers dels escacs geopolítics reposen sobre el llom famolenc dels més vulnerables.

Becaina de neutralitat confitada. Sessió romancera, obsessiva, rematant detalls de diverses pàgines i índexs per ordenar el caos, cosa inútil, ja se sap, perquè l’univers és caòtic i desfà les nostres diminutes ordenacions d’escolars sense matrícula ni beca de menjador. Parlat amb la mare, constipada. Li dec una visita complida. Amb tants entra-i-surts ajornem paraments essencials.  Sortida curta per comprar el berenar i les intendències de beguda sense foc.

Llegint a la nit (Viñas i Cunqueiro). Mirat l’espai del “Més 3/24”. A quatre dies exactes d’oferir-los entrar al govern, si guanyava, als de VOX, ara Pablo Casado diu que són extrema dreta (la primera vegada que ho diu) i que ells tornen al centrisme. El pacte de govern a Andalusia com si no existís. Una desdita veloç, com hi ha món. Al judici pel “procés”, els testimonis dels matxucats per uns dispositius policíacs embogits, de tall militaritzat. Qui va autoritzar les batusses de l’1 d’octubre del 2017? Em penso que cal mirar a dalt de tot de l’organigrama. Cap ministre ni govern hagués gosat decidir res paregut sense el vistiplau de la cúpula màxima. El discurs del dia tres del monarca potser plovia sobre mullat.

Covant un punt d’estressada, entre unes coses i altres, que no m’agrada gens.

 

Dimecres, 1 de maig.

Alçat a les sis, per un insomni neguitós. Passo a programa de PDF uns arxius, per assegurar-los davant possibles atacs dels bàrbars invisibles, de les pròpies despistades, de la poca traça dels vells encorbats sobre una Olivetti formosament analògica.

Desdejuni de cafè amb llet i una magdalena –que potser hauria de ser una torrada amb oli socràtic, per a millor salubritat dietètica. Steve Reich a la gramola, peces per a marimbes i veus, delicioses: confitura per a l’esperit. Les abstraccions de la música potser ens salven la vida.

Conversa sobre Vladímir Maiakovski amb el poeta Àngel Carbonell. De memòria he recordat els seus traductors al català, Joaquim Horta i Manuel de Seabra –d’origen portuguès- en la difunta editorial Laia. El descobriment de la poesia trencadora del rus, en la primera joventut, em fou decisiu per saber que es podien fer altres coses amb els poemes. Als butxacons de les arrossinades jaquetes portava un volum o altre de la seua poesia, com un salconduit que travessava jardineries innòcues de versos educats i resignats, com un antídot contra tanta mediocritat covarda i hipòcrita entre la que em vaig criar. La lliçó de Maiakovski ensenyava que no hi havia materials impurs per a la poesia, que l’electricitat política no tenia perquè rebaixar les exigències de la qualitat i es podia provar l’eficàcia comunicativa sense renunciar al coneixement, i, per descomptat, a la sacsejada de tantes somnolències empobridores:  netejawàters/ i sanejador tempestuós/ de la revolució,/ que el cridà a files, / i que per vocació / vaig anar al front / des dels senyorials jardins /de la poesia, / dona capritxosa.

Començada a perfilar la trobada, ja a l’estiu, amb l’escriptor Josep Conill, que aspira a ser ben dinada, amb llarga conversa de sobretaula i intercanvi de llibres que ens falten a l’un de l’altre. Cal decidir si la fem a Castelló, a mig camí o al delta. Haver sintonitzat amb el lúcid poeta, lingüista i assagista castellonenc és una de les xambes felices dels darrers anys.

Enric Millo, majordom de la repressió i el 155 durant “el procés”, potser per guanyar-se simpaties en el seu nou destí professional com a secretari d’exteriors (que, és clar, no farà “ambaixades perverses” com altres), ha deixat dit que va “néixer a Catalunya per casualitat”, no com els altres, privilegiats, que triem on volem néixer, sobretot els de Reus i els bascs, ja se sap.

Escrivint, repassant pàgines guardades, fent i desfent plans. Festa del treball ben treballada –“bolo” a la tarda. Sóc un aspirant a dropo fracassat.

Conjecturo si no em submergeixo tant en la literatura, emprenent bregades llargues i obsessives, per no pensar massa en algunes avaries amb les que vaig ranquejant en el fotut ofici de viure.

Arròs a la cassola per dinar –extraordinari. Les notícies: l’intent de cop de Guaidó a Veneçuela. La mà dels USA s’endevina fàcilment. Per les imatges, allò sí que és una rebel·lió de manual. També, les armilles grogues franceses fan el seu primer de maig amb contundències desgrenyades. Es van desajustant els pocs segments de confort en el desordre mundial.

 

Becaina cronometrada. Cap a La Sénia hi falta gent. L’ambient habitual. Relació quasi familiar amb alguns parroquians reincidents. La plaça més agradable del circuit. Netedat de so, bona actuació, tot i que en comencem a estar fartets de les jugades mesquines de les rebotigues del negociet (de moment, a la Sénia, cap sorpresa desagradable), i d’haver de tocar els repertoris tan llaurats del gènere ballable (vitalitats penúltimes d’un anacronisme).

A les nou hem desmuntat i emprenem la tornada. Ombres de queixa a les lumbars. El partit del Barça amb el Liverpool a la ràdio del cotxe. Comprat pa i un fuet a la botiga de la xicota russa del barri. Encara vist el tram final del partit: un Liverpool molt potent i perillós, el Barça sabent patir i defensant-se sòlidament, amb l’immens porter alemany resolent vies d’aigua, i, és clar, les aparicions determinants de Messi. Pel poc que he vist, un matx estrany, dominat pel Liverpool en la majoria de trams, però amb un Barça molt eficaç en els pocs marges que li quedaven.

 

Fins a quin punt tenen dret, els altres, a la meua sinceritat?

JoanFuster

 

Dijous, 2 de maig.

Alçat a les set. Reajustats els ossets del cansament. Ullada a les informacions. Es podrirà la humanitat sense haver madurat? Cafè, les telegrafies blaves dels pardals del pati. El confortable desordre de la taula de treball: no he estat mai de l’Opus, és evident, on, entre altres empapussades, exigeixen un ordre d’oficinistes rellepats als seus aixoplugats. Si ho ordeno, no trobo res. Harmonitzat amb l’entropia de l’univers. Passo i em quedo, com l’univers, escrigué Pessoa. En això estem posats, si us plau per força.

La Comunidad de Madrid celebra la seua festa remembrant una rebel·lió , veges tu quines coses més capricioses. La història es llegeix a la carta també, ja ho sabem.

Pensant amb la presentació a València del dia setze. Curiositat per escoltar el que puga apuntar Núria Cadenes sobre unes formes de contar històries tan distintes a les seues. Avisant, amb la invitació de l’editorial, amics, coneguts i saludats que viuen a València o pels voltants. Aprofitem l’avinentesa per a saludar-nos i comentar alguna cosa. Uns quants que han dit que vindran són esperits de primer ordre, gremials i no.

Sortida a l’estanc. Volta enteranyinada, sol amb ullades intermitents. Parar el sol, ni que siga uns minuts, diuen que va bé per al cos. Ullada a l’aparador de mobiliaris holandesos i alemanys: dissenys sobris, agradables, pràctics. En una altra escaparata, la del basar oriental, escenes a vegades inquietants, amb maniquins carregats de bijuteries i vestits sense la menor preocupació de la lligassa cromàtica.

Escrivint coses noves i arreglant-ne d’altres fins a migdia. Llegits també uns capítols de la novel.la “La Sivella”, del gironí Viñas, que a més d’escriptor és economista –cosa que es nota en l’ambientació i detalls de la narració.

Un jarret de corder, ben amorosit, regalat per Paco, el propietari de la cafeteria del barri, que és com un follet amb davantal que grimpa amunt i a vall quan compra per al seu contundent rebost, especialitzat en esmorzars de forquilla dels que contravenen els consells dels dietistes de la fulla d’enciam i la contenció. Fill de la immigració del sud dels anys seixanta, d’un local anodí sota un edifici gris, com tants n’hi ha als carrers de les nostres viles, n’ha fet un bastió de referència.

Les notícies comarcals: males peces als engranatges de supervivència de ramaders i pagesos. Possibles pèrdues d’ajuts europeus als sectors, per quedar lesionats pel desinterès dels mercats i les sempre pendents atencions i reformes des de la gestió pública. Les notícies mundials: en mans de psicòpates fortament armats.

Treballant sobre arxius a la tarda. Sí, escriure és, sobretot, reescriure. No s’acabaria mai, de no abandonar-ho un dia o altre. Vaig rematant treballs que fa tres o quatre anys que entren i surten als bastidor del teleret. No hi ha dubte que deixar respirar els materials fa vore millor, després, els errors a esmenar, els detalls ampliadors o matisants.

En un repositori universitari apareix una foto meua de molt jovenet –ni vint anys- amb cabellera mig hipiosa i un borrissol de barba encara adolescent. Algú està passant fons arxivístics a les universitats, sobretot a la Jaume I, de Castelló. Ni idea de com ha anat la iniciativa. L’he compartida a la pàgina social i la conya ha sigut llarga, com era d’esperar. Entre el xicot candorós de la foto, que volia ser escriptor i joglar, i avui es confirma el tòpic, ha passat tot com un buf de fumall en la boira. La majoria de dies encara vull escriure, és una necessitat –cadascú s’emparra i es mata com vol- i, si m’animo una mica més, també joglar, tot i estar més que esbatussat de bufar en caldo gelat en una i altra vessant, que potser són la mateixa, amb dos carreus per on pasturar les neurosis i els somnis.

Sortida per comprar el berenar. Trobada una parella, amb aspectes professoral jubilada, que va fer la ruta Arbó i ens posem a xerrar de l’escriptor i d’altres coses. M’expliquen que viuen al camp, entre Amposta i l’Aldea. Ella em diu que s’està llegint les novel·les arbonianes que li faltaven, gràcies a l’estímul de la ruta. Ja no es pot demanar molt més.

Un editor barceloní, amb qui no he tingut tractes, em demana si tinc alguna cosa per ell. Segueixo prou el seu catàleg i la seua imatge és de seriositat. Em penso que sap on pica, perquè edita molts títols memorialístics i d’assaig. El seu interès m’afalaga. Que ens endevinen ens fa el pes. Probablement ja ha llegit una cosa o altra, segurament dietarista. Una notícia que em posa content. Demà mateix li poso al correu l’original. E la nave va

Nit tranquil·la. Pa amb tomaca i botifarra blanca per sopar. Mirada la tertúlia  de Graset. El seguit d’eleccions programades prometen esgotar-nos. Llegida “La sivella” de Vinyas: retrat de desconcerts generacionals  (de la nostra generació, exactament) amb les sotragades que han canviat els marcs referencials i els paranys del neoliberalisme adulterant tantes coses. Cada generació té la coqueteria de pensar-se que és una “generació perduda”. La nostra també, per descomptat, i una mica perduda sí que ho pareix. Relat àgil, personatges creïbles i situacions ben perfilades. També, un endrapats parell d’articles de Cunqueiro, recollits a “Páginas que fueron sueños”. Proses alliberants de tanta cotilla insistida, on l’estil és l’essència.

 

Divendres, 3 de maig.

Alçat a les sis. Cabòries variades quallen l’insomni. Pessigades d’ansietat que no m’agraden gens. Somni dels recurrents, en la part dormida: un desgavell amb personatges que només volen fugir d’ambient opressius. Els testos dels onirismes s’assemblen a les olles de les presumptes vigílies?

Com vaig decidir anit, trameto l’original a l’editor barceloní, i alabat sia déu! Que siga el que haja de ser. No en sortim d’una que ens embarquem en una altra. Prou segur del que li he enviat, fins allà on es pot estar-ho, en aquests “negocis” volubles. Diria que estic prou en forma, en aquests moments, o, si més no, que tinc les idees més clares que mai. Em penso que calcigo un tram del que en diuen maduresa en l’ofici i puc donar peces potables. Potser, qui sap, el millor està per venir.

La frescor de matinar: lliscada neuronal positiva. Els tirabuixons aromàtics del cafè. La primera cigarreta suïcida. El nas de l’editor barceloní, que sap que encaixo en el que va donant, escura molts cansaments. Quan em quedo massa quiet m’adono que porto una pallissa considerable. Hi ha moltes històries que m’han costat el doble o el triple que a d’altres amb més sorteta. Sóc conscient que no prestar-me a segons quins ballets, no haver fet les polítiques a l’ús per ser més conegut en els grans aparadors del ram, paga el seus peatges, que en realitat m’importen poc, perquè em fan guanyar substanciosos marges d’independència. La naturalesa autèntica de la necessitat d’escriure és la invisibilitat. Necessitem observar i no ser observats. He acompanyat un dia o altre a companys molts coneguts (columna diària en periòdic dels dominants, aparicions televisives regulars, etcètera), i es dóna el fet que la gent que els saluda, davant seu es transforma, fa una comedieta o altra, i no els hi expliquen res una miqueta autèntic, no apareix cap matèria susceptible de ser recreada en la quartilla. Els hi diuen el que creuen que volen sentir, es falsifiquen. En canvi, els qui passen desapercebuts en l’entregent, que la majoria de vegades no sap ni  que escrivim, collim notícies més valuoses, que poden acabar penjades en algun personatge d’un relat, en uns versos,  o comentades en una anotació diarista. La literatura són els detalls. Des de l’anècdota es pot assolir cert resultat. les grans categories són per als discursos potser més filosòfics, tot i que també poden integrar una engruna o altra d’anecdotari, és clar, però, generalment parlant, la lletra d’idees no necessita tant els detalls, el polsim de sal, les acolorides paradoxes de les realitats humanes. No haver-me prestat a determinats jocs de poder del ram no ha estat un accident. De fet, en la majoria de casos, respon al càlcul premeditat. En els segons plànols, a més de ser més enriquidors, hi estic més còmode.

Cinc-cents anys de la mort de Leonardo. Ahir mateix, com qui diu. Quan sabem, quan sentim vivament  que cinc segles són la pura contemporaneïtat potser ja sabem alguna cosa. Van escrutant en els seus misteris biogràfics, amb prou buits com per afegir tot d’apòcrifs al gust. El Renaixement: una brillant il·lusió de que una altra humanitat hagués estat possible? Si algú li va dir mai allò de “centra’t en una cosa”, sortosament no li va fer cas. Han trobat un suposat ble de cabell seu, l’exposen a Vinci, la seua vila natal, com una relíquia a la qual li volen fer la prova de l’ADN per saber-ne la sopa genètica del geni. La immortalitat és això: un malentès i algú que en vol fer negoci de les sancions canòniques i les supersticions de la firma i el mercat.

Llegits articles i informacions. Va en augment el descrèdit de la racionalitat. La sortida a l’estanc. Núvols baixos, grisor refrescada. El diari de la primavera també és ciclotímic. L’estanquera: l’immortal carbonet de Leonardo l’hagués dibuixada perfectament. Al supermercat. El numeret de la caixera sortint a perseguir-me per haver oblidat la bossa amb l’aperitiu de panís per berenar. La despistada té una justificació subtil: pensava en Magdalena, la germana de Pessoa, que quan dinaven junts li preguntava si havia escrit res i de quin dels heterònims era el text, és a dir que estava al cas i comprenia perfectament l’operació de l’assemblea d’esperits que habitaven ens endins del poeta. Segons de qui fóra l’escrit, en vers o en prosa, sabia de quin humor estava son germà. Cal conjecturar que si era de Caeiro, la veu més solar de la ventrilòquia pessoana, el pati del bevedor d’aiguardent presentava una certa estabilitat. Doncs, pensant en Magdalena s’ha quedat al taulell niquelat de la caixa l’aperitiu i la caixera, tractant-me de senyor, ha reparat la falla. Sempre he estat una mica despistat, però darrerament, amb maldecaps intensos i el carroll de compromisos exigents en l’agenda, l’estadi ocasiona més d’una involuntària comicitat. Com en el senillars aombrat de les sis del matí en que un calcetí, que anit guardava silenci tocant del seu germà, ha entrat en una dimensió paral·lela i ha desaparegut, fins que ha aparegut en una habitació distinta; és a dir, que no era trasllació a una altra dimensió, sinó una teletransportació de modèstia domèstica, la que se suposa que prefereixen els calcetins.

Mirant materials en tornar a l’escriptori, fins a l’hora de dinar llenties estofades, llegir una mica i mirar les notícies tan depriments. Sesta amb somni tenebrista, on apareixien antic dirigents, prou cacics i tèrbols, de la dreta castellonenca de fa a uns anys, a qui, per desgràcia, em va tocar vore de prop en rodes de premsa de quan feia de periodista tot-terreny. Alguns d’aquells personatges diuen les cròniques que s’han passat a la formació de l’extrema dreta. Quina sorpresa més… previsible. Ja ho eren d’extrema dreta, però provaven de fingir una mica, fins que s’escalfaven en els discursos i allà tenies tot el repertori d’acer inoxidable.

Més sessió arreglant quartilles guardades –una desena- i fent anotacions noves. La tarda grisa a la volta dóna somnolència, que venço a còpia de cafè, cigarrets i vells discs de Zappa i altres “peluts” talentosos. Quan plegui apago els estris insomnes i em poso a llegir “La Sivella”: vaig una mica contrarellotge per fer-ne la presentació la setmana vinent.  Nit d’habitud. Llegint. Mirat l’espai de Graset. Pernil amb pa i tomaca per fer una queixalada.

 

Fer el ridícul per compte propi és llastimós –què hi farem! Però, ho és més encara que te’l facen fer altres amb històries que no sabies ni que s’havien engegat, que no t’escauen ni molt ni poc, que desembarquen la pura xaronada, i on han emprat el teu nom sense prendre’s la molèstia de consultar-te.

 

Esencia del pensamiento conservador: creer en las elites, creer que hay personas mejores que otras y que se merecen más. Y lo que suele ser risible: creer que tú eres una de ellas.

Iñaki Uriarte (“Diarios”).

 

Ens assetja la desesperació i, és clar, ens posem satírics.

 

El millor viatge és aquell en el qual pràcticament ens hem perdut de vista.

 

Deshumanitzar la víctima, deshumanitzar el dissident autèntic. Provocar el conflicte o la guerra i després esquinçar-se les vestidures. El periodisme que abunda més, sobretot a Espanya.

 

Posar-se intolerants davant el que no s’entén és la conseqüència d’un pensament colonitzat pel confort burgès.

 

Malalties que creuen que poden curar: la psicoanàlisi, per exemple.

 

Amb certes persones paga més la pena ser traït que desconfiar.

Arthur Shopenhauer.

 

No deixa petulància sense castigar, la mare naturalesa.

 

El llenguatge és la mare del vi del pensament. I va deixant de ser la primera eina. No és cap procés “natural” és clar, però volen que semble la pura lògica de l’evolució.

 

En els viures creatius el que acudeix tothora és la inseguretat.

 

El mercantilisme ha gosat emprar com a taulons d’anunci fins els llindars de la nostra consciència.

Karl Kraus.

 

Les preguntes dels qui sempre dubten solen ser les més afinades.

 

Dissabte, 4 de maig.

Alçat a dos quarts de vuit. Dormida potable, somnis recurrents: vendavals a la sala de les nines. Articles i informacions mentre el cau acaba de despertar-se. La llum solar als finestrons, la directa alegria de viure, abans de qualsevol trama o metralla obscura.

Bagatel·les i desdejuni, la sortida estanquera. Més afegits a l’agenda poblada: el fregolisme per a cada quadre escènic. Engavanyades per al solitari.

Adobant i retriant pàgines. Llegida una entrevista amb la gran poeta canadenca Anne Carson. En vore el seu nom en els destacats d’una pàgina virtual he temut el pitjor, però no. Quan els poetes figuren al capdamunt en els llistats dels noms propis la majoria de vegades és perquè han passat avall. Fa anys i panys que segueixo de gust a qui és capaç d’incorporar materials assagístics, recursos periodístics, fondàries filosòfiques, de furgar lúcidament en les enormes paradoxes en les que xipollegem en una composició –el poemes no s’escriuen, es composen- on no falta ni sobra res.

Avançant en la lectura de “La sivella” de Vinyas. Ombres de l’erotisme amb el·lipsis potser d’un èxit internacional de fa uns anys, provinent, descafeïnat i tot, del Sade, que fou un més dels llibertins o moralistes que plantaren el verb contra les grans musculatures de poder que esclavitzaven l’humà.

Sopa d’escudella per dinar. Les notícies: la broma pesada de la minsa separació de poders a Espanya. Sesta sense cabòries. Treballant després sobre arxius, amb recessos de planejades per pàgines d’interès en el núvol mundial. Sortida per estirar les cames i comprar el berenar. Tarda radiant, que convida a la llarga badoqueria més o menys lírica. Però, darrerament, el programa de disciplina es mostra intractable. A la caixa del supermercat rotllana de tres dones i el caixer simpàtic, que es veu que espera descendència (l’optimisme ximplet fa avançar el món?) Li pregunten si sap si serà mascle o femella i respon que no ho sap i que no ho volen saber. Una de les dones, en els trenta-i-pocs, diu que serà xiquet, perquè ara en el seu cercle d’amistat tot són mascles, i sentencia, amb una seriositat inqueitant que “és cosa de la lluna”. Espero  alguna ganyota irònica o una apostil.la aclaridora, però res, ho diu absolutament convençuda. Quedo de pasta de moniato.

En tornar al banc remer, converses amb escriptors valencians amb qui fa anys que no ens veiem. Afectes i complicitats des de la distància. La distància deu ajudar a mantenir el fil sense mossegades. A alguns, molt bons, no se’ls ha fet el cas i la justícia que mereixen. És un mal molt normalitzat en el nostre àmbit. Som, ja, tots uns perdedors que provem de subsistir com podem. Maria Fullana, molt bona poeta i lluitadora en totes les batalles perdudes, m’explica que ara fa aforismes i notes breus en artefactes més o menys atansats al dietari, i que ja sap que jo també em bifurco per aqueixos senders. Amb Maria i altres fa anys –ja de gairebé tot ja en fa vint anys o més-, muntàvem programes alternatius sota la lluna de València, quan érem capaços de dormir molt poc, beure com a assedegats del desert, i allargar les discussions i bromes fins a les espirals de l’absurd. El nucli operatiu d’aquelles belles demències era el barri del Carme, i el port predilecte era el Cafè Lisboa.

De tard en tard apareix una notícia que diu que les màquines ja escriuen novel·les i poemes amb un programa determinat. Les narracions es veu que no queden massa fines, però amb alguns poemes breus alguns resultats tenen certa qualitat. Els orientals ara han fet un nou robot poeta i, és clar, en formes breus, tankes, haikus, quartetes, dístics, sonen com els poetes més que mil·lenaris seus. En fi, aviat haurem de posar un cartellet, tocant dels llibres en les fires, on es faça notar que són fets a mà. Quedarem com els artesans enmig les velocitats i eficàcies dels grans conglomerats industrials. Ja no importa. Fa temps que la partida està perduda. Potser fins d’abans de començar.

Voldríem una justícia i un món menys podrit que dissimulés la nostra vergonya i decadència, que neutralitzés la nàusea que amenaça amb acabar de destrossar-nos.

Acabada la novel·la de Viñas: una història amb maltractats que acaben de maltractants, entre altres doloroses contradiccions. Retrat d’una lleva de classe mitjana alta encarada amb els revessos de la crisi econòmica i les regles d’un sistema despietat. Prenc quatre notes per redactar la presentació i torno a Cunqueiro. Mirat també l’insuls partit entre el Celta i el Barça. Guanyen els de Vigo a un Barça amb molts suplents i jugadors del segon equip –alguns amb més qualitat i compromís que determinats fitxatges internacionals.

 

Entre els bromalls d’alta graduació La Insubornable l’assenyalà amb gest displicent d’entre tot els passatge tonificat per les llengües salades  de l’oceà i el deure de la vacança.

La darrera botella redolada i un farcell insignificant, fos, en una hamaca. Qui s’adonà avisà el capità. El capità ordenà retirar-la de la vista i es recuperà la lleugera normalitat.

Uns quants llibres sobre l’amor sense amor. Una soledat insondable i el fetge mòlt. Carson McCullers, de serrell rogenc i mirada de xiqueta extraviada en la fressa d’un mercat.

Això fou tot. Hi ha qui dona molt menys, per descomptat.

 

La partícula concentrada que perviu en tot giravolt i circumstància, que ofereix el seu dúctil baix continu abans, enmig i després de tots els contrasentits i ensulsiades. La partícula irreductible que és a punt de tenir tot el sentit.

 

Fora, abans, després del tu provisional

les callades – bellesa i dolors fantasmes-

que ens desvetllen i interpel·len

emprant qualsevol propici fil conductor

o el borrissol de les incompletes revelacions.

 

Diumenge, 5 de maig.

Dempeus a les vuit. Un abrupte sorollam veïnal m’ha privat de poder fer la peresa dominical. Ullada a articles i informacions tot prenent el primer cafè i enrotllant una cigarreta inaugural. Una entrevista a Siri Hustvedt, molt intel·ligent. En un edifici de Brooklyn ella escriu a la tercera planta lluminosa i el seu company, Paul Auster, a la de sota, més aombrada. Hustvedt presenta ara unes memòries novel·lades de la seua joventut esnob. Memòria i imaginació s’atrauen poderosament i la recreació imaginativa és la que sol vèncer en la disputa, sobretot en el cas d’una escriptora.

Domenico Scarlatti posa una confitura agredolça sobre el mantell d’incerteses, dubtes i paradoxes que són la catifa irregular dels nostres modests terrenys de joc. La lletania dels pardals hi posa el vívid contracant indisciplinat.

Cap gana de mirar arxius ni de redactar la presentació de la novel·la de Viñas. Lleure dominical. Ballant amb fantasmes i avaries, refugiant-me en la bellesa dels clàssics. Dutxa expiatòria i visita a les flors del pati, els prodigis discrets, el misteri biològic, partitures amb la clau amagada. Rampell ascètic parant el sol: em penso que el poc que tinc és massa, que potser em fa més nosa que servei, i que he de parar més tallafocs a les constants trampes ansioses en el quotidià aiguat d’unes receptes diabòliques.

Llegida una conversa de Jacinto Antón amb el filòsof alemany Peter Sloterdijk, enfrontat amb la correcció política, irònic i de bona lletra –nét de Nietzsche, admirador de Valéry i Pavese, molt crític amb la pròpia professió pensadora i els seus oripells.

 

Havent dinat, cap a la fira de Rasquera, per fer una volta i saludar Francesca Aliern, que posa parada de llibres. L’Ebre, gravetat de verdor fluent. Assolellada ecumènica. Els arrelats ramats verdgroguencs de la pinassa, gronxat per una mica de ventet enraonat. Els murs ocres d’una masia. La fulla encerada d’uns tarongers recollits. La geometria variable de l’hortet tocant d’un parral d’ombra prima…

El poblet, ben tingut. Una rabera de iaios arquetípics, asseguts davant d’un cafè, fent l’escrutini de les novetats dels visitants de la fireta. Un grup, abillat amb indument groc i verd d’espurneig fantasiejat, enlaira el patró rítmic d’una batucada, amb tabals de diversa afinació, marcant uns passos coreogràfics en una desfilada que branda animosament d’un costat a l’altre. Les parades, prou escampades per diversos carrers. Artesanies de guarniment i ús domèstic, embotits i formatges, la rebosteria del terreny: les casquetes locals–variant del pastisset clàssic de cabell d’àngel.

Saludada F.A. Prenem un cafè en una niquelada barra cervesera improvisada per una colla de joves a la plaça de l’església, dedicada a l’advocació de Sant Joan Baptista (una sola nau; pedra barroca i capitell d’aire classicitzant).  Francesca coneix a tothom i molts la saluden. Sintonitza plenament amb el tarannà dels seus lectors, no transporta cap emparament estúpid, i això que és la qui més exemplars despatxa, de llarg, en tota la lletra de la contornada, i hi ha qui per molt menys es posa monyos bufats. Comentem quatre coses gremials i després anem, afora del costat de migdia, a mirar-nos el ramat ofert: ovelles, cabres, dues vaques de carn. Dues ovelles de pocs dies mamen de la mare corresponent, però una es confon de destí i d’una dúctil empenta encaparrada és expulsada de la mamella d’una altra família. A la sopa genètica, una guspira crepita i nota la directa familiaritat amb un ofici que els meus avantpassats han fet. Entre els primers records infantils hi ha l’acaronada de la testa d’una bonhomiosa vaca lletera, subjectat, enlairat  pels braços de l’avi o del pare.

Desfem les passes tranquil·les. Fem una mica més de xerrada amb la narradora de Xerta i tornem al cau agafant el costaner del Perelló i seguint per ramals secundaris, arran de canal, fins a Amposta. Esbarjo respirador. La major part dels seus resultats de vendes llibresques de la Francesca se l’ha treballat pegant mil potades sobre les nostres comarques. Encara ara, ja es veu, amb alguna avaria de salut que acoquinaria a qualsevol, segueix acudint a les cites populars de les fires carretejant llibres i conversant amistosament amb tothom que se li pose al davant. Honrada i valenta, autèntica en la rentada naturalitat pobletana, ha passat episodis feréstecs, dolorosos, pel seu lesbianisme, capítols oferts pel llardós primarisme desguitarrat, que també fueteja, incansable i depriment, en el brou social de les nostres comarques.

 

Llegint Cunqueiro en ser al cau. en un article s’inventava uns quants poetes orientals –amb retranques mig gallegues- i els atribuïa versos entallats entre les altres bromes d’un imperi remot i improbable, repenjat dels núvols daurats de les arcanes fantasiejades a raig del de Mondoñedo. Un sandvitx per fer una dentellada. Mirat un documental sobre Orson Welles a 8tv. Patró major dels cineastes que volen fer art amb el mitjà i no només entreteniment. Al llit d’hora. Diumenge suau, ventilant, il·luminades cortines dansaires en les estances interiors.

 

Veure és estar allunyat. Veure-hi clar és aturar-se. Analitzar és ser estranger.

Fernando Pessoa.

 

L’angoixa és el vertigen de la llibertat.

Soren Kierkegaard.

 

Dilluns, 6 de maig.

Dormida bona. Scarlatti segueix dominant la còmoda del gramòfon líquid. El clavicordi euforitzant. El dret al parèntesi de candor abstracte d’un salonet il·luminat, amb fimbrada de blondes ja atemporals, les reblanides imprecisions conjecturants d’un retaule corcat.

Em poso a fer la presentació de “La sivella”, de Viñas. L’acabo al punt del migdia, amb intermedis per mirar les actualitats: algunes de les gremials són de vergonya aliena. Dictadures editorials posen la musiqueta de la caixa registradora i les monetes prescindibles ballen en rotllanes ridícules. També, la sortida a l’estanc: aire refrescat i sol rabiüt. Esternuts pel pol·len de l’arbrat i les floracions municipals. El somriure leonardesc de la dependenta tímida: la timidesa és respecte, és no tractar com a objectes els pròxims.

Redactes una nota que et pareix ben girada i tocant mare. Uns dies després descobreixes un fragment de Plotí o de Ciceró que diu una cosa molt pareguda, impecablement expressada, a punt per ser gravada en el marbre immortal, i te’n rius. Sí, la literatura també és això, saber que hi ha plomes amb mil anys d’avantatge. Certa maduresa en l’ofici ens fa saber que assemblar-se a un o altre en un moment donat no té la menor importància. La dèria de les originalitats cau en les primeres pells mutades de la jovenesa.

A les banderoles destacades de la xarxa apareix el nom de Pitita Ridruejo i en aquest cas es confirma la temença: ha traspassat. La filla del poeta i prosista Dionisio Ridruejo –feu unes guies de Castella, per a Destino, delicioses i incisives-, que començà feixista allistat a la División Azul i acabà de dissident democràtic amb tarannà liberal i fina apertura de justícia poètica envers les altres cultures matxucades per l’estat. De Pitita –Esperanza en els registres eclesials i administratius- en sabem poca cosa. Casada amb un diplomàtic grec. Figura en la bigarrada fotogènia de les revistes de paper setinat. Immortalitzada, amb uns quants collars de bijuteria adjectivada i barroca penjats, per les cròniques amb negretes d’Umbral. Hi ha presències, a vegades sobreexposades, de les quals, en realitat, no en sabem res del cert.  Quan el franquisme parlava de “contubernios”, al capdavant de tots pressentia al pare de la finada, que arribà a trepitjar llosa carcerària per decret dels seus ex-correligionaris. L’evolució de l’escriptor i polític sorià és de les més interessants en el ventall de biografies de les lluites antifranquistes. En un viatge per terres sorianes, al Burgo de Osma, vaig vore la casa familiar, palauet de capitells sobris. Tot això, que és poc, fa emergir la notícia de la mort de la seua filla.

Telefonada de l’editorial. Anem lligant detalls de les presentacions de “Circ de puces” i plans futurs. També comunicació amb la Núria Cadenes, que encara és tancant caixes de la parada a la fira del llibre de València, que troba el llibre “molt xulo” i pronostico que en farà una presentació brillant, com esperava. Aquests pim-pam-pums entre editors, llibreters i autors tenen un grau d’improvisació que neguiteja prou. Acompanyar una mica els llibres en la transitadíssima oceana de novetats i més novetats, per moments és una bogeria indescriptible.

La lluminositat del migdia. La mecanografia espasmòdica del ventet a les vidrieres de l’hivernacle. Bullit de verdura per dinar. Les informacions comarcals. Les collites a la terra i el mar. Les amenaces que encaren. Hi ha qui ha oblidat que és l’agricultura qui creà les ciutats més notables d’Orient i Occident.

Becaina plaent, sense fumarrines gòtiques ni cabòries kafkianes. Repassant materials dels arxius. L’excursioneta per comprar el berenar, estirar les cames i rebaixar l’arena als ulls de les hores de pantalla i papers. Pau als territoris del barri, que potser en les nocturnitats guanya tràfics més audaços i irregulars: emprenedories d’economia submergida a la menuda, en la majoria de casos.

 

L’absolutori nervat de l’heura sobre les premeditades pedres de la memòria.

 

Campanya pels drets lingüístics