Home > Blocs > Plàncton. El Bloc de Josep Igual > Plàncton. El Bloc de Josep Igual

Plàncton. El Bloc de Josep Igual

Roy_Lichtenstein2019Dimarts, 7 de maig.

Alçat a dos quarts de vuit. Tramesa aquesta col·laboració –apostant al set del dau. Provant d’empatar amb un impossible o altre. Estanya forma de vida.

Persisteix Scarlatti en l’ànim fred de Ramir, el robot punxadiscos. Acompanya perfectament la lectura  d’un grapat de pàgines de les memòries de Saint-Simon. La robustesa d’una literatura es fonamenta en materials d’aqueixa naturalesa. Sense els vint volums memorialístics  del duc en la cort versallesca, no hagués existit per exemple el projecte recercador de Proust. Els models d’una tradició potent són essencials en la processó literària. Però, tot això va passant avall. Jordi Llovet en fa un article criticant com el personal escriptaire i el mercadeig que l’envolta no en saben un borrall del que haurien de tenir com a premissa: els precedents sòlids.

Les maniobres somnàmbules, accentuades pel tendal grisenc, per la sobtada davallada atmosfèrica, dels primer esglaons del dimarts amb probabilitats de ser normativament anodí, tret que l’atzar jugue els seus daus i faça rodar excèntricament els engranatges . Animals climàtics som. Però, això sí, amb prou força com per haver liquidat més de mig milió d’espècies amb les nostres indústries irresponsables, moltes de les quals són primordials per la nostra pròpia supervivència. Les alarmes fa temps que udolen dia i nit, però res, seguim la cursa cap a l’abisme. El xou banal i suïcida ha de continuar fins al darrer sospir. Els penúltims conflictes potser seran per una mica d’aigua no massa contaminada. Ni que avui mateix es començaren a complir els protocols de neteja i retorn al respecte per la natura potser ja seria massa tard.

La sortida de mig matí. Tota l’escenografia armada com per a un bon ruixat, però ni una gota. A l’estanc, una senyora, que ja ha sigut atesa, ocupa el taulell principal i pareix que la xala veient com la dependenta de dibuix renaixentista a l’oval bonhomiós del rostre, ens serveix als altres de la cua fent contorsionismes per damunt del seu caparró amb una permanent tenyida de ros cendrós.

Em conviden a inauguracions de pubs i altres humanes constel•lades d’horaris actius principalment nocturns. Trens que passen de llarg i ja no ens sap gens de greu. Per sentir-me una mica amb la barruda suficiència de Warhol, ni que siga per unes hores, estaria bé que em remuneraren generosament la presència hieràtica en un raconet o altre, aguantant estoicament el got llarg, en aqueixos saraus. Però, és clar, per a això has de ser molt mediàtic, cultivar la imatge, que et conega algú més que la panadera del barri.

Arròs, col i fesols per dinar;  vianda alcalina deltaica. Les notícies: tornaran a fer rutllar el cana Xerta- Càlig, diuen que per regar els llauradors del Montsià i la Ribera d’Ebre. ¿S’abstindran a Madrid d’engegar una altra batalla de l’aigua i enfrontar territoris dels què la idea de que s’entenguen i vagen a una, és un dels grans malsons del poder colonialista?

Becaina positiva. Treballant, després, amb materials diversos. La lentitud crítica fa poda bona. Sortida a pel berenar. La blancúria apagada de la volta encapotada. Adquirides begudes innòcues, saludables. Han canviat tot el personal del súper. Quan s’acaba el contracte escombraria, tots al carrer, o gairebé, i no passa res, o molt poc.

Li han dat un premi iberoamericà, amb el nom de la reina espanyola emèrita, a Joan Margarit, sobretot, per ser, diu el jurat, “bilingüe”, i cal endevinar fàcilment el subtext: per ser bon xicot i haver callat molt davant tot l’afer del procés i les laminades de drets fonamentals. Ho polititzen tot, però els dolents són els altres. Quan fa uns anys intentaven que la “Marcha real” tornés a tenir lletra –la de Pemán era massa falangista-, van convidar diversos poetes a vore si se’ls acudia alguna cosa més posada al dia, i en Margarit es va prestar, sense dubtar-ho, a la jugada. No cal dir molt més. Dels resultats no se n’ha sabut res més i l’himne segueix sense paraules que entonar. El que escriu l’arquitecte no m’interessa gens, i quan pontifica sobre què ha de ser o no ser la poesia canvio de canal. De tota manera el premi important en el marc mental espanyol és el Cervantes, i allà no s’hi valen bilingüismes ni altres expressions que no siguen en la llengua única. Ens esperen un dies de més pontificades amb altaveu. Ho suportarem…canviant de canal.  I, com les balances del món a vegades s’equilibrien graciosament, trobo una entrevista amb la poeta Clara Janés, que ha tret un llibre nou. La segueixo amb interès des dels anys vuitanta, amb les seues traduccions de Vladímir Holan, amb qui va tenir una relació i crec que un fill. El que diu i escriu Janés sí que em dóna substància sempre.

Pizza per sopar i mirat el futbol. Desastre major del Barça a Liverpool, incapaç de mantenir un avantatge de tres gols, fent el ridícul sense pal·liatius en algun moment. Errades tàctiques greus davant un Liverpool potentíssim. Ens ha caigut la llonganissa a la cendra. La maror que s’anuncia al club és de les clàssiques.

Llegint Cunqueiro després, fins al son. Cunqueiro sempre encertava la tàctica.

 

Tots veiem la mateixa lluna, però els meandres dialectals de cada mirada deuen fregar l’infinit.

 

El gust pels espàrrecs i per Saint-Simon no l’he perdut mai.

Stendhal.

 

Dimecres, 8 de maig.

Dos quarts i mig de vuit en aquesta ratlla. La corda barroca de Kapsberger al gramòfon, governat amb guant eclèctic per Ramiret, el robot sensible que fa la cocteleria dels algoritmes del propi esperit.

La depressió blaugrana als teletips, de la glòria a la misèria en poques hores. Les sorolloses caigudes dels semidéus.

Desdejunat de cafè amb llet; mirats altres papers volanders dels núvols. La quantitat de ximpleries  que passen per creació de la bona és enorme, desmoralitzant. El mercat dicta els nous cànons. Les impostures acaben de desorientar la bona fe dels públics –els pocs que resten.

Obert el talleret. Capbussat en carpetes obertes, llimant, brunyint cantells. La hipotensió de la llum de les nuvolades baixes. Lluitant contra la galvana. Sortida a l’estanc. Boirines, un borrim vaporós d’esborrany de pluja. Penso en el paraigua roig d’Azorín, no sé perquè: potser perquè busco un títol per a un garbell de proses que vaig polint. Mal humor en els rostres dels vianants. El sentiment del Barça és majoritari. Ser un poble tan habituat a les derrotes no rebaixa l’amargor de l’eliminació d’anit, sobretot per la manera com va esdevenir-se.

Seques amb salsitxes per dinar. Les novel·les de les notícies: a una escola musical infantil els hi van robar els instruments, violins i violoncels, sobretot, i al cap de dos dies han reaparegut sans i estalvis. Atac de sensibilitat, penediments en els lladregots? ¿O és que potser han vist que serien difícils de col·locar en el mercat negre sense deixar rastres evidents?

Sesta estoica. Sessió llarga i capbussada amb materials dels arxius, de les que em treuen d’aquest plànol, cosa potser d’agrair. Sortida a pel berenar. Persisteix la grisor somnolenta. A un quart de nou ja no m’hi veig de cap ull. Llegint Cunqueiro i Hrabal. Entrepanet de tonyina per fer una queixalada. Mirat l’espai de Graset.

 

Qui no ha sentit la fredor de la desfeta no podrà dir-se humà.

Jaume Pérez Montaner.

 

(Collage)

Ingràvides pomes d’or sobre la filera de velles màquines de cosir

-blanc i negres de perdudes impunitats.

Monòlegs d’Ofèlia en plurals cabelleres eixutes i el sèrum cerós de l’heura del balcó descrostonat que s’abocava a les maregasses obscures. 

Diables dominats per ascètics fent d’espies en conclaves pesants. Ossos templers sota la vinya feréstega.

Espectres riallers en el tramvia blau de les vies mortes. L’adobarellotges intenta la precisió per assenyalar amb precisió indiscutible l’hora del mai en l’almanac de demà.

La llàgrima esmaragda en l’esfinx mig colgada de la cara fosca de l’imprevist.

En el fons de l’ull insomne es gronxen balandres amb cadència de presagi. 

 

Dijous, 9 de maig.

Dempeus a les set. Un vaga promesa safranada de solaritat en el confí del sud de la cúpula celeste. Cafè amb llet i fets els darrers retocs a la presentació de demà de la novel·la de Josep Viñas. Més peces, per a guitarra barroca, de Kapsberger a la gramola.

Dos ictus en els destriats repertoris de l’actualitat. Un d’ Alfredo Pérez Rubalcaba, home d’estat, amb tots els maquiavel·lismes tèrbols que això comporta. L’altre, de l’admirat “cantaor” roig José Domínguez, “El Cabrero”, l’home capaç de posar-li pessigada de “bulería” emocionant a una sonet de Borges.

Posat a retocar materials de les carpetes que esperen. L’espera pacient, la distància temporal damunt els textos ens ajuden a pentinar-los millor. Però, si encertem una mica més és perquè mentre ens esperaven hem anat escrivint també  altres coses. Una roda que no s’atura mai.

La sortida estanquera. Un solet enteranyinat, les ondulades primaverals. Comença una altra campanya electoral. Les municipals. Dins del joc, potser les més carregades d’una mica de realitat sense filtres.

Arròs a al manera cubana, sense bloqueig ni policia roja, per dinar. Sesta agradosa. Sessió capbussada, obsessiva, de revisada de materials: mirades, en les darreres assegudes llargues, més de trenta-mil paraules, diu el comptador de la màquina. Un dia o altre potser trobarem la paraula clau, definitiva, i després callarem.

Sortida, a les sis, aper comprar el berenar. Llum confitada d’un sol declinant. Bonança tèrmica. Les amenaces estiuenques venen en la carrossa de darrera. Quan em canso de les carpetes pròpies llegeixo tasts variats de Gonçalo Tavares, Max Aub i Cunqueiro.  Nit assossegada.

 

Només una revolta perseverant en la misericòrdia i la cooperació ens pot salvar. I només la poden fer sobretot les dones –certs tipus de dones, és clar. Però, l’enemic és fortíssim i ja s’ha adonat de la via i ha obert les aixetes enverinants.

 

Divendres, 10 de maig.

Alçat a dos quarts de vuit. Una xerricada diferent al pati dels pardals, més aguda, amb una vibració d’insecte incògnit. Sol manyac a les façanes. Peces d’Antonio Bertali a la capsa de solfes.

Llegida una entrevista a Patti Smith en un periòdic argentí: totes les puntades seues porten fil. Desdejuni de cafè amb llet. Toaleta a fons. Estanc i farmàcia. Reunió feinera en el cafè dels italians. Poc temps per posar-me al teleret. Enorme desgana de participar en actes públics. Hauré d’anar aprimant el calibre de la xarxa. La presentació de la tarda, de la novel·la de Viñas, es preveu molt social. Es veu que té tractes forts amb càrrecs polítics de la contornada, sobretot d’ERC. La sensació m’augmenta la desgana de formar part de la posada en escena.

Feinada per a tot el cap de setmana. Assaig amb l’actriu de la ruta Arbó. “Bolo” dur diumenge, als Reguers, amb moltes hores d’espera per amenitzar una reunió amb dinarot d’ associacions  de jubilats ebrencs.

Espaguetis – a la carbonara- per dinar. Les notícies: la campanya infinita. Molt soroll per ben poc. Els escandalosos silencis informatius sobre els atacs israelians a Palestina.

Sesta melosa. Sense temps per manicures textuals. Cap a la biblioteca. Passejada llarga –més caloreta. Prenc un refresc a la cafeteria de la Unió Filharmònica. Guirigalls en les finestres de diverses classes, cascuna amb una lliçó diferent. Empedrat dissonant en la quietud clara de la tarda. Repasso les notes assegut a la barra.

A la biblioteca: conversa amb al directora. La presentació, molt poca gent. El novel·lista Viñas i jo ho encaixem amb la força del costum, sabem el pa que s’hi dóna en el negoci ruïnós. Abans de començar hem fumat un cigarret a la plaça del Castell. Han vingut a saludar-lo regidors i l’alcalde: a més de literatura, és especialista en administració local i comarcal (fa classes a la universitat de Girona de l’especialitat).

He improvisat prou sobre les notes. En Viñas ha estat molt bé, ho porta molt rodat. A dos quarts de nou hem enllestit. Tot i estar-hi avesat, que un autor es desplace des de Salt a empentar el seu llibre i que només apareguin mitja dotzena de persones, sap greu. És la realitat crua, lluny d’emparrades inflades. Potser caldria deixar de fer l’ànec. Les cites presencials van passant avall. Ja tot són hologrames en un veloç carrusel rebotit i confús.

Mos casolà. Llegint i feta ullada als correus no atesos a la tarda. Res urgent: el xarop feliç dels prescindibles.

 

Dissabte, 11 de maig.

Alçat a les set. Violinada de Bertali –resines per la continuïtat. Després apareix Dylan amb veu rasposa de profeta desmanegat (un directe recent).

Fer, desfer dissabte. Cafè, mentides pietoses i cigarrets assassins. Bregant contra la desgana, propiciada per tants despropòsits al sector de la paraula. No ho deixem anar perquè som folls, perquè tot juga a la contra. Marginals i marginats, perduts en els espills invisibilitzants, entre analfabetismes funcionals manegant a tot arreu. Desferres i brossa en els solars desolats.

La beatificació de Rubalcaba als mitjans. El Martín Villa de l’esquerra que no ho ha estat. Això és l’estat. Una decadència perillosa amb moltes zones obscures. Tot s’hi val, per la pàtria decantada, privilegiada, dels pocs que tenen la paella pel mànec. La capella ardent a les Cortes, vista en blanc i negre s’entén encara millor.

Setanta persones més ofegades al nostre mar, fugint de l’infern, intentant arribar a Europa (però Europa no hi és el que hauria de ser).

Sessió llarga i capficada treballant en un arxiu de textos. Un estadi suspès, una el·lipsi on ningú ens pot acompanyar, on moltes cabòries agres es queden a fora.

Sortida a l’estanc del sud, el dels músics. Caloreta pessigant. Missatge de Viñas agraint la presentació, que trobà precisa, de la seua novel·la sobre les violències físiques i psíquiques, entre altres matèries que diuen tant de les ombres de la condició humana. Xicot simpàtic, sense emparrades ridícules. No vam poder parlar molt, però ens retrobarem en uns mesos, per a les jornades literàries de l’octubre, si és que no he dimitit de participar en qualsevol sarau –cada vegada més insatisfactoris per mi.

Cent-quinze anys del naixement de Dalí. L’efemèride, al capdamunt dels llistats enxarxats. Molts aportants repeteixen errades i falsedats ja revisades. “Embolica, que fa fort”, al surrealista li hagués agradat el Cafarnaüm de perles d’or i tones de porqueria que envolten la seua obra i biografia. Ell mateix hi contribuí tot el que va poder. Era un exhibicionista que s’ocultava més del que sembla.

Truita de patates i tall per dinar. Les notícies. Sesta. Assaig de la ruta Arbó amb Maria Pons, a sa casa. Tarda radiant, pres un cafè. Repensem alguns detalls de les parades de l’itinerari. Comentem també les dificultats i desesmades de les nostres activitats d’independents, els nivellets penosos amb els què ensopeguem ara sí, després també.

El possibilisme no es planteja alterar les regles que l’encarrilen. És, per tant, conservador, encara que es pinte de rosadenc la màscara.

Feta aquesta i alguna altra nota. Dia perdut –o guanyat, vés a saber. Llegint a la nit. Mos suau. Vaig desempallegant bagatel·les. Qui dia passa…

 

Diumenge, 12 de maig.

Aconsegueixo aixecar-me tardet. Mandres positives, ens espera una jornada pesada, amb un fum d’hores d’espera tancats en un restaurant, fins que s’acabe el dinarot de germanor d’una trobada de jubilats i els parlaments. Més pesada l’espera que l’actuació.

Somniat amb gent del ram, sector poètic, llunyana. Diria que ens contradiem, perquè sí, en la vigília estem en plantejaments molt distints.

Lectors que comparteixen fragments de llibres de fa anys a les seues pàgines líquides. Una manera de rellegir-se a través de la mirada i els interessos d’altres. Comptat i garbellat, molta faena feta, i no tota ha caigut en sac foradat, pel que es veu. Detalls per no sucumbir, concessions dels déus menors per provar de resistir una mica més.

Matinera radiant, propicia per fer qualsevol cosa menys el que he de fer avui. La mort d’un fotoperiodista del diari “Segre” en la matinada de l’autovia de Binèfar. L’hem rodada diverses vegades, també en els perills de la matinada, anant i tornant de tocar. Les morts a la carretera acaben en l’estadística, fins que un nom, un rostre amic o conegut cau.

Les erudites que Cunqueiro  no s’inventava quedaven més increïbles que les que recreava amb sobrada plasticitat imaginativa, sempre amb el polsim d’ironia, picades d’ullet de murri.

 

A Can Calau a quarts d’una. El muntatge i la prova de so. Van acudint les raberes de iaios. Amb la mort del secretari, que ho portava tot, el caos organitzatiu, enguany.

Trobada la dona de vuitanta-vuit anys, que ens torna a explicar que té dos fills i ensenyar fotos de quan era jove. La veiem d’any en any. Un any de marge, en les dinàmiques de la senectut, és un sedàs dur.

Dinem en un menjador a banda de la gernació gerontocràtica. El propietari sènior, patriarca ranquejant de l’empresa familiar, proposa unes faves a la catalana en comptes de l’entremès frigorificat que donen al menú. Faig el canvi. Costelles de corder, un punt coriàcies, de segon. Un vi aspre, que rebaixem amb gasosa. Ambient buscadament rústec- fusteria fatigada, cap de senglars, una cabra i un cérvol penjats a les parets. Sinistra taxidèrmia. Groguenques vidrieres desmodades. El local deu millorar en acollida de rancior melangiosa en la hivernada.

Pres cafè a la terrassa. Caloreta amb un airet redemptor. Record dels dinars familiars a la casa parroquial, amb el pare fent la paella. En pocs anys el quadre s’ha despintat severament.

A les taules del voltant, proeses cinegètiques narrades amb cridanera fatxenderia cruel, primària, i altres xafarderies veïnals convenientment  deformades.

Canvi de vestuari en un quartet infecte de mals endreços. Comencem a les sis. Fem un concentrat del repertori més eficaç –mal dia per a delicadeses i matisos. Artísticament, la història pesant, menys que res. La gran suada a l’escenari, molt alt, amb terra de ciment. Revetlla de festa major… ¿de fa quaranta anys?

En enllestir i desmuntar, presa una taronjada i cap al cau. Encara la darrera llum solar al firmament. Un iogurt per sopar. Llegint una mica. Potser menys cansat que en altres compromisos del ram. Infinites ganes de plegar del submón dela musiqueta ballable. De moment no ens ho podem permetre, però arribarà la retirada a punt, està decidit.

 

La lassitud del cansat. Quan la veritat s’aprima fins a l’absurd, la insignificança total.

 

Dilluns, 13 de maig.

Despert a dos quarts de vuit. Claror temperada. La refilada de les orenetes en els capitells de l’aire. Prou refet del “bolo” dels Reguers. Desdejuni d’habitud, escolaritat figurada. Vivaldi a la gramola –gran tipus. Perfilant el guió per parlar dijous a València i altres entretingudes marqueteries. Partícules inconnexes borinotejant, anunciant potser possibles relats nous.

A José Antonio Labordeta li negaren fins un minut de silenci a Las Cortes, quan va faltar. I les imatges de la capella ardent de fa uns dies, al mateix feu, que són en color però semblen en blanc i negre, ho acabem d’explicar tot.

Moltes morts, en accident, per malaltia, de coneguts més o menys propers. Xiulen les bales. Pel llunyedar, el caçarecompenses amb el ponxo polsós s’acosta al poble apàtic, calcinat.

La sortida a l’estanc. La temperatura més nerviüda, provisional pregonalla estiuenca a la polpa volàtil. Lluitant contra l’astènia. Apartant cotons de desgana. Negant l’evidència de tanta ferum de catacumba en els marges per on ens movem.

Una galta de porc, amorosida de farigola, gentilesa del bar de Paco, i arròs blanc per dinar. El noticiari: lluites de segle dinou entre les dinàmiques apocalíptiques.

Migdiada plàcida. Arreglant materials en sessió vespertina. Tarda radiant, caloreta entenimentada. Estirada de cames pel barri, en un recés, i comprat el berenar.

Contestats correus en ser a l’escriptori: gent que diu que vindrà a la presentació a la “Fan Set” i altres que ja tenen el libre i l’estan llegint. Begonya Mezquita en penja un fragment d’un dels contes a la seua pàgina. La miqueta de rebullida amistosa, que posa de relleu la d’anys que portem en la processó i les coneixences variades que el camí ha propiciat. He collit enemics emboscats, és clar, però diria que els favorables en són més i em penso que millors.

Pa i fuet per fer un mos a la nit. Llegint i pensant fins al son.

 

Ens hem venut la mica de transcendència de l’humà per unes quantes joguines amb instints homicides. Les conseqüències ja són al fanguissar del present.

 

Dimarts, 14 de maig.

Alçat a les set. Dormida potable, amb una secció de cabòries relacionades amb les preocupacions de la vigília. Apareix Pete Seeger a la gramola governada per Ramiret, amb sa cocteleria d’algoritmes, avui prou sentimentals. Desdejuni d’escola desconcertada –on som matriculats a la força. De bon matí, detalls amistosos d’esperits bells. Postals d’Alcoi, de Girona, de París, de la universal de la bona jeia.

En un paper que he trobat a l’oceana de les piulades Núria Cadenes vindica l’Espriu contista. Quin goig coincidir en la vessant massa oculta espriuenca. Escoltant-la, dijous, xalarem. I la xalaria més si després no em toqués dir alguna cosa a mi. Preferiria estar entre el públic i fruir de l’entusiasme brillant i lúcida amb el qual sol predicar la narradora –del més potent que tenim ara mateix al catàleg desenquadernat de les nostres lletres tan matxucades. L’Espriu prosista, narrador té molta engruna.

Retriant poemes que esperen la redempció o l’esborrada. Sessió distreta, que aparta nerviositats i dèries. Potser preservar la mirada poètica m’ha salvat de més d’una aspror severa.

Parèntesi per a la sortida estanquera. En una botiga del veïnat han esberlat una de les vidrieres grans. Uns cristallers maneguen la làmina ferida per una pedrada grossa, potser per un mall. Intent de robatori? Cap veu xafardera en fa el relat. I els operaris vidriers només es fan bromes entre ells potser com a preliminar de l’hora de l’esmorzar. Sol cremant, ombra amb frescor de verdet i silenci de font muntanyenca.

La notícia de la mort d’una criatura de vint mesos a l’hospital de Vinaròs, per una possible negligència, va esbombada per tot arreu. En aquestes comarques molt freqüentment emergim de l’oblit informatiu per alimentar el soroll dels apartats de successos i irades. I, en aquest cas, la matussera politització de la desgràcia per fer campanya partidista. El problema és sistèmic. La música de fons, la desmantellada dels sectors públics.

Llegida l’entrevista, ara editada completa, sense cauteles i censures, de Susan Sontag a la revista Rolling Stone. Una criatura fascinant, que conreà els seus dimonis personals sabent-hi que els àngels hi van enganxats, i si marxen els dimonis els àngels fugen amb ells. Els contrastos de l’univers pareix que es necessiten agermanats.

Si el cor pensés, s’aturaria, escrivia un barba o altre. El cas és que investigacions científiques avançades han demostrat que probablement té els elements per pensar, i no deixa de bategar per decisió pròpia, perquè tot en el cos i el cervell té la determinació fonamental de sobreviure.

Lasanya de verdura per dinar. Les notícies. La flagrant disparitat de criteris en el judici polititzat del Suprem: mentre els testimonis policials de l’acusació s’esplaiaven en sensacions i opinions amb conceptes insistits, com assajats i guionitzats, als de les defenses se’l nega qualsevol interpretació del mateix to. La penosa, i amb ribets grotesc, crònica d’una sentència dura anunciada. Justícia patriotera. Escarment i avís per a navegants amb aficions dissidents. La sensibilitat i intel·ligència de la pensadora Marina Garcés bloquejada pel menyspreu amb sentor totalitarista d’un tribunal que fa por per com ressona en les voltes dels segles.  També la junta electoral central deixa remarcats els límits estretits del pacte “transicional”. Les vulneracions de drets bàsics va pel broc gros. Com deia l’home de consens, segons les darreres cròniques, Pérez Rubalcaba: “Espanya pagarà el precio”.

Més sessió amb poemes i proses dels arxius. Costa mantenir la disciplina eremítica enmig la lluminositat riallera de la tarda. Els atacs d’astènia primaveral se les saben totes. A fora hi ha la vida, canten les sirenes de banyera. El repertori de coartades és extens i antic.

Correus diversos i retorns dels primers lectors pel llibre nou. A la llibreria “Fan Set” hi ha un avantatge: es pot parlar de literatura sense filtres. Potser aprofitaré per enumerar i comentar els contistes que m’agraden. La idea tàctica és fruir tot el que puga de la visió de Cadenes i aprofitar per saludar més d’un col·lega. Em tenen afecte diversos autors i autores de diverses tendències. Potser són els avantatges de viure lluny de les tibantors ciutadanes entre grups, complicitats, capelletes d’afins i altres batalles subterrànies. Com que els dono poc la llauna i quedo com una mena de satèl·lit remot, quan aparec pel seus territoris em dediquen fineses i cortesies relaxades. Sortosament, també tinc públic diguem-ne pur, no dedicat a la neurosi del negre sobre blanc.

Eleccions europees. El Juncker i el polonès aquell seguiran pilotant la nau que va perdent pes al concert mundial a pressa feta. L’Europa il·lustrada i dels pobles també ha resultat que eren els pares. Un club d’estats anquilosats i mercaders –que desconeixen, influència luterana de la Merckel- que el dèficit zero moltes vegades és la pitjor inversió. I el que estan fent amb les fronteres és tan infame o més que el projectat mur de Trump a la frontera mexicana.

A la nit passo de debats electorals. Mirat un documental del canal d’art francès sobre Leonardo. Llegit també en menú variat.

 

Mirades tèrboles no veuen la clara cal·ligrafia. Mirades clares no veuen el subtext. Entre mirar i vore, profunds abismes. Tenir raó? Només una miqueta, si de cas. Potser en puritat, desperts del tot no ho estem mai, naveguem per les miasmes del somni.

 

No ser brutal ho entenen com no anar posat al dia.

 

Queda res que no estiga capgirat o deformat? En mitja generació més, ¿quedarà algú que recorde com eren quan estaven a l’endret, respectant la naturalesa?

 

L’inofensiu home remugant d’aquestes terres, que s’inquieta si algú davant seu guarda silenci.

 

Malvivim l’instant. No en n’adaptem. Desnivellats de passat, enganyant el cos amb el futur, ranquegem cosa de no dir.

 

Maquiavel encertava la teoria però marrava en la pràctica. Potser tenia massa “finezza” i li faltava la rasa mossegada del primarisme, on sempre és tot menys i més brut.

 

No hi ha manera impune de viure, per molt que alguns s’ho pensen.

 

Refermar-se en una afirmació o altra, de tard en tard, per escurar el fals aplom de la negació crònica.

 

Per les serradures sabem l’abast de la incisió del corc de la memòria.

 

La lectura siempre es hermosa. Cuando se llega a ciertos años, como me ha pasado a mí, se vuelve indispensable y la única compañía y quizá la más eficaz para no autodevorarse por el recuerdo o por la vana esperanza.

María Zambrano.

Campanya pels drets lingüístics