Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual

Plàncton. El Bloc de Josep Igual

ambMAMarinIgual2019Dimarts, 21 de maig.

Alçat més tardet. Dormida potable. Tràfecs onírics, dels que no recordo res, potser certs escenaris una xic gòtics i prou. Tramesa aquesta col·laboració . Mirats altres materials.  Luciano Berio –les seues seqüències- a la gramola del timoner Ramir. Desdejuni escolar –matrícula interina. A l’estafeta de correus i a l’estanc. Matí radiant.  Fideuada –gentilesa de Paco, de la cafeteria del barri- per dinar. Les notícies: el Regne d’Espanya i les seues ombres esmolades: despotisme poc il·lustrat i arbitrarietats a la carta amb fonda arrel franquista. La vera democràcia liberal és un holograma enterbolit. Els silencis europeus, pel que fa al cas: silencis potser comprats o llogats.

Rebuda una resposta perfectament kafkiana de l’administració. Tens raó, però et fots. Sempre apareix un article de no se sap quin reglament per tòrcer la línia recta de la lògica i que la fortalesa administrativa el barre el pas –i si pot, et llence al fossat.

La sesta de la claror al fullam dels llimoners de la infància, quan la dormitejada havent dinat ens pareixia un càstig absurd dels adults. Treballant sobre diversos arxius a les vespertines. La sortida per comprar el berenar. Un ancià que s’atabala a la caixa. El caixer que no sap ajudar-lo i l’embolica més. Després, una senyora que li conta mitja vida i li pregunta per la seua al caixer, més discret i tímid que l’anterior, tan expansiu i tafaner. Els equips de treball dels súpers duren poc treballant junts. Van rodant o van a l’atur. Massa mesos el mateix equip junt es veu que no convé a les direccions.

En tornar a l’escriptori, a la galera autoimposada (potser m’estic autoexplotant massa?), llegeixo una entrevista de “La Vanguardia” al científic Richard Schrock, premi Nobel estudiós del carbono, que diu que a la comunitat científica no en tenen cap dubte de que el canvi climàtic és conseqüència directa de les industries humanes. Del que sí que en tenen seriosos dubtes és de que s’estiga a temps de frenar el que pot liquidar-nos com a espècie. A més, gegants com la Xina o els EE.UU. no estan fent res per potenciar les energies verdes i deixar de cremar combustibles lesius. L’acceleració del procés suïcida, afirma Schrock, és molt evident, però encara hi ha qui el nega.

Llegides també unes pàgines de les “Prosas apátridas” de Ribeyro. Magnífiques. La literatura és això –o ho era.  Llegint també, a la nit, Piglia i Cunqueiro. Passant de debats polítics televisats. Mirada una pel·lícula basada en un supervendes eròtic de fa uns anys: un pastitx fluixíssim, superficial, a major glòria del patriarcat més penós. François Donatien s’escandalitzaria d’on s’han portat algunes de les seues sotragades llibertines.

 

El jo escindit dels escriptors és la cosa més previsible del món.

 

Tenemos que obligar a la realidad a que responda a nuestros sueños, hay que seguir soñando hasta abolir la falsa frontera entre lo ilusorio y lo tangible, hasta realizarnos y descubrirnos que el paraíso estaba ahí, a la vuelta de todas las esquinas.

Julio Cortázar.

 

 

Dimecres, 22 de maig.

Alçat a les set. El flautí del despertador. La possibilitat de la seguida una mica més. Pensant en el diari de Pavese, “L’ofici de viure”. Com escriure sabent-se un cadàver imminent. L’escriptura li ajornava la dimissió. “Cap paraula més, només un gest”, deia la darrera entrada. Deixar d’escriure li suposava morir. Només es pot escriure des de la vida, però el diari del torinès gairebé té un peu a l’altra riba. El pas dels anys ha atenuat les circumstàncies desoladores i tenim el plaer de la prosa ben feta.

Un concert de Keith Jarret a Tokio. És la tria sensible del robotet Ramir, prestidigitador d’algoritmes, majordom que ens busca les pessigolles en les reblanides sentimentals. La certitud fràgil de la cafetera aromatitzant la monotonia atrafegada. La tinta àcida als circuits neuronals.

Ullada a les actualitats. La negació del parlamentarisme, del rejoc liberal de pensar que l’altre pot tenir part de raó, és picar de mans i de peus en els escons dels hemicicles per tapar el que puguen dir els qui pensen diferent. Que mora la dialèctica, que s’aparte la intel·ligència. Dialogar és covardia o rendició. En això, res de nou, van posats els nostres familiars feixismes. N’hi ha una fartanera llarga. El trogloditisme ha posat molt de plom a les ales de la vida col·lectiva. Una motxilla que ha fet perdre molts trens.

Escrita una lletania, en quartetes i una acotació en versicles, amb jocs fonètics i conceptuals a partir del vol general del “Circ de puces”, per fer-la, recitada, i entonada a trams, amb Miquel Ángel Marín per tancar les properes presentacions. Ens hem proposat xalar-la tot el que puguem. Trencarem prou les encartonades convencions habituals presentadores. Em penso que ens estimulem prou l’un a l’altre. Qui sap si hauríem d’explorar més els canals que les incitacions ens obren.

Sortida rabent a l’estanc. Claror esbatanada. Secret columnari gòtic en l’airet aombrat. Preparant papers, mirats arxius, traçant estratègies patafísiques (solucions plausibles a problemes més o menys imaginaris, que són els que roden per les gàbies dels artefactes verbals que faig).

Seques amb botifarra per dinar. Records empordanesos en el paisatge que proposa el paladar. Les notícies comarcals: molt jocs florals en la campanya, les emergències poden esperar. Els consells comarcals també serveixen per col·locar confortablement elefants amortitzats, i amb la duplicada de les diputacions per arrodonir les xarxes de protecció partidistes. A l’ajuntament d’ajuntaments, per les voltes monsianenques, no se’l nota massa. Deuen fer gestions molt discretes, tant que no es veuen per enlloc. En els butlletins generals, l’escàndol predemocràtic que és l’estat, fins en les més altes instàncies. El càstig venjatiu a les dissidències que guanyen eleccions perquè en alguns territoris no voten bé.

Sesta curta. Posat en l’ordenació de materials que avancen més o menys. Assajada la dicció i entonada de la “Lletania puçosa”: un divertiment crec que amb substància que dóna claus del llibre. Rebuda una lloança generosa d’una de les patums de l’experimentalisme nostrat, Vicenç Altaió. Em penso que, en poder llegir-me directament en els raconets digitals que manego, s’han anat desfent malentesos i entelades que potser s’han generat per la meua marginalitat geogràfica –ajudades per algunes ànimes caritatives de les que malparlen de tothom.

Sortida a comprar el berenar. Les remarques del guió en gris. Una llum preciosa en el cel ampli. El nou caixer –entre altres funcions, com ara escalfar el que despatxen com a pa- em tracta de vós. Xicot tímid, educat, potser amb cert accent murri en un principi de somriure. I sí, podria ser son pare i em diu de vostè.  Més sessió profitosa en tornar a l’escriptori, fins a la carregada d’ulls i neurona. Els periquitos, a tocant, alternen balls de nuvis amb baralles on recorden molt la teoria aquella de que són descendents directes dels dinosaures. Les posicions en les tossades que s’etziben quan s’emprenyen, sí, recorden les dels dinosaures dels cromos i de Spielberg.

 

Qui es sent còmode al món no sol tenir cap necessitat d’escriure.

 

Totes les tribus i cultures s’han estimulat. El guió esborrat, l’absurd plenipotenciari, hi aboquen irremeiablement.

 

L’ al·lèrgia a les burocràcies i les comptabilitats ens reforcen el compromís d’aspirants a criatures líriques.

 

Creure és molt monòton, el dubte és apassionant. Ho escrigué Oscar Wilde. Però, les llargues convivències poden amb tot. Tot cansa. També el dubte a tothora. Per això, de tard en tard, ens empesquem una il·lusió o altra, per, si més no, renovar les aigües de la bassa dubtant.

 

Saber-se les limitacions fa la impressió de ser un ingredient clau en la recepta de les suposades madureses.

 

Hi ha matisos nous en el que ja hem mirat. O potser altres prestacions i mancances ens poblen la mirada. És el més a prop que podem estar de copsar la idea d’infinit.

 

Quan no passa res el dietari respira millor, guanya delicadeses i llevat de pensament. Quan passen molts coses es posa ansiós de la novel·la  que tots portem a dins. I si hi ha res que no li convé al dietarisme és el magma novel·lístic.

 

La veritat de la bellesa és l’enigma.

 

 

Dijous, 23 de maig.

Alçat a les set. Rumiant sanefes de tons de veu per a la “Lletania puçosa”, que faré amb en Marín a la presentació de demà. Maneres excèntriques i juganeres d’entrar en les membranes d’un dijous. Crec que canalitzaré la meua musicalitat cap a terrenys que he explorat poc. El contacte amb el clarinetista i compositor m’ha refrescat possibilitats que tenia bandejades. Vaig reobrint finestrons. Ja que anem a mal borràs en les juguesques creatives, almenys mirarem de divertir-nos una mica mentre puguem.

Un lector argentí em pregunta qui era Eduard Punset –traspassat ahir- i m’entra una mandra còsmica de provar de fer-li’n cinc cèntims. Li poso quatre ratlles desganades. Un “bon vivant” una mica encantador de serps? Cap idea pròpia, totes manllevades? No ho sé. Una imatge catòdica simpàtica és no saber res d’algú que s’hi ha dedicat. Ens deixa una filla mística i una altra prou reaccionària. Políticament manegà fils en aquella UCD de Suárez i darrerament cantava en sintonia amb el sobiranisme català. Tenia una masia a l’Empordà, que no es mal sostre on estar aixoplugat.

Cafè, cigarrets i les veritats de les ficcions. Em surten al pas lent de la  primera hora un grapat de contes dels “Crímenes ejemplares” de Max Aub. Els qui creuen que els microcontes són una moda d’ara van molt errats de perpectives. Les formes breus són tan velles com els primers papirs –i abans i tot, en l’oralitat més remota. No tothom, per això, és dotat per fer uns condensats on no hi sobra ni falta res.

Al basar oriental del barri a comprar un sobre amb bombolles protectores: festival de plàstics acolorits i gran varietat d’andròmines. La cobradora és de l’est europeu. Darrera seu un Bruce Lee controlador. A l’estanc. El net somriure leonardesc de la dependenta. Llum melosa, provocadora de l’ensonyada i un punt de “joie de vivre”.  Adobant paràgrafs dels arxius, en tornar a l’escriptori . Ullades a la suposada actualitat: tragèdies gregues galvanitzades i altres amenitats, com l’esperpent celtibèric, on han caigut totes les caretes, però encara hi ha qui va amb el lliri a la mà. A correus, envio un llibre per a un amic. Alguns que em trameten ni m’arriben ni retornen als destinataris. Potser hi ha un carter apassionat de la literatura que els “distreu”? M’atén la xicota simpàtica i eficient, que em tracta de vós i m’ofereix loteria de la Creu Roja.

Algunes figuretes del pessebre gremial que em donaven l’esquena fa l’efecte que ara han decidit que existeixo; en desconec els motius del  sobtat interès. Si resisteixes, guanyes, deia el catxalot d’en Cela. Guanyar, perdre? En els nostres negociets a vegades perdre és guanyar, si més no una mica d’independència crítica i creativa. Guanyar com vol el sistema no és res, pellerofa volàtil i carn de triturada segura. Del perdre, en unes emparrades on a vegades l’onatge del temps desenterra rastres i en colga altres que pareixien granítics, ningú no en pot pronosticar res del cert, i menys anant embarcats en una literatura depenent d’una llengua que presenta rotunds símptomes d’enfonsada.

Bullit de patata i bajoca per dinar. La falta de serveis per a les supervivències en molts petits nuclis rurals, a les notícies comarcals. Una errada lacerant, pròpia de qui no llegeix l’avenir més que en curts terminis i rendibilitats electorals.  En les generals, les trampes, la cacera de bruixes i més i més esperpent a l’estat. Sesta florida –el besllum daurat en la persiana entornada. Més sessió amb adobada de materials en les hores vespertines.

M’arriben altres correus lectors –alguns d’il·lustres admirats. A vegades, no se sap perquè, unes pàgines, un fragment, toquen la tecleta. Hi ha una companyia teatral barcelonina que s’ha posat a mirar-se tot el que troben meu, fins títols suposadament descatalogadíssims que es poden aconseguir, pel que em diuen, en parades de comanda virtual. Algú es deu comprar una bossa de pipes a costa dels drets d’autor que no em liquiden. La pirateria va desenfrenada. Bona part de la culpa és dels mateixos editors; d’alguns,  potser massa.

 

El temps humà potser només és una intuïda arruga d’expressió de l’eternitat. Una convenció, una ficció, un invent imprescindible: les utilitats de les ficcions.

 

 

Divendres, 24 de maig.

Alçat a les set. Ruixat a la nit. El plaer senzill i fondo de sentir ploure del llit estant, la mansa gravetat dels atavismes. Notícia dels pardals, puntejades de cristallets en el pàmpol gris de la volta lleganyosa. Figurar-se la innocència, el tel edènic, el raconet de la sorpresa, el flux sense trama de quan les coses encara no tenien fermat el nom.

Cafè de revifalla. La cigarreta inaugural: persistència del suïcida, estúpida coherència .Trameto, a les nou, una faena que feia tres mesos que treballava (Sayonara, baby!) Alleujament. Els terminis imposats ajuden a abandonar artefactes. A vegades em sorprèn l’eficiència lliscant i plural que puc aconseguir si em centro prou. La varietat de compromisos dels darrers temps presenten les giragonses de la dispersió inconvenient. Però, amb una mica d’ordre, vaig resolent una cosa darrera l’altra, amb el resultat, quasi sempre, de la insatisfacció crítica. En moltes resolucions hi poso més ofici i experiència que res. Els volts més alts queden reservats per a la soledat domèstica.

Diverses societats i edificis porten els noms de gent que he conegut i tractat una mica. Per als joves són un referent marmori, institucionalitzat. Per a mi són batecs vívids de trams del camí. Encimbellats uns noms en la cornisa granítica. Però, qui els llegeix, qui els escolta, qui mira les seues teles? Pocs, repoquets, em temo.

Plovisquejada blana al matí, amb unes treves ad libitum. La llum somorta de la finestra afluixa la voluntat. La bombeta del talleret no és en la matinal d’avui cap metàfora. He vist que Dylan és al capdamunt dels rànquings de les piulades enxarxades. El petit ensurt. Quan alguns noms propis més o menys coneguts ocupen cim a les estadístiques líquides la majoria de vegades és perquè han plegat de viure. Però no, no ha passat res irreparable amb el cantautor esquerp, només resulta que compleix setanta-vuit anys i l’escampada secta dels seus seguidors ha decidit felicitar-lo a l’engròs… “Només sóc Bob Dylan quan he de ser Bob Dylan. En la major part del temps només vull ser jo mateix. Bob Dylan mai no pensa sobre Bob Dylan. Jo no penso en mi mateix com a Bob Dylan. És com va dir Rimbaud: “Jo sóc l’altre”. Ell, l’altre, que no es jubilen: la seua “never ending tour” no s’atura.

L’altra notícia que apareix en la matinal és la dimissió de Theresa May, arrossegada per l’envitricollada del Brexit i abandonada fins pels seus. En política partidista els adversaris són a les altres sigles i els enemics perillosos a les pròpies. També, la pulcritud democràtica britànica ha tingut molt a vore amb la situació. Hi ha regnes on el que vota la gent fins es respecta i no s’alteren majories amb judicatures decantades o es poleixen estatuts d’autonomia votats i referendats per les càmeres corresponents. Ja se sap que tenen fama d’excèntrics, els britànics, però com es troben a faltar les rareses primmirades en els contextos esperpèntics i tramposos que ens han tocat.

Toaleta de jardineria barbada i dutxa de basquetbolista en la reserva. Els sabons aromatitzats del súper, que camuflen la ferum del temps. Fruites del bosc o llimones salvatges del Carib emulades que difuminen la data de caducitat que no sabem.

Mirats materials i altres romanceres punyetetes. Llegida una entrevista de l’amic Víctor Amela a l’escriptor napolità Erri de Luca, lúcid com sempre. La vida copsada de primera mà amb faenes no intel·lectuals el fa diferent i més substanciós que tantes altres flors de la jardineria de la ploma.

Crema de carabassa i tall de vedella per dinar. Les notícies: la cantada  suspensió dels diputats en presó preventiva per la mesa del congrés. Els reglaments, les lleis a Espanya són fetes per entortolligar-les a conveniència. Qui no vota com cal per a ells pot ser esborrat del tauler. Dret de l’enemic.

Estirada d’ossamenta llarga en becaina lliure. Cap a la biblioteca. Cel ennuvolat, alguna llàgrima. Conversa primer amb la directora, després amb Miquel Àngel Marín, convenim les quatre pautes per a la improvisació que farem amb la “Lletania puçosa”. Mirat el riu des de la balconada tocant de la biblioteca; han arrancat unes figueres precioses que reptaven des del roquisser fluvial, per tal, suposo, que es veja millor la pedra monumental encastellada –un disgust.

Pres un cafè a la seu de la Filharmònica. La presentació comença prou puntual. Prou genteta, la majoria fidel a les meues coses de fa anys. Ens presenta molt generosament Joana Serret. Miquel Àngel fa una peça que ha escrit a partir de la seua lectura del llibre i després llegeix un collage sorprenent i magnífic amb frases i fragments dels contes. Jo faig unes pinzellades més discursives explicant les diverses intencions del llibre. En acabant fem la lletania. Queda prou bé. Se’ns noten les hores de vol pels escenaris a tots dos. Al final s’obre col·loqui ben participat, hi ha un aperitiu amb una copa de vi i uns fruits secs, i tanquem la cosa –firmo uns grapat d’exemplars. Mentre actuàvem ha caigut un ruixat hipnòtic finestres enllà. Manel Vallés ha vingut des de Vinaròs i em porta el seu llibre de poemes. Un mos, en un establiment de la plaça del Mercat, amb Miquel Àngel, que en acabant marxa cap a València a impartir un curset de música contemporània i un concert amb la Banda de Llíria i el campaner Llorenç Barber. Em penso que tot ha quedat com volíem. Afegir-li ungüent creatiu a una presentació llibresca té molt de sentit per a nosaltres. I, el principal, hem xalat i ens hem estimulat una vegada més.

 

 

Dissabte, 25 de maig.

Aixecat a les set. Des de les sis rumiant detalls de l’aposta d’ahir que hauria de millorar, sobretot en la mica de comentari sobre el llibre. Si no surt res més, amb un parell de compromisos més la mica d’esbombada presentadora de “Circ de puces” la podré posar en el bagul i enfilar-la cap als propers projectes, persistint en la temeritat de cremar-ho tot en negociets que ja no interessen a ningú –o a molt pocs. Tocant el triangle en l’orquestra del Titànic. No ens hi posem per poc.

M’imposo al relatiu atzar dels algoritmes de la cocteleria del robot Ramiret i poso peces de John Cage a la gramola que posa ànima a l’escriptori. Una manera com una altra de seguir en sintonia amb el que vam fer ahir. Persisteix la grisor a la cúpula i la humitat a l’ambient; intents dèbil d’ullades d’assolellada.

La lentitud asserenant de la matinal. Només em fa nosa el “bolo” de la nit a Camp-redó, i el de demà  Vinaròs. Però, de les noses en malvivim. Les circumstàncies roden així. Enfundar-me el personatge alimentari de la música de ball em va cada vegada més a contrapèl. Caldrà anar posant-hi remei només es puga. Ullades als arxius que esperen. Triant i retriant, manicura als unglots, llimades de capitell, buscant l’adjectiu. Cafè, cigarrets i entra-i-surts entre la vigília i el somni.

Migdia de costum. Llegint i passant l’espera de qualsevol manera. Aprofito per contestar correus i conversar amb Andreu Sevilla sobre llibres i autors de mig món, exercint la justícia poètica com cal, a pesar d’algunes biografies reaccionàries que hi ha rere diversos noms del sistema estel·lar. Rebel·lies joves que acaben en autoritarisme. N’hi ha moltíssimes. Si establim el prejudici polític, els cànons i els seus múltiples meandres minvarien cosa de no dir.

Berenar casolà i cap a Camp-redó. De remor de fons una espectral nerviositat sonora va dient-nos com va el partit de la final de la copa borbònica. Guanya el València. Un Barça sense força, deprimit, en caiguda lliure des del cop del Liverpool,  desfigurat en els seus principis de joc. Tot de fantasmes d’altres èpoques poden agitar-se en els propers mesos. Els mecanismes d’habitud en el muntatge i la prova de so. Pres un cafè. Sala plena. Remuntem la desgana i complim el tràmit correctament. En la segona part he sobreviscut a una mena de mareig, potser produït pel contrast tèrmic entre la sala i el carrer, on he fumat una cigarreta al descans. Més que fart d’aquesta història de les versions ballables. Una obligació deshidratant. El públic content, pel que pareix. Els cors senzills. Als volts de les tres al llit. M’ha passat el mareig –molta calorada a l’escenari.

 

Tal com ragen tantes coses, al final el més innovador potser serà vindicar i practicar la racionalitat tot el que és puga i una mica més.

 

Al final, els escriptors escriuran no per a ser herois proscrits d’alguna subcultura, sinó per salvar-se ells mateixos, per sobreviure com a individus.

Don DeLillo.

 

 

Diumenge, 26 de maig.

Cura de son. Aixecat tardíssim. Desacostumat, quines coses, als “bolos” nocturns i les seues exigències.  Repunta la mica de mestral que anit despentinava els carrers deserts de Camp-redó. Solet manyac, els poemes sonors dels pardals –la catifa dels vilers i les orenetes solistes. Ungüent Bach, cantates –lloat sia el cel! La superstició del cafè. Les votacions. Ho visc en diferit, des d’una llunyania cada vegada més anarquista. Les opcions amb una mica de trellat i esperança cauen en el pou de les insuficiències; les regles del joc  els hi són deliberadament desfavorables. En la campanya de proximitat, ni mitja paraula sobre la pèrdua demogràfica en aquests pobles per la depressió econòmica evident. I Europa, una decadència tintada per les pitjors tradicions que ja pesa poc al món, guiada per tecnòcrates sense cap sensibilitat humanitarista. La calcinada és notòria. En la partida mercat o democràcia ja sabem qui va guanyant. Ens va quedant un apocalipsi la mar de xaró i terrorífic.

Llegit un text de Vila-Matas sobre la metaliteratura, que llegí en un congrés a Monterrey: “No nos engañemos: escribimos siempre después de otros. En mi caso, a esa operación de ideas y frases de otros que adquieren otro sentido al ser retocadas levemente, hay que añadir una operación paralela y casi idéntica: la invasión en mis textos de citas literarias totalmente inventadas, que se mezclan con las verdaderas. ¿Y por qué, dios mío, hago eso? Creo que en el fondo, detrás de ese método, hay un intento de modificar ligeramente el estilo, tal vez porque hace ya tiempo que pienso que en novela  todo es cuestión de estilo.

Conversa molt agradable amb Antoni Martí Monterde. Em quedo amb un pam de nas quan em diu que cada vegada que passa per l’estació de Benicarló –gran viatger ferroviari- se’n recorda de mi. Molta gent em relaciona amb la vila nadiua, menys molts de la vila nadiua a qui pareix que els faig nosa: així són les coses humanes, no s’hi pot fer més. Martí és en un moment de gran reconeixement pels seus darrers treballs, rere els quals, no cal ser Einstein per ensumar-ho, hi ha milers d’hores solitàries de corbar la carcanada i forçar la neurona. Diu que ens hauríem de trobar un dia o altre. De moment, ens llegim en paper i en gota enxarxada. A vore si les agendes i els déus s’alinien bé i podem reempendre la conversa de fa trenta anys amb l’afegitó de tot el bagatge adquirit en el trànsit.

Ho conta Eduardo Galeano. En els seus darrers anys de vida, quan feia una lectura poètica Blas de Otero a dures penes es reunien deu persones per escoltar-se’l.  Però, quan va morir, diverses entitats van aconseguir omplir una plaça de braus madrilenya per homenatjar-lo. Remata Galeano: “però ell ja no s’assabentà de res”. Les línies retrobades de l’uruguaià em recorden el que passà amb Ovidi Montllor, que en els seus darrers anys, abans de la malaltia que ens el prengué, tenia molt pocs contractes per a fer recitals, no el volia cap discogràfica i havia d’agafar papers al cinema per anar sobrevivint. Molts dels factòtums que ajudaren a intentar arxivar-lo, després, en el “dia de les lloances”, oferien grans planys per l’artistàs que havíem perdut. Les indigestes hipocresies funeràries del país, que fan tanta ràbia. Perdre algú o alguna cosa de vàlua i no adonar-se’n de la seua talla fins que s’obre el buit deu ser un dels pitjors trets de la nostra manera d’estar al món. Obres i personalitats que ens altres contextos són tractades com a grans clàssics patrimonials vivents per ací tenen altres tractaments –a vegades d’un primarisme esparverant.

En una reunió on hi ha un grapat d’escriptors les simples cortesies ciutadanes es poden tornar un camp de mines. Prèvies de malentesos, males passades, malfiances, informacions inexactes i correus d’intermediaris tòxics planen per l’atmosfera. Cal afegir també que la majoria són (som) uns solitaris irremeiables que fan poc cas als protocols convencionals. En fi, que el que la majoria de mortals no massa salvatges resol amb senzillesa, en alguns gremis es pot tornar un galimaties molest, un xic ridícul sovint.

Migdia d’habitud. Pollastre rostit, encomanat, per dinar. Les notícies electorals i no. Els tentacles franquistes són al moll de l’estat; la façana dissimulant ja no oculta res. Paperetes desaparegudes de les formacions que no interessen, intents de no deixar votar electors que pot ser que no voten com a ells –l’estat profund- els agrada, una aficionada culer amb el pas interceptat a l’estadi del Sevilla, deixada en sostenidors en fer-li traure una samarreta demanant la llibertat dels presos polítics. Si n’hagués portada una amb l’esvàstica o la bandera amb l’aligot, com tantes se n’han vist als estadis, ens podem jugar un pèsol que no hagués estat molestada.

Cap a Vinaròs. Caloreta i florida de claror. La carretera, la nostra ineludible N-340, amb la desviació dels camions per l’autopista potser ha guanyat en serenitats. Les operacions de costum, amb una sorpresa: han tret cortines i elements decoratius de roba de la sala destinada a ball del centre social, amb la qual cosa l’espaiós rectangle amb taules laterals ha guanyat reverberació. Retallem efectes de les veus. Temps per prendre un cafè –amb gel, inaugurada la temporada- i fer unes pipades asseguts a l’ampit d’un dels finestrons que dóna al passatge per a vianants. M’adono que a Vinaròs he viscut històries de tots colors que potser donarien llarg joc narratiu. Més amabilitat en la junta dels iaios. Ens estalvien el míting polític, avui: és a dir, les enormitats fatxes de costum; havent-hi votacions ens temíem el pitjor.  Comencem a les set, públic entregat –no errem ni un sol tema en l’eficàcia balladora. Molt bona actuació; bé de veu, en forma amb la guitarra. Suada, però sense el mareig d’anit a Camp-redó.  Mos a l’establiment de carretera obert a tothora. Poca fauna noctàmbula. En una pantalla l’espai sobre les eleccions d’Antena 3, amb un tertulians tots en la mateixa corda ideològica. La pluralitat ben entesa és això, és clar. Un dels “finos analistas”diu que el bon resultat a les europees de Puigdemont és un “vot friqui”. Després insulten ERC per guanyar a Barcelona. No s’han assabentat de res ni ho pretenen. Amb la matraca del “a por ellos” van fent en la sopa discursiva mediàtica del patriotisme caspós.

En tocar llençol, ullada a l’espai electoral de Tv3 una estona, fins que el cansament abaixa les parpelles. Fets els comptes després de la faena del cap de setmana, el resultat de sempre: descomptats el impostos i quotes cotitzants, amb prou feines ens queda per al pinso dels periquitos. Treballar per ser pobres, deien en un article llegit fa uns dies. En això ens han posat els cervells d’acer neoliberals, i la de tasses del mateix caldo que ens esperen, a pesar de que abans d’adormir-me sento una dirigent socialista que diu que amb el seu triomf europeu ara hi haurà rutilants polítiques socialdemòcrates al parc temàtic de l’oncle Juncker i companyia. Una altra fina analista, com hi ha món. Ciceró recomanava no creure’s les promeses polítiques. Podem afegir-hi els deliris dels borratxos de triomf electoral. Tot el festival d’avui, i el de l’altre dia, ¿serveixen per a res? Qui talla el bacallà arreu guanya totes les eleccions, sense ni presentar-se, almenys no declaradament. Mentre no hi haja un sacsejada efectiva a les regles del joc dels amos del món, el vistós entreteniment de fer-nos creure que escollim no passa de ser això.

 

Un escriptor pot ésser perfectament fidel a ell mateix sense limitar-se a una forma única.

Manuel de Pedrolo.

 

 

Dilluns, 27 de maig.

Despert a dos quarts de vuit. Comentari positiu de Manel Rodríguez Castelló sobre “Circ de puces” a la xarxa de les piulades. Pareix que l’ha xalada. Molt bon amic de les meues paraules de fa molts anys, el poeta i assagista d’Alcoi. El llibre va fent cert enrenou curiós. Tot i ser d’intenció i gènere diferent, hi ha qui l’emparenta amb “L’incert alberg”, i sí, potser és de la família en els tractaments de la prosa, i suposo que més d’un dels relats podria haver-se encabit en els dietaris. Em penso que cada vegada sóc més hibridat i transversal, i no m’importa gens, ans al contrari, és un terreny de joc que busco i on em sento més còmode. Els propers llibres que puga donar, si m’acompanya la salut, crec que refermaran la meua posició en aquest sentit.

Cantata bachiana. Rumiant els darrer dies, he trobat un títol plausible per a un plec de textos que vaig treballant. A vegades, en trobar el títol, s’aclareixen diverses aspectes, com ara l’ordre de lectura. Dèries de la diabòlica il·lusió d’escriure, que deia Pla. Per cert, he rebut també, en les darreres hores, un detall afectuós de la fundació de Palafrugell que vetlla i difon el llegat del gran prosista, i no és el primer. En un somni de truites dolcíssim que tinc em veig treballant allà, al casalot del carrer Nou palafrugellenc, consultant els arxius, ajudant a l’equip que mou les moltes activitats que programen. Seria un gir de guió vital de volada fer cap a Palafrugell. Si fóra com altres esperits que he conegut, mouria fils per intentar-ho, però ja em vaig coneixent prou bé i sé que sóc incapaç de fer els ballets necessaris per agafar dreceres ràpides, eficients i… tramposes. És a dir, que em tocarà inflar l’espantall del bolerista una temporada més i seguir somniant que en tancar la porta del casalot planià sopo al “Pa i raïm” i potser taco una quartilla amb les impressions de la jornada, o amb l’enèsim agraïment al polièdric cosmopolita amb boina que, entre alguns altres, ens ha ajudat tant a escriure i mirar la vida.

El candor blavenc dels pardals als patis suburbans. Un veí que barrina alguna paret amb espetegant eina insidiosa. L’expedició cap als dominis de la cafetera: el viatge interior en l’opció de revifada. Llegits articles diversos: una entrevista amb Marcos Ordóñez, que ha publicat el dietari “Una cierta edad”, que tinc posat a la llista de pendents. He interactuat una miqueta, via tobogan enxarxat, amb l’escriptor i crític teatral, i sento afinitat amb la seua manera de passar per la vida i escriure. Diu coses de molt de trellat, com sempre, com ara el sempitern menyspreu descarnat i estúpid que sofreixen els artistes en aquests contextos nostres. Esquivant les analítiques electorals d’uns i altres –una mandra positiva. Tast d’uns papers d’Eugeni Xammar rescabalats per Xavier Pla, un epistolari del gran periodista que no tenia pèls a la ploma (un dels models de Pla, ja que en parlava amb certa efusió sentimental i somniadora unes ratlles enrere).

Una galta de porc –regal de Paco, de la cafeteria del barri- amb un grapat d’arròs blanc per ben dinar. La ressaca electoral. Dirigents que durant la campanya es neguen a donar cap pista de amb qui pactaran, l’endemà mateix de les votades ho expliciten sense embuts. Becaina de pau octaviana. Treballant materials a la tarda, avanço prou. Lluminària esclatada finestró enllà. Una mica d’estirada de cames pel barri i comprat berenar. Quan els ulls diuen prou abandono l’adobada de materials i passejo sense direcció per diverses pàgines literàries i artístiques. Llegint a la nit. Un mos frugal.

 

 

Pesa poc la vella “Strato”. Però a vegades notes un pes fatigós, quan portes més de dues hores palplantat en un escenariet o altre de la tercera regional de a musica d’entreteniment ballable, tocant temes recremats i prescindibles. Versàtil i resistent, és la companya que escalfa el cos, el tauló amic en el naufragi de saber que no estàs donant res amb veritable valor artístic (aqueix registre queda reservat per a les altres activitats verament creatives). Treure-la de la funda, acaronar-la i passar-li el drapet netejador, afinar-la en la soledat d’una sala encara buida, desangelada, dipositar-la al suport com un gonfanó esvelt, blava i blanca com una bandera d’escumalls i maregassa, saber que resistirà perfectament en els diversos papers que li fas fer. He tingut més acústiques i clàssiques que elèctriques. Per a la cantautoria van millor les acústiques. Però, per a les fires ballables el vell invent de l’oncle “Fender” resulta més convenient. No li dedico tot el temps que exigiria aspirar a ser un guitarrista d’àmplies solvències i varietat de llenguatges. A tot no es pot arribar. Ha calgut anar triant prioritats i altres dèries s’han imposat. Ara, a estones, ella i jo fins ens divertim de valent i, per pensar, amb les mans en alguna de les seues germanes acústiques i domèstiques, sentint l’escalf de la fusta al pit, es pensa millor.

 

No hi ha cim, Prometeu,

només galeries intermèdies

on l’esquirol transporta els fruits secs

del brancatge del dubte.

 

 

 

Campanya pels drets lingüístics