Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

IgualambNuria2019Dimecres, 15 de maig.

Alçat a les set. La dringada del pardalam als patis d’aquest mai. La vella xalupa carregada de farcells de sentides i somnis amarrada al norai del portet. Sirenes freturoses organitzen un concurs d’imitacions d’actrius antigues. Fa dies feien acrobàcies levitants entre riallades expansives… En fi, el guinyol s’obre a fetitxismes atàvics, a la deriva de les mitologies amb fons d’armari nou. Corsaris d’aigua dolça ofereixen cafè als esculls lliscosos de la seguida. Sílver el Llarg retorna d’una edició infantil il·lustrada.

Trobat un conte de Slawomir Mrozek, la rialla agredolça. El poso al llistat del santoral contista que vull citar demà a la presentació de “Circ de puces” a la “Fan Set”. Un conjur de noms, de models que en una gota o altra, indestriable, m’han ajudat en l’art d’inventar històries.

Potser Sant Galderic ens convé més. El canonitzat rossellonès és enterrat a la catedral de Perpinyà. Protector de la pagesia nostrada. Una mica més sindical i valentet que altres sant llauradors. La festa de Galderic cau per l’octubre, desajust d’almanac que no impedeix, per descomptat, invocar-lo qualsevol altre dia. Tocant dels seus dos germans treballaven terres alienes. Protestà contra els abusos i maltractes dels senyors. Suplent, segons llegenda potser interessada, de Sant Pere a les portes del cel, quan la pedra angular de l’església volia passar uns dies a Barcelona. Entre les seues prestacions miraculoses, amb tota lògica agrària, és protector, invocat amb fe vera, és clar, de les pedregades –si mes no, abans de la crisi climàtica. En la iconografia dels altars i estampes se’l representa freqüentment amb hàbit benedictí, però potser s’ajusta més a la biografia del sant la representació amb casaca rústega, amb sivella, d’ajupir el llom sobre els solcs, entre pregària i pregaria.

Desdejuni de costum. Un costum no és un dogma, però quasi que en pot fer el paper. El que potser esperem és algun prodigi que acoltelle el guionista gris i trastorne els marcats carreus del costumari.

 

Era deliciosament antipàtic. Perdut en els seus inferns de fàstics i decepcions. Mirada aguda, d’ocell acorralat. En la llum tardoral de València errava com un peixot extraviat en les mentides de la vigília. Feia la poesia recremada, hermètica, dels elegants desesperats –bulevard Rimbaud, travessera De Nerval. S’aplicava compulsivament a una ansiosa autodestrucció i reeixí en la rebentada del fetge –o de l’ànima. Ara ascendeix una mica des dels llimbs nostrats: Andreu Vidal, insularitat dins la insularitat balear. El versicles tremolosos sota l’hiperlúcid sol negre de les cruïlles incertes i el fil de la navalla en els licors estabornidors. Amb trenta-nou anys de trànsit anà més lluny i més a fons que molts en sis vides.

 

Sobrevolant articles i informacions. Molt d’encantador de serps s pels corralets. Fins els vistosos encantadors de serps cobren poc i tard, en el nostre ecosistema malferit.

Escrivint una mica. Ajustant les notetes per parlar demà. La sortida estanquera. Una brigada, amb un camió aparatós, enganxa cartells a les tanques de la parada d’autobús: apareix la cara del candidat Josep Borrell, enorme petulància perillosa, que diríem que ja està amortitzat, però no, encara ocupa cartell. Terceres vides de cadàvers polítics. Una mica de maquillatge per tal que res del fonamental per als privilegiats canvie temeràriament. Gent d’ordre. Inanitats aparatoses amb brindis poliglotes i ortopèdies que tonem a acoltellar l’Olof Palme.

Com no hi ha el llibre sense la biblioteca. Com ningú no surt del no-res, anoto la llisteta-amulet de l’heterodox santoral que m’ha ajudat a poder explicar històries amb formes breus i que, si me’n recordo, penso dir demà en un àmbit –la “Fan Set”- on confiadament es pot parlar de literatura: Calvino, Calders, Moncada, Cunqueiro, Hrabal, Mrozek, Rorodera, Kafka, Perec, Askildsen, De La Fountaine, Monterroso, Aub, Borges, Parker, Cortázar, Munro… Haurà citat algú mai Cunqueiro en el cor del valencianisme fusterianista?

Cigrons amb allioli –gratinats- per dinar. Les notícies, depriments. Sesta reparadora. Adobant pàgines a la tarda. Núvol baixos al tendal, refrescada i somnolència atmosfèrica. Correus amb faenes per fer les properes setmanes. Esllomades per ser pobre –l’alternativa és la pura misèria. Llegint a la nit. Els llibres no ens aparten del món, de fet ens fan travessar-lo amb una altra lent posada, amb sorteta.

 

Tu ¿què hi tens, a dintre? ¿Jardí o infern? Una mica de tot. Segons d’on bufa el vent.

Mercè Rodoreda ( “Quanta, quanta guerra…”)

 

En perdre-ho és quan ja es torna indeleblement nostre. Ja res no ha de témer del temps.

 

Dijous, 16 de maig.

Alçat a les set. A un quart de nou al carrer. Gestió matinera. La vaca de la faena literària a vegades compleix les condicions de la normalitat. Però, en el nostre context i circumstància és l’excepció –a frec de miracle. Pares i mares en cotxes ansiosos que porten els descendents a col·legi. El melodiós pols tènue del matinet –més dolç si has cobrat unes faenades romanceres.

Retornat a l’escriptori abans que moltes botigues aixequen la persiana. Ramiret vivaldieja novament. No el corregeixo. Cafè i imprès el guionet per a la presentació. Preparació de les andròmines que no hauria d’oblidar. Toaleta a fons. Per la xarxa, complicitats difusores de l’acte a la “Fan Set”. La goteta i la taca d’oli. Il·lusions amb suspicàcia. Les epifanies i les amorrades. El vell gronxador.

Segona sortida, a l’estanc. Claror suau. Els aguts de les orenetes. La dependenta amable. El cafè de les dones a les terrasses. Un parèntesi alleujant en la doble jornada? Regal d’encenedors. M’agraden el encenedors que no fan clic, els de rodeta, que fan com un raspat de granereta en la bateria d’un trio de jazz quan el polse traça el mig arpegi. En la calma de la nit, el cric és una impertinència que espanta els fantasmes que recorren els passadissos de passos perduts. Cric, cric, un grill de plàstic dur, traspaperat d’estació. Abusem dels plàstics. Morirem orinant plàstics. Som una plaga temerària de suïcides sense estil ni argument. Hem arribat a la cruïlla decisiva, però els amos xiulen displicents.

Magnífic retrat de Martí Domínguez a Toni Mollà per a un periòdic valencià. Llegeixo la versió digital, és clar. Per unes hores, només per unes hores, els quioscs de València em paren lluny. Observant detalls quotidians i deixant parlar els visitats en el seu àmbit privat, Domínguez traça uns perfils de transparent pulsió vívida. Una glopada d’aigua frescal en la faramalla ennegrida i urgent del periòdic. Un escriptor en el periòdic sempre dóna coloracions substancioses, però ja en queden pocs: l’estampa amb voluntat literària és menyspreada per les direccions i accionariats. És una errada que els priva de la singularitzada en l‘oferta. Però, cascú assaona els seus errors com creu convenient.

 

Macarrons amb ceba, tomaca i tonyina per dinar d’hora. Sortida a les tres. Carretera prou assenyada. Meteorologia canviant: ennuvolades amb ullades de sol rabiüt. Cafè a l’àrea de servei de Sagunt. A València una mica després de les cinc. Trobem aparcament a l’Albereda sense fer massa voltes.

Telefonada a l’Andreu Sevilla. Prenem un refresc a prop de casa seua, tocant de la plaça de la Reina, al rovell de l’ou històric. València, molt animada, i amb la millor llum de l’any.

Cap al centre Octubre. L’aparador amb exemplars del “Circ de puces”, i l’anunci de la presentació al pissarrí que els acompanya.

Amb la Núria Cadenes. Prenem una cervesa a la cafeteria. L’acte es trasllada a la sala de l’àtic, perquè tocant de la llibreria hi ha una trobada d’informàtics. A la presentadora li ha agradat el llibre, és un fet. Crec que és una dona que no sap –ni vol- fingir. Em presenten Xavier Aliaga, que surt de la redacció d’ “El Temps”. Se’ns van afegint concorrents il·lustres, Octavi Monsonís i Joan Navarro.

Amb l’ascensor més antic de València –de finals del dinou-, caixa de fusta i vidrieres, motllures modernistes, pugem al terrat. La línia del cel amb les agulles monumentals –el campanars del Micalet i Santa Caterina.

Saludada Maria Fullana. Feia molt que no ens vèiem –des del premi d’Alcoi, nou anys. Comencem la presentació, prou genteta, per a tal com van les coses presencials –molts escriptors.

Formidable exposició, intel·ligentíssima, entusiasta, sensible, de Núria, que em deixa preguntes, que vaig responen després amb el guionet preparat, i va llegint i comentant magníficament uns quants contes que ha triat.

Com hi ha molta ànima de ram, el col·loqui és animat i substanciós. Firmo uns quants exemplars i les llibreteres em diuen que ja n’han despatxat un grapat les darreres setmanes.

En enllestir, fem cap a Can Revolta, a uns pocs carrers del centre, i fem un mos de racions. Se’ns afegeix a la taula un editor jove. Conversa entre bromes i veres. Núria, una criatura encisadora. El que ha dit, i com ho ha dit, del llibre, inoblidable.  També, per descomptat, els molts detalls de l’amistat d’Andreu –la bondat intel·ligent- així com la coneixença de Maria Jiménez Fortea, un esperit preciosament anticonvencional.

A les onze tornem a la carretera. Molts trams rodats en solitari –agradable afer. Pres un cafè en un establiment obert tot el dia de Torreblanca. A dos quarts de dues al cau. Baixada de temperatura. Avui, tot ha sortit redó; els déus s’han enrotllat bé.

 

 

Divendres, 17 de maig.

Somnambulisme granulós a les set. Un ruixat a la nit. El descens tèrmic anunciat pels llegidors de satèl·lits. S’enfila un sol lleganyós als cantells del mobiliari anodí del barri.

Cafè, magdalena sense Proust –o ajornat. Recordo que ens els anys on ja havia aparegut a escena la seua “A la recerca del temps perdut”, en un viatge francès, Baroja va diagnosticar la desertització total de les lletres franceses. Don Pío quan s’ho proposava, podia arribar a ser molt burro.

Es van descabdellant gests i paraules d’ahir. L’amabilitat del poeta Navarro, que sempre ha vingut a les presentacions, fins en una de mitjans noranta, feta en uns afores de polígon industrial on tenia el feu el periòdic “Levante”, amb Joan Garí defensant-me un dietari. Comptat i garbellat, si en faig l’inventari imperfecte, sempre he estat acompanyat de complicitats per mi molt valuoses. No voldria ser un escriptor per a escriptors, però el cert és que molts dels meus parroquians de llarga durada també escriuen –i molt bé-, què hi farem. Ahir, en la llum primaveral, els terrats i pedres històriques de València eren una refinada delícia calmosa.

Missatge de Toni Mollà dient-me que no va venir perquè avui viatja a Milà, i que es prendrà una cervesa a la meua salut. Tot un gentleman. Una altra de les sintonitzacions positives dels darrers anys. Ens acompanyem els uns al altres amb amistat de bona llei. Ja no tenim el cos per a tempestes en gots d’aigua i vedetismes faves. La vida i la lletra van de veres i les pèrdues de temps i forces en ximpleries, quan els almanacs van de minvada, es paguen massa cares.

Segon cafè. La nació zombi domina els meus matiners paràmetres esmunyedissos. Un article de Manuel Cuyàs sobre Josep Pla, amè. Les orenetes ja van altes al pati, enredant per les bastides de l’invisible. Els periquitos domèstics parlotegen com els xerraires cervesers de la Praga de Bohumil Hrabal.  Ramir, el punxadiscs dels xips, proposa un Albinoni, oficiat en capella luterana. La música civilitza fins les ordinàries espessors.

Oberts arxius. Ineficàcia. Els torno a passar la cortineta. La sortida estanquera. Gotellada, nuvolada baixa i airet amb eco hivernal. Dos cotxes s’han tocat lleument en un pas de vianants, en frenar el de davant sobtadament, per l’entravessada d’un adolescent, que s’ha llençat a passar venint d’un angle mort. Els conductors discuteixen sobre l’abast dels danys. S’avenen. Guanya el trellat. No els caldrà fer papers.

 

Llegint i dormitant fins l’hora de dinar. M’acabo els cigrons sobrats dimecres. Les notícies, els cinismes polítics i les empapussades de l’esport. Becaina aplomada: els sediments de les nerviositats i emocions d’ahir.

Millor to amb les adobades d’arxius a la tarda. Músiques per companyia, un recitat de Tom Waits sobre el món del circ –i sobre el circ del món, ball de mones, circ de puces-, entre altres heterodòxies nutritives.

Entrada de Joan Dolç, al seu blog, sobre les mentides i agonies que planen pel sector llibresc. No caldrà censurar cap llibre, en extirpar-ne la necessitat de llegir-ne n’hi haurà prou, avisà Huxley. I la cirurgia va molt avançada i la paraula com a eina de coneixement va reculant en favor dels dibuixos animats, per a xiquets i adults, filmats sense complicacions psicològiques ni espais per a conjectures receptores. Les absoltes són més a tocant del que sospiten els gramòfons d’optimisme potser interessat –còmplice indirecte de la jugada. D’això també en parlàvem ahir amb la Núria i l’Andreu. En la seua doble condició d’autora i llibretera, Cadenes donava les rases evidències sense sordines ni cotons caramel·litzats.

Llegint Cunqueiro a la nit –avui ha sigut el dia de les lletres gallegues. Pizza, de supermercat, per fer un mos. Temperant solatges i nerviositats.

 

Dissabte, 18 de maig.

Despert a un quart de set. M’estava predicant la ruta arboniana en el somieig enllitat. L’hem de fer abillats d’època, de fa cent anys, en l’aire, precisament,  dels personatges i bregues dels personatges arbonians. La cosa ha vingut quasi imposada. No ho veig gens clar, però gens. Comptat i garbellat, que avui toca ballada de disfressa. Reunir les peces més o menys evocants ha sigut un mal de cap gros, entre tots els altres mals de cap de la setmana. Uns parents de X. han aportat la camisa i l’armilla. Per pantalons, un camal de vellut, arromangat, que tinc de fa anys, fa passar bou per bèstia grossa. Un afer emprenyador de veres. Però, ja em conec el personal de llarg i de lluny, i valoren més que et prestes al xarampió del folklore decoratiu que no que faces un bon acompanyament discursiu. Hom no té res a vore amb la pagesia arrossera deltaica de primeries de segle XX, però avui, sí, toca prestar-se al simulacre. Almenys, s’ha esmenat l’anomalia de l’absència arboniana  en una festa remembrant temps i lluites que són perfectament reflectides sobretot en el primer cicle ebrenc del novel·lista i en les seues memòries. Els anacronismes en les qualitats dels teixits que es veuen en la desfilada esparsa pels carrers ampostins són lògics. La indumentària pagesa, tan la feinera com la de gala, recorda moltíssim la de de les terrossos valencianes lligats a l’Albufera. Molts valencians van contribuir amb coneixements i braços a la conquesta de les maresmes deltaiques per al conreu arrosser, i no pocs van arrelar i deixar rastre de costums, enversades, la ballada de la jota, les bandes de música i els gustos gastronòmics lligats amb les matèries primeres del medi. Avui, disfressats, ens fan caure en flagrant contradicció. No sé qui sóc, però em molesta que em deformen, escrigué Gombrowicz. Més valdrà prendre-s’ho amb humor.

L’escriptor basc, gran viatger i resident a Madrid, Miguel Sánchez-Ostiz, comparteix a la seua molt visitada pàgina líquida un fragment d’aquesta llibreta de la setmana passada. Sánchez-Ostiz és un expert barojià amb afinat pols crític, que no obvia les ombres en la biografia i obra del novel·lista, i un escriptor independent que etziba més d’una fuetada lúcida al ball de mones de la lletrarada peninsular. No és estrany que sintonitzem; més o menys apostem per les mateixes coses en l’ofici solitari: gèneres i tons que no interessen a les agències i cadafals més comercials.

Feta la ruta a partir de les onze. Públic més popular, menys iniciat. Cal ajustar el discurs a paràmetres més pedagògics. Arbó segueix sent un gran desconegut per a molts dels seus paisans. Hi ha una imatge d’ell borrosa, inexacta, institucionalitzada en marmori, fossilitzada. Fem la passejada. Es va notant la rodada del guió. La incitació a llegir-lo –o rellegir-lo- és l’objectiu principal de l’activitat. Pareix que els participants, majoria de dones, ho troben amè i interessant. El final, amb l’aperitiu en la terrassa d’un establiment vora riu i la motxilla ja descarregada per la faena feta. Rebaixar la durada del recorregut, amb set parades, a menys de dues hores és impossible. Airet gèlid en un tram. Resol ennuvolat en altre. Mercat de fruita i verdura a la plaça de la casa Carvalho, una de les visites essencials en el repertori de fragments i els apunts biogràfics amb què els complementem.

Al cau a les dues tocades. Em trec la roba imitant la de la pagesia ebrenca de primeries de segle XX: camisola embrusada, armilla negra, pantalons de vellut arromangats, espardenyes de beta amb sola d’espart.  Truita de patates i mandonguilles per dinar. Les notícies: politiqueigs de vol gallinaci i altres emparrades de la campanya. Sesta reparadora. Mirant materials a la tarda. Núvols i clarianes als finestrons de les hores solitàries, algun gotellot entre la irisada rabiüda d’un raig saturat. La sortida per comprar el berenar. Estirada de cames pel barri. Ambient als carrers, amb colles abillades amb roba suposadament antiga –o d’inspiració antiga. Conversa després amb Miquel Àngel Marín, incitacions creatives i bromes líriques. Quan apago la màquina llegeixo fins tard.

 

Diumenge, 19 de maig.       

La llum madura entre els ullets de la persiana. Alçat tardet, per fi. La convenient mandrejada dominical. La cafetera, els cigarrets, rastres incongruents, difuses miasmes del sèrum de somnis. Mirant articles. Els jornalers de la columna en mode cap de setmana, potser més atemporals.

Correu de Maria Fullana sobre el llibre, que li ha fet el pes. Ho celebro. Em parla de la ciutat illetrada del seu entorn. Li dic que el mal és molt escampat. Podríem afegir un fum de places urbanes a la llista. Amb el “Circ de puces”, els parroquians trien el conte que els ha tocat més i el posen a les seues pàgines enxarxades. Ara, el boca-orella té més recorregut i espontània transparència.

Posat sense molta determinació en resoldre bagatel·les, motllures secundàries, en la matinal dels arxius. Músiques variades per companyia, del clàssic al sospir d’abans d’ahir a Nova York o Estambul. Paella de carn –formidable- per dinar. Becaina generosa. Clarianes i ennuvolades en la dansa de l’acrimònia dominical.

Una ullada al partir del Barça a Eibar. Depriment. Una falta de to i actitud totals. Jugadors desmoralitzats i els sistema amb les mateixes goteres. El cop del Liverpool costarà de guarir. Me’n torno a la lectura i la lentitud.

Al tardet, volta per la ribera, fins a la llacuna de La Tancada. La torre de Sant Joan, en ruïnes, pedrot color torrat enfosquit, rosegat, colonitzat de matolls, rovells i verdets mariners, ara és endinsat en els assots del mar, pels corriments de terres de la desembocadura. Manada a fer per Felip II com a defensa dels atacs pirates sarraïns, fou emprada també en la “guerra dels segadors” i durant la “guerra del francès”, on rebé l’atac de l’armada britànica, o potser fou volada pels mateixos francesos en la retirada. Quanta, quanta guerra! Molta de la seua pedra robusta fou emprada en diverses construccions dels poblets de la rodalia.

Punteja l’arròs sobre el mig pam d’aigua dels camps. Polles d’aigua travessen la carretereta fatigada per les maquinàries arrosseres. El pas nerviós, l’afuat vol gallinaci, si cal, d’una entranyable comicitat. Mitja dotzena de flamencs capcots en la seua verticalitat d’extremitats de canyeta, la mica de mestral pareix que els incomoda. Vols  d’ànecs –glopades en el cel alt i ampli. Bernats pescaires en les estratègies dels senillars. Martinets atrafegats en els solcs. Algun pagès, que fa una ullada a la crescuda de les tiges verdes i potser si els carrolls rosadencs del caragol maçana –insaciable devorador intrús- són arrapats a recer de l’ombra incògnita de la margenada o el malacó.

Ja a Amposta, encara podem mirar-nos la desfilada final de la Festa del Mercat a la Plaça. Coneguts i saludats, vestits a la manera de fa un segle. Una gentada pel nucli històric. La sentor d’espècies de les fires més o menys temàtiques. La presència del món de les bandes de música en el fil social local. Generacions i generacions que han bufat un “pito” o altre en una de les dues bandes. Evoquen un període duríssim a la contrada. Potser a tall de reconeixement de les bregues esllomants dels avantpassats, amb la conquesta de les maresmes insalubres –paludisme i pobreses extremes- per al conreu arrosser (amb alguna fracassada provatura amb el cotó). Tot això queda plasmat perfectament en les novel·les arbonianes, i finalment s’ha pogut maridar la seua obra i figura amb l’activitat de la festa mitjançant la ruta. Tret d’algun detall, potser aragonès, del Matarranya més que res, la majoria de guarniments, costums, maneres d’estar al món, recorden vivament les maneres valencianes. Entre les pàgines de Juan Arbó i Blasco Ibáñez encabiríem la gran majoria d’oficis de viure, psicologies i expressions deltaiques.

Llegint una mica abans d’aclucar la parpella. Diumenge de respirs llargs, que fan pensar millor, en no proposar-se cap fixesa rumiant. Llevats dels lleures; els lleures a mitges en dèries com la meua, on en realitat mai no abaixem la persiana del tot i anem prenent apunts mentals fins quan ens hem proposat el corrent mansuet d’apartar la cabòria.

 

Dilluns, 20 de maig.

Alçat a les vuit. Solet tímid sobre els terrats i teulats del racó que ens acull. El robotet musiquer vivaldieja novament: compositor primaveral? Més agradosos retorns lectors del “Circ de puces”. Pareix que acompanya bé els parroquians. “Pas mal!” El pensament, però, ja va posat en properes estacions, si és que aguantem marea. La vulnerable bombeta del talleret segueix encesa.

Era un jovenet divertit. Escrivia poemes. L’assemblea heterodoxa ocupava plaça en els efluvis dels centenaris pixats de gat i els eloqüents aiguardents del barri del Carme. Ja se’l notava despertíssim, encuriosit per tot, interrogant dels replecs de les paradoxes i disfuncions entre la lletra i la puta realitat. Ulleres de miop, cabells de llana negra, reconcentrats en una alta caragolada, que ara han davallat a una barba canosa de rabí irregular. La closca és ara repelada, lluent, i reflecteix besllums de vidriera de tren o el fanals tremolosos de les passavolants nits del país. Antoni Martí Monterde ha fet bons versos, sí, i alguna novel·la, però ha trobat el lloc més propici per a al seua intel·ligència d’àmplia conjectura en l’assagisme. En pocs mesos ha donat sengles notables llibrots sobre Fuster i Pla, i coordina altres aparadors en favor de la literatura d’idees. Fa trenta anys –a partir de cert moment de tot en fa trenta anys o més- que no coincidim, però potser un dia o altre tornarem a fer volar coloms i riure en un cau cafeïnat o altre. De moment, el llegim de gust en la suggeridora florida dels seus darrers esglaons.

Manifestació, el cap de setmana, a Riba-roja davant la instal·lació, ja són avançades les obres, d’un abocador de residus industrials que enuncien com a “no perillosos”, a la vila. Tot de fantasmes de la industrialització bruta del sud català revifen. En unes imatges televisives, sentit un dels alcaldes de la zona, també protestant en la mani, suposadament d’una força “de progrés”, lloant “les moltes coses positives” que ha deixat, i deixa, hi ha cafeteres amortitzadíssimes que segueixen actives, la nuclearització del territori. Amb empanades mentals d’aqueix calibre s’expliquen moltes de les temeritats que s’han abraçat amb fervor –o potser interès presentista- per les nostres terres. Es va reiterant la recepta. Hi ha idees, projectes de desenvolupaments alternatius, és clar, però en els capitolins despatxos descansats els creuen compatibles, i no, no ho són.

Gent que ens parla del “Joc de trons”, del qual no n’he vist ni un minut i no sé de què va ni m’interessa excessivament. Un bon amic, que ho ha seguit una mica, m’explica que són situacions i personatges blancs o negres: és a dir, que els bons sempre ho són, i els dolents també compleixen el seu paper. Penso en si repliquen la recepta dels westerns. Un maniqueisme tan esquemàtic pareix un empobriment gros, després de tanta narrativa –també filmada, és clar- amb personatges complexos i amb accions contradictòries.

Dos-cents vint anys del naixement d’Honoré de Balzac. Les seccions d’efemèrides ho subratllen. Entre moltes de les frases seues, o dels seus personatges, reapareix aquella de que la ignorància és la mare de tots els crims; o aquella altra que matisa l’etiquetatge d’escriptor del realisme: “la missió de l’art no és copiar la naturalesa, sinó expressar-la”. Sempre endeutat, amb aventures faldilleres arriscades, amb l’ansietat d’acabar capítols en els compromisos per entregues dels periòdics, liquidat pels molts milers de cafès que ingerí per lubricar la ploma veloç i quirúrgica. Enllestí més de noranta novel·les –llargues i curtes. Això sí que era un prolífic de veres! Una biografia com cal, com eren les dels literats abans de tanta profilaxi cautelosa i gimnàs. Fou testimoni del seu temps, com prediquen les gasetilles, però presentat, com cal, a fiscal freqüentment.

Ha calgut anar a comprar el tabac a l’Aldea, per ser festa local ampostina, que no celebra res; ajustos de calendaris. Amb la desviació de la carretera, el llogarret s’ha quedat passant la mà comercial per la paret. Un estanc nou de trinca, amb portes de seguretat com les d’una oficina bancària. Una dependenta rossa, ni antipàtica ni el contrari, posada en un punt d’indiferència potser ocasionada per les hores de tedi o per la costeruda del dilluns. Jugada una loteria que es proclama solidària, amb els beneficis destinats a pal·liar les assedegades dels més vulnerables. El sol dèbil de la primera hora ha guanyat musculatura radiant. Escalforeta amable. Segons Pla, l’estiu comença al maig i acaba al juny; juliol i agost serien la canícula. Mesures d’abans. La frase feta “una flor no fa estiu” secunda la informació planiana. Poques florides hi ha en el que ara entenem com a estiu, i que seria, en puritat, la canícula.

Llegint una mica una estona abans de dinar. L’hora feliç de la quietud alimentada i el punt de somieig innocent. Sopa d’escudella per dinar. Les notícies de proximitat: països invertebrats, amb interferències de la llarga tradició autoritarista. Sesta de redonesa indiferent, de neutralitat de peixet gronxat, de lliri a la riba d’un sequiol. Adobant materials a la tarda. Llegint a la nit.

 

Lluitem encara, pràcticament desesmats. Però sabem que ni unes taules no podrem signar. Els amos canvien les regles del joc segons els hi convé. L’engany ve de lluny. Per moments vam creure en estucats rere els quals hi havia la pitjor polpa obscura que tempteja ara els topalls sense ni pensament de desaccelerar.

 

En el gust pel folkloret decoratiu es noten molt nítidament els complexos i frustracions d’un terròs o altre. L’autenticitat seria una altra cosa, no privada d’esperit (auto)crític. El folkloret és complaença, superficialitat, conservadorisme, no sempre privat de sortida cap a la reacció. L’exageració de l’orgull local potser respon, en el fons, a una conformitat endiumenjada

 

El lliure examen sempre ha sigut sospitós. Cada dia va sent més i més una herbeta escadussera. No per això l’anatemitzada ha afluixat els pesticides.

 

Els sentiments innobles fa l’efecte que s’exhalen des de psicologies que es tracten amb el mateix raser.

 

Ser verament humà va esdevenint una mera hipòtesi nebulosa? Les gernacions de “replicants” incolors, inodors, obedients, acrítics, fa la impressió que va molt avançada.

 

S’han empassat tots els suborn burgesos, però es pensen renovadors, efervescents iconoclastes sotragants. Els deformants espills de les postmodernitats –o com s’haja de dir- ho aixopluguen tot sense contractures ni el menor bri d’autocrítica. Seria més suportable la broma si es privessen de, a sobre, voler donar-nos lliçons amb moralina gastada, de tercera mà –pel capbaix.

 

Rere l’adulació sol venir el xantatge.

 

Amb lirismes, amb litúrgies mesclades enganyem una mica els sentits, tan eixuts i regularment escatològics.

 

Aguantem sotragades, injustícies, preses de pèl i de cartera, menyspreus llardosos, sense a penes immutar-nos. Però un dia qualsevol, l’anècdota ínfima fa tremolar l’arbrat ressentit.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Campanya pels drets lingüístics