Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual

Plàncton. El Bloc de Josep Igual

escriptorblocigual2019Dimarts, 18 de juny.

Despert a les set. Tramesa aquesta col·laboració. Grisor primer a la celístia. Després apareix la divinitat més indiscutible. Vivaldi a la gramola. La possibilitat de l’alegria en l’abstracció musical. Dutxa quasi freda. A l’estanc. Del cupó de la 6/49 em toquen nou euros. Compro croissants al súper. El propietari del bar del barri, especialitat en esmorzats de forquilla, anima la xerrameca de les parroquianes que fan cua a la caixa.

En ser a l’escriptori em poso en una carpeta prou avançada. Llegits articles diversos, defugint-ne els d’anàlisi política (la pipa plena). Ha mort l’escriptora i professora Carme Miquel, presidenta d’Escola Valenciana. I, ahir, el poeta Antonio Cabrera, gadità fincat a la Vall d’Uixó. Xiulen les bales.

Migdia habitual. Llegint abans de l’àpat: les sobres de la fideuada de diumenge. Les notícies, psicopaties vàries, la frontera europea del mar com una tomba. Moltes reaccions del valencianisme il·lustrat –espècie amenaçada- pel traspàs de Carme Miquel. Crec que no vam coincidir encep sarau.

Treballat tot anant d’un arxiu a l’altre a la tarda. Músiques variades per companyia. Sortida per desquadrar les cames i comprar berenar. Cel radiant, amb una aleta de garbí agradosa. La novetat de la caixera amb ulleres de conquilla i cabell curt, cendrós, rostre una mica com d’òliba escrutant.

Van descobrint planetes relativament propers, dins les enormitats còsmiques, amb situació convenient respecte a la seua estrella escalfant i amb altes probabilitats d’aigua líquida. És molt improbable que estiguem sols en la vastitud que ni podem concebre. Ara, com recomanava Stephen Hawking, més val que dissimulem i provem de passar desapercebuts davant les probables criatures desconegudes, perquè no se sap del cert si la fam colonialista és només característica de la humanitat.

A darrera hora del capvespre arriba la notícia de que Andrea Camilleri està greu després d’un infart. També imatges del desglaç a Groenlàndia, la prova del nou de la crisi climàtica, que alguns encara neguen.

Peix al forn i una carxofa per sopar. Llegint i mirat l’espai de Xavier Graset. El pensador Joan Carles Mèlich –interessant sempre. Diu coses paregudes a determinades dèries que fa temps que predico i escric. Sentir-se acompanyat no és poca cosa.

 

Dir la darrera conya relativitzant quan el joc brut t’ha arraconat. “Le style c’est l”homme même”, escrigué Georges-Louis Leclerc, comte de Buffon. Trobar més modernitat en el rebesavi que fugí a París que en tants displicents ignorants amb tota la fotuda bijuteria del màrqueting a sobre. La sintaxi del distint ens conforta enmig tants abocadors de merdetes amb neons. Més veritat artística en el gat de la veïna quan li fa la lletania al seu nino que en tants il·lusos que es pensen que han inventat la sopa d’all. Sempre ha anat una mica així. O un molt. Però en un contramà o altre detectes una aposta que malda per no perdre del tot la dignitat i et fa a mans les claus de l’interregne on encara és possible l’alta bastida del somni genuí.

 

Amar el fugisser que s’esmuny  

pels dits endevinats del cel.

Ofici de pèrdues i miratges

t’ha escollit, tenaç cuca de llum

en la soledat del mai.

Al remat, tot tan higiènic i plural

com l’alb gest vacant.

 

Dimecres, 19 de juny.

Les set en aquesta ratlla. Filferro on estendre els parracs de la supervivència, la gelatina de la monotonia domesticada. Vivadi a la gramola, concert per a violoncel. Intercanvi d’informacions musicals amb el poeta sabadellenc fincat a Terrassa, Àngel Carbonell.

Repensant estímuls escoltats anit a Mèlich: els absoluts, sempre perillosos. Coartades d’aparença noble per a sonats malfactors.  Primer cafè. Després de Vivaldi apareix Keith Jarret –coherència dels algoritmes programadors.

Llegits articles, Monzó sobre les noves censures del políticament correcte, que falseja solatges de la realitat que hem sigut i encara som, per al millor i fins al degradat de l’abjecció.

Una crònica sobre les jornades dedicades a Ricard Salvat a Barcelona, un altre d’aquells casos que se’ns donen tan bé de desagraïment com a poble a un gegant teatral, creatiu i intel·lectual. L’espifiem massa vegades. Massa casos d’oblits de figures de gran vàlua. Una gripada molt regular que potser ens condemna a no tenir cap futur una mica endreçat.

Manel Alonso publica una ressenya sobre “Circ de puces”. M’afegeix, per via privada, que li ha agradat molt, i en el text publicitat ho fa palès. Alonso garanteix sempre la sinceritat, que és ingredient d’agrair en el comentarisme llibresc.

Revisions després en un parell d’arxius. Missatge des de la regidoria de cultura de la vila valenciana on he d’anar a recollir el premi de poesia, per tornar-los a confirmar que hi seré al sopar de lliurament que fan. Em pregunten si hi ha cap indicació per al menú de caire vegana o al·lèrgica. Això és cuidar els comensals, com hi ha món. Si Nostresenyor –un indeleble absolut dels clàssics- no s’hi oposa amb cap sever imponderable allà hi serem, exercint, aquesta vegada, de poeta (els poetes quan mengen s’assemblen als prosistes i a totcristo: no es pot ser sublim a tothora, com pretenia Baudelaire).

No em moc del banc remer en tot el matí. Quan la petja solar guanya alçada i robustesa, la varietat dels pardals dels patis mouen un notable embull enriolat, cabdell de la il·lusió de l’alegria sense objecte.

Amanida il·lustrada per dinar. Les notícies de proximitat, comarcals, amb reptes nous i vells en els desnerits sectors primaris. Els bitllets no es poden menjar. Les targes de crèdit tampoc. N’hi ha molts, i amb poder, que no tenen ben apamada aquesta elemental lliçó.  En les generals, imatges crues dels estralls ecològics i climàtics –óssos polars remenant en abocadors ciutadans sense ni un volva de gel-, tocant dels silencis sobre les migracions de guerra que moren al nostre Mediterrani.

Treballant sobre el parell de carpetes del matí. En un recés, mirats documents sobre el periodista, escriptor i guionista cinematogràfic  Ennio Flaiano. Trobo que, a més de moltes faenes en col·laboració amb el bo i millor  dels cineastes italians de postguerra –Fellini, Visconti…-, col·laborà un parell de vegades amb Luis García Berlanga i Rafael Azcona (una ànima molt bessona). Una de les seues aportacions guionistes fou per a “Calabuch”, amb la qual cosa conjecturem fàcilment si Flaianno passaria alguns dies peniscolans. L’altra aportació del de Pescara –sencerament romanitzat, en relació d’amor-odi amb la ciutat eterna- per a Berlanga fou nogensmenys que per a “El verdugo”. Llegeixo unes quantes pàgines dels seus dietaris, el “notturno”, donat en columna al periòdic en el què col·laborava, i el dels “errors”, editat pòstumament –morí d’un infart el 1973. Un cop més veiem com darrera els materials d’un humorista hi ha la desencantada seriositat d’un tràgic. L’humorisme permet tractar temes dels gruixuts que mirats massa frontalment cremen.

Arriba un nou imprevist dels seriosets. Però suposo que també l’escalarem. Quin remei queda! Un any o altre deixaré de ballar a la corda fluixa. Hi ha estralls més importants: l’Àrtic canadenc que es desfà a una velocitat mai vista, per exemple. Però el tren sistèmic no deixa d’accelerar. I suposant que finalment decidís desaccelerat el suïcida creixement continu, no està clar que s’arribe a temps de pal·liar les fuetades que s’auguren arreu.

Segueix en estat crític Andrea Camilleri. Capcot, el comissari Montalbano dinava uns espaguetis a les cloïsses en la casa de menjars de confiança del seu barri mariner de Vigata, prou amoïnat, diríem, per la sort del seu creador. Portem unes setmanes terribles de luctuosa petja en la incerta nòmina dels heterodoxos.

La sortida de costum per estirar les cames i comprar berenar. Els petards de les criatures per la proximitat de les fogueres santjoanesques. Mirats papers guardats en tornar a la soledat disciplinada. Hem estat en moltes salses, que deia l’enyorat Gerard Vergés. I la veueta insidiosa es pregunta: “i per a què?” Un any de la mort de Manuel Pérez Bonfill –els dies llisquen a velocitats esbojarrades.

 

Il REGIME, è un regime democratico, però quella acculturazione, quella omologazione che il fascismo non è riuscito assolutamente a ottenere, il potere di oggi, il potere della società di consumi è riuscito a ottenere perfettamente, distruggendo le varie realtà particolari. questa cosa è avvenuta talmente rapidamente che noi non ce ne siamo resi conto. È stata una specie di incubo…

Pier Paolo Pasolini.

 

El pròleg de King al seu “Torn de nit”, aplec de relats dels anys setanta, és d’una esmolada lucidesa penetrant. Se l’ha menystingut molt, pel seu èxit i perquè hi ha qui creu que fer uns gèneres acostats al batec del quiosc els dóna llicència per rebaixar.

Als USA a la gran Highsmith la titllaven exactament d’això, de ser una narradora de paper de quiosc, mentre a Europa es calibrava millor la seua qualitat.

A Simenon també li va passar, però després els marbres acadèmics han hagut de rectificar i posar-lo on toca: fou el Balzac del segle XX.

Doncs sí, Stephen King sap perfectament què es manega emprant eines de disciplines que enriqueixen la seua paleta, com el psicologisme científic ben paït.

En el prefaci cita Dostoievski, Melville, Poe i Lovekraft  amb una finesa analítica de primera magnitud.

Les pors, sovint  al·legòriques, de l’autor de “Carrie”, encaren a les particulars –i generalistes, és clar- fòbies i temences de cada lector que s’endinse en els seus artefactes, que solen atrapar des dels primers paràgrafs.

 

Generació perduda? Una expressió ja tirant cap l’antigalla. El cas és que ara les liquiden de cinc en cinc sense despentinar-se massa.

 

Un llibre somnia. El llibre és l’únic objecte inanimat que pot tenir somnis.

Ennio Flaiano. (“Diari dels errors”).

 

Cada vegada més aguts i escampats els riscs de la ironia. Un altre símptoma cendrós d’on anem.

 

L’humor com a instrument per poder descompondre, desordenar, deformar sistemàticament la realitat, i així provar d’enllumenar el vessant seriós i dolorós de la realitat. Mitjançant l’humor que no pretén la rialla fàcil,  potser finalment faça reconèixer el tràgic de la vida al lector. Tots els grans l’han emprat. Darrere la falta de sentit de l’humor, que ha de començar per un mateix, sol raure un autoritarista a vegades arran del pur fanatisme.

 

Dijous, 20 de juny.

El despertador biològic obre parpella a les set. No tinc una caseta a Maine, a prop d’un llac no massa contaminat, cap revista potent em compra els contes, el nostre sistema no té la força del que aixoplugava Stephen King als setanta –i després- segons explica al substanciós pròleg al seu “Torn de nit”: vint relats d’extensió nordamericana, de més de seixanta pàgines, el que en les dinàmiques nostres s’atansaria a la novel·la breu, a la “nouvelle”, com precisen millor en la francofonia. Sí, som pura artesania desmodada tocant dels regiments professionalitzats dels USA. Va com va, què hi farem. Però se suposa que estem vius, que ja és una mica de propina per anar tirant. En el joc dels contrastos, mentre em prenc el primer cafè de després del cafè amb llet escolar trobo una entrevista televisiva a Julio Ramón Ribeyro, feta uns mesos abans de que passés avall. Tampoc tenia cap caseta a prop d’un llac encara no massa contaminat. Però amb algun premi de darreries – el Rulfo, per exemple- va poder llogar un apartamentet a prop de la platja. No hauria d’embrancar-me en aquestes literatures i biografies comparades tan enjorn. Però el cas és que m’hi embranco. Una dosi de metaliteratura  per desdejunar: estranya forma de vida.

 

Arran de la finestra baixa on m’aixoplugo la fressa aguda de les orenetes desfien els angles rectes dels ruscs dels humans i el borrim de la somnolència dels àngels. La gramola emet vímets dels cistells de bona clàssica. I després s’enfila el saxofon animós de Maceo Parker, que sobrevisqué a la faena d’estar en la banda de l’irascible James Brown, i composa trencadissos de funk persuasiu. Llegits alguns articles, poca brillantor avui, molt de repertori recurrent ens els qui encara fan la columna en un racó o altre del paper de periòdic o en la parafina de les parets virtuals. Em miro de reüll un parell d’arxius que esperen la meua disciplina d’ebenista. Els deixo oberts però ajorno les llimades de cantells.

La sortida a l’estanc. El somriure de la dependenta jove, que li orientalitza un xic els ulls. M’allargo després fins al parc dels Xiribecs a prendre un cafè amb gel. A prop meu dues dones, una és la “mamma” del propietari, es fan confidències en italià. Se’ls hi afegeix una senyora del terreny després i el to a cau d’orella s’eleva a cridòria de pel·lícula neorealista. El cafè és decent. Fumo un cigarret intentant instal·lar el programa de lentitud relativista davant un parell de qüestions cantelludes que s’han presentat en les darreres hores. Un borinot s’ha enamorat de la meua colònia i em festeja durant uns segons. Amb una voleiada sense força de la mà esquerra li faig entendre que no és bon moment per a fiblades apassionades. Hi ha una calitja ambiental que enceta l’enfilada de temperatura anunciada pels lectors de l’oratge. Estiro una mica les cames sota la verdor dels brancatges. En algun, un estol d’àlbers, han practicat una poda espero que encertada: saber esllemenar un arbre sense assassinar-lo és ofici en decadència. Recolzat en la barana d’un dels pontets de fusta del canalet em miro de prop una parella d’ànecs que espigolen entre l’herbam de les ribes estirant el coll curt, sense abandonar l’aigua.

Escrivint fins a migdia. Llegint abans de dinar. La quietud feliç. Arròs blanc amb tomaca i ou fregit per dinar. Les notícies. L’estultícia suïcida se’ns farà la pell qualsevol dia. Sesta calmosa. Adobant pàgines, fent notes noves i contestant preguntes d’un parell de lectors. La sortida per estirar la cama i comprar el berenar. S’agrisa i escalfa la tarda en la llenca de cúpula del barri. L’estiu que caldrà anar travessant pot ser inquietant. Les festes del Corpus ací i allà, el costumari posat dempeus, la gràcia de l’ou com balla, les enramades litúrgiques o paganes.

Cap pensament una mica elaborat o subtil, privats de mirada poètica, cap intuïció o capacitat de lligar elements aparentment llunyans, dejuns de lectures cabdals. Un materialisme ras, tosc, alguna habilitat tècnica, sempre calcant un model que ha aconseguit traspassar la seua crònica falta de curiositat i peresa intel·lectual, potser perquè els arriba avalat pels grans assentiments canònics. Agarrats a quatre nanses mecàniques, d’estretor convencional, que a més han descobert amb un insòlit retard (pensen que amb això ja hi sobra), tirant de la rifeta amb molta barra i nul talent. M’he trobat més d’un d’element així i et preguntes quina errada de càlcul els ha portat als sectors creatius, a la caravana de l’artistalla, quan en tants camps el seu bagatge seria ben recompensat.

 

La lleialtat a menudalles fàcilment recanviables. Superstició de dietarista, manies del pas del temps, durícies vertebrals, il·lusions d’ordre?

 

 

Era una foto manipulada. No ben bé manipulada, sinó agafada des d’un angle on es veiés una parella de banyistes asseguda a la platja mirant-se a distància els dos cossos defallits a la vora de l’aigua. L’angle triat pel fotògraf feia pensar en la indiferència d’uns turistes diguem-ne del primer món davant el drama d’uns ofegats de la immigració desesperada. Obert una mica més l’ull retratant hauríem vist que tot un equip de socorristes atenien la menor possibilitat de reanimar els nàufrags. El cas és que amb angle obert o no, l’escena podria donar-se en qualsevol platja nostrada en la temporada de banys estivals. La indiferència, per no dir una altra cosa més greu, l’administra glacialment la política europea davant els nombrosos casos de fugits de zones de conflicte i misèria extrema. I, com qui no vol la cosa, anem digerint i normalitzant la sagnant ignomínia.

 

Provem d’esmenar o absoldre el que vam ser i ja no som. El joc dels records, òbviament, també va d’això.

 

La perfecta aeronave de la historia no puede, por lo visto, equivocarse, siempre está en su hora en punto, en su altitud exacta, en la velocidad de crucero prefijada. La aparición de un león en Düsseldorf es un error del león, nunca un error del principio que establece que en Düsseldorf no hay ni puede haber leones.

Rafael Sánchez Ferlosio. (“La mentalidad expiatoria”) .

 

Admirador falangista, ploma triomfal, a Azorín: “Yo escribo para salvar la patria”. “Yo para comer”, responge la hieràtica efígie del de Monòver, trencant lleument el seu autisme crònic.

 

Saber quan cal abandonar la veu a cau d’orella i cridar una mica, quan cal fiscalitzar un tros de realitat i no només ser-ne testimoni… Escriure és fàcil, diuen alguns il·lusos.

 

¿Cuándo se ha puesto de moda el adjetivo «solvente» aplicado a un artista? Hasta anteayer, como quien dice, «solvente» era un pagador o un hipotecado fiable. Aplicado a un artista es horrible, es un eufemismo o una simpleza que roza el insulto. Un artista es bueno o malo, estupendo o aburrido. «Solvente» lo será tu padre.

Marco Ordóñez (“A cierta edad”, Anagrama, 2019).

 

Divendres, 21 de juny.

Orenetes excitades, pardals insistents i el motor llunyà d’un avió en la celístia de les set i trenta-sis. Una mena de formiga voladora borinoteja a prop de l’escriptori.  Guitarra barroca, peces de Kapsberger, en les emulsions de la gramola que enramen de delicadesa la mediocritat de provar de seguir.

Vint-i-set anys del traspàs de Joan Fuster. Diversos articles ací i allà. Un cap massa brillant i lúcid per a un país tan freqüentment baix i brut. D’haver sigut holandès, alemany o italià, la seua obra seria continua referència entre el pensament mundial. Quan han arribat traduccions fiables, per exemple els bons lectors francesos i italians s’han enlluernat amb el Diderot de Sueca. Fa una mica d’angúnia, quan ho penses eixutament, el que s’ha fet a casa nostra amb figures de primeríssim ordre. Se’n parla prou de la molèstia que és encara Fuster per a determinats segments –prou poderosos- de la societat valenciana, i no tant de que també ho és per a no pocs segments –també prou poderosos- de la principatina. A vegades l’he citat en saraus entre gent del ram, Sénia amunt, i el tenien completament oblidat o amb una idea tènue i inexacta de la seua obra.

Toaleta a fons. Afaitat de barbat, jardineria dibuixada. Del poc indiscutiblement positiu que ens han aportat els Borbons és la importació dels models de jardineria versallesca. He d’enregistrar en una televisió ebrenca a la tarda, fent-nos la pueril il·lusió de que pot servir d’alguna cosa. Els índexs lectors, generalistes, sense entrar en sofisticacions, a les nostres comarques deu ser d’un raquitisme esparverant. Potser un dia o altre deixarem de fer l’ànec i ens quedarem a casa a llegir Montaigne: guanyarem profit i salut. Per la mala interpretació possible d’una negativa ens prestem a seguir bufant en caldo gelat.

Gestions de carrer. S’entaula una nuvolada baixa, més xafogosa encara. Oficines i pagaments. Veig passar, distret amb el mòbil, un xiquet alt i prim, amb ulleretes, que m’ha fet retrobar que hom era, físicament, a la seua edat, d’una morfologia pareguda, que em costava bromes de companys de col·legi i fins d’algun mestre burleta.  Pres un cafè en un establiment, desplegament de microegoismes en la territorialitat d’una terrassa mig coberta. Som molt arran de no suportar-nos gens ni mica? Una xicota explica, a la taula del costat, les vacances que té programades a Eivissa, i els preus de la mitja pensió d’un hotel. Les Balears s’han convertit en l’hotel més gran del món, deia un article de no recordo qui de fa pocs dies. En una altra taula propera hi ha un senyor que s’assembla molt al poeta Antonio Colinas, fins que obre la boca i comprenem que no té res a vore amb les fineses de l’autor de “Sepulcro en Tarquinia”.

Bullit de patata i bajoca per dinar. Una mica de becaina. Cap a Tortosa. Als estudis del Canal 21. Conversa a la porta, organitzant una mica com ho farem anar, amb en Tibau i Marín. L’enregistrament va lent, per segments. Quan m’ha tocat crec que he parlar massa accelerat, no he estat massa còmode. El millor de l’espai, com sempre, s’ha quedat fora, abans de gravar i després, tot prenent un cafè en un establiment proper al local televisiu. Miquel Àngel em retorna a les meues domesticitats. Ullada a les informacions del vespre. Llegint després fins al son. Formatge tendre per fer un mos sopador.

 

Ets proscrit de certs nuclis i ambients? No te’n lamentes, és del millor que et pot passar si et dediques a escriure. Quan els retrates faràs poques concessions a cortesies i compliments, la probabilitat de tocar el moll de l’os augmenta considerablement.

 

No arrela en el vent

la melodia

conscient o accidental

de l’arpa que espera en va.

 

Dissonant o acordat

és carbonet del fugaç

el cant que esgarrapa

deliris de l’etern.

 

Sang d’intempèrie

alimenta les ficcions

que relliguen els repunts

de les assotades màscares.

 

Dissabte, 22 de juny.

A un quart de set no puc dormir més. Cabòries que furguen i altres amenitats discutibles. La frescor primera i la cantata discordant dels pardals dels patis suburbans conviden a la serenor fins mig joiosa. A partir de certa edat, un dia més per davant és un tresor palpitant, fràgil, preciós.

Retrobada l’entrada on Ricard Salvat conta la visita de Pasolini a Barcelona, el febrer de 1965, en un acte clandestí a la Facultat de Medicina. Salvat queda enlluernat amb l’apertura de compàs de l’escriptor i cineasta friülès, amb el seu antidogmatisme fins per a les remarques marxistes. Pasolini estava molt interessat, segon l’home de teatre tortosí, en escoltar-se la gent jove. L’acte s’acabà fent a la sala de disseccions de cadàvers, escenari que impressionà l’autor de “Les cendres de Gramsci”, i en l’organització hi eren implicades personalitats com ara la parella Ton Carandell i José Agustín Goytisolo. Tal com ragen tantes coses en el simulacre d’estat de dret que ens colonitza, no és gens descartable que no calga tornar a les arriscades convocatòries clandestines.

Peces de Salvador Brotons a la gramola. Preparant el drap per posar al teleret per mirar quines puntades i amb quins fils puc fer en unes pàgines o altres. Recessos lents per llegir els bigarrats espasmes de l’actualitat farcida d’alarmes i ultimàtums. Les decadències de tants valors higiènics, l’ensulsiada de l’humanitarisme, les guerres immediates del tots contra tots, l’estupidesa promocionada i ovacionada, el descrèdit dels fets, el capitalisme salvatge que no vacil·la, el personal entretingut en puerilitats ínfimes… En fi, l’alegria de viure, el sopar del idiotes que ens serveixen els amos de la situació del creixement continu i el subtext de que hi sobra gent.

La superstició del cafè. El factor de risc de la nicotina rossa. La normalització de la nàusea. Dissabte de no haver de pouar les brosses de la piscina, perquè no en tenim, de no haver de portar els fills amb la seu mare –que ens odia-, perquè hem decidit no deixar rastre, de no haver de disputar cap partit de futbol amb els companys d’empresa. Res de tot això ens reclama, mentre no s’indique el contrari.

Pere Gimferrer compleix setanta-set anys, diverses pàgines ho recorden. En els primers poemes en castellà, al celebrat “Arde el mar”, la tradició del barroc és molt evident, potser buscada, però li obria finestrons del surrealisme i pagava les ineludibles quotes a la nutrient escola simbolista. Per al panorama fortament realista de l’època, 1966, el repertori agosarat del jove poeta barceloní suposà una remoguda d’aigües important. Figura singularíssima, excèntric lluminós, assagista de l’art i la lletra important, prosista excel·lent, estela irrepetible, el poeta ha esbotzat més d’una tanca limitant i el seu ascendent és fondo.

Conversa a mig matí sobre Torga a la pagoda de les piulades entre Jaume Subirana, Toni Mollà i servidor. Es proposa fer la penya Torga. Mollà diu que hauria de ser de forquilla i ganivet i no només virtual. Coneixent el règim de frugalitat higienista de metge, proposo que per als afers dels àpats generosos ens busquem algun altre patró més adient. Divertiment desintoxicant.

La sortida tabaquera d’habitud. Baf de calorada. Carrers animats, les atrafegades plurals, entre les feines d’uns i el parèntesi descansat d’altres. Si t’hi fixes els rostres i els gests aclareixen en qui bàndol es mou cadascú. Alguns, però, circulem per la mitja pensió. Al supermercat, begudes més o menys salutíferes, de les que desmunten llegendes de melopees faulknerianes. L’oferta insistent, en reclams, i dita amb reiteració per les caixeres a cada desfilant pagador, en les coques de Sant Joan, amb especial comodí persuasiu en fer saber que també en tenen de xocolata. Adobada una pàgina en tornar. Caldo de verdura i peix al forn per dinar. Les notícies mundials. El gran col·lapse amb capítols per entregues. Sesta sense massa calorada encara. En tornar a la taula de negociacions amb els fantasmes, arriba la notícia d’un accident en una elèctrica de Riba-Roja, amb quatre ferits greus, segons la primera hora confusa. Sobrevivim perillosament, en aquestes comarques.

 

Quan ens serveixen una copiosa ració de pintoresquisme és convenient fitar què volen amagar darrere el decorat.

 

Al màxim al que pot arribar un mediocre és a descobrir els errors dels qui el superen.

Georg Christoph Lichtenberg.

 

Diumenge, 23 de juny.

Mandrejant una mica, sense reeixir prou: aixecat a les vuit. L’accident a l’elèctrica de Riba-Roja, per una soldadura, i un incendi a forestal entre Maials i Flix, incontrolat en l’hora d’aquest apunt. Els ensurts estiuencs han arrancat amb força.

Les flames, el solstici, les faules enramades i reciclades mil vegades.  Necessitem contar-nos històries, revestir de subratllats i fantasies el guió, tan eixut quasi sempre, del trànsit. Els bons desitjos, els conjurs, les pors eternes repintades amb cromatismes de guinyol, la rebullida dels records infantils.

Cap gana d’obrir arxius. Matinera vagarejant, llegint, fent alguna nota, respirant. Cura de sol al pati. Parlat amb la mare, que va tirant prou bé. Llegint, en paper, en llibre, abans de dinar  Paella marinera per dinar, exquisida. Les notícies, controlat l’incendi entre Maials i Flix.  Sesta llarga. Tarda oberta. Llegint, mirant pel·lícules: una, “The Edge”,  del 1997, sobre una història de David Mamet ambientada a Alaska, amb tocs “noir” i altres ingredients marca de la casa (alguns desacomplexadament reaccionaris), amb Anthony Hopkins i Alec Baldwin en un duel interpretatiu interessant, dirigida per Lee Tamahori, amb una fotografia i ambientació acurades. Pa amb tomaca i pernil i un tall de coca per fer un mos.

 

(Lector)

En la clivella que encara pots repensar

gratada en els telons obscurs

que barren tantes volades, segueix

pampalluguejant la candela d’Erasme…

¿O potser és un reflex lunar

en una lent polida per Spinoza?

 

En la claror, que pacients dits han esberlat

en els domassos de la banalitat maligna,

indicis revifats de mestratges de lliure esperit,

tant necessaris com el pa de la seguida.

 

Dilluns, 24 de juny.

Alçat tardet, a frec de les nou. La llauna dels petards i altres expansions de la fraternitat etílica de carrer no ha sigut excessivament incordiant. La revetlla del silenci, per a uns quants, cada vegada menys, és la més perfecta. Una resposta com qualsevol altra davant tant de repertori de succedanis de màgies de fireta. Ja ens toca ser, per imperatiu alimentari, en el pinyol de massa revetlles cada dos per tres. Per una nit poder portar el contrapàs és un impagable rajolí d’aigua fresca a l’esperit.

Sant Joan: el baptista, no l’evangelista apocalíptic. El parrupeig d’una coloma en la quietud del patis. Aitor Villallobos rellegint Bach al tocadiscs figurat. Els derelictes de la nit més curta dormen l’espera de la granera municipal. Fogueres, falles, detonacions i danses conjurants…tota una flamarada que, vista des d’alguna alçada desinformada, podria fer pensar que som uns pobles audaços que no es deixen trepitjar fàcilment. Però la realitat a peu pla és tota una altra. Lladrucs sense mossegada.

Vagareig matiner. El cafè, amb coca santjoanesca, llegint tot retriant en l’hipertext del món, poetes brasilers, saltimbanquis hongaresos, filòsofs italians, narradors noruecs, receptes vitals radicals en un bosc nord-americà, la idea Thoreau portada a un extrem potser ridícul, al paleolític –que ja no pot ser i és impossible. Babels i Babilònies, sociòpates amb túnica salvífica, coartades per justificar totes les abdicacions i abjeccions. En la bola borgiana tots els temps de les simultaneïtats, miracles i dolors escruixidors en la veloç cinta transportadora, que no ens deixa marge per processar tots els paranys conceptuals que infesten les aigües plenes de taurons de corbata i ratlla de coca al lavabo. Desemboco en un pom de proses magnifiques de Harold Pinter, més conegut i “nobelitzat” com a dramaturg, però també de gran interès en la prosa i els poemes.

Un pastís fresc d’amanida amb maionesa per dinar. Sesta de precepte. Llegint i mirant pel·lícules a la tarda. Sortida per comprar uns aperitius per berenar en un establiment nou regentat per uns orientals. Pa de gambes i panís. Negoci curiós, hibridat de cafeteria i petit supermercat. Dos dependents arquetípics, alineats com un holograma de pel·lícula cosificat rere un mostrador blanc i net –un xic clínic. Ens entenem amb gests i somriures, els números i traduccions excèntriques de les màquines emplenen amb drapejat desconjuntat els buits entre les pronunciades deficiències comunicacionals. Penso, no sé com, en les soledats incomunicades de les nits de les grans urbs que descriu Murakami.

 

En un reclam dels milers que suren en la gran pilota confusa: “gestió del paisatge”. I no és un curset de pintura de cavallet a l’aire lliure. El nivell de cretinisme també afecta, i de quina manera, als suposats sectors ecològics.

 

Si ho saps i no ho recordes, no ho saps. Una de les pors latents, que va sembrant engrunes en l’autopista ansiosa on ens volen posats.

 

Qui pot calcular l’òrbita de la seu pròpia ànima?

Oscar Wilde. (“De Profundis”).

Campanya pels drets lingüístics