Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

gataparadorigual2019Dimarts, 28 de maig.

Aixecat a dos quarts de vuit.  Tramesa aquesta col·laboració. En la nebulosa primera m’empasso uns quants articles que se’m presenten a la pantalla, així com un fragment de “La letra e” de Monterroso, d’una retranca humorística agredolça, sobre els contes i l’assaig reunits en un mateix llibre, artefactes híbrids que descol·loquen a molts comentaristes. La inèrcia de llegir, fins abans que els ulls recuperen tots els codis personals de la completa vigília.

Hi ha un solet manyac a les façanes i la roba estesa del veïnat, sobre l’espasmòdica del mestral, irat senyoriu dominant en les dialèctiques climàtiques de la zona.

Ramiret proposa els misticisme estonià d’Arvo Part i accepto la tria. Els periquitos s’han despertat hiperactius, juganers, potser els afecta el mestral. Obro el teleret textual. Anotacions noves i repassada de plecs guardats. Després de Part m’acompanyen treballs de Chick Corea –uns temes amb Paco de Lucía- i altres delicadeses d’alta confiteria.

La breu sortida estanquera. L’hiperrealisme de les brunyides del vent. Fideus amb picolat per dinar. Les suspensions de les edats en la memòria infantil, l’educació del gust i sentimental. Els gronxadors rovellats al pati del paradís perdut.

La ballaruga postelectoral. Els qui deien una cosa amb tota rotunditat fa cinc dies, ara van girant cap a una altra per poder tocar quota de poder (del poder relatiu que els deixen els amos del negoci). Ferum d’operació d’estat per no permetre un alcalde independentista a Barcelona. N’és una darrera l’altra. Ofensiva total contra idees –si guanyen eleccions.

Sesta sense cabòries, però repensant una vella idea que potser ara es pot intentar. Gestions de carrer. Animació de transeünts, el dinamisme de basar de les botigues obertes. L’Ebre amb una fondària verda, encrespada en volantins d’escumalls pel vent. Un cascavelleig greu en les fulles dels pollancres, arpegiat pels irats capcirons mestralers.

Passo per la biblioteca però no trobo la directora. Compro berenar. Més sessió adobant, amb recessos per mirar els brolls de l’actualitat. Els mals de judicialitzar un afer polític poden ser llargs i dolorosos, sobretot per als dissidents. Llegida una entrevista a Isabel-Clara Simó ala revista “Saó”. Les canta clares en diversos sentits i vindica l’aportació valenciana d’ara mateix a l’àmbit general literari, i com una vegada més la Barcelona concèntrica se’n toca el nas i no es dóna per assabentada.

Correu de Josep San Abdon per fer-me una entrevista sobre “Circ de puces” en un espai radiofònic que fa a l’emissora municipal benicarlanda. Em penso que en la benicarlanditat sóc una mena d’espectre o malentès –o un prejudici, per a uns quants- cada vegada més llunyà, i ja he llençat la tovallola de provar d’arreglar-ho, però li dic que sí, perquè no li puc dir que no –una amistat que travessa dècades i circumstàncies.

Formatge tendre per sopar. Mirat l’espai de Graset. Llegint Ricardo Piglia fins al son: un assagista de la literatura de primer ordre.

 

(Alegries filials)

– Mare, que ja em diuen memorialista…

– Memorialista tu, amb lo despistat que ets?

 

Dimecres, 29 de maig.

Amb el llostre incipient s’assossega una mica el faune de mil caps de la mestralada nocturna.

Dempeus a un quart de set. Llegit un paper sobre Cioran de Jordi LLovet, que ha aparegut capriciosament entre els cartipassos virtuals. La lucidesa porta a la desesperació diu un dels aforismes del romanès afrancesat. Un glop amarg per assentar fites enjorn? Res que no sapiguem de primera pell.

Li dono vacança al robotet triador de solfes i em poso cançons de Paolo Conte dels anys setanta per emprendre l’expedició cap a la cafetera redemptora. Quants segles fa que vaig descobrir el seu catàleg? Entro al seu web oficial i veig que, a vuitanta-dos anys fets, gira aquests dies per places de la francofonia.

La frescor de matinar potser és la meua nova adició: quan la testa és capaç de lligar elements aparentment llunyans. Cap allà a les deu ja entra tota la faramalla de la suposada vida adulta amb les seues escanyades i cops baixos, personificada avui en un empleat bancari, que se’m posa molt impertinent i em desperta abruptament l’agullonada del sarcasme. Haver d’anar amb la baioneta calada per un tràmit insignificant, quan els àngels trastornats pel vent encara són arraulits a les cornises és gros.

En enllestir el desagradable frec bancari, a l’estanc. Alguna ràfega ventosa amenaça la verticalitat relativa dels baldats. Saludo una placa de bronze, amb relleu del perfil de l’Arbó a l’avinguda que porta el seu nom. A les plaques del carrer li posaren malament el cognom primer, Juan, en catalanitzar-lo, potser pensant que era nom i no llinatge. L’errada es repeteix incansablement.

A l’estanc, els ulls bruns enriolats de la dependenta –amabilitat intel·ligent- , a qui li dono un bon grapat de les monedes soltes amb que m’han obsequiat en el tràmit bancari, pedregós amb l’empleat malhumorat, eficient amb la màquina del caixer automàtic. Com deia Quim Monzó fa uns dies en un seu article, comencem a voler fer-nos-ho pagar tot amb targeta i comencem a arrufar el nas amb els bitllets.

Retorno a l’escriptura en samarreta o en pijama a recer del vendaval. En els recessos trobo pàgines dedicades a l’ Avel·lí Artís Gener, autor una mica oblidat, per variar en el costum nefast que tenim. “Tísner”, tocant del seu cunyat Pere Calders, foren els qui primer connectaren, segurament per causa del seu exili mexicà, amb les noves formes de narrar de moltes veus sudamericanes que començaven a publicar als anys cinquanta, algunes de les quals formaren part del muntatge esbombant dit “boom”.  Incorporaren positius mestissatges a l’hora de mirar-se la realitat a la nostra literatura. També, en la pàgina del PEN, una entrevista a Margarida Aritzeta, amb qui de tard en tard dialogo pels correus líquids,  i que finalment va tenint la mica de subratllat difusor, en les nostres latituds, que es mereix de llarg i de lluny. Aritzeta és una narradora versàtil, potent, de qualitat garantida en cada llibre.

Segona sortida per comprar una coliflor a la verduleria del barri. Tocant d’un plafó amb pimentons amb origen d’Almeria hi ha la glauca redonor de les cols, que resulten ser d’origen benicarlando, i heus ací que la sentimentalitat serveix per triar la verdura. A més de la festejada carxofa, totes les altres hortalisses del regadiu benicarlando solen ser de qualitat.

Un informe de la ONU demana l’alliberament dels activistes Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, així com la d’Oriol Junqueres. Una advertència moral de la que en faran el cas que en faran. Ahir es va saber també que el tribunal europeu dels drets humans van desestimar un recurs de Carme Forcadell i Carles Puigdemont per la sessió de la declaració d’independència de després de l’u d’octubre (del 2017). Al tribunal desestimant una jutgessa espanyola de l’Opus, coneguda per més d’una soflama homòfoba, i altres elements possiblement pressionats per l’estat en les seues maniobres internacionals. Ahir també, al Suprem, la insistència de la fiscalia en demanar delicte de rebel·lió, per molt que les proves que aporta siguen d’una debilitat manifesta i la majoria hagen decaigut amb la participació de testimonis variats –a més de portar-ho tot ben mal preparat. La judicatura fent política patriòtica i tantes altres amenitats crues. La responsabilitat final del gabinet Rajoy judicialitzant un conflicte que hauria d’haver encarat políticament és gran, com ho és la dels governs espanyols anteriors carregant-se l’estatut i negant-se sistemàticament a cap diàleg sobre l’encaix raonable de Catalunya en la territorialitat estatal. Amb una rocalla d’aqueix calibre, amb presos polítics i vinga repressió no es sortirà de l’atzucac, ans al contrari, s’anirà enquistant més i més.

A l’hora de l’Àngelus Juan Ramón Jiménez ascendeix al podi del “trending tòpic”. Esperits de tot pelatge –inclosos els de la concepció carrinclona de la poesia- fan notar que tal dia com avui la meitat de llum del poeta s’uní a la seua meitat d’ombra, com expressava en uns versos d’aquells tan egotistes que feia, i que rematava amb que un cop completat seria equilibri etern en la ment del món. Però la ment del món va ocupada en qualsevol altre assumpte menys el de la poesia pura del de Moguer. La paraula com a eina de goig i coneixement ja no ocupa espais centrals en els aprenentatges humans. Tocant de Machado, JRJ, amb llibres com “Espacio”, va fer avançar moltes llegües la poesia en espanyol, amb ascendent, per descomptat, en les altres literatures veïnes. Sense la seua obra els de la dita “Generación del 27” haguessen cantat d’una altra manera. Quan li donaren el Nobel, el 1956, el règim franquista va provar d’esmortir tot el que va poder l’impacte en la seua premsa única, doncs JRJ havia sigut lleial a la República i també van emprendre el camí de l’exili. En els darrers anys de la seua vida, l’autor de “Diario de un poeta recién casado” tenia la dèria de voler passar tots els seus poemes a prosa, però sortosament no tenia temps suficient a l’horitzó per completar una tan dubtosa operació. Com sol passar amb tants bons poetes també fou un excel·lent prosista. En peces com “Españoles de tres mundos” hi ha un retratista agut, excepcional. En fi, a l’hora de l’Àngelus, quan tornes de comprar una coliflor benicarlanda, va i ressuscita una miqueta Juan Ramón. Així d’excèntrica sol ser això que acordem en dir realitat, capaç de reunir filatures aparentment antagòniques i fer-les dansar en el carrusel dels somnis descordats.

Migdia lluminós. Arròs, col i fesols per dinar; vianda del camí de sirga. Mirats materials a la tarda. Cap a la biblioteca després. Caloreta, claror i carrers animats. El verd botella del canal urbà i el riu. Pres un cafè amb gel a la terrassa de la Unió Filharmònica.  A dins, un en una penombra pesant, un ancià fulleja el periòdic de l’establiment, i en una pantalla al fons hi ha el judici als presos polítics. De finestres distintes emergeixen sonoritats encavalcades: una flauta travessera fa escales amb alguna pífia en una; de l’altra una secció de saxofons intenta empastar el tema d’aquella la pel·lícula de boxa, Rocky, protagonitzada per Silvester Stalone, si no em falla la memòria. De la música del segle XX potser ja se n’ocuparan en un parell de segles, qui sap.

Passejo la mirada pel murs i teulats del barri vell, que Arbó descriu amb plàstica precisió a “Camins de nit” i que encara es manté prou intacte al que el novel·lista retratava, cosa que fa guanyar una palpitant veracitat a l’itinerari de la ruta que li dediquem. Com el seu admirat Baroja, Arbó era un paisatgista i retratista molt notable.

Reunió amb la directora amb intercanvi de reflexions i idees. Cal reforçar les bases de les activitats que es van fent, millorant aspectes i pensar en els nous reptes de les biblioteques també com a espais amb projecció social, pedagògic i integrador. En acabant, prenc una taronjada comprada a la màquina del centre i torno al cau. Una pidolaire professionalitzada em demana un cigarret. Em trobo Rafel Haro que potser pensa en Heidegger tot passejant pel solet declinant del capvesprol. Ullada als correus; res urgent. M’assec a llegir a la butaca dels grans viatges immòbils.

 

Una fe que tem a les altres persones no és cap fe.

Thomas Merton (“Diaris”).

 

Dijous, 30 de maig.

Alçat a les set. El divers pardalam tiba els fils de llostre. Entre l’ésser i el no-res, a les palpentes, l’expedició en sabatilles cap als alts dels silents dominis de la cafetera. Mozart llegit per Arvo Part a la gramola. Les delicades expiacions de l’abstracció musical.

Rellegint pàgines dels diaris de l’home de teatre Ricard Salvat, tortosí universal, intel·lectual sense partit, esperit independent i crític: uns ingredients que és clar, el van fer topar amb tants gestors polítics i l’ambient tan mesquí que és el pa de cada dia en les nostres cultures amb tants bastiments dèbils i a mig fer encara. A la rapitenca platja del Suís, tocant del sobri xaletet que es va fer Arbó gràcies, sobretot, als drets internacionals de la seua biografia de Cervantes, la família de Salvat en tenia un altre, un xic més senyorívol. Segurament parlarien alguna vegada, però em costa conjecturar què es podien dir. Dos caràcters forts, gelosos dels seus marges de llibertat, davant la mar poderosa de la badia dels Alfacs. Potser van coincidir poc. Potser només es saludaven. Potser mentre Salvat repassava textos per a algun muntatge, un Arbó octogenari feia una d’aquelles temeràries travessies natatòries fins al sorral baix de la Punta de la Banya –i tornada- sentint-se el comentari del seu germà: “un dia no tornaràs”. Els germans Arbó eren pastats a molts personatges d’Arbó, és un fet. Al germà menut que li soltava la sentència encara el vaig saludar –es portaven molts anys de diferència- en un dia de Sant Jordi dels primers anys noranta, a Amposta, a la llibreria Gavina, de l’amiga Clara Salvadó. Dues primeres figures, potents, que no són al tinell on haurien d’estar, tenint obres tan valuoses i vigents –i unes biografies riquíssimes.

El programa d’habitud: l’amena monotonia amb opció a la sorpresa. El teleret fixat, anacrònic model a pedals. Des del Montsant arriba la floreta lírica de l’amiga anacoreta. Li retorno la salutació amb una cita de Merton; el nostre gust compartit pel cistercenc literat, que en alguns girs i interessos em pareix molt atansat a certes recerques de la colla dels “beats” nord-americans. L’amiga anacoreta –amb una intensíssima vida social amb les moltes visites que acudeixen al seu ascètic cau a rebre una mica del sèrum lluminós que desprèn la seua abraçada, per descomptat que deu trobar altres substàncies i harmònics íntims en la literatura de Merton. En les seues destil·lacions espirituals feia l’efecte d’estar molt acostat al budisme. De fet propicià trobades amb monjos budistes i era convidat a trobades interreligioses –en una va morir, enrampat amb un ventilador mig avariat. Visites pendents a gent que m’importa i m’estimula els endins. Les velocitats d’aquests temps malaltissos ajornen excessivament les polpes essencials (un error descomunal, una arrossegada perniciosa).

La sortida estanquera. Calor sense pal·liatius. Més sessió escrivint i reescrivint en ser al meu racó monacal. Al pati, la florida de la buguenvíl·lia, que ha minvat, s’ha tornat un punt més rosadenca. La dama del burlesc del saló al ras s’ha reconvertit en sofert mel·liflu de penediment.

Llenties estofades per dinar; els de la cullera, nosaltres, els de la forquilla, ells. Les notícies: revival discursiu franquista a les cúpules de l’estat per un informe de l’ONU demanant l’alliberament immediat de Jordi Cuixart, Jordi Sànchez i Oriol Junqueres. Els tractats internacionals que firmen, quan no els convenen se’ls passen per l’arc de triomf. Pressions al club d’estat i lobbys de la U.E. per tal que no acrediten el president Puigdemont i l’ex-conseller de sanitat Comín, en una mesura sense precedents que ignora el milió de vots que els han portat a la cambra. Les queixes internacionals per l’episodi i com està gestionant el conflicte amb Catalunya l’estat es van sentint cada vegada més fortes i més plurals. La vulneració de drets fonamentals és flagrant i no es pot dissimular molt més. S’ha arribat a l’ escenari pitjor – i el que falta- per la malaptesa política, la sobrada autoritària dels distints governs des que es poliren a la brava el darrer estatut de l’intent d’encaix. A còpia de marrades i trampes obscures, l’estat ha internacionalitzat clarament el suposat “afer intern”.

Sesta tranquil·la. Ullada als correus i mirant per les gavetes de materials. Sortida per comprar una cremallera en una merceria que és a la plaça Carvalho, un establiment menut, net i ordenadíssim, sense cap ràdio ni soroll, un silenci secular de teles, betes i fils. Una xicota jove, cabellera llarga i ulleres de conquilla, potser la néta de la fundadora, m’atén amb una parsimònia molt eficaç. Tot i que el local és relativament nou de construcció, tinc la sensació que en l’instant de pau quieta amb la sentor càlida de roba apilada i el cartó d’unes piles de caixes, he reculat molts anys.

En sortir miro a la balconada de la casa Carvalho cap al racó de la banda est on Cecília, segons Arbó en les memòries, esguardava els crepuscles sobre els cims dels Ports abstreta en els seus pensaments –és un dels fragments que llegim davant la casa on el narrador li dóna una lleu pàtina d’ heroïna romàntica: va ser l’esperit que l’animà a escriure i li va obrir la seua biblioteca, amb moltes edicions franceses, per contribuir en la formació del xicot que creia que els seu destí era ser escriptor costés el que costés (l’entorn del fill d’uns jornalers, i del poble, a primeries de segle XX degué ser d’un severa adversitat opressiva per a una vocació de les habitualment sospitoses pels nostres solars –encara avui). Però no, no endevino la silueta de Cecília, la dona il·lustrada que fou decisiva en els sòlids bagatges literaris que Arbó adquirí, amb gana d’obstinat autodidacte, en bona part per la comprensió de la senyora dels comerciants d’adobs i terratinents –família portuguesa i francesa. Potser en alguna nit de perigeu, m’apunta una altre fantasma entremaliat que s’assembla a Cunqueiro, sí que es deu endevinar la silueta de la dama entre les cortines de les finestres de balconades. Però, a les cinc i quaranta de la tarda d’un dijous ordinari, amb una plena assolellada en la plaça enjardinada sobre el que foren sequers arrossaires, és difícil que aparega el prodigi de la dansa fantasmal. Ara, el casalot –quadrangular arquitectura eclèctica- segur que en té algun, potser traient-li la pols al que puga restar de la biblioteca de lloms en pell. Pel que tinc entès, els fantasmes francoportuguesos solen ser molt primmirats amb la netedat i l’ordre.

 

Alineats amb les raons d’estat i el gabinets de desinformació i propaganda, però es pensen, i ho diuen, que encara són periodistes –i dels bons, per descomptat.

 

M’envien fotos d’aparadors, taules de novetats de llibreries i fires llibresques i, entre el gavadal de títols, la coberta amb el Henry Matisse del darrer, i la mínima possibilitat de que algú s’equivoque i se l’emporte, o que tot fullejant-lo li cride l’atenció la proposta. Gent amable que envia les instantànies –això de retratar s’ha posat ben fàcil, no cal dir-ho. I, encara, la guspira de la il·lusió de que la criatura corra pel món entre les poblades caravanes de paper imprès. Un miratge, un brill fugisser; és poca cosa, però ens revifa una mica entre tantes fatigues i desdenys. Així de fràgils, i una mica ridículs, som. De fet, no hi ha molt més. Tants esforços, cabòries furgadores, resistint tants menyspreus i humiliacions  apostant a aqueix naip tan incert és determinació pròpia dels a qui potser ens falta un bull.

Rellegint el diari de Cesare Pavese a la nit –un dels grans del segle XX- i contes de Piglia –la claredat, la precisió com a font de suggeriment. Mirat una mica l’espai de Graset –una mica avorridot, avui. Pensant també amb els tresos i dosos i les cartes que no em lliguen

 

Provincianisme, provincialisme, autoodi en greu empanada d’orígens i identitats mínimes, submissió obedient i estranys complexos d’inferioritat. És curiós que tots aqueixos ingredients, en unes proporcions lleument variables, conformen el que alguns exhibeixen com a orgull local –o comarcal, tant és.  Amb uns pedrots així a la motxilla no es pot anar enlloc, i fa massa anys que dura la broma.

 

La distància té un gran poder, elimina la ganga desagradable de les coses.

Ricard Salvat. (“Animals destructors de lleis”).

 

I la lectura també serveix per desvetllar records dorments. Els millors són els falsos records dorments. Ficció som i a la ficció anem?

 

Divendres, 31 de maig.

Alçat a dos quarts de vuit. L’amable guirigall dels pardals patiers apuntala la tèrbola llum indecisa de la primera hora. Cafè i llegit un article de Núria Cadenes, de temàtica política, fent-nos mirar des d’una altra perspectiva els darrers resultats electorals. Fins fent l’article d’anàlisi política la seua prosa té un admirable swing engrescant.

Conversa, després, amb Miguel Sánchez-Ostiz, gran especialista en Baroja, preguntant-li el parer sobre la biografia que li va fer Arbó, editada l’any 1961. Em diu que la troba amb llacunes, moltes forçoses, però ben documentada i treballada. Jo afegiria que era molt valenta per ser escrita sota la censura del règim franquista, al qual la figura de l’autor de “César o nada” no li era gens grata.

La fiblada melangiosa en rebre les bases d’un premi poètic que li dediquen a la seua Alella i recordar-la tan vitalista, joiosa i lúcida pels dominis de O Condado de Salvaterra, amb la ufanosa cabellera en trena llarga, blanquinosa però  encara amb reflexos rossos, la falda llarga i els jerseis acolorits –amb el lila significant en un fulard- i un cabàs de vímet com a arxiu d’immediatesa –un cert hipisme subjectat, elegant. Era de la generació d’Espriu, a qui havia tractat, i desprenia un halo de lluminositat intensa. Intercanviàrem els cromos dels llibres, prenguérem cafè a la vora del Minho, veient travessar la frontera amb Portugal a grups de dones que portaven basquets i gerres en equilibri al cap. En mirar el reclam “Alella a Maria Oleart” he maleït l’evidència de que ja no tornarem a parlar d’Anaïs Nin i tants altres gustos compartits, a riure sota els emparrats baixos del raïm gallec. Vam representar el millor que vam saber la nostra literatura en una trobada d’uns quants dies. Jo era molt jovenet, amb tres llibres de poemes editats; ella completava un treballat catàleg llarg i ric. Portava un grapat de manuscrits en llibretes en el cabàs de vímet i me’ls llegia i comentava. Sens dubte, ara li donaria més joc en la conversa. Són els lògics decalatges cronològics. Va decidir tornar amb mi en el tren –havia arribat en avió a Vigo- per seguir xerrant i cuidar-nos mútuament una mica més. La irrecobrable alegria de tornar-la a vore, si més no en aquest plànol, recalcada per les bases del premi que li dediquen, és una mala passada irresoluble. He establert contacte amb sa filla, Joana, que també escriu, i li he parlat dels inesborrables dies gallecs passats, entre altres coneixences precioses, amb la bonhomiosa i sàvia alegria de viure de sa mare. Molt més –i més fondo- que un nom en unes bases de la terra vinatera d’Alella.

Les operacions habituals en la matinera , que s’escola, tot i matinar, a la velocitat de la llum. ¿Deu ser només sensació de sènior notar que cada vegada el temps s’accelera més i més? Escrivint una bona estona. Preparant arxius per mirar a la tarda. La sortida estanquera. L’enfilada de la caloreta, ja més estiuenca que primaveral. Més escriptura nova en tornar. Mirats papers sobre Onetti en els descansos. Escrivint sobre la literatura dels altres Vargas Llosa és agut, brillantíssim. Costa de creure que un cervell tan perspicaç articule tan barroerament i a vegades amb nivells de barra de bar quan es posa a fer de comentarisme polític des de la fe cega en el neoliberalisme rampant.

A més de carregar-se alguns membres del seu equip d’assessors  que van participar en les negociacions atòmiques amb Trump, Kim Jong-un ha reclòs en un camp de concentració a la traductora que al seu parer va errar una paraula en les traduccions. Si no fóra tan bèstia fins podríem fer-ne acudits.

Migdia d’habitud. Pastís casolà de patata i tonyina per dinar. Les notícies: la desvergonyida internacional del govern espanyol, intentant desacreditar l’equip de l’ONU que els commina a alliberar Sànchez, Cuixart i Junqueres. En les comarcals, problemes que deuen venir del segle dinou, si fa no fa, eternitzats en els abandons de tantes regions del país. En l’apartat cultural, abans dels esports, de Tv3, vint segons, prou confusos, dedicats a la fira literària de Móra, on he de participar demà. Sesta onettiana –tinc una mica el dia Onetti. Borden gossos del veïnat que els propietaris deixen sols als pisos durant hores i hores. El lladruc s’acaba tornant udol ploraner i fa mal escoltar-los. Escrivint i reescrivint després. Sortida per comprar beguda per al cap de setmana i el berenar. Els daurats de la tarda nimbant els terrats i teulats conviden a badar de gust.

Una mica més de feina en retornar a la meua lleonera solitària. Conyes i laments en diàlegs oberts per les murades líquides. Antoni Martí Monterde m’envia una foto de l’estació de Benicarló, on ha quedat retingut perquè el conductor del Talgo es saltava la parada i uns indígenes audaços han tibat del fre d’emergència aturant en tren per poder baixar on tocava. És a dir, que la monotonia s’ha trencat per regalar-li un notable estímul literari . Diu el poeta, narrador i assagista de Torís que quan passa per l’estació benicarlanda se’n recorda de mi i amb la retratada m’ho documenta.

 

Les avaries i goteres de l’escepticisme em fan el paper d’esperança més o menys frescal.

 

El conreador o conreadora que engipona suposats valors artístics a les comptabilitats financeres de l’edició i altres indústries relacionades, deixa d’interessar-me ràpidament. És un prejudici, ho tinc clar.  Marededéu, si n’és de fàcil detectar les empanades mentals dels altres, i com costen de pasteuritzar les pròpies.

 

Ensopegar esdevé, a vegades, la millor manera d’avançar. L’oportunitat d’una repensada.

 

Encara perduren molts crítics literaris que menystenen la imaginació. Quan els llegeixes et preguntes en quin llunyà dia va deixar d’agradar-los la literatura.

 

Fa tota la sensació de que no han conegut la cara de la desgràcia. I se’ls nota. Se’ls nota molt. Cap gra entre molta pellerofa, això sí de vegades correctament dibuixada, decorativa, sense ànima. És insòlit, hi ha qui sempre esquiva la cara de la desgràcia.

 

Cuando un escritor es algo más que un aficionado, cuando pide a la literatura algo más que los elogios de honrados ciudadanos que son sus amigos o de burgueses con mentalidad burguesa que lo son del arte, con mayúsculas, podrá verse obligado por la vida a hacer cualquier clase de cosa, pero seguirá escribiendo. No porque tenga un deber ni una urgente defensa cultural que hacer, ni un premio ministerial para cobrar. Escribirá porque sí, porque no tendrá más remedio que hacerlo, porque es su vicio, su pasión y su desgracia

Juan Carlos Onetti.

 

Dissabte, 1 de juny.

Aixecat a les set. Cantata de Bach, lluminosa, la 207 del catàleg. Toaleta i cafè. Cap a Móra d’Ebre. Matí clar. El riu d’un blauverdós  profund. El prodigi de l’assut, els ginys d’aigua de les mil i una nits. Per sota del pont arcat de Móra baixa molt baix, amb molt herbam i llepó. Fem cap als voltants del teatre La Llanterna. Vist l’arrancada d’un espectacle infantil a la biblioteca. La secció llibresca és instal·lada a la plaça nova, una mica més avall del dèdal encimbellat de La Llanterna. Un envelat amb libres ebrencs. Una ullada ràpida. Diria que en cada secció, tret de la infantil, hi ha títols meus. Fa l’efecte que m’he passat mitja vida escrivint. Cascú l’enfila per on pot o sap. Pres un cafè en una terrassa davant per davant de l’escenari on hem de fer les presentacions. Un trio de músics prova  so. Fan textos de Rodoreda a ritme de rumba. Em penso que començo a estar-ne una mica saturat de la rumbeta catalana i derivats.

Calorada sense embuts, el baf de la vertical assolellada. Coneguts i saludats en els rotgles concorrents. La tanda de presentacions comença puntual –detall agradable. La SER de la Ribera d’Ebre emet en directe el que anem dient, preguntats per una periodista jove. Format més àgil que deixar anar un monòleg de cinc minuts. Va arribant públic a mida que avancen les presentacions. Diria que m’he expressat amb prou claredat, tot i tenir arrapat un cert tel de somnolència escèptica al damunt. En acabant, signo mitja dotzena d’exemplars. Alguns a gent que feia anys que no veia i a un parell de lectors nous.

Saludo el professor Òscar Jané, que ve de Catarroja i em porta records de Vicent Olmos. Tocant de Josep Sancho parlen dels dietaris i la memorialística  com a eines profitoses per als historiadors. Jané té paraules molt generoses per al meu dietarisme. Intervinc al col·loqui , provant de distingir els dietaris amb voluntat literària dels altres, els diguem-ne de la gent normal, que sens dubte tenen més veracitat per als historiadors. La conversa continua després més informalment amb tots dos, ja fora de la taula estricta. El tema em toca de prop i em fa tornar força xerraire.

A dos quarts de dues passades tornem. Mentre participava a la fira no he vist unes telefonades al portàtil silenciat, ni un missatge escrit des d’una regidoria de cultura valenciana que em demanava que els truqués el més prompte possible. Resulta que he guanyat un premi de poesia en una ciutat de la Ribera Alta. A finals de mes he d’anar a recollir-lo. Vaig presentar un llibre llarg, amb una seixantena llarga de poemes, que editarà una casa amb la qual no he treballat. Li tinc molta fe a aqueix llibre. Finalment ha tingut sorteta. Tombant i girant, fa vuit anys que no trec res en poesia, descomptant els registres més o menys poètics que aplico en molts trams dels llibres en prosa. Alegria sense excés, potser per l’atabalada del dia –i dels darrers dies. No en sortim d’una que ja som embarcats en una altra. I ara amb poesia, encara més difícil: triple salt morat amb vertigen!  Publicar poesia sempre ha sigut afer pedregós, i en els darrers anys molt més encara.

Un plat de llenties, de les sobrades de fa uns dies, per dinar. A Móra, rebudes diverses mostres d’afecte de gent que no coneixia i es veu que em llegeix; també  algun detall simpàtic de col·legues d’aquestes aventures quasi impossibles on trafeguem. Janès m’ha regalat el darrer número de la revista “Mirmanda”- un tom gruixut- que dirigeix. Sesta tranquil·la. Estrenada la temporada dels cafès amb gel i d’anar descalç en la domesticitat. Provo de posar-me en els arxius que vaig llaurant, però no me’n surto. Finalment la bona notícia, que encara no és publica, ha instal·lat cert bull efervescent al pensament i al cos –i la claror esbatanada de la tarda no ajuda tampoc a seguir el caminet de les disciplines. Vagarejo per pàgines variades d’art i lletra. Però el lleure no dura, perquè l’editor es posa en contacte per tal que li passe ràpidament l’original, perquè ha d’estar fet per a finals d’aquest mes, per tenir-lo ja en el sopar de lliurament que es fa en un hotel de la vila convocant. Creia que la cosa tenia més marge de temps, però no, va contrarellotge. No volies caldo? Dues tasses!

Surto a estirar les cames i comprar el berenar. A les vuit tinc enllestit tot el que necessita l’editor, però ho retinc una mica més per fer-hi una darrera ullada. Li he demanat també una mica de marge per mirar d’empentar-lo una mica, per tal que no es solape massa amb el recorregut del “Circ de puces”, i em penso que ens hem entès.  Provo de mirar la final de la Champions entre el Tottenham i el Liverpool, però m’avorreix sobiranament el joc a l’anglesa de la pilotada llarga, a banda de que tots dos equips estan molt imprecisos i per moments pareix un partit de pati d’escola. Avantatge gran del Liverpool amb un dubtós penal a favor als pocs segons de començar el matx. Els londinencs no han tingut la menor opció. Llegeixo Piglia quan renuncio al futbol. Donant voltes sobre l’accelerada que m’espera fins a final de mes amb l’inesperat llibre nou. Dos llibres, enguany. La llufa de prolífic no se n’anirà ni amb aigua calenta.

 

On és la saviesa que hem perdut amb el coneixement? On es el coneixement que hem perdut amb la informació?

T.S. Eliot.

 

Diumenge, 2 de juny.

A un quart de vuit ja no puc dormir més. Una desgràcia com qualsevol altra. Faig els comptes de la vella amb els quatre cèntims de propina del guardó poètic. Taparé algun forat i potser podré comprar-me uns llibres que m’interessen. Que tal com pinta tot encara puga anar tirant més o menys professionalitzat en la lletra i derivats és un pamet robat a l’impossible. Potser en l’espill optimista fregue la silueta d’un mig heroi romàntic i tot?

La frescor matinera. Una ombra de mal de cap. Cantata bachiana, la 201, cafè i aspirina: els antídots. Ullada a les actualitats eternes: de l’humà cal esperar qualsevol abjecció. Cavalquem decidits cap a la desaparició com a espècie. L’aplaudida estultícia creixent i la intel·ligència artificial descontrolada potser seran el dolorós remat definitiu.

Em passen fotos i un video de la participació a Móra. Parlo tant amb les mans i els gests com amb l’oratòria. Crec que és un reflex de la timidesa que es defensa. El cas és que en moltes imatges apareix una mà voleiant o altra, que em mig tapa. Alguns propers m’ho han fet notar, “no t’estàs quiet!” Provo de corregir-ho, però no me’n surto. La solució perfecta, a no dubtar-ho, seria deixar d’haver-hi de parlar en públic.

Solet normativament dominical al pati. El paro una mica, la bombeta còsmica que ens alimenta. Científics quàntics han de recórrer a la filosofia i a la literatura per explicar-se millor, per explicar les irregularitats desmentint lleis que creien ben assentades. En alguns poemes i contes de Borges hi ha anticipacions dels multiuniversos. En un poema en prosa de “El hacedor” ja hi ha la idea de que estem on estem i alhora no hi estem –o que en tenim rèplica en altres dimensions. Moltes de les intuïcions més al·lucinades dels artistes més agosarats les van trobant insinuades en l’enigmàtica ballaruga de partícules.

Per distreure’m certa nerviositat em poso a arreglar papers i caixes de llibres, que ocupen massa espai. Repasso també els materials que enviaré demà a l’editor, que m’ha telefonat fa un moment i que m’admet un parell de suggeriments, com ara posar al text de la contracoberta dels disseny que fan un dels poemes del llibre, que crec que dóna pistes del to predominant (existencialista, podríem apuntar) en els seixanta-set poemes del conjunt. M’ho accepta tot. En entenem a la primera. Oli en un llum.

Amanida de pasta i polpets amb ceba confitada per dinar. Ens anul·len un compromís del duet per a avui. Queda la tarda oberta. Sesta melosa. Emprenem després una excursió sense rumb i fem cap a Benicarló, a l’ermita de Sant Gregori, tancada i barrada. Volta pel corral del Petiquillo, amb molta perillosa brutícia llenyosa al sotabosc d’algunes pinedes. Alguns xalets dels anys setanta, molt degradats. Aconsegueixo encertar el camí cap a la Basseta del Bovalar. L’aigua, molt colonitzada de joncs i herbam. No sento raucar cap granota, però les hi deu haver. Molts records es dibuixen sota la tamisada claror vespertina. Diverses excursions de jovenesa, alguna fins per plantar pins, amb gent que fa segles que no veig, o que ja no és entre nosaltres, com diu l’eufemisme. Han posat mobiliari respectuós –de fusta-, i unes graelles sota teulada; el paratge és ara molt ben tingut, ha passat períodes de flagrant abandó. L’arc del que diuen que fou un forn de calç romà és cegat de pedres i herbam feréstec. Crec vore passar un conegut en un “Land Rover” polsegós. Potser feia més de vint anys que no trepitjava el bassal natural. Tinc un conte, inclòs a “Faules mamíferes”, si no ho recordo malament, ambientat a la petita zona humida, protagonitzat per dos xiquets que fan campana (fer safrà, en dèiem) a l’escola. En un cartell gran, que potser indicava alguna cosa, un o altre ha sentit la irrefrenable necessitat de pintar una “rojigualda” (ai, els nacionalismes arravatats, imperials, que es pensen que no ho són…) També hi ha un plafó explicatiu de les oliveres mil·lenàries de la contornada, dels fets per la Taula del Sénia. Tornada per la carretera de la costa fins a Vinaròs. Pres un gelat en un quiosc plantat al roquisser de la Roca de la Gavina. Corre un garbinet tonificant. La més que centenària plaça de bous a prop. I l’edifici on Carles Santos tenia un pis (vam ser veïns una temporada); ara hi ha un mural que el recorda en un seu gest facial característic, a poques passes del moll on hi havia amarrades les seues barques. Un altre devessall de records i històries de tots colors. Aturo l’hemorràgia enganxifosa de l’animal nostàlgic. Sí, en un bufit han passat un fotimer d’anys, rostres, aventures, candors, lluites perdedores… què hi farem. Seguim pel coster. Les cales de la costa nord vinarossenca, amb la toponímia autèntica, barrejada amb despropòsits comercials.

En ser al cau, llegint i remirada “Match point” de Woody Allen, amb moments bergmanians i el “crim i càstig” dostoievskià en diverses cites.

 

Dilluns, 3 de juny.

Alçat a les set. Fressa d’orenetes  en els llostre encara fràgil. Els nius d’orenetes són un Gaudí abans de Gaudí. El robotet de la gramola tria Mozart. Un correu per a l’entrevista que enregistrem a dos quarts d’una, per si puc llegir un parell dels contes del llibre. N’hi ha un, de l’apartat d’acudits o bromes més o menys amb sentit i direcció, que me’l sé de memòria, cosa estranya, perquè puc recordar poemes i fragments sencers d’altres autors, però dels propis no. L’excepció és el relat que es diu “Mig diable”, que té només una paraula, la qual, tocant del títol, completa l’endevinalla. Si pots dir alguna cosa amb una paraula, ¿per a què emprar-ne tres-centes? Esther Zarraluqui té un conte de tres paraules. En capacitat de condensació en aquest cas he anat una miqueta més enllà. Fullejant el llibre per triar què llegir en l’entrevista de San Abdon, m’adono que hi ha variats diàlegs metaliteratis, amb personatges que deixen anar citacions d’autors que m’agraden. Però, ara, ja som posats en un ball afegit al “Circ de puces” i trameto a l’editor, que ho espera per engegar el teler de paper i tintes, l’original i els altres complements per engiponar la nova criatura, que no esperava que tingués sortida tan prompte, i que fa tres o quatre anys que treballo, i que reemprendrà la seguida, en el vessant poètic, amb un llibre crec que de prou maduresa temàtica i formal.

Un cafè, dos, la dillunserada, obro les carpetes i em miro proses que reposen en les gavetes decantants del temps. Hi ha qui es pensa, i ho diu, que tinc facilitat per escriure. Si saberen com em costa tot, la lentitud amb que resolc com puc una sola pàgina, se’n farien creus. La rapidesa resolutiva,  forçada, es va quedar en l’etapa més periodística. D’alguns dels originals n’he arribat a fer fins a set versions. La pura demència obsessiva. Només pensant amb els  darrers títols apareguts hi ha milers d’hores, prou anys de feina al darrere; però sí, hi ha qui opina que bufo i faig ampolles fàcilment. Les aparences són això, aparences, ja se sap –ja ho avisava Fuster.

La sortida a l’estanc. Sol lleganyós i un garbinet agradable. El somriure de la dependenta jove (immortalitats del Renaixement). Les terrasses animades a l’hora de la treva feinera cafeïnada. Les confessions entre mestresses, a cau d’orella, i entre operaris amb granotes multiformes, més explícites de futbol i tabac pipat fondament. En tornar a l’escriptori espero la telefonada de la ràdio espigolant per pàgines líquides diverses. Em penso que l’enregistrament ha anat bé. Ben preparada per San Abdon, com esperava. Amanida de pasta italiana i salsitxes de tito per dinar. La secció d’entreteniment de l’IBEX 35 fa els seus balls de mones en l’hora dels pactes. Poc acostumats a la cultura de la coalició, del consens, del pacte, salten xiscles en les suposades aproximacions o apartaments. En internacional: la cara de murri menyspreu de la reina d’Anglaterra en saludar Trump. Llenguatge no verbal on pesen segles de classisme britànic.

Per molta pompositat que se li done, una ximpleria és una ximpleria. Molts papers suposadament erudits en van plens. A vegades certa modalitat de barroquisme és emprat per tapar la curtedat argumental. Sort que hi ha Caballero Bonald i altres que posen les coses al seu lloc precís: l’or no és la ganga.

Sesta sabotejada pel sorollam del veïnat. La por al silenci deu ser germana de la por a la llibertat? Mirats arxius a la tarda. A poc a poc les criatures de les sitges van emprenen el seu vol, encetant el procés d’anar oblidant-les, fins que un dia o altre es tornen contra l’autor i les seues neurosis, com sol passar. Ramir posa músiques variades, del soul a les joglaries passant pel jazz i les seues fusions i confusions. La sortida per estirar les cames i comprar el berenar. S’ha ennuvolat i circula més frescor de garbinada. Conversa amb Andreu Sevilla després, intercanvi de bromes i la idea de trobar-nos prompte. Nit habitual, tranquil·litat i lectura.

 

 

 

 

 

Campanya pels drets lingüístics