Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

rellotgedesolCabanyaligual2019Dimarts, 4 de juny.

Aixecat a les set. Enviada aquesta col·laboració. Em passen un enllaç on parlen del dietarisme en l’espai de lletres a “À punt”. D’acord amb el que diuen Enric Sòria, Toni Mollà i Ramon Ramon sobre la literatura del jo i les seues màscares en les anotacions en temps present amb les seus moltes variables. La revifalla del gènere més obert en la nostra literatura és un fet diria que positiu. Les literatures ben constituïdes s’alimenten molt de la memorialística, de la suposada “no-ficció”, suposant que no siga tot ficció, és clar, en ser articulat amb una voluntat d’ordre i estil o altra.

Desdejuni escolar temptejant els límits de l’interregne entre el son i la vigília, quan el programa de la construcció que ens pensem ser encara oscil·la entre membranes mig amniòtiques.

Sobrevolant hortets virtuals. La literatura que feia Sam Shepard, més conegut com a actor, és de gran interès. Molt atansat als pressupòsits dels “beats”, donant el revers desolat dels somnis nordamericans amb solitaris camins de lletra cap a enlloc. Un tipus anticonvencional, un esperit lliure que encertava les dianes.

La sortida habitual a l’estanc. Garbinet que espavila els espantaocells i un sol nerviüt. El dolç somriure de la dependenta jove que en vore’m travessar el llindar ja estira la mà de dibuix leonardesc cap al prestatge on hi ha els paquets del meu verí de fals cowboy. En un anunci antic de la marca es veia un cowboy a cavall, amb una soga enllaçada. Ara ja no es poden fer anuncis tabaquistes. Els drets dels fumadors són a punt de restringir-los una mica més, però ningú no protesta. El fum del tabac és el gran anatema sanitari i mediambiental. Les emissions industrials i altres fums massius pareix que no els preocupen tant. Deuen ser innocus.

Excel·lents espaguetis a la carbonara per dinar. El relat de la fiscalia de l’estat a la performance del Suprem. S’ho fan venir tot com els convé. Ni la desfilada de testimonis, ni els documents els ha fet alterar ni una mica el que ja porten redactat des de l’inici. Tracte i justícia de l’enemic. La clatellada condemnant, si no ho evita cap alta instància en un darrer atac de lucidesa, serà implacable i d’efectes imprevisibles i llargs. Quant veus un relat deformant i cínic d’uns fets que has vist en viu com van anar, comprens que els nivells d’indefensió són dels que fan por. Per acabar-ho d’adobar, el mateix Suprem que jutja els líders pacífics i democràtics, secundats per més de dos milions de ciutadans, decideix avui mateix que les restes del dictador no es toquen del mausoleu d’exaltació feixista de Cuelgamuros. Un discurs dominant que posa encara més en evidència les covardies de la suposada esquerra espanyola i les mentides oficials de la transició. Jurisprudència que criminalitza el dret democràtic de manifestació i protesta ciutadana. La ferum va tornant-se irrespirable amb tanta incompetència i mala llet.

Han arribat les galerades del llibre nou. Fa trenta anys imprimir un llibre costava mesos i mesos, ara la velocitat és de vertigen –augmentada perquè ha d’estar fet a final de mes. Com l’original ja estava ben treballat, només hi ha un parell de detalls millorables. Em reconec perfectament en les imatgeries, en les càrregues simbòliques i el brou conceptual del llibre. Va encapçalat per dues citacions, una d’Emilio Prados i l’altra de Jacint Verdaguer, que ajuden a emmarcar el terreny de joc dels seixanta-set poemes. Els anys d’espera, de respir pacient i revisions crec que els han provat. Estic fart de dir que la mirada poètica és una de les meues eines fonamentals, però hi ha gent que creu que he abandonat el gènere perquè fa anys que no trec cap recull nou, tot i que en moltes entrades dels dietaris, en les narracions i fins en les novel·les es nota que no hi renuncio a l’escorç líric. En fi, un esglaonet més.

La sortida per estirar les cames i comprar begudes saludables. La lluminositat com dels fons de Velázquez en la monotonia del barri. En tornar a l’obrador més repassada de galerades i ullada a altres carpetes obertes, encara coent-se en el xup-xup lent.

Escoltada l’entrevista de San Abdon a la ràdio benicarlanda al web de l’emissora. Em trobo tots els defectes del món, i més via telefònica. Quan m’ha preguntat pels contes on surten relacions de parella no he estat àgil en dir que a “Circ de puces” hi ha certa representació d’esperits que han trencat els vells rols imposats durant molts anys i les abundoses repressions poderoses.

Nit tranquil·la. Omelette per sopar. L’espai de Graset. El míting plenament ideològic de la fiscalia al judici del Suprem contra els dirigents sobiranistes empresonats. Per si quedava cap dubte de la naturalesa política de la representació que es vol jurídica. A més, una altra retallada de temps per a la resposta que faran les defenses no feta a la fiscalia ni a l’advocacia de l’estat. La vulneració dels drets de defensa han abundat. La negror és màxima. Llegint Piglia fins al son.

 

És bell perquè és fràgil o és fràgil perquè és bell?

 

Dimecres, 5 de juny.

Despert a les vuit. Bach mentre corregeixo les galerades del poemari, que enllesteixo i retorno a l’editor abans de les deu (faena feta no fa destorb). És un llibre molt ric d’intencions conceptuals i registres formals. Quan més el repasso, més m’agrada on arriba. És palmari que tinc una veu i un mon propis. No tenir-ho, després de tants anys d’ofici, seria molt preocupant.

La matinera habitual. La bombeta del talleret encesa. Mirada l’actualitat. No hi ha manera de treure’ns de damunt els franquismes que piloten tants molls de l’estat. Ni reparació ni alliberament ni relat higiènic.

Correu d’Enric Viladot, l’editor de Viena. Acompanyen correctament els esforços presentadors i se’n preocupen. S’agraeix després de sofrir editorets que passen de tot i es pensen que els llibres volen sols; que abandonen l’autor en els seus entra-i-surts de la miqueta d’esbombada.

La sortida a l’estanc. Núvols baixos, sol enteranyinat, airet amb pol·len que fa esternudar. La dependenta, rostre de marededéu gòtica emmarcat per una samarreta blava de l’antitransvasament, amb el logo del nus relligat en traç blanc.

S’entaula el cel rúfol, de corrents tardorals, amb ruixats, a migdia. Després una clariana rabiüda, cops de vent i al remat novament el domini grisenc. Cigrons amb allioli –gratinats- per dinar. Les notícies comarcals. A l’Ebre, L’espècie invasora del cranc blau es menja el caragol maçana i n’ha reduït molt, diuen els experts, la infestada, però resulta que el cranc blau també depreda espècies autòctones, amb la qual cosa el remei espontani queda aproximadament en unes taules. Qualsevol detall nou altera els ecosistemes. Sesta amb crancs blaus del veïnat que fan tot el soroll que poden.

Passejada fins a la biblioteca per resoldre un problema tècnic per a la sortida de la ruta Arbó de dissabte, a la qual s’han apuntat més de seixanta persones de distints clubs de lectura de les biblioteques ebrenques. Una gentada. Normalment ho limitem a quinze, màxim vint persones. És a dir que ens caldrà una mica d’amplificació transportable. Feta la gestió amb la bibliotecària.

De les finestres de l’acadèmia de la Filharmònica emergeixen les notes saxofonistes, que encara ataquen el tema principal de “Rocky” i els costa atacar un sincopat que s’entén que el professor els marca sense resultat.

La passejada, anada i tornada, bona per estirar les cames de la posició oficinista de l’escriptori. Persisteixen els núvols baixos al tendal i hi ha un aire repuntant en gèlid.  Comprat berenar. Ha tornat el caixer expansiu, que ha sigut pare i no en parla d’altra cosa amb les parroquianes conegudes.

En ser a refugi, ullades desganades a carpetes i sobrevolada per diverses pàgines periodístiques i culturals.

Nit de costum. Llegint Piglia i Duras.

 

El “Baudelaire” de Sartre es una ejecución, es decir, un proceso en el que se condena al poeta recurriendo a su biografía. Parece que Sartre quiesiera hacer ver que la decisión de ser un poeta (o de vivir como tal) es condenable porque supone elegir lo imaginario.

Nota de 1964.

Ricardo Piglia (“Los diarios de Emilio Renzi”).

 

Dijous, 6 de maig.                            

Alçat a les vuit. El pal·liatiu Bach i el consol de l’olor de cafè que envaeix l’estança. El majordom s’ha pres cinc anys sabàtics o potser se’n ha anat a assistir Thomas Mann allà on el temps ja no hi compta.

Les maniobres submarines de les primeres passes: sospito que cada dia tenim que reaprendre a caminar drets, contravenint la memòria quadrúpeda.

La sortida estanquera. Assolellada tendral, temperatura més tèbia. L’aparent apatia del barri, on rere certes cortinetes fa la impressió que bullen indústries de les més antigues del factor humà. A més d’absurda i manta vegades dolorosa, te l’has de guanyar, la vida.

“El quadern gris” de Pla ha sigut traduït al xinès. Potser el fals pagès del mas de Llofriu en tenia més de quatre coses de les mil·lenàries savieses orientals i els lectors que recol·lecte el dietari de joventut, corregit en la maduresa, tinguen una mica de bona companyia a la vora de la llar parsimoniosa del nostre cabdal prosista. ¿Quantes novel·les de l’any d’edició del quadern, 1966, nostres i de les literatures de la contornada, han cridat l’atenció dels editors xinesos? En deuen ser ben poques. Ignoro com haurà anat la cosa amb la censura de la dictadura roja, però altres títols planians no l’haguessen passada: el seu anticomunisme de pedra picada les engaltava pel dret.

Li passo a Joan Bel Oleart les ratlles que dedicava a sa mare en aquesta llibreta i pareix que li han agradat. A vegades altres mirades, des de les xambes de l’atzar o d’un petit episodi ens expliquen vessants de familiars o de gent propera que ens són descoberts o enriquits.

Rellegint el “Curs de filosofia en sis hores i quart” de Witold Gombrowicv quan em canso de la pantalla, abans de dinar. Kant comentat pel polonès que quedà atrapat a l’Argentina per la darrera guerra general, es torna d’una encomiable transparència i amb tocs de subtil conya ballable. El narrador, assagista i dietarista deia que li resultava un misteri que llibres interessants de Shopenhauer –i els d’ell!- no troben lectors. Devia ser una modalitat polonesa, potser argentinitzada, de candor o d’ironia?

Amanida d’arròs per dinar. Les notícies, arran de la indigestió. Ja no li queden vergonyes que exhibir al muntatge transicional. Una mica de migdiada. La claror que entra a topets rossos pels ullets de la persiana em recorda uns versos de Gabriel Ferrater on apareix la imatge.

Anant d’una carpeta a una altra a la tarda, amb esgambis per mirar reportatges naturalistes i culturals.  Nit asserenada. Llegint Duras, Gombrowicv i Piglia; festival de multiuniversos.

Pa amb tomaca i pernil per fer un mos. Mirat l’espai de Graset al 3/24: la causa general contra l’independentisme, amb assenyalaments en totes direccions i argumentaris suposadament legals estirats i deformats a la carta.

 

Als poetes optimistes se’ls apareix un dia la Història sense filtres i queden molt tocats. Li passà al gran Jorge Guillen i els passarà als seu néts, que fa l’efecte que no es miren les notícies.

 

Divendres, 7 de juny.

Dempeus a les vuit. Aconsegueixo dormir una mica més i millor. Al correu, la prova de la coberta del llibre nou. Han trobat una solució bona per a la il·lustració, lligada a la idea del títol, que surt d’uns versos d’Emilio Prados: “Oliverar de l’aire”.  Dono el vist-i-plau, endavant les atxes. Anem a tota metxa. Em vaig assemblant cada vegada més a la mena d’escriptor que vull ser.

Peces de Jordi Savall a la gramola governada pel robotet Ramir. Tots els matins del món amb les seues coloraines, aromes i fetors. El nervi del cafè, la magdalena a la recerca del temps perdut, la frescor del silenci pigat de xerricada pardalera del pati, la continuïtat del somni, la dolça acidesa del primer cigarret.

Jesús Tibau envia una salutació, en enversada de jota, a la presentació de la tarda, per ajudar a difondre l’acte. Un detall graciós. M’espera un cap de setmana de molta exigència energètica. Primer remugo tot sol, que m’aparten de la quietud enfeinada, de la monotonia solitària, m’incomoda. Però després tempero la irritació i em plantejo la filosofia rasa de fer una cosa darrera l’altra, partit a partit, com diu Pep Guardiola, i calmo els nervis i fins frueixo d’anar teixint el tapís i gestionant estoicament tota la socialitzada abrupta. Pateixo massa perquè m’agrada portar-ho tot lligat d’entrada, però la tendència al país de tants de confiar-se a la improvisada de darrera hora és una força ineludible i més val agafar-s’ho pel costat que menys crema i aplicar-hi ungüent d’ironia a dojo.

La lupa i l’amenaça de l’Agència Tributària imperial sobre el petit comerç i els autònoms, mentre els grossos ja se sap, tenen enginyeries convenients i amplis marges de maniobra. L’ascendent socialista ja es comença a notar.

La sortida a l’estanc i al súper. Assolellada esplèndida, caloreta entenimentada. Del cupó dels cecs em tornen un euret i el torno a invertir per vore si l’atzar decideix jubilar-me de tantes fatigues a benefici d’ànimes. Comprada maionesa: la dictadura dels anuncis matxucants, vore una marca a la lleixa i recordar la tornada del jingle- amb aires de soul.

Migdia d’habitud. Escalopes amb amanida per dinar. L’actualitat de l’apocalipsi a terminis: la banalitat no coneix fronteres. Turisme radioactiu a Txernòbil, causat per una sèrie dedicada a la terrible catàstrofe nuclear. Mirat per costat positiu, banalitat per banalitat s’endevina un mercat possible per a les comarques deprimides que acullen diàriament la temeritat d’uns reactors revellits, que no paren de tenir incidents plens d’emoció, dels quals no en sabem de la missa la meitat.

Sesta inquieta. Toaleta i vestimenta. Cap Tortosa. Tarda calorosa. El barri històric, animat. Saludada la bibliotecària. A la sala on hem de fer la presentació hi ha organitzada una “bebeteca” amb tot de criatures i una monitora somrient–olor de colònia infantil. Ajustem la microfonia de la sala. Arriba Miquel Àngel, prenem un refresc en una terrassa de la plaça de la Rosa. Conversa festívola. Tornem a la biblioteca. L’acte va bé. Prou genteta, per a com van aquestes coses –una trentena d’ànimes. Fem la “Lletania puçosa”, queda bé. Col·loqui participat. Ernest Redó, el mestre i músic conegut per Sant Jordi, llegeix un dels contes i el comentem. He improvisat molt sobre el guionet bàsic. Digressions curioses. Firmats prou exemplars i conversa amb els sol·licitants. Una senyora em diu que ha rellegit diverses vegades “Quaderns deltaics”; una sorpresa gran. En enllestir –Miquel Àngel marxa cap a Barcelona- mos en un establiment ampostí especialitzat en entrepans. Acabada la tanda de presentacions de “Circ de puces” fins a altres propostes. Hi ha la possibilitat d’anar a Tàrrega, moguda per la poeta i traductora Montserrat Aloy. Ja vorem si qualla.

 

La imaginació és la veu de l’atreviment.

Henry Miller.

 

Els perdedors, com els autodidactes, sempre tenen coneixements més vastos que els guanyadors. Si vols guanyar has de saber una sola cosa i no perdre temps amb les altres: el plaer de l’erudició està reservat als perdedors.

Umberto Eco.

 

L’ instint dicta el saber i la intel·ligència el pretext per eludir-lo.

Marcel Proust.

 

L’art és llarg, la vida una breu

suma d’angles cecs, de partícules de pols

en el raig mandrós que desconeix

el nom de les coses, les agredolces

sintaxis de l’amar, l’arpegi del brancatge

que es torna somnolent vitrall.

 

La carrera literària em sembla irreal, tant en essència com en el profit que hom espera treure’n d’ella.

Maurice de Guerin.

 

Dissabte, 8 de juny.

Aixecat a les set. Fotos des de la biblioteca i d’alguns assistents de la presentació. Un altre enregistrament de la “Lletania puçosa”, crec que quedà eficaç i prou juganera: els jocs fonètics i les sanefes del clarinet, ben empastades. Amb M.A.M. vam comentar que la cosa donaria per a tot un espectacle, i sí, té recorregut. Ara només faltaria el temps necessari –les agendes rebotides.

Em recull Maria, l’actriu i escenògrafa, i fem cap a la biblioteca. Temps per fer una mica de xerrameca a l’ombra –cau una assolellada de dura verticalitat. Va arribant gent dels clubs de lectura d’arreu de les terres ebrenques, colles de Flix, Ascó, Tortosa, Alcanar, La Ràpita… Hem aconseguit una amplificació portàtil de les que porten els guies turístics. Fem la ruta condensada, una excursió amb una gentada, més de seixanta persones. Semblem una manifestació pels carrers ampostins –evangelistes? Sindicalistes? Tot i haver de sintetitzar molt em penso que les pinzellades essencials sobre l’obra i la figura arbonianes queden ben traçades. La majoria dels participants han llegit només “Terres de l’Ebre”. Com porto el tema molt treballat em puc permetre variacions improvisades, amb la qual cosa cada sortida és una mica distinta i no un rotllo llençat mecànicament. Acudeix l’alcalde a saludar els participants. En enllestir, cafè amb Maria, en una cèntrica terrassa aombrada, repassant les diverses bregues on som clavats per ajuntar els quatre muntets de sal de la supervivència.

Amanida russa de cranc i mandonguilles per dinar –viandes precuinades del súper. Sesta necessària. Carregat l’equip després i cap a La Lira, per muntar, provar el so i supervisar que tota la intendència del càtering estiga a punt. El sopar benèfic en favor de la lliga contra el càncer comarcal. Dissabterada amb sobrecàrrega de frec social. Els contrastos: passo de la soledat concentrada a la feinada enmig un fotimer d’ànimes de totes les edats. Les maniobres del muntatge, amb els ja sabuts atacs d’histèria del sanedrí gerontocràtic –predomini femení-, capaç de desgavellar amb gran alegria i a darrera hora el que està previst de fa dies. La gent lleidatana del càtering, acostumada a tot, va solucionant els nous imprevistos. Un dels cambrers se’m presenta com a “disc-joquei” i vol ajudar-me a sonoritzar. Em parla de subgreus i altres enormitats del seu gènere. El més delicadament que puc li dic que em deixe en pau; l’ambient histèric s’encomana, tot i fer propòsit d’indiferències estoiques, que aguanta un parell d’hores i prou.

Marge per tornar a refugi i descansar una mica i canviar-nos l’indument. Llegeixo Piglia una estona. Tornem a La Lira. Conversa amb el cap de colla  del càtering. Avui tenen tres compromisos, l’ampostí, a Lleida i a Barcelona. Molt professionals, la coreografia eficaç la dominen. El sopar. Discursos d’autoritats, un parell de metges, que sempre diuen més o menys el mateix sobre la prevenció amb el càncers. El menú, més que correcte, amb uns caragols a la llauna, sobrevivents de l’aplec del caragol lleidatà, memorables. Menjo poc i controlo l’alcohol. Posats a la taula de la colla del barri de Les Quintanes, amb algun friqui prou impresentable inclòs. El sorteig dels regals. Em toca un folre dibuixat amb un esmòquing de tebeo per mantenir botelles fresques. Hi ha l’actuació d’una “drag-queen” –de la parella de decoradors que han posat color a la vetusta sala de ball. Moltes taules, conscient del públic que tenia al davant, fent un número assentat en la revista clàssica d’El Paral·lel, amb molts recursos en la interactuació. També ha cantat una rondalla local de jotes tot desfilant entre les taules, i nosaltres hem fet un concentrat de més d’hora i mitja tancant la gala benèfica. Molta calorada, la gran suada a l’escenari. A les tres de la matinada som amb l’equip guardat. Mal de peus i amenaces de gran queixa per la zona lumbar. En tocar llençol m’adormo als deu minuts.

 

Sempre fa falta un rampell de bogeria per desafiar el destí.

Marguerite Yourcenar.

 

Diumenge, 9 de juny.

Aixecat tard, però no prou tard, a les deu. Les lumbars no han descansat i encara toquen la concertina (automedicació de xoc). La cantata trenta-sis de Bach –lloat sia el cel! M’arriba un gavadal de fotos de la ruta Arbó: entre els predicadors en excursió i el guies turístics va quedar la cosa, em fa l’efecte. Missatge de Jesús Tibau per anar a enregistrar al seu programa de llibres. Poques ganes, per variar, d’augmentar la confusió, fart de sentir-me, darrerament, trobant-me, com sempre, tots els defectes del món, però li dic que bé –també vindrà Miquel Àngel amb el seu clarinet dadaista. Farem una mica més de xou, ara filmat. El llibre de poemes deu estar coent-se en uns obradors o altres de la Ribera Alta. Tot més o menys va endavant. La “tour de force” d’aquests dies només faltarà rematar-la avui a La Sénia, plaça tranquil·la.

L’espectacle d’anit a La Lira, curiós i contradictori. La “drag” va fer avançar els rellotges de molts dels comensals. La rondalla els va endarrerir a la nostàlgia apegalosa, i nosaltres navegàrem per la mitja pensió entre les ràdios de postguerra i algun himne del rock català en el segment final. Comença a pesar-me molt la feina de la ballaruga. Ganes de fugir-hi només es puga. Un circuit cada vegada més llardós i ple d’obstacles de tot pelatge, des del caprici autoritarista dels iaios d’una junta de llar de jubilats que juguen amb els compromisos reservats, als “col·legues” d’altres paradetes que ho rebenten tot i claven colzades salvatges per quatre “bolos” mal pagats.

Llegida una entrevista a Antonio Gamoneda, d’una fondària i lucidesa del fet poètic i les gangues de les repercussions com a retops secundaris. A les antípodes dels xamans que refusen tot experimentalisme titllant-lo d’hermètic. No, com diu el gran Gamoneda, no es pot llegir un poema com el BOE o com un article periodístic (com diuen altres emparrats sentenciosos i de compàs curt).

Tot i l’espessor del matí, remiro la galerada corregida definitiva del nou llibre de poemes i m’agrada on va. Ganes de seguir aprofundint en les possibilitats dels registres del “saber no sabent” que diu Gamoneda; més acordat amb els plantejaments del poeta lleonès que els d’altres oficiants. No he deixat d’escriure poemes, però com els darrers anys han sortit tot d’obres en prosa dietarista i narrativa hi ha qui creu que he abandonat el gènere, però no, segueix sent a l’eix fonamental fins quan treballo en narrativa. La poesia és amant infidel i hi ha temporades que no es mostra massa, però acaba tornant, quan ella vol, i li tenim la taula parada.

Missatges de lectors pel “Circ de puces”, algun afectuosament exagerat de ditirambe. Aqueixes petites mentides pietoses, una dutxa tèbia i l’ ibuprofè em van apaivagant la queixa lumbar.

Mirant pàgines a l’atzar. Els compassos d’espera fins tornar a plantar el guinyol de la música ballable, afer que em posa cada vegada de més mal humor.  Pollastre rostit, encomanat, i grapadet d’arròs blanc per dinar. Becaina superficial, cronometrada, que no rebaixa el solatge cansat.

Carregat l’equip, mode zombi. Cap a La Sénia hi falta gent. Claror esbatanada, caloreta. Descarreguem i muntem amb el tremp de la càmera lenta dels poc descansats. Marge per prendre un cafè amb gel. Florentina, l’encarregada de la cafeteria del centre social, ens dóna a tastar un dolç que ha fet. Hi ha una parella nova a la plaça, arquetípica de cert tipus de barcelonisme clàssic: ell callat, hieràtic; ella que ho comenta tot des d’una superioritat fatxenda. Pel que diuen han comprat una casa a La Sénia, on pensen venir cada quinze dies. Abans d’acabar de muntar, ella ja ens demana si portem uns temes que li agraden. No els hem de portar…

Sala plena, ambient relaxat. Contra tot pronòstic, per les condicions físiques,  fem una molt bona actuació, refrescant segments del repertori, per a la nostra salut mental sobretot, evitant calcar el guió d’anit –el públic és lleugerament diferent. Bon so de la sala, tots els matisos a lloc, podent tocar i cantar sense l’espès embalum ambiental d’anit a La Lira.

Un cigarret al descans, a l’ombra dels pins del tros de parc de davant del centre. Conversa supèrflua amb un dels parroquians fixes dels que encara fumen. Seguim amb un to excel·lent a la segon part. La segona part, a La Sénia, ha de començar, per costum inalienable, amb una sardana. Hem fet “La Llevantina”, de Vicenç Bou. Els habituals han fet la rotllana al bell mig de la pista. Per a la transició entre la sardana i una ranxera hem fet “Ball de Rams”, de La Trinca. Estrenada també una tarantel·la  que es balla en grup sincronitzat. La nostra versatilitat adaptant-nos a cada plaça és àmplia.

La parella barcelonina ens felicita. Es nota que tenen pasta llarga. Com l’han acumulada? Ell té aspecte d’industrial de la vella escola (tèxtil? Immobiliari?) i potser de ser partidari de les senyoretes que fumaven –porta un barret fort. Fan aspecte d’haver-hi votat Convergència –i potser fins el P.P.- més d’una vegada. Nivell de lèxic, en algun moment, dels dies de les novel·les de Rodoreda, amb els barbarismes habituals. Però, tot i que l’encarregada romanesa entén i parla perfectament el català i els ho diu, quan se li adrecen es canvien a un castellà ortopèdic, traduït directament de les formes catalanes.

A les nou tocades desfem la via. Un gatet atropellat a l’asfalt (a la vinguda no hi era) i una llebre aturada en un marge com esperant el canvi de semàfor amb una civilitat distingida. Descarregat l’equip, mos als italians del barri: l’oferta de la “Pizza party” dominical, set eurets per una pizza, les millors de la contornada,  i una gerra de cervesa reparadorament gelada.

En ser al cau intento llegir unes pàgines de Piglia, però m’adormo enseguida. Els ossets dels peus remarcats com en un dels dibuixos anatòmics de Leonardo, però amb traç de pessigada dolorosa; les cames carregades i les lumbars amb fumejat tenebrista. Han passat avall les nits de “bolos” enllaçades sense tocar el llit. Ara, les pallisses com les d’aquest cap de setmana tenen ressago de dos dies. La pila d’almanacs no és impune.

 

A aigua de roses, a tabac i rom. O a fem. Però un relat ha de fer olor.

 

Dilluns, 10 de juny.

A dos quarts de set ja en tinc prou d’enllitada. La cantata bachiana trenta-cinc. El luteranisme donà Bach. Antoni Gelonch ha escrit una completa totxana sobre els ascendents en tots els camps del luteranisme que explica moltes de les tessitures on som posats. En hem saludat pels tirabuixons virtuals.

Missatge del periodista  Joan Safont, que resulta que és arbonià. Veu d’ironia crítica en diverses tertúlies on participa –a la de Graset, per exemple. Tampoc s’explica l’oblit injust que sofreix l’obra del novel·lista i biografista. Potser entre tots aconseguirem que se’n torne a parlar i valorar-la com cal.

Les escruixides corporals han minvat el suficient. Els ecos de circular entre gernacions animoses dels darrers dies també van esmorteint-se. El luxe del silenci després de Bach, picotejat de càntics de pardals, i de la lentitud, en la dillunserada, guanyat a pols. Evidents plaers de solitari. En la soledat es sent la veritat, escrigué María Zambrano. Però, de la veritat només en tenim un bocí  d’espill, el propi, i la tan camuflada veritat general i definitiva ens passa alta i llunyana.

Fetes unes ratlles per saludar el poemari del vinarossenc Manel Vallés, per si li fan servei d’una manera o altra. M’envià el llibre fa setmanes i tenia pendent fer-li un retorn o altre. “Sal negra” pareix la desembocadura d’unes quantes decepcions, potser estafes sofertes, païdes amb el pas del temps i decantades en uns honestos versos de línia clara que busquen l’expiació esperançada de la bellesa. En alguns dels poemes empra mesures orientals, que tanta fortuna han fet en el gremi líric en les darreres dècades. Ens teníem vistos de saraus esparsos, però amb l’espai de Mariola Nos i mitjançant els correus virtuals  hem pogut parlar-nos més. Psicòleg i educador social, va treballar a Barcelona fins a la seua jubilació, fa dos anys, després de la qual ha tornat al seu terròs nadiu.

Obro carpetes que vaig treballant, me les miro i no em decideixo, a primer cop d’ull, a posar-me en una o altra. Planejada per la presumpta l’actualitat, que potser té cinc-cents anys o més, naturalment. El sistema va matant gent, però semblen accidents o “mals necessaris”. Els altars dels sacrificis en nom d’un suposat progrés que ens porta a mal borràs.

A l’estanc. No tenen reserves de la marca de verí que gasto i m’entra el dilema de triar una segona opció, aromes hamletians menors.  A la verduleria del barri, comprades tomaques d’ensalada i un enciam. El propòsit de tornar a la dieta més favorable per a les defenses físiques. Garbinet tonificant en les ombres i toc ferm al sol.

Escric una estona en tornar a l’escriptori i decideixo en quina carpeta cremaré unes quantes hores. Amanida i tall a la planxa per ben dinar. Les notícies comarcals, comencem amb els incendis forestals estiuencs. Les universitats es queixen de falta d’inversions. “Que investiguen ellos”, escrigué un dels Unamunos dels diversos que podien aparèixer.

Sesta amb bavejada plaent. Així i tot encara perduren les restes dels concentrats esforços del cap de setmana. Rebuda una salutació del poeta i periodista David Castillo, a qui fa segles que no veig.

Compres de queviures, al tardet, en una gran superfície. Els temples de la gran roda de hàmsters. I certament, l’abús del plàstic en els envasats és monstruosa. Una cervesa a la terrassa dels italians del barri. La claror allargassada perllonga l’animació dels carrers. L’arbrat del parc dels Xiribecs en la proximitat. L’accent de les xicrandes en la verdor groguejant. Llegeixo, en ser al cau, Piglia i altres papers. Truita de gírgoles i una mica de formatge tendre per sopar. Mirat un tros de l’espai de Graset. Una entrevista a Guillem Frontera, que em cau molt bé.

 

El resultat natural dels programes neoliberals és la ira, el ressentiment i la frustració.

Noam Chomsky.

 

(Salconduit)

La temperatura de l’epifania a contramà,

la confitura de les boques de desdir-se,

l’estatura de l’urpa elemental,

el coll ofert –blondes de Modigliani-,

la desfeta de les absentes esbatanant

les portes de la percepció,

el pit-roig que festeja un vetust capitell de fullam,

el crupier astut que es camufla d’atzar,

l’alliberant resposta en oblidar fites i delmes,

el salconduit universal de les ales emmirallades.

 

Campanya pels drets lingüístics