Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

cordalIgual2019Dimarts, 11 de juny.

Despert a les set. Ullada, ull de peix somnolent, a aquesta llibreta. Tramesa als obradors de can Maura. Prou escurat el cansament del cap de setmana. Pareix que la capacitat de recuperació encara rutlla eficaçment. El nervi de la cafeïna, la crossa de la nicotina, la benedicció d’unes peces de Joan Cabanilles interpretades pel grup de Jordi Savall. Dimarts, faves a grapats!

Llegit un article d’Abel Cutillas sobre Jesús Moncada, un altre secret massa ben guardat que en realitat hauria d’estar viu a les bases troncals de la nostra literatura. Les confusions i despistades potser són símptomes de les acaballes que transitem en la fe amb la paraula i en les necessitats de l’idioma.

A l’estanc. A l’altre, el dels músics, més al sud del barri, perquè a l’habitual segueixen sense tenir la marca de cigarrets que gasto i la triada com a alternativa ahir no em dóna tot el sabor que m’agrada –amb un retrogust de lloros tropicals al fons. Caiguda de temperatura a registres tardorals. Recuperada la rebequeta. El fregolisme a l’armari.

Llegit, en tornar, un article de   Marina Tsvietáieva, del 1932, sobre Goethe. Una lliçó magistral de poètica i vida. Segona sortida, llarga. A l’ajuntament a registrar un paper, vist l’alcalde, salutació correcta i tímida (és tímid fins a l’enrojolada de galtes, però ha millorat molt, ja domina les polideses i astúcies del poder). Després a la merceria, que fa unes tardes era un catau macilent i càlid ancorat en els anys seixanta i en la matinera té una llarga cua de senyores triant filatures i repassant l’actualitat xafardera. A la plaça de Cecília Meyer de Carvalho, davant de la casa familiar on fem una de les parades de la ruta arboniana, hi ha el mercat de la verdura, amb majoria de pagesos que ofereixen els productes de la collita pròpia. Comprades unes tomaques d’ensalada. Ambient clàssic dels mercats de carrer, amb gent que s’atabala o vol saltar-se la tanda, i el guirigall del regateig que acaba amb el regal d’una cabeça d’alls (bona estratègia de venda, antiga com l’anar a peu). Un cop d’ull també a la part de la roba, a la plaça del mercat i els voltants. Adquirits uns mitjons negres. Públic i venedors molt mesclats d’orígens i poètiques. En un racó, tocant d’una cafeteria, un xicot morè, potser pakistanès, repentinat amb pàtina de gomina, canta estàndards ajudat per un petit amplificador. En un cartellet s’anuncia com a “cantant pop líric”. Pres un tallat a la cafeteria de La Lira, local amb solera de temps reculats, de quan ens portaven de la mà als aperitius dominicals de l’univers dels adults. En una pissarra, en taulellets guixats, els resultats de la segona catalana on juga l’Amposta. Clientela jubilada, majoritàriament. Dos homes sorruts s’expliquen els resultats dels seus divorcis, amb discurs de masclisme arravatat. Quan arriben els de Lleida, tanquem el darrers detalls del càtering de dissabte. En poques hores l’oratge s’ha posat més rúfol i fred, ràfegues llevantades n’augmenten el carés a contrapeu de les calorades de fa dos dies.

Vista la brillantíssima intervenció de l’advocat Xavier Melero en el discurs de conclusió de les defenses al judici/performance del Suprem. Cita, al remat, José Luis Cuerda i William Faulkner, i més d’un haurà d’anar a l’enciclopèdia virtual a mirar-se qui eren aqueixos tipus, potser també rebels i sediciosos. Dissabte, en la ruta Arbó vaig citar Faulkner com a escriptor amb paisatge propi emmirallat en el delta del Mississipí i com fou un dels models del jove Arbó. A Cuerda el segueixo en la seua divertida pàgina –bromes i veres- en els lliscants regnes de les piulades. Sopa d’escudella per dinar. El canvi de parer del clima justifica recuperar la vianda. La veritat és que els canvis sobtats són clàssics en les transicions de la primavera a l’estiu, però el relat de la crisi climàtica fa que els comentaris ciutadans siguen d’amoïnada. Les altres notícies: controlat finalment l’incendi del Perelló que cremava des d’ahir. Dues-centes hectàrees calcinades per la irresponsable crema de rostolls en una finca. Patint des d’ahir per l’editor Àlex Ferré i la seua companya, Josepa Vilurbina, que tenen la casa posada a la zona. Els he enviat un correu i pareix que estan bé, que la seua finca no ha estat afectada. La majoria de boscatges van abandonats i el combustible és copiós. No s’endevina cap política de prevenció. Deu ser que els plans de prevenció, generalment parlant no se’ns donen bé per aquestes latituds tan afectes a la improvisació, al lament i a no sentir-se’n ningú responsable de res si van mal dades. Sesta positiva, la grisor l’acompanya amb bromalls de boscúries quasi artúriques.

Llegit un article sobre els darrers temps, amargs, de Juan Goytisolo, pràcticament en la indigència, deprimit, sense poder escriure, sense poder seguir pagant els estudis dels seus tres afillats. Una situació que pareix que el portà a acceptar el premi Cervantes, que sempre havia repudiat. Estava en desacord amb molts dels seus posicionaments sociopolítics, una curiosa incomprensió cap a la nostra cultura, havent-hi nascut a Barcelona, i amb determinades manies i capricis arbitraris en les valoracions d’autors i tradicions. Però fa molta tristor la seua situació en els darrers anys, sobretot perquè explica molt de com tracten els seus literats en les terres celtibèriques, on l’al·lèrgia a la lletra impresa és secular i creix.

Em conviden a diversos actes de l’any Brossa, on hi ha també una revisió de l’obra de Maria Mercè Marçal. Tot a Barcelona i en cap de setmana, incompatible amb el modus vivendi d’ara mateix, assentat essencialment en el circuit de la música de ball. En algun moment Marçal dialogà amb les formes brossianes, sobretot en un llibre de sextines, que fa anys que no remiro.

Tarda lenta. S’ha aclarit una mica la grisor, una promesa de clariana sense recorregut. Conversa amb una autora xilena, molt seguidora de Bukowski. He conegut poques dones, per no dir cap, a qui els hi fes el pes el “brut” Xinaski. En coherència també llegeix Carver, i Fante, el precedent més decisiu en la literatura bukovskiana. Deu ser una escriptora jove, potser mig gòtica o punki, governa una pàgina enxarxada dedicada completament a l’autor de “La sendera del perdedor”. L’atzar ens ha fet intercanviar unes paraules en una de les estacions dels tramvies líquids.

Visitada la pàgina de José Luis Cuerda, per si s’ha assabentat que el penalista Melero l’ha citat amb substància en la sala del Suprem, en les acaballes d’un judici tan surrealista com les seues pel·lícules. Llàstima, pel que fa al divertiment, que a unes persones se les vol condemnar severament per les seues idees, portades en un programa electoral, votades suficientment. Com ha dit el brillantíssim advocat defensor, en tot cas la cosa no passa d’una possible desobediència, res de rebel·lions violentes. El full de ruta independentista ha quedat clar, i Melero ho ha explicitat, que volia forçar un diàleg, una negociació amb l’estat. Que un afer polític s’haja portat per la via judicial només demostra la poca talla, la covarda inhibició de dirigents com Rajoy. Segons obre el Suprem, la jurisprudència que establirà sobre la dissidència política i els drets fonamentals a la crítica i a la manifestació en una democràcia seriosa, pot acabar d’enfangar els mínims ressorts del pacte convivencial bàsic. Cap senyal, cap comentari del cineasta en la seua pàgina, sempre enginyosa i amb càrregues de profunditat embolcallades de bromes hereves de l’absurd i el surrealisme –més de les branques buñuelianes que de les franceses, i diria que amb pouades en aquella colla de “La Codorniz”.

Llegint Ferran Sáenz Mateu i Ricardo Piglia a la nit –les lubricacions de l’assagisme. Mirat el programa de Graset al 3/24. Els brillants discursos de les defenses en el judici del Suprem, desmuntant peça a peça el relat forçat de la fiscalia. Pres el primer tassó de gaspatxo de la temporada per sopar –i una amanida amb formatge tendre- per sopar. M’adormo d’hora, bona notícia.

 

Dimecres, 12 de juny.

Dempeus a un quart de vuit. Llegit un bon article de Carme Riera sobre Maria Mercè Marçal, demanant més presència de la seua innovadora obra poètica. I un altre, dels clàssics del repertori monzonià, amb un punt de conyeta escatològica,  sobre l’abús de paper higiènic llençat pels tubs domèstics.

Baixo a comprar tabac. Una veïna neteja l’entrada de l’edifici. “Bon dia”, “bon dia”. Dir bon dia ja és fer literatura, deia Fuster en un aforisme. La frescor i netedat de l’aire a les vuit del matí. El sol manyac que encara tempteja els ruscs dels humans. El pub més canalla del barri, oh, sorpresa, obre abans de les vuit. Establiment obscur, amb uns groguencs llums encesos. En un taulellet de ceràmica, damunt la cafetera niquelada, la suposada efígie del comte Dràcula, superposada als rotunds merlets d’un castell. En bandera, en majúscules regulars, esmaltades en color verd, posa Transilvània. La força dels relats llegendaris en un paisatge. Massa d’hora per heure-se-les amb presumptes vampirismes –i menys encara amb la visió d’uns empalats. Prenc un tallat. Cambrera joveneta, potser més colombiana que transilvana, encara mig adormida. Cafè horrorós, que amenaça en ser un eficient purgant.

Retorn al meu racó monacal. Obro carpetes per decidir en quina inverteixo la matinal. Veig que diverses pàgines més o menys literàries comparteixen aquest blog. No sé qui les anima. En l’escampadissa virtual no saps mai on fan cap els materials, i, per descomptat, també hi ha policies del pensament vigilant, preufeters del Germà Major que ens voldrien protegir de nosaltres mateixos. També s’ho mira personal que no m’estima gens i potser busca incriminacions, o les fabrica descontextualitzant una frase o un fragment. No hi ha lleis que decreten distàncies, en aquests assumptes vaporosos. Resignats a que el que donem obertament, en un acte podríem dir que fins amorós, puga acabar regirat per caparrons perversos. No, no hi ha tanques ni drets d’admissió en aquestes juguesques.

Múltiples conyes amb la citació del penalista Xavier Melero a William Faulkner. En la immensa majoria s’entrelluca fàcilment que els participants dels jocs florals oberts ni l’han llegit ni pensen fer-ho. El passat dissabte, en el passeig ampostí de la ruta Arbó, citava Faulkner com un dels models en la formació del narrador ebrenc. I ahir i avui, casualitats o causalitats de l’atzar, el nom del novel·lista del Mississipí és al capdamunt dels podis enxarxats, per la cita del destre penalista al Suprem. La vida, sí, a vegades és com una pel·lícula del gran José Luis Cuerda.

Segona sortida, la tabaquera. Una dona gran li explica a una altra coetània, amb doctoral displicència estoica,  que se l’escolta, que pateix una tendinitis a l’orella. M’ha entrat la rialleta desfermada. Definitivament el dia ha començat en clau Cuerda. Una bigarrada barreja de necessaris i contingents, per variar.

Gaspatxo i amanida amb molles de bacallà per dinar. Els darrers compassos del judici al Suprem. Segons quina siga la sentència marcarà una fita inquietant en la política dels propers anys. Sesta breu. Treballant en una carpeta oberta després. Hores de pati mirant pàgines de lletres i art. Una pàgina de “papers vells” recupera un article de Josep Maria de Sagarra sobre unes seues relacions madrilenyes: uns retrats formidables. Una prosa plena de gràcia, lliscant, amb swing i subtext murri. I la sensació de que l’escriuria en vint minuts, entre vermut i vermut, sense errar ni un sol adjectiu, a la primera.

Tastat, per sopar, un producte amb molta pregonada propagandista, d’inspiració oriental: un fideus amb microscòpiques il·lusions de pollastre. ungladetes de verdura especiada i un sobret de salsa de soja per regar el conjunt reunit en un pot gran, i que es prepara en tres minuts al bany Maria. Una mediocritat acceptable, que recorda els restaurants xinesos de la zona, que no fan cuina xinesa, només una diferida aproximació a la cantonesa.

La dreta extrema blanquejada com a animal de companyia per formar governs. Les politologies racionalistes no serveixen en contextos sistemàticament deformants.

Llegint Piglia i Duras; mirat el “Més 3/24”. Vist per a sentència el judici del Suprem. Els al·legats finals dels acusats, de conscient to polític. La sentència marcarà més del que sospiten moltes arrogàncies. Massa segments predemocràtics remenen les cireres en un estat d’arrel castellanista on la unitat de l’invertebrat ensenya dogma religiós i la diferència dels pobles ni es concep.

 

Com deia el gran Onetti s’acaba sent distint quan no t’ho proposes.

 

També som les coses que no necessitem.

 

De pas i a la intempèrie. També són trets per fixar certa identitat…provisional.

 

La visió d’un vell sifó. L’elegia del vermut dominical dels adults, quan ens donaven taronjada preventiva i, és clar, la paradoxa del discurs.

 

No arribarem. Però no aturem la petjada.

 

Diuen que hi ha països –i empreses- on pensar s’estimula i es remunera.

 

Són les nostres limitacions i repressions que estreteixen les realitats.

 

No volen l’amistat i la seua possibilitat d’ampliar marges cap a l’assemblea.

 

Si assumeixes la teoria de les reencarnacions perfeccionants pots fer-te la il·lusió de que el bitllet de la vida no és només d’anada.

 

Potser al final trobarem el desllorigador i ens repartirem la misèria.

 

Dijous, 13 de juny.

Les set i el fanal gris a la celístia. La redempció il·lusòria del cafè. El programador que es posa “paolocontista”: buon giorno. Els periquitos que engeguen el seu càntic qui sap si de celebració o de reconeixement territorial; la innocència entre claudàtors. El dia de Júpiter per intentar una cosa o altra de les que no cotitzen en les llotges d’acer. La literatura, com l’art en general, és la demostració de que amb la vida no n’hi ha prou (Fernando Pessoa).

Se’m van acudint detalls per a una trama novel·lística. Avui, un tros de somni mig gòtic aportat pel servei de guionistes de la testa, que no s’apaga mai del tot, pel que pareix. L’anoto en un paperet i l’entaforo en una carpeta. Crec que no tinc el cos per a novel·les. Potser pot donar per a un relat breu. Ja ho vorem.

Sortida enjorn. A l’estanc. Borrimegen vaporosament els plafons de nuvolades baixes. L’olor reviscolant d’aigua de mar i de peix en passar per davant de la pescateria de fresc –n’hi ha una altra de congelats. El somriure de la dependenta, que a dies és una ganyota més forçada, com avui. Fumo una cigarreta parat en una cantonada. La gelor suportable, la mànega curta agosarada, com si fos un estibador nòrdic. Però no he guardat fusta a cap moll. He fet faenes bastant físiques, però no l’evocada per Salvat-Papasseit. Quan t’atures la vida es posa en marxa al voltant, com opina Espinàs, i t’ofereix l’entramat de dotzenes d’històries possibles. Observar, i no ser observat, és la substància cabdal de l’ofici nostre. Als autors i autores donats a l’espectacle la gent i les realitats se’ls hi transformen en entrar en contacte, els hi parlen com creuen que serà del seu gust.

En tornar a l’escriptori, missatgeria amb Antoni Martí Monterde i amb la gent de la Fundació Pla de Palafrugell. Anuncien nous inèdits del solitari de Llofriu. No s’acaben mai. El gavadal de paper que emplenà amb la seua cal·ligrafia petita i atapeïda, per aprofitar bé el paper, valor superior en la seua psicologia temorosa de les inflacions, és immens. Es comprèn que queden epistolaris, dietaris esquemàtics que li feien d’esbós o banc de proves, i altre paperam divers. Els llibres sobre la seua obra i figura –Martí n’ha signat un dels més interessants de la darrera fornada- van degotant incansablement. Resulta que l’home obsedit per la intel·ligibilitat és en veritat un misteri insondable. Amb els materials que van emergint de les reserves planianes ens queda més clara la idea de que tota la seua obra tingué la base primera d’un incessant dietari. Als arrilats, com deia ell, la quadratura de l’almanac ens dóna la necessària mínima sensació d’ordenació. Amb més quaranta volums d’obra completa i encara apareixen plecs de manuscrits que els especialistes van adobant per alimentar la secta planiana, que és gran i creix. Tenia molts dubtes, en el final del viatge, el resident del Mas Pla, de si quedaria res de la feinada que havia fet, i per ara la seua vigència/presència és forta, plena de reedicions i aproximacions al seu univers. L’abast del seu ascendent en l’escriptura en prosa als nostres països és una taca d’oli de dimensions incalculables.

Plovisqueja mandrosament a mig matí, mentre escric i a la gramola segueix degotant el copiós catàleg de Paolo Conte. La serenor d’uns instants de secular soledat sonora, a prop de tots els fantasmes tebis que transportem en primera instància, que n’arrosseguen d’altres: records enxarxats de Pessoa, que nasqué un tretze de juny, com Montserrat Roig, de qui ens imaginem què escriuria ara en columnes de foc i lucidesa, en narracions alliberants. La mort sempre és una bruta estafa, i, en el seu cas, a quaranta-set anys, una ensarronada impietosament redoblada. Escrivint mentre plou a fora té el risc gravitant de la melangia excessiva. Però una mica d’excés no fa mal, de tard en tard.

L’estona potser feliç en tancar les màquines i asseure’m a llegir fins a l’hora de dinar un plat de bullit de verdura. A les notícies, els milers de persones que viuen al carrer, desnonades, excloses; els gran èxits del sistema rebèstia, amb la resposta limitada però dignificant de les associacions de la civilitat que se’n preocupen.

El programa més o menys disciplinat de les vespertines. Hi ha un clariana intensa a primera hora, però no prospera –visita de metge.  Ràpida sortida a pel berenar. Davallada de voluntat adobadora de pàgines guardades, tanco la barraca, llegeixo variat fins al son. Mirat també el programa de Graset. Crema de verdura i peix a la planxa per ben sopar.

 

Divendres, 14 de juny. 

Les set. Gelatines ondulants. Trobada una entrevista a Ricardo Piglia de Matías Néspolo. Et dius Matías Néspolo i tot el que mires i toques se’t deu convertir en relat o oda urgent –o en tango entonat a frec de llenceria noctàmbula. La manera de llegir d’un escriptor mai no és innocent, deia Piglia, i és cert: abans de res, mirem com està feta la joguina, obrint-li la caixeta del mecanisme, si cal. El pur plaer de la lectura queda estrafet. Maneres exigents d’entrar al dia, al divendres; divendres de monstres, alguns fins maquillats de clowns impunes. Divendres de consols en la marqueteria rossa de Vivaldi. De fer punta al llapis i intentar el carbonet precís dels esbossos (altra cosa no fem) i preparar la tossada de costum contra els límits, amb els resultats previsibles (farmaciola a la rebotiga).

La serp verda de la farmàcia, més tard. Dependenta amable, eficient i una mica xafardera –li dono pistes falses, com sempre que la tafaneria se m’adreça directament. Al taulell de tocant, una dona endolada explica l’accident mortal d’un fill amb acurat ordre inventarial, quasi forense. A l’estanc: les drogues de l’apotecaria amb les de les tabaqueres. La dependenta leonardesca, encara amb un tel somnolent a la mirada d’ulls negres. Deixo la bossa de paper –es va imposant el senderi a poc a poc- al cau i vaig a estirar les cames al parc dels Xiribecs. Un estol de criatures, segurament d’un parvulari, folrades amb armilles reflectants, vigilades de prop per dues monitores, dóna engrunes de pa a una llocada d’ànecs collverds, sencerament confiats amb els nans benefactors. Una escena entranyable de postal antiga, uns instants nets i juganers que potser salven el dia i qui sap si una part dels contraforts del món. Assegut a la despoblada terrassa de la cafeteria. Només dos homenots, diria que coetanis, comenten els anys de cotització, la declaració de renda i després salten a la política municipal: pareix que la folgada majoria absoluta d’Esquerra Republicana no els fa gens el pes: “ara es pensaran que tot ho fan bé”, diu un de veu emmidonada. Es fàcil sentir-los, tot i parar-me una desena de taules més a l’oest de la terrassa, perquè com és costum escampat al país, parlen amb un to de veu arran de cridòria. M’atén la cambrera de faccions asteques i cabellera d’atzabeja  intensa, amb tota una biografia, possiblement amb episodis crus, arrapada entre els pòmuls i els ametllats ulls decaiguts. Un moment de pau, mirant el lliscar surant dels ànecs en l’estany, amb indiferent coreografia de desfilada rutinària. Cada vegada més a gust en tenir arbrat a prop, ¿dec avançar adequadament per al llicenciant curset de druida? Cafè bo, amb gel; el sucre moreno. A uns pams, un viler ha robat de la cistellera amb les bosses de sucre d’una taula deshabitada, un sobret de sucre, també moreno, el llença a terra i picoteja el paper marró fins fer el forat per pinçar els granets. Maniobra prodigiosa, d’una eficàcia sense temptejos. Fumo una cigarreta i no sé perquè em venen al cap els complementaris de Machado, una operació atansada a la de Pessoa, potser amb menys complicacions psicològiques. Desfaig la via saludant els àlbers, “aubers” en diuen els ampostins, que apareixen en tantes pàgines d’Arbó. La quantitat d’enjardinades ben tingudes, amb varietat d’arbrat, és un dels fets positius de la vila. El pulmó del parc del Xiribecs, preservat dels anys d’especulacions amb els solars, és la millor inversió que han fets els governs municipals –inaugurat pels convergents. L’oratge del cel ampli presenta nuvolades baixes, amb alguna llàgrima vaporosa, assetjades per clarianes rabiüdes. Les bruixes es deuen pentinar i els bruixots potser enceten una partida de botifarra.

Llegint i escrivint la resta de la matinera. Amb la matinada les hores pareix que em rendeixen més (l’ il·lusionisme ens acompanya). El món necessita més la lampisteria que la literatura, però obviem l’evidència i ens ajustem a la disciplina de les patafísiques. La diabòlica mania.

L’escriptora xilena, que viu resguardada rere un pseudònim, comparteix a la pàgina que guia en memòria de Charles Bukowski un mecanoscrit del poeta i narrador californià d’arrels alemanyes. L’encapçala l’adreça, enviava poemes a moltes revistes “underground” estatunidenques; dos-cents anys després de la seua mort, encara apareixeran versos i relats no catalogats del “vell indecent” (així es presentava en una seua columna de franctirador enrabiat en una de les revistes contraculturals de més difusió, “Open City””), espigolats en insòlits racons d’hemeroteca. L’original bukowskia és net i polit, només té tres correccions als marges drets, fetes en tinta verda. La molt conscient disposició estructural del poema en vers lliure pot recordar als despistats que l’etiquetat com a darrer maleït de la lletrarada nordamericana, transportava un bagatge robust i més clàssic del que una visió superficial del personatge pot fer pensar. Les decartava quasi sempre, però s’ensuma perfectament en la seua obra poètica que les lliçons de mètriques i estratègies simbòliques les tenia perfectament apamades. Les correccions en tinta verda serien fruit del pur atzar, emprant el que tingués a mà. Qui emprava la tinta verda per als manuscrits i dedicatòries era  Neruda, i si no ho recordo malament l’amiga Coia Valls també esgrafia en tinta verda quan pren notes o dedica exemplars. Una cosa és clara en el mecanoscrit bukowskià: és un paper pulcrament professional per ser acollit sense dubtes ni confusions en les redaccions on anaven adreçats els seus escrits. Les desendreçades vitals de Xinaski no entraven en la manufactura d’un original. Escoltava tothora música clàssica i havia llegit una pila de filòsofs, detall que molts dels seus seguidors obvien o ignoren. En resum de comptes, que rere l’aparença i el personatge creat –per ell mateix, en bona mesura- hi havia bones empapussades i digestions convenients de diverses tradicions que li serviren de model escripturari.

Pregonaven que anaven a acabar amb les castes polítiques, però han acabat, no menys trist per previsible, formant-ne part. “Des de dins”, com sentim manta vegades des de visions que es volen possibilistes, el sistema no es deixa grapejar ni una miqueta, ans al contrari, fagocita els qui accediren com a esperits lliures i crítics.

Tassó de gastatxo i ensalada russa per dinar. Llegint Piglia abans, en la saludable hora quieta d’abans de menjar. La justícia espanyola prevaricant al gust, segons Javier Pérez Royo, impedint l’acreditació com a eurodiputat d’Oriol Junqueres: “¿Se puede aceptar que a un ciudadano a quien no se puede impedir que concurra como candidato a unas elecciones se le pueda impedir que ocupe el escaño para el que ha sido elegido? La pregunta se responde por sí misma. Porque, además, desde el momento en que ha sido elegido, no permitirle ocupar el escaño no vulnera solamente el derecho de sufragio pasivo del parlamentario europeo, sino que vulnera también el derecho de sufragio activo de todos los ciudadanos que lo eligieron. La decisión del Tribunal Supremo supone una vulneración masiva de derechos fundamentales”. Les operacions d’estat, sense rubor, van a totes. Alterades en les darreres comtesses electorals les majories que no els agraden. A l’ajuntament de Barcelona, si no hi ha cap sorpresa, l’alcaldia serà  per Ada Colau, amb un pacte amb el PSC i els vots “regalats” de Manuel Valls; tufeja a una altra operació d’estat.

Sesta melosa, l’ambrosia de les neutralitats, l’ajornament de les turbulències. Sessió d’escriptura i reescriptura, amb parades per mirar si la fi del món ha sigut decretada o no.

La nàusea individual no mou res. Ara, associada amb altres, ja pot tocar un voraviu o altre. “Ells” ho saben i ataquen les incubades de nàusees. Hem vist i vorem moltes dissidències criminalitzades, empastifades per campanyes salvatges, empresonades, eliminades.

Buscant notícies sobre Alejandro Zambra. Ser fotudament bo, com  el xilè trasplantat a Mèxic , ja no significa res, o no gaire, perquè el cerimonial confusionari que fa passar inadvertida la qualitat, a vegades fins entre els quatre gats que encara busquen literatura de veres, és terrible. Vaig xalar-la amb “Bonsai”, ara poso a la llista “Tema libre”, literatura transversal que en diuen, barrejada de gèneres, més o menys el que també vaig fent en els darrers llibres publicats i en algun que pot venir. Zambra recorda un consell de Borges per a les novel·les: que foren com un resum d’una altra novel·la que no existeix. Crec que el consell és tan bo –o més- per als contes. Vindria a tenir correspondència amb allò fusterià de que a totes les novel·les els hi sobren cent pàgines.

Sortida per comprar el berenar. Voluntariat de Creu Roja recull aliments. Els hi dono dos paquets d’arròs, però demà, m’informen que també hi seran, els aportaré alguna cosa més. El caixer simpàtic, una mica més contingut avui, quasi apagat: ¿les amoïnades de la paternitat? A la porta de cal veterinari, l’anciana que camina amb un taca-taca, acompanyada per un gos cec, és atesa pel veterinari jove a peu de carrer. L’animaló vomita sang i l’especialista posa mala cara.  L’escena és desoladora.

Truita de xampinyons, sublim, per sopar. Rellegint Piglia. Mirada la tertúlia de Graset. En les notícies de darrera hora, la mort de la guitarrista Laura Almerich, còmplice cabdal, entre altres delicadeses sonores, en les musicalitats de Lluís Llach. Era una presència un xic misteriosa als escenaris dels recitals, una cabellera llarga abocada a la guitarra, asseguda en posició clàssica, amb sòbria netedat en les execucions. Anem perdent referents de les expedicions de les nostres curiositats de formació. La presència d’absències ens creix  a pressa feta, com és ineludible en les rodes del temps. Tres voltes fan els titelles en l’escenari i després se’ls engoleix el teló de fons. L’acudit final de la gran broma.

 

La mort, aqueix revenja de l’espècie sobre l’individu.

Karl Marx.

 

Un dels alleujaments de l’escriptura és poder viure moltes hores en tercera persona.

 

En la prosa s’engloba tot l’art, en part perquè en la paraula està contingut tot el món, en part perquè en la paraula lliure està continguda tota la possibilitat de dir-lo i pensar-lo.

Fernando Pessoa.

 

Un dietario suele escribirse por diversos motivos. Los míos diría que son tres: tratar de sujetar lo que escapa del paso de los días, pensar con un poco de calma, y correr en libertad, jugando con tonos y géneros.

Marcos Ordóñez.

 

Dissabte, 15 de  juny.

Aixecat, amb penes i treballs, a les set. Queixes de les cervicals. En obrir l’ordinador veig que Joan Navarro ha triat un del contes de “Circ de puces”, l’ha il·lustrat amb una fotografia seua  i l’ha compartit a la seua pàgina social. Una sorpresa agradable. Bona sintonia amb el poeta d’Oliva, que els darrers anys ens està fent a mans uns llibres excel·lents, d’obra pròpia i de traduccions de veus en portuguès. Poder tractar amb personalitats com la de l’autor de “O: llibre d’hores”, és un dels regals de les divinitats menors, que de tard en tard serveixen unes reeixides llenquetes lluminoses. Navarro és de la dita generació dels setanta. Nosaltres vindríem després, als vuitanta, estalviant-nos allò tan clàssic i estult de que una generació nega l’anterior. Poètiques com la de Navarro hagués estat un dèficit imperdonable desatendre-les. Un dels pocs avantatges d’estar en una literatura permanentment fràgil és saber que no és convenient desdenyar les aportacions dels germans grans. De tota manera, les compartimentacions en generacions o lleves és pràctica de crítics i professors, en realitat moltes vegades hi ha més afinitats entre veus de compartimentada distinta que entre alguns coetanis estrictes. En un ofici tan solitari i individualitzat, fer relligades garberes amb uns quants noms és una operació poques vegades clarificant.

El primer cafè. Vivaldi s’imposa a la “jukebox” atzarosa. Els alegres atacs d’arquet, marqueteria ambre per a tardes perdudes en la jardineria remota (no som res i fa de mal dir). M’embarco en repassar un plec de prosa que espera una nova ullada. A les nou del matí a un rendiment acceptable: “a jornal vas? Pobre ets i pobre seràs”. Lladrucs de gossos al llunyedar i expressions dels pardals patiers en superposició de catifa cristal·lina finestra enllà.

Les investidures als ajuntaments. Els pactes per governar han fet emergir les moltes contradiccions entre el pragmatisme aritmètic i les promeses en campanya. En les proximitats altres consideracions desencaixades dels reglaments i consignes partidistes es flexibilitzen fins on sia de menester. Cadires, repartiments, quotes de poder quan els joc reunits es posen seriosos i abandonen els focs artificials.

A les onze feta prou feinada. Cura de sol al pati, salutació a les florides. El salm del silenci. El balancí capritxós del records, i subjectat el vertigen de l’avenir. L’instant, gra de sal en el gust sense objecte de saber-se respirant. La idea de que tots passarem avall hauria d’haver donat bons resultats en les convivències, però no, és una veritat, amb pesant contrast estadístic, per a les múltiples sordeses.

Migdia tranquil. Llegint amb el llibre a les mans i el punt de dolçor somiquejant. Eludint l’espectacle de les preses de possessions als ajuntaments. En algun dels grossos s’endevina una operació d’estat i segurament els tentacles de qui en el paper constitucional hauria de ser àrbitre neutral i no factor actiu –i tan decantat. Entre altres estralls, el Madrid insaciablement acaparador (ciutat-estat) va apartant altres ciutats dels rejocs visibles en els aparadors de la globalitat. A més de perjudicar Barcelona tot el que pot, València i altres reben les escanyades del desdeny antic. Els retards, per no dir una altra cosa, com ara sabotatges, del corredor mediterrani en van lligats directament a una concepció ferrenyament centrípeta, impermeable a qualsevol consideració de la diferència, sense cap ver projecte comú.

Conversa amb Andreu Sevilla. Consideracions sobre autors i lectures.  La sortida a pel berenar. Continuen els voluntaris de la Creu Roja recaptant aliments rere la caixa registradora, aporto uns paquets de pasta Llegint després. La connexió més clara entre Dostoievski i Arbó és l’estratègia amb els personatges, que coneixem pel que fan, no per cap escorç psicològic, i queden bastits d’una sola peça. Una concepció que el segle XX foradà des de tots els angles.

Sortida a sopar al barri, a un establiment de decoracions antigues i peix fresc. S’assembla una mica al restaurant popular i matriarcal on Pasolini feia els àpats. Bones viandes –uns calamarsets i unes gambetes notables- sense tirada a la punyalada en el compte. Pres cafè en un altre establiment de l’Avinguda de la Ràpita, guiat per una parella simpàtica, de traces hipioses –bon cafè. Pessigada tramuntanada a l’airet nocturn.

 

Y en mi vida, que ha sido más bien nómada y de una pobreza extrema en ocasiones, leer ha contrapesado esa pobreza y ha sido mi soberanía y ha sido mi elegancia. Podía estar en cualquier situación y si leía a Horacio, por ejemplo, el dandy, el que estaba viviendo por encima de sus posibilidades era yo, siempre. La literatura me ha producido riqueza. Es riqueza.

Roberto Bolaño.

 

Res no hi ha de tan admirable com l’evolució de la intel·ligència cap a l’astúcia. Ja només ens falta tornar als arbres. Si és que en queden!

Manuel de Pedrolo.

 

Diumenge,  16 de juny.

Dempeus a les vuit. Dormida bona. La frescor matinera, que agita les fulles dels racons del laberint mental. La cantata quaranta-dos de Bach, herba remeiera.

Les lligacames morades de la Molly com a banderí de l’opció imaginària de la vida: el Bloomsday. S’escauria potser un bon irlandès, però hi ha l’escolar cafè amb llet. Joyce, gran humorista, com tots els tràgics.

Pactes de no agressió amb les erosions d’anar tantes vegades a contracorrent. La veritat palmària de l’esbós reeixit de la biologia que som a vegades, que aigualeix una mica totes les cabòries.

Cura de sol al pati. Navegacions desvagades per pàgines pròpies i alienes. Fideus a la marinera per dinar. Les notícies de les polítiques que ens afecten més directament, depriments. Becaina curta. Cap a Benicarló a les cinc. Carregat l’equip. Posada benzina. Carretera prou neta. El garbinet ens despentina i eixoriveix. Claror rutilant. El local dels jubilats. Intentant aclarir-nos amb un de la junta que fa els calendaris d’actuacions que s’embolica i desembolica tot sol. El muntatge. La prova de so. Sala impossible. Retallats tots els efectes i abaixats els greus. Comencem a les set. Local ple. La frustració de no poder sonar bé. La gent contenta, animada. El descans a dos quarts de nou. La segona part sense problemes. Poques subtileses amb la pilota de rebots del so, tirem a barraca de la vulgaritat efectiva de la revetlla clàssica. Acabo irritat amb la batalla impossible d’aconseguir la netedat sonora. La gran suada al forn de l’escenari arraconat en una cova. Mentre carregàvem l’equip al cotxe, vista una xicota jove, amb un cotxet de criatura sense habitant a dins, enfilada a un contenidor i remenant. No sé si buscava menjar o algun estri aprofitable.

Mos a l’establiment obert a tothora de Vinaròs. Entrepà de salsitxes i una cervesa. Dues xicotes de la prostitució  –neons rosats a l’altra banda de l’asfalt-  mengen entre estentòries riallades. En una pantalla l’ineludible partit de futbol de no se sap quin campionat. Ha tornat el cambrer que s’assembla a personatges dibuixats per Ibáñez. A refugi a les dotze tocades. Molt cansat i rebaixant l’emprenyada per la brega del so. Ja pots tocar bé, que si sones malament fa la impressió de que toques malament. Sí, els jubilats igualment ballaven i la xalaven, que és del que es tracta, però l‘acústic cabdell confús és una tortura.

 

L’autoalienació de la humanitat ha assolit un grau que li permet viure la seva pròpia destrucció com un gaudi estètic.

Walter Benjamin.

 

Dilluns, 17 de juny.

Alçat a les set. L’ossamenta apallissada com un polp. La monòtona sanefa fumosa d’un colom sobre un llit de piulades més aguses, amb el diagonal esmolet de les orenetes, en la frescal transparència primera. L’ endreçada possible amb el cafè. Una cantata vivaldiana servida per complaent robotet triador.

Pel “Bloomsday” joycià d’ahir vaig penjar a la pàgina social una fotografia on es veu la Marilyn Monroe, en un entorn enjardinat, amb indument esport, relaxada, llegint “Ulisses”. Un seguidor en feu un comentari d’incredulitat i creu que era una posa. Li recordo que l’actriu va estar envoltada d’un ambient força literari. A més del matrimoni amb l’Arthur Miller hi hagué l’amistat amb Truman Capote. Tot i que a vegades potser ho feia vore, en un món, el del cinema i l’espectacle nordamericà, governat pel patriarcat més dur, no era cap ximpleta i hi ha testimonis de que llegia molt i potser fins portava un dietari (que qui sap si algun servei secret va fer desaparèixer). Pensar que la Norma Jean era una beneita és haver-se empassat el clixé carregat de prejudicis ben rancis.

Bon article de Màrius Serra responent-ne un altre, del cap de setmana, de Javier Cercas, en la línia de les tergiversacions increïbles, pel que fa al “procés”, a que s’han prestat tants intel·lectuals suposadament esquerrans de l’espanyolitat abassegant i autoritària. Que un tipus que ha viscut a Girona, envoltat de respecte i atencions, es preste a la falsificació més perversa té bemolls. Ja fa temps que entona d’aqueixa manera. En un llibre de no fa molt blanquejava el cop d’estat de Tejero i companyia –allò sí que fou una rebel·lió de manual- i franquisme amb argumentacions entortolligades i tèrboles.

Resolts uns galimaties informàtics per la tramesa d’un treball que esperen. Amb les prestacions marcianes de programes posats a la darrera paraula robòtica, els analògics de la matraca en la vella Olivetti en nits insomnes, emprenem derives incertes que poden menar directament al cor de les tenebres. Sort en tenim de que en els negociats culturals sempre hi ha una ànima pietosa, generalment femenina, que es presta a guiar-nos les passes erràtiques cap a l’optimitzada bàsica. El cas és que l’operació, començada a les nou i rematada una hora més tard, m’ha posat nerviós, quan el que necessito és una calma de reparadores fluències budistes en la dillunserada dels baldats. Les darreres palisses físiques i psicològiques haurien de donar un marge per eludir estressades, però ja sabem que les balances dels déus no sempre fan bona pesada.

Alt comissionat per anar a esmolar tisores. L’esmolador, ofici en vies d’extinció. Però n’hi ha un, de procedència marroquina, en el catau lateral d’una gran superfície comercial –capital basc- als fores, passat de llarg el parc dels Xiribecs. Realitza l’operació amb celeritat. Camino amb la lentitud dels cansats. En els peus i les cames concentro la major part de les debilitats de la carcassa. Veig com un monitor decidit porta les vagues d’una cavalleria que estira un carro estable, de quatre rodes, on van uns quants discapacitats físics i psíquics fent-se bromes entre ells. En el retorn, igualment pensarós, compro tabac i jugo un bitllet de la loteria 6/49.  Resol apegalós, tonificada a l’ombra d’un salze, on aprofito una tèbia clapa solar entre el fullam cadenciós per tancar els ulls i fer-me una mica l’egipci antic i apartar el passat i el futur i assaborir l’instant alimentari .

En ser a l’escriptori intento assossegar-me una mica. Obro la carpeta que treballo ara i repelo cantells amb eficiència. A pesar de totes les dispersions de la condició d’autònom autoexplotat, mantinc un bon ritme en l’escriptura. Les idees prou clares, fins allà on es poden tenir clares en aquestes apostes tan freqüentment demencials. De ser un optimista orgànic podria pensar que el millor anirà venint, però no ho sóc, i , per tant, vés a saber.

Migdia de costum. Pau als territoris que no ens pertanyen (avantatges de no tenir).  Cap a la biblioteca després de la becaina. Reunió amb a la directora. Anem relligant detalls de diverses activitats. Trec un recull de contes de Stephen King que es diu com una novel·la meua, “Torn de nit”. Deuen haver-hi centenars de narracions al món amb aqueix títol. Curiositat per on va el que proposa en King, que a la seua pàgina de piulades, entre altres reflexions ben assaonades, segueix dedicant clatellades a l’administració Trump.

En enllestir, passejada llarga. El verd profund de l’Ebre. Inaugurada la temporada de les sandàlies. Comprat berenar. Recanvi de personal al súper del barri. En ser al meu racó monacal, he recordat un nom possible per portar a una taula redona policíaca de les jornades de la tardor i li poso un correu a la bibliotecària. Així són les incruentes comicitats de les despistades en temps de telefonies portàtils i altres artificis en favor de la facilitat (i que alhora ens vigilen, si volen, que volen, al detall).

Sense ganes de reemprendre les polides en cap carpeta activa. M’assec a llegir l’assagisme de Piglia i es relats del rei del terror, dels anys setanta, la majoria, amb tècniques molt assentades en la millor tradició nord-americana, Chandler, Hammett, i potser el primer Hemingway. Carxofes i tall de corder per sopar. L’amic Antoni Martí Monterde entrevistat al “Més 3/24” pels seus dos esplèndids  llibres dedicats a Fuster i Pla –una alegria gran vore’l a can Graset.

 

 

Campanya pels drets lingüístics