Home > Cultura > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

PremiIgual2019CarletDimarts, 25 de juny.

Ratlla de les set, aquesta. Nit amb un malson llarg. O amb aparença de llarg, perquè el temps en el sèrum oníric és gomós, immesurable. Tràfecs kafkians en algun enclau inconcret, amb detalls medievals barrejats amb altres amb l’acer i el vidre d’uns gratacels, a vegades barrejats en un mateix plànol. Personatges amb disfresses grotesques i un lloc on volíem fer cap que no trobàvem i en l’extraviada fèiem voltes en redó. Suposo que el pare Freud i deixebles en sucarien pa en un oli tan dens. Fa molt, però, que no li concedeixo cap crèdit a la processó psicoanalista.

Tramesa aquesta col·laboració. L’argent tímid dels pardals en l’embolcall d’atmosfera grisa. La cafetera italiana i la inèrcia de provar la continuïtat. El darrer tall de coca de Sant Joan. Feta a Perafita, el barcelonès, i cuita amb llenya de pi, segons s’explica a la caixa. El relat condiciona la sensació? El cert és que ha resultat esponjosa i ben mesurada d’ingredients.

Anit va entrar el missatge, per compartir, d’una família de Roquetes alarmada per la desaparició de la seua filla de tretze anys, però a primera hora han fet saber que ja l’han trobada sana i estalvia a Arnes. Les informacions no aclareixen res més. La clariana rutilant en l’aombrada sobre l’afer que anit encapotava el pensament.

En la seua pàgina, homònima d’un seu llibre, “Sic transit gloria, mindundi”, Josep Conill ha posat un dels relats sintètics de “Circ de puces”. Com sol passar amb les altes intel·ligències és generós i no incorre en la lliga nefasta de les competències i gelosies gremials. En les tries dels relats condensats del llibre, que es presten, per extensió, a l’encapsulada enxarxada, em fa l’efecte vore trets de la personalitat dels triadors, com si hi hagués certa infusa lògica en que els haja fet el pes precisament aquell.

Les maniobres habituals. Fart de les actualitats polítiques celtibèriques. Res que no pronostiqués Valle-Inclán en els seus esperpents, artefactes sorgits del passar comptes del gallec amb la realitat hispana que el menyspreà tant i que el condemnà a la precarietat econòmica permanent. Sortida a la tabaqueria (Marín em recordava l’altre dia el poema titulat així de Pessoa). La grisor somnolenta encara fa més lleig i apàtic el gris resignat del barri.

Caragol maçana, cloïsses asiàtiques, musclo zebra, cranc blau i ara la vespa asiàtica –trobat un exemplar al Baix Ebre-, segons expliquen els teletips comarcals. Terra d’acollida d’espècies dites invasores. Les regirades als ecosistemes. Les plagasitats del trastorn general?

Em van arribant lloances de lectors i companys intel·ligents. No sé com respondre-les. Segons com contestes, pareix que en vulgues més. O que vas ben pagat de tu mateix, si no encertes el mot exacte. Per variar, tiro mà de la ironia, que potser també genera a saber quins malentesos. Hi ha un segment majoritari de la gent que em segueix que la xalen amb els contes, però espera sobretot, segons em fa saber, l’edició dels dietaris, que com em comenta Josep Conill potser és el projecte de més abast. Cap dels gèneres que conreo més, poesia, dietaris, contes, tenen pista llisa en el que busquen les cases editores. Però, coll amunt tantes vegades, vaig fent més o menys en el que crec que em són terrenys de joc més propicis o còmodes per provar de donar els millors registres.

Ja està imprès el llibre nou. Fins dissabte no el podré vore. L’editor m’envia una fotografia al telèfon. Pareix que ha quedat bé. Escrivint i esmenant una mica més. Nit de costum. Llegint i mirada la tertúlia de Graset. Sandvitx de pa integral per fer un mos. L’Espanya negra no és cap llegenda, és un realitat que supura darrerament cada dia.

 

Tot són gustos, però Xuan Bello no és un home que físicament faci honor al seu cognom d’una manera inqüestionable (Lluís Llort,”El Punt/Avui”). En Llort tindria una mal dia? Com es pot arrancar un article/conversa així? Marededéusenyor!

 

Dijous, 26 de juny.

Alçat a dos quarts de set. Delicadeses conventuals de Marin Marais a la gramola. Marais va ser també escriptora i veu discordant en les ortodòxies religioses del seu temps 1656 –1728).

Llegida una entrevista a l’escriptor romanès, exiliat de fa molt als USA,  Norman Manea, que fa molt anys que no llegeixo, i també un paper ben girat sobre Baudelaire. Tots li devem una penyora o altra a les flors renovadores del dandi simbolista.

El cafè de revifalla. Domèstiques maniobres temptejants de la lentitud espessa. La fressa de les orenetes fa estiu, un estiu que potser és només una projecció de pàgines romàntiques. El futur s’ha encongit molt. Des de les Antilles de la inconsciència optimista s’allargassa posem que fins als tres mesos, però si sobrepassem la propera mitja hora ja podem grimpar amb agraïment pinxo.

Gestions diverses després. Els histèrics transeünts i vehicles en el vesper del centre ampostí. Trobat un conegut que posa rètols i desplega la lletania dolorosa de l’autònom que a dures penes manté el cap fora de l’aigua. Un seu company ens explica l’ictus d’un fill d’onze anys. Amb un entrebanc així totes les pastanagues ansioses que ens posen a diari per encarrilar-nos al rol que esperen de nosaltres queden reduïdes al que són, ben repoqueta cosa. Defugir els rols previsibles forma part de la dita cultura “Queer”. Alguns rarets es veu que ja ho érem abans de l’etiquetatge d’aparador. Velles idees dels anarquistes i els hippies amb recepta liofilitzada i embolcalls nous. El sistema és tant potent que fins moviments que en un principi el qüestionen i proven de badar-lo, acaben amb el seu “merchandising”i rebaixament domesticable.

Pres un cafè amb gel, alentint la petja eficient, en un establiment de productes ecològics i de proximitat. Terrassa amb un bon correntet d’aire; el bon servei del peritatge de les ombres dels ancestres. Amb la neura de la crisi climàtica fins els humors més clàssics de l’estiu pareix que augmenten la sensació tèrmica.

Escrivint i llegint, fregint i menjant, en tornar a l’escriptori. En diverses literatures del món hi ha com una onada de llibres fiats a la hibridesa fragmentarista, amb  condensacions salpebrades d’ingredients assagístics, narratius i poètics, i fa la impressió que són cada vegada més celebrats per creixents segments de públic. Per ací, alguns ja fa anys que oferim les collites d’aqueix terreny de joc, però segons com encara et trobes agents del sector que et diuen que t’equivoques amb la juguesca. Es veu que un dia la roda gira propicia i l’errada es torna sintonia. Però, més val no capficar-se en cap roda capriciosa i passatgera.

Excel·lent article, “Pàtria ingrata”, de Joan Dolç sobre l’empresari valencià José Lladró, apuntant les llums i ombres del personatge, i com va influir prou en la societat valenciana, que, com té per costum, no compareix quan algun veí se n’ha eixit dels carreus marcats i ha obert més d’una finestra, fent entrar una llum distinta. Dolç demana un estudi seriós sobre l’impacte de les activitats de Lladró per saber més coses de com han anat tantes coses en la societat valenciana i en les seues projeccions enllà de les nostres fronteres. Per algun ressort, qui sap si mig dadà, quan veig un Lladró m’entren una ganes terribles de tirar-li pedres, però, vaja, això seria un altre tema que ara no fa al cas.

Pèsols amb encenalls de cansalada per dinar. Cada vegada que menjo pèsols me’n recordo del pare. La cara que posaria en vore’m fruir amb cada forquillada. De menut els hi tenia vertadera fòbia i els bandejava decididament quan anaven en algun dels menús materns, incloent-hi la paella. Tal com els bandejava feien cap al plat del pare, que a vegades acompanyava el gest amb una expressió d’incomprensió davant aquell rebuig.

Un pare i una filla salvadorencs ofegats al Río Bravo, en la frontera entre Mèxic i Texas. Les imatges desoladores. Les càrregues, prou cíniques, algunes europees, contra les polítiques amb la immigració de Trump, com si les nostres fronteres –la frontera sud, en diuen- fossen ben distintes, amb humanitarisme a dojo i cotó fluix agrumollat en les llums de la il·lustració. Després de la notícia amb un pare i una filla de dos anys ofegats, res, el generós desplegament de detalls de les llices esportives. No passa dia en el què no sentim una fonda vergonya de ser de l’espècie.

Tarda amb el programa habitual. Avanço amb els arxius que treballo ara. Sortida breu per desquadrar les cames de la posició d’oficinista. Comprat el berenar. El caixer simpàtic ha perdut brill, fa cara de dormir poc –ha sigut pare. La notícia d’un nou incendi, entre Vinebre i la Torre de l’Espanyol. Han desallotjat masovers de finques atansades a la crema i s’han tallat carreteres.  S’augura un estiu molt complicat. La Ribera d’Ebre en pocs dies ja porta uns quants ensurts en incendis forestals.

Amanida amb formatge de cabra i un tassó de gaspatxo per sopar. Llegint assaig, Sàenz Mateu i Piglia. Mirat l’espai de Graset. Les darreres hores sobre el foc a la Ribera d’Ebre, terribles. L’evidència de la falta de mitjans dels equips de bombers i de les incapacitats preventives. Tot i ser una zona prou conreada les masses boscoses afectades han cremat a gran velocitat pel vent de marinada. Un desastre més per a unes comarques que entre unes coses i altres, incloses desatencions i dèficits molt antics, no aixequen el cap.

 

Per què continues predicant si saps que no pots canviar els malvats? Li preguntaren a un rabí.

I el rabí contestà: per no canviar jo.

Norman Manea.

 

Dijous, 27 de juny.

Remor d’avionetes a trenc d’alba, potser per l’incendi a La Torre de l’Espanyol o potser per les fumigacions per combatre els mosquitam de la zona humida arrossera. Zona prou apamada en les anades i tornades de la solfa i la lletra, en els lleures respiradors. Un nafra emocional, conèixer és estimar. Un cop més ha quedat clar que en el gran melic urbanita ni se’n recordaven de que hi ha vida pels racons del sud. El fantasma dolorós de l’incendi d’Horta de fa prou anys –però ben viu en la memòria de molts- desplega el seu gonfanó desesmant. I la temporada perillosa no ha fet més que començar. Mala peça al teler. En la darrera hora que consulto, a dos quarts de vuit, el foc segueix descontrolat, ja han cremat molts milers d’ hectàrees i l’abast de la devastació podria arribar a les vint-mil. A la tristor s’afegeix l’enuig de la gent de la zona, perquè es veia a venir. Les gestions del patrimoni natural van amb una sabata i una espardenya. Fa temps que es senten variades veus del sector queixant-se de les precarietats amb les què treballen. Els incendis estiuencs s’apaguen a l’hivern, diuen, però els abandons són clamorosos i es noten en un elemental cop d’ull en una senzilla passejada pel territori.

Més Marin Marais a la gramola. Una llenca de pau conventual en flautes i veus d’atzurs subtils. Després de diversos temptejos, un del projectes enfila cap a la claredat d’idees i m’engresco. No es pot demanar més, en les nostres dèries.

Gaspatxo i macarrons amb picolat per dinar. Les notícies de l’incendi a la Ribera D’Ebre. Una catàstrofe. Dos flancs del foc avancen desbocats. El patinatge poc artístic del polítics capitolins davant les càmeres, demostrant amb escreix el profund desconeixement de les realitats de les comarques ebrenques. Sí, pocs mitjans i massa assignatures pendents en les prevencions. La sensació de desempara és enorme. Si en passés alguns de grossa –de petites i mitjanes ja n’han passat- amb la temeritat nuclear d’Ascó fa la impressió de que els plans d’emergència eficients no hi són posats al dia.

Més capbussada textual a la tarda. Instal·lat el ventilador al quarto de l’escriptori. De moment, la bombolla de calorada s’aguanta bé. Un altre incendi per la zona de la Fatarella, més petit i potser més controlable. El model pel qual s’ha apostat, carregant-se la pagesia i la ramaderia, industrialitzant a la goluda el sector dóna els resultats previsibles.

Llegint a la nit. Amanida amb abadejo desmollat i un tassó de gaspatxo per fer un mos. L’espai de Graset. La darrera hora del desastre de la Ribera d’Ebre. Anys i anys de desvertebració, de descompensats repartiments entre el nord i el sud. El despoblament i empobrida dels pobles. El mercat ho regula tot, deien, diuen, i heus ací els estralls de la fal·làcia.

 

(Filosofies de bar)

 

-La vida dóna moltes voltes…

-Sobre l’eix de la seua falta de sentit?

Una cascada de monedes accentuà la remor suportable del bar llòbrec.

– Ens en demanem una altra?

– L’acord del malentès.

– El malentès manté l’esperança.

– L’esperança és perillosa i miop.

– El possibilisme arriba tard sempre.

– Del “tot està per fer” hem passat, sense transició, al “no hi ha res a fer”…

– Ens han pres el pèl constantment…

– L’obtús decidit domina el món.

– La cambrera ens ignora…

– Anem tornant-nos invisibles…

– Podem canviar de llodriguera…

– Ser invisibles en dos indrets distints en poca estona potser ens resultarà excessiu.

– També tens raó. Esperarem, paciència.

– I un burro per portar-la…

– O dos.

– Vas a algun lloc per les vacances?

– M’ho estic pensant, no ho tinc gens clar…

 

Divendres, 28 de juny.

Desperts a dos quarts de set. No es senten els motors dels hidroavions, com ahir. En l’hora calma inicial entra una fresca amatent per la finestra. Bona part dels inferns que tants desoïts avisadors preveien ja petgen l’estora de casa. El model del creixement continu presenta el compte de resultats. Ullada aprensiva a les actualitats que ragen dels teletips líquids. Sortida a l’estanc per les dreceres de l’ombra. Tabac, loteria, la dependenta encara en la nebulosa somnolent.

El ramader que va perdre ovelles, cavalls i la maquinària, de La Torre de l’Espanyol, en l’incendi forestal més greu en molts anys, i que presentava un quadre psicològic preocupant davant el xoc d’haver-ho perdut tot en unes poques hores, va rebent l’ajut d’altres ramaders d’arreu per poder seguir tirant en la seua activitat. Dins el marasme de desolacions, la trèmula guspira de la bona gent.

Sentit anit el veterà periodista Manel Cuyàs, a Can Graset, afirmar que a la comarca tothom va estar encantat quan es va (im)posar la nuclear a Ascó. No és cert. Va haver-hi lluita cívica en contra, esclafada amb les tristament previsibles males arts dels forts interessos.

Sessió llarga i capficada en l’arxiu que ha agafat embranzida. Una capficada de les que aparten prou del món i la seua tragèdia. Migdia d’habitud. En plena crisi incendiada el Constitucional ha tombat quinze mesures per pal·liar els efectes de la regirada climàtica aprovades per parlament català.  Al final faran independentista fins a la tia Pepeta.

Més encapsulada esmenant materials. La sortida a pel berenar. Un aire calent al carrer, xafogor asmàtica; fumegen les espases dels àngels exterminadors. Llegint a la nit. Montaigne, que es mirava tant el melic –sortosament- i donava consells universals sense proposar-s’ho.

 

El mundo ha pasado por épocas peores; tan boba como esta, nunca.

Luis Goytisolo (“Chispas”).

 

Dissabte, 29 de juny.

Alçat a dos quarts de set. Nit suportable amb el ventilador removent l’estantissa de l’habitació.  La vitaminada quarta de Beethoven a la gramola. Ullada a les actualitats flamígeres. Què poc hem après, amb tant com ja hauríem de saber. Errades de fa segles que els entreteniments tecnològics no esmenen. Coneixements i saviesa no són exactament el mateix.

Engrescat amb l’arxiu que vaig treballant, però avui no m’hi podré posar, la mica de voluta social de l’ofici ho impedeix. A les nou de la nit he d’estar en un hotel de Carlet pel premi de poesia, que porta el nom de Xavier Casp, l’home de lletres amb una part de biografia digníssima com a combatent republicà, poeta guanyador de jocs florals a Perpinyà, bregador entusiasta  per la unitat de la llengua, revitalitzador de la nostra tradició més llustrosa, tocant d’una altra segona part incomprensible prestant-se a les maniobres grotesques dels secessionisme lingüístic. Al soterrar de Fuster, amistat de joventut, a pesar de les diferències, va acudir-hi. Potser en el canvi de posicionament de Casp va haver-hi alguna cosa de gelosia entre poetes, en esdevenir Vicent Andrés Estellés el sotrac decisiu de la modernitat. Doncs això, cap a Carlet hi falta gent. Ganes de tenir a les mans el llibre. La impressió ha anat a alta velocitat. Ens els guardons on es presenten la mateixa nit del lliurament les obres ja sol anar així. Li tinc fe a “Oliverar de l’aire”, títol que surt d’uns versos d’Emilio Prados: “el oliverar del aire/ única hacienda de mi alma”. És prou representant del que he anat fent en poesia els cinc o sis darrers anys. A més del versos de Prados n’hi ha uns altres de Verdaguer amb la idea de que només és principi el que crèiem molt avançat. Prados quedà una mica eclipsat per les vedets majors d’aquella generació dita del 27, però impulsà l’essencial revista “Litoral” i té poemes molt bons –concomitàncies amb García Lorca. I de mossèn Cinto queda poc per dir, doctor il·luminat també en poemes magmàtics i excel·lent prosista.

Sortida rabent a l’estanc. Carregament de verí per al viatge. Xafogor aclaparant al carrer. Toaleta a fons en tornar, perfectament inútil, és clar, perquè a la nit ja haurem suat copiosament. Dutxa de basquetbolista en la reserva, i precisament recordo i faig un gest tècnic après fa segles per llençar a cistella, consistent en posar el braç en angle recte i mesurar el cop de canell. En fi, llambregades, capritxos juganers de la secció lúdica del memoriós relatiu.

Encara puc adobar una pàgina del treball al qual li he trobat el carril adient. Dinar lleuger. Quasi controlat l’incendi a la Ribera d’Ebre –i part de Les Garrigues i terra prioratina. Un colossal desastre que costarà molts anys de remuntar.

El viatge cap al sud. La gran calorada. No sé perquè penso en Sam Shephard (en el vessant d’escriptor) i els seus relats desèrtics. Sí, més valdrà anar aprenent les estratègies nòmades dels deserts. La distòpia que es va perfilant severament promet ser remoguda.

 

Carlet, quinze-mil habitants, es veu amb bon múscul industrial i agrari –l’oceana verdgroguenca dels tarongerars. Amb marge per parlar i resoldre intendències amb Toni Bonet, l’editor de “Neopatria”. Edició acurada. Temps per prendre la mica de fresca del tardet en la terrassa de l’establiment, un hotelet  ben posat. Va arribant gent –arquetips professorals familiars.

Bon sopar, excessivament abundós. Inspiracions orientals en una part dels entrants. L’alcaldessa a tocant, una morenor d’ulls clars de simpatia expansiva: explica anècdotes dels seus anys de mandat amb molta gràcia de peus de pàgina irònics. És de “Compromís” i fou diputada a Les Corts en la darrera legislatura.  Han tornat a guanyar per poc –un regidor d’avantatge- i han fet coalició amb el PSOE.

Conversa llarga amb Manel Alonso, amb les dificultats de l’embalum ambiental, que sempre té mil histories per contar, i amb el guanyador en narrativa. La inevitable atabalada del menjador ple, una seixantena de comensals, que va augmentant el volum de la xerrameca a mida que va buidant botelles de vi.

Un duet, guitarra i saxofon, fa uns temes molt coneguts en clau jazzística (una recepta que veig repetida ací i allà). Quan arriba el lliurament i els parlaments porto un puntet just d’animositat etílica i escepticisme de cansament que em permet fer un discurset més o menys incisiu i irònic (cito Dante Alighieri; sorpreses dels marges d’improvisada). En acabant, un fum de fotos d’uns i altres –l’alcaldessa Ortega i mitja corporació en la seu salsa- i firmo una dotzena d’exemplars.

Saludat el novel·lista d’Alginet Josep Lozano, a qui no veia des de finals dels anys vuitanta. Ha fet un llibre nou sobre el Xúquer amb un fotògraf.  Encara recordava una convidada dels vuitanta de l’Associació Cultural Alambor, en una d’aquelles mostres literàries que organitzàvem amb Josep San Abdon. Alambor ha assolit certa patina mítica en els ambients culturals del país. Com ja sol passar, més valorada la faenada feta a fora que a casa. Amb trenta anys afegits a sobre seguim en la trinxera d’intentar normalitats en uns països on, majoritàriament, el personal se’n toca el nas davant tan noble propòsit i poderosos enemics volen acabar d’esclafar-nos.

 

En l’anunci, un model de gimnàs, amb tors nu, que sostenint la botelleta diu: “para oler a tío,tío”. Busquen mercat entre els votants dels VOX?

 

Diumenge, 30 de juny.

Llevat tardíssim. El gavadal d’imatges d’anit. En les fotos, cada vegada més faig el posat del meu pare, i quan discursejo en un faristol o altre, em penso que cada vegada amb menys ganes, el to crec que s’aproxima al del meu germà (els dos, al capdavall, treballem en el sector de la paraula). Roda el món i torna a la sopa de l’ADN?

Mal de cap, estovat com un polp. Bach –cantata dotze- i aspirina (luteranismes aproximatius?)

Assegut a la terrassa de l’hotelet, passejant la mirada per un tarongerar d’enfront de l’establiment, em preguntava quina mena de relació tindria Casp amb el seu poble, si se l’estimaven o l’odiaven o li dedicaven la indiferència habitual en les nostres contrades, perquè els afers de lletres al país han anat sempre embolcallats d’una esplèndid desinterès, quan no de menyspreu o aversió granítica. També em preguntava si li agradaria el llibre el qual m’han donat el guardó que li dediquen els paisans inquiets –la majoria, pel que comprovo, més atansats a les tesis identitàries fusterianes que a les seues –regionalisme vagament federalista. Potser sí que li agradaria, perquè ximplet, en estètiques poètiques, no ho era. Cabòries lleugeres esperant que ens cridessin per sopar.

La notícia del premi va circulant veloç i m’arriben felicitacions de tot pelatge. Costa de creure. Un miratge com qualsevol altre, facilitat per la immediatesa de les xarxes. Obro la carpeta que vaig deixar parada ahir per avançar una mica més, però amb el reguitzell de missatges i una conversa amb Andreu Sevilla, em costa no perdre el punt. És curiosa la imatge que en tenen d’un gents que viuen lluny. M’atansen a models literaris que els fan el pes i que, alguns, em paren lluny. Una altre símptoma de certa maduresa deu ser que l’embull de la vanitat va ben subjectat per un escepticisme pasteuritzant. Fins el sobrepuig vanitós cansa i sabem que és fullaraca fàcilment combustible. Una vegada més comprovo com gent que és molt bona alhora és netament generosa.

Menjar encomanat al bar del barri per dinar. Musclos frescos, regust d’aigua de mar, i bacallà amorosit amb ceba i cavalla escabetxada. Gran dinar com a preliminar llustrós a una llarga migdiada per escurar els rastres de les darreres hores. Llegint, fent alguna nota, vagarejant al vespre. La galvana acalorada. Meló de tot l’any per berenar, la frescor dolça, hedonisme de classe. Vells gastrònoms, com ara Nèstor Lujàn el menyspreaven titllant-lo de cogombre indigest. El mal d’ara és que maduren en les càmeres frigorífiques i acaben estandarditzats en el regust.

 

Hi ha qui em regala una lleialtat crítica. Del millor que es pot aconseguir en els ball de mones de les relacions humanes, i més en gremis tan perillosos com els de la lletra i/o l’art.

 

Vist i sentit, anit a Carlet, un sènior barceloní amb fatxenderia d’aires de superioritat, intentant donar lliçons a la valencianitat congregada, que empenta els premis literaris i moltes més coses amb admirable dignitat. La seua desconeixença de la realitat i la història valencianes era insondable i feia venir vergonya aliena. En un moment de la seua supèrbia idiota va preguntar als comensals si per allà també cantaven havaneres, després d’uns apunts sobre  Felip V que ignoraven les seues arxiconegudes “socarrades” i repressions en aquells mateixos solars. No en tenia la més pàl·lida idea d’on era posat. Com hi havia fet cap? Vés a saber.

 

Dilluns, 1 de juliol.

Alçat a les set.  Abans d’atendre la missatgeria eterna de les orenetes festejants cantonades apàtiques i testos amb geranis devorats per les palometes, la incompetència presenta els seus principis: em cobren dues vegades un mateix rebut d’impostos, i en comptes d’atendre el capitell escumós d’una metàfora, l’ala marcida d’una cua de somni, d’emplenar els bols dels gats metafísics, he d’estar pendent de telefonar: només falta que als precaris ens cobren dues vegades una mateixa tarifa.

La cafetera italiana. Sense notícies d’Andrea Camilleri, que feu un infart fa uns dies: se suposa que evoluciona favorablement. I el nostre infart, o el que siga que ens pertoque en la rifa crua, on ens deu d’estar esperant? Deu ser aquell paio amb una granota blava que pipa un cigarret en la parada del nus?

Classificant detalls rebuts les darreres hores, per provar de saber on sóc posat més o menys en la muntanya russa gremial (on hi ha una mala llet inacabable, però també ànimes precioses, com a tots els sectors). Quins ulls de poll hauré trepitjat amb els darrers premis? Algun d’insospitat, segur, un daga que m’esperarà emboscada en una empastifada grisalla o altra. Que es foten, com jo m’he fotut tantes vegades amb conxorxes puerils i rucades indescriptibles, algunes tan grotesques que si les expliqués semblarien pura ficció esperpèntica.

Dissabte, assegut a la mica d’emparrada fresca de l’hotelet que ens acollia, mirant al llunyedar el campanar de Carlet pensava que potser estaria bé en algun dels pobles de prop de València, que allà seria feliç. Però alhora pensava en el poema de Bertold Brech on assegut al talús d’una carretera veu  com el conductor del cotxe que el transporta canvia una roda i s’ho mira amb ansietat, una ansietat absurda, perquè diu el poeta que no és feliç d’on ve i no ho serà allà on va. La manera més intel·ligent de viure a València deu ser muntar el campamentet base en algun dels pobles propers. El que sí que he notat en les darreres visites és que els bon resultats de “Compromís”, amb moltes coalicions claus amb el socialisme morellà de Ximo Puig, han donat fruits recobrant autenticitats i decències. A l’alcaldessa de Carlet se la veu molt intel·ligent, amb la realitat municipal ben apamada, desperta en un dinamisme amb les idees claretes.

Controlat del tot, després de cinc dies de malson, l’incendi a la Ribera d’Ebre. Es veu que a un conseller, que confonia, en les seues comunicacions, el Montsià amb el Montsant l’ha mossegat una mosca negra de les que torturen els pagesos i a qui se’ls pose a tir, siga de l’ofici que siga. Va amb el sou que t’escridassen els agraris tan desatesos o que et pique una moca negra en la terra insòlita que no apareixen als mapes dels urbanites despatxos refrigerats. Ara faran reunions per decidir si declaren zona catastròfica el que el foc ha devastat. Podrien aprofitar l’asseguda per declarar zona catastròfica totes les terres de l’Ebre, on hi ha les comarques més deprimides de Catalunya, on les fugides demogràfiques dels pobles són una hemorràgia de broc gros. Tristament, l’incendi gegantí d’aquests dies estava llargament anunciat. I també hem comprovat com, si en passés alguna de més grossa encara, amb la quotidiana temeritat de les revellides indústries brutes imposades, els plans d’emergències apunten a molta inquietant improvisada.

Dillunserada rampant. La calorada asprívola (cap grup d’Apalatxes apareix donant-nos bons consells de calma i sintonia amb els esperits). El ventilador al morro. Em poso en la carpeta que m’engresca ara. Canvio un adjectiu. Surto a l’estanc. Estovor marejant. Un garbinet que ho prova en els sumaris parèntesis aombrats. Un iaio amb una crossa apoderat del taulell, demanant una a una les coses que vol, fent-li gracietes ràncies a la dependenta de fesomia renaixentista i impacientant la cua de tres persones. En trepitjar la vorera novament, un paio distret amb el mòbil quasi m’esternuda a sobre, li dic “salut!”, però no em contesta. Els zombis caminant amb la mirada posada en la pantalleta són una plagasitat que s’escampa. M’assec una estona en la terrassa sota ombra d’arbres municipals, situada entre dues cruïlles, per on corre una mica d’aire fresc. Un establiment una mica espès, però on fan el cafè decent. A la taula de tocant, un senyor en la seixantena, amb indument de camuflatge caçador i gorreta harmonitzada, amb dos gossos lligats a la pota de la tauleta, a qui renya amb un estrany gruny agut que potser indica que és sordmut. Un dels gossos em mira amb tendresa alimentària, que decau en comprovar que no li dono res. En una altra taula, més al sud, dues senyores han sortit de rehabilitació, segons expliquen, i celebren l’aniversari de la més escardalenca amb dos descafeïnats amb gel.

Torno a l’escriptori. Em capbusso en l’artefacte que va avançant a poc a poc i que sé on vull que faça cap, que no és poca cosa. Col·legues i lectors amb ganes de conversa em fan interferències discursives, però ho combino com puc, ja m’han penjat alguns prou fameta, falsa, d’aspre, com per a no exercir la cortesia. A un que es veu que fa un conte l’ajudo amb un personatge que se li ha entravessat i em pregunta si l’ha d’occir o no. Li dic la meua opció i es reaferma en la contrària. Sí, ajudem com a contramodels, pel que es comprèn. Matar ràpid els personatges sol ser dèria prou adolescent, però m’ho callo. No s’ha d’abusar ni dels crims ni dels suïcidis en els relats breus, al meu parer, trenta anys més vell que el de qui m’ha fet la consulteta. Tampoc li he plantejat si és un personatge de destí de caràcter per no allargassar la interrupció i entrar en bizantinismes estratègics.

Ho deixàrem en el punt just de l’alt incendi passional i en guardem bon record i l’amistat distant dels miratges quasi perfectes. Nits de no dormir, copes a mitges, escrivint cadàvers exquisits a quatre mans o cantant Ausiàs, llençant al fem totes les fotudes repressions, gats insomnes en el barri del Carme. La tristor dels seus llibres d’ara em fa mal. Em recorden que ens han matxucat. Tampoc és que els meus siguen un festival d’alegries, és clar. Sí, ens han fotut ben fotuts, tot i adonar-nos-en de les jugades brutes i plantar-los manifestos en pasquins recremats. No, no era això el que somniàvem en la guerrilla de versos a la butxaca i guitarres enrabiades.

Havent dinat, unes gestions a Reus. Calor apegalosa. Esperant en un semàfor un colom m’ha defecat al braç dret, un esquitx rotund. Em puc netejar bé. No crec que siga cap columbòfil avís diví. En enllestir, passem a Tarragona. Compro un parell de llibres a La Capona de dos autors amb els qui tinc contacte, Marcos Ordóñez i Antoni Martí Monterde. Un dietari i un assaig.  M’atén una xicota simpàtica i eficient, que em fa la impressió que en té alguna idea de que sóc del gremi. Li pregunto, sabent-ne la resposta, si tenen “Circ de puces” i em diu, tot consultant l’ordinador, que se n’han venut uns quants. No esperava tant d’èxit tarragoní. En ser al cau, dues tallades de meló per sopar i fullejant els llibres nous.

 

 

 

Campanya pels drets lingüístics