Home > Blocs > Plàncton. El Bloc de Josep Igual > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

mateomassagrandeigual2019Dimarts, 2 de juliol.

Dempeus a dos quarts de set. La frescor, que s’agraeix, en el primer replà, incloent-hi la mental, amb l’alfàbrega de la senzillesa de reaprendre el minuet de la nova caminada. Full d’agenda inicialment net, és a dir, amb la perspectiva de poder fer unes bones sessions amb l’artefacte que treballo ara. La sortida ràpida a l’estanc.

Es va instal·lant la tornada de que els vuitanta foren ben feliços. Deu ser perquè qui els evoca era jove, és clar, perquè foren una llauna prou estúpida, amb els primers indicis de la doble estafa del franquisme amnistiat i dominant com sempre, amb l’afegit gens menor de la recepta del capitalisme salvatge i els seus miratges de masses i trampes en benefici de pocs.

Ahir, a Reus, li vaig preguntar a una xicota que tenia aire professoral la manera més curta d’arribar a la Llibreria Galatea, i va posar un ulls esbatanats com si l’estigués  atracant i va xisclar que “no sé nada ni quiero saber nada de librerías” (ho poso en la llengua perseguida a Catalunya, segons els “Siudananos”, amb la què em va respondre). No vaig gosar provar d’indagar quin trauma li havia generat aquella fòbia, prou escampada, però que la majoria dissimula millor.

Conversa amb Antoni Martí Monterde. Acabem parlant de Pla i de Fuster, dues passions compartides (ell n’ha fet dos llibres de molta substància). Migdia de costum. Amanida fresca d’arròs per dinar. Becaina amb ventilador. Cafè de retornada. Contestant correus, un pim-pam-pum amb les editorials i alguna premsa. No em moc de la monotonia treballadora, avanço en l’artefacte que ha guanyat embranzida els darrers dies i s’ha imposat a tots els titubejos. Músiques variades per companyia. Al final el robotet Ramir es poaa seriós i programa un parell d’elapés del gran Frank Zappa i la soledat entretinguda s’emplena amb els seus carnestoltes sonors amb lletres càustiques contra el somni nord-americà i altres paraments d’alta anestesia que ens empassem sense ni adonar-nos.

El moment polític. Manifestació a Brussel·les per protestar per la impedimenta de que els eurodiputats independentistes escollits obtinguen l’acta. El govern espanyol ha enviat uns quants policies a vigilar els deu-mil manifestants convocats per l’ANC i Òmnium Cultural. Cap gest del gabinet Sánchez per obrir una escletxa al diàleg polític al que és això, polític, i es va ramificant en judicialitzades que ja arriben al cor del club europeu, on els estats es defensen i es fan favors –que després ja es cobren com siga, és clar. I, avui mateix, casualitats, el Tribunal Constitucional ha sancionat que l’article 155 fou aplicat perfectament en la suspensió del govern català, quant constitucionalistes contrastats han presentat molts dubtes sobre les atribucions del govern central per carregar-se un govern i tot un parlament autonòmic i convocar unes eleccions, atribució exclusiva del president autonòmic. En fi, res de nou: la covardia i falta de propostes del PSOE s’assembla molt a la del P.P. “Antes franquista que rota”, opinava Azaña; i “antes roja que rota”, opinava Franco. I la ballada obscurantista continua, encastada als principals molls de l’estat.

Llegint a la nit, tast variat: el dietari de Marcos Ordóñez, les “Pensades” de Maria Fullana, i “Joan Fuster: la paraula assaig”, d’Antoni Martí Monterde. Uns talls de pizza per fer una queixalada. Mirat també una mica l’espai de Graset al “Més 3/34”, on parlen del darrer llibre que deixà enllestit l’historiador Josep Fontana sobre el gran engany del capitalisme. Com la història l’escriuen els vencedors és de menester  buscar pels soterranis el que el discurs imposat volia –i vol- amagar. Hi havia altres camins, altres opcions per un món menys bèstia que l’esclop universal del capitalisme salvatge. No eren impossibles, els han fet semblar impossibles.

 

Feu una pausa dramàtica… de la qual no retornà.

 

Era una xerraire invasiu, però deia ser de la corda de la poesia del silenci.

 

Dimecres, 3 de juliol.

Alçat a dos quarts de set. La frescor de la penúltima randa de la matinada. La mansueta pigada de l’ocellam. Les lentes xinaries del zombi. A partir d’una certa edat, la plena consciencia de que un dia més és alhora una dia menys, diu Marcos Ordóñez en l’arrancada del seu exquisit dietari. I, a partir d’una certa edat i un bon tram en l’expedició, a les llibreries trobes obres de gent que coneixes directament, o que has tractat una mica, i aquella idea infantil de que tots els autors i autores importants són gent difunta de fa molt obre una escletxa –provisional- de llum.

Més peces del vilarealenc Tàrrega a la gramola.  Francesc d’Assís Tàrrega i Eixea va néixer a una casa de la plaça dedicada a Sant Pasqual de la vila planera. Al xiquet Tàrrega el cuidava una assistenta, els pares treballaven com a estatgers en la comunitat de les Mares Clarisses del convent de Sant Pasqual. Però un dia es va escapar de la tutela assistencial i va caure en una sèquia de prop de sa casa. El bac li va danyar els ulls. Tement que podia perdre la vista per sempre son pare va pensar en traslladar-lo a Castelló per tal que assistirà a classes de música i, en cas de quedar-se cec, poder-se guanyar la vida tocant algun instrument. Va rebre classes, precisament, d’un músic cec. Finalment acabà a Barcelona per millorar en la formació, on es lliurà a tocar per tavernes i cafeteries per aixecar-se uns cèntims, desatenent prou les disciplines del conservatori. Son pare, assabentat de l’opció bohèmica, el feu retornar a casa. Feu concerts pels pobles propers i aconseguí la plaça de pianista al casino de Borriana. Més tard ja volà cap a Sevilla i Madrid fins guanyar-se la fama de concertista internacional que l’acompanyà fins a la fi dels seus dies, novament fincat a Barcelona, el 1909.

Em demanen un conte per a una revista que fa coses molt ben girades, per a un especial estiuenc on aniran donant relats de diversos autors. Conec superficialment el director, que sembla que m’ha llegit. Ha de fer menys de 2.600 caràcters. En tinc uns quants que fan menys de 2.600 caràcters. Penso en un en concret, que tinc guardat en algun dels arxius. Aconsegueixo trobar-lo entre la selva de carpetes guardades. Li faig uns retocs i li canvio el final. Sense donar-hi més voltes els hi trameto i m’oblido. És un conte on el lector ha de decidir si liquida o només deixa una mica estabornit un dels personatges principals. És posterior al paquet heterogeni que conforma “Circ de puces”, però potser encara té una mica l’atmosfera del llibre.  Als USA, amb un encàrrec així pots fumar puros dels bons una temporada. Capote, Fitzgerald, Hemingway, King i tants altres sobrevivien amb les compres de contes de les revistes. Comprats: el concepte. Comprats a preu alçat.  Pels nostres solars la cançoneta més insistida és “per la cara, però et promocionem”.

La sortida d’habitud a les onze tocades. La travessia desèrtica, sense cap comprensiva rumiada de camells. L’estanquera diligent i dolça. Al supermercat, amb el contrast de l’aire condicionat fort, que mareja una mica. Davant meu, a la cua de la caixa, una senyoreta caucàsica amb uns densa constel·lació de pigues a l’esquena, que fan pensar en que li hauran d’anar traient, perquè són perilloses en les prospeccions oncològiques. En tornar a la lleonera monacal em poso en l’artefacte que va avançant i que vull acabar abans de setembre. Retriant, reescrivint. Escriure és emprar la paraula com a esquer per a pescar el que no és paraula, deia la Clarice Lispector, a qui li vaig agafant més simpatia amb els anys. Doncs això, calant peces pels bancals de les paraules, que potser busquen el que les paraules no acaben de donar.

El que va passant al parlament europeu és depriment. Han decidit no processar els problemes que distinta ciutadania va plantejant-los. A més de l’assumpte del Brexit, el del fluxos migratoris,  i que dos milions de catalans veuen com els seus vots són obviats, els nous quadres directius que han triat fan feredat, amb elements tan determinants com Lagarde –neoliberalisme glacial- o la supèrbia de Borrell, encarregat de la diplomàcia (sembla un acudit). ¿Quin serà el preu que pagarà el Regne d’Espanya per incrustar Borrell als quadres directius i per fer incórrer en diverses irregularitats antidemocràtiques el regiment del club de lobbys i estats? De tota manera, també l’independentisme està fent l’ànec a cor què vols, perquè, de fet, la majoria de líders i partits dominants no estan per fer cap revolta social, ni molt menys (d’haver volgut, potser la partitura de la tardor del 2017 n’hagués estat una altra). La sentència per als presos del procés serà duríssima, es veu a venir, i la resposta tampoc serà ni unitària ni de les proporcions que demanaria un moment tan greu. És a dir, que la derrota i la frustració seran de les que costen de pair.

Llegint una mica, en llibre –quines coses ens toca de dir- abans de dinar. Les notícies comarcals. Fruiters cremats per les altes temperatures, com mai abans no s’havia vist, segons els conreadors. L’enfebrada planetària és una sinistra evidència, però res, hi ha qui vol seguir en la mateixa via, i no passaria res de no ser el cas de que governen poderoses potències. Una mica de becaina havent dinat. Més sessions adobant pàgines. No em moc de l’escriptori en tota la tarda. Ullada a les refrescades informatives en els recessos. Potser tindríem més qualitat de pàgina, pel que fa al moment del món, en el tremebund apocalipsi de Sant Joan, no tan banal com aquest, per entregues, que anem malvivint.

A quarts de nou ja no m’hi veig de cap ull en la birbada de matolls textuals. Retirada als interregnes llibrescos. Bon menú: Ordóñez i Martí Monterde. Amanida amb mozzarela, tomaca i alvocat per fer una queixalada refrescant. Han caigut les turbines, o el que siga que mou els diversos dispositius amb els que ens comuniquem cibernèticament, i amb els quals els assistents de la policia del pensament del Germà Major comproven si ens hem tornat massa perillosos per al món feliç que s’augura.

 

Dijous, 4  juliol.

Alçat a les set. La mica de frescor d’aiguaneix de la darrera font de la matinada. Bécquer envia les seues orenetes des d’una remota pàgina escolar. Els hi poso el sègol a les gallines de l’hort mental i he emplenat de llet de burra els bols dels gats egipcis de les altes murades de l’esperança.

Sortida molt matinera, quan encara la treva frescal és vigent als carrers. A correus a enviar llibres. Quan dediques poemes a gent diversa els ho has de fer saber i trametre’ls la prova del delicte: esperar que ho endevinen seria un deliri massa gros. A “Oliverar de l’aire” n’hi ha un grapadet de dedicats, el que no vol dir, és clar, que els poemes parlen exactament d’ells, només que creia que el tema els interessaria. Poca gent a l’estafeta. L’empleat encara amb una lleganya apàtica, però mecànicament eficient. Li demano factureta, tot i que en tinc un fart per a que els vigilants administratius entenguen que les activitats d’escriptor són part del meu minso salari i no cap extra capriciós. Rere la rigidesa administrativa potser encara dorm el prejudici de que les eines dels escriptors, els músics i altres creatius, mereixen un impost de luxe o altre, per irregulars o sospitoses.  A l’estanc a pel verí de torn; res a la loteria; la dependenta encara és als preliminars de la seua millor versió –tot s’ha d’assajar, en aquesta vida. Comprats croissants i el berenar al supermercat del barri. Polp anunciat en l’esmorzar de forquilla del bar de l’amic Paco. La temptació. Conjurada amb el genoll posat a terra i brandant la creu de fusta, com va fer Sant Antoni, segons les iconografies dels catecismes i les recreacions de diversos pintors.

Ping-pong de correus variats amb gent del gremi i alguna lectora interrogant sobre textos que no recordo massa. Quan publiques un llibre, finalment has fet fora de casa un paquet treballat durant anys i procures anar oblidant-lo per dirigir-te a la propera estació. Recordo textos d’altres, sobretot poemes, fragments o aforismes, però dels propis poca cosa. Bé, un dels contes-acudit de “Circ de puces” sí que me’l sé, perquè només té el títol i una sola paraula que completa la broma.

Dissabte, a Carlet, un senyor que havia sigut regidor em preguntava si sabia què era el BLOC. Li vaig respondre que si ell sabia què va ser la UPV (Unitat del Poble Valencià), i òbviament ho sabia, perquè fou la llavor primigènia del que han acabat sent el BLOC i Compromís. Fent costat, en la primeríssima joventut, a una llista de la UPV, en coalició amb Esquerra Unida, vaig acabar anant de número dos, quan havia demanat anar el darrer, però per les complicacions en les negociacions, i per allò de posar-ne un de cada partit, vaig ser el segon en una llista municipal a Benicarló. No ens va votar ni la família. Aquella retratada compromesa em valgué l’etiquetatge de comunista, perquè els cors senzills, en els primers compassos del postfranquisme, no distingien el matís significatiu entre la UPV i Esquerra. Prestar-me a aquella aventura considero que és un del errors més greus que he comès, però suposo que té l’atenuant del candor jovenet. Els d’Esquerra Unida, amb molts vells militant del PCE, eren de crosta en alguns temes, sobretot els de la recuperació de la llengua i cultura pròpies, que és el que més ens interessava als que ens prestàrem a la coalició.

Un jove poeta de Terrassa, que ha acabat el seu segon llibre, em demana consell sobre les editorials on podria provar de treure’l. Em sap greu pintar-li el panorama real del nostre univers editorial, i li dic que vaja amb compte amb tants que empren solucions de “vanity-books”, on sempre surt escaldat l’autor, després de fer tots els papers de l’auca que no li pertoquen.

Llegint “Joan Fuster: la paraula assaig”, d’Antoni Martí Monterde. Evita l’encarcarada academicista, tot i aportar notables troballes de rata d’arxius. L’amenitat fusteriana –que era periodística, la de qui es guanyava les garrofes a còpia d’articles- la porta ben assumida. L’assaig que m’agrada és aqueix, no el travat per dures articulacions de tesi. L’assaig amb qualitat de prosa, conjectura fins agosarada, i recreació.  L’assaig amb arrel literària, dit altrament, quan l’escriptura no deixa de tenir vol creatiu.

Lasanya i peix –del congelat- per dinar. La pau del migdia, quan no has de fitxar en cap fàbrica o oficina ( ja ho he viscut, això), només en el propi talleret de pensament i creatiu. Per comprar hores de taller i calmes ja anem a fer “bolos” de revetlla geriàtrica. Les altres, les de tornar a les cinc o les sis de la matinada, després d’aguantar impertinències i borratxos de festa major, les hem anat bandejant. Les notícies: la política espanyola. El govern de Sánchez multa “Open Arms” per rescatar vides al mar. Polítiques d’esquerra, no cal dir-ho. Sempre decanta cap a la dreta, el socialisme espanyol. Amb ells, els qui manen de veres dormen molt tranquils. En el conflicte territorial amb Catalunya també apliquen la mateixa recepta repressiva d’escarment. Es pot ser independentista, sempre que no guanyes eleccions, és clar.

Treballant tota la tarda en dues carpetes, dues vies paral·leles. Quan més faena fas es veu que més en pots fer. El ventilador al morro. No em moc de l’escriptori monacal. Un tassó de gaspatxo per berenar. Contestats també correus variats i atenent bagatel·les, que em desfan la bombolla d’univers paral·lel d’estar concentrat en els textos. En plegar torno a l’assaig de Martí Monterde sobre Fuster, que, com el mestre, incita altres lectures: de sobte m’han entrat ganes de revisitar el “Glossari” de D’Ors. Tots els autors referenciats a l’assaig de Martí Monterde tenen capelleta al meu particular santoral.

La notícia del premi va sortint amb distints retards, els decalatges per les actualitats culturals en tantes redaccions-  i m’arriben noves tandes de felicitacions. Una ànima afectuosa em diu que sóc un referent, però no m’aclareix de què. Li responc a la borgiana manera: si jo sóc un referent, com seran els altres! I hi ha qui em diu que escric molt bé, i també empro repertori més sincer del que sospiten i els hi dic que Dante o Shakespeare sí que escrivien molt bé. En fi, passant alegrement la trista vida.

 

En les edats on som més poema que poeta és quan, més destil·lats i recomptats, arriben els versos més lúcids.

 

No cal ser un pilot de xalupa gran per conèixer la llei del mar en l’obligació de socórrer els nàufrags. Una jutgessa italiana també se la deu saber i ha alliberat Carola Rackete de l’intent d’empresonar-la, per salvar vides al mar, del govern neofeixista italià. En el rebost dels meus somnis vull pensar que potser fins hi hagué una telefonada vaticana.

 

A diferència per exemple dels ocells, que construïen el mateix niu durant milers d’anys, nosaltres tendíem a fer avançar les nostres empreses més enllà dels límits raonables.

  1. G. Sebald (“Austerlitz”. Trad. Anna Soler).

 

Divendres, 5 de juliol.

Alçat a tres quarts de set. Una aranyeta al terra del lavabo. En notar-me entra en pànic i corre desorientada. A l’estiu, tota cuca viu. Finalment troba un forat i resol el trist dilema de si me la carrego o no. Millor començar la jornada no matant res. L’esquitxet negrós, d’admirables potes articulades, fetes amb un cabell  finíssim cada una, no sé perquè m’ha fet pensar en les abelles, que també van amenaçades, tan essencials com són per als humans. Com li deien a l’escultor aquell que feia aranyes gegantines? Ho busco… això, Louise Bourgeois. Hi havia un temps en que recordàvem tots els noms i parlàvem seguit.

Cafè i ullada al “Faro de Vigo”, per si l’espectre d’ Álvaro Cunqueiro Montenegro –aquest nom sí que el recordem a la primera- els ha inspirat alguna necrològica florida i amb positiva retranca, però no. El nigromant de Mondoñedo dirigí amb rica desgana el periòdic. Quan tornava de sopar posava peus de foto, i si hi havia un buit en la maquetació de tancament improvisava qualsevol joia en prosa o en vers per tapar el forat en blanc (més d’una gallec o gallega tingué una preciosa necrològica redactada pel mag). Però, els seus continuadors no són tan inspirats. Pareix que el Celta s’està reforçant bé, segons les cròniques, prou mal escrites, que no faran que la literatura en el periòdic sobrevisca mil primaveres més.

Sortida inhabitual. Visita a la biblioteca. A la vora del riu corre la fresca matinera. Una salabror atenuada. M’entretinc una mica pipant un cigarret. Em passa un gatet tot pinxo per davant. M’analitza amb uns ulls verds preciosos, segurament amb memòria mil·lenària, per si sóc una font d’alguna engruna fàcil o no. No ho sóc i passa de llarg amb elegantíssima petja, recomponent el displicent perfil. Conversa amb la bibliotecària. Li dono un exemplar d’ “Oliverar de l’aire” per al fons. Se’ls ha espatllat l’aire condicionat i tenen tots els finestrons oberts de bat a bat. Per un es veu una bona llenca del riu, d’una blavor escurada, amb uns cepats remers en una piragua, que deuen entrenar per una competició o altra. Pres un cafè després en la terrassa cèntrica d’una fleca-granja; el fan sempre molt bo. Corre poca fresca, la socarrimada és de les memorables. A l’estiu, la biologia juga més fort encara: passen senyoretes com estàtues gregues animades i somrients amb drapets sumaris per indument.

A correus després. Li trameto un exemplar a Jaume Benavente: li dedico un dels poemes, ambientat a Porto, i pensant en Eugenio de Andrade. Tinc afinitats estètiques i sindicals amb el novel·lista i dietarista barceloní. Un altre escriptor magnífic que no té la pregonada ni ocupa el lloc que li pertocaria en una literatura més normalitzada i gran. Al súper carrego de líquids variats, elementals intendències defensives a la gelera. Obro finalment una de les carpetes que treballo. M’he imposat uns terminis per enllestir un parell de coses i no allargassar-me en rodes revisionistes eternitzades. Per la xarxa m’arriba una gravació casolana que ha fet Jesús Tibau llegint un dels contes de “Circ de puces”; li agraeixo el detall. També arriben encara més felicitacions pel premi a Carlet des de diversos punts geogràfics del nostre àmbit idiomàtic i fins un parell de poetes portuguesos. La facilitat cibernètica escurça –potser artificialment- les distàncies. Poca paperassa epistolar deixarem, els d’aquesta època d’aigüera compulsiva. A les onze i vint-i-sis minuts passa una avió a reacció pel cel ebrenc: un sorollam sinistre. Què significa? Amb les operacions estatals dedicades a intimidar el díscol independentisme, malpensant segurament l’encertarem.

Migdia d’habitud –virtut discreta dels mecanismes.  Llegint una horeta, abans de dinar: patates al forn, deixades gelar, i una baldana. Les notícies, horripilants: atacs feixistes a centres d’acollida de menors immigrants no acompanyats. La llibertat de moviments i les impunitats d’aqueixos cervells arranats és àmplia. No dubten a fer córrer mentides flagrants per crear conflicte. I els molts desinformats que se les empassen i els segueixen la corda. Entretant, res, els jocs reunits dels partits fan uns ballets la mar d’entretinguts i el monarca s’ha comprat un utilitari nou. Els germans Bécquer, el poeta i l’il•lustrador, tenien una opinió contundent sobre les maneres borbòniques, que ara potser els portarien als tribunals. Sesta acalorada, insatisfactòria. Capbussat en els dos arxius que treballo. No surto per res. Llegint a la nit. L’eco atenuat d’una revetlla, les festes del barri. Cap gana d’acostar-me. Ja em toca estar al rovell de massa revetlles. Les tinc més que avorrides.

 

Ho explica en Toni Mollà (a vegades li demano que m’ho torne a contar). Li preguntà a Joan Fuster com feia els articles, i l’assagista, irònic, li va dir que posava un foli a la màquina, el títol, i després anava fent ratlles d’esquerra a dreta, d’amunt en avall, i quan tenia emplenat el primer foli, en posava un altre, per rematar dient-li al xicot de Meliana: “i si em costa més d’hora i mitja, ja perdo diners”. Què és el professionalisme? Això és el professionalisme, ja podem pujar-hi de peus.

 

El personal condueix com pensa. I pensa poc –a vegades gens.  Amb la calorada ja se sap, més accidents i més crims.

 

Una monotonia amb diverses portes incògnites i obertes possibilitats per al trompe-l’oeil. Es va fent tard per a excessives dispersions.

 

Obedients i acrítics ens volen. No ens enganyem, no hi haurà cap reforma educativa que els inquiete.

 

Si no són desmesurats, potser no són desitjos.

 

Dissabte, 6 de juliol.

La música m’inventa un passat que no coneixia.

R.M. Rilke.

Les set i divuit minuts en aquesta ratlla. La calor m’ha despertat dues vegades. La “Serenata per a un satèl·lit”, de Bruno Maderna, mentre puja el cafè, m’inventa un passat de cosmonauta.  El compositor italià no odiava la melodia, com altres contemporanis seus. I una mica de mel sempre amoroseix el cor.

Ullada a les presumptes actualitats. La gent que els ha empès, fins posant el físic en joc, els demana unitat, però ells, dinàmiques de partit, cada dia estan més distants de cap unitat i fins de l’esperit sobiranista. Fora de les institucions fa molt de fred, segons el seu tarannà. ERC li ha pres batllies a JxC, i ahir JxC va pactar amb el PSC-PSOE que tancà files amb l’aplicació del 155. L’emprenyada és grossa. Els usos i costums de l’espai que fou de Convergència, i el pragmatisme que busca eixamplar bases d’ERC, van abocant a la divisió i a la frustració. No han gestionat gens bé la lliçó de l’1 d’octubre del 2027. En el fons potser foren els primers sorpresos i inquietats per la força d’una ciutadania llençada al carrer. Tot un panorama, mentre continua l’operació d’escarmentada estatal, amb caps visibles processats, i es preveu una duríssima sentència del TC als líders. El cordó sanitari a l’extrema dreta no es preveu, però el que li fan a l’independentisme és molt evident i eficaç. Quan el sentit del que votem, no només en l’oferta sobiranista, acaba reforçant el contrari, el mal que es fa és enorme. No és que un siga cap prospectiu il·luminat, però ja notava les repensades (reculades?) que ara s’han explicitat cruament, i en algunes de les darreres convocatòries sufragistes he passat de seguir fent l’ànec.

Com no sóc massa museístic, he començat a emprar els punts de lectura regalats per la religiosa anacoreta Montserrat Domingo, que manufactura ella mateixa, amb policroms motius vegetals delicadíssims, folrats de cel·lofana prima, inspirats en la forest que l’envolta als cimals del Montsant, que pinta a mà un per un i tenen un aire de vella estampa oriental. Un objecte tan discret i petit i la quantitats de portes i finestres que pot arribar a obrir!

De bon matí, gimnàstica pensaire: conversa sobre Joan Fuster amb Josep Conill, sempre perspicaç i agradosament crític amb beateries hagiogràfiques, reiteracions immeditades i altres volades gallinàcies. Alhora, i per un altre canal, un lector em demana parer sobre Gerardo Diego. Pensades divergents, neurona estràbica, a primera hora. Necessito un segon cafè. Li dic al lector que cal superar els prejudicis polítics –el franquisme de De Diego- i fruir de la qualitat dels textos: la vella recomanació de Roland Barthes d’obviar la biografia i atendre el que és posat negre sobre blanc. De Diego tocava fonamentalment dues cordes: la classicista, amb un domini tècnic absolut, i les apertures generades per les ara dites avantguardes històriques, i quan se li barrejaven els dos registres donava uns artefactes de sorpresa enlluernant. El problema del poeta càntabre era que era catòlic i en molts poemes abans de posar-se a cantar ja notem que està la solució donada, que està resolt qualsevol dubte o conflicte amb el comodí de l’escolàstica, i llavors es tornava una poeta conceptualment més pla. Per no parlar dels seus aguts assaigs sobre Lope de Vega, o que fou qui s’inventà el marc promocional i una mica programàtic de la dita “Generación del 27”. S’ha fet molta conya maliciosa sobre De Diego en les raberes poètiques, a vegades a càrrec de veus que en realitat no li arribaven ni a la sola de la sabata. En resum de comptes, que abans d’obrir la carpeta que treballo, he tingut partida dialèctica exigent –i simultània. De Diego i Fuster: quina estranya parella de ball. Ara que, pensant-hi, crec que van coincidir en un congrés poètic a Segovia, als anys cinquanta. Carles Riba liderava la nostra representació i un jove Fuster, que començà de poeta, hi era en el grup.

La sortida habitual. Núvols baixos, més humitat, la xafogor pesant. A l’estanc i al súper. Dependentes amables i àgils. La salvació serà dona o no serà. Adobant pàgines. Escrivint i reescrivint, llegint i rellegint. Seques amb botifarra per dinar. Les notícies: els cinismes partidistes, les conveniències i les traïcions a l’electorat. Sesta positiva. El mateix programa a la tarda. El ventilador al morro no evita la suada. A l’alcaldessa de Carlet sembla que li ha agradat la croniqueta subjectiva que posava en aquesta mateixa llibreta la setmana passada.

 

Som irrepetibles. La singularitat ja hi és en el primer brou en tots i totes, no només per als esperits cridats a la vida creativa. És a dir que l’originalitat és l’aporia més regular de la condició humana.

 

Sense concedir-se tots els marges de llibertat possibles, no hi ha la possibilitat d’una literatura, d’una creació  de veres.

 

La tria dels models que ens toquen el cor i exciten la neurona. La part de la tradició que ens orienta, de la qual, és clar, n’hem de fer una lectura crítica i una digestió sense presses. Una de les operacions cabdals, decisives en aquests desemparats oficis nostres.

 

Enlairant una mica l’exemplar de “Quaderns deltaics” amb aquelles mans de pianista que voldria haver sigut guitarrista, fitant-me seriosament amb aquells ulls blaugrisencs intensos, àvids, intel·ligentíssims , em va dir: “és un llibre molt bonic”, i així, sense proposar-s’ho, em va confirmar . Gerard Vergés i Príncep, un gegant a qui enyoro molt.

 

La conyeta continua, sense apuntar mai cap proposta, no deixa de ser una modalitat del reaccionarisme més ermant.

 

El millor servei que li podem prestar a la nostra comunitat és ser crítics. Crítics amb arguments. La pintureta complaent només contribueix a gangrenar dèficits o tapar complexos absurds.

 

I had three lives: one during the day, one at night, and the last in a drawer in my room in a small book of notes.

James Salter.

 

(La sort de l’aforista)

A Josep Conill, futura víctima de la broma.

Aforista, la teua perdurabilitat serà una obra teua…atribuïda a un altre. Pensa per exemple amb el “menys és més”, de Mies Van der Rohe, penjat en altres noms –i fins reciclat en anuncis publicitaris.

 

La poesia implica una decisió de canviar la funció del llenguatge.

Paul Valéry.

 

Diumenge, 7 de juliol.

Nit pesada. La gran apegalositat. En obrir l’ull de bou, la notícia del traspàs, ja octogenari, de Joao Gilberto, la paternitat de la fusió de la samba amb el jazz, tocant de Jobim, batejada com a “bossa nova”. Tots li devem un rebudet o altre a Gilberto. Dia per remugar “Desafinado” mentre acudim a la toaleta i a la dutxa freda com a antídot de l’estovor ambiental.

Ahir va estar Ian Gibson pels dominis matarranyencs de can Serret. M’hagués agradat poder-hi anar, escoltar-lo, saludar-lo i que em firmés la monumental biografia de Machado, però no ha pogut ser. En un dels darrers dietaris, Andrés Trapiello, cada dia més ultra, l’insulta greument pels seus estudis sobre García Lorca i els guanys que suposa que ha aconseguit amb ells. Les misèries puerils no són exclusives de la nostra lletra, ni molt menys. Sort n’hem tingut d’investigadors com Gibson i Preston, perquè amb mentalitats com les AT l’obscurantisme sobre molts  episodis de la guerra fratricida i l’holocaust franquista –encara hi ha cadàvers per les cunetes de l’exemplar democràcia- seria complet.

Com a rebel·lia per la retallada de marge temporal pel “bolo” de la tarda, em centro en aprofitar totes les hores que puc per adobar més pàgines en els projectes que empenyo ara. En un parèntesi, el poeta Josep Porcar, que es veu que ronda pel Maestrat, em pregunta si conec algun restaurant amb bona relació qualitat-preu a Benicarló o Vinaròs, i caic en la pesada de que no en conec cap, de que la meua desconnexió amb aqueixa mena d’informacions és enorme.

Llegint una mica abans de dinar, l’assaig de Martí Monterde, excel·lent. Les notícies del món, i les de proximitat, empaquetades en segments potser no del tot innocents, fan impressió que no falta molt per al gran col·lapse. I, parlant de col·lapses, he llegit també unes quantes pàgines del “Llibre de les revelacions” de Sant Joan, altrament conegut com de l’Apocalipsi, una de les peces més simbòliques i de major qualitat literària dels repertoris bíblics. L’autor sabia com era la naturalesa humana,  els seus vaticinis i advertiments serveixen per a totes les èpoques.

Contactat amb la poeta gallega Chus Pato, una veu a contramà de moltes tendències, diria que una miqueta cunqueiriana, elecció de model de molta seriositat. Digue’m els models que t’acompanyen i et diré en quins estadis pastures..

Emprenem la via cap a Benicarló a quarts de sis. Ennuvolada del tendal, forta xafogor apegalosa. En ser al local dels pensionistes, el dubte de si muntar al pati, com estava previst, o a dins, a la sala del mil rebots acústics. Esperem una mica, consultem un element de la junta, que no ens aclareix res. Pipant un cigarret, assegut en una cadira, contemplo estoicament com les gavines volen baixes. Quan finalment cau un ruixadet i s’entaula un aire giravoltant, decidim per nostre compte muntar a dins. Sala plena, gratuïta l’entrada per als socis; els altres dies em penso que fan pagar tres o quatre euros. Sessió sense problemes, tret dels inevitables de so en la cova que fa el menjador, que també fa de sala de jocs i altres activitats. La gran suada a l’escenari. Al descans, una coneguda, que venia fruita i verdura al mercat, i que per moments sembla que em reconeix i d’altres que no, ens explica episodis –prou amargs- de sa vida.

Acabem a les onze tocades. L’aiguat ha refrescat una mica la nit. Parada a l’establiment obert a tothora, a Vinaròs. Avui, molt concorregut: personatges tèrbols, potser algun proxeneta musculós, amb cara de males puces; un altre que a la taula de darrera explica la seua situació de fals autònom i es creu un privilegiat perquè diu que guanya mil euros al mes. A les dotze al cau. Duro set minuts despert en tocar el llençol. Cames carregades i mal de peus. Fins al capdamunt  de les pallisses dels “bolos” de música de ball. Descomptades les despeses, comptades les hores de vol cremades, els compromisos surten ben mal pagats. Sí, la pipa plena. Caldrà anar fent un pensament. Les tocades per als ancians de la tribu és l’única programació cultural benicarlanda en la què participo ara mateix. Una ironia un punt escarnidora, si ens ho agafem pel costat que crema, però ja no ens ho agafem pel costat que crema: qui no està, no fa falta.

 

Dilluns, 8 d juliol.

Alçat a les vuit tocades, enmig d’una tempesta de gotellada rabiüda, llamps i trons rodadors. Canvi escenogràfic que ja vam notar anit. Sembla que refresca una mica. No ha pedregat, que feia l’efecte que entre els medallons enèrgics podia viatjar una perdigonada o altra. El clima s’ha tornat un possible enemic molt poderós. Sempre ho ha sigut. No hi ha tecnologia ni trampes que el puguen subornar per molt de temps. Com Astèrix, ja només podem demanar que no es desplome el cel  sobre les nostres testes. Els episodis de tempestes estiuenques són uns clàssics, és cert, però sabem que la trastornada és a la sala de màquines per obra de mà humana. La rebel·lió atmosfèrica, després de tantes grapejades i ferides, no augura res de bo.

Una mica després de la gran hipèrbole tempestuosa torna l’apegalosa. Les maniobres d’habitud: un cafè, dos, els ulls arenosos que encara no han reinstal·lat tots els paraments de la mirada: som una mirada, res més, un fragment entre els milions de fragments que cerquen la veritat del món. Per això, una panòptica totalitzant, d’absoluts, és sempre un perill, a vegades localitzat i altres ben escampat. Ara mateix, per exemple, l’ou de la serp feixista, que circula en les nostres convivències amb massa impunitat i fins blanquejat per intel·lectuals que algun anys dels anys fins semblaven liberals i “progres”.

Obro el talleret. Em poso en les dues carpetes que treballo i m’interno en un plànol paral·lel, que crema les hores amb la il·lusió de profit. Ramiret, el crupier dels algoritmes, programa un fum de temes de Wim Mertens. Jo he sentit a gent que no ha aixecat un gat per la cua en sa vida –diletants amb ínfules- menysprear el compositor belga. Mertens em sembla un tipus honrat, no aspira a enganyar a ningú. Pesca en les millors motllures del clàssic, les encapsula en serialitats més o menys minimals i les atansa als llenguatges del pop més reeixit. En alguns moments és més a prop del McArtney menys “mainstream” que de Bach o Mozart. Per tant, no amonesto i esmeno en Ramiret, robotet sensible, sobretot perquè després de Mertens proposa una tirallonga de genialitats de Frank Zappa.

En un recés de l’esllemenada de les branques textuals que no aporten res al conjunt que em proposo (saber podar, quants anys d’aprenentatge!), la sortida a l’estanc, amb dues senyores majors que fan un míting contra la malícia del tabac, però finalment en compren dos paquets dels suposadament rebaixats de nicotina i quitrà. Es torna a encapotar en l’oceana de grisos i nates ennuvolades. Cau una altra gotellada i deixo que em mulle, la memòria del foc dels darrers dies agraeix la mesurada temeritat. Mentre l’aigua em remulla recordo un vers d’Estellés, entonat amb aquella robusta seua dicció bruna pel gran Ovidi: “plou de baix, ens mulla el cap”. Crec que és una capgirada on el de Burjassot es referia a les mullenes eròtiques. En fi, en el nostre poema per fer plou de dalt i ens mulla el cap en la dillunserada. Al supermercat, carregada de beguda. El personal estressat. Els fan fer tots els papers de l’auca i a ritme d’èmbol regular.

El diorama de l’oratge fa diversos putxinel·lis lluïts, de la irada wagneriana a l’esclat d’un sol al·lucinat. Amanida i gaspatxo per dinar. El noticiari: enmig les bestieses més infames, les mans solidàries que intenten pal·liar dolors i soledats. Sesta amb un malson bigarrat, que potser escenificava la incomunicació que estic tenint en certes proximitats. Més sessió esllemenant l’enramada textual. La literatura són els detalls, l’anècdota. Buscar categories, com predicava D’Ors, no és una bona opció, si més no per al que hom prova de fer ara mateix. De fet, entre les prèdiques dorsianes i les planianes, ja fa anys que vam escollir sender. Parlat també amb dos Jaumes de pes, Benavente, que ja ha rebut el llibre, i Subirana, a qui li vull trametre i que també té un dels poemes dedicat.

Nit de costum, llegint, mirat una mica l’espai de Graset.  Pa i sobrassada per sopar. Pels aiguats d’ahir van suspendre un correfoc de la festa del barri i l’han fet avui. Detonacions rogenques reinventen el balcó.

 

La majoria de vegades, simplificar és mentir. I, al capdavall, la part de complexitat obviada o reduïda n’acaba passant comptes.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Campanya pels drets lingüístics