Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual

Plàncton. El Bloc de Josep Igual

mooliigual2019(Juliol)

Llegint. Pàgines de bona literatura comparada de Martí Monterde. L’amic Andreu Sevilla anuncia visita als escenaris de la batalla de l’Ebre per a les ambientacions d’una novel•la que fa. Un poeta em fa saber que s’ha enganxat a aquest bloc i que combrega amb moltes de les meues percepcions. Em demana com suplir les tasques que els editors deixen de fer en l’empentada d’un llibre. Són faves comptades: sola gastada i esllomada per compte propi, a benefici d’ànimes. Han aparegut dotzenes de nous segells. L’atomitzada és immensa. I molts li posen barra i abandonen els autors i autores en la pura intempèrie. La cerimònia confusionària és gran –i creix.

 

* * *

El robotet punxadiscos juga sobre segur i em posa la cantata 72 del pare Bach, i després, en un gir sorprenent, posa cançons de Rodríguez, “sugar man”, el cantautor que treballava de manobre, rebutjat per la indústria, mentre a Sud-Àfrica el celebraven moltíssim (se n’ha fet una coneguda pel•lícula biogràfica). Molt bon lletrista, en les coordenades dylanianes, i una manera de composar de subjectada desgrenyada. Musiquetes per pujar a la nostra modesta bastida enramada de paraules. Persisteix la mica de refrescada, es respira millor.

* * *

Dues tasses de cafè, una punta de Toscano i… tres quarts d’hora per trobar un adjectiu. I encara hi ha qui es pensa que tenim “molta facilitat”. Sí, sí, bufar i fer ampolles.

 

* *

19 de juliol.

El trio de Keith Jarret a tall de despertador.

El periquitos obren primer el bec que els ulls.

Expedició zombi cap a les incertes regions de la cafetera.

El dibuix renaixentista de l’estanquera jove. Una senyoreta, vestida d’hostessa de vol,  intenta que em passe a fumar vapor.

Sessió llarga amb un arxiu amb més de sis-centes pàgines guardades. Provant d’afinar. Escriure és reescriure. Hi ha ànimes pietoses que es pensen que n’estic molt pagat de mi mateix, però el cert és que em tinc ben avorrit: repassar paquets de pàgines possibles i saber-se tots els acudits. El més sensat seria deixar-ho córrer, però es veu que de sensatesa ens n’ha tocada poca en el repertori psíquic.

Macarrons amb picolat per dinar. Matriculat per lliure a l’escola dels repetidors. Les notícies: fotrem un pet, diu ella, i no hi ha manera de contradir-la.

Més capbussada a la tarda. Emparrat en una el•lipsi on ningú més em pot acompanyar. Un estadi que també propicia les despitades domèstiques, algunes còmiques, quasi dadàs, com deixar un llibre a la nevera; altres de la confraria dels misteris dolorosos: el ditet petit que s’entrebanca amb el cantell d’una prestatgeria.

 

* * *

Adobades quatre pàgines (caçats dos adjectius que s’amagaven rere sengles substantius.) Begudes dues botelles d’aigua. Ja perdo pasta –quin malefici

 

29 de juliol.

Amb tres dies de retard queda complimentat el que ofereixen com a “servei en 24 hores”. Un fracàs de servei, en coherència amb el paquet, on hi ha La tentación del fracaso, de Julio Ramón Ribeyro. L’alegria del matí, ajuntada amb el fet d’haver trobat un lector solvent, de confiança, per a testar els originals. Succedanis de benestar? Prometo no queixar-me en les properes setanta-dues hores.

 

(Agost)

L’escriptor ha de viure secretament, diu Peter Handke, que es presta a totes les rodes promocionals que calguen, i fins es deixa retratar en la intimitat del seu estudi, amb posat reflexiu, en reportatges amb entrevista, que no deixen de ser espècia igualment promocional, és clar . Fes com dic i no com faig, podríem aplicar-li. En algunes literatures agòniques el secretisme ens és més fàcil de practicar, i sense la menor cautela o esforç: som tranquil•lament invisibles per al veïnat, massivament al•lèrgic a la lletra impresa i la majora, analfabet funcional en la seua pròpia llengua. Algun avantatge ha de tenir tocar el triangle en l’orquestra del Titànic.

 

4 d’agost

Tres mesos amb un arxiu de dues-centes trenta sis pàgines –esporgades d’un altre de més de vuit-centes. Vint-i-dos repassades de dalt a baix i de baix a dalt. I l’aguda veueta gamberra que em tempta a esborrar-ho tot i llogar plaça en un balneari o altre, encarada a diversos esperits protectors, que em miren per sobre de l’espatlla i a vegades m’ajuden amb un adjectiu o a posar-li blavet a un substantiu massa anodí. James Salter deia que en una pàgina de prosa no hi ha menys de dues-mil errades –i em penso que el càlcul és benèvol. Crec que en la repassada vint-i-cinc, o potser en la trenta, ja estaré en disposició d’abandonar la dèria obsedida.

 

6 d’agost.

Tabac, cafè, literatura… quina redundància de suïcidis lents!

 

7 d’agost.

Alegries gremials vespertines (o n’hi ha un fart i mig)

-Ens faries una coseta sobre la Toni Morrison? Tres-centes paraules…

-L’he llegida molt poc.

-I quina importància té, això?

– En té molta.

-Saps d’algú que ens ho puga fer?

 

* * *

Tan líricament eficaç que era allò de “campanes al vol”, però en programes festers llegim “volteig general de campanes” i ens cau l’ànima als peus. La situació –agònica?- no convida precisament a tirar les campanes al vol. Marrameu!

 

8 d’agost.

Si no és mediocre, la vida, no sé què és, deia un senyor de Sueca. Pasto el sègol per a les gallines, rego l’hortet, saludo uns vells fantasmes que s’arramben al ventilador, reforço el gust pel gaspatxo fresc, birbo, entre sueres, un bancal de  proses retriades ( i per a què?), llegeixo a bon ritme, passo la prova de resistència de l’estoïcisme. Què poc m’agrada l’estiu.

 

* * *

Només fem ballar els óssos, quan hauríem d’entendrir els estels.

  1. Flaubert.

 

* * *

En prendre-la tard, la decisió, ja saps que és un errada segura. I el brunzit dels possibles ramals alternatius no s’atura.

 

* * *

Aprofitant la despesa haguessin pogut homenatjar ex-aequo l’Italo Calvino, que té un relat d’un que va una escala per arribar a la lluna.

 

* * *

Com ha de fer pedagogia qui la necessita –i no ho sap?

 

* * *

Quan llegeixes coses bones, la qualitat dels falsos records també millora.

 

9 d’agost.

Cites de memòria, i un amic et fa vore que el que creies precís ha agafat una derivada nebulosa. Noms estrangers que penses sabuts en totes les grafies, es bo que els remires, perquè una consonant eslava ha quedat absorbida per uns llimbs de calitja. La farmacèutica, coetània, et tuteja; però l’estanquera, en la primera joventut, et tracta de vós. Les jubilacions van deixant engrunes en el caminoi. Mal si els vas fent, mal si no els vas fent.

 

10 d’agost.

Ara resulta que tot el desgavell climàtic és per culpa “només” dels pets amb metà de les vaques. Se’ns en foten desvergonyidament.

 

* * *

Bona comunicació telefònica amb la mare, sobretot els primers minuts, quan no portava posat l’audiòfon. En incrustar-se l’estri li ha fet uns quants retrets, prou raonables, a algú o altre de fa molts anys, que em costa de reconèixer.

 

* * *

Als qui vindiquen una i altra vegada les “arrels cristianes d’Europa” no se’ls acaba de sentir – i notar- prou nítidament davant la ignomínia impietosa dels ofegats i les pasteres desesperades.

 

* * *

Som el que hem perdut, matèria que res no ha de témer de les cremacions del temps.

 

* * *

El que creuen els altres d’un, és ficció. El que que creiem nosaltres, també. Una sola vida no dóna marge per saber-nos, i molt menys per copsar la veritat darrera d’un veí o altre.

 

* * *

No ensenyo res, conto.

Michael de Montaigne

 

* * *

Amb Pla es pot practicar la bibliomància (exercici que suposo l’horroritzaria i catalogaria de collonada). Obre’s qualsevol volum de la seua obra completa per qualsevol pàgina i t’enganxa.

 

* * *

11 d’agost.

Algunes taques de nicotina que trobo en els volums d’O.C. de Josep Pla, de visites anteriors, potser són l’involuntari subratllat més congruent.

 

12 d’agost.

A Isabel-Clara Simó he tingut el goig de convidar-la a diverses activitats, presentar-la i “telonejar-la” des dels anys vuitanta. Encomanar-nos una mica del seu coratge i lucidesa ens aniria bé.

 

17 d’agost.

Un dels millors serveis que podem prestar els qui practiquem la dèria dietarista és el d’incitar a la lectura – o relectura- dels autors/autores que comentem.

 

19 d’agost.

En un sarauet suposadament llibresc, presumptament literari, se m’atansa una senyora de les participants en la cosa i em pregunta: “que vostè també és d’això de la poesia?” “I de la prosa”, que li responc. “La prosa? I això on està?” (Creia que era una llogarret o altre de la comarca).

 

* * *

(Correus lectors)

– M’agrada, el que escrius, però la majoria de vegades… és tan trist…

– Es que els humoristes en el fons som un tràgics.

– I una mica més alegre no pots escriure?

-Temo sonar a Paulo Cohelo, si m’animo massa.

 

21 d’agost.

Matines per fer gestions. Oficinistes malcriats, metges que comencen la consulta mitja hora més tard, sense donar cap explicació, i amb cara de pomes agres. Després, cafè amb llet immund i croissant en una taula bruta, amb una veïna que et clava el colze i el respatller de la cadira, i pel cel•lular es baralla amb tractament eclèctic: “carinyo, ets un fill de puta!” Per subjectar la negrosa maregassa que anuncia un atac de misantropia, en el segon cafè, ja decent i casolà, et poses dues gotetes de whisky.

 

22 d’agost.

Glaceres fonamentals fonent-se a pressa feta. La fumarrina lacerant al pulmó de l’Amazones (entre altres flamarades). La ministra socialista (socialisme del bo) dient que per rescatar nàufrags s’ha de demanar permís… Els titulars del dia conviden a tornar-se’n al llit a llegir Chateubriand, amb l’obra completa de Keith Jarret a la banda sonora, i esperar el àngels exterminadors sense perdre del tot la il•lusió de la penúltima dignitat.

 

23 d’agost.

El hoy fugaz es tenue y es eterno; otro Cielo no esperes, ni otro Infierno.

Jorge Luis Borges.

 

“¿Lo esencial? La alegría de la mañana, la casa, los geranios, la música, el café, el trabajo, el quiebro al vacío y al tedio, el regreso diario al discurso propio”.

Enrique Vila-Matas.

“Esta bruma insensata”.

 

Qui explicarà la història? Pinzellada impressionista o realisme informatiu? Assajar altres punts de vista. Que la mentida siga versemblant i la veritat  semble fictícia. La composició, la podada del que no aporta. Alguns dels problemes que alguns fa l’efecte que no tenen, tot i dedicar-se –o voler dedicar-se- al mateix vell ofici.

 

23 d’agost

Miro uns arbres doblement centenaris, enllà de la vidriera de la balconada, hospitalària verdor groguejant. Noto en la mare inèdits episodis de flagrant repapiejada. En pocs anys certa el•lipsi d’arrel o tribu s’ha anat desfent. Presència del gran absent, el pare, l’aparent actor secundari que ha resultat ser la biga essencial de la construcció. La claror esbatanada escata de lluentors desficioses en el rierol i l’olla muntanyenca, un racó d’hores quietes i joia de frescal aigua dolça farcit de records de més de tres vides. Un gos negre pren el bany al mateix replà on el prenia el nostre Merlinet, ja rossegat pel cranc. Un dinar mediocre i car. Santa Rosa de Lima era peruana, i no es deia Rosa, es deia Isabel: abans les monges es canviaven el nom, com els papes. Els meus darrers tractes peruans han estat amb el poeta Emilio Westphalen i el prosista Julio Ramón Ribeyro. Un atac de malenconia agut amenaça amb fondo filaberquí, però fujo a temps amb el primer cotxe de línia que passa.

 

* * *

 

Ens deixen triar entre la catàstrofe i la desil•lusió. Estat de dret, en diuen, els sicofantes.

 

* * *

Després d’un circumloqui estrany em busca les pessigolles.

-Què et sembla XXX?

-Com a escriptoret molt pagat d’ell mateix en conec de millors.

Somriu satisfet. Demà, o avui mateix, XXX ja sabrà el meu parer, potser fins convenientment deformat o carregat de tintes. A ell segurament ja li haurà fet una pregunteta similar sobre un, i la caiguda a les potes dels cavalls degué ser de les demolidores.

I amb aquestes ximpleries anem passant alegrement la trista vida per les bodegues del nostre Titànic.

 

24 d’agost.

Cent-vint anys del natalici de Jorge Luis Borges. I gent que es diu “borgiana” obviant la seua poesia, que és el fonament de tota al seua obra. A cada bugada perdem un llençol.

 

26 d’agost

Moltes hores per Tarragona i Reus, sobretot per Reus. Marge de temps per passejar una mica i passejar la mirada pels quiets escumalls de motllures modernistes. Saludada l’estàtua, de Lluís Puiggener, del general Prim a cavall, en la plaça que li és dedicada. Feia molt que no me la mirava de prop. L’equí te la mà esquerra aixecada, que en els repertoris simbòlics significa que el genet morí en acció. En el cas de Prim, com sabem, no exactament per cap batalla, sinó per l’atemptat que sofrí a Madrid, un dels pocs magnicidis de la història espanyola. Pres un aperitiu als porxos de la plaça Mercadal (molt promocionat el popular vermut local). Penso en diversos amics, coneguts i saludats reusencs, però no en passa cap. Penso, capriciosament, que el poeta i crític Gabriel Ferrater en el fons era un producte genuïnament reusenc. Haver tingut una burgesia il•lustrada capaç d’animar, a banda de fer marxar la botiga, iniciatives de l’esperit, és un avantatge que molts no hem tasta –i se’ns nota. Veiem el final de les rodes que diversos manifestants, la majoria sèniors, fan pel centre de l’animós nervi urbà reusenc demanant l’alliberament dels presos polítics. Fan una certa fila de peregrinació en circuit tancat o de processó cívica normativament civilitzada. El cap de colla, que branda una mena d’estendard heterodox, amb una fotografia reproduïda en color i un llaç groc, al final fa saber que avui en n’han sigut 148. Dinar de qualitat acceptable i tarifa assenyada en un establiment a la fresca. La darrera passejada al parc Sant Jordi, ben tingut, amb varietat d’espectacles humans, de les aus i de la molta varietat d’arbrat.

 

27 d’agost

Alçat a dos quarts de vuit. Llamps i trons a la nit. Tamborinades relativament llunyanes. L’alerta per gota freda, en la matinera no sembla donar-se. L’airet tardoral en la matinal grisa. Una treva o les acaballes estiuenques? Vivaldi i altres rebosteries fines a la gramola. Llegint, fent alguna nota esparsa, descansant de la forçada de màquines dels darrers mesos per enllestir un artefacte nou. La sortida a l’estanc. La refrescada convalescent de les tempestes nocturnes: més aparat remugador que aigua. Política de fets consumats: comprades baldanes per a la voluntat dels fogons d’intentar arxivar l’estiu perillós amb un arròs, col i fesols per a camàlics. A la carnisseria una senyora explica mitja vida i la carnissera fingeix interès. Fart de la faena de música per a sessions de ball. Però, ¿com deslliurant-se’n sense quedar arran de les fatigues de la indigència? Amb els públics, cap problema, però amb els contractants i organitzadors, amb els “col•legues” egoistes, picarescos rebentadors, les arxiconegudes batalletes idiotes sense aturador. I això que hem pogut anar destriant una mica, estalviant-nos revetlles salvatges de les que s’acaben a les cinc de la matinada. Diàlegs amb les afinitats electives enxarxades, els llibres, la vida, pistes, recomanacions. Un fum de plomes de qualitat pel món, de les que cauen dels llistats més rutilants. Les llistes, els cànons, fan trampa freqüentment. Una trampa, no cal dir-ho, rere la qual darrerament fins s’amaguen interessos comercials. El mateix programa fins a la nit. ous fregits i patates per sopar. Mirats documentals dels canals naturalistes. Les fascinants  criatures oceàniques. Rellegint en picossada variada fins al son.

 

28 d’agost

Despert a les set. Llegint els espasmes del món en teletips cremants i articles analitzants. Les llumeneres de VOX diuen que això del canvi climàtics és “xerrameca progre”. Sortida estanquera. El sol repunta després dels episodis tempestuosos de les darreres hores, encara queda estiu per suar, com calia preveure. Els fatigants microegoismes en els frecs humans de proximitat. Una lectora valenciana em fa saber, aporta document gràfic, que llegeix “Circ de puces” a la platja. Amb parroquianes així, ¿què més es pot demanar? Mirats papers sobre Augusto Monterroso, entre altres entreteniments. Conversa sobre Flaubert amb A.S. El provoco i deixata el seu entusiasme. Llegint en el silenci magnífic de migdia. Bajoques saltejades i una hamburguesa vegetal per dinar. Les notícies comarcals: els naufragis dels sectors primaris i altres desgavells i alarmes. Migdiada estiuenca, complida. Llegint i mirant documentals naturalistes -magnífics. Sortida per compres al supermercat del barri. Rumiant idees i projectes sense obrir carpetes, abaixat el ritme a la hipotensió, que va deixant entrar aigües distintes a la cisterna.

 

* * *

El sentit darrer de la poesia és enamorar-se del món malgrat la Història.

Derek Walcott.

 

29 d’agost

Alçat més tardet, a les vuit tocades. La fresquejada de la nit, treva de carés tardoral. Qualitat de silenci al barri: silenci incomplet, és clar, però saludable. Llegint articles d’uns i altres, responent correus. Amb els darrers títols publicats crec que la taca d’oli s’ha eixamplat una mica, retorns lectors d’arreu, esperits amb finesa.

Al Regne Unit es pregunten molts si es gaire democràtic això de suspendre parlaments. Si en són d’excèntrics els illencs. L’embolic del Brexit segur que ens acaba colpejant als més dèbils. Hi ha rifes en les que sempre es donen resultats semblants. Alterar majories, apartar governs escollits, suspendre decisions de parlaments… En el casino on som posats nosaltres ja fa temps que innoven en el sistema dit el menys dolent de tots.

Pasta italiana per dinar. Migdiada complida. Les hores allargassades amb la intenció del dolce far niente, estadi propici per al llevat pensaire. La mica de vacança immòbil després de la forçada de màquines dels darrers mesos. Mirats documental naturalistes, de la BBC, i llegint fins al son.

 

* * *

Som tan limitats que sempre ens pensem tenir raó.

J.W. Goethe

 

* * *

Els homes pòstums són pitjor compresos, però escoltats millor. Dit amb més rigor: no som compresos mai, i en això rau la nostra autoritat.

  1. Nietzsche (“Ecce Homo”).

 

* * *

Imaginar un libro que sea desde la primera hasta la última página un manual de sabiduría, una fuente de regocijo, una caja de sorpresas, un modelo de elegancia, un tesoro de experiencias, una guía de conducta, un regalo para los estetas, un enigma para los críticos, un consuelo para los desdichados y un arma para los impacientes. ¿Por qué no escribirlo? Sí, pero ¿cómo? y ¿para qué?

Julio Ramón Ribeyro (“Prosas apátridas”).

 

* * *

Llegint en menú barrejat: Piglia, Ribeyro, Camba –i altres herbes. Resultat: molèsties estomacals. Cada dia em noto menys eclèctic.

 

* * *

En els espais museïtzats d’escriptors els objectes (relíquies?) que han sobreviscut a l’usuari també han mort molt: fòssils que han perdut la sintaxi dels gests que els animaven.

 

* * *

Quan retratava un aristòcrata, Balzac ens donava la seua renda anual. En l’episodi de la disputa del Quixot amb el biscaí, Cervantes atura la narració i es posa a especular sobre com han de ser, al seu entendre, les comèdies i les narracions. Hi ha modernitats que són molt antigues.

 

30 d’agost

Dempeus a les set. Les bagatel·les domèstiques, inèrcia supervivent. La sorpresa de l’espill, que no és vanitat, sinó sorpresa, la sorpresa del simi i les ínfules del seu esperit condemnat a la mateixa gàbia dia rere dia.

Mirant papers sobre l’escriptor alemany Hans Fallada, pseudònim de Rudolf Wilhem Friedrich Ditzen, practicant de l’objectivisme, molt llegit als anys trenta del segle passat, amb la carrera destrossada pel triomf del nazisme, que no ha parat de reeditar-se i ara té collita nova en els nostres paratges desnerits. Pensant en l’univers de Fallada circulo per diverses gestions de carrer. El color del matí és d’un daurat de pell de bresquilla, la humitat apagada, el solet malenconiós. Pres un cafè, ben fet, concentrat,  amb gel, a la terrassa dels italians del barri. Els espectacles continus de la puerilitat infantilitzada de tants presumptes adults. Poques èpoques més babaues que la d’ara, com diu José Luis Goytisolo en el seu darrer llibre d’apunts concentrats esporgats dels frecs quotidians. Repensant els desficis biològics, a vida o mort tan sovint, vist en els formidables documentals de la BBC. Planejant capriciosament pels projectes possibles on posar-me en la reentrada (em penso que en realitat l’any, en algunes activitats, comença a setembre). En quina carpeta posar-me? Em noto encara convalescent de l’esprintada per enllestir un artefacte llarg, un conte i diverses notes de lectura i de vida. L’hora plaent de lectura abans de dinar, passeig per S’Agaró, Begur i l’olla de Fornells amb la prosa de Pla. Amanida i canelons d’espinacs per ben dinar. Les notícies: molta pintureta folklòrica per fer oblidar dèficits sagnants ací i allà? En fa tota la sensació.

 

* * *

El fastuós treball de llenguatge, servei impagable en posar en exquisida solfa dignificada la variant dialectal occidental, de Jesús Moncada, veient com van de viades les coses de verins esborrants, temo que serà un dels grans inconvenients per la perdurabilitat de la seua obra. Ja quan van aparèixer els seus llibres molts cabuts barcelonins deien que no l’entenien. Amb la infestada general de “catanyol” que sofrim, obres com la del mequinensà no duen bon números per a la rifa. La desossada que patim fa tota la impressió d’encarar l’irreversible.

 

Dissabte, 31 d’agost            

En un pany de somni sortien David Bowie i Mick Jagger. Bowie parlava de literatura. Jagger callava. Quins capricis més sofisticats i “pop” es gasten els guionistes del somnis.

Conversa, iniciada ahir,  sobre el conte de Borges “Tlön Uqbar, Orbis Tertius”, amb Josep Conill, qui amb vint-i-cinc anyets, tocant d’Anna Salomé, ja posava un assaig, en una revista universitària, sobre les postmodernitats artístiques on en feien una lectura perspicaç del fascinant relat borgià. També, en les darreres hores, el poeta i assagista de Castelló ha deixat escrit sobre “L’incert alberg” que  és “un dels millors dietaris que mai s’han escrit en català”. Sol dir-se que els amics solen multiplicar per deu, però segur que ho pensa: Conill té el profilàctic costum d’escriure el que pensa, sense concessions faves ni sordines interessades. La companyia del seu pensament ens fa millors a tots, en afina en les conjectures. La trobada que teníem pensada per a l’estiu ha passat a la tardor, per complicacions en les agendes.

Les maniobres domèstiques dels darrers costums. Sortida a l’estanc. Tornen a tibar el sol i la lupa enganxosa de la humitat. Agost agonitza vindicant-se poderós.

 

1 de setembre, dilluns.                                          

Una parella amb una criatura. El pare i el xiquet van vestits desimboltament esportius, però la mare va vestida com per a una festa d’etiqueta, ben repentinada, amb sabates de taló. Som al bell mig de la muntanya, mirant-nos, avall, l’aigua tenyida d’esmaragda del pantà. La dona, en la quarantena, com el company, constantment es pentina amb els dits oberts de la mà dreta traient-se la pamela amb la mà esquerra. Darrera aqueixa descontextualitzada escena deu haver-hi una història de diverses bifurcacions. Potser ja la va escriure Gustave Flaubert o Henry James. Deixo de barrinar-hi, m’he pres una vacança d’apuntar possibles històries.

 

* * *

 

Mirats, els darrers dies, un bon grapat de documentals de la BBC Earth.Un prodigi de delicadesa narrativa, sense deixar de dir que ens ho estem carregant tot. Unes filmacions i fotografies precioses, collides en milers i milers d’hores de paciència i bon sentit. La lliçó planejant en tots, que obliden tan freqüentment: tot està connectat al planeta. I la sospita personal: que la nociva espècie invasora sembla que som nosaltres.

 

* * *

Enamorat dels silencis densos, oxigenants, de la Tinença. Sempre que hi puc em regalo una sessió. Però no puc deixar de sentir una tènue alarma al fons de la calma, veient els regulars desastres incendiaris en les masses boscoses del país. Tret d’algun incident menor, sortosament controlat pels herois que treballen amb tan retallats mitjans, la nostra formidable joia biològica va quedant preservada, però no s’hi val a badar. Caldria un radical canvi de model en moltes gestions. Però és desesperant no vore’l ni esbossat ni tan sols en intencionalitats preliminars.

 

 

 

 

 

 

 

 

Campanya pels drets lingüístics