Home > Cultura > Plàncton. El Bloc de Josep Igual

Plàncton. El Bloc de Josep Igual

fontigual2019Dilluns, 2 de setembre.

L’argenteria mòrbida  de setembre, encara viada dels daurats nerviüts de la ressagada canícula sobrevivent. Olor de llapis i quaderns oberts. Els carreus escolars que encara ens marquen fita. La paraula és la casa de l’humà, escrigué Blai Bonet. A una nansa o altra ens hem d’aferrar en dies tan convulsos i babaus. Els renglons del present, que depèn de les relatives fixacions de la memòria. El futur és una nebulosa informe. Per les traces que presenta en les projeccions, serà prou sufocant per als cors sensibles que es resisteixen a l’adotzenada general.

Sense resoldre el lleuger dilema sobre en quina llibreta posar-me, n’obro dues, me les miro, faig els dits del pianista dubitatiu. La superstició del cafè, els geranis en l’angle del reüll , devorats per una colònia de palometes. Els sis o set pardals que tenen el territori en una cornisa amb un tros de teulada vella, l’entrada d’uns irregulars destrenats de mestral. Llegint articles d’uns i altres, la sortida estanquera, l’estalvi amb la picadura, que fins fa la sensació que em fa menys mal (la inalterada puerilitat dels autoenganys). Matí atrafegat, sense presses ni pressions. El cansament manifest del negociet de la música de ball. Escrutant en els murs si hi ha cap clivella per on podríem escapolir-nos de la fatiga firaire. Potser caldrà gratar-la amb les ungles.

Migdia habitual. Atesos correus variats: en un potser intenten reaparèixer fantasmes del passat que ja tenia oblidats, i per als quals no penso tornar a parar taula. En altres missatges, detalls que potser oferiran vies interessants, ja ho vorem. Les esllomades literàries dels darrers anys, tan solitàries i a contracorrent tantes vegades, potser donaran un resultat o altre més o menys positiu. Tal com vaja venint ho aniré empomant.

Macarrons amb picolat i formatge per dinar. Les notícies: mitjans que ja tenen canals sencers dedicats als esports igualment farceixen els butlletins generalistes d’informacions esportives, moltes ben insignificants, com ara el seguiment d’uns entrenaments d’equips de futbol. Sesta complida. Treballant d’una llibreta a una altra a la tarda. Gent preciosa enviant-me detalls amistosos, sonors, literaris. La mica de relacions socials dels darrers anys han conformat un panorama prou higiènic: esplèndids esperits al·lèrgics a la hipocresia i a la ximpleria sistèmica.

Mirat un altre documental naturalista de la BBC. Truiteta per sopar. Llegint variat i mirat l’espai de Graset, que m’avorreix una mica (tertúlies amb quota i promocions llibresques incentivades). El ritme alentit de la jornada, descansar sense deixar de trenat el cistell de vímet per posar-hi l’aigua del temps.

 

Rebem unes quantitats industrials d’informació difícils de pair sense caure en la indiferència.

 

El llenguatge no verbal dels personatges, descrit per significant, en els narradors. Els relats filmats ho resolen sense dificultats –la qualitat de la interpretació serien figues d’un altre paner. Però, els practicants de la narrativa de trama i detall no en poden prescindir, són encarats a un recurs indefugible, etern. Lògicament, del primer que s’esfuma quan els adapten una peça o altra al cinema, tocant de la creació d’un ambient, d’un univers encapsulat.

 

A veces no soy como el que escribe estas páginas. Incluso me produce extrañeza su autor. Pero releo algo de lo que dice y ya puedo seguir hablando como él.

Iñaki Uriarte (“Diarios”).

 

Quan et cau alguna fulleta de llorer, el menú del dia ha de virar cap a l’estofat.

 

Serveis mínims del 90%. També el dret de vaga va minvant molt. Els va quedant una democracieta la mar d’harmonitzada en abdicacions.

 

A cada ensurt marcià que em dóna la cibernètica surto a comprar-me una llibreta nova i un paquetet d’espelmes.

 

Dimarts, 3 de setembre.

Problemes amb la connexió. La mudesa dels correus i els altres serveis enxarxats. La magnitud de la dependència dels estris absorbents. Potser es tracta d’un senyal del cel. Vagarejo pel pati, frescor i un solet tènue. Un pardal que s’espanta amb la presència imprevista. Les veus del veïnat, remors sense gramàtica; miro el cel lluminós. En tornar sota trespol, llegeixo i penso en les diverses assignatures pendents i en si realment tenen pes i valor en la sopa essencial. Potser, tot i els sedassos, l’ambient sistèmic ens fa embocar més esquers estúpids i insalubres dels que voldríem. No donem l’abast a segar tots els xantatges de la barruda criminal que ens esclafa.

Llegint i escrivint. Pasta italiana per dinar. Les notícies: l’afer del Brexit va deixant joves cadàvers polítics surant pel Tàmesi.  A Madrid fa la impressió de que l’enfilen cap a unes noves eleccions. Les de l’abril no han servit de res.  Però no passa gran cosa, la maquinària no s’atura. L’estat profund no admet possibles coalicions vagament socialdemòcrates i toca el cornetí per retornar al bipartidisme, amb l’ alternant de dreta i més dreta. Ballets de màrqueting en el PSOE, decididament electorals. Les polítiques de coalicions no van amb el tarannà castellanista. L’únic consens efectiu assolit en quaranta anys és el de desdibuixar-nos i sotmetre’ns, amb tantes complicitats autòctones, evidentment.  Al panorama encisador cal afegir la tercera fase de la crisi de fa deu anys, que ensenya l’orella ací i allà, i els trastorns climàtics, que encara hi ha qui nega.

Gestions per la vila després de la migdiada reconstituent. Pres un cafè a l’establiment dels italians del barri, passejant la mirada per l’arbrat del parc dels Xiribecs, amb la incipient pigada tardoral en els fullams. La mammade la tribu, cabell blanc, recollit en una diadema de roba flonja, es passeja per la vorera sense perdre punt dels humors del negoci del fill i els néts. Tan entranyablement familiar que ja no ho pot ser més.

En tornar al cau, més lectura fins al son, lluç congelat i escalivada per ben sopar. Mirat una mica l’espai tertulià de Xavier Graset; més nivell que ahir. Part del sobiranisme català ha traït del tot l’esperit de l’u d’octubre del 2017 amb els seus jocs reunits partidistes; tampoc els agrada, en el fons, que tanta gent estiga al carrer, depassant les seues fites: la majoria dels partidistes no deixen de ser gent d’ordre, sense la menor intenció d’interpel·lar els pilars del sistema de capitalisme salvatge. Esperar audàcies de justícia social de conglomerats travats sobre les parcel·les del pressupost que els pertoca, és somniar truites. A més de la repressió de l’estat, que no afluixat en cap moment, la desactivada dels qui se suposava que lideraven el moviment independentista ha estat descarada i porten la situació als plens estadis de la frustració, la desmobilitzada i l’atzucac més terrible. Caurà la sentència duríssima sobre els dirigents empresonats, però la resposta molt probablement no estarà a l’alçada del moment gravíssim.

 

Dimecres, 4 de setembre.

Dempeus a un quart de vuit. He tingut un somni recurrent, un xic angoixós, que no sé si m’avisa de res. En la majoria de somnis som el relat i el narrador, seriosament privat de cap voluntat relligant. Apareixien uns personatges de doble cara que ja en la vigília tinc ben clissats, és a dir, que si d’un avís es tracta, la redundància és clara.

Segueix l’avaria sobre la particular connexió enxarxada. La frescor del matinet. Treballant sobre un dels arxius: arreglades, entre ahir i avui, cinc pàgines. Revisats altres materials treballats els darrers mesos. Avui em penso que estan bé, demà vés a saber. La insatisfacció és la companya més lleial en aquestes apostes incertes.

Les gestions habituals al carrer. La llum endolcida, la capriciosa fresca anellada de les ombres. La figuració d’innocència del fràgil miracle de la seguida, abans que la nostra petja la torne escenari d’una abjecció o altra. Em passa a tocant una senyora, vestida amb una fatigada bata grisa, cantant, prou afinada, una cançó que desconec, que diu que “te esperaré mañana”. Li busco els ulls per regalar-li un somriure empàtic i deixa de cantar a tot pulmó: em sap greu haver-la tallada. Suposo que en unes metres de distància haurà reimprès la cantussejada.

Mirats en un establiment els correus, per si hi ha res urgent. Res inajornable: la sort dels prescindibles. Clientela de la migració enviant calers o telefonant a la família. Gestos d’ansietat arrapats als rostres del contrallum. La dependenta, de fesomia asteca. Les distintes velocitats de les resistències en els naufragis del marc despietat per on naveguem.

Llegint a migdia. Planetes de l’orbita argentina, Piglia, Aira. Tapada amb para-sol la irradiació que ho calcina tot, Borges, i altres reverberacions saturants, com Cortázar.  Arròs blanc, i una racioneta de mandonguilles sobrades d’un altre àpat –excel·lent dinar. Quants fonaments i generacions es poden recolzar en un bol d’arròs?

Les notícies: el malament que redacten en tants mitjans, models de tantes expressivitats –i fins de més d’un col·lega. El possible suïcidi d’una esportista de família popular, i el tan previsible tractament elusiu del gran tabú. Els milers de dimissions per pròpia mà per causes econòmiques no existeixen, per als ensinistrats mitjans més o menys convencionals. En el món feliç sembla que no convenen certes informacions, per no parlar de les llistes negres i vetos en mitjans públics amb fama de plurals: l’emmudida de veus que denuncien per exemple els abusos de les companyies elèctriques.

Adobada una pàgina i remirat un dels episodis de Poirot, gran creació actuant de David Suchet. L’univers de la Christie, amb els seus punts de suau farigola espiritista, i les descripcions de les angoixes davant l’imminent  esclat de la segona guerra mundial. Vist també un documental sobre els dimonis de Tasmània, espècie pràcticament extingida. Llegint fins al son. Pa amb tomaca i fuet per fer una queixalada.

 

Quan un incident estrany, amb poca traçada d’espontani, ens sorprèn, convé preguntar-se tothora a quins ocults beneficia. Cada dia se’n donen més. Hi ha autèntiques factories de produir efectes per portar el personal al solc que més els hi convé.

 

Quan es va quallant un discurs únic, l’essencial obligació dels treballadors de la paraula és buscar el matís, la digressió disconforme, provar d’esquerdar la semàntica perversa.

 

Buscar el que ja ens és donat és la font de tan de malestar. De vegades s’oculta la mar de bé el que és ben a prop.

 

Sembla que algú ha decidit disculpar-se amb un subtil detall amistós. O potser només es tracta d’una lliscosa sensació massa optimista. Potser s’ha adonat, amb els assentaments del temps, que en certa historieta de fa molts anys l’únic joc net que hi havia era el meu –que acabà esclafat, com ja sol passar. El cas és que el senyal tímid que m’arriba desperta les deformitats fantasmals d’uns episodi que ja tenia cauteritzat en la gelera de l’oblit. La perfecta justícia, la millor revenja, si és que cal cap estúpida revenja: l’oblit. Que et donen la raó quinze o vint anys després, amb l’agror de les justícies tardanes,  genera més tristor i nosa que res.

 

En dies de tanta ximpleria, mala llet estèril, i analfabetisme funcional, la ironia escrita és un augmentat esport de risc.

 

Quan traus la llibreteta de la butxaca per anotar algun detall que t’ha cridat l’atenció hi ha la possibilitat de que un o altre et prenga per policia d’incògnit,  per espia industrial, o per tocat del bolet.

 

En les imaginacions d’un futur predominen els pòsits del passat, perquè la humanitat, amb uns estris o altres, fa la impressió que només fa que reproduir una i altra vegada la mateixa època –mai la més reeixida.

 

No perdre l’estil, i sobretot el coixí de la ironia relativitzant, quan ens pressionen.

 

L’escumosa sorpresa de la buguenvíl·lia en un pany de murs estandarditzats, arrebossats de normativa jardineria de podades previsibles.

 

El dolor ens fa inactuals, apartats dels fluxos bigarrats dels tràfecs, fent-nos vore que, en puritat, són tan poqueta cosa: un placebo que ens allunya de les carteres preguntes sobre els possibles absoluts.

 

Gat escaldat, algunes noves relacions sensibles, intel·ligents, les mantinc en una certa distància, evitant el frec dels primers plans, com ajornant la possible decebuda. I em fa ràbia positiva haver assumit aqueixes cauteles defensives.

 

T’odien pel que no ets, allò que tan s’assembla al que són ells. Molts mals de les relacions, en aquests països infestats d’enveges tòxiques, comencen en l’autoodi.

 

La gràcia, ja se sap, es vessa on vol. I quan nimba una bonhomia o altra acudeix la nostàlgia d’una altra humanitat, que no han deixat prosperar de cap manera, ans al contrari, fins l’han fustigada a sang i foc, si els ha sigut de menester.

 

En la butaca, un llibre. En la cadira un altre. I un tercer a la tauleta de nit. I els tres pertanyen més o menys a la mateixa família, la que ha tingut com a mossa fonamental haver llegit Montaigne. Una tribu on tenim un modest raconet en la caseta dels convidats. Fins en els exercicis no premeditats acabem resultant coherents, deu ser cosa de petjar l’edat dels cansament destriadors, que ens fa de poètica.

 

Dijous, 5 de setembre

Despert a un quart de vuit, fins allà on pot estar desperta la matèria dels somnis que ens conforma. Continua sense resoldre’s la marrada de la companyia telefònica, sense connexió a l’hipertext convuls de les xarxes i als correus. La incompetència manifesta, que a sobre vol culpar els parroquians de les seues negligències. Enmig l’aparent mercat lliure respiren algun monopolis a penes dissimulats en l’estat cada dia més putrefacte i trampós.

La toaleta, cafè amb llet per desdejunar i altres operacions ínfimes. Repasso l’enllestit els darrers mesos, amb un fotimer d’hores de vol de revisions i reescriptures; em sembla que presenta un bon to, guanyant gust per l’assagisme, per acabar de posar-me en la darrera frontera de la ruïna comercial, del barranc minoritzat de la llibresca.

La sortida d’habitud. El somriure/ganyota de la dependenta jove i amable. Assegut una estona, fumant un cigarret lent, en un banc de la rambleta enjardinada del carrer Tarradellas, aombrat en verd per l’estampat frescal d’una de les moreres arrenglerades. Passejo la mirada sense rumb ni objectiu. Penso que el que entenem com a realitat despassa freqüentment el que puga inventar la imaginació més enfebrada. Diverses operacions estranyes de transeünts i vehicles, en la descontextualitzada passavolant, obren les portes a vés a saber quins entramats, conflictes i deliris. Es quan et quedes quiet que la vida es mou i ofereix l’al·luvió copiós de conjectures i fantasiejades. A l’ombra d’una morera penso en Toni Mollà, que pensa i escriu els seus articles a l’ombra de la seua particular, en un jardinet urbanitzat i sobri de Meliana. Fer l’article o la nota diària, encara que no ens ho demane ningú, és el sistema preferit dels qui partim del grau zero de l’escriptura. Uns apunts diaris al cap d’uns mesos formen un tapís bàsic que es pot anar treballant amb les remirades i l’ajut decantant de la distància temporal.

Ullada als correus des de l’establiment cibernètic. La xicota que despatxa escolta una ràdio que emet xim-xim dereggaetó, que fa pensar en les reculades de la música pop, integrades en el general empobriment de quasi tot: algunes de les lletres del gènere són una apologia del maltracte i la violació. Res d’urgent en els correus. El ritme encara ralentitzat de primers de setembre, una mica tot posat encara en el somnambulisme del retorn de les vacances. Una treva abans de la tardor flamígera que s’anuncia en diversos fronts.

Llegint i escrivint, en tornar al cau, esperant que la companyia telefònica es digne a reparar la seua espifiada, que segur que no evitarà que en la propera factura ens cobren els serveis que no ens han donat en les darreres quaranta-vuit hores. La impunitat en els abusos, el laberíntic i inútil servei de reclamacions, és el pa de cada dia amb les grans corporacions on fan cap tants gestors de la cosa pública enretirats, en el joc de les portes giratòries. Mentre espero la connexió, tot mirant pels arxius que no necessiten línia, llegeixo diversos capítols de La muntanya dels set cercles, les memòries de Thomas Merton. Com tants místics admirables, abans de la ferida lluminosa havia davallat a uns quants inferns plenament terrenals. La seua acurada i substanciosa prosa guardava parentesc rítmic i plàstic amb els narradors de la dita beat generation, i en no pocs girs semblava confiada als ressons esbatanants de James Joyce.

La quietud del migdia, llegint fins a l’hora de dinar (gaspatxo i ensalada russa). Al noticiari  de comarques, les escanyades del sector agrari, entre altres veus que clamen en el desert. Sesta plàcida. Recuperada la connexió, a més de quaranta-vuit hores de la cegada del senyal. Una ullada a les actualitats apocalíptiques. Un dels pesos que m’he estalviat en els enviaments cap al futur és no haver deixat fills circulant pels camps de mines i bestieses que es van sembrant. Un conegut argentí ha traduït per als seus parroquina uns fragments d’aquesta llibreta, un seguidor explica que li agrada perquè és com pa recent tret del forn: espero que li siga del pa que enyorem i no dels momotombosinfectes que serveixen en tants punts de venda de l’apressada i el simulacre.

Recuperada la rutina treballada, amb la sortida per desquadrar la posició d’oficinista de l’escriptori i comprar berenar. Mirada a la nit una sèrie policíaca francesa. Quina diferència amb els productes del ram nord-americans: personatges contradictoris, realitats crues dels ambients, atansades a les realitats urbanes que es van donant, sense el ressort militarista que justifica l’injustificable en les parentes irradiades per les indústries adoctrinants dels rebesnéts de l’Oncle Sam. També, llegint el Piglia assagista fins al son.

 

Si no hi ha res sagrat, tot s’hi val. L’assumpte, greu, no és només cosa d’espiritualitats més o menys organitzades. Des de la simple ètica ciutadana s’han d’establir innegociables sacralitats, vinculades a la dignitat que mereix tota vida humana. El neoliberalisme és enemic manifest, activament abassegador, de les clàssiques fites dels drets que haurien de ser invulnerables. Tenim mala peça al teler, però en la mesura que es puga cal, si més no, seguir exercint la queixa denunciant.

 

Divendres, 6 de setembre

Dempeus a un quart de vuit. La refrescada agradosa. Shubert a la gramola. Joan Navarro participa un vers d’ Oliverar de l’aireamb una fotografia seua en blanc i negre. Des del seu refugi/ sequer d’Oliva un detall de subratllat generós que agraeixo. L’agraïment pot ser una forma de pregària fins per als escèptics. A Oliva viuen uns quants poetes i prosistes que fan bona companyia, mig emboscats entre tarongers i sèquies canores. Sí, potser em paga la pena agrair sempre les guspires amistoses, el consol de la bellesa, les dúctils resistències a la tempestat idiota i criminal que encapota l’horitzó. El nou llibre de poemes va serpentejant entre els tendres herbams dels sensibles. Costa moltíssim que es veja als aparadors el gènere major. Mai no ha estat fàcil i ara encara menys. Però cal seguir picant pedra, sobreposant-nos als cansaments i els cantelluts maltractes.

Gestions per la vila. A la farmàcia, una xicota rotundament prenyada li explica els detalls de la gestació a una dependenta que li dóna corda. Una altra dependenta trafega per un sala amb els blanquinosos calaixos i armaris d’emmagatzemar medecines, que veient la meua llarga espera surt a socórrer-me. Quan he enllestit, la prenyada continua el relat, amb apunts comparats amb un altre embaràs anterior. A l’estanc i al súper, esperes semblants. Es comprèn que els divendres la gent té més ganes de garlar.

Mirades altres companyies de telefonia en despatxets de distribuïdors locals, poques diferències substancials: les tarifes més altes que en la mitjana europea. Les fantàstiques ofertes promocionals d’uns i altres fan rescalfar aquell defensiu adagi més o menys popular, més val lladre conegut que honrat per conèixer. Amb l’esforç de tots hem de pagar els aterratges en els consells de les grans empreses d’ex-presidents i ex-ministres, segurament més valuosos per la informació privilegiada que tenen, que no pas per les seues especialitats en el ram.

Pres un cafè a la terrassa dels italians, sol desmaiat i castells de núvols agrisats. L’ombra d’un núvol, l’exacta pàtria del fugisser, ja ho avisava Espriu.  Pensaments desfilats, sense norai on amarrar-se, repassant el fet els darrers anys i especulant per on avançaré en els propers, si aguanten el cos i el cervell totes les adversitats.

Arròs, col i fesols per dinar. Notable recapte deltaic que cada dia m’agrada més. Els pregons de la primavera de l’hivern conviden a retornar al plat fondo i la cullera proletària. Als butlletins de notícies, més llenya al foc de la tempesta perfecta. Molts cors senzills van descobrint sobtadament que el mercat no té sentiments. Sesta inquieta. Treballant en un parell de carpetes a la tarda, contestant correus, alguns internats en les polpes de la conyeta d’esperits desconcertats per l’espectacle general i el de proximitat.

El paquet de cerveses, de les bones, es va refredant a la nevera de fa mesos. Un parell serviren per a la visita d’un amic cerveser. Les altres vuit dormen tocant de la cunya de formatge curat. Tot i no ser especialment cerveser, en altres èpoques no haguessen tingut una espera tan llarga. Però mudem la pell, acumulem pèrdues, ens transformem, i l’ogre Bukowski, o el papà Hemingway, ens escopirien una renegada a la cara per tanta contenció. Ens hem passat a la fe arcaica del cafè, molt de tard en tard ens demanem un whisquet en un sarau o altre on no acabem d’encaixar (on encaixen els estrangers perpetus?), i ací pau i després incerta glòria.

Per descansar els ulls de la pantalla mires per la finestra i hi ha un pardal saltironejant pel mig del terra del pati, picotejant brosses, estudiant la fulla del gerani, preparant el salt atacant. Finalment et percep, s’espanta i arrenca una volada llarga per damunt de la roba estesa de la veïna.

Lluís Roda penja a la seua pàgina un enregistrament de Bruno Lomas, de l’any 1968, cantant en valencià. El roncaroler, en la nostra llengua, recordava a Raimon. El poeta Roda ens recorda que eren nascuts el mateix any a Xàtiva, detall que havia oblidat. També interpretà algunes cançons serratianes. Lomas morí en un accident de trànsit –la fotuda carretera dels músics- a cinquanta anys. Una figura meritòria, una entre tantes, extraviada entre boires marcides en els sistemes estel·lars nostrats. Conjecturant sobre si “raimonejava” o no en la interpretació de “Serà així”, hem passat una nutritiva estoneta amistosa en un recés de la tarda de tèbia llum setembrina.

Nit calmosa. Rellegint contes de Javier Tomeo, a qui feia molt que no revisitava. Trobo certes concomitàncies temàtiques i formals amb els meus contes dels darrers anys. En el seu “Una cierta edad”, Marcos Ordóñez li dedica un retrat entranyable. Es veu que Tomeo era un home de coloraines ben divertides. Torrada de paté i formatge per sopar.

 

Casi siempre, la única manera de pensar algo es pensarlo en contra de lo que se dice.

Juan de Mairena.

 

La història no és solament una història dels triomfadors, dels dominadors, dels supervivents, és primàriament la història del sofriment del món: són aquests els éssers anònims, privats del nom i la memòria, els qui sustenten la història’.

Walter Benjamin

 

No espatlles l’instant joiós buscant-li la geometria o l’argument. Imita els animals i viu en present el que només és present, fumall, gràcia escàpola., partícula endevinada de l’etern.

 

La biologia va a la seua, i sol pecar de conservadora.

 

Inverteixen moltíssim, cada dia, en incentivar l’orgull de la ignorància.

 

Dissabte, 7 de setembre

Aixecat a les set. Desdejunat. Responc correus. A l’estanc i cap a l’auditori de la Fila, travessant xano-xano mitja Amposta per la vertebral Avinguda de La Ràpita. La llum de setembre vivificant façanes, mobiliari i arbrat; un airet picant. La jornada sobre la justícia i el poder, amb diverses intervencions, organitzada per diversos professors de filosofia ebrencs.

Saludo Xavier Antich, li dono els dos darrers llibres, en el de poemes li’n dedico un, i tenim una conversa sobre la situació política sense sordines, molt crítica amb el paper que estan jugant elements cabdals.  En la primera ponència hi ha  el professor de la UB, Miquel Fernández, sobre l’urbanisme en favor dels privilegiats; perspicaç, interessant, amb treballs de camp notables. Té el tic d’agafar-se al micròfon, fins que acaba tombant-lo, després de produir un reguitzell de paràsits sonors.  En el recés, conversa amb coneguts i saludats, com ara la periodista Gemma Lleixà, a qui feia molt que no veia. Nous arrendataris a la cafeteria de la seu musical, entre les novetats ofereixen empanades argentines.  En la continuació, excel·lent intervenció de Núria Rodríguez sobre el paper del feminisme com a contrapoder. Només puc sentir l’inici de la xerrada d’Antich, citant Sant Agustí , que deia que un poder sense justícia és només una banda de lladres. L’han deixat erradament com a tancament, després d’alguna intervenció desmesurada de minutatge.

He llegit tots els autors citats per uns i altres, potser he trobat a faltar alguna referència a les moltes idees lúcides de Pasolini sobre els molts paranys negrosos de les presentades formalment com a democràcies liberals, condicionades per un sistema que castiga el diferent i no s’estalvia enginyeries socials que plaurien a més d’un capitost feixista. Ganes de repassar textos de Foucauld, un dels més esmentats en varies intervencions. Comptat i garbellat: capgirar el poderós i pervers panorama general, que té tantes eines abassegadores a disposició, apunta cap a l’impossible, però s’han d’intentar respiradors o no ho podrem suportar. La tornada al cau a ritme viu, collint una entresuada de les perilloses en aquests entretemps. Seques amb botifarra per dinar. Les notícies que decideixen que ens han d’interessar, redactades des de l’angle convenient. Les manipulacions i mentides dels qui serveixen l’statu quo  espanyol, europeu i mundial. Ni un pam de net en la majoria de serveis de les grans autopistes informatives.

A un quart de nou, mentre escrivia, unes revolades espasmòdiques em criden l’atenció i veig morir el periquito Antoniet, que feia estona que piulava molt baixet, fet un bola. La impotència davant la fuetejada final, d’uns pocs segons. S’ha quedat ert, panxa enlaire, digne com un faraó, al terra de la gàbia. Potser no ha patit gaire. L’enterrem a la jardinera gran del pati. Una mort és totes les morts. Final de jornada amb burxada de malenconia.

 

Diumenge, 8 de setembre  

Despert a les vuit. Crec haver rigut en els somnis. En un apareixia Luis Eduardo Aute passant per un ambient de parets de calç i besllums de quietud de claror matinera i tiges de plantes altes.

La  periquita supervivent, batejada Paquita, més jove, cerca al company desconcertada. Deuen tenir memòria curta, sembla que se li ha esborrat el moviment cru d’anit, traient el cosset immòbil d’Antoniet per donar-li sepultura.

Als teletips abundosos del noticiari enxarxat més caldo d’obituari: ha faltat el cantant i compositor Camilo Sesto, baladista hàbil, veu portentosa de les lleugereses popceltibèriques dels setanta, molt present en la banda sonora de les ràdios de la infància. Hi havia un parent que n’era molt fan i posava els seus singles una i altra vegada. Per a l’època i el país, unes produccions brillants, efectives d’arranjaments. La pedrera de cantants valencians que dominaren en les llistes, en la dècada del setanta, fou rutilant. Personalment m’interessaven més altres materials, però amb una mica d’informació professional es comprèn la qualitat d’empaquetat del que oferia l’alcoià. L’etapa final de Blanes, autoparodiant-se, amb les facultats musicals perdudes, prestant-se a fer de titella en televisius fiascos, fou prou llastimosa.

Matí alacaigut. El compromís del duet de la tarda em posa de mal humor. Entre unes coses i altres del sector, pobladíssim de lladregots llardosos, tinc avorrida la parcel·la alimentària i cada vegada em costa més posar-me en el paper desmodat. M’adono que em vaig retirant de diverses escenes. Ja no en sento cap necessitat, ans al contrari, cada dia més incòmode i disconforme, per prestar-me a enganys escenogràfics que només són pellerofa estèril. Cada dia més reclòs i solitari, contrari a embarcades en caravanes que, pensant-se alternatives, en realitat només fan que fer-li el caldo gros als serveis del mercat i les seues lleis deshumanitzants.

El pare Bach a la gramola. El consol que mai no falla. Dos cafès i mirats articles, un de Llúcia Ramis sobre els paperots dels autors en les promocions corsecants i els seus manaments de saber vendre’s com a producte amable, sense arestes incomodants. Més val apartar-nos tot el que puguem d’aqueixes trituradores banals i desactivants. Ser més o menys conegut no afegeix res a una obra, i menys encara si la rebaixem als gustos d’un públic massegat per la llarga operació empobridora, de la què molts editors n’han estat fervents animadors.

L’actuació a La Sénia. Sala plena. La notícia, donada pel fill, de la mort d’un dels iaios coneguts i bonhomiosos, després d’un rosari d’hospitalitzacions. Ens sobreposem a una desgana desesmant. No m’acabo de trobar bé i em costa escalfar la veu (un esborrany de refredat). Però res, la pista plena tot l’estona. Fem una molt bona segona part. La idea de sortir-nos-en a temps de la roda va quallant. Sospesem la manera de fer-ho amb dignitat. Entrepanet casolà de sobrassada per fer un mos. Amb els públics no tenim cap problema. Però, les ombres que fan i desfan –sobretot desfan- a les rebotigues de la faena ens tenen fastiguejats. Encara puc llegir una mica abans d’anar al llit.

 

Dilluns, 9 de setembre

Alçat a les vuit. Descansada potable. La colleta de pardals cantaires del pati, que es refugien en un recolze entre murs, fan la dansada de saltirons amb una fressa optimista, fins que apareix una parella de garsetes que els inspeccionen el territori del niu –només un individu jove prova de foragitar-les. L’aire ol a frescal vapor de llençols nets.

Les notícies, els articles. Temps hostils, tan propicis al combustible de l’odi.  Ja hi som a la gran ballada infame, el llistat de baixes comença a ser escandalós, però no passa res, els mariatxis dels entreteniments i les cortines de fum estan en plena forma. Un estat de dret de fireta, amb urpes blindant privilegis i legislacions per emparar la jugada que beneficia a uns pocs de sempre, entre altres regals desconjuntants.

Feta una noteta en el meu canal enxarxat sobre la “regionalització” dels llibres valencians en la setmana que es fa aquests dies a Barcelona, en oferir-los amb el reclam diferenciat de la resta de producció general com a  “collita valenciana”, que sona prou a secció d’exòtics. Molts col·legues i editors hi estan d’acord amb la meua crítica i afegeixen la seua, i finalment fins la direcció de la setmana em fa saber que en prendrà nota per a properes edicions. Em van convidar a participar en alguna de les tandes de presentacions i signatures, però la faena de músic, i pensar que no valia la pena, em van fer declinar l’oferiment. Si ja hi són els llibres, per a qui puguen interessar, l’autor no fa falta, i menys en l’habitual règim d’abandó, un pocapena assegut en una tauleta, venint de les incertes praderies dels marges invisibles. En tot cas, la segmentació regionalista de la nostra literatura no em sembla una bona pensada. Cosa que em fa ser crític també amb mogudes properes comarcals què, amb bona voluntat, caven en el mateix sot. Quan m’han fet cas amb alguna assessoria en propostes i jornades de proximitat sempre he estat partidari de reunir plomes de tot l’àmbit, fins allà on el pressupost ho ha fet possible.

La sortida de costum. La llum de setembre, propícia a l’ensonyada flâneuri fins a enganyar el cos amb uns aromàtics branquillons d’esperança. A l’estanc i a comprar bajoques. A la cua, una xicota presumint, amb la mirada il·lusionada,  de que encara té vacances i que se’n van París, i la criatura arrecerada a la seua falda, que xiscla l’objectiu de la joia: visitar Eurodisney.

Treballant un arxiu en tornar a l’escriptori. Tot el que siga no haver d’estar de cara al públic m’és grat. Bullit de verdura per dinar. Els discursos de l’apertura de l’any judicial a Madrid, tots a una i la mateixa. Ganes de perbocar, de tanta cínica distorsió semàntica. De poc que no anuncien la sentència als presos polítics, tot i que pel to ja es pot endevinar. Una instrucció, un judici on s’han vulnerats un fum de drets, entre els quals el de defensa, diuen que ha estat pulcre de garanties. Avisos per a navegants crítics, dissidents, amenaçants de l’estatu quo.

Feinejant a la tarda en un parell d’arxius. Em carrego de faena potser per no pensar el panorama que s’albira, amb l’afegit de la tercera fases de la crisi del 2007/2008. Llegint a la nit.

 

Escric perquè no sé fer res més. Escric perquè després puc dedicar els llibres als meus néts. Escric per recordar totes les persones que he estimat. Escric perquè m’agrada explicar-me històries. Escric perquè m’agrada explicar històries. Escric perquè al final puc prendre’m una cervesa. Escric per tornar una mica tot el que he llegit.

Andrea Camilleri

 

Campanya pels drets lingüístics