Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual

Plàncton. El Bloc de Josep Igual

anakaporigual2019Dimarts, 10 de setembre

Vendaval enfurismat, amb algun fibló giravoltant les brosses del pati. la naturalesa és ingovernable, pel molt que alguns se’n facen la il·lusió. La suite per a violoncel de Bach proposada com a domadora de cabdells grapejats.

Tramesa aquesta col·laboració. Rumiant una darrera mala notícia. Patit de prop el corporativisme de la justícia espanyola quan demandes l’administració per una negligència flagrant. La justícia espanyola…el Borbó en el butacot del jutge Marchena i altres avisos: simbologia frontal, múscul esclafant de la força com a argument.

Matinera de costum. Núvols allargassats, de blau emplomat, al nord de l’horitzó immediat. La sortida a l’estanc. Camal llarg; el vent augmenta la sensació de fredor, tot i una llenca de solet fràgil. Una senyora, amb dues criatures orbitant lliures, juga a unes quantes loteries, ocupant l’espai central del mostrador. En una rasca amb una moneda uns impresos de paper setinat. Un quart d’espera per saber si li toca res i trenca per alegries deixatades. La dependenta em posa cara de circumstàncies. Finalment es pot desfer del marcatge que ho pregunta tot i em pot atendre.

Un lector d’aquesta llibreta la celebra amb un aforisme fusterià: “Costa poc de llegir, però, ¿quant ha costat d’escriure?” Li responc que uns trenta anys, si fa no fa, i em comprèn perfectament, perquè tinc uns parroquians prou iniciats en les cuines de l’ofici.

Arreglat un grapadet de fragments en prosa. La vida és fragmentària. Llegint assaigs sobre Borges, molts d’admiració incompleta, abans de dinar: una estona de quietud reparadora.

Crema de verdura i hamburguesa de cigrons per dinar. Les notícies: la banalitat del mal; les desesperacions castigades severament –els molt solvents reben altres tractes-, i altres signes del temps desconjuntat on som posats. Carretades de congèneres portats a l’escorxador per interessos criminals; no passa res, ja ens hem acostumat a les raons de la trituradora dels gens rendibles.

Una mica de sesta. Llegint i escrivint a la tarda. Sortida per comprar el berenar. Cel gris, però cap aiguat dels pronosticats, dels que al secà esperen ansiosament i els arrossaires temen. Traslladaran el supermercat del barri uns dos-cents metres, ho anuncien amb cartellera gegantina, amb el text en els colors corporatius de la cadena: roig i verd sobre fons blanc. Variació per a les rutines mecàniques. La mandra per als canvis de pautes que fem sense ni pensar-hi.

Rebuda una felicitació de la presidenta de l’Associació d’Escriptors, Bel Olid, pel premi de poesia de Carlet. Mai no m’havien felicitat per res. Hauran canviat els protocols de cortesies. Més endreçada de llibretes fins a la nit. La volta al dia en vuitanta monotonies il·lustrades.

 

Que els defectes d’alguns siguen inofensius només és qüestió de limitació de pressupost.

 

Deu pàgines de prosa atapeïda en dos dies. Al tercer dia, l’escriptor d’aforismes va haver de descansar.

 

Curioso que la gente crea que tender una cama es exactamente lo mismo que tender una cama, que dar la mano es siempre lo mismo que dar la mano, que abrir una lata de sardinas es abrir al infinito la misma lata de sardinas. ‘Pero si todo es excepcional’, piensa Pierre alisando torpemente el gastado cobertor azul.

Julio Cortázar

 

Dimecres, 11 de setembre

Alçat més tardet. Mirats, anit, diversos episodis de la sèrie policíaca francesa, i llegits aproximacions a l’obra de Borges. En els humors enxarxats Salvador Allende fa el seu darrer discurs en la balconada d’un bucle, les torres bessones de Manhattan tornen a fumejar, Rafael Casanovas ofereix la ganyota greu del seu dolorisme de bronze.

Ruixats tota la nit. No recordo malsons. La hipotensió de la grisalla atmosfèrica. La pàgina dels fans de Bukowski ofereix un dels seus relats (dels fluixos). Rere el seu nihilisme surava la pura reacció, molt freqüentment.

Arraulida la colònia de pardals del pati. Penjo un dels poemes d’ Oliverar del’aire   per als seguidors, un que empra una tornada ausiasmarquina. L’olor del cafè. Caragolant el primer cigarret. Frederic Mompou a la gramola, variacions sobre un tema de Chopin. Sense música estaríem més a prop d’acabar amb tot.

Quants hauran sofert avui en la nostra mar tornada fossat? Rere la política europea molt probablement una idea infame: els deixem morir perquè nosaltres som superiors. Un cop l’any posen un floretes en una pedra impassible: que no es torne a repetir mai, proclamen amb solemnitat buròcrata, però es repeteix cada dia: l’ou de la serp no tingué la desinfecció irrevocable, algunes de les idees programàtiques dels feixismes fa tota la sensació de que els hi són útils a les democràcies formals estabulades pel mercat.

Mirant arxius diversos, llegint, passant de qualsevol manera el matí. Conversa amb la mare. Pateix per tot, amb raons i intuïcions, i m’amoïna a mi també.

 

Tens alguna cosa a dir, apartant d’una manotada els giravolts del dubte fundacional, l’escrius el millor que saps, la guardes a la gaveta de l’espera. Et prens un altre cafè (una bona taquicàrdia no s’improvisa). Mires per la finestra. El gat de la veïna té la mateixa carona que Proust. L’astènia de la tarda quieta. Una molsa vellutada a la clivella del mur.  Això es tot; és a dir, res. El que creus passa i el que no ha passat mai en medalló únic. També hi haurà estats policials a l’eternitat?

 

Sectors que haurien de ser d’una puresa i honradesa a carta cabal, però encara ens sorprenem, ingenus, de caure en la pesada que són fets per humans.

 

Dijous, 12 de setembre

Molt tràfec oníric. Dos somnis, un angoixós, amb gent propera extraviada en un paisatge urbà desconegut, l’altre més lleuger, amb el rostre de Borges dient que “tot el món és Tlon”, derivat directament de les lectures de les darreres hores. Poca descansada, tombant i girant.

He d’anar a la delegació d’hisenda de la zona a barallar-me per un rebut que m’han cobrat dues vegades, però davant l’oferta engrescant em noto el ventre lluent i bombat , les potetes disminuïdes i nervioses, sense ànim d’encarar-me a la murada d’impresos i agents que defensen a l’administració de la ciutadania.

On s’és vist que la ciutadania decidesca les coses importants, ha dit una socialista barcelonina. Tot pel poble, però sense el poble. El socialisme peninsular es reinventa (o potser no, sempre ha dat gat per llebre).

Gestions de menudalles. Viatget a Tortosa. Arrossers que groguegen. Solet als crestalls dels Ports. Desdejunat en una terrassa que és el celobert desendreçat d’un restaurant xinès. La cambrera: el misteri augmentat de les feminitats orientals. En una taula de tocant, un sènior i una xicota en la trentena. Pel que comenten en veu forta sembla que treballen junts. Ell és d’una correcció pulcra en el tracte. Parlen de fills, i ella de que la desperta un gall, perquè deu viure al camp. El luxe de ser despertat amb els aguts grocs d’un gall gratapaller.

Comprat un periquito per evitar la soledat de Paquita. La destresa de la somrient xicota de la botiga d’animals per agafar-lo sense lesionar-lo. Tota l’ornitologia que maneguem es limita a distingir mascle de femella per la coloració de la base del bec. La rebuda que ha tingut ha sigut un atac d’histèria de Paquita. A ell se’l veu calmós. Amb plomatge celeste i blanc queda batejat senzillament com a “Nuvolet”. Ja vorem com rutlla l’adaptació.

Llenties per dinar. Els forts aiguats a les comarques valencianes centrals i del sud valencianes, paisatge prou visitat darrerament. Sesta plàcida, sense fantasmagories i alarmes deformes. Treballant en un parell d’arxius a la tarda. Mirats documents literaris en els recessos. La sortida pel berenar; encara l’establiment no ha sigut traslladat. Blavors lànguides i foscants en nuvolades allargassades.

Em ronda la marcida deprimida, però li paro els peus com puc. Quan plego miro la sèrie francesa amb una jutgessa i un equip detectiu policial, arrapada a les realitats sòrdides que s’esdevenen en l’Europa extraviada i infectada de partícules tòxiques. Els relats s’aproximen prou al que narra Houllebecq.

Sembla que els periquitos, Paquita i Nuvolet, es van tolerant bé –bona notícia.  Quan plego d’escriure em miro la sèrie policíaca francesa, “Alice Nevers”, i llegeixo fins al son. Pizza per sopar.

 

Divendres, 13 de setembre

 

(Guant)

Guant desaparellat

a la reixa amb pigues de rovell.

La pacient llengua de l’albada

el setina com per a una festa impossible.

 

Dempeus a les vuit tocades. Xerricada pardalera al pati mullat, defensiva, doncs al racó on tenen el niu els vilers ha aparegut una garseta desafiant. Les territorialitats de la fauna, inclosos nosaltres. Els periquitos, calmats: es van coneixent, amb totes les estudioses cauteles. Pau als territoris engabiats (com els nostres).

Sabata tapada, guardades les sandàlies de fraret despreocupat, final de l’estiu per decret ambiental. Músiques variades per companyia. Pentinada una nota abans d’acudir a una reunió amb la bibliotecària. Hi ha destins més ardus que assessorar una bibliotecària, que després em fa el cas que vol: fa tres anys que intento que hi haja un taula redona sobre l’assagisme a les jornades de l’octubre, sense èxit.

Plovisquejada mansueta mentre travesso els carrers. L’olor de poma en passar per una fruitera que endolceix encara més la fluixesa de l’agradable regada de testa. L’establiment que li fa darrerament de segona oficina a la Joana, on va rebent inquiets de tot pelatge, ofereix delicadeses de qualitat. Repassem l’actualitat del sector: nivellet depriment en massa saraus. En mans de diletants molt pagats d’ells mateixos espargint puerilitats que fan prou vergonyeta; però no s’ho noten, ans al contrari, creuen que fan un servei impagable. Entre els resultats de les maniobretes oligofrèniques hi ha la meua augmentada marginació, que, no cal dir-ho, és millor que portar segons quins fanalets en segons quines processons ridícules. Personal que no passaria un mínim tall de qualitat en les mitjanies professionalitzades de l’ofici fa i desfà per les voltes, allunyant cada vegada més l’enriquiment que podria atraure públic a qui no se li pot prendre el pèl amb collonades cofoies privades del menor bagatge i rigor.

En enllestir plou més i m’assec al brancal d’un comerç a esperar que em vinguin a recollir. Veig entrar i sortir gent per la porta de darrera del mercat. Una parella d’ancians amb camises hawaianes, ell amb una canosa cua artística al clatell, es discuteixen en passar-me per davant. Del mercat arriba una entremesclada sentor de peix i verdura ben evocadora dels paradisos colgats de la infància. En ser a l’escriptori, llegeixo articles i informacions, arreglo un parell de quartilles, deixo lliscar el retall de matí que resta abans d’asseure’m a llegir aproximacions a l’obra borgiana.

Sopa de verdura i peix per dinar. Les notícies comarcals: els ofecs dels sectors primaris, les emprenyades ramaderes per la presència del llop i l’ós;  i les navalles en la nit dels emprenedors fora de les lleis. En les generals: la gran trampa que la humanitat s’ha parat per, potser, liquidar-se amb estulta totalitat.

Tarda de costum, adobant i ordenant materials. En els apartat culturals, col·legues teoritzant com s’han de fer els gèneres que ells conreen, en clau atansada a com ells (o elles) els fan, per variar en la pesada eterna. Fins hi ha qui opina que la poesia ens salvarà de les obscuritats que s’albiren, que potser ja són ganes de forçar la hipèrbole.

La sortida per comprar el berenar. Animació al supermercat. dues dames, una més jove i l’altra no tant, emeten comentaris de sobreentesos picardiosos, fent broma amb el caixer simpàtic, una de les dues escrutant-me de reüll per saber si aprovava la conya, i s’ha trobat amb la cara de pòquer de qui no està en la clau de la xerinola del tros de sainet.

Llegint i mirant policíacs a la nit. El desconcert i la fluixesa, quan hi penso en el context per on calciguem dubitatius.

Rebudes indicacions per a participar en un acte poètic i ja em començo a  penedir d’haver dit que sí, en comprovar novament els insòlits criteris de personal –el pur amateurisme, més preocupats de la cosa social que d’altra cosa. Encara sóc a temps de desdir-me’n. Cada vegada més desesmat de fer concessions que no valen la pena per a ínfimes cerimònies confusionàries.

 

Tocant de l’Apocalipsi de Sant Joan, Stephen King és el Patufet.

 

El la veritat literària, paral·lela a l’altra, els defectes poden ser un bon combustible. La majoria d’autories conscients n’empren el recurs.

 

Dissabte, 14 de setembre

La passió santmatevana, els consols de Bach. A vegades l’humà s’escapa de la mediocritat i el femer de les violències.

Fer dissabte. El cafè nerviüt llegint una entrevista a l’Albert Sánchez Piñol, que les canta clares sobre els filibusterismes del sector llibresc. Hi ha qui roba a mans plenes i a sobre cria fama de prohom del proïsme amb medalletes amicals.

La cadència esparsa del pardalam patier. El cel gris: sempre plou quan no hi ha escola. Els desastres en terres valencianes, agreujats per la gola insaciable que obvia que cegar els camins de l’aigua no pot reportar res de bo.

Observant a “Nuvolet”, el periquito nouvingut. Abdica de l’estoïcisme calmós per marcar territori i plantar cara a la Paquita, amb qui fa temptejos d’aproximació. “Nuvolet” té un pit cel puríssima i les ales blanques pigades de suaus puntets també celestes i un cantat conversacional d’un agut matisat. Estaria bé tenir la flaca de l’ornitologia i buidar les sitges de pesantors amargues.

La sortida a l’estanc. Els discrets misteris de les rutines. L’altra dependenta, més madura de biografia i decepcions, que juraria m’escruta amb curiositat. Potser m’ha vist en alguna tele comarcal parlant de coses rares. Hi ha enregistraments que els emeten moltes vegades, en un bucle fatigant, i pel que noto els darrers dies és el cas amb una entrevisteta a Can Tibau.

Correu d’un lector de l’Hospitalet de Llobregat dient-me que amb “Circ de puces” aprèn expressions i lèxic que no coneixia, que ha de consultar el diccionari, i que m’agraeix les classes. El missatge em fa rodar el cap. A Moncada li’n passaven de paregudes amb molts lectors urbanites, que s’entrebancaven amb els sabors dialectals occidentals. Sortosament, sembla que les històries li fan el pes, evitant tornar l’esforç insuportable.

Ella, expansiva, li diu guapo. Ell, simpàtic professional,  li torna la floreta. Riuen. Ella li diu que viu en pecat, ell diu que també. Riuen més. Una companya d’ell s’afegeix a la broma, però no confessa si viu en pecat o no. La gent conta o ficciona la seua vida a la cua del súper. No cal estranyar-se de l’èxit de les xarxes socials. Quan surto, al parterre de la parròquia esclata una traca. Viure en pecat o no. Les matxucades de dècades encara dansen en les psicologies de molts. Una estona al súper dóna per a un fum d’històries en trencaclosques conjecturable.

Arròs a la cubana per dinar –molt bo. Migdia suau. Els desastres de la gota freda al País Valencià i Múrcia, amb mitja dotzena de víctimes. Sesta  de neutralitat perfecta, sense cabòries ni somnis sofisticats. Treballant a la tarda en uns arxius.

 

Es van trobar en una desesperació. Potser es desconeixeran en la propera.

 

Diumenge, 15 de setembre

Alçat a les vuit. Arxives les sandàlies i et poses mitjons, sobreviscut un altre estiu. Maquinacions gracioses del pardalam veïnal: potser és la descontextualitzada que en les presenta gracioses, potser són fruit del peu de banc estratègic, o potser una modalitat canora de l’espant; fluix en ornitologies. La resurrecció de l’aroma cafeter i un Vivaldi litúrgic. L’actualitat del món, variacions sobre perennes despropòsits i vileses.

Entre els danys colaterals de les enfangades pels aiguats rabiüts, la liquidació –o mala traducció- de toponímies a qui l’oficialitat no protegeix prou de la voluntat d’ocultar que són en una llengua distinta a la que volen única.

La toaleta per entrar en el paper de músic de ball. Els menyspreus metafísics amb els quals ha estat tractat el cos se’ls va cobrant, cru inventari de pèrdues. I persistim en la marrada, em preocupa més no recordar el nom d’aquell escriptor suec. Mirat pel costat optimista que sobreneda pel sorollam malànima, cremar la vesprada amenitzant la ballada d’uns pensionistes, al Maestrat interior, pot ser un plausible programa per escanyar l’acrimònia dominical. Fins podem sospesar-lo com un acte amorós, un servei de voluta social positiva. El solitari preferiria no fer-ho, deixar escolar-se les hores macilentes amb les pàgines d’un llibre, i potser mirar una mica de llum catòdica de la que no ens insulta la poca intel·ligència que ens resta al sarró. Però no, s’erra el solitari en el càlcul, cal acudir a tocar i cantar per poder llogar una mica de temps per obrir el talleret de paraules i escamotejar-li una penyora o altra a la general selva depredadora.

Llegint, Piglia i Ribeyro, a migdia. Excel·lent arròs a la marinera per dinar. Les notícies. Els estralls paralitzants al Baix Segura per la gota freda. Sesta plàcida.

Detall de Xavier Antich per als dos darrers llibres, “Circ de puces” i “Oliverar de l’aire”, en els seus canals enxarxats. Diu que m’admira i em sona al món a l’inrevés: la generositat elegant del savis (no és espècia extingida, sortosament). Inesborrable la brillant presentació que va fer-me de “L’incert alberg” a la Documenta de Barcelona, fa tres anys, on vaig descobrir que em llegia de feia temps.

Preparats els estris. A les cinc tocades, cap a Traiguera hi falta gent. Les pluges han tret verds profunds als camps, pocs matisos tardorals , encara. L’encarregat d’obrir-nos la porta del centre, dedicat al lexicògraf Pere Labernia, per poder muntar, ha arribat una mica més tard, perquè ha passat a donar el condol a una casa. Una estona assegut en un banc, passejant la mirada pel redol veí. Cases baixes, un majestuós pi alt entre dues, roba estesa sota sopluigs, els ramats quiets d’oliveres en els encontorns del camí que va a la Font de la Salut. El silenci dens, els carrers deserts, la mòrbida degotada dominical, la grisor del cel baix. La campana dels quarts, optimista repic agut; la de les hores, d’un greu una mica sord, sense ressonància llarga, del campanar que no veig. Penso que Traiguera seria un bon lloc on retirar-se de tots els balls de mones i fondre’s en la vida aquietada que eixampla les hores i les serenors. Quan arriba l’home de simpatia mat, rostre redó de bonhomia murri, muntem i provem el so. Comencem a dos quarts de vuit. La sala plena. Resolem amb professionalitat les dues parts amb un menú eficient, la pista plena i gran animació: colles en taules amb berenars-sopars dels fogons casolans i potser la comanda llépola a la fleca del carrer. Molta calor a la sala, la gran suada. A la mitja part ens donen un gotet del cremadet que fan, amb molt d’alcohol i poc cafè, avui. A dos quarts d’onze fem el millor tema, el darrer. Els de la junta i el públic contents, pel que ens diuen, però cada vegada més desganat de perfilar la discreta caricatura que s’espera en el negociet decadent (octava i mitja augmentada de simpatia impostada, amb les frases fetes de fer-se l’orni en les relacions públiques). Les ganes de plegar es van imposant amb força. Pràcticament sols a la carretera en la tornada. Un mos casolà a les dotze de la nit. El cansament em preserva de la furgant cavil·lació depriment.

 

Dilluns, 16 de setembre

Aixecat a dos quarts de vuit. Dormida seguida, insuficient, però tant hi fa.  Discussió amb una ànima gremial que creu que certs xerraires encantadors de serps que fabriquen tebeos d’autoajuda són un grans pensadors. Els nivells d’adormida de prou col·legues costa de creure. Com s’alimenten? Què dimonis han llegit?

Desdejunat de cafè amb llet. Posant-li topalls a la ràbia que fan tantes ximpleries carregades d’una mala llet còsmica en sectors on el joc net hauria de ser imprescindible. La granja on ens volen és un èxit rotund, transversal, horripilant.

Nicola Porpora a la gramola, lingüista i home d’àmplia cultura literària, a més de compositor causant de la febrada dels castrats com ara Farinelli. Vernissos de melosa marqueteria veneciana per reforçar el paradís artificial de la continuïtat, aquest incert advent on no se sap si esperem l’unicorn o a Godot.

Feta una nota i mitja abans de la sortida a l’estanc i al supermercat. Un resol arrapat a les façanes i les voluntats, en clariana gronxant. A vegades sóc un transeünt transportant una garrafa d’aigua de vuit litres (a euro la peça) per una voravia apàtica. Manual de bagatel·les que es tornen èpiques quan no has escurat el cansament dels “bolos” pesats (la festera vida de la bohèmia, encara pensen molts).

Migdia d’habitud. Notícies de proximitat “tranquil·litzants”: la Guàrdia Civil protegeix de fa dies les instal·lacions de la nuclear d’Ascó (també Vandellós II). La paranoia conjectura en molts sentits.

Treballant arxius a la tarda, prosa i versos. Mirant els pardals en el recessos. Escoltant musiques variades, del juràssic sentimental a les novetats dels dits circuits alternatius. Els naips capriciosos de la tarda parsimoniosa. Quan plego em miro la sèrie francesa policíaca: boanes històries, bones interpretacions, amb matisos, lluny de la rigidesa robòtica d’altres propostes del gènere,  afinades ambientacions, temàtiques vives. Llegint després (Ribeyro). Una amanida per fer una queixalada.

 

Les escolàstiques de tot pelatge necessiten simplicitat, és a dir deixar quasi la totalitat del món humà i natural, que n’és ple d’imbricacions, subtextos i complexitats.

 

No hi ha detall insignificant que no et puga sobreviure trenta o quaranta anys.

 

Inventa’t una esperança o altra, és imprescindible per anar tirant, però no l’exhibesques molt o la policia del pensament et prendrà per subversiu.

 

El laberint policial, fins amb justificacions de xerrameca cientifista, que ho domina quasi tot. És pel nostre bé. I cull ovacions d’assentiment .

 

Els –i les- que només celebren el que té una afinitat amb l’obra que fan, quina estretor empobridora!

 

He invertido toda mi salud, mi tiempo y mis fuerzas en negocios espirituales completamente ruinosos.

Julio Ramón Ribeyro (“La tentación del fracaso”).

 

Campanya pels drets lingüístics