Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

JohnRegisterIgual2019Dimarts, 17 de setembre

Alçat a les vuit. Tramesa d’aquesta col·laboració als obradors de Can 3×4.info. Les galanteries de Rameau a la primera gramola, l’anís amable de violinades florals.

En el desdejuni rumio una reflexioneta, que li faig arribar al compte del president de la Generalitat Valenciana, a tall d’unes declaracions seues davant els estralls dels aiguats: “Més que pedaços de “plans Mashall”, com demana el president Puig, potser el que caldria assajar és un altre model, qui sap si repassant els tan desatesos manuals d’allò que se’n deia socialdemocràcia”. Ens coneixem de fa molts anys. Som això, coneguts, ens tenim simpatia i em consta que em llegeix (o llegia, que el càrrec deu deixar poc temps per a lectures no vinculades a la responsabilitat de govern). Sé del cert que la modesta noteta no el molestarà gens, ans al contrari.

El govern espanyol serà el que els poders fàctics vulguen que siga. L’anàlisi crua mena a aqueix topall antiquíssim.  Puja el preu del petroli per un atac presumptament iranià a una refineria d’Aràbia Saudita, tot i que l’afer arriba prou confús de dades fiables. Ja no hi ha res que s’esdevinga “molt lluny”.

La sortida d’habitud. Torna a pujar la temperatura (el furgó de cua de l’estiu?) Les terrasses de les cafeteries novament poblades. La dependenta estanquera porta una samarreta de la plataforma en defensa de l’Ebre, el nus lligat, en blanc, sobre el fons blau. Sembla que està de mal humor; jo també. Mals temps per a la lírica.

En el més o menys clàssic repertori del pensament llibertari hi ha algunes idees que topen amb el joc únic que domina el món. Per descomptat, han sigut desactivades banalitzant-les, i fins convertint-les en productes comercials de coloraina neutra.

En un dels casals de pensionistes que amenitzem, descobreixo que tenen format un grup de wassap per informar-se de si ha faltat algú de la colla, i penso que fins el finat deu rebre complidament l’avís i la informació de a quina hora és el seu sepeli.

Llegint a migdia. Verdura i peix per dinar. Les notícies: camps de mines amb vinga trampes conceptuals i premisses esbiaixades o directament falses. Sesta plàcida. Treballant en un parell de carpetes a la tarda. S’ennuvola. L’estirada de cames, amb ventilació de neurones, del berenar.

Missatge de Josep San Abdon, que ha transcrit l’entrevista que em va fer a la ràdio municipal de Benicarló sobre “Circ de puces”, per si vull retocar alguna cosa. Un altre d’un lector de Gandia, que llegeix “L’incert alberg” i n’ha triat un fragment en la seua pàgina enxarxada.

El mateix programa fins a l’hora de mirar-me la sèrie policíaca “Alice Nevers”. Tinc la sensació de que en el proper trimestre es desempallegaran uns quants nusos importants en un sentit  o altre. Perfilo els plans alternatius, els amero de sèrum de paciència i raciocini. L’anhel d’independència professional és cada dia més fort. De les musiquetes de diverses saragates de doble fons –i prou faves- no en vull saber res.

Mirats dos capítols de la sèrienoir. Feliçment desconnectat del futbol i de la política. Eleccions espanyoles a novembre. El Barça comet els mateixos errors de fa dos cicles a la lliga europea i no se sap a què juga. A l’entrenador basc, Valverde, molt rígid i conservador, potser el lloc li va gran. Llegint Ribeyro. Amanida amb salsa cèsar per sopar.

 

Hi ha qui nota ara les mesures permanents contra la dissidència –tan antigues com són.

 

Quan una cosa que has escrit ja l’ha dita semblant un altre i no t’importa gens, és que ja has arribat a un cert punt de maduresa en l’ofici.

 

Dimecres, 18 de setembre

Alçat a les vuit. Dormida potable. La frescor de la primera hora. Calma al barri, una remor llunyana de trànsit, algun esgarip espars dels pardals. Marin Marais a l’aparell: la bellesa, ¿penúltim antídot?

La convocatòria electoral espanyola per al deu de novembre. Aparent irritació general. Cap cultura del diàleg, del pacte, de govern de coalició; o que els de la paella pel mànec no els deixen pactar a les suposades esquerres, per possibles polítiques contraproduents per als seus interessos, i perquè un ministre té accés a informacions que potser a algú o altre no massa domesticat li poden produir indisposicions ètiques.

També, el fiscal de l’estat anuncia que la sentència venjativa –justícia de l’enemic- per als líders independentistes caurà als volts del dia dotze d’octubre, festa imperial. La càrrega simbòlica s’explica sola. L’espectacle que ens espera no serà massa edificant. Del poc que no sembla de fireta en les dinàmiques asprívoles d’arrel castellanista és la implacable mala jeia en els estaments principals.

Fets els retocs a la l’entrevista transcrita per Josep San Abdon. Puc matisar el que en l’oralitat radiofònica potser quedà esfilagarsat.

Llegint articles d’opinió i informacions. No hi ha llodriguera on amagar-se de la general tempesta babaua i criminal. Respira encara la matxucada esperança en el bagul de Pandora?

La sortida d’habitud a l’estanc. Vapor de resol a l’ambient. El cafetó i la cigarreta de les dones, majoria, a les terrasses, repassant actualitats i potser fent-se confidències.

Més faena fins a l’estona deliciosa de llegir abans de dinar –bullit de verdura. Les notícies de comarques, que mostren més meridianament els sots en els teixits socials. Indrets camperols on s’hauria de poder viure dignament van quedant despoblats.

Una mica de sesta reconstituent. Treballant en arxius i coses noves a la tarda. llegint i mirant la sèrie policíaca francesa (amanida per fer un mos).

 

Els feixistes són una insignificant majoria.

Ennio Flaiano

 

És dolent no entendre mai res, però pitjor és entendre-ho tot malament.

Xavier Rubert de Ventós

 

La paraula fou donada a l’home, no per a revelar, ni per a ocultar, els seus pensaments, sinó per justificar-los.

Joan Fuster

 

No cal alimentar les limitacions, es crien soles.

 

Dijous, 19 de setembre

M’agraden els dijous. Poden covar una llavoreta lluminosa en la primera hora, però avui me l’han malmès. A la delegació d’hisenda altra vegada. Una hora d’espera, passant-se pel barret de la desgana l’hora de la cita, assenyalada en l’hora crítica de l’esmorzar. Passat l’arc de seguretat. No han descobert la dinamita cerebral, cada dia més anarquista –facció galàctica. L’espera en un passadís amb unes cadires incòmodes. Dues veus de sèniors al darrera. Parlen amb un to alt, sense complexos, en castellà. Quan deriven cap al comentari polític diuen que els partits d’esquerra només volen el poder per robar, que els altres ja en tenen de diners. Un d’ells confessa que vota a VOX, i per al problema de la frontera de Ceuta i Melilla proposa enviar a “La Legión”. Opinen que l’u d’octubre del 2017 no van pegar prou ni seriosament. Es dedueix, per altres comentaris, que són jubilats del cos militaritzat tricornial. Ni mitja partícula de cultura democràtica s’infiltra en la llarga perorada.

Finalment ens toca el torn. Un funcionari que no ens acaba d’entendre i no domina el sistema informàtic. Demana ajuda a un company, més eficient. Rostres de patir aerofàgia o molèsties estomacals, uniforme multiforme en colors apagats. Tenim raó en la queixa per uns rebuts cobrats dues vegades. Els papers i les pantalles canten clares. Però un ressort com orgànic els impedeix explicitar-ho amb lèxic diàfan. Després d’intentar diverses fintes laberíntiques els funcionaris quasi ho reconeixen –amb dolor d’ànima-  i, prodigi, apareix un saldo a favor, que posaran en els propers pagaments que se suposa que encara no han sigut tramitats.

Pres un cafè amb llet dolent en un establiment de Ferreries. Comprat tabac en un estanc. Molts detalls de la comercialitat privada i el mobiliari públic són ben galdosos, com amb dos dits de pols agrumollada. En la terrassa a l’ombra on ens emmetzinem amb l’excèntric cafè amb llet una colla d’homenots, també sèniors, parlen de futbol amb meandres cap a la política: un discurs semblant al dels dos pesats de l’espera a hisenda. Calorada de resol lleganyós. L’humor va remuntant cautelosament els graons. Els transeünts van o tornen d’un centre mèdic. Poques cares, només les d’uns estudiants, somriuen.

En la tornada, un control dels Mossos al pas per Vinallop, amb vehicles amb el maleter obert. No ens aturen. Massa policia per a les possibilitats d’alegria d’un dijous setembrí.

En ser a l’escriptori contesto correus de cortesia i provo d’oblidar l’arrancada en dependències dels tentacles d’un estat de fireta en tants apartats, però amb una mala llet incansable, que a més ha adoptat tots els estris per al control rigorós de la ciutadania. Em poso en un dels arxius. El mode creatiu deu ser tot allò que pateix urticària quan topa amb la grisor d’una oficina oficial.

Cau una estella d’un queixal que feia dies que anunciava l’acompliment de la llei de Newton. L’enterro, en comèdia irònicament litúrgica, sota la terra negra de la jardinera on des de fa un dies reposa el periquito Antoniet tocant de la seua companya Cleo. Diuen que Valle-Inclán va assistir al soterrar del seu braç perdut, però potser l’episodi és apòcrif. Pel que fa al dentat humà, potser el Suprem Creador, que diuen els convençuts, va badar una mica: hagués pogut mantenir la propietat de les dents de llet, amb la capacitat de rebrotada. Quantes bestretes enviem a l’oblit abans de fer el lliurament complet…

Llegint a migdia en aperitiu variat. Macarrons per dinar. El fatigant xou electoral novament engegat, si és que mai s’atura del tot. Molt soroll per res, els qui fan i desfan n no en fan gens de soroll de fanfàrria.

Tarda tranquil·la, amb dret als detalls delicats i la intel·ligència. Adobades un parell de quartilles. Mirada la sèrie francesa. Llegint en menú variat. Cordó sanitari a les teatrals electricitats polítiques. De la irritació, molta gent va passant a fer la travessa pel vot menys inútil, entrant en el joc distraient. Els altaveus van exhalant informacions per fer por i sedar possibles desobediències.

 

¿La incuriositat permanent els deu produir la sensació de que la vida és llarga?

 

El meu adversari és el meu col·laborador. “Malgré lui”, naturalment. (Joan Fuster).

La finesa del liberalisme autèntic: no escrigué enemic, sinó adversari.

 

Divendres, 20 de setembre.

La frescor a quarts de vuit. Gestionant l’ansietat depriment que produeix l’espectacle general i el de proximitat. Quantitats industrials d’estultícia i supèrbies de vedets insaciables (algunes es disfressen d’alternatives, però ja no enganyen a ningú).

Mirant-me els pardals amb Shubert a la gramola per asserenar el pessic de la desesperació. Fins el senzill consol té una cara fosca: van desapareixent, segons informacions, espècies d’aus comunes a tota Europa i Amèrica.

Llegits articles i unes quantes “fake news”, ens prenen per idiotes i deuen tenir sondejos que confirmen que, en efecte, cada dia som més cretins.

La disciplina rutinària textual, feinades a benefici d’ànimes. El més sensat seria deixar-ho córrer i ja s’ho arreglaran. Però es veu que ens falta un bull, una mancança fundacional que ens ha menat al destí raspós de la casa de la paraula en un context de ratera on ens fan notar tothora que sobrem.

Ho explica un autor en roda promocional, i també ens ha passat. Algú que et demana dedicatòria en un llibre, però t’aclareix que no és per a ell, i et dóna un nom de dona per encapçalar les quatre ratlles manuscrites. L’aclariment va acompanyat d’un llenguatge no verbal –o sí- on et deixa clar que ell no perd el temps en llegir “aqueixes ximpleries”. En la majoria dels casos fa la impressió que ni aqueixes ximpleries que escrius ni cap altra proposta de paper imprès. No se sap si pren per ximpleta a qui va l’exemplar rubricat, a tu, o a tots dos.

La roda d’habitud. Roda d’hegemonia immobilista. Escenografia completa per a la pluja, cosa que ja no significa res. Abans, en l’abans fluctuant de la memòria, la plasticitat atmosfèrica en grisos i negrors severes donaven el resultat previsible. Ara no, ara l’ atrezzo atmosfèric pot acabar lliscant sigil•losament sense deixar a penes res en l’escenari, una ombra entre les ombres, el baromètric mal humor en l’esperit, que agraeix l’assolellada.

L’instant feliç de llegir abans de dinar. Sopa de verdura i salsitxes amb tomaca per dinar. Defugint l’actualitat política on, entre altres perles, els hi caigut la careta als de Unidas Podemos i per tocar govern diuen que acceptarien un nou 155 per a Catalunya. Hi ha fins qui se’n sorprèn del posicionament, que ja s’ensumava pràcticament des de la primera hora fundacional de la formació. Dos talls de gruyère no presenten distint formatge en les porcions, l’emboinat de Llofriu ja avisava.

Sesta de plausibles neutralitats, sense putxinel·lis onírics. El mateix programa al vespre. Vida prou reclosa, avanço a poc a poc en el projectes personals, crio paciència.

La sortida a pel berenar, que em serveix per descompondre la postura de l’oficinista que no sóc. Traslladat el supermercat a uns quatre minuts de distància, a pas sense urgències. Local més gran, lluminós i funcional. La lògica de l’empresa en deixar de tenir dos establiments a tan poca distància.

Compartits textos a les pàgines enxarxades. Els seguidors que es deixen vore i es comuniquen són esperits ben desperts i llegits. De vegades fem tertúlia sobre bizantinismes varis. Algun se’n sorprèn de que siga tan accessible i, diu, divertit. Corren xafarderies en sentit contrari, ho sé del cert.

En fer-se l’hora em miro la sèrie francesa, amb uns guionistes de substància de bona lletra al magí. La tradició noir   francesa té un rebost ben nodrit i potent. Pizza carbonara per fer un mos.

Llegint fins tard. Rumiant estratègies d’escriptura, per no reblar el clau de la desolació on mena l’apocalipsi cursi que ens acull.

 

Sigui com vulgui, aquí, senyor secretari, l’única eternitat creïble i a l’abast és la vida quotidiana.

Jesús Moncada. “Preparatius de viatge” (“Calaveres atònites”).

 

Després de la irritació de fa poques hores ja es posen a sospesar quin vot serà menys inútil. Tot va a trot veloç –potser massa.

 

L’ànima és itinerant, és un fet. A vegades la por s’arrapa a l’estómac, altres al fetge o a la gorja o les articulacions.

 

En el canvi del punt de vista sorgeixen les mínimes innovacions del tot el que ja està escrit.

 

Divendres, 21 de setembre

Alçat a les vuit. Horitzontal tronada rodadora, amb quatre gotes vaporoses. Cantata de Bach, ansiolític positiu, i cafè amb llet a tall d’assaig de resurrecció menor. Els periquitos crec que em saluden; els alats del pati van atrafegats d’arcanes estratègies i eficaces consignes.

Ullada a diversos articles: les colzades entre columnistes, les trampes conceptuals en les informacions , empolsimades a dojo del rovell de les metàfores bèl·liques. L’hora violeta del feminisme, la revolta pendent i potser salvadora. Manifestacions mundials per l’emergència mediambiental; científics solvents avisen que ens uns quinze anys el col·lapse pot ser irreparable. Però, la rasa realitat és que qui podria fer prou per pal·liar el desastre, no està fent absolutament res amb l’assumpte més greu i prioritari. El neocapitalisme salvatge no és compatible amb els equilibris fràgils del planeta, però cap dels pesos pesants no desaccelera. L’era del plàstic potser apagarà la darrera bombeta de la humanitat.

Gestions al carrer. Tiquet en zona blava, que és extensíssima. En una botiga musical una parella adquireix canyes per al saxofon de la xiqueta tímida que els acompanya, i una corda violí per a uan altra que dóna instruccions al mòbil matern.. Una altra clienta li explica mitja vida a la propietària, que li dóna corda. Cable nou per a la guitarra; s’espatllen amb facilitat. Hi ha exposats uns ukeleles, instrument que diria que ha repuntat molt en els darrers anys. Les rondalles de la jota del terreny l’empren molt. L’ ukelele més cèlebre potser és aquell que simulava gratar la Marilyn en una comèdia de Billy Wilder. Cada vegada més apartat de tot el que envolta les intendències de la musicalitat. No em compraré cap ukelele.

Treva pacificant per prendre un cafè amb llet i un croissant en la terrassa de la granja d’una veterana fleca on ho fan tot bo. Un golden  de pelatge clar és assegut al llindar d’un comerç de marroquineria parant el solet que finalment ha aparegut en un trencament de l’encapotada de primera hora. Fa els mateixos gests que l’enyorat Merlinet. Miro també els guarniments florits d’una façana modernista.  El pensament es gronxa per detalls remots que la memòria ficciona a pleret. Però, recreada i tot, on la toques sol fer mal.

El jove, setze anys, jugador de futbol del Barça, Ansu Fati, guineà de naixement, ha obtingut la nacionalitat espanyola amb un decret exprés del consell de ministres, perquè a la federació li convé que puga jugar un mundial per a menors de vint-i-un anys. Vaja, a una velocitat diligent com amb els altres sol·licitants, que per això la justícia és igual per a tots i bla, bla, bla. El cop de guió l’acaba donant el pare de la criatura, que diu que prefereixen jugar amb Portugal.

 

Els artistes són persones mogudes per la tensió entre les ganes comunicar-se i les ganes d’amagar-se.

Donald Woods Winnicott

 

Res més permanent que la fugacitat.

 

Mai no han estat a la darrera pregunta i no encerten la tarifa de l’esquer de suborn que m’envien. Per si de cas, reunida l’assemblea d’ànimes, decideixo incrementar la clàusula per distreure el sentit crític i la dignitat que ens resten dempeus.

 

Esperar més d’una qualitat en algú potser és demanar massa.

 

S’anuncia que una de les plomes aixoplugades en el para-sol del Grupo Prisa impartirà un taller d’escriptura. Si no fóra tan cara la matriculació i tan llarg el desplaçament –es fa a Madrid- hi ha la temptació d’acudir-hi a les lliçons magistrals d’algú que va escriure que Truman Capote no arribava ni a mediocre.

 

Diumenge, 22 de setembre                                      

Dempeus a les vuit. Festival canor en l’ocellam patier. L’alegria franciscana de tenir un niu a prop. Ha plogut una mica a la nit. Lectors que no conec comparteixen poemes a la xarxa de les piulades. Algun no sé d’on el treuen, en quin llibre para, i no ho busco, tant hi fa. M’agrada la tria que en fan. Impagable parròquia desconeguda, delicada i intel·ligent. El millor destí per als textos és que un o altre se’ls faça seus.

També circula per diversos canals l’entrevista sobre Circ de puces  que Josep San Abdon va fer-me a la ràdio, ha transcrit, i vam retocar una mica. Anem pels mitjans. Una ficció com qualsevol altra. El decalatge entre el personatge empaquetat entre les bigarrades actualitats i el redol intimista, amb tants dèficits i assignatures pendents, amb ansietats i ràbies mal païdes. No em reconec en la foto ni en el que se suposa que dic. De tota manera, és molt d’agrair l’interès de l’amic en ajudar amb els llibres i les seues incertes promocions, obviant amb criteri propi els buits que alguns actors de les rodalies em fan.

Llegits articles, un de gastronòmic de Joan Garí que fa venir la gana capriciosa i convoca la nostàlgia de les passejades pels Ports de l’òrbita morellana, tan penosament ajornades en els meus entra-i-surts. La menció d’uns ous trencats amb tòfona i rossinyols desperta esclats simfònics en la sedosa memòria del paladar.

El desdejuni d’habitud, barroc caribeny al cafè, i un polsim proustià en la magdalena. El repàs de les molèsties suportables del cos (som un cos o habitem un cos? Heus ací el dilema).

Preparats els estris i afinada la guitarra per a la faena de la tarda. Cada vegada més desgana de pujar a cap escenariet dels no-llocs on toquem. Quan podré jubilar-me del tot d’una activitat que desgasta massa? Entre unes coses i altres, tinc el sector musical avorridíssim i el millor seria clausurar-lo només es puga i encendre la candela de la calma.

Per la pel·lícula d’Amenábar, reapareix la figura d’Unamuno a l’escena de les passions celtibèriques. Reduït a caricatura per tants que no l’han llegit i només coneixen unes quantes frases descontextualitzades, per variar, no hi haurà una revisió seriosa de la plural obra del basc, qui fou, cal recordar-ho, un obrer a destall de l’articulisme per poder passar casa amb nombrosa descendència, malgrat el doctorat en grec. En la seua obra hi ha de tot, sobretot el dret a contradir-se. He llegit les novel·les, fluixes, prenyades d’assagisme que estatitzen massa el relat. L’assagisme, d’interès, ni que siga per discutir-hi de gust, els diaris honestos, i la poesia, on quan rima Salamanca amb palanca, llencem el llibre al racó de les esperes difícils. El cas és que l’espanyolitat del segle XX només donà dos pensadors de fondària: Ortega i ell.

Llegint a migdia. Pollastre rostit i patates al forn per dinar (el toc casolà). Becaina necessària. Bolo del duet a prop de casa. Veient ploure sobre unes oliveres d’un parc, esperant després de muntar i provar el so en una sala deserta, pipant un cigarret i xarrupant un refresc sense sucre. L’actuació va bé, públic ballaire i agraït. Mos als italians, a la “pizza party” dels diumenges, per sopar, futbol en una pantalla gran a la què li dono l’esquena. Faena feta amb reeiximent –l’ossada carregada.

 

Siento que todo mi trabajo es la preparación para otro día, que a su vez lo será para otro. No se trata de llegar a una maestría, sino a un principio.

Ramón Gaya.

 

El diàleg silenciós de dos solitaris que es reconeixen en un sarau poblat on no s’expliquen com hi han fet cap.

 

Dilluns, 23 de setembre

Despert a les sis. Ullada submarina als correus, res urgent. Tornada al llit fins a les nou. Negociacions amb les lumbars queixoses. Caravana de somnis, algun amb estirabots sindicals de la solfa i la lletra (ressaques de la faena reflectides en lents deformants). Vivaldi a la gramola, cafè amb llet per desdejunar. La frescor de la finestra anima la sopa neuronal. Quina ànima de l’assemblea triarà la identitat d’avui?

Nou detencions d’independentistes, en els matiners teletips líquids. Arrests preventius, sembla, amb acusació de terrorisme. Intenció de l’estat –el profund, el real- de fer por davant les protestes que hi haurà per la sentència. La voluntat de presentar com a violent un moviment que no n’ha donat cap mostra. El dret de manifestació presentat com a acció violenta, ja es va sentir en la representació de judici del Suprem. Criminalitzades idees i possibles intencions, no els calen fets. Mitjans, fins públics, calcant una nota  feta per la Guàrdia Civil, actuant per manament de l’Audiència Nacional, que la setmana passada rebutjava investigar sobre la vinculació al CNI del cervell dels atemptats a Cambrils i Barcelona. Ulsteritzar  el conflicte sembla en el guió d’alguns. S’albiren més dies difícils, a sobre enmig d’una campanya electoral on afegir llenya al foc dóna rèdits. El que no poden vèncer a les urnes ho volen liquidar amb la plantilla basca dels anys durs.

Primer dia de la tardor, segons els calendaris oficialitats. Dilluns de músic aparcat, perspectiva en principi propícia. Ganes de baixar de tots els escenariets, fins d’alguns suposadament literaris, enormement errats de comptes, en mans de diletants.

Posat en la confortable monotonia efervescent dels arxius que treballo. Persistim en l’ofici insatisfactori, vigilats per guardaboscos grossers que persegueixen descaradament les idees dissidents del conglomerat de privilegis derivats de la continuïtat del franquisme estructural.

Sortida a l’estanc i el supermercat. Caloreta d’una assolellada sense màcula. Ritme de zombi. Un paio begut, a la cua del súper, em fot un paquet de cerveses per sobre intentant posar-les a la plataforma niquelada. Potser no m’ha vist: els angles cecs de l’alcoholisme professional (posar-s’hi al matí d’un dilluns no és determinació d’aficionats).

Un grapat de seques, tall i patata al forn per dinar. Les notícies. Les detencions d’avui tufegen a muntatge de clavegueram. Sesta per ajustar les desorientacions de l’ossam. Sessió d’escriptori a la tarda. En un descans, mirat un espai de la carta de TVE sobre José Antonio Labordeta. Potser massa necrològic en la part final, i, inexplicablement, sense enregistraments d’ell cantant en algun recital.   Passejada del berenar, s’ennuvola. Quan és l’hora de la sèrie francesa m’acullo a la butaca revellida. Sandvitx per sopar i llegint fins al son.

 

Amb la de pistes que dones sobre el quotidià pla d’autodestruccions i hi ha qui creu que vas molt pagat de tu mateix.

 

Quan allunyem un relat de les immediateses autobiogràfiques potser juguem a ser èpics.

 

Si el triador no és massa sapastre, tots guanyem en una antologia i perdem donats en paquet complet. Per a una xerrada als seus alumnes, Andreu Sevilla va fer una selecció de proses i poemes variada i llustrosa. Des d’aquell dia que l’he anomenat marmessor.

 

Intuir les ferides invisibles i deixar de jutjar severament el congènere.

 

Imperfectes en un món imperfecte, però no es dóna l’harmonia d’equilibris imperfectes.

 

En la fatiga i la soledat es manifesta allò diví en els homes.

Louis-Ferdinand Céline (“Viatge al final de la nit”).

Campanya pels drets lingüístics