Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual

Plàncton. El Bloc de Josep Igual

gatigua2019Dimarts, 24 de setembre

Alçat a les set. Tramesa aquesta col·laboració, pa casolà, recompte de bagatel·les, la voluntat de mirar-hi i potser de vore. Llibreta d’onades alliberades de maquinals rellotgeries. Cal·ligrafia per testimoniar tantes derrotes tan immerescudes. Ull de bou del batiscaf, salabre de plàncton que alimenta la il·lusió de la seguida, la formosa epifania dels marges de les llotges goludes. El collage dw l’aprenent perpetu, un entre tants, que Ningú s’anomena.

La frescor de la finestra oberta. Saludats els pardals que se suposa que protegim, i els altres, els dels patis que desitgen l’assolellada tèbia de la llum autumnal. Treballant en una carpeta, adobades quatre quartilles. A la tabaqueria, a la farmàcia i a la botiga de congelats a comprar pèsols.

Llegint a migdia, en la quietud lluminosa. Parlat amb la mare. Patates amb pèsols i peix al forn per dinar. Les notícies, el màrqueting polític que revifa l’afer de la inhumació de les restes de Franco del monument d’exaltació feixista de Cuelgamuros, on també hi ha José Antonio Primo de Rivera, és a dir que si finalment hi ha el trasllat del general colpista encara hi haurà motiu d’homenatge. Els bucles inacabables per no haver fer cap seriosa reparació a fons, i com s’ha de fer amb tanta rèmora que en perdura al mateix moll de l’estat. Una motxilla pesadíssima, l’inacabable arrossegament que ha malmès tantes coses.

Sesta plàcida, els ungüents daurats al besllum de la persiana. Més faena sobre textos a la tarda. Estirada de cames pel barri, comprat berenar. Caixera simpàtica al súper. La llum tènue, un xic torrada, de la tarda. Quan plego em miro la sèrie policíaca francesa i llegeixo després. Amanida per sopar. Se suposa que del que en menja el grill ens convé –o ens en fem la figuració, que potser també ajuda.

 

Sona, per xamba, un vell tema dels  Camel, del ram simfònic rocanroler, amb atansades al popamable, d’un elapé que Joan Gregori i altres amiguets de l’afamada adolescència insaciable de curiositats punxàvem en vinil en un refugi de la seua família, quan ens cansàvem d’intentar escriure cançons i d’assajar-les amb les guitarres acústiques. Cremàvem etapes ràpid i teníem molt de material posat en les carpetes, llegíem tot el que trobàvem d’interès, sobretot poesia. Allà va començar tot. Doncs, el tema que ha brollat de la gramola virtual per decisió aleatòria dels algorismes, portant el fil recordat en línia recta, resulta que els agrada d’allò més als periquitos que m’acompanyen i s’han posat a fer una dansada curiosa i piular contrapuntant les notes altes del saxofon.

 

Dimecres, 25 de setembre

Per haver escoltat darrerament uns quants discs de Labordeta m’aixeco amb una cançó popular enganxada als plecs cerebrals, aquella que diu que “ya se secó el arbolito donde dormía el pavo real…” Amb quines adherències ens les hem de tenir…

Les maniobres casolanes, encetades a dos quarts de vuit. El silenci accentuat pels pardals als patis del veïnat, amb una remor de fons greu i uns esvaïts  lladrucs moradencs de gossos llunyans.

L’actualitat convulsa, el somriure agredolç que es dibuixa davant tantes atzagaiades perilloses. El refugi de la lletra dels altres, de la música luterana del pare Bach, la superstició del cafè meditabund, les reconstitució dels dos-mil anys d’estrats que som.

Crònica encertada d’Emili Piera sobre l’exposició antològica d’obres de Peiró-Coronado a Alaquàs. Diu que el pintor era una illa, geogràficament parlant, i molt d’això va esdevenir-se; ara, fou un illot molt ben comunicat i amb l’antena ben orientada sempre. Recordo ben vivament l’abraçada que va fer-me el pintor amic en ser-ne ben conscient de que el seu viatge s’acabava. Aquell gest d’amistat profunda rematava les moltes converses i aventures creatives compartides.

La sortida habitual. Un airet de girs canviants, un solet indecís. A l’estanc trobo un conegut, provo de saludar-lo, però no em contesta. El seu rostre colrat em fa l’efecte que presenta una mirada perduda, volada, potser col·locada. Va perdre un germà en accident de trànsit fa uns mesos. Ens ha fet alguna faena per al duet. Fràgil és l’assentament per no destarotar-se amb les grans plantofades de la vida. La trobada m’ha entristit la mica de cura de sol que faig en un xamfrà arbrat, pipant la lenta cigarreta dels resistents.

Ordenant i arreglant textos que van una mica esparsos –sóc un desendreçat en vies d’esmena. Llegint en aperitiu variat abans d’endrapar amb confiança benedictina un plat d’arròs, col i fesols, viandada deltaica per aguantar les sangoneres dels arrossars i els assots de les intempèries. A les notícies, més rastres de les clavegueres de l’estat i les respostes cíviques, d’un candor preocupant, algunes. Debat al Parlament, amb enormitats falsejants de vergonya aliena posant llenya al foc.

Sesta de rodonors invictes i harmònics simpàtics de besllum daurat. Més birbada de proses i fragments. No s’acaba mai. Per les xarxes, una senyora demana faena per un fill seu amb dues carreres rematades brillantment, i un savi empordanès li recomana que faça la maleta, que ell té dos hereus treballant a Nova York, quan, diu, per ací encara els tindria acollits sota el seu trespol. Així va la cosa: de dret al col·lapse infame.

En un recés, conversa amb el poeta terrassenc Àngel Carbonell, substanciosa, entre bromes i veres, amb informacions de pistes valuoses que, naturalment, circulen marginades dels focus centrals de la nostra escena cada dia més catacumbal i desesperada. Les mitjanies es defensen amb les seues capelletes, dominen el relat i els cànons –tan risibles, alguns- que imposen amb persistència esgotadora, i propostes que mereixen ser ateses amb els cinc sentits estan pel que s’ha d’estar i no perden ni un minut fent la gara-gara en òrbites que es creuen estupendes.

Sortida a pel berenar. Em passa per davant una parella de criatures, una amb una crossa, pàl·lida  i de cabell molt negre, l’altra mulata, de dos metres d’alçada, de cabellera “rasta” recollida, de gènere ambigu (potser transsexual), amb un perfil de faraona hieràtica, que desprèn un aroma intens de pàtxuli. Són els cometes fugaços que animen les tardes de l’anar passant d’aquests pobles nostres, menys cosmopolites i alliberats del que es pensen ser. La desfilada decidida que fan no passa gens desapercebuda; ningú els hi dedica cap espontània  animalada, i ja és molt. Penso en el retrat intermitent d’Ocaña pels Les Rambles, en els clavells a les taules de l’establiment que porta el seu nom i el recorda en els diversos saraus que proposa, a la Plaça del Rei. De tota aquella contracultura, amb rock laietà de banda sonora, només n’he collit el contacte virtual amb el dibuixant Nazario. Trossos de multicolors banderes alliberants estripades, un miratge que frega l’esfumat de la llegenda en aquests dies de tantes reculades.

Una mica més d’adobada de pàgines fins a l’hora de mirar la sèrie policíaca “Alice Nevers”, llegir, i endrapar un entrepanet de sobrassada. Diferides moltes de les notícies cremants del món, algunes retallant distàncies amb el dit realisme màgic –vessant gòtica.

 

Primer l’epifania, la sorpresa  dels detalls que l’urbanisme arracona, l’agraïment   informulat, pregària de mut, i després el carreu de l’estranyesa de poder-ho copsar i sentir-ho.

 

Dijous, 26 de setembre

Insomni a les cinc de la matinada, que combato com puc: llegits articles, un excel·lent d’Agustí Colomines sobre la permanència franquista, i un altre de Jordi Galves en crònica política lliure de lúcid discerniment. Repressió per a la colònia rebeca. Muts i a la gàbia. Marrameu.

Netejo el cendrer. Caragolo uns cigarrets. La cafetera al foc. Miro com els periquitos mengen; després ella, Paquita, es posa a emprenyar a Nuvolet, que l’arruixa amb assenyada espolsada paternal, evitant emprar el bec.

Llegeixo papers sobre els diaris de l’escriptor argentí Abelardo Castillo –s’acaba d’editar un segon volum. El conec poc i no sé quin rol ocupa en el planisferi argentí, amb tants carrolls luminescents i, és clar, amb les ineludibles faccions irreconciliables.

Cafè amb llet i magdalena per desdejunar. Mozart o l’alegria a la gramola. Dijous deslliurat de taulells burocràtics, lloat sia el cel! Obro les carpetes que treballo. En faig un trosset. Reescriure és la clau més convenient, com rellegir.

En les xarxes més o menys del ram, entre la tipicitat dels esnobismes, que celebren veus de marges llunyans i no saben que a la vora també en tenen, i esperits que semblen més uns calculadors i cautelosos empleats bancaris que poetes arran de l’atracció de l’abisme o la sorpresa penúltima revelada.

La sortida a la tabaqueria i el súper. Sol potent, que alimenta les plaques de l’esperit, un garbinet que aireja el laberint mental i gens d’humitat enganxifosa. Una mica somnàmbul per la dormida tallada, però al cas de la despistada de l’estanquera que em tornava malament el canvi.

Llegint a migdia en menú variat, de S’Agaró a Buenos Aires per la via ràpida. Espaguetis a la  carbonara  per ben dinar.  Les notícies: quin estat més bèstia. Sesta beata. M’hi repenso d’uns plans de passejada llarga. Em sorprenc del meu candor al comprovar per enèsima vegada que la gent diu una cosa en privat i fa la contrària en públic, i que me’n refio de gent que a l’hora de la veritat va només a la seua. Utilitzat i manipulat per mitjanies amb fumets, una altra vegada. Un segle o altre n’aprendré a guardar-me una mica.

Treballats uns apunts nous, entre l’assagisme i la narrativa. Llegit, en un recés, un article de Pere Calders sobre el professionalisme literari en el nostre àmbit, posant els peus a terra i dimensionant perfectament la grandària de les possibilitats –l’exacte raquitisme. Tarda prou àgil, amb rejoc juganer de creativitat, cosa que sol donar-se’m més als matins.

La notícia de l’ingrés a la presó de set dels nou detinguts de dilluns. La fabricació del relat per relacionar l’independentisme amb terrorisme. Tot i el càrrec de la fiscalia, que el jutge ha comprat íntegre, diuen que no els han aplicat la llei antiterrorista –un contrasentit que delata la feblesa de les proves- tot i que han estat incomunicats un fum d’hores. Novament, vulnerat el dret de defensa, segons els seus advocats, i el que ens falta per saber. Era tristament previsible. Esbroncada al Parlament entre diputats sobiranistes i unionistes. Hi ha qui busca la foto per als mitjans  estatals. Acabada d’aplicar del tot la dita plantilla basca a un moviment pacifista, democràtic, transversal. Les imprevisibles llavors de l’odi són sembrades. Joc brut contra el rival polític. La tornada de la il·legalitzada  de partits que guanyen les eleccions a Catalunya no tardarà en entornar-se. La causa general del front de judicatures decantades, cossos policials militaritzats, clavegueres a vessar, i mitjans manipuladors va a tot drap ( i el que ens resta per sofrir). Es veu a venir un altre 155. La caldera augmenta de graus.

Enganxat a la sèrie “Alice Nevers”, molt ben feta. Llegint Pla i Piglia. Mirada la reemissió del “Més 3/24”, de Xavier Graset. L’actualitat ardent. Entrevista a l’Albert Sánchez Piñol, sempre amè i lúcid. Em gito malhumorat, tot i el dia prou aprofitat. M’he de posar fort amb algunes decisions i apartar-me del tot d’una caravana de despropòsits i preses de pèl. No tinc perquè contemporitzar amb determinats subsòls empobridors. Necessito sèrum enriquidor i no mesquineses semades.

 

Una mica de conyac en got de tub, dos dits, potser tres, rebaixat amb sifó, servit en un cantó de la barra i consumit d’una sola glopada –potser dues. A vegades vestia la bata blanca d’apotecari. Saludava amb una cortesia antiga, potser britànica com el seu llinatge d’origen irlandès. Cara de mussol saberut, potser una cella circumflexa, i qui sap si per dins dedicava rotunds sarcasmes a un entorn tan mediocre i despersonalitzat. Érem molt jovenets i potser ni ens notava, mirant-lo admirats, intuíem una personalitat ben moblada i una intel·ligència de bifurcacions riques. Anys més tard sabríem que era a l’únic del poble que Joan Fuster coneixia i recordava amb admiració. En el caprici de les fluctuacions de la memòria me l’imagino com una espècie de Pessoa tancat en les cabòries d’uns interiors ben poblats de curiositats i delicadeses.

 

Tautologia: guerra bruta.

 

La vida social en aquest país és una conspiració permanent contra la veritat.

Czesław Miłosz

 

Divendres, 27 de setembre.

Preciosa i perspicaç ressenya del poeta Àngel Carbonell sobre Oliverar de l’aireen un cultural digital i al seu blog. Una alegria per remuntar d’entre tanta misèria detectada en les darreres hores. Ha comprès perfectament l’esperit del llibre. Feia molt que no m’endevinaven tan fondament.

L’olor frescal del clor i la farigola de les set del matí, quan la innocència té una mica de marge per obrir els replecs de la bellesa sense objecte. La superstició del cafè, els tractes amb els déus menors, repassant el plànol dels reptes i les possibles respostes dels propers tres o quatre mesos.

M’arriba a les deu un altre regal senzill i bonic: uns lectors han escollit una de les quartetes d’Oliverar de l’aire   on apareix Georges Perec amb la seua gata, l’han traduïda al francès i uns quants argonautes cibernètics la van escampant. Una mica més a prop de l’absenta de Baudelaire? Potser l’acabarà llegint la divina Deneuve? Hi ha dies que s’agombolen retorns lectors actius i quedo sobrepassat, sense saber què dir, tret d’unes tímides gràcies. No dir res suposo que seria pitjor. La taqueta d’oli es va eixamplant a poc a poc, per pura carambola, potser per l’alineament del calidoscopi de les afinitats electives. Amb la magnífica ressenya del terrassenc i la postal per a París d’uns altres lectors  el divendres, en el primer replà, s’ha instaurat una fressa de  barret de cascavells que saltironeja desimbolt per la jardineria ufanosa de sentir-se acompanyat.

Gestions per la vila. Comerços que tanquen, esclafats potser per la venda en línia i la dura pressió fiscal (les botigues ben plenes, les butxaques ben buides…) El mercat lliure i altres melodies en falset plastificat. Claror tèbia. Resoltes les bagatel·les necessàries, cafè amb llet i croissant a la terrassa de la granja d’una fleca històrica, on fa bo de parar la mica de brisa que puja de les vores de riu amb un lleu aroma salobre –la sal marina remunta el corrent. Anant a l’estanc em passen unes festívoles raberes de criatures cridaneres amb pancartes per la protesta d’estudiants per l’emergència climàtica. Ells heretaran la terra…cremada.

En ser a l’escriptori obro una de les carpetes que treballo. Llegeixo articles variats, i les mentides oficials, que els qui no s’haurien de dir periodistes reprodueixen sense cap contrastada o filtre. Potser fins vorem tornar la censura prèvia, tal com van d’animats els patrioterismes d’estat. El dit “procés” ha despullat l’emperador i les seues raons espúries embolcallades de retòrica, que per moments sembla rebullida dels rancis repertoris de soflames dels punys i les pistoles de La Falange.

Tinc la sensació de que Oliverar de l’airetanca una etapa del talleret poètic iniciada amb Ditades al vidre  i  Uomo qualque   fa deu anys. Ara avanço en depuracions extremes dels versos, que van lentes i potser encara a les palpentes de les provatures i revisions. En fi, amb aquestes cabòries persistents anem passant la vida, tot acumulant més interrogants que respostes –ni que siguen interines. Allò que t’aguanta en la inquietud i en l’esforç d’escriure és la certesa que reste a la pàgina alguna cosa no dita, deia Pavese en un entrada del seu diari de suïcida enamorat de la vida –com la majoria dels suïcides, inclòs el nostre Gabriel Ferrater.

Un amic unionista em diu que si em foten a la garjola em portarà tabac. Fa anys que no ens veiem i es pensa que encara en fumo del negre, com en els remots dies en els què llegia Gramsci i Maiakovski i m’ajudava en les fatigues de la precarietat crònica treballant en un magatzem de fruita i verdura.  Un estimable fair-play, suposo… Deixen fumar a les presons? En fi, riem per no plorar.

Migdia d’habitud. Bullit de patata, ceba i bajoques per dinar. Les notícies: plantejat un  impeachment   a l’emperador Trump per joc brut amb els seus contrincants electorals, amb implicacions de deslleialtat a la política exterior dels USA. Però, no tot el que garla i piula el bocamoll fatxenda Donald Trump són atzagaiades desaforades: en el conflicte català li va dir al govern espanyol que deixessin de trinxar una de les regions més pròsperes del Mediterrani. També al Regne Unit funciona la separació de poders i les estratagemes d’agafar dreceres silenciant les cambres de representació, li han sigut denunciades pels tribunals a  Boris Johnson. Pulcrituds que fan venir la malenconia.

Llegint a la nit en menú variat. Mirat l’espai de Graset. Les moltes manifestacions mundials de gent jove per l’emergència ambiental, que encara hi ha llumeneres que neguen. En els grans poders no s’està fent absolutament res, a banda de declaracions solemnes i generalistes plenes de vent. Fa més de quaranta anys que hi ha avisos de tota mena sobre l’esgotament de recursos per la cursa extractiva insaciable d’un sistema sord i enfollit. Els estralls pel clima fa prou anys que ja han creat migracions, però l’anomenat primer món no se n’ha preocupat fins que les evidències han arribat a les seues proximitats. Molts científics seriosos asseguren que, fins aplicant les mesures que no s’estan aplicant, potser s’arriba tard a la solució. En el nostre país –i  a l’estat- tan ventoler i amb tantes hores de sol, la gestió que se n’ha fet de les energies netes és un escàndol més de les trampes dels monopolis amb prou feines maquillats. El panorama que es pot viure en les properes dècades no pinta gens amable, precisament.

 

La naturalesa que parla a la càmera és diferent de la que parla a l’ull.

Walter Benjamin

 

(Tavernaris)

-Tu, tot això de l’Esperit Sant com ho veus?

– No ho veig. Ara, tot s’ha de dir, d’ornitologia vaig molt peix…

– L’estudi dels peixos és la ictiologia, no?

– Em penso que sí.

– Un altre vinet?

– Enologia recreativa…

– Això mateix. Vadoret, faràs el favor de reomplir-nos les copes.

 

Dissabte, 28 de setembre de 2019

Dempeus a dos quarts de vuit. Bona dormida. Silenci dens, magnífic, salutífer, al barri. Esgarips esparsos de les intendències dels pardals. Els domèstics mengen a l’uníson el manà industrial que els procurem, però no crec que ens prenguen per déus infal·libles. Els animalets viuen en present. I sense memòria no hi ha la possibilitat de conjectures divines.

L’escriptura en samarreta i altres bagatel·les de l’ofici diabòlic. Cantata de Bach, la catalogada com a número vint-i-tres. Les cròniques de l’apocalipsi de plàstic cursi. ¿Quina darrera ironia ens occirà per obra i gràcia d’algun cretí amb ínfules? ¿Sabran llegir els marcians partitures bachianes i així millorar la biografia de l’espècie autodestructiva? No som res i fa de mal dir. I el poc que som pot ser, manta vegades, demolidor.

Sortida matinera a l’estanc –el pilot roig de quan només queden dos cigarrets. Tendal de nuvolades baixes i un sol darrere, a dins l’hivernacle atmosfèric. Homenots agraris surten d’esmorzar de forquilla i fan col·loqui pipant unes potes d’elefants (ara controlades i empaquetades) al llindar del bar de la cantonada. Per si faltava una mica de pólvora en les tensions que anem vivint, el Parlament ha engegat la definitiva prohibició dels correbous, tan popularíssims a les nostres comarques. Els governs de progrés i repúbliques somniades de la contornada no gosen ni treure un sol dia de bous de les festes majors i proven de justificar-los amb dubtosos arguments de tradició antiga davant de Barcelona. L’incendi dialèctic és servit i no és gens descartable que la posada en circulació del debat siga una cortina de distracció davant tants altres dèficits terribles, i gairebé tan tradicionals o més que els correbous, on les gestions eficaces sovint han quedat relegades per les obediències als partits.

Llegits articles sobre Josep Maria de Sagarra apareguts en diversos digitals. Un gegant literari a qui, com tenim per costum grosser en el país, s’ha rebaixat i menystingut amb prejudicis de pigmeus intel·lectuals. També, rellegits poemes de Salvador Espriu (matinal de gegantismes). Un dels més excel·lents  llibres de narracions que ha donat el nostre esperit literari és “Ariadna al laberint grotesc”, però els manifassers dels inventaris i cànons de fireta i amiguismes no se n’han assabentat.

Hi ha un malson prospectiu que al Madrid profund –poder real- l’amoïna tant com l’emancipada de Catalunya: un País Valencià despertat de la seua llarga genuflexió anestesiada. Però aquests dies hauran respirat més alleugerits veient el marc mental des del qual certes forces que es diuen valencianistes fan els seus pactes electorals.

Llegint en l’hora melosa de migdia. Rellegint, de fet, que és l’operació més fecunda. Sopa de verdura i pit de pollastre a la planxa per dinar. Les notícies descoratjadores. Les reculades dels dirigents sobiranistes que van deixant a la gent que se l’ha jugada a pit nu ben sola davant les urpades arbitràries que s’esperen. Prefereixen mantenir les parades partidistes ben engreixades. Uns quants fa l’efecte que voldrien una rendició no excessivament desastrosa. Encara no han après que davant hi ha un ens musculat que no concedeix pietats i que té programat l’anorreament complet de les dissidències que amenacen les estructures de poder de caràcter declaradament colonial. A sobre, les CUP presenten una estratègia incomprensible, presentant-se a les eleccions estatals, contribuint a la major fragmentació del vot “indepe” i tenint-ho molt difícil per tenir representació. En resum de comptes de despropòsits, l’única esperança per al dia deu de novembre és que no ens toque ser en una de les taules electorals. N’hi ha com per llençar la gorra al foc.

 

Et pots trobar qualsevol cosa. Una tempesta en un got d’aigua entre el sanedrí rabiüt dels contractants, dificultats per connectar amb garanties de que no hi haurà un incendi, escenariets de les dimensions d’un armari –altres enormes-, i, amb poques excepcions, locals que no han estat pensats per fer música, amb mil rebots i efectes estranys que embruten el so, fent-ne una pilota indesxifrable. I, és clar, dies dolents, potser fins amb unes dècimes de febre o un mal de queixal furgador, o aplomats per un cansament de dies, collit en vinga hores de vol i d’esperes llargues, i massa quilòmetres de carretera on qualsevol imprevist es pot posar a jugar a la ruleta russa. En els dies dolents, l’experiència i el pilot automàtic, llançadora de mecàniques automatitzades, rematen el compromís apartant qualsevol reminiscència de matisos treballats, anant de cara a barraca i procurant oblidar la sessió només baixar del teatret representat. I, també, en els dies fluixos, l’allau de felicitacions d’un públic satisfet, detall que explica tantes mancances en les (de)formacions musicals i culturals que han alimentat diverses generacions. Per la mateixa raó desraonada, quan ofereixes interpretacions de certa dificultat ben resoltes, amb matisos diferents, notes que no se n’ha assabentat ningú de la sala de l’arrodonida qualitat que has ofert: el resultat en el retorn és el mateix que en les actuacions resoltes amb sobrevivent astúcia i ofici.

 

S’ha de treballar des de la premissa que el lector en sap tant o més que l’autor. La resta és anar errat de comptes o fer-li el joc a les rebaixades del “fast-food” més descarat (que no sol pagar prou per a una tan greu venda d’ànima).

 

Diumenge, 29 de setembre

Dormida potable. Bach a la gramola, cantates excelses per a la fi del món a terminis. El cassó de la llet, el cafè de totes les causes perdudes. La pau dels patis, amb grises cantussejades peresoses dels pardals. El primer cigarret. La tralla informativa en la saragata de les manipulacions barroeres. Ponts dinamitats i sociòpates al volant. Els causants del problema ecològic que s’ofereixen també com a solució amb botiga pintada de verd (l’engany final?), entre altres moltes amenitats.

Mirat un fragment d’una entrevista de Josep Maria Espinàs a Pere Calders, dels arxius de Tv3, que comparteixen diversos cibernautes, on explica com ha de ser un conte, sense farcits sobrers ni mancances essencials. El que en una novel·la pot quedar diluït en el conjunt, en el conte enfarfega la història que relatem. En les plurals miasmes de les quotidianitats Calders trobava els prodigis amb un punt de vista posat en un angle distint, obert a les discretes màgies, salpebrat amb la ironia relativitzant i absolutòria de la condició humana.

En entrevista a un rotatiu valencià, Monica Oltra diu que pactaran amb la paradeta d’Errejón per ser més cosmopolites. Ja no hi cap més acomplexat provincianisme en el plantejament. Per a un viatge tan magret no calien alforges, que de sucursalistes agenollats i burrets ja n’hem anat –i anem- ben servits.

Toaleta a fons, ensulsiades i principis de decrepituds. Sortida per comprar un pollastre rostit a l’establiment de la matrona russa. A les manises del fons del mostrador on serveixen els pollastres amb mecanisme àgil, un quadret amb una fotografia com pàl·lidament acolorida, amb aire d’estampa santoral, amb una efígie pobladament barbada que recorda una mica Rasputin, però potser és una figura o altra de l’església ortodoxa. Sol tibat i gent fent el vermut a les terrasses. Llegint una hora llarga abans de dinar, l’instant reparador.

Cap a Vinaròs a les cinc. Pres un cafè concentrat, molt bo, als italians del barri. Carregat després l’equip. Carretera, l’eterna, avorridíssima i sinistra  N-340, sense trobar cap boig temerari. Assolellada rabiüda. Pres un refresc a la terrassa de l’establiment, en un passatge per a vianants. Ens toca posar uns papers amb timbrat municipal, en exposició visible, al vehicle per poder aparcar i descarregar l’equip. De set a deu, amb dues parts d’hora i quart. Bon so, treballat en la prova, en una sala rectangular amb les parets nues i ni un bocí de tela eixugant. A quarts d’onze menjant un entrepà a l’establiment de la carretera obert les vint-i-quatre hores. La gata del local, d’un gris preciós, displicentment elegant, faraona, decideix acompanyar-nos l’àpat: li agrada el pa amb tomaca i el formatge –o es conforma amb el que hi ha. El desviament dels camions per l’autopista pareix que no ha afectat irreparablement l’establiment, cosa a celebrar. A les dotze de la nit ja peso figues. Vida d’artista vagament camaleònic. Peus i cames carregades, lumbars tremendistes, i, descomptats els impostos i les despeses dels “bolos”, dos quinzets per al pinso dels periquitos i per al caldo de gallina.

 

Dilluns, 30 de setembre

A les sis ja tinc prou dormida. Un missatge de l’Albert Sánchez Piñol al correu, que m’alegra. El novel·lista i assagista em cau molt bé. L’èxit internacional de la seua obra no l’ha emparrat ni un bri. Tombant i girant deu fer una quinzena d’anys que estem en contacte. Va avalar-me davant una casa editora per si em volien fitxar, però no se’n va sortir. Li empaqueto “Circ de puces” per enviar-li, que crec que li agradarà, tot i que en alguns dels relats em boto com llangardaix capriciós la seua teoria narrativa dels tres actes vertebrant tota contalla.

Amb el sorollam que els proporciona el relat pintat al gust amb l’afer català,  passen per passadís discret altres qüestions, com ara que el Banc d’Espanya diu que el préstec de més de seixanta-mil milions per apuntalar la banca, no cal que el tornen. ¿Queda algun arbitratge no decantat sota el paraigua de la monarquia republicana, que diu el pinxo Sánchez en gira exterior? O també, que un testimoni important de la trama Gurtel ha passat avall en estranyes circumstàncies, com diuen eufemísticament els gasetillers pel·lículers. Entre conspiracions noir  i la sempiterna picaresca, l’arnada tramoia caiguda en passions turques fa feredat.

Treballant en un parell de carpetes. Diàlegs d’anàlisi política amb diversos espasins destres de l’orbita enxarxada que habito. Inventari de desfetes i enganyifes obscures. Para-sols espenyats i banderetes maculades pel color del diner. Untades de l’odi. La guerra entre veïns, mentre els qui tenen la paella pel mànec preparen la propera festa privada amb rebotiga d’alt voltatge.

Els segadors de diacrítics haguessen hagut de deixar el de Déu, perquè sinó sembla que escrigues de Messi, que, en tot cas, no passa de semidéu –i, sobretot, perquè és argentí.

Gestions diverses. Amb les cobertures laborals de l’artistalla la majoria d’assessors i advocats van peixos. El galimaties pedregós que hi ha potser deriva de que l’administració tan carca que tenim en no pocs segments colonials potser encara pensa que és un sector farcit de droperia i llums de bohèmia.

Compres en un establiment d’una cadena del país. Canviar els hàbits personals, xops de facilitat i comoditat, per mirar d’ajudar a pal·liar  els estralls ambientals, costarà molt, i, de moment, els envasadors ajuden poc amb vinga plàstic en els la majoria d’oferiments: després una tortuga mil·lenària confon una bossa no biodegradable amb una medusa (el mariners peniscolans, i potser els d’altres pòsits, els hi diuen, a les meduses, l’expressiu nom de “tremolors”), i ja tenim el engegat el drama.

Migdia d’habitud. Arròs a la manera xinesa i tall de vedella. Les notícies: les convulsions ací i allà. El raciocini i la il·lustració no es despatxen gens. Van tancant llibreries al país. Sesta emplomada: encara restes de l’esforç de la faena musical que posa crosses al final de mes i em permet llogar hores per a l’ofici de tenebres. Per moments, el joglar sembla que vol reprendre muntatges i rematar cançons a mig fer, però enseguida se li passa l’intent de sobreposar-se, no paga la pena bifurcar-se més en circuits pràcticament impossibles. Amb el de la literatura, ja prou coll amunt, en vaig més que servit.

Quan tanco els arxius i apago la màquina, faig una mica de meditació silenciosa – què poblats de fluents savieses poden estar els silencis-, mirant-me el crepuscle daurat, el cel escurat, i els hi paro els peus a certes pors per fats que no depenen de mi, sabent que estic avesat a perdre i que els paranys de miratges que suren en els esquemes d’alguns mandarins només són pellerofa insubstancial. Cal desactivar tots els paranys que ens inoculen ansietats tan premeditades. Tot navega cap a l’oblit, i no pocs oblits ja hem tastat, no cal fer-ne un gra massa de res i mirar d’emplenar les passions inútils que ens conformen amb enramades substancioses.

 

Ara que ens hem vist l’un a l’altre, va dir l’unicorn, si tu creus amb mi, jo creuré amb tu.

Lewis Carroll.

Hi havia alguna segona intenció en el joc de Carroll? En antigues tradicions l’unicorn era la representació simbòlica de Jesucrist.

 

(De cul)

-Avui he entrat el matxo de cul.

-Ben fet. Prou temps que l’has entrat de cara.

El Paulí i la Maria eren un matrimoni ben avingut. Hi havia un consens general en tot el llogarret.

Campanya pels drets lingüístics