Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Aleksandr_Deyneka-BookIgual2019Dimarts, 1 d’octubre

Alçat a les sis. Encara la dubitativa penombra en els finestrons. L’aleteig del misteri etern replegant els rastres. Trameto aquesta col·laboració, que es veu que em fa guanyar tants “amics” dels que fan llistes negres en el seu insomni d’irredempta crueltat. La música callada de Frederic Mompou a la gramola –pianola balsàmica i intel·ligent. La cafetera al foc, aroma de la possible continuïtat.

Ració d’articles i informacions. Les memòries variades de l’u d’octubre de fa dos anys, quan milers de ciutadans sobreposaren la dignitat a la por de les porres enfurismades. ¿Què se n’ha fet de tot aquell capital de mans generoses i ulls desperts? Molt poca cosa, en realitat. El que no ha afluixat és la repressió. L’èxit de la resposta civil fa la impressió que fins sorprengué els qui se suposa que l’acompanyaven al capdavant del govern. Falta molta informació per destapar. Diuen que un parell o tres d’estats del món, algun dels poderosos, sí que estaven lligats per reconèixer la nova república. Apostar-ho tot a que l’estat acabaria negociant és no saber qui hi havia al davant. Castella no negocia, la lliçó és molt vella, però es veu que els dirigents sobiranistes no la sabien, o se la negaven amb excés de càlcul optimista. Tots els dubtes amb la moguda d’aquell dia se’m van esvair en vore la resposta dels uniformats. Fent una llarga cua, mirant cap a les portes del pavelló tot esperant l’aparició de les siluetes fosques en qualsevol moment, vam votar: un dret fonamental que no es pot arrabassar. Fou un dia que durarà anys. L’organització i la voluntat de gent de tota mena, fent-se costat en una fraternitat obviant qualsevol discrepància, fou un glop d’esperança. Poques vegades en l’Europa contemporània s’ha vist una resposta cívica tan grassa i transversal. Viscut de primera mà, no hi ha relats mentiders que alteren la sensació d’haver obert una escletxa que ni de bon tros, tot i les dures represàlies, ha sigut silenciada. En l’ambient hi ha el cansament i la decepció amb els dirigents polítics, però també la determinació de, si cal, deixar-los de banda o tornar-los a sobrepassar. La partida no s’ha acabat –ni de lluny.

Enguany s’ha encertat en la recepta contra els mosquits. A l’estiu se n’han notat pocs. Ha sigut en el setembre càlid i humit que se n’han patit més, però en densitat prou discreta.

M’arriba la proposta d’una editorial, que edita un grapat de dietaristes –d’alguns en sóc parroquià antic-, per donar-los un llibre en castellà. Una sorpresa majúscula, quedo amb un pam de nas. Em donen dos anys de marge per lliurar-lo, i uns mesos per decidir si accepto l’encàrrec, tan lliure, no hi ha cap tema imposat. Si accepto, em faran una bestreta de les habituals al gremi, que no dóna ni per pagar sis factures del telèfon, i molt menys, per molt anacoreta que sigues, per sobreviure dos anys dedicats en cos i ànima a bastir l’artefacte instal·lat a Lisboa. Ho hauré de consultar amb el marmessor i hereus, a vore què n’opinen. D’articles en espanyol, als anys noranta i dos-mil, en vaig fer a dotzenes i tenia l’eina engreixada, però ara potser cria pols i rovell excessius. Un grapat d’aquells articles quedaren reunits a “Prosas meridionales”. Però la proposta d’ara no seria aplegar articles. En fi, ja vorem com pixa el matxo.

L’horeta plaent de llegir abans de dinar –arròs a la manera cubana. Les cròniques de la repressió i l’apocalipsi al noticiari. Sesta de pau octaviana. Diverses gestions de carrer a la tarda, descobrint botiguetes que no coneixia o no recordava, closques de nou en el temporal liquidador del comerç de proximitat. Més escriptura en tornar al cau. Mirada la sèrie amb la jutgessa i el policia, que, com molt del gènere negre literari i filmat ensenya les contradiccions, conflictes i reptes de la França contemporània, on també les herències de la il·lustració es van despintant a pressa feta. Llegint Ribeyro i altres fines herbes fins al son. Un entrepà de tonyina per fer un mos.

 

Primer l’epifania, la sorpresa  dels detalls que l’urbanisme arracona, l’agraïment  informulat, pregària de mut, i després el carreu de l’estranyesa de poder-ho copsar i sentir-ho.

 

Dimecres, 2 d’octubre

Alçat a les set. La foscúria als finestrons, llimada pels preliminars temptejants de la mestralada. Els tocats per la tramuntana tenen un prestigi de pintures surrealistes i un fum de pàgines ben girades, però els usuaris del mestral no tenim tant de bagatge a les alforges, potser ens hauriem d’anar posant al dia.

Sargits, pedaços, mecàniques lentes en la matinera. Peces, menú variat dels algorismes, de clàssica per companyia pal·liativa. Molt actius els pardals del pati. Posant i traient pedretes en els trencadissos textuals de l’hortet propi. La lenta eficàcia dels cansats. Condemnats, qui ho anava a dir, a fer les cròniques dissidents de l’apocalipsi banal i impietós que es va quallant.

La nostra autora oculta –més que Sallinger i Pynchon- Marta Rojals, posa el ditet en la nafra en l’afer de la dèria pels correbous en un article a Vilaweb. Però, al “territori” –comodí retòric que manta vegades no significa res-, un front comú de governs “republicans i de progrés” tanquen files per defensar “la tradició”. Són els insòlits plaers de la paradoxa.

La sortida estanquera. Els descordats arpegis dels preliminars mestralers. Dret ple a tenir pensaments despentinats, de perfecte camuflatge, com els del gran satíric Stanislaw Jerzy Lec. El vent m’electritza, com a tots, i l’ombra de mal de cap repica els capcirons capriciosos a la teulada. Un mal de cap pot malmetre una obra mestra, deia ara no sé quin il·lustrat, però no cal patir perquè la dèria de les obres magistrals no ens trau el son. La perfecció, el ple encert, no existeixen en les nostres artesanies somiadores. D’esbós en esbós fins a l’esbós final. Destí garantit.

Ha traspassat el compositor Carles Guinovart, deixeble d’Olivier Messian, pàgina imprescindible de la nostra música contemporània. No se li va fer el cas que mereixia, com és costum en aquesta països tan precaris a l’hora de fer un brindis o altre per a un conciutadà notable en la seua feina.

L’hora relaxada de llegir abans de dinar. Treballant en un parell de carpetes a la tarda. Recessos fent una ullada a les actualitats tan inquietants. Mirada la sèrie francesa “noir”, llegint fins al son, pa amb tomaca, pernil i formatge per sopar. Dialèctica de la jornada entre la paciència i l’ansietat.

 

La societat perdona sovint al criminal, però mai al somniador.

Oscar Wilde

 

Voler assemblar-se a l’opressor i oferir la recepta com a alliberament. El món a l’inrevés.

 

Dijous, 3 d’octubre

Alçat a les set. Vuit anys de la mort del pare –sembla mentida. Viu el record dels seus gests, la bonhomia permanent –que li causà tants disgustos-, i la veu, amb la què fins cantava ben entonat i compassat, acompanyant-se d’un guitarra que els seus fills, jugant, jugant, vam asclar una mica, sintonitzant, sense saber-ho, amb l’escenografia salvatge dels “The Who”. Va ser, en bona mesura, cantant les melodies radiofòniques de l’època –anys cinquanta- com va festejar la mare. Com ja vaig escriure a “L’incert alberg”, si la promesa d’aquell literat galileu sense manuscrits, amb la qual confià tota la vida, és certa, la seua ànima deu gronxar-se per les subtils harmonies de l’èter més descansat (per somniar hiperbòlicament que no siga).

Matí d’habitud, entre la disciplina i la laxitud d’empomar els teletips de l’actualitat on, entre altres píndoles amargues, hi ha l’equiparació d’un ens serioset, vinculant, el Consell d’Europa, d’Espanya amb Turquia pel que fa a la vera separació de poders. En la campanya, el nacionalisme a tot drap del PSOE i els altres. Van alternant l’amenaça de l’article 155 amb un altre que encara potser més perniciós per l’autogovern. La Consti llegida al gust. Dels articles sobre les garanties en habitatge i altres drets no se’n sap res. Els barems “políticopolicialsjudicials” segueixen decantats. Grupuscles ultres amb arsenals queden absolts, com lliure també queda el franctirador que volia assassinar el president del govern. Terrorisme serà el que ells vulguen que siga, i en paus, per variar. La descarada criminalització del dret d’expressió i manifestació (per a segons quins parers, és clar). La nit és llarga, la nit…

La sortida somnàmbula a l’estanc. Un xicot amb un patinet, circulant per la vorera amb sigil de serp veloç, ha estat a punt d’emportar-se’m per davant, m’ha passat a deu centímetres del colze esquerre. No l’he vist venir perquè tinc el tercer ull del clatell amb unes denses cataractes. A dos metres de l’encontre a frec de topada, el carril per a les bicicletes, que entenc que és per on hauria de circular amb les seues alegres ziga-zagues d’adolescència egoista. Arribo sencer a la tabaqueria. Ha tornat la dependenta leonardesca, el coll de la qual potser també hagués atret Modigliani. L’art és llarg, però la frescor de la jove de tímida bonhomia no té rival en el microunivers del barri apàtic en la meua rodada gallinàcia.

Treballant en una carpeta que no sé molt bé on va, que és el millor: en projectes on ho tens tot més acotat es xala menys. En aquest més i trimestre tindré més pistes clares de per on enfilar-la. No sé què fer amb la proposta del llibre en castellà.  L’editorial és de les que aposten per textos que no aspiren a la descarada comercialitat i fan llibres bonics, molt ben editats. També ho decidiré en els propers mesos. No sé si l’apocalipsi ens donarà marge per prendre decisions encertades. Als dubitatius prendre decisions rotundes ens costa déu i ajut.

Llegint abans de dinar: la pau blana, barrinada per la baralla a crits i cops de porta d’uns veïns. Llenties per dinar, suaus, excel·lents. Les notícies: ja estem en precampanya i encara no ha aparegut Veneçuela; del bigoti de Maduro no en sabem ni brot. També, amb els CDR detinguts, amb les filtracions del sumari secret i la decaiguda immediata de la presumpció d’innocència,  els focus sobre l’extrema inseguretat als carrers de Barcelona ha afluixat molt, i de bombes antigues a les platges catalanes no n’han aparegut més. El que sí que es nota és la maneta del clavegueram ocupant-se d’altres dissidències, a més dels independentistes: feminismes actius, entorns de “Juntas podemos”, i demanen… Han descaragolat unes aixetes que poden donar-los molt de joc.

Més manufacturat sobre quartilles guardades, després de la sesta i un cafè revifador. Telefonada de la mare, que m’explica els acolorits guarniments dels carrers canareus per les festes quinquennals, amb to de sorpresa gairebé infantil i potser certa melangia de carrers guarnits d’altres temps de la seua joventut, matinerament  privada de la figura maternal. La tribu va resistint, pel que pareix. Crec que sóc la baula més vulnerable, ara mateix, però evidentment no li ho dic, que ja pateix prou, tot i que les mares sempre s’ho ensumen tot, és clar.

 

(Alts estudis tavernaris)

– Hauríem d’animar-nos i muntar un curset d’apories comparades…

– Quines faenades et vols emprendre, tu ara… A més, qui vols que se’ns apunte…

– Potser tens raó.

– El que sí que hauríem de fer és una visita al local aquell de la capital, m’han dit que van moltes divorciades d’esperit obert.

-Home, és clar que hi anirem, ja saps que els treballs de camp m’apassionen.

-Però, les apories, ni les esmentes, ¿entesos?

– Home, ja ho tinc clar, això, ¿per qui em prens?

 

L’escriptura és una teràpia. A vegades em pregunto com s’ho fan els qui no escriuen, componen o pinten per escapar-se de la bogeria, la tristesa i la por.

Graham Greene

 

Sense carregar les tintes amb l’esperança, que és una manera com una altra d’enganyar el cos, que deia Fuster. Oposant pesos, voluntats i estil a la queixalada de la desesperació. Pel caminet del mig anem, i en diem continuïtat, perquè un nom o altre li hem de posar.

 

Divendres, 4 d’ octubre

Gràcils activitats dels pardals patiers, que fins es comuniquen amb els periquitos domèstics. L’incomplet silenci laboriós al barri, els motors de les inèrcies en la primera hora mòrbida.

Ullada als articles i informacions. L’espera de la sentència del TS per als líders sobiranistes, que serà una animalada de ca l’ample que un any o altre quedarà retratada en tribunals internacionals –en no pocs detalls ja va sent denunciada en judicatures i parlaments enllà dels Pirineus. Però ja ho sabem, “España pagarà el precio”, va pronosticar Pérez Rubalcaba, abans home d’estat que socialista. El que passa és que al final potser la factureta serà distinta a com la preveuen, tot i els desconcerts, la forta repressió i les decepcions amb els gestors de l’independentisme, perquè la voluntat de no recular és plural i capaç de sobrepassar els càlculs partidistes. Per si faltava cap ingredient en la caiguda de caretes espanyolistes, des de Madrid exigeixen que el govern valencià es comunique amb els de les Balears i Catalunya en castellà. Les ganes de liquidar la llengua són clares i provenen de molt lluny. Unes relacions correctes, normalitzades, entre els governs del nostre àmbit cultural i lingüístic són un dels pitjors malsons que tenen. També, decrets contra l’aragonès i l’asturià en els darrers dies. Allò de protegir i incentivar les llengües no castellanes que posa a la Consti, és paper mullat. La veritat crua és que de llengua només volen que n’hi haja una. Després tenen la santa barra de dir que mai no han imposat res.

Retorn lector des de la Fundació Josep Pla, de Palafrugell, a una noteta fent referència a l’adjectivació. No goso dir-los com en seria de feliç treballant allà, podent remenar arxius, atenent els visitants, o ni que fóra de discret recepcionista, o agranant les instal·lacions. Ens imaginem situacions, paisatges on creiem que estaríem a gust, potser perquè on som no trobem la postura d’una miqueta de satisfacció i calma.

Des de la metòdica suspicàcia, apresa en llumeneres com Fuster; des de l’eina del dubte, vaig tirant com bonament puc. Té nassos haver-se de sentir que “vull tenir sempre raó”. Només ho pot dir algú que no em coneix de res ni ha llegit res del que escric. Són els peatges que s’han de pagar en un context cada dia més poblat de glorioses imbecil.litats que xipollegen per terrenys on massa mandarins acrítics, greument desinformats, troben que tot està bé, que tota pedra fa paret, i donen joc a personal que no passa els mínims talls de qualitat.

Treballant en una carpeta. Un conte que s’havia quedat travat, sense trobar-li un final satisfactori, tot i pensar-hi durant setmanes, avui, quan pensava en altres històries, m’ha lliurat la solució en cinc minuts clarividents. Els misteris creatius rutllen així moltes vegades, com si una entitat o altra, no familiar del tot, aparegués de sobte i dictés la resolució del trencaclosques.

La sortida d’habitud a l’estanc. La llum solar d’octubre, amb un punt de declinació, la primavera de l’hivern. Terrasses animades de dones que han deixat els hereus a l’escola i repassen l’actualitat a la menuda de les seues proximitats. No caço cap comentari sobre els correbous, debat encès en flama els darrers dies, on hi ha qui ho barreja tot, fins els seus complexos d’inferioritat expressats en un antibarcelonisme irracional, i l’habitual falta de respecte pels qui s’oposen a la salvatjada de xalar-la amb acorralar un animal i fer-lo patir. Molts ebrencs no es plantegen, pel que fa als aguts abandons comprovables, què han fet durant les quatre dècades llargues de postfranquisme predemocràtic els representants escollits en els sufragis, en que no s’ha configurat un model que posés en solfa positiva els molts potencials d’unes comarques que en les estadístiques sempre surten com a les més pobres de Catalunya. De tota manera, es posen com es posen els bouers compulsius (alguns d’un primarisme reaccionari esparverant), el penós espectacle té, sortosament, els dies recomptats.

Llegint a dos quarts de dotze. Necessito pàgines ben escrites per desinfectar tant redactat defectuós dels mitjans i d’alguns col·legues de les proximitats. La mala lletra s’enganxa com una paparra i pot afectar-te. Sopa de carn i verdura per ben dinar. Les notícies: el gran escàndol estatal és que el president Sánchez confon el pernil serrà amb l’ibèric. Plumbi nivellàs, merededéusenyor, amb la d’avaries de tota índole, inclosa la democràtica, que hi ha exposades.

Tarda tranquil·la. Treballant tot anant d’un arxiu a un altre. Sortida curta per estirar les cames. Rumiant si emprendre aquest hivern el projecte d’una novel·la que fa temps que vaig perfilant. El panorama està com per deixar-ho córrer del tot, però no escarmento. També sospesant la proposta del llibre en castellà. És curiosa la bifurcació que em toca fer entre el qui negocia els tractes amb les cases editores i el creador, que no deixa que el vessant pràctic l’afecte. Ventrilòquies bipolars? En fi, després de l’u, el dos, i anar fent.

 

Forma part dels nostres orgulls locals menystenir el veí o la veïna que destaca massa en una activitat o altra, que se’n surt del guió de la mitjania al bany de Maria.

 

Dissabte, 5 d’octubre

L’esperança és la vida defensant-se, cantava el baríton Cortázar. L’esperança deu ser repintar la façana revellida d’intempèries. L’esperança s’emprova un body amb calculades transparències. L’esperança deu ser la sirena translúcida que arrossega el nàufrag a l’illot. La llambregada del desmemoriat que reconeix la filla flanquejada per dues infermeres. L’esperança és un pou on ressonen veus d’èpoques barrejades. Un autoengany que posa la cafetera al foc i acaba els mots encreuats d’un periòdic de fa dues setmanes. L’esperança, en dissabte, fa l’oferta dels dos per un amb falset de mezzosoprano. En la selva, l’esperança fa un cauet a contravent per resguardar-se dels depredadors. Uns grapats d’aigua fresca per esborrar un malson tètric. Els paperets de les butxaques escampats a la taula per mirar si revelen finalment el tresor del darrer mot. L’esperança dissabtera afina el braç del saurí, perfila les celles perspicaces de l’agrimensor, silencia la ferum dels tramposos, adorm l’ullal nerviüt de l’homicida, tramunta el pendent de Prometeu i posa un banderí festivol al cim pelat. L’esperança és la rúbrica candorosa que somnia posar topalls al fugisser i retenir una argila de carícies iniciàtiques.

Alçat a quarts de nou. Benefactora enganxada de llençol. Amics, coneguts i saludats apareixen en els darrers somnis en situacions tan incomprensibles com angoixoses. No sé perquè, ni què pot significar: salut i vida que tinguen tots.  Opina Toni Mollà, des de l’aombrat verdós de la seua morera particular, que la taxonomia planiana s’hauria d’ampliar a “còmplices”, per si en els amics no es dóna la prestació.

Escoltant, de bon matí, diversos treballs del gran Remigi Palmero, l’amic d’Alginet, autèntic com ell sol, joglar d’asfalts insomnes i retrobaments amb l’olor atàvica de garrofa, de roba estesa a l’alqueria, de l’arrel, les sabes, i els núvols de colors. Fan vaques sagrades a tarats insubstancials, però al Remigi el condemnen a les coves marginals: les independències i l’excés de talent es paguen cares en el nostre sistema cada dia més fava.

Oberta una carpeta feinera: ens mirem, ens reconeixem més o menys, potser ens odiem una mica, no sé per on clavar-li la ungleta esmenant. Me’n vaig al carrer, a l’estanc i al supermercat. Un sol musculat i l’anunciada reaparició del mestral que es deu llimar les urpes al tocador ingràvid de l’atmosfera. A l’estanc, la dependenta emergida d’un dibuix al carbonet del diví Leonardo, segellà full per full un talonari de loteria. Faig una breu cura de sol en un dels parterres del barri. Transeünts variats passegen gossos, ocupen terrasses de càtedra lliure, o en un rotgle de tres caps intercanvien informacions o judicis sumaris sense absolució dels congèneres. Penso en la quantitat de grosseria primària que he hagut de suportar –i el que em queda- per aquests terrenys nostres, per carregar amb l’etiquetatge d’artista, ofici que ha despertat tot de malfiances en els distints veïnats en els què he hagut de transitar. M’adono també que he sobrevalorat demarcacions que creia més espavilades i llegides, on fins col·legues que haurien d’estar desperts no tenen criteri i confonen valoracions que no s’haurien de confondre i creuen que un entusiasta –i convenient, no cal dir-ho-recol·lector de lèxic local té, literàriament, el mateix pes que un gegant com posem Gerard Vergés. Prou fartet d’aqueixes comèdies, he començat el distanciament de tanta pèrdua de temps clamant en el desert. El pitjor de tot és que el confusionisme escampat per friquis burrets de manual és prou general, que predomina en molls importants d’on haurien d’estar foragitats. En fi, a la cua del supermercat una parella de sèniors decideix saltar-se la cua i passar-me. Què malcriada que puja la joventut, n’hi ha que vore! En ser novament a l’escriptori grapejo, decidit, un parell de proses de la carpeta que m’esperava potser badallant. Picant pedra en les passions habituals.

La beata horeta de lectura d’abans de dinar: verdura i peix. Les histèries dels noticiaris. No cal esperar els bàrbars, ja han arribat, i, uns quants, fins guien la nau de bojos amb mà de ferro. El mateix programa en les vespertines. Volta pel barri per estirar les cames. Quan et fixes una bona estona en una realitat petita i concreta, acaba derivant a la cel·lofana dansaire de l’absurd.

 

El mínim que se li ha d’exigir a un cantautor que musica un poema aliè és que no trenque les accentuacions.

 

Que l’incendi de Roma fou obra dels cristians: una de les primeres “fake news” d’estat conegudes.

 

La tradició consisteix a preservar el foc, no pas a adorar les cendres.

Gustav Mahler

 

(Alts estudis tavernaris)

– Diu que li volen posar una medalleta municipal a XX…

– Què està malalt?

– No ho sé, em penso que no.

– Xeic, tot acaba al museu, fins els heterodoxos… Des que va morir la seua companya em temo que ha abaixat la guàrdia… Creus que se la deixarà posar?

– No ho sé. És evident que els joves l’han descobert i no tenen les manies dels seus pares…

– Els néts s’alien amb els avis, un clàssic.

– Per cert, no sé si t’he dit que Quimet m’ha portat dues botelles d’un prestigiat Bordeus…

– Home, això ho haurem de tastar… A vore si trobo un bon formatge per acompanyar-lo.

-Som uns aburgesats de merda, mon ami

-Una miqueta potser sí.

 

“No deixeu que caiguem en la temptació” resàvem maquinalment, avorrits, en les llargues sessions de misses i rosaris de la infància. No sabíem què dèiem. Corre la brama que el parenostre misser és creació directa de l’antisistema –jueu i romà- de Galilea. No és gens descartable que més d’un corrector haja posat la maneta en el text, amb tants anys de marge sobre l’original emès en la pura oralitat. El cas és que analitzada la frase des de l’edat adulta caiem en la pesada de que sense caure en les temptacions, sobretot les que proposa l’astuta biologia, la humanitat no hagués sobreviscut. Des del seu deliciós cinisme Oscar Wilde proposava evitar la temptació caient-hi de quatre grapes.

 

Diumenge, 6 d’octubre

Alçat a les vuit. El pare Joanot Tianet des des la seua eternitat de cantates consolants. Parrupeja un colom en la frescor dels patis, la buguenvíl·lia ha tret un fullam de verd setinat, el desastre integral de vida col·lectiva que tenim encara dorm. Poso la cafetera al foc. Qui dia passa…

Llegida una vella entrevista amb W.G. Sebald, un tipus hiperlúcid que feia literatura de veres: mals dies per a la literatura de veres, els succedanis pallussos dominen. I un article de Xavier Aliaga cridant l’atenció sobre una autora oculta que només publica en un seu blog digital: Àgueda Vitòria (que potser és un pseudònim). Amb Aliaga ens vam saludar a la barra de la cafeteria del Centre Octubre fa uns mesos, en la prèvia de la presentació de “Circ de puces”;havia acabat la faena del dia al setmanari “El Temps” i marxava a agafar un trenet que el retornés a Xàtiva. Em va dir que no es pensava que fos tan alt ( els baixets es fixen molt en aqueixes coses). Aliaga fa unes novel·les potents, ben trenades, amb fondàries. però, això, en el nostre ecosistema desmaiat, no comporta res: un paisà seu, Toni Cucarella també ha fet novel·les importants, però ja ha plegat, fart d’incompliments editorials, silencis crítics i totes les altres deficiències que sofrim en les catacumbes de la resistència. Àgueda Vitòria, un altre esperit que s’absté del carrusel de sortir a les fotos, complimentar presentacions i totes les altres obligacions d’empentar un llibre per vore si dóna per a les pipes del lloro. Savi determini. Sembla que treballa a l’àmbit rural, l’Àgueda, potser pasturant ovelles i posant guano als solcs d’un hortet ecològic. En les autores i autors invisibles la molèstia dels rastres biogràfics queda abolida i el gaudi dels textos és més pur.

A cop d’estadística i sondeig (els bons són els que no coneixem i que ells maneguen). Amb mirada curta, atents a la immediatesa. Cap pla que vaja més enllà dels quatre anys. En constant campanya, molt soroll per res seriós. Diuen que ens governen, que potser és molt dir en un context on els poders econòmics fan i desfan amb complicitat fins coronada, que garanteix el règim on cap vertadera esquerra és possible. Sempre les cartes marcades. Cap autèntica renovada s’ha esdevingut. Si no votes com cal, com a ells els agrada, donant-los la mica de pàtina cosmètica, les paperetes van al farcit del que decreten impossible.

Escrivint al matí, la mecanografia juganera; escoltant solfes variades: cants del desert, joglaries diàfanes que entonen a la vora del foc: esperant, ofici antic, sense saber del cert què esperem. La quincalleria de les ancianes pors immutables, amb el fulards de les noves en grotesc abillament pintoresc. Sostenir la passió inventada, la vocació segurament errada. Guaitant les transhumàncies del firmament. Llegint les esperes, one more time. Viatger immòbil, cabotatge aombrat de penya-segats catedralicis. Diluït després en la lectura amb una mica d’entelada dominical, mentre el sofregit enlaira gests i somriures de tres o quatre estrats d’absències.

Cap a La Sénia a les quatre. Fluixesa, desgana. Carregat l’equip. Una benzinera, uns garrofers, joves als cafès a Masdenverge, una dotzena de cotxes aparcats en un restaurant de La Galera. La claror vertical, la precisió dels dibuixos. Pres un cafè al feu del pensionistes. Un rotgle fa una partida de cartes. Dos senyors concentrats estudien la jugada en un tauler d’escacs. Quan provem la microfonia i diem els inevitables “sí, sí”, des de l’estol de murris de la partida de naips un gracioset va responent que no, que no. Al final, X. li replica amb sal popular: “pos baixa del carro, que és meu”, i un parell de companys del gracioset fan una estentòria riota. Touché.

Comencem a quarts de sis, sala plena. Tot va rutllant com cal, però no em trobo massa bé i X. menys. A la segona part, X. té ofecs i taquicàrdies. Resistim com podem i rematem la jugada a plena satisfacció dels bonhomiosos ballaires de l’època en que Anronio Machín feia gires triomfals per la península. Desmuntem el més ràpid que podem. X. no es troba gens bé i les arítmies i ofecs no afluixen. A urgències de l’hospital comarcal. Poca gent. Li fan proves i li posen un calmant. Com que l’observaran unes hores, vaig a menjar-me un entrepà en el primer bar que trobo, d’una espessor rotunda, amb un cambrer amb un cicatriu de pirata oriental a la galta esquerra. S’entaulen cops de mestralada. En el verdós ecumenisme cridaner de les pantalles pampalluguejants, Messi marca un gol. En tornar al box d’urgències, la situació és plenament estabilitzada, l’electro surt amb perfecta correcció en els paràmetres. Metgesses i infermeres joves, originals de l’Amèrica del sud, un parell: nivell lèxic digne dels relats de Gabo. Forcem la màquina, de nit i de dia, ja ho cantava el gran Gato Pérez, i al final un petit ensurt o altre ens recorda els límits. Un got de suc de taronja abans de pesar figues. Cansadíssim, però alleujat amb la resolució positiva de les preocupants molèsties de X. Al final, un “bolo” pedregós quan no ho esperàvem gens. A vegades van així les coses. Defallir en un escenariet remot de la ballaruga d’uns jubilats no ens milloraria la biografia.

 

La memòria és la forma amb la què seguim contant-nos a nosaltres mateixos les nostres històries .

Alice Munro

 

El licor secret d’una pàgina amb regust del precís record del que no ens ha passat.

 

“La voluntat pot i ha de ser un motiu d’orgull, més que el talent”. Deia Honoré de Balzac. Potser es feia un recordatori solemne. De talent en tenia moltíssim, és un fet contrastat; ara, a vegades la voluntat se li ajornava massa tot perseguint unes faldilles o altres –preferentment aristocràtiques-, acudint a timbes boiroses, o fugint dels reclamants de deutes. Orgull pel que flaqueja. Expliquen que acaba els capítols de les novel·les que sortien per entregues als periòdics, improvisant a darrera hora amb el caixista de la impremta. Voluntat. Orgull. La font del talent li rajava a pleret.

 

Dilluns, 7 d’ octubre

Alçat a les set. Dormida redona, de neutralitat gelatinosa, sense record de tràfecs onírics. La quietud frescal, els periquitos encara adormits; música de Marin Maráis (la conventual harmonia sedant). Cafè amb llet i posat en una carpeta des de les emboirades regions de les nacions zombies.

L’actualitat convulsa del món, molt mala peça al teler. Un deliciós article de l’amic Joan Garí tot travessant el Baix Maestrat, que m’havia passat per malla. Res extraordinari ni urgent en els darrers correus: no news, good news.

El dilluns de la treva. Qualsevol dilluns pot fingir-se dijous de carnestoltes o avís de resolució d’assignatures pendents (que també suspenem a la convocatòria de setembre). El segon cafè, bo, que deixa un paladar de jazz mulat. Cafè decent, gentilesa de l’altre, el personatge que amenitza revetlles sense estridències  en els contramans on les grans estrelles no arriben mai, en els lleures dels penúltims ballaires (espècie en vies d’extinció).

La sortida d’habitud a la tabaqueria. Sis euros amb noranta cèntims de premi en la 6/49. M’acosto a la possibilitat de la caseta pairal, les quatre gallines i uns solquets d’hortet volterià, dedicat sobretot a escoltar els pardalets i fer el cadastre dels àngels i altres criatures benèfiques que planegen entre les oliveres. Avui la loteria sufraga el tabac. No està malament, la cuina baix, no caldrà pujar escales… Decidir seguir fumant és un acte de tria des de la llibertat, principi elemental que ha estat abolit per l’higienisme fava que emmascara tantes trampes. El Ministerio ha fet una campanya nova per desenganxar-nos, però el monopoli de la tabacalera l’estat no l’amolla ni amb aigua calenta. De les substàncies suposadament prohibides que afegeixen als cigarrets en fan la vista grossa, i de les moltes altres toxicitats, en l’ambient, en les alimentacions, que van plenament democratitzades, tan si vols si no, tampoc posen cap fil a l’agulla higienista –i prou moralista. Amb la d’impostos indirectes que paguem els fumadors, comodí sempre a l’abast de qualsevol govern, que empren sempre que els hi convé, estaria bé que deixessen de tractar-nos com a delinqüents .

Un parell més de quartilles adobades. Crema de verdura i pollastre rostit,  del sobrat ahir, per dinar. Les notícies: rescats al nostre mar, amb una vintena d’engolits en la fosca freda. La moció dels “Ciudadanos” a Torra; farsa electoral al Parlament, institució que menyspreen i degraden tot el que podem. Nascuts per al conflicte i el màrqueting polític més voluble, els sondejos no els són favorables i recorren als numerets de sempre. Presenten una moció al president, però en els seus discursos no es sent ni una sola proposta de govern en positiu, ni mitja. Al comarques, els ofecs dels sectors primaris i altres desficacis. El segment d’esports exagerat en els butlletins suposadament generalistes. Amb tanta abassegadora insistència, al final fins ens faran creure que el motociclisme i l’automobilisme són esports de veres.

Sesta desficiosa, massa preocupacions i flancs descoberts. Més sessió escrivint i llegint. Una llum quasi Vermeer en la quietud del pati, i al carrer, en la sumària sortida per comprar el berenar, durant les testes esculpides de les iaies que vigilen els jocs dels néts. A un quart de nou pleo i em miro la sèrie francesa “Alice Nevers”.

De gent que ha viscut –i viu- molt bé penjat en les lianes dels partits i les quotes de poder que obtenen no cal esperar cap revolta social.

 

A partir dels cinquanta anys van quallant-se escrits més ben assentats i rics, quan socialment, en els vials apressats del gremi, esdevenen poc menys que pòstum. I és precisament aqueix bandejament que li dóna una gran pau al pols escrivà. En la postergació final no sabrem qui tenia raó, si els negadors o aquest tren de lent i llarg recorregut que vam inaugurar fa molt.

 

Notícies del “Mundo Today” i altres satírics que són inversemblants només per uns dies –o unes hores.

 

Un dia, el meu germà, quan va tornar de l’escola, va portar la notícia improbable i tanmateix certa de la imminent fi del món. Li vam demanar que repetís el que havia dit, creient que ho havíem entès malament. Però no.

Bruno Schulz (“L’estel”, 1938).

 

 

Campanya pels drets lingüístics