Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

crepuscleigual2019Dimarts, 8 d’octubre

Aixecat més tardet, a les vuit tocades. El cos demana les seues treves per refer-se de dèficits i ansietats, esgarranys i col·lisions. Apareixen temes dels vells The Pentagle a la gramola, folk progressiu, que se’n deia en els etiquetatges dels dies de les rebel·lies arcanes: mòrbids aromes camperols britànics, cereals candors en la contemplació de l’assossec.

Per una conversa amb un col·lega sobre Unamuno acabo pensant en Azorín i la seua prosa castellana d’estructura francesa, pensada en el valencià de Monòver i amb la colla de moralistes –altrament dits llibertins- al seu altaret sobri. Diu la llegenda gremial que Unamuno era un avar descomunal. González Ruano li va fer un llibre i anava a entrevistar-lo a Salamanca en taxi –el marquesat apòcrif es manegava sempre a l’ample-, al cafè veí de la universitat on el basc feia parada i tertúlia , i a l’entrevistador li tocava pagar els cafès de tots dos i, és clar, perdre els quatre cèntims de la bestreta pel llibre en la carrera del taxi. També penso en l’assaig de Joan Fuster “Contra Unamuno y los demàs”, on el Diderot de Sueca desmuntava amb desinfectat bisturí els casticismes feixistots del catedràtic –dipòsit de contradiccions.

L’estat envia més “piolins” a la colònica rebeca. Volen dissuadir de les protestes al carrer per la imminent sentència del TS. Associacions d’advocats donen consells i telèfons de contacte en cas de retenció o detenció. El dret de manifestació sota sospita, jurisprudències ambientals del tribunal del “sumo agrado”. A la farsa del règim del 78 li ha caigut tota la fulla i se li veu l’ossada llenyosa.

La sortida a l’estanc. Un solet quasi primaveral. Sempre és primavera, cantava Salvat-Papasseit. Un xamfrà fa olor de dolços casolans, un pany de carrer de carabassa al forn: l’olfacte sempre té l’edat de la infància.

Em miro una escultura, tramuntada en un bloc poderós, d’ Innocenci Soriano Montagut, amb figures, una materna amb un fill recolzat al pit de la mare, tots dos despullats: des del carrer del supermercat només es veu el darrere gens anorèxic de la pagesa. En un relleu rectangular del suport, tres figures més, ajupides sobre el solc arrosser, una, femenina, porta una garba generosa fermada amb la mà dreta. Hi ha diverses escultures de Soriano Montagut en diversos parcs i parterres ampostins, on també va fer labor pedagògica i animà activitats en el context del Casino. He parlat, en algun recolze de sarauet, amb la seua filla, que li té una devoció infatigable i vetlla per la perseverança de la seua obra i figura. No sé quins governs municipals li van fer les comandes escultòriques, segurament franquistes, però la van encertar de ple. Per excepció a la regla asprívola, a vegades la faula del profeta i la terra fa un gir de calidoscopi.

A l’ecumènica porta del supermercat un gos, lligat a la barana de les escales, plorinya esperant el propietari (estadísticament, pels horaris, probablement propietària). L’acarono una estona, sembla un setter, va netíssim, deixa de plorinyar. Em mira amb uns ull bruns plens de seny. És evident que tinc “mono” de gos des de la mort de Merlinet.

A migdia, llegint: el món va més ordenat en unes pàgines ben fetes, de les escamotejades a la ganga dels succedanis. Crema de verdura i hamburguesa amb ceba per dinar. Corrupcions flagrants, secció P.P. valencià, absoltes pels tribunals, en els butlletins informatius. Sesta plàcida. El mateix programa de correccions i invencions noves en les vespertines. Mirada la sèrie policíaca francesa. Avui, amb el penúltims atemptats salafistes a París en la trama. Les contradiccions vitals dels personatges, impensables en tants productes de les invasions imperials. Pa amb tomaca i pernil per sopar. Donat el sègol a les gallines i un bol de pinso per als gats errabunds dels patis llibertaris. Rellegint assagisme variat. Els refrescants punts de vista distints. Els desguassos dels prejudicis i les adotzenades rutines.

 

Dimecres, 9 d’octubre

Dempeus a les vuit. Les vuit de sempre, les vuit de mai. Vigílies clandestines en la indiferent música de les esferes. Desconcertat i fluix en els primers compassos. Vertical xerricada pardalera al pati. Les notícies del món, tot molt depriment. Em ronda l’abaixada de braços, la desinflada total. Tot va ben desquadrat en la rebotiga, l’ansietat i la impotència matinen. Les ferides de gosar mirar on fa mal. Sal als ulls, sang al mots. Els espasmòdics intents de la lucidesa, que s’ensuma jugades fins quatre moviments abans de que es quallen sobre l’hule ratat de les mesquineses. Panorames calcinats. La vergonya de la caravana humana.

Nou d’octubre, la festivitat en terres valencianes, que de tan “ofrenar noves glòries a Espanya” acabaran amb una mà al davant i l’altra al darrere. Em passen una reeixida interpretació de “La Muixeranga d’Algemesí”, del grup La Xafigà. Ja sé que s’ha d’anar amb cura amb la “dolçaineta i la percalina”, però la peça, de sempre, m’arrenca calfreds a l’espinada. Rampells orgànics que burlen raons i cauteles.

Cafè llarg, per provar de remuntar la voluntat arrossegada per nivells de subsòl. La banalitat del mal amenaça en fer-nos parar bojos. Santa Hanna Arent ens agafe confessats. En les boques dels canons han abolit la tendral denúncia dels clavells.

Fa dies que m’arriben avisos d’estudis literaris acadèmics de diverses universitats europees i nordamericanes, on se suposa que m’esmenten o comenten algun dels llibres. En clicar per mirar de què va la pel·lícula, demanen entre sis i vuit euros o dòlars per accedir-hi a la versió digital dels textos. Hi ha un fum de negocis fonamentats en la temptejada de la vanitat. O potser és que en altres ecosistemes culturals, com he pogut comprovar alguna vegada,  pagar entrada per accedir als “espectacles” de la literatura va normalitzat. Si més no, ens informen de a com cotitza el quilo de vanitat en les resclosides llotges dels academiscismes.

Escriure com s’escriu una carta a la família, deia Pla. Crec que es referia al nivell de llenguatge, defensant la seua posició de cercar tothora la intel·ligibilitat. Però, pel que fa als temes i visions, per escriure unes ratlles amb certa gràcia i grapa hem de tractar amb realitats que mai li explicaríem a la família.

La guerra comercial entre els EE.UU i la Xina, el Brexit, els retorns dels timbrats aranzelaris, anuncien revessos durs que “al de sota” ens deixaran, com és costum, tremolant com cadells orfes. La follia del globalitzat capitalisme salvatge morirà matant.

Augmenten els lectors d’aquesta llibreta de mals endreços, que en trien uns fragments, els encapsulen en els seus comptes, i els difonen en ventall obert. Circules per les cànules anisades de la tafaneria pels tirabuixons variats d’una xarxa o altra, i de sobte et trobes un to que et sona molt, fins que veus l’autoria i comprens perquè endevines totes les ocurrències o acudits.

La sortida a l’estanc. Tendal encapotat, d’apàtica sintaxi submarina. Dues xicotes, una rossa, de trets eslaus, i una negra exhuberant, amb pectoral decidit, com a mascaró de proa d’una barcassa amb fanalets de colors i cúmbies verdoses, arrosseguen dues maletes pel mosaic gastat la vorera. Fan aspecte de militar en el gremi de les senyoretes que fumen –o fumaven. Els oficis difícils, que no hi ha la menor voluntat de regularitzar i emparar.

En tornar al monacal  scriptorium  , treballant en un dels arxius, que avança més o menys entre extraviades felices, fins allà on es pot avançar en les neuròtiques rodades dels laberints.  Als teletips líquids de les efemèrides, records per a Jacques Brel i John Lennon, que moriren, en anys distints, un nou d’octubre –o un nou d’octubre, per la diferència horària, s’escampà la notícia, en el cas del “beatle”. Brel cantava des de la teatralitat esporgada de les ferides internes. Lennon ens ensenyà que no calia cridar per fer l’efecte conversacional en els molls crepusculars de les barres dels pub de solitaris escapats d’un torn de fàbrica.

Colles de valencians treballaven als arrossars. En sabien, en tenien experiència. A “Terres de l’Ebre” l’Arbó els descriu cantaires, algun amb una bruna guitarra al coll, enversant en roda improvisada en el lleure agrumollat de les tavernes, amb dibuix de jota en l’acompanyament. I encara hi ha qui es pregunta d’on prové la popular jota deltaica, i fins qui apunta a l’Aragó, i em penso que s’erra de cap a cap. També la creació de les bandes de música, que no abunden a la resta de comarques principatines, té molt a vore amb la veta de sang valenciana que contribuí en la conquesta de les terres insalubres de la desembocadura per al conreu agrícola i molta de la qual va niuar en les diferents poblacions. La majoria pervenien de les comarques centrals del País Valencià. És un fet que deixaren un rastre que perdura en molts trets vitals ebrencs. L’humorisme defensiu –astúcies de sal grossa, sovint; guspires de procacitat deixatada- és més hereu de les comarques centrals valencianes que del veïnatge dels Maestrats.

L’ asserenant estona de lectura abans de dinar, els parèntesis que potser s’assemblen als petits paradisos gentils en la terra. Arròs, col i fesols per dinar –pragmàtics fogons tel·lúrics. Les notícies: la sentència als líders sobiranistes serà la que potser és escrita d’abans de la histriònica representació a les marmòries caves de tribunal, i al moll de l’estat ja la saben, és clar, per això envien milers d’agents de la GC i la PN a terres catalanes, menyspreant les capacitats dels Mossos, que també foren jutjats col·lateralment al Suprem. La falsa separació de poders, fins ajusten els calendaris a les conveniències electorals, la nul·la possibilitat d’una justa resolució pel que no passa, a tot estirar, d’una desobediència. Un precàriament dissimulat judici polític, amb un fotimer d’irregularitats i drets vulnerats –començant pel mateix de defensa. Avui mateix, una rebaixa mínima pels xavals d’Altsasu per un cas diguem-ne d’ordre públic, repintat amb la banalització del terrorisme. La rebaixa no atenua l’acarnissada carregada  sentenciant. La cúpula jurídica espanyola fa feredat. El dictador morí al llit, però el seu llegat, sobretot en la concepció territorial amb ínfules imperials, s’eternitza entre els nombrosos budells de les burocràcies forçades.

Més revisions en les vespertines, quan els bioritmes pensants aparten la temptació del fulgor de l’amfetamina i l’or dels tigres dels gots llargs.  Sortida per comprar el berenar fent volta pel parc dels Xiribecs. Tenia necessitat d’arbrat. El poeta moral que pot ser el secular aroma, arrel i núvol, de l’escorça cendrosa d’un om més vell que el primer pecat. Mirats els ànecs, alguns collverds, que repassen un muret rugós d’on raja un filet d’aigua que ha format una cartografia irregular de catifa de molsa i fan un col·loqui potser sobre els torns de les posicions millors per a la maniobra. Una inopinada guspira d’alt buf capriciós em fa pensar en Francesc Pujols i els seus deliris metafísics. Passejada a ritme viu, que desentumeix les cames i ajuda a pensar, sobretot en l’intent infructuós de proposar-se no pensar en res. La llum del sol declinant entre les copes dels salzes i un estol fimbrant de salzes. La perenne postal de meloses càbales i melangies repicada al morter del relat desfilat, mentre em fumo un  cigarret flegmàtic . Tràmit lleuger, sense grans troballes ni molèsties rebaixants, al supermercat.

En apagar les màquines on pastem el picolat de la conjectura i el somni, mirada la sèrie “Alice Nevers”, rellegint pàgines antigues, amb l’atemporal robí de la brasa ressuscitant clarobscurs batecs de la lluita per la vida, i menjant formatge tendre per sopar.

 

La seua pedagogia aspra em bloquejava. La foto de Franco, el crucifix, una reproducció descolorida de la marededéu de Murillo, tota la pesca del règim a l’aula freda. Em feia sortir a la pissarra en la classe de matemàtiques, on em quedava paralitzat, i el mestre buscava la riota dels companys de pupitres desgastats (una riallada carregada de pors). Un d’aquells dies terribles em sentencià, això sí, retornant a la llengua que estava apartada de les assignatures: “estàs verd com una ceba i mai faràs res en la vida”. Amb “estímuls” així hem hagut d’anar tirant. Uns anys més tard, un dia degué llegir en el periòdic que m’havien dat un premi de poesia a València, i, per casualitat, vam coincidir en un carrer i em va felicitar: “jo sempre ho he dit que arribaries lluny”. No vaig saber què replicar-li.

 

Dijous, 10 d’octubre

Plural xerricada pardalera, llenguatges entelats, als patis. Les vuit tocades. Liszt a la gramola, interpretat per la pianista ucraïnesa Valentina Lisitsa. Després apareix la romeria grimpada de Vivaldi. Sense l’abstracció de la música el dolors del absurds i la mala jeia humana serien insuportables.

Massacrada de kurds, en ser abandonats pels EE.UU, després d’haver-los utilitzat, per la Turquia d’Erdogan. La colla peninsular del “no a la guerra” no diuen ni piu d’aquest terrible afer –ni de tants altres no menys horripilants. L’enganxina a la solapa deu ser per a ocasions més llustroses. I clamant pels kurds no siga que algú llegesca altres suports inconvenients a l’hora de posar el cassó en la filada de les salvífiques subvencions. Tampoc es senten veus en la “crema de la intelectualidá progre” sobre els uniformats de sempre fent les soflames polítiques de sempre, insultant una policia democràtica com els Mossos, i fent burla grossera –i amenaçant- de moviments cívics pacífics. En les bambolines s’endevina un actor no escollit per ningú, que en el paper constitucional hauria de fer d’àrbitre, de moderador, però que fa la forta impressió de que està decidint decantadament. Van decidits a exercir totes les arbitrarietats que siguen de menester. L’estat profund va sol, no hi ha qui el subjecte amb una mica de maquillatge democràtic. I, com a cirereta del pastís de full indigest, el prior ultra del Valle de los Caídos, que diu que no pensa complir la resolució del Suprem per traslladar el dictador embalsamat. L’arròs covat, ranxo diari que serveixen els arbitraris.

La sortida de costum –les inèrcies que potser fan el paper fixador en les naturaleses despistades. Cel ennuvolat, ambient hipotens. Comprat tabac i beguda sense alcohol ni sucre al súper. Fatigant unes quartilles, en retornar a l’escriptori. Mirades aproximacions a l’obra i figura de Hermann Hesse, entre altres entreteniments que cauteritzen els xantatges de les males notícies, que tenen la redundant tirada d’arribar aparellades.

Llegint, a l’hora de l’Àngelus; pregàries desateses de solitaris d’altres tems i altres àmbits. Un grapat d’arròs, sobrat d’ahir, i un rotunda baldana per ben dinar. Les notícies: càrregues policials molt agressives en desnonaments implacables. Porres al servei de fons voltors i altres agents benefactors.

La polonesa Olga Tokarczuk, de la què no en sé un borrall, i l’alemany Peter Handke, premiats en la cosa del Nobel. La poeta canadenca Anne Carson, per la que sento devoció, s’ha quedat en el salabre de les graelles de favorits d’enguany, i les llengües sense estat no computen per als academicistes suecs. Amb l’assumpte fem bullir l’olla uns dies, però té importància que se li vulga donar. Hi ha dotzenes d’autors que el mereixien sobradament, però cap aparell diplomàtic i altres pressions i interessos no aposten per ells. Convertir l’art en una subhasta o succedani de jocs olímpics és una marrada monumental. Els molts fans de Murakami s’han emportat un any més el revés, i per partida doble, perquè s’acumulava el premi de l’any passat, no concedit per uns embolics de corrupteles entre el jurat. En resum de comptes, potser tindrem títols de l’autora polonesa més a l’abast, algun rebot positiu té el muntatge. En articles caparruts per dir que ha conreat diversos gèneres escriuen que és ploma “polimorfa”. Pobra dona. No hi ha premi sense càstig. Recordo, en cabriola vinguda de les incongruents regions memorioses, que en una carta Lev Tolstoi agraïa molt sincerament que no li donaren el guardó suec. I, és clar, com les avaries de la senectut deixant anar el reaccionarisme de suport a les dictadures Argentina i Xilena, li negaren l’entorxat a Borges. Un any d’aquests li daran a Javier Marías o a Antonio Muñoz Molina i la tabarra serà de caire ennuegant. Fa anys que es treballen, en els soterranis poderosos, la candidatura.

La grisor de la tarda no ajuda a remuntar el vol. La disciplina es posa seriosa, amb aguda màscara de madrastra victoriana. Amb el llenguatge i la sintaxi ens dopem per no sucumbir a la depressió completa.

Cap a les sis faig campana (o safrà, al meu Maestrat) i estiro les cames pel parc, parlant-los de Francesc Pujols a una llocada d’ànecs collverds, que m’escolten amb un treballat interès fingit.  Pujols projectà una religió pròpia, mediterranista; però, davant la flexibilitat poderosa, la capacitat d’adaptació del catolicisme, l’invent estava condemnat al naufragi. Tocant dels oients resignats, una altra mare d’alb plomall amb estampats grocs, custodia una llocada amb tres pollets grocs amb el caparró negre, i un de negre amb el caparró groc, encuriosits, desficiosos  esquitxets de borrissol que porten de corcoll a la vigilant. Molt bon manteniment de la gespa i l’arbrat dels Xiribecs. Poca gent, avui, potser per l’encapotada rúfola del tendal. La passejada em prova. Comprat un aperitiu de blat al súper. Poc esme d’escriure i reescriure més en tornar al cau. Panxada de capítols, avui en donaven quatre,  per tancament de temporada, de la sèrie “Alice Nevers”. L’actualitat d’ahir, bategant avui encara, en molts dels episodis, amb aconseguides subtrames –potser algun dels personatges per moments no té prou versemblança.

 

L’esperança definitivament no és el mateix que l’optimisme. No és la convicció de que alguna cosa sortirà bé, sinó la certesa de que alguna cosa té sentit, independentment de quin siga el resultat.

Vaclav Havel

 

Divendres, 11 d’ octubre

Dempeus a les set. L’apaïsada quietud del barri, en el frescals solars emboscats dels patis i les terrasses. Dvorak, violinada de plorinyada romàntica, a la gramola matinera. En passejar la mirada finestra enllà m’és donat assistir a un conflicte entre dues garsetes que inspeccionen el niu dels pardals, que protesten amb piuladissa d’alarma. Les garsetes posen el bec pels forats íntims de la paret de maó a vista. Una veritable grapejada caçadora de la intimitat, que és contemplada des d’una distància prudencial pels censats habitualment al rotgle arredossat, tres vegades més petits que les aus d’ala de negror avinada. Finalment les garses marxen i el pardals recuperen els seus protocols de calmes conversacionals, després de l’abrupte registre intrús.

La quadribarrada, sense cap estel, és l’ensenya oficial, estatutària, oficialitzada, emparada per la legalitat constitucional i per l’estatut que van desplomar al Constitucional i que no ha votat ningú. Durant tot l’any n’oneja una al pont penjant ampostí. Però ara, el Ministeri de Foment ordena enretirar-la, en una mostra més de que no respecten les regles de joc que diuen que hem d’acatar. Fan el que volen, ha quedat ben clar des de fa prou temps. Amb els darrers pronunciaments de caps de cossos militaritzats ja comprenem que l’apuntalament del seu estatus passa per davant de qualsevol cosa, drets, democràcies, legalitats orgàniques i el que siga de menester, i que som arran de l’estat d’excepció. S’auguren setmanes molt difícils.

Fet un encàrrec en una merceria curulla de caixes i caixetes, caps de maniquins, penyores vàries, de pas estret i una dependenta molt sènior, de simpatia amb dolçor àcida de naftalina i irreprimible instint xafarder. Però, eficient, encerta d’una ullada, en un expositor de casa de nines, la bovina de fil d’un verd atansat al turquesa, que és el que he vingut a buscar. Quan reitera que vinc de part d’ella, amb l’evidència de la pregona inseguretat neòfita en el ram que demostro, estic a punt de dir-li que no, que no hi ha cap ella, que tinc un nòvio modista que m’envia a buscar bovines de fil, com encarnant potser un personatge almodovarià en versió lliure (en moltes de les seues pel·lícules el cineasta manxec repassa ressorts del casticisme, contrapuntats per uns neons i algun politoxicòman descordat). La fluixesa d’ànim, accentuada per la grisor del dia, m’impedeix muntar el numeret per provar de descol·locar la botiguera d’expansió invasiva. La merceria em fa reviure records infantils acompanyant la mare a establiments pareguts. També, per caprici volàtil, penso en que Azorín, inventariant el devessall d’objectes incongruents, amb lèxic suaument arcaïtzant, n’hagués fet un article dels seus, estàtics, eixuts, a vegades vençuts per la  monotonia (en altres saltava l’espurna del jove anarquista que fou, i fins abocades a certs deformants dipòsits de les avantguardes). Diria que la senyora, que deu ser la propietària del cau, ha tingut una alegria en rebre la visita d’un desconegut . He fet santament de no fer-li la broma desfent-li l’estereotip dels rols encara dominants. Menuda, cara de fureta amb ulleretes de muntura de filferro, queda perfectament integrada en el seu basar abassegador.

Treballant en una carpeta amb poemes, i després amb unes proses. Hi ha alguna fogonada de claror amb hepatitis intentant rompre els plafons compactes de núvols de nata bruta cap a les dotze. Llegint a migdia. Bullit de verdura per dinar. Les infartades democràtiques de l’estat. L’espera tensa de la severa sentència dels líders sobiranistes empresonats. Nombrosos efectius arribats es deixen notar pels carrers propers, i diuen els noticiaris que vigilen infraestructures fonamentals. Tornen a reiterar el gran despropòsit repressiu de fa dos anys. Cap proposta en positiu, cap intel·ligència persuasiva, entenent el diàleg polític com a claudicació. Sempre les cartes marcades. Desagradables fantasmes recorren les comarques i les agendes del present.

Migdiada melosa. El guió habitual en les vespertines, amb l’assolellada triomfant en la dialèctica amb la grisa encapotada del matí. La passejada a quarts de sis. Saludo els ànecs del parc dels Xiribecs. Uns xiquets els hi llencen rosegons de pa, però es resisteixen al suborn amb distingida despreocupació. Finalment el prestigiat sol d’octubre ofereix l’elegant decaiguda entre el titil·lar de les fulles groguenques. Bufa un garbinet agradós. Llegint en tornar sota trespol. Un punt d’alacaiguda, potser res del que intento no té cap sentit –i menys en els contextos asprívols que es van reblant. Pizza per sopar.

 

La coartada del senzillisme dels negligents. Com si el de la transparència fóra un estil caigut del cel sobre totes les testes, quan és el més complicat que hi ha.

 

Dissabte, 12 d’ octubre

Alçat més tardet. Somniat graciós i bell, però no recordo les postal amables, només la tènue sensació ingràvida. Potser els silents col·loquis passejants amb els arbres em convenen i fins edulcoren els cantelluts tràfecs onírics. La quietud quasi conventual en el racó que em pertoca. La gatzara juganera del niu de pardals vilatans. Potser són missatgers arcans d’hipòtesis sobre els fatigats interrogants de totes les edats de l’humà.

Matinal vagarejant. Rellegint textos de Max Aub, autor tan escamotejat, per republicà, de les promocions de clàssics. En els manegaments canònics també hi ha el politiqueig mesquí, és clar. Exili de diverses nacionalitats el seu. Trobà l’acolliment tebi a Mèxic. Als anys seixanta feu un intent de retornar, però el règim li tenia parats tot de tallafocs i se’n tornà al desterrament.

En els teletips d’actualitat el cop d’estat a l’Equador, la sang i el foc al Kurdistan. Des de l’Equador, missatges ciutadans lluitant contra les informacions manipulades.

Arreglada alguna quartilla de les que dormen en les gavetes arxivades. La majoria del comerç del barri ha aixecat les persianes, però cap gana de trepitjar vorera. Fantasma entre fantasmes familiars pels passadissos on no et noten.

Ullada temerària a alguns suplements culturals. Quanta ganga esventada i quanta qualitat obviada. Tot en ordre.

Visita al pati, mirant el cel sense sol, amb el lliscar demorat d’amplis plafons i airet d’aigua. Els pardals del niu deuen estar buscant-se la vida. Cap dels integrants de l’assemblea desficiosa guarda la casa. Els maons d’un roig gastat tenen suspesa l’ànima.

En la imperial desfilada, exhibició de múscul militar, l’arrancada de l’espectacle no ha anat massa fina. Un paracaigudista que voleiava una gran bandera ha aterrat d’emergència enganxat a una farola, davant mateix de la tribuna d’autoritats presidida pel Borbó.  ¿L’episodi deu ser metàfora d’alguna cosa que no encerto a entrellucar?

Memorables mandonguilles amb rovellons per dinar. Les deformants col·lisions entre la mandra i la disciplina en la resta d’hores.

 

Les veritats literàries poden portar uns grams de sinceritat o no. La veritat literària és una altra cosa que s’esdevé en altres plànols.

 

Ens fan semblar ambigus, les provisionals respostes als desconcerts de tantes quotidianes ensulsiades.

 

Diumenge, 13 d’ octubre                           

Ruixat mansuet en la matinada. La finesa atàvica de la terra mullada, que enlaira les irredemptes preguntes del xiquet, que són més o menys les mateixes, però amb utillatge de noms possibles, els herbolaris de vapors irracionals que sacsegen l’apatia, els vasts meandres amb rosaris de pistils nutrients, amb els olis iniciàtics de no rendir-se, amb els ressons de l’esperança en les cisternes de la memòria, amb les geometries variables de l’amistat del silenci.

Una criatura angelical de La Plana comparteix un bon poema de César Simón, d’un erotisme elegant. Les litúrgies dels alquimistes per burlar una mica els dictats biològics.

Mirat un paper sobre Foster Wallace, autor en el qual vaig internant-me a poc a poc, d’una lucidesa i recursos expressius enlluernants i exigents tensions morals rere els escrutinis de tots els enganys del somni USA. Plegà per pròpia mà.

Per servei escampant d’Antoni Martí Monterde llegeixo un article, bastit com una fulla de dietari ciutadà, de Fina Cardona. Un saborós passeig per les contradiccions i vívides epifanies de la ciutat de València.

En les notícies darreres, ahir, en un control antiterrorista a Berga, amb l’arma curta erecta, agents de la Guàrdia Civil aturaven vehicles i preguntaven als viatgers si eren independentistes. No es persegueixen idees, no hi ha cap causa general, no hem reculat a conductes dictatorials, quines coses de dir…

La representant kurda del feminisme, Hevrin Khalef, defensora de la minoria cristiana, ha estat assassinada per soldats turcs. Un tret al cap en l’emboscada de la nit sense lluna: els arguments més previsibles dels analfabets emocionals, de la ceguesa fanàtica. Europa mira però no veu, fidel al seu estatisme covard i estúpid de comptables reblanits.

Les filtracions, probablement interessades, dels càrrecs de la sentència del TS que es farà saber dilluns o dimarts. Un escàndol més. El govern de la cúpula judicial i les portes esbotzades a la matinada auguren temps dolorosos. La dreta que no ha condemnat mai el franquisme volia la rebel·lió, forçant els supòsits del codi penal, que comportaria més anys de presó, però sembla ser que seran la sedició i la malversació els delictes, que els tribunals alemanys i belgues van dir que no existien. La resolució del TS marcarà en to d’atzucac qualsevol possible solució política a un afer que és això, polític. La jurisprudència que establirà suposarà una forta involució en drets universals, sobretot per a les dissidències que no els agraden. La dita “transició” transicionà poc, la seua cua de palla trau fum.

Adobo mitja quartilla desganadament, compàs somnàmbul, desmanegat. Ho deixo córrer. Farem la festa dominical pel que fa a artesanies esmenants. Gronxo displicent el balancí escruixit de la fluència sense objecte. El temps ens travessa els porus, deixa solatges incongruents, les escampades peces del trencaclosques a disposició de la faula o la conjectura.

M’acullo a l’absurd irlandès i còsmic de Beckett. Li donaren un Nobel també, a finals dels anys cinquanta, però ara no recordo si el rebutjà o no anà a recollir-lo. Un atracador va ferir-lo greument i la seua visió es capgirà. Va aconseguir parlar amb l’agressor per preguntar-li perquè ho havia fet, i li respongué que no ho sabia.

Saludo Onetti, en la seua dissidència de relativa indiferència recolzada al coixí d’un llit d’hotel, en un congrés escriptaire canari, on algun despistat l’ha fet president, però la presidència és una plena absència, tret d’un encontre amb Juan Rulfo, per mirar-se des d’uns silencis fraterns entre les teranyines dels cigarrets que tots dos fumen sense pressa.

Jaume Pérez Montaner recupera un seu poema antic sobre les lluites de l’Equador, que recobra vigències davant les confuses informacions que en arriben de l’hora de sang i foc equatoriana. Oposant versos als fats més miserables de la humanitat anem provant de no morir-nos de fàstic. Des de la impotència escrivim versos i faules, des de la vergonya fatigant de pertànyer a la raça que aprèn tan poc dels repertoris bàsics de les sagrades dignitats. L’orgull de tenir veus com la de JPM per companyes de viatge.

Ni els perllongats dèficits en infraestructures i comunicacions cabdals, ni tants deslleials incompliments inversors, el que lesionaria greument la nostra economia seria un dia d’aturada general, diuen els portaveus de la patronal.

 

La mania de la tenacitat, que no garanteix res.

 

Tota escriptura és política, tots els actes són polítics.

Susan Sontag

 

El coratge és resistència a la por, domini de la por, no absència de por.

Mark Twain

 

Dilluns, 14 d’ octubre

Les vuit del matí. Em sembla que es desperta primer l’angoixa existencial que el cuquet fràgil del bagul de Pandora. La paràbola del cafè, fugaç teranyina d’ arabescs de l’eternitat a terminis. La biografia dels miratges insistits. Uns pronoms com a esquers en l’ham incruent de la imaginació. Els respiradors irracionals de la gana llibertària. El Partit del Futur lapidat en un desert d’escurçons a jornal dels gabinets homicides. L’asma dels cansaments, els murs de les lamentacions estèrils, la bitàcola de tintes corregudes, la desolació de les perifèries, l’aiguardent de la dimissió estabornida, els tremolors enfebrats de la pell de la voluntat agònica. L’estòlida pedra per edificar el castell de naips segons els inacabats manuals d’un solitari de Praga.

Entretingut escrivint i repassant materials i cartografies de projectes, m’he assabentat tard de la sentència, feta pública amb presses, per les filtracions periodístiques (que no han sigut innocents, és clar). L’esperada clatellada. Una barbaritat venjativa. Miro premsa internacional, on titllen de molt dura la resolució per sedició, que s’haurà de vore com justifiquen. L’enquistada del conflicte és servida. I, del que en diuen “el mandat de l’u d’octubre”, els dirigents partidaris sobiranistes no han implementat res, han reculat, i l’emprenyada i la desorientació de la ciutadania que se l’ha jugada al carrer és gran. Tot i no saber molt bé on es vol anar, se la tornaran a jugar davant les dentellades d’una repressió desbocada. La sortida als carrers ha sigut immediata.

A vuitanta-dos anys ha mort el poeta John Giorno. Van caient els arbres de la renovadora jardineria “beat”. Entre moltes accions per acostar els versos a tots els  públics, Giorno ideà unes línies telefòniques –amb la centraleta a Nova York- on es podien escoltar poemes. Concebia la difusió poètica com un servei comunitari. A més de textos discursius, curulls d’erotismes homoeròtics, ideà tot d’artefactes i accions per provar de botar-se les marcades demarcacions de la paraula en el temps. En la seua faceta d’actor intermitent col·laborà en diverses de les experimentacions fílmiques d’Andy Warhol. Conductes tonificants com les de Giorno ens han fet el paper de clàssics que despassaven pestells i airejaven les estances.

Migdia atípic. Gestió a Masdenverge, sota un plugim malenconiós. Seguint les notícies sobre les mobilitzacions al país, i també en altres punts de l’estat, per la sentència. Juristes internacionals se’n fan creus dels barems del Suprem sobre drets fonamentals. Les solucions al conflicte són més allunyades que mai. Altres gestions a la tarda. Llegint a la nit i seguint els esdeveniments. Hora greu. Un grapat d’espantalls, mig cauteritzats o ajornats, són al ball. La poca talla política d’alguns dirigents és amoïnant, i el silenci de tants intel·lectuals ja ens el coneixem de fa uns anyets. Concentracions i mobilitzacions al carrer. Manifests al correu ansiós. Els fragments, llegits als mitjans, de la sentència són la pura càrrega política. De “frívolament maquiavèl·lica, i amb mentides flagrants”, la comenta Joan Queralt. Qualsevol protesta cívica, amb l’entortolligada jurisprudència esventada avui, pot ser sedició. La filigrana argumental del més alt tribunal no va dejuna de cridaneres contradiccions.

 

Coïmbra, 10 de setembre de 1956.-Comprendre, i tenir por a comprendre…Aquest és el gran delicte de l’esperit i és aquesta la gran traïció de molts. S’amaguen darrera unes ulleres fosques i fingeixen que no veuen el que no poden deixar de vore.

Miguel Torga

 

 

 

Campanya pels drets lingüístics