Home > El Maestrat > #Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

#Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

MarxaIgual2019Dimarts, 15 d’octubre

Dempeus a dos quarts de vuit. Acollit a la pagoda refinada de Jordi Savall. Les cordetes emocionals magolades pels esdeveniments de les darreres hores. Madona Història fa una barbacoa en les graelles del present.

Gatzara potser irada del pardals dels patis subalterns. La franciscana ornitologia lírica. El ram de flors boscanes a la taula. Encesa la bombeta del laberint.  La cafetera al foc, la continuïtat, amb desmai de desconcert, remenada amb cullereta pacient. Quan t’adones que remenes en el sentit de les busques del rellotge canvies la rodada: desobediència als mecanismes dels rols imposats.

Trameto la part d’aquesta llibreta que va a la roda col·laboradora amb la bona gent de 3×4,info. Una altra comptabilitat manuscrita es queda guanyant polseta a les gavetes. Per acabar fent una cosa o altra amb sentit i ajust formal s’ha d’escriure molt, deia Pla. Munts de serradures a l’ atelier  dels vols solitaris. A vegades, pels aspres lapidaris hivernals, les serradures fins escalfen.

Peça de Quim Monzó a “La Vanguardia”, que és un “articonte” a costa d’unes suposades sessions psiquiàtriques (autoficció universal). Monzó dóna els contes nous en les seues col·laboracions a la premsa. Diu que no edita noves col·leccions contistes, deu anys de silenci editorial, pels estralls que li fa la pirateria digital. El cas és que entre les racions articulistes apareix el seu pols narrador freqüentment. La idea d’escriptor en el periòdic, paper distint al del redactor o l’especialista, es va esfumant, però QM representa encara un dels rastres més visibles de l’espècie en vies d’extinció.

La sortida d’habitud, marca d’aigua rutinària amb decorats canviants: avui, un sol feble i el mestral. A correus, ben atès per una dependenta que fa l’efecte que ha superat amb voluntat de ferro certs desajustos logopèdics i que em tracta de vós. A l’estanc, la timidesa, que és respecte, de l’estanquera juvenil, que no em parla de vós. Compro lluç a la botiga de congelats. De quina mar el deuen portar?

Treballant en arxius en retornar a la taula d’estudiant del meu transparent racó monacal. Escoltada una mica la ràdio electritzada de l’actualitat convulsa. L’he d’apagar perquè em desconcentra i fins m’angoixa amb tanta impotència davant tanta injustícia.

La mort del crític literari Harold Bloom en les pàgines culturals. El seu cànon universal peca una mica d’anglocentrisme, però ajudà a sacsejar els brous de pergamins i els criteris –tan conservadors, la majoria. Amb un seu profús estudi de l’obra de Shakespeare hem passat hores lectores d’innegables nutrients. En no tenir biografia contrastada, el bard d’Avon deixa molt camp per córrer fruint límpidament dels textos. Bloom sabia que existia la nostra literatura, i escrivia d’Espriu, de Riba o Rodoreda consideracions perspicaces. Qui és el crític que fa l’escrutini del crític –i de tothom-? L’incansable oblit, és clar.

Birbada de bancals arredossats. Llegint a la punta de migdia. Peix al forn per dinar. L’hora agitada catalana fa emergir al sol d’octubre les contradiccions entre les forces sobiranistes. Els manuals històrics ensenyen que, en moments d’emergència, calen governs de concentració amb acords bàsics, però el més calent és a l’aigüera i els interessos partidistes volen fer surf per damunt el temporal. El resultat és el més previsible.

Becaina prou assossegada. El cafè de navegants de la represa. Molts actes culturals i espectacles suspesos o ajornats pel moment polític. Tot i que hi ha vanitats granítiques que persisteixen en mantenir el banderí aixecat, tot i les carreteres tallades i les dialèctiques irades.

El recés per fer la passejada pel parc. Les maniobres amfíbies d’unes colles d’ànecs. Una gavina pescaire, que en la riba d’un dels canals es mou amb sigil quasi felí i pesca un esquitxets platejats. La tardoral claror vellutada es repenja enramada en l’adust emparrat dels vells oms.  Comprat el berenar i tornada a la faena. Les constants desatencions i els cops baixos de personatges penosos no em desajusten el nord de la brúixola. El meu ofici és de soledats treballades i no de fanfàrries de socialitzada hipòcrita.

Remirats materials d’Ángel Crespo, magnífic poeta, assagista de la cultura excepcional, traductor formidable, i defensor il·lustrat de llengües amenaçades. Crec que el poeta dorm al cementeri de Calaceit, vila on, tocant de la seua muller, la també escriptora, professora i traductora,Pilar Gómez Bedate,  d’uns quants escriptors més i pintors que hi passaven temporades, obraren un miratge d’altes complicitats en els anys seixanta i setanta. S’han fet esforçats intents matarranyencs per recordar bé aquella etapa i incardinar-la en els cartipassos dels valors afegits, però no han trobat els contraforts mínims de les administracions per posar-ho dempeus. Hi ha seductors patrimonis bruixots que no computen gens en l’elemental  indiferència de tants gestors de les nostres contrades.

Llegint a la nit i seguint l’actualitat convulsa. S’enlairen fumaroles estranyes quan ja són desconvocades les manifestacions pacífiques. Dispositius de gests  provocadors en els del monopoli de la violència. Els hi ha de quadrar el relat que volen. Tot molt previsible. La forta sensació de que l’encabritat cavall d’Espartero renilla pels carrers.

 

Dimecres, 16 d’octubre

Quien no descubre el mundo todos los días no lo ha visto nunca.

Ángel Crespo

Alçat a un quart de vuit. Segueixen les protestes ciutadanes per la sentència del Suprem, ara ja del tot criminalitzades pels aldarulls incendiaris d’uns grupuscles de filiació incerta, que semblen voler malmetre l’eina més eficaç durant tants anys, el pacifisme actiu. El context de campanya electoral augmenta les gasolines dialèctiques irresponsables. Per molta repressió que recepten el problema persisteix, ve de molt lluny, per no reconèixer com a subjecte polític una nació mil·lenària. Cap proposta d’allò que en deien l’encaix. Volen la rendició agenollada de la colònia. Tot i el vendaval, que va per a llarg, pel que sembla, un any o altre caldrà una taula de negociació. Als equips electorals no els hi van gens bé les emergències exigents.

Gestions tortosines. No trobem cap tall a la carretera. En enllestir, cafè a la plaça del Mercat, assolellada i plena de transeünts calmosos. Amb el riu a tocant i un estol de coloms fent la diagonal pidolaire, s’aproxima l’estampa discretament animada a un racó venecià. Un centenar d’estudiants es manifestes pel pont del ferrocarril. Un parell de guàrdies urbans vigilen la declaradament festívola marxa, es veu alguna estelada voleiant, entonen la sabuda cantarella sincopada de que “els carrers seran sempre nostres”.  En la tornada, una retenció de trànsit amb pas alternatiu dels carrils del Mossos, per la pana d’un vehicle. Llum melosa sobre els camps, escata de blavors metalitzades en el canal de reg. La despreocupada lliscada dels brolls naturals pels drames humans.

Mirats arxius en ser a l’escriptori. Diferint les actualitzacions del tens clima polític. Cantata de Bach per temperar el clavicordi del sistema nerviós. Escrits uns versos més o menys urgents, evitant la temptació del pur pamflet.

Llegint a migdia. Tast de rovellons per dinar –sublims memòries de boscatges desconeguts. Les notícies: les diverses marxes a peu cap a Barcelona des de diversos punts com Tàrrega, Vic o Tarragona. Romeria cap a l’incert, clarament transversal, vigilada i embrutada pels diversos agents de la repressió. Qualsevol cosa pot ser sedició, segons la sentència sabuda el dilluns. El govern de la Generalitat, encadenat a les seues contradiccions. Declaració del parlament britànic amonestant seriosament les pràctiques de l’estat Espanyol. La rebullida ciutadana, que torna a prendre la iniciativa, és del més notori que fa la societat civil a Europa ara mateix.

Passejada curta i ràpida pel parc, saludats els ànecs, assaborint l’amistat de la llum. Més faena en retornar a la soledat escripturària. Un ull als teletips de la batalla informativa. Infame tancament de files dels mitjans espanyols –que fa molt que dura-. Periodisme amb raons d’estat. Mentides oficialitzades en “mantres” que recorden totes les propagandes històriques de l’autoritarisme. Moments cantelluts, amb la campanya electoral, que dóna corda a declaracions d’una irresponsabilitat desesmant. Bajanes incendiaries que freguen la indigència intel·lectual.

Llegint a la nit. Meditacions sobre ormells de la poètica. Seguint les informacions. Més aldarulls, en augment de gravetat, en diverses ciutats catalanes. Càrregues policials també a Madrid, desaforades, contra els pensionistes manifestant-se i els qui denuncien la sentència del TS. Hi ha un Madrid que no s’empassa les doctrines oficials. Les flames de les barricades que apareixen quan s’ha desconvocat la manifestació pacífica, ¿a qui beneficien? En compareixença massa tardana, el president Torra parla d’infiltrats i provocadors. El cas és que l’estat té el relat en el punt on el volia. Sense cap violència durant anys, els líders socials, que tothora vigilaven que no es produïren episodis com els que hem vist en les darreres nits, són a la garjola, i la llufa de violentes a unes mobilitzacions de conducta cívica, ja era penjada de fa temps –i amb timbrat de severitat jurídica. Escenari complex, hora convulsa. Ja tardaven en esclatar incidents desdient la principal força dels moviments cívics, la desobediència pacífica.

 

Ben empaquetat en un guió congruent,

amb l’adient banda sonora subratllant

en el precís minutatge del setinat diferit

els agrada el Maig del 68

i la resta de cromos envernissats

que els justifiquen el desguàs

de l’apàtic sèrum en la dolça derrota

amb triennis i butaca anatòmica,

amb sol d’octubres dissecats

en l’entallada pàgina escapolida

-ni massa crua ni massa calcinada-,

en l’ el·lipsi  del gintònic vespertí

i la pèrgola ansiolítica

de les tèbies neutralitats absolutòries.

 

Dijous, 17 d’octubre         

Alçat a les vuit. Dormida amb clarobscurs tenebristes, segurament per les  imatges i informacions empassades anit. Una ombra de mal de cap. L’horitzontal silenci del barri. Em menjo un tigre i un elefant per desdejunar: els dibuixos de les galetes alemanyes comprades a l’oferta del supermercat del barri.

Llegida una entrevista a César Aira, un esperit lliure amb utillatges literaris de primer ordre. Fa la contra editant en segells petits i independents sempre que pot, que és quasi sempre.

L’intermezzo de la “Cavalleria rusticana” de Mascagni apareix a la gramola com a metàfora de vés a saber què.

Ni “nación de naciones”, ni la “conllevancia” orteguiana, ni res llunyanament semblant a cap proposta en positiu voleia per l’horitzó immediat. Qüestionat per diversos flancs, el règim del 78 es defensa reiterant fórmules que són gravades al seu ADN històric.

A la tabaqueria. La lliscant normalitat als carrers. Un solet d’acaronada maternal. Paga la pena parar-lo uns instants, provant de no pensar en res, deixant que les espessors tòxiques regalimen.  Em passen dos coloms per damunt del cap, crec que festejant, segons sentència eterna i universal dels dictats biologics; l’atzar fa que no em coronen d’excrementici romanticisme columbòfil.

Treballant amb arxius, provant de no perdre la concentració. Els espasmes de l’actualitat es succeeixen acceleradament. Llegint a migdia. Olleta de fideus, amb brou de vedella, patates i rovellons per ben dinar. Les notícies: una Tv3 atemorida, autocensurant-se. Sesta plàcida, com per perllongar-la i marcar-se un Onetti. Escrivint, corregint, apuntant idees. S’ennuvola al tardet. La sortida per comprar el berenar, sense ganes de visitar els ànecs del parc.

Llegint i seguint l’actualitat a la nit. Mos frugal per sopar. Mitjans espanyols presentant salvatges grups neonazis pels carrers de Barcelona com a “constitucionalistes”. Ui, sí, dret constitucional amb salutacions a la romana. També, maniobres i operatius policials molt estranys, filmats i fotografiats, amb unes càrregues de guant de vellut per a uns i unes altres desbocades. Tot s’hi val. Menys asseure’s a negociar, és clar.

 

Divendres, 18 d’octubre

Vaga d’autònom. Trastorn dissociatiu suportable.

Feta una mica la peresa. Acollit als consols de la bellesa bachiana i altres realitzacions on la humanitat es salva.

Llegint. Fent una cura de sol al pati. Olleta i croquetes per dinar. Van arribant les diverses columnes de la “Marxa per la llibertat” a Barcelona. Una multitud. El seguiment de la vaga general, tan alt o més que el del 3 d’octubre de fa dos anys. Els mitjans internacionals ho destaquen, els espanyols ho amaguen. El líders han decebut, però una gentada camina determinada. A la judicatura de Bèlgica, llibertat per al president Puigdemont davant la nova euroordre emesa pel jutge Llarena. Les minories derrotades, que diu el president en funcions d’Espanya, presenten una vitalitat notòria. Persisteixen les pràctiques policials desaforades, i en el flanc judicial ordenen tancar pàgines web: allò propi d’una democràcia consolidada, lògicament.

 

Dissabte, 19 d’ octubre

Alçat a les vuit. Ha quedat exposat del tot el que dormitava a sota la catifa del règim del 78. Sota les llambordes no hi ha la platja, sinó clavegueram amb tot de rèptils desaforats. Policies colonials i altres ingrates receptes que no feien cap falta. El bassal de porqueria franquista és ennuegant. Però la dignitat ha neutralitzat la por.

Provant de refugiar-me en la bellesa que no és decorativa i neutral (un luxe dels neutrals, cantava Paco Ibáñez al poeta Gabriel Celaya).

Conversa de resistència magolades amb un amic cantautor sobre les moltes trampes que circulen per les rebotigues dites culturals, fins vestides de bon rotllo en un teatret vomitiu, de les voltes.

No tot és silenci (covard? Còmplice?) amb la sonsònia del “a por ellos” a les Espanyes. Apareguts tres o quatre articles lúcids de professors i escriptors de bona substància analítica de com s’ha arribat on hem arribat. I també han sovintejat les manifestacions solidàries arreu amb la situació catalana, fins a la mateixa Puerta del Sol. Totes les pantallades de propaganda manipuladora dels mitjans del règim no han embotat tots els cervells. Ara, arreu, actuacions ni professionals, ni democràtiques, d’unes policies delirades d’ira. La jugada de tafur irresponsable de Pedro Sánchez anant a unes altres eleccions, que li poden anar més malament del que els seus càlculs li indiquen, és un dels darrers despropòsits en l’allau de despropòsits i mala llet des de la segada de l’Estatut català per una judicatura parcial (articulats idèntics foren aprovats sense inconvenient en estatuts com l’andalús.

En els darrers dies, amb sinistres roses de foc enceses en el revers de tantes mobilitzacions d’ampli espectre cívic, Jordi Galves ha donat uns grapat d’articles de bona prosa i aguda lucidesa. El seu nodrit bagatge cultural li fa trobar les betes seculars d’on provenen tantes coses que rebullen en les ansietats d’una generació de molt incert futur que ja no aguanta més contemporitzacions i abdicacions amb sistema de gàbies permanents.

Migdia intentant l’asserenada. Burxen tot d’interrogants urgents pels budells, i el budells pensen malament.

Més mobilitzacions. Maniobres policials que semblen pures provocacions davant manifestants asseguts i pacífics. El president espanyol en (dis)funcions, que no li agafa el telèfon al de la Generalitat (aroma de gran estadista). Un conseller i un ministre de l’interior fent el relat parcial del que es va vivint a tants carrers i places catalanes. El ministre amenaça amb el codi penal i de mala gana se’n recorda, després de la hiperbòlica lloa a les policies i la GC, dels manifestants ferits. Tot arriba a uns graus d’obscenitat fangosa que convida a perbocar.

 

La malenconia, aqueix fervor decaigut.

Andrée Gide

 

Diumenge, 20 d’ octubre

Alçat a les nou. Convenient descansada per les feines del duet. Gatzara expansiva dels ocells patiers. Cel gris i ruixims intermitents. Les maniobres domèstiques: cafè revifant, llegint i escrivint.

Content d’anar apartant-me de situacions fictícies i confetis cretins, que ballen els nanos per circuits on hauria d’alenar el pensament de veus ben equipades –que són foragitades per quallar uns nivells cofois i ineptes de pueril festival de fi de curs-. En els darrers anys m’he desempallegat d’un fotimer d’adherències empobridores. Tot el que no siga tractar amb propostes de seriós to professionalitzat, de les que aporten i acompanyen bé, és una pèrdua de temps i energies que començo a no poder permetre’m.

El nivell d’empanades mentals en les anàlisis polítiques que circulen per xarxes i papers, tret d’unes escasses i inoïdes excepcions, ensenyen el nivell del personal –que no llegeix absolutament res potable i s’empassa tota la propaganda-. Entren ganes d’abraçar l’anacoretisme. No tenim remei. Anem de dret cap al desastre més criminal i estúpid.

Patates i tall per dinar. Les notícies, molts aspectes inquietants. El govern en funcions amb argument de dreta extrema, amb, entre altres penyores, l’arranada de presumpcions d’innocència. Potser fins perdran les eleccions , les quartes en quatre anys, la pura estabilitat. Manifestants pacífics apallissats, detencions “ad libitum”, amb comanda de la fiscalia de l’estat de decretar quantes més presons preventives millor (jutges ben creguts amb les noves jurisprudències de l’enemic), i més gasolina al foc des d’una jeia de ferum dictatorial.

Cap a La Lira, per tocar en el ball benèfic de la lliga comarcal contra el càncer. El muntatge complet, amb les llums i l’emissora del micròfon sense fils per als parlaments i la rifa que fan. Els habituals ballets histèrics de l’organització, majoria de senyores sèniors. Sala plena. Fem una molt bona actuació, la pista a vessar en tots els números. Ambient d’envelat de festa major. A les onze s’ha acabat tot. Mos casolà. Cames carregades, lumbars queixoses. Sense esma de llegir ni una pàgina.

 

No saben de què parlen, i no callen. Desintonitzar-los a temps és la cura.

 

De pronto el templo es un circo y la luz un tambor.

Alejandra Pizarnik

 

La ignorància porta a la por, la por porta a l ‘odi i l’ odi porta a la violència. Aquesta és l ‘ equació.

Averrois

 

(Salm esberlat)

L’opac cortinatge nega el lent carrusel del bosc.

Els tigres de la golfa semblen inquiets, mouen fressa de presagis.

Petxines alineades – minúcies de déus ajornats – al mantell de l’espera.

La navalla del furtiu parteix una pera i s’entreté amb la ferida simetria.

L’opac cortinatge remuga la doctrina de la flamarada solar rere seu.

El quartet de cambra del no-res frega els arquets a compàs

de la fimbrada del blat llunyà.

L’esparver decidit travessa la pàgina que no faré.

Els bruixots del guinyol temen potser el llop malferit de derrotes.

L’espiral de guix en el pissarrí pacient indica el sentit i la direcció.

L’àngel etern s’arranca les ales pel vol gronxat d’una cereal trapezista.

L’opac cortinatge engoleix la innocència sense objecte.

El lampista es retarda i la corbata de setí del vell dandi no es prou torniquet per a l’hemorràgia femoral de la matèria de les esperances.

Persistents moviments d’arena arcana escamotegen el diamant de tots, de ningú.

 

Dilluns, 21 d’ octubre

Alçat a les vuit. Ombra de mal de cap, surant gasa moradenca entre temples. He somniat una escena gallega, amb una senyora explicant rondalles en una saleta càlida, amb una taula redona amb faldons, on apareixia Cunqueiro contrapuntant les contalles amb aportacions voleiants i tastàvem aiguardents de belles deformades. Sorpreses de les calaixeres oníriques, en aquest cas enriolades, amables.

La mica de discreta socialitzada d’ahir, cortesies vulgars, en la gernació del ball benèfic, circulant pels segons plànols amb tènue petja fantasmal, refugiat al camerino tristoi tot pipant un cigarret, xarrupant un refresc. Enganxades al cos i l’esperit les formes del solitari.

Un cop més quedo apartat de propostes que he contribuït, tant com he pogut, esmerçant vinga hores de vol i gestions, a que tinguen contingut i empremta defugint complexos i complaences estèrils. Però, qui les domina vol que quede tot en una superficialitat de figurada i aparença insubstancial. Qui no està no fa falta. En altres menesters  em penso centrar, ja sense concessions a florilegis fútils de jocs florals decoratius. Contemporitzar amb diletants al final sempre em dóna el mateix resultat. És hora d’aprendre’n la lliçó i no errar-se més. On no trobes cap aportació, cap aprenentatge; on hages d’anar encorbat per harmonitzar amb arrossegades de subsòl, la pèrdua és massa cara.

Tendal gris i fresca picant. L’eclecticisme en la tria de les penyores, mitjons hivernals, jersei estiuenc, rebequeta de jubilat ajornat. El record de la calorada passada als darrers “bolos” encara proposa la sufocada, o potser són rampells de l’andropausa –sobretot la metafísica-. A l’estanc, sense desfer l’espessor. Un cotxe n’avança un altre, en carreu urbà, a velocitat d’autopista, a punt d’envestir dos transeünts en un pas de vianants. Els pactes de convivència es van tornant camps de mines amb una deixatada superpoblació d’oligofrènies agressives.

Llegint a migdia, la calma. El sol obre escletxa en la nuvolada grisa. Els daurats aquosos en el besllum quiet. Bullit de verdura per dinar. En les notícies, entre altres desastres, un sondeig que confirma la sensació de que el PSOE perdrà suports i l’espectre de la dreta més dura pot sumar i formar govern. En els missatges, via premsa, que Pedro Sánchez tramet al president de la Generalitat, el mateix to que ens les negociacions amb Unidas Podemos per no voler formar cap govern de coalició: “deixeu de ser el que sou i en parlem”. Enfilats cap a la tempesta perfecta.

Treballant a la tarda anant d’un arxiu a un altre. Remirant poemes i contes de Raymond Carver en un recés. No recordava haver traduït uns poemes seus, però la màquinaria enxarxada m’ho refresca. Passejada pel parc al tardet. Mirant el lliscar eficaç dels palmípedes pels canalets, penso en les barcasses amb rodes de la navegació fluvial i en com moltes solucions d’enginyeria provenen de mirar atentament els mecanismes de la natura. Es torna a enteranyinar i la temperatura ha baixat significativament.

Llegint a la nit i seguint l’actualitat. Han cessat els aldarulls a Catalunya després de les manifestacions cíviques. Es veu que, com al migdia de l’un d’octubre del 2017, s’ha produït una telefonada des d’Europa i les actuacions policials “pro-actives” s’han acabat (on no hi són els del “monopoli de la força”, capaços de carregar contra gent asseguda, entre altres brutalitats que han quedat documentades, no hi ha disturbis. El president del “gobierno” ha girat visita “als seus” a Barcelona, negant-se al reunir-se amb el president de la Generalitat, oblidant.se de visitar els ferits que no són “dels seus”, Mossos inclosos, rebent cridòria fins del personal sanitari de l’Hospital de Sant Pau (subversives bates blanques que li demanaven que “parle”, que “dialogue”) Amb un càlcul tan irresponsable es guanyen vots a la resta de l’estat. El períodes electorals desactiven els estadistes, que a vegades fins es presenten com a federalistes.

 

Ningú és prou a resguard de les simplificacions grosseres.

 

La força més potent: no tenir res a perdre.

 

No hi ha fariseisme net.

 

 

Campanya pels drets lingüístics