Home > Cultura > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

IgualEliseuOctubre2019Dimarts, 22 d’octubre

Plou amb compàs de mig temps. El vals violaci dels llenguatges i les fantasmagories. Pluja bona, promesa d’assaonada. Més o menys despert a les vuit. És la vigília una concessió interessada del somni?

Tramesa aquesta col·laboració. Work in progress, caravana d’esborranys i temptejos, dipòsit d’erosions temporals i estampats en rúbrica d’aigua.

El pardalam que m’acompanya, arraulit i callat. Els ions hipotensors de la celístia rúfola. Músiques antigues, joves per sempre en el brou temperat, posant esperit a la grisor desarmant. Amb el paraigües, remugant-ne una de Brassens sobre els aixoplucs compartits sota l’estri, a l’estanc. Ruixim parisenc amb extensió dialectal entre edificis lletjos. Els ulls bruns de la dependenta, amb un tel de son per escurar. Treballant en una carpeta en tornar. Escriure, ofici de pobres, avisava el mestre agrocosmopolita.

Pels tirabuixons paranoics circula que a l’exèrcit hi ha remor de sabres; quina novetat. Entre els armasons que no han transicionat, els uniformats i les togues de les cúpules.

Revisitant l’univers de Georges Perec. Emprava cites senceres d’altres autors en els seu collages, per, a partir de la troballa, anar a un altre lloc o canviar el punt de vista. Un tipus admirable, un juganer seriós, com ha de ser: el que no ha de fer mai un humorista és riure el propis acudits, i menys quan els està aixecant en les entreteles del mateix l’instant.

Arròs, col i fesols, sense el tros de baldana que es pot afegir a la recepta. Cullera i plat fondo. Qui perd els orígens… S’ha entaulat la tempesta amb llamps i trons. Les notícies: la mediocritat dels titelles de l’Ibex 35 és inenarrable. Sesta sentint ploure, pau senzilla i eterna. Cafè i mirant i organitzant materials. Llegeixo quan em canso. Aprofito una treva de l ‘aiguat –amb llevantada a la mar- per estirar les cames i comprar. Una cinta policial talla el pas en un tram del passeig Tarradellas, perquè sembla que un llamp ha tocat un dels arbres, que té una fenedura traumàtica i ha quedat amb tot el brancatge i el tronc ennegrit.

Agradosa jornada de baixa intensitat, idònia per ajornar els requeriments dels xantatges blans, i els més cantelluts, de cada dia.

 

Se confirma que, como decía Monterroso, los libros tienen su propia suerte, sus propios hados, su propio destino. Una vez escrito –y mejor si publicado, pero aun esto no es imprescindible- nadie sabe qué va a ocurrir con tu libro.

Enrique Vila-Matas

 

Dimecres, 23 d’octubre

Xàfecs forts en les darreres hores. Mig país amb problemes, dos morts i alguns desapareguts. La natura amorra tenaçment tantes supèrbies inconscients.  Rieres sobreeixides i altres visions cícliques, amb la malfiança de si van accentuades per les grapejades brutes en les rodes ambientals i les desídies administratives.

Reunió matinera amb l’actriu Maria Pons, a la cafeteria del parc dels Xiribecs. Un sol tímid emmarcat de nuvolades perleja mobiliari i arbrat. Els ànecs han colonitzar un toll format en un plafó de gespa: tot és canal en la mullena. En un racó del llac central una rotllana de senyores sèniors fa exercicis de gimnàstica alentida, guiades per un monitor animós: semblen gests d’articulacions d’inspiració oriental. El vapor de la gespa i l’arbrat ben regat convida a creure en l’universal dret a unes llenques d’innocència. MP agombola destresa i talent en diverses disciplines teatrals i plàstiques. En altres contextos navegaria sense la colla d’obstacles que hi ha pels nostres envelats infestats de diletants rebentaires. Cafè i conversa, llepant-nos les ferides del dur ofici d’anar passant la maroma en el sector cultural, cada dia més prescindible en les dinàmiques sistèmiques, i més quan intentes portar-li el contrapàs als prestigis plastificats dels aparadors epidèrmics. I, també, preparant-nos la bena per a les previsibles deslleialtats i decepcions amb propostes que hem empentat, però que troben la frenada negligent de qui ni les comprèn ni les necessita. S’afegeix que som elements sospitosos, els irregulars lliures, en la malfiança dels sectarismes de partit. Per al poc que ens atansem a les administracions i els seus gestors, encara es massa. En més airejats meandres laterals hem comentat les aventures estètiques de referents que ens acompanyen.

Treballant en les carpetes obretes en ser-hi novament a l’escriptori. M’arriben invitacions per fer número en nous muntatges ridículs (hi ha qui no es cansa mai.) Ni contesto. Molt fatigat de foteses estèrils amb les què ja no vull ni puc contemporitzar. Hi ha qui fa negociet de la gola figurant dels vanitosos, però els vanitosos ni s’adonen –o tant els hi fot, perquè viuen d’una altra feina-.

Visitant el llegat narratiu i de pensament d’Enrique Anderson Imbert, nom refrescat pels bons oficis d’afinat pouador d’heterodòxies de l’amic Josep Conill. En alguns dels seus contes trobo angles de visió i resolucions tècniques acostades a l’esperit de molts dels relats de “Circ de puces” i altres artefactes més o menys portàtils. Trobar esperits afins que ens han precedit en la incerta processó conforta cosa de no dir.

El sol tímid no aguanta i torna la grisalla a migdia. En les notícies, o, millor dit, en el que se’ns retria en el repertori noticiari, la tornada a la discreció, i fins a l’absència, de les policies en les protestes catalanes i la immediata desaparició dels disturbis. Una ordre o altra s’ha donat, però no sabem qui l’ha aconsellada.

Els desastres del temporal, que presenta característiques clàssiques, però amb freqüències i intensitats potser derivades de l’emergència climàtica. Darrera la càlida bonhomia de l’higròmetre amb el fraret se’ns encenen els pilots apocalíptics. Que el cel no es desplome sobre les nostres testes: al final resulta que els tebeos donaven la recepta precisa de la fragilitat que som.

Sesta d’elemental placidesa. Llegint i escrivint a la tarda. Músiques en carrusel eclèctic per companyia. Llegint a la nit i seguint l’actualitat.

 

Què somnien els vagons abandonats en el tram de via morta d’una estació polsosa?

 

Triomfa la ignorància i ens lideren uns pocavergonyes.

Amin Maalouf.

 

En la seua arrel la compassió té grenyes narcisistes. Em penso que Freud – o era Canetti?- deia quelcom semblant.

 

Un diario está hecho de pequeños rastros, situaciones aisladas, nada espectaculares, un desequilibrio narrativo por el cual no parecen existir tiempos muertos.

Ricardo Piglia

 

Fer una república nova però mantenir  la lleialtat agenollada a un sistema despietat. La gent jove els ha vist el plomall a molts dels que se suposa que estan per la jugada.

 

L’artífex és aquell capaç de fer de la seua llengua materna una llengua estrangera.

James Joyce

 

Molts dels que sempre van rondinant van morts de por. Un estadi que deu conduir a una ulcerada estomacal –o espiritual. Si apareixen elements que fan perillar la seua mitjania confortable, reaccionen, perquè reaccionaris són, al capdavall.

 

En els tractes amb la bellesa i els seus dolors aparellats, els artistes que s’ho valen han sigut “queer”, de molts segles abans del penúltim etiquetatge grimpador.

 

En certs contextos, el nostre, sense anar més lluny, l’insòlit sol portar fetor de masmorra (un desgràcia gran).

 

A alguns redactors de mentides oficials els haurien d’apuntar a un curset o altre de narrativa, per perfeccionar l’aparença de versemblança, que és el més eficient en els terrenys de la ficció.

 

Hi ha qui té estil fins en la desesperança.

 

El remat perfecte dels relats inacabats –va entendre potser que la vida no en fa de finals relligants- de Kafka és la seua voluntat –traïda- de destruir tota al seua obra.

 

Es pensen que et castiguen, però et fan un favor. Les lògiques dels ximplets pretensiosos no enetenen perquè et distancies dels seus empobridors festivals endogàmics. Ni que escriure és ofici solitari, no exercit en rabera, han arribat a entendre, que ja és entendre poc.

 

Quan fas la columna regular, sempre en tens tres o quatre en la gaveta, per si passa alguna cosa que t’impedeix poder-la fer. Són les més difícils de fer, perquè han de ser intemporals, a prova de les claus dels atzars de l’actualitat on acaben inserides. De moment m’he lliurat d’aqueixa exigència que t’acaba fent vore les realitats en forma d’article.

 

Per no molestar, per no destarotar, quan l’empenyeren a l’abisme es va contenir l’instint de desplegar les ales. Sobrevisqué, refugiat en una cova de la fondalada, fins als cent-vint anys, callant en llatí i en grec.

 

Dijous, 24 d’octubre

El crepuscle invers a dos quarts de nou. La fresca coent de la finestra ventilant. La revolada cantaire dels pardals del niu veí. L’abstracció d’un violí pessigat, enfilat des de la gramola casolana, estén la borrassa de la possibilitat de la innocència sobre la terra encara humida.

La pregonada pel trasllat de les despulles embalsamades del dictador del seu faraònic mausoleu de grisalla tètrica, indret del dolor de tanta mà d’obra que contribuí forçadament a aixecar-lo. Ara caldria potser treure els ossos de tants soterrats republicans que anaren al farcit del mausoleu, però res, l’afer va per llarg, perquè l’operació d’avui és màrqueting electoral i ho deixa tot a mitges. El que caldria també extirpar dels molls hegemònics –la Castella dominant i intractable-, de les institucions, és el vivíssim llegat del règim, però això no passarà, hi ha trampes en del “statu quo” per a molt de temps. Fa uns mesos es concedia el ducat de Franco a una descendent del sanguinari, però ara ofereixen el xou televisats de l’exhumació. Tots contents deuen pensar, perquè es pensen que som tots idiotes.

Una tarotista assegurant que era filla de qui era estèril. L’embalsamat podent fer una ullada en temps futur a la cúpula geodèsica de la seua teatral  darrera botiga surrealista. La prova de l’ADN, que havia comentat i pintat tantes vegades amb tot de recreacions deixatades, que confirmaria la impossible paternitat. Com a exhumació, la de Dalí, per ordre d’una jutgessa potser atacada de surrealisme, va tenir molt més interès.

Per unes xambes i altres, alineacions dels algorismes, m’arriben diversos retorns de lectores, sobretot lectores –elles llegeixen molt més, ja ho sabem-. Alguna fins i tot arriba a l’escumall de la hipèrbole. L’amistat de desconegudes que veuen sortir el sol de parsimònia tardoral des del balcons balears, o empordanesos, de la Vall d’Albaida, o des del barri de Gràcia. Sense emparrar-se en contorsionismes inconvenients no es pot negar que és agradable acompanyar algú o altre amb els mots cuits a foc lent en la soledat sonora. Em fa l’efecte que els dijous són més propicis per rebre aquesta mena de regals.

La sortida al carrer, pragmatisme de baixa intensitat des dels manuals dels desendreçats crònics. Frecs d’ofici, displicència tonificant, d’una tramuntana mesurada. La claror tèbia, l’oval pastorívol del rostre de l’estanquera jove. Les picaresques de la droga i la prostitució prenent-se el cafè amb llet en els xamfrans de l’aparença anodina. No hi ha res que siga excessivament humà, replicava un lúcid barbat al pare de Zaratustra. El que no significa que tot allò humà siga plenament de la nostra incumbència.

Migdia benvolent. Les imatges de l’exhumació del tirà. L’operació els ha quedat amb remarca d’honors d’estat, com era prou previsible. Les reparacions per a les víctimes del règim feixista poden esperar –tot en ordre-.

Treballant materials a la tarda, el telar de la disciplina, amb l’intermedi d’una passejada per engreixar els engranatges de les cames. Provant de reblanir un cert nus d’estressada i ràbia, combustibles que engendren el desficaci que enterboleix el pensament.

Llegint a la nit i seguint l’actualitat, que avui ensenya postals reculades en un blanc i negre envernissat en sèpia.

 

Amb més o menys traça, atenuant o agreujant, la nostàlgia sempre ficciona.

 

Divendres, 25 d’octubre

Adquirim el costum de viure abans que la de pensar.

Albert Camus (“El mite de Sísif”)

 

Maniobres de la nació zombi a dos quarts de vuit. Dormida potable, sense megalomanies en pedra sinistra en la calaixera onírica, degotada a dojo en moltes imatges d’ahir.

Piulades conversacionals en el niu ocellaire de la paret fumada del racó sud de pati. Les oceanografies amb polps i cavallets de mar en el baf prim de les rajoles de la cuina, quan puja el cafè, quan s’enrama la claror lletosa en l’hora seràfica.

La mort del sociolingüista Rafel L. Ninyoles, home savi i discret. Els seus estudis emmarcaven ajustadament el que podríem ser en el concert del món, en cas d’arribar a superar els interessos que mantenen sucursalistes i agenollats tants manegadors de la cosa pública. Denunciant lúcid dels artificials conflictes lingüístics, animats per qui voldria morta la nostra llengua.

Aplicat en la passamaneria de l’adjectiu i les volutes de la imatgeria. Cremant les hores que ens cremen. Migdia calm. Sopa i peix al forn per dinar. Sesta tardoral –mel als alambins-. Llegint i escrivint. Passeig pel parc, contemplant les maniobres sedants dels palmípedes als canals, amb varietat de colors als plomalls i els becs. La cadència de la llum daurada en la rosassa informe dels reflexos aquosos. Porto sota l’aixella un llibre de Georges Perec. L’obro a l’atzar i, com pressentia, apareix esmentat un ànec. El déus juguen a daus?

Massacres de civils a Síria que no computen en els principals repertoris informatius. Morts als carrers de Xile en les protestes de la fam. Les distintes mesures per a realitats semblants d’opinants professionals i intel·lectuals d’aparador, dels que no guarden de fa temps uns silencis ensordidors, que es volen equidistants. Molts dies, la majoria, contenir la nàusea amb tanta banalització i indiferència pel cúmul de perversions i estralls que atempten contra la dignitat de la vida humana, és impossible.

Més artesania sobre un arxiu. La nit s’altera abruptament a quarts d’onze: telefonada de l’editor Eliseu Climent fent-me saber que he guanyat el Joan Fuster d’assaig dels premis Octubre i que demà a les deu del matí he de ser a València. Nerviosa desquadrada de plans. Comunicant als contractants de demà que ens busquen substituts per a la seua ballada –i un parell d’alteracions més d’urgència-. La forçada de màquina de tants mesos ha donat un esplèndid resultat. Accelerada nerviosa organitzant com poder ser-hi a València a primera hora.

 

En el supòsit que superés la indolència crònica, ho faria millor que ningú. Amb aqueix convenciment passava els dies.

 

Si no suma, la rectificació no és bona.

 

Quants detalls aboleix el cerebral punt de vista defensiu que per uns instants ens mostra plens de sentit i coherents.

 

Si no tenen una pila d’anys d’absència, no reconeixen cap mestre de pensament i diuen que no n’hi ha. Les coartades dels incapaços.

 

El que veuen i denuncien en l’actualitat de Xile, no ho noten a Catalunya. Porten una bena “rojigualda” als ulls, però nacionalistes ho són els altres, ells es proclamen ciutadans del món.

 

Amaguen els suïcidis per pobresa severa, no siga cas que algú opine que en realitat han estat homicidis.

 

Dissabte, 26 d’octubre

Dormida escassa i pèssima. Aixecat a les cinc de la matinada. Desdejuni i arreglats en règim de somnambulisme.

Nit tancada a la carretera, un filet bruixot de lluna, amb una prima llesca il·luminada en el redol esfumat. Poc trànsit, uns que potser tornen de festa i uns altres pocs que potser van a treballar o a l’hortet. A prop de Castelló, un temerari, potser col·locat, fa un avançament en línia continua i circula uns dos-cents metres en direcció contrària.

A València a les nou i uns minuts. Un dinàmic i eficaç negre, tocat amb gorra de beisbol, ens ajuda a aparcar a l’Albereda –li donem la merescuda propina-. Pocs transeünts en el compàs despertant, la llum endolcida. La verdura ufanosa del jardí de Vivers, amb el pont del Regne, de ressons romans, que travessem. La ciutat està bonica. Pres un cafè amb llet en una granja neta i elegant d’un xamfrà.

Al centre Octubre, del carrer Ferran. Primera felicitació efusiva de Núria Cadenes, que ha estat al jurat de narrativa. Entaulada de gent que treballa al centre, esmorzant amb alegre dedicació i conversa sense cridòries. Trobat Eliseu Climent, envellit, però enèrgic com sempre, i la seua muller, Rosa, a la barra de la cafeteria. Em demano una botelleta d’aigua per a la rasposa set del mal dormit. La corresponsal de Tv3 i un càmera em demanen per enregistrar abans de la roda de premsa que farà de concentrat acte de lliurament dels guardons. Gravem a la llibreria Fan Set un gavadal de minutatge de recurs, que, és clar, no empraran sencer.

Conversa amb els guanyadors de narrativa, Josep Colomer, i amb el de poesia, Joan Duran. Més salutacions, i  amb el jurat assagístic,  Mariona Lladonosa, Antoni Martí Monterde, Joan Safont, i la historiadora i companya de Manuel Vázquez Montalbán, Anna Sallés.

Fotògrafs de diversos mitjans en fan dotzenes de fotografies als guanyadors, reunits i individualitzades. El tel de somnolència per la mala i escassa dormida m’ instal·la una paciència indiferent a les peticions dels retratants –algunes curioses-, d’una diferida ennuvolada davant tots els ballets del muntatge.

L’acte va bé. Climent explica perquè no es fa la gala tradicional de lliurament  (queixa contra la sentència del Suprem), i fins fa una deliciosa digressió per recrear-se en el món dels Borgia. Diversos jurats comenten els llibres guardonats i els afectats diem alguna cosa més. Joan Safont defineix amb precisió els vímets que trenen “L’eternitat enamorada. He afegit quatre apunts més, en improvisada sintètica.

En enllestir ens serveixen una copa de cava a la terrassa del centre i segueixen fent-nos fotos a dojo, els mitjans presents i el personal privat amb els seus telèfons. Més salutacions i conversa de cortesia. Abans de la una prenem comiat. La caloreta de migdia. A quarts de quatre, mos casolà –fred- i migdiada d’ossada magolada. La notícia circula a velocitat alta i m’arriba l’allau de felicitacions, que vaig responent sense molat esma i amb un mal de cap més o menys suportable.

 

Diumenge, 27 d’octubre

Dormida bona, les alineacions propícies dels ossets. El canvi d’hora; seguim enquadrats a la berlinesa en comptes de Greenwich, el nostre, el que ens convindria: un sostingut despropòsit més.

Cantata bachiana a la gramola. Refilets excitats en el niu de pardals del pati. el cafè silenciós, amb rels ressons fantasmals de tot el viscut a ritme de peülla de cavall les darreres hores.

Em segueixen arribant felicitacions pels distints canals dels dispositius connectats, algunes curioses, xocants, de gent que no conec ni de lluny ni de prop. Dels amics, coneguts i saludats diria que no ha faltat ningú en el compliment. En fi, costa de creure –bombolles de miratge-. Quinze segons a la televisió i els papers, i de sobte sembla que existeixes. Sortosament, tot i l’atabalada, tinc el sedàs relativitzant convenientment tesat. També veig la notícia del lliurament en diversos mitjans i agències, totes pràcticament reproduint la nota de premsa de l’editorial i, per descomptat, amb les inevitables errades de dades curriculars que ens tornen més apòcrifs en els afegits de collita pròpia.

Dia d’incertes navegacions. Difícil retrobar la calma i la concentració per fer res de profit. Faig una planejant ullada poruga, la inseguretat permanent, a l’original de “L’eternitat enamorada”. La feinada feta és de les que corben l’espinada, i el sistema de tenir un lector crític que em coneix les traces com l’Andreu Sevilla, en un ping-pong llarg de correus amb paquets textuals, m’ha fet un servei magnífic.

Escoltant músiques variades i responent més missatges de tot color. Ja en tenia una idea aproximada de la capacitat d’esbombada mediàtica dels premis Octubre. Alguns mitjans s’emboliquen amb el guardonat de narrativa, que presentà una òpera prima, i també em fan debutant (alguns posen que debutant en assaig, cosa que tampoc és certa). Alguns lectors han posat comentaris a les cròniques que em retornen la virginitat escripturària. No passa res. Potser en cada llibre nou tornem a debutar, si més no per a alguna part del públic. Una obra com la que he fet no sol donar-se en els primers temptejos.

Feina del duet a la tarda, al cor del Delta. Si moltes vegades ric per dins del paper saludablement secundari que em toca fer en el negociet, avui encara més amb la desdoblada teatral en un ambient deliciosament decrèpit, després del viscut les darreres hores. Una de les claus de funcionar bé és tenir molt clar que els protagonistes de la jugada tothora són els qui es fan la festa ballant, que no estem fent un concert.  A Joan Safont i Anna Sallés, encuriosits per la faena de músic –que apareix reflectida en algunes entrades de “L’eternitat enamorada”, els explicava que als casals d’avis on toquen hi ha la darrera generació que té el ball com a activitat de socialitzada, que els jubilats joves ja no ballen.

 

Dilluns, 28 de octubre

Dormida bona, però curta. La llauna de l’adaptació al canvi d’horari demencial també propicia els desajustos del son. Encara m’arriben felicitacions pel premi, algunes d’artistes i escriptors que admiro de fa anys i panys; també urgències de mitjans que volen entrevistar-me, fins alguns que m’han obviat sempre. Alterada la seguida rutinària. D’afegit carregós, gestions al carrer. A les notícies, les càrregues d’incendiaris en campanya electoral, com el ministre Marlaska, que diu que la violència a Catalunya ja és superior a la del País Basc amb ETA activa i nou-cents morts a l’inventari inclement.

Havent dinat, cap a Alcanar en un cotxe de línia. Visitada la mare, emocionada, i conversa llarga, fonda i passejada amb mon germà. Els meus germans, amb la seua vocació cristiana, són un dels meus íntims orgulls. En el fons ens assemblem bastant en la manera de passar per la vida.

 

¿Hay en la vida de cada uno de nosotros una mentira fundacional, una invención remota por la que, sin dejar de ser quienes éramos, nos convertimos en quienes no éramos?”.

Juan José Millas (“La vida a ratos”).

Campanya pels drets lingüístics