Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual

Plàncton. El Bloc de Josep Igual

Grafs, pochoirs et affiches sur les murs de ParisDimarts, 5 de novembre

A les sis a l’escriptori. Avantatges de pesar figues abans de les dotze. Les nits en blanc escrivint semblen viscudes per algú altre. Trameto els materials per a aquest blog a Can Maura.

Em passen coses curioses aquests dies, contactes i propostes de gent que no sé d’on apareix. M’ho miro amb preventiva suspicàcia.

Més fresca genuïnament tardoral. Sortida a la papereria per mirar si els ha arribat “El Temps”. Aiguapoll! Potser estarà demà.

A l’estanc i novament a l’escriptori. Un airet despentinant, potser a les beceroles de l’entaulada del mestral, i un sol de temperatura típicament tardoral.

Un conegut em fa saber que ha llegit, tornant d’un viatge a Marràqueix, la novel.la “El cor cansat”, que sí, té l’extensió perfecta per ser llegida en el que tarda un vol en retornar-te a casa. En fa lectures perspicaces del que ha anat llegint meu, tot i advertir-me que no és crític (ha trobat detalls que els crítics no han vist). El llibre ja té molts anys. Ara, és clar, la faria d’una altra manera. Em demana també el text que vaig llegir en una presentació que li vaig fer i no el trobo. En el laberint d’arxius de la màquina a vegades reutilitzo documents que tenen un altre nom previ. Sé que hi és en algun lloc, tocant d’altres presentacions que m’han demanat, però no el localitzo. Les precaucions del desendreçat que sap que ho és a vegades són el pitjor remei.

Als debats televisats entre candidats espanyols no es que no es parle ni un minut de cultura, es que tampoc expliquen què en pensen fer amb el dèficit i l’endeutada, les pensions, el món laboral, la investigació, el canvi climàtic… Per ser justos, es veu que n’hi ha haver un que ho intentà.

Llegint en la placidesa del migdia. Escudella i carn d’olla per dinar. Les notícies: solidaritat, cooperació entre ramaders: una explotació afectada en l’incendi de la Terra Alta de l’estiu es va refent gràcies a ajuts i donacions de companys d’altres comarques. Altres conductes són possibles.

Sesta en bany de neutralitat tònica. Treballant en un parell de carpetes. No apareix el text de la presentació demanada pel conegut. Suposo que apareixerà quan menys m’ho espere; diria que no el vaig esborrar.

La gramola em burxa els tendrums sentimentals i em programa tota la discografia dels “Iceberg”, el grup de l’amic Max Sunyer i en Josep Mas “Kitflus”. Una malenconia activa, positiva, que anima a seguir fent coses.

Antoni Martí Monterde ha guanyat el “Ciutat de València” d’assaig, amb un dietari. El dèficit de literatura memorialística i assagista va quedant prou eixugat, entre uns i altres. Martí Monterde és un escriptor i comentarista de la literatura brillantíssim. Hem reconnectat després de moltes dècades de no tenir notícies directes, presencials, l’un de l’altre. En el lliurament dels Octubre ens vam retrobar –havia estat al jurat del Fuster d’assaig-, però amb els ballets socials de l’acte vam poder parlar poc i sense profunditat. Suposo que al voltant del nostre compartit editor d’Afers, Vicent Olmos, un dia o altre podrem esplaiar-nos més en les nostres dèries compartides. Entre les seues admirables passions, viatjar en tren i malcriar un gat negre, que el premia amb una senyorívola indiferència mentre escriu o remena els llibrots per als seus alts exercicis de literatura comparada.

En la sortida per estirar les cames trobo que els estornells colonitzen les oliveres de l’albereda d’accés al parc emetent una sumptuosa, abassegadora fanfàrria d’esclatada constel·lació sonora. Un compositor atent segur que en trauria una cosa o altra de les superposicions de piulades enèrgiques. Però, ¿qui segueix avui els bons consell d’Olivier Messiaen? Potser un oriental o altre, qui sap.

El petit ritual de visitar les aus dels canals del parc. Una xiqueta i el seu pare, uns metres  tocant d’on sóc recolzat en la barana de fusta pipant un cigarret, comencen a repartir engrunes de pa i en uns pocs segons acudeixen al reclam quatre dotzenes d’ànecs escarotats. Alguns s’erren i es planten davant meu (un d’audaç pràcticament pidola a dos pams dels meus peus, fora de l’aigua, un individu de plomatge preciós, marró, blanc i negre). De seguida s’adonen de que no sóc un ens provisor i rectifiquen. La xiqueta i el pare escampen les penques de rosegons amb equanimitat, de manera que no hi haja batusses per guanyar una bona posició davant la seua generositat de manà farinaci. Prou gent repartida pels diversos espais i la cafeteria. Molts joves amorrats a la pantalleta dels mòbils. Fa una mica de calfred vore una filera de sis joves hipnotitzats amb la llumeta de l’artefacte, aliens a l’entorn i  a la titil·lant lluna bonyeguda en creixent, acompanyada del diamant reverberant de Venus. La lluna sembla un mossegat camafeu d’ivori en l’abric blaugrisenc de l’inici del crepuscle.

Comprat el berenar. La criatura escapolida de la mare, rotundament prenyada, i que saps perfectament que farà cap, inconscientment, al lloc de pas on pot fer més nosa i fins prendre mal. I, en efecte, una reposadodora i un servidor quedem varats esperant que la mare rescate el nano somrient.

En tornar a l’escriptori segueixo buscant en va el text de la presentació del llibre de l’amic. Començo a sospesar si el vaig esborrar o se l’ha empassat un caragol d’antimatèria del disc dur. També sé que vaig fer-me una còpia en paper per llegir-la en l’acte, i, tot i que llenço pocs papers, tampoc apareix. El misteri persisteix.

Llegint a la nit. Mirat una mica el debat de candidats a Tv3. L’antiintelectualisme és un des signes de la bèstia. La candidata Arrimadas dient-li “pedant” a la candidata Laura Borràs, per citar uns versos de l’Infern de Dant, enmig d’un galliner escarotat on el principal era interceptar les intervencions de l’altre.

 

Solo se llega a ser escritor cuando se empieza a tener una relación carnal con las palabras.

José Ángel Valente

 

Dimecres, 6 de novembre

El vendaval tota la nit. Terres de predominants resolucions ventoses als conflictes atmosfèrics. Un fil de mal de cap.

Ullada a les electricitats de l’actualitat. El candidat negre de VOX per Barcelona feu un discurs racista al debat de Tv3. Si Malcom X aixequés el cap li ventaria un clatellot. Si en vorem de coses en un estat cada dia més lliurat a la pitjor passió turca.

Els periquitos senyalen el vent i fan exercicis excèntrics, sobretot la femella, Paquita, que té tirada a voler despenjar i triturar totes les joguines de la gàbia (sort que no tinc el tarannà de certs fiscals, perquè podria quedar processada per terrorisme).

Desdejuni de cafè amb llet. Sortida a repèl de la ventada. Un sol amb la primera gebrada hivernal a l’halo. Finalment ha arribat “El Temps” a la papereria propera al centre d’art. Quan em veu travessar el llindar, la senyora ja branda la revista. M’esperava, les calideses del comerç de proximitat governat amb matriarcal eficiència. Fa l’efecte que només li arriba un exemplar.

A l’estanc després, els carrers brunyits per la llima mestralera, rebot de lluentors.

Cafè casolà i mirat el reportatge que fa Xavier Aliaga dels Octubre. Com hi confiava, n’ha fet una bona síntesi essencial del que vam parlar per telèfon durant uns bons vint minuts. En unes poques ratlles cito Leopardi, Torga, Valéry, i, per descomptat, Pla i Fuster. Tota una declaració de principis o cartes cara amunt en els models d’on vinc. No hi ha el llibre sense la biblioteca i ningú surt del no-res. Ara, em penso que a “L’eternitat enamorada”, i en els altres dietaris publicats fins ara, el to propi i les dèries i interessos són ben personals, que és, per descomptat, del que es tracta.

Conversa amb l’editor Olmos. Li faig saber algunes idees que tinc per a la seua editorial, sobretot per a la col·lecció de “Literatures”, i que, és clar, ell també va barrinant. La conversa inclou una consulta a l’Alcover-Moll per una paraula, cofí, que diuen a Catarroja: estri que lligat a un pal o una canya serveix per collir figues, i que em figuro capriciosament que podria tenir certa equivalència amb els pots o cadufs per pescar polps. Jo pensava que era una panera o cistell, i de fet és com ho defineix l’Alcover-Moll, però a l’Horta es pareix més a un pot. Entre figues i llibres, un diàleg profitós –i fins divertit.

Mirats materials. Matí ben aprofitat en les elasticitats de matinar. Llenties per dinar. La comunitat científica adverteix que s’haurien de deixar de fer, però ara mateix, un grapat de coses que fem, per provar de pal·liar els revessos més bèsties de l’emergència climàtica. Però resulta que són al moll de l’os del sistema triomfal. És a dir, que ja podem donar per sabut que no es farà absolutament res d’essencial per revertir res, que cal esperar el dolors més dantescs ací i allà, que, per descomptat, patiran els més desafavorits en primera línia, però, a llarga,  tots, per molt bunqueritzats que es pensen estar.

Notícies incertes sobre CatherineDeneuve, que és ingressada per un estat de fatiga greu, segons les informacions, perquè a setanta-sis anys atenia una atapeïda agenda de compromisos professionals. Un dia la vaig vore passar per la plaça Saint-Sulpice, acompanya d’un tipus que semblava un secretari o agent, i em vaig quedar amb un pam de nas, en comprovar que era mortal i fràgil, elegantíssima, això sí, però no filla directa de la perdurable matèria dels somnis.

Primer contacte de 3i4 per iniciar el procés d’edició de “L’eternitat enamorada”. Comença la ballada amb el joc de galerades amunt i avall. Els mitjans, ja no tan nous, han facilitat molt la feina i fan guanyar temps. Costen de creure els pedregosos processos d’antany, quan calia l’original mecanografiat en paper. Una claror ensafranada envaeix la cambra escripturària mentre repasso a poc a poc l’original definitiu, que ja porta unes quantes repassades, més d’una dotzena abans de presentar-lo al premi.

M’arriba el missatge vespertí d’un lector que no conec dient-me que “gràcies pels seus escrits, que m’ajuden a tirar endavant”. Marededéusenyor, quina responsabilitat. No entenc com el que escric pot ajudar a tirar endavant a ningú, quan un mateix massa regularment no sap com anar tirant amb els atzucacs que ens assetgen. No goso demanar-li més arguments sobre el seu telegrama.

 

Escoltats els estornells d’un renc d’oliveres. Visitats els ànecs del parc (em comprenen molt bé, més encara quan me’n recordo de posar-me un rosegó de pa a la butxaca, sobretot els muts, que m’escruten amb empatia de filòsofs estoics). Donat el sègol a les gallines. Haver fet un empelt entre una rama de Perec amb una altra de Pitol, com feia l’avi amb una de presseguer i una altra de cirerer. No havent-hi trobat un text que vaig per a la presentació del llibre d’un amic (forats d’antimatèria al refotut disc dur, segur)… potser és l’hora de retirar-se dignament i dir bona nit… i bona sort.

 

Dijous, 7 de novembre

A les set ja sóc remirant l’original de “L’eternitat enamorada” per trametre’l a l’editorial.

L’aire que entra pel badall de ventilació  de la finestra de l’escriptori té tremp pirenaic. Retrobada la textura protectora del jersei obert comprat fa molts anys a Morella (les coses fetes a consciència neguen l’estafa de l’obsolescència programada).

L’al·leluia tebi del cafè amb llet de la refeta. Les notícies desesmants del món: podrir-se abans de madurar, ¿clau errada de la condició humana?

La sortida estanquera. Núvols baixos i carés hivernal. Poca gent a les terrasses, només els soferts fumadors aguanten el tipus, arraulits i enfundats en els abrics, en les taules a la intempèrie.

Més repassada d’original en tornar a l’escriptori. Migdia calmós. Novament en la repassada després d’un cafè revifant.

La sortida al parc. Avui porto pa tendre, sobrat del dinar, i a la segona engruna que llenço es produeix una nodrida assemblea general palmípeda davant meu. Un parell de collverds fins acaben als meus peus. Una activitat, mirar-me’ls, i donar-los molles de pa, si en tinc, que em relaxa. M’importa poc si resulta pueril a ulls d’un o altre dels visitants del parc (hi ha més gent que els porta manà a les bestioles). Em miro el cel capvespral, amb escumalls blaus foscs en contínuums de llum rosadenca i la lluna emmarcada entre els rencs de palmeres de la part nord del parc. Penso en la comunicació entre els arbres, mitjançant les arrels, segons estudis de botànics. Quin llenguatge codificat desconegut deu circular en la callada de sota terra… El misteri vital va acompanyat d’enigmes que mai no copsarem ni mínimament.

Compres al supermercat, begudes sense metralla alcohòlica i el berenar. Més revisió en ser al racó monacal on treballo. La monotonia productiva. Llegint a la nit. Omelette per sopar. D’hora al llit.

 

Autodestructiu? No cal forçar el que la naturalesa resol amb displicent netedat.

 

Divendres, 8 de novembre

Revisant, des de les set del matí, l’original de “L’eternitat enamorada”. Desdejuni de cafè amb llet. Més fredor ambiental, temptejos primers de mestral. Sortida a l’estanc. Contestats correus, en tornar, i més revisió fins a migdia. Conversa telefònica amb mon germà.

Arròs, col i fesols –plat nacional deltaic- per ben dinar. A les notícies: els despropòsits i abandons dels sectors alimentaris de les administracions, deixant pagesos i ramaders en mans d’uns pocs grups que dominen el sector i posen els preus a la baixa –a la baixa escanyant, exactament. En la batalla entre el mercat i els reguladors democràtics la pallissa mercadera és abassegadora. I, també, els problemes amb l’aigua potable en diverses comarques, que paren lluny de Barcelona i van acumulant desatencions i dèficits. També hi ha, no cal dir-ho, els abusos i inhibicions de companyies poc transparents.

Sesta curta –amb flassada. Més revisió de l’original. Diverses modalitats dels llenguatges jazzístics per companyia sonora vespertina.

Per teletips líquids m’assabento de que Vicent Usó ha guanyat el premi de novel·la d’Alzira. La nostra generació ha arribat a la maduresa i potser va donant els millors fruits. El felicito al seu canal enxarxat.

A les quatre, presència dels bombers i la guàrdia urbana a la cantonada, però no en trec l’entrellat de què ha passat.

Al tardet, la sortida de costum per desentumir les cames. S’entaula el mestral sense compliments. Al parc. Avui porto uns bons rosegons de pa i una cinquantena d’alats, ànecs de distinta raça, i un parell d’oques, formen assemblea excitada davant meu, a l’aigua, i mitja dotzena m’envolten fora del canalet. Hi ha un hipnòtic quart creixent al cel a dues llums.

Comprat el berenar. Fa de mal circular pel carrer. Novament aixoplugat avanço una mica més en la repassada de l’original.

Arribada una felicitació de la presidenta de l’Associació d’Escriptors, Bel Olid. Un compliment que han incorporat de fa poc, que jo sàpiga.

Els silencis d’Europa davant assumptes gravíssim, com ara la condemna de tres activistes iranianes, per negar-se a porta el vel, a cinquanta-cinc anys de presó, o pels estralls que comencen a sancionar les dretes extremes. Què cares,  a la llarga o a la curta,  poden resultar aqueixes inhibicions dels glacials mercaders de Brussel·les.

Plego a un quart de nou de la repassada. Ha arribat la revista “Empelt”, de la gent de Maestrat Viu. Hi faig una ullada. La correcció m’ha fet una malifeta en un dels paràgrafs del paper sobre la lletra comarcal, convertint en negació el que era una clara afirmació. Què hi farem, tal dia farà un any.

Amanida per fer un mos. Cap gana de ració de llum catòdica. M’adormo d’hora –bona notícia.

 

Dissabte, 9 de novembre.

Dempeus a les set. Revisió de l’original de “L’eternitat enamorada”. Crec que és un bon llibre, potser del millor que he fet –ja vorem què en diuen els lectors i la crítica, quan surta. L’encapsulada concentrada és tanta que em costa caure en que som a dissabte i no a divendres. Setmanes de dos divendres, potser seria un invent a estudiar. Tampoc recordo que és la jornada de reflexió per les votades de demà (ja està tot reflexionat, després d’una campanya tan plena de propostes engrescants).

Desdejuni a les nou. Sortida a l’estanc. Un furgó dels Mossos estacionat arran de porta. La policia està al servei del ciutadà, cantava el gran Pi de La Serra. A l’estanc, una madame francesa, prou sènior,  i amb potser un bon fulletó en la biografia secreta, genera una cua llarga, perquè es fa entendre com pot –les estanqueres ja no saben francès- i s’erra en el mecanisme del pagament amb tarja. Aire enravenant i sol testimonial.

A migdia enllesteixo la revisió de l’original, dilluns serà transmigrat on l’esperen. Barrinant també si puc aportar cap idea per a la coberta, que puga fer servei a qui se n’ocuparà, sobretot eludint la solemnitat de la idea d’eternitat.

Olleta de verdura i pollastre per dinar. Les notícies de les avantsales de l’apocalipsi. La racionalitat cotitza a la baixa. Sesta de netedat gòtica. Em desperto amb la melodia de la tornada d’una cançó de fa anys, de la cantant alemanya Nena –coses estranyes de cada dia. Cafè de revifalla. Llegint articles, fent alguna nota. Les lleugeres relaxades.

Al tardet m’atanso a la inauguració d’una exposició al centre d’art. Davant la caserna de la Guardia Civil hi ha una manifestació nodrida, amb timbalers de batucada inclosos: “fora les forces d’ocupació!”, és la consigna que se sent en una veu gruixuda, compactada de moltes veus. Dos furgons dels Mossos vigilen la concentració caminaire.

L’exposició resulta ser una presa de pèl més de les que proposen creadors que se suposa que beuen del vell conceptual setanter; ni una trista pinzellada, cap rastre d’ofici: estris incongruents penjats i distribuïts, amb regle bastant convencional, cartel·les redundants, amb l’ineludible suport dels filmets en unes pantalles. L’artista, veneçolana amb arrels ebrenques, afegeix un discurs desfibrat en la mica de presentació: vol denunciar els molts controls que transportem, però li queda un gasetiller galimaties contradictori i epidèrmic. Quan una proposta plàstica necessita molt de discurs, i tan poc treballat, dit siga tot passant, malament rai. Faig una mica de xerrada amb el músic Miquel Àngel Marín i la periodista Roser Royo. La directora del centre i un parell de coneguts em feliciten per l’Octubre. Molta presència d’arquetípics esnobs barcelonins del ram, que han aparegut en rabera desmenjada i descol·locada. En el muntatge es noten les urpetes de certs elements tòxics i barruts, que fan com que no existeixo i no m’ofereixen cap compliment hipòcrita –cosa molt d’agrair, com hi ha món.

Quan em canso  del vernissatge m’aixoplugo de la nit freda, llegeixo articles de la revista “Empelt”, del Maestrat, amb un amè article fusterianista de Joan Garí, i remiro un grapat d’entrades del diari de Julio Ramón Ribeyro. Porcions de pizza per fer un mos. Vida en compàs d’espera.

 

Diumenge, 10 de novembre

Avui, diuen, sabrem el nivell de franquisme que perviu a l’estat. Apassionant afer –quina fatiga.

Sacsejades de mestral que ericen les ales dels àngels dels patis, arraulits a redós. Dempeus a les vuit. Confiat en diversos practicants de jazz prou experimentalista, Heinz Sauer i Michael Wollny, per exemple, que reuneixen llenguatges de la musica clàssica contemporània amb els pals del gènere. En les sectes jazzístiques també hi circula una gran quantitat de personal que li tira més galta que talent i veu pròpia. És sorprenent la quantitat de creadors coetanis que no s’han assabentat de res, ni tan sols de referents prou difosos del seu propi gremi; xipollegen pels circuits dejuns dels quatre papers ben girats –i ja no cal dir que de les altres disciplines artístiques molt menys encara. Perfectes diletants amb quatre trucs copiats es donen ínfules superbes de vedetismes ridículs. En les demarcacions de proximitat, el frau es percep més clarament, i, lògicament, la jugada fa uns estralls irreparables davant el públic potencial que caldria seduir. En la lletra, l’assumpte potser encara és més greu. Hi ha qui creu que tot és bo, i que quants més en serem, més riurem: gent amb greus dificultats fins amb la gramàtica i l’ortografia, incrustada en els xous amb el títol de poeta (el més exigent, el més car, el del gènere major), i anar fent (anar desfent, seria més ajustat dir). Entre folkorets puerils, friquis defectuosos  i esnobismes en fotocòpia anem ben arreglats.

Tot i la llarga reflexió ara no sé si votar Spinoza o Erasme.

Vint-i-vuit anys de la mort de Montserrat Roig, i com l’enyorem els enamorats de la seua intel·ligència i sensibilitat. “La cultura és l’opció més revolucionària, a la llarga”, deixà escrit. Com patiria amb els fantasmes amenaçants que sobrevolen l’atmosfera quotidiana, amb les eines de coneixement tenaçment desprestigiades, o empastifades amb la insaciable botigueta de succedanis banals.  “L’escriptor és un ser que pateix, i pateix de tal manera que el sofriment l’aboca, sense remei, a escriure”.

Seitó arrebossat i caragols de mar (caragols punxents, en el dialecte sentimental), amb patates fregides per ben dinar. Un “fish and chips” confiat a l’oli d’oliva de les nostres entreteles memorioses. Sesta breu. Carregat l’equip a les quatre. L’aire és prenyat de les gelors dels cims. Cap a Benicarló hi falta gent. La Punta de la Banya inundada, amb l’arenal rosegat pels temporals. Trànsit sense histèries ni temeritats de psicòpates.

A l’establiment de la llar de jubilats. El muntatge i la prova de so, retallant greus i eliminant el efectes de la reverberació –sala impossible, desangelada, curulla de rebots estranys: un menjador gran no destinat a fer música. Local ple. Fem una molt bona actuació. Els quilòmetres de rodada fan que no ens errem amb cap emparrament. Pista plena a tots els números. Una senyora em reclama, a peu d’escenari,  just deu segons abans de començar un tema, i no li faig cas. Després li diu a la companya que és la mare d’un músic amb qui vam fer coses fa molts anys. No l’he reconeguda. Em penso que no he quedat molt bé traient-me-la de sobre amb pocs compliments. Sort que X. se n’ocupa, amb dúctil mà esquerra i feliç, de la diplomàcia de les relacions publiques del duet.

A un quart d’onze hem carregat l’equip al vehicle. Un dels cambrers, argentí, se’ns acomiada amablement, es veu que canvia de feina. Li desitgem sort –ara sí que he estat al cas de la cortesia. Ràfegues de vent de dalt amb llepada de neu als carrers i a la carretera deserta. A la ràdio del vehicle sentim les informacions de la contesa electoral. L’anunciada pujada de l’extrema dreta. L’independentisme que aguanta i creix, a pesar de totes les adversitats, i el càlcul del PSOE de Pedro Sánchez, que li ha sortit ben malament –com era bastant previsible.

Sopem a l’establiment vinarossenc obert les vint-i-quatre hores. Un tipus solitari, amb un cert paregut amb el poeta Enric Casassas, manipula un ordinador en una taula. Client únic fins que ens entaulem nosaltres. Entrepans de tall (la brasa ho desinfecta tot). En una pantalla es disputa un matx de la lliga entre el Rayo Vallecano i el Cadis. El cambrer i cuiner, que sembla un personatge dels que dibuixava Ibáñez –entre Rompetechos i Filemó-  fa posat d’avorrit.

A dos quarts de dotze som a refugi, després de descarregar. Nit hivernal. Miro una estona l’espai electoral de Tv3, però m’adormo als vint minuts.

Amb el duet, en plena forma d’eficàcia, i fins amb moments divertits, tot i que les ganes de plegar es van acumulant (un submón infestat, en la rebotiga de les contractacions,  de cretins carregats de mala llet).

 

La llei d’Hondt “se lo afina”.

 

Els proposen canviar d’errors, accepten, i creuen que fan millorar el món.

 

Tot els ratifica. Avantatges de les limitacions.

 

Feia reformes cada set anys als quatre autoenganys predilectes.

 

Les xifres, sense noms, sense pell, ens eduquen en la indiferència. Sense anar més lluny, el nombre d’accidents a les carreteres reduïts a estadística, que una veu o altra de l’administració encarregada saluda fins amb optimisme, si s’han reduïts les víctimes respecte a l’any anterior, o amb preocupació si van d’augment.

 

Primer fan i després pensen –si es que arriben a pensar. Per això són “homes d’acció”. Una plagasitat que ha deixat tants episodis històriques en un fangar ensangonat.

 

La cooperació, trencar el cercle de competitivitats lacerants,  ens convindria d’allò més. Per això la combaten a peu i a cavall. Alguns retòrics brindis al sol, que no signifiquen res efectiu, no passen d’això, volàtil cosmètica.

 

Tanta mediocritat enaltida en els abundosos amplificadors de masses.

 

“Tot-terreny versàtil i prolífic”. No saben on posar-me exactament (bon senyal).

 

Dilluns, 11 de novembre

Alçat a les set. Trameto l’original de “L’eternitat enamorada” a l’editorial Tres i Quatre. Si no l’he repassat vint vegades, abans de presentar-lo al Fuster, i ara, no l’he repassat cap.

Ja sabem quin nivell de franquisme hi ha a l’estat: quatre milions de vots. En un periòdic italià, avui mateix, Javier Cercas blanqueja VOX. Voler desempallegar-se de tot aqueixa gasòfia és qüestió d’estricta sanitat mental.

Peces d’Arvo Part, el compositor místic estonià, per companyia primera. Cors per al dret a la serenor.

Conversa amb l’editor Vicent Olmos sobre els resultats de les eleccions, que deixa un mapa ratat d’incerteses desagradables. Li dic que resistirem. Em diu que pitjor que als anys setanta no serà. El decalatge de com voten alguns territoris i com voten uns altres a l’estat és molt indicatiu: fins sembla que unes terres i altres visquen en moments temporals distints. Blanquejar el feixisme és molt mal negoci. Bona part de la premsa madrilenyista n’és responsable de l’operació. I el paper d’estrassa de la suposada esquerra rosadenca, adoptant part del discurs més bèstia, desplaçant l’eix a la dreta, costa de creure, tot i les pressions de l’estat profund. El bloqueig de l’abril s’ha repetit, amb més fragmentació i envitricollada encara. Per a aqueix viatge no calien alforges. Els assessors del senyor Sánchez s’han mostrat uns sapastres delirants. I, encara no han entès, tot i la contundència palmària dels resultats a Catalunya, que si no posen fil a l’agulla per resoldre políticament el que és això, un conflicte polític, i no amb repressió i judicialitzada arbitrària, l’estat serà ingovernable. De fa anys i panys que no s’ha sentit, des de Madrid, cap proposta, ni s’ha detectat el menor intent de seducció per a l’encaix, ans al contrari, llenya i més llenya. El que queda clar, amb els resultats d’ahir, és que “Ciudadanos” se’n va a can Pistraus per la via directa. Qui els animà, buscant un “Podemos” a la dreta, els ha deixat caure, com era de preveure (potser per desobeir-los en no fer president Sánchez). A més , amb el discurs tan reaccionari de Rivera i companyia, els consumidors d’aqueix espectre, posats a triar aposten per l’original i no la còpia. Els militants del  partit que ha viscut del conflicte (neix per carregar-se el consens lingüístic català), acabaran retornant al P.P. i alguns faran cap a VOX. El peix gran es berena al petit, com sol passar en les aigües brutes de la política – sobretot l’espanyola i mana qui mana.

Cop d’estat a Bolívia, segons els teletips del matí, amb el president Evo Morales arrestat. Les confusions clàssiques de les primeres hores. En aquests fets hem après tots a pensar quins moviments sota el tapet haurà fet EE.UU. Morales havia convocat noves eleccions, acusat de tupinada en les anteriors, però la mesura no ha calmat l’exèrcit i la policia. Xile també crema. I de Veneçuela se’n sap poca cosa –s’ha esfumat dels noticiaris. El panorama general del mon recorda els preliminars dels pitjors estralls del segle XX, amb l’efegir de l’emergència climàtica, per a la qual no s’està fent res d’eficaç.

La sortida de costum a l’estanc. Solet amable, però l’aire gebrat. A la merceria –franquícia encadenada- la dependenta m’ajuda a trobar un sabó de mans d’àloe sense aparells de plàstic com a dispensadors. En tornar a l’escriptori apareix la notícia de la dimissió d’Albert Rivera com a cap de colla dels “Ciudadanos”. Difícil sentir cap empatia per qui no n’ha atorgat cap als qui travessen dolors d’exili i presó. De tard en tard els piròmans es cremen en el seu propi foc.

Llegint en la calma de migdia, abans de dinar: macarrons. La ressaca electoral, encara poc païda. Sesta dolça, amb flassada i pijama. Vagareig atrafegat en les vespertines. Conversa telefònica amb l’actriu i escenògrafa Maria Pons; ens animem en els exercicis funàmbuls que ens toca fer per anar tirant. Correu d’una periodista d’un digital cultural que vol fer-me una entrevista. Quedem per dimecres al parc del Xiribecs –per si, tot passant, vol aprofitar per interrogar algun dels ànecs no muts. L’espai també dóna joc per a les fotos que diu que m’han de fer.

Conversa també amb Xavier Aliaga, del setmanari “El Temps”, que ha estat per Barcelona en un club de lectura per la seua novel·la “Les quatre vides de l’oncle Antoine”.

Missatge d’una lectora, que resulta que és neboda de Jordi Colomer, qui fou el bateria dels “Iceberg”, i que es veu que passa per un mal moment de salut. Li dono records d’admirador per al seu tiet. Fa molts anys el vaig vore tocant amb una orquestra de ball de gamma alta i al descans el vaig saludar. Al·lucinava de que algú del públic d’una ballada sàpigues quin fou el seu paper en el grup de jazz-rock empès per Max Sunyer i Josep Mas “Kitflus”- i amb Primitiu Sancho al baix. Feia prou tristor vore’l guanyar-se les garrofes prestant servei, sobradíssim de facultats,  en el segment de la ballaruga. Quins panorama més bèstia han tingut els grans talents anticonvencionals pels nostres països.

Sortida tardana per estirar les cames al parc. Arribat tard a la polposa arpegiada dels crepuscle. A sobre, en canviar-me la jaqueta per abrigar-me més he oblidat la bossa de rosegons per als ànecs. Núvols baixos i ràfegues de vent glacial. Compro el berenar. Llegeixo en refugiar-me novament, en pantalla i en llibre, fins al son. Mirat una mica l’espai de Graset a 3/24. El pas fronterer de La Jonquera tallat per manifestants del Tsunami Democràtic i afegits. L’actitud de la policia francesa, de moment, pulcrament dialogant i democràtica –quins contrastos.

 

La vida només es pot entendre mirant cap enrere, però només es pot viure mirant cap endavant.

Soren Kierkegaard

 

de l’abecedari

argilós

de la vigília

culls

el sarment

picotejat

pels pardals rojos

i l’estens

sobre les deu síl•labes

de l’etern retorn.

 

 

Campanya pels drets lingüístics