Home > El Maestrat > Plàncton. El bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

1E61C7F1-8709-451D-B42B-2AA0206F14B3Dimarts, 29 d’octubre.

Alçat a les sis en un primer intent, a les vuit en un segon. L’assaig/error ens potser ens guarirà. El son regirat per obra i gràcia del canvi horari. Trameto aquesta col·laboració als obradors de 3×4. info., que aquesta setmana, sobretot a partir de divendres, ha anat bastida a còpia de pedaços, fins amb papers de les butxaques afegits. El fragmentarisme, brou essencial de la vida, s’accentua més, que ja és una bona girada de caragol.

Desdejuni i gestions a Tortosa. L’ al·lèrgia als despatxos oficinescos. Per la zona del Temple. Em miro l’escultura “Catalan power”, d’Andreu Alfaro, que hi ha instal·lada en un parterre de l’entrada sud tortosina, i a la qual Gerard Vergés li dedicà un poema sensible i nerviüt alhora on uns escolars corregien les estrafetes ortografies de la nostra llengua. Els vanos metàl·lics de la peça, en la matinera de resol empastifat, fa uns tornassolats bellíssims. Raimon li cantà amb encert que era un “torsimany de metalls”. Lògicament, caic en la pesada de que ara tinc un Alfaro petit a l’abast, pel premi l’Octubre, per als quals dissenyà unes peces transportables.      

Pres un cafè i una aigua mineral amb gas –com un rendista de casino- en enllestir, en un cafeteria amb una terrassa interior presidida i aombrada per una ufanosa morera. He fet cap sota el fullam d’una morera i pensar en Toni Mollà, que escriu refugiat sota el paraigües de la seua particular, al seu redós de Meliana, és un curiós automatisme de naturalesa òbviament literària. En una taula de tocant una senyora de mitjana edat explica que ha anat a París, i un company de xerrameca desdejunant posa a les potes dels cavalls la ciutat amb un seguit de doctorals apreciacions imbècils. Quan escolto sense volercollonades d’aqueix calibre–el personal crida molt pel encontorns- penso que el vot d’aqueix gamarús i el meu valen el mateix, suposant que no els llencen tots dos a la paperera els qui tenen la paella pel mànec, més enllà, o darrera, dels partits. O cosa pitjor, el seu deu computar, segons com vote, i el meu no: la festa de la democràcia espanyola té aqueixa tonalitat.

Migdia tranquil. Claror humitejada enllà dels finestrons. Arròs blanc a l’estil cubà per dinar. Sesta amb solatge alleujant. Un cafè després per continuar. Llegeixo articles. Li pago a la cobradora del rebut per llogar un pam de terra de camí a l’etern. Vaig revisant carpetes amb projectes. Telefonada de Xavier Aliaga per parlar més del llibre per al setmanari “El Temps”, que prepara ampli reportatge sobre els Octubre, i, enno haver-hi enguany sopar de lliurament, hi ha més espai per als llibres guardonats. Li dono totes les claus que puc de la meua manera d’entendre el dietarisme. Segur que en fa una peça ben girada, Aliaga és del bo i millor del nostre periodisme cultural –a més d’un novel·lista amb fonament.

Nit llegint. Pernil amb pa amb tomaca per sopar. A les notícies, la consolidada democràcia espanyola –diuen- amb l’executiu amenaçant Bèlgica si no extradeix el president Puigdemont; el capitost major de la judicatura garantint mà dura contra l’independentisme davant la plana major de l’exèrcit,i filmacions delatant infiltrats policials en les manifestacions, sortint d’un supermercat barceloní i embarcant-se en els furgons amb la feina feta. Com a cirereta amarga, que el partit de futbol Barça-Madrid és “un assumpte d’estat”, diu el president ultra del negociat. Comptat i garbellat, la pulcra separació de poders a la manera castellana medieval. Una llosa fatigant.  

 

Dimecres, 30 d’ octubre

Alçat a les sis. La porqueria del canvi d’horari em té trastocat el segment dorment. Pau als patis veïnals. Llegint articles i informacions. Desdejuni de cafè amb llet. Sortida avançada a l’estanc (arribat a la fulla roja del llibret de paper de fumar). Retocs a materials en tornar. A poc a poc retorno a la seguida monòtona després de totes les anomalies pel Joan Fuster dels Octubre. Quan van mal dades saps qui t’aprecia de veres, i quan hi ha alguna fita reeixida, potser encara ho sabem millor ( hi ha qui no pot reprimir exercir els ungüents pastosos de la hipocresia).

Músiques variades per companyia, de la cantata de Bach a vells discos dels setanta, passant per Zappa.Llegint a migdia en paper. Patata i col, amb sofregitros, per dinar. Les notícies: les indissimulades derives autoritàries de l’estat espanyol per terra, mar i aire. Les dissidències vigilades, els drets bàsic afaitats.

Revisant carpetes a la tarda, esperant saber la programació del llibre de l’Octubre per planificar altres històries. Passejada llarga en un parèntesi. Pregunto en un papereria veïna del centre d’art, la tercera que consulto, si reben el setmanari “El Temps”, i sí que els hi arriba. M’allargo fins al parc dels Xiribecs. Molta humitat ambiental i més rendilla i mosquits que a l’estiu. M’atanso al canal dels ànecs. La llocada que vigila la mare en pocs dies ha fet una estirada significativa. Les primeres grans bandades d’estornells fan els seus imprevisibles dibuixos ondulants en una celístia empastifada en gris. Un ancià passeja un pequinès, un altre reuneix un estol d’ànecs davant seu perquè els llença grapat de pa. Una iaia li dóna un iogurt a una xiqueta en un dels bancs de prop dels oms senyorívols. Prenc un refresc a la cafeteria. La cambrera entén que una criatura que va fent malifetes per la terrassa és fill meu i m’arrufa el nas puntejat per una arracada. En tornar a l’escriptori llegeixo textos d’uns i altres, sense ganes de posar-me en materials guardats. Encara m’arriben missatges i felicitacions, que agraeixo una a una; encara queda gent preciosa pel món.    

 

Fa uns mesos em van donar el premi de poesia de Carlet, del qual el que menys gràcia em feia era el nom, doncs és dedicat a la memòria de Xavier Casp, poeta pastós, de molta refistolada decorativa, que m’interessa ben poc, a més d’esdevenir un tenaç subministrador de grotescs arguments anticientífics al búnquer ranci del secessionisme lingüístic valencià. En canvi, el nom del guardó assagístic que vaig recollir dissabte als Octubre, el Joan Fuster, mestre de pensament enlluernant, model cert a l’hora de mirar les realitats i buscar-los també el revers, de posar negre sobre blanc en una quartilla, és dels que arreglen qualsevol biografia.

En el soterrar de Fuster, Casp, tot i les abissals diferències que havien allunyat els literats, va acudir a acomiadar-se’n de qui havia estat amic en la primera part de la seua trajectòria, quan guanyava jocs florals a Perpinyà, exhalava valors republicans i empentava en l’esforçada direcció encertada. Puc fer-me la idea de que aqueix gest final del de Carlet amb el se Sueca pot lligar d’una manera o altra els dos importants estímuls, arribats quan estava pensant molt seriosament en deixar-ho córrer.

 

Que la realitat no t’espatlle un bon míting. En la utopia potser no serà ofici per a cínics.

 

Només hi ha una cosa a fer: refer-se. No és senzill.

Paul Valéry (“Cahiers”)

 

Los verdaderos problemas no tienen solución. Tienen historia.

Nicolás Gómez Dávila

 

El món seria prou més intolerable si un —jo, tu, ell— no cregués que la seva pròpia vida és un cas excepcional.

Joan Fuster

 

Dijous, 31 d’ octubre

Insomni a les quatre. Em fumo un cigarret, llegeixo unes pàgines, me’n torno al llit i aconsegueixo ensobecar-me una mica més. Segona activació a les set. Correus curiosos amb sol·licituds estranyes. Hi ha gent que de sobte se n’ha recordat que existeixo –uns agents literaris pinxos. De sobte creuen en gèneres i registres que normalment refusen representar. En fi, tot molt vell i humà. Han fet tard, el tren ha avançat, i comptant amb els dits dels comptes de la vella ja m’ho vaig arreglant sol.  

Gestions de carrer. Pres un cafè amb llet en una terrassa amb hivernacle al centre ampostí. També ajudo X. a posar flors als seus difunts. Gran animació al cementeri, que un any o altre quedaria als afores i ara és integrat en zona quasi cèntrica. Una anciana ens explica, assenyalant un nínxol de marbre blanc, que hi té a dins son germà de fa poc. “És la vida”, em diu amb salmodia resignada. En un altre, una família gitana arregla un nínxol amb esmaltada de coloraina al bell mig del requadre. S’escauria potser entonar-ne una de Camarón, però no s’animen. Fa pocs dies vaig llegir que del cementeri d’Amposta –i d’altres de les terres ebrenques- van treure cadàvers per portar-los al Valle de los Caídos, sense identificar-los ni demanar cap permís a les famílies. També, en un racó o  altre, hi ha tres aviadors de l’exèrcit mussolinià, les restes dels quals ningú ha demanat mai.  També al de La Ràpita hi ha enterrats soldats italians de la batalla de l’Ebre. La ferida no s’ha tancat mai. Com s’ha de tancar si no s’han passat comptes reparadors, i ni tan sols s’ha acordat un relat veraç –tret dels estudis d’alguns hispanistes britànics- dels episodis del fratricidi i la dictadura de quaranta anys que acabà com va començar, intentant empresonar o afusellar els qui creien poc afectes. Repapiejant i tot, el Caudillo encara firmava sentències de mort.

Visito mossèn Josep Canelles a la residència tortosina de Sant Miquel, al bloc que acull els sacerdots jubilats, i que és la veritable residència del bisbe, no el palauet del nucli històric. Uns quants ancians paren el solet en una terrassa enjardinada. “Envejecer, morir, es el único argumento de la obra”, opinava Gil de Biedma. La recepcionista, i després una auxiliar de faccions asteques, em porten a la seua habitació, que és com un petit apartament. A primer cop d’ull no em reconeixia, feia anys que no ens vèiem, després ja s’ha centrat i hem enfilat la conversa, dins el ja impossible to seriós, profund i crític que assolíem fa ja molts anys en el seu despatxet proper al port benicarlando. Recorda poc de la feinada, més enllà de la parroquial, que ha fet a Benicarló en els quaranta-quatre anys d’exercici, i el poc que recorda ho atribueix a l’entorn de col·laboradors. El naufragi de facultats és molt evident. Ambtot, li he regalat un exemplar de “L’incert alberg” (a poc a poc encara llegeix), em venia de gust que el tingués . Crec que ha tingut una sorpresa agradable. La ineludible fiblada melancòlica quan m’acomiado, al llindar de la residència, on m’ha volgut acompanyar recolzat en el taca-taca amb rodetes.      

         

Divendres, 1 de novembre

Tots Sants: totes les amnisties són possibles (sobretot la de l’oblit).

 

Les “Variacions Goldberg” a tall d’aigua de lavanda més o menys expiatòria, cap a les vuit del microunivers on faig passetes i revolades de puça.

Pau al barri, ningú s’ha estimbat al buit des d’un balcó suburbial, esport molt en boga darrerament per la contornada.

Conversa amb Andreu Sevilla, conyes i veres, que calciga terra granadina en comissió de pare protector de filla humanista a l’atur. Em passa fotos que fa de l’Alhambra sota un ruixim mansuet: el pur encanteri.

Diàleg, també, amb ma germana. Llegint fins a hora de dinar; un fricandó melós, memorable (el toc per a la cuina, quan hi ha marge de temps, de X.) Una mica de sesta i volta pels Ports, amb passejada emboscada, tot respirant una aire de netedat per la zona dels volts de la fonts dels Xorros i cap al refugi muntanyenc de Caro. Gent en el porxat d’alguna de les cases entre l’arbrat pigat de rovells, brolls esparsos de carmesins tardorals, i les grises verticals geològiques, amb un fil de fum enlairant-se des d’un fumeral (potser amb joves que han fet la castanyada en la nit forestal). Les veus i els sorolls es retallen en el mantell  del silenci dens, contrapuntats per la crepitada mandrosa dels rierols que travessen les barrancades; entre les remors, les campanetes d’un ramat d’ovelles i el lent esquellot d’una vaca. En tornar, ullada a les ruïnes de les muralles del castell de Carles, del segle XI. El que era l’església de la població de Carles, ha quedat com a ermitori de Sant Julià.

Llegint a la nit. Mos lleuger per sopar –sandvitx de paté-. Rumiant sense rumb, repassant el mapeta de dèries i projectes: l’any vinent ha quedat alterat per la programació de “L’eternitat enamorada” als obradors de l’editorial 3i4, i la roda de presentacions que l’acompanyaran. Vaig treballant altres materials, però no sé per a què podran donar de si els propers mesos. No cal emcaparrar-se amb el futur. El futur no existeix. Fer-nos criar ànsia pel futur fa la impressió que és un dels mals que tenim inoculats entre el desficacis tramposos del sistema.  

 

Quina artera

astúcia del diable, disfressar  

de guardians de la llei els més infames!”

W. Shakespeare ( Mesura per mesura”).

 

Dissabte, 2 de novembre

La calma dels patis. El síl·labeig peresós d’una garseta. El parrupeig d’un colom en la llunyania. El son dels rat-penats i les òlibes. La dormitejada de vellut dels periquitos casolans. Dos quarts de vuit. Trobar-me bé i poder matinar és el que més em col·loca a hores d’ara. Engabiat l’ocellot nocturn. L’arquitectura neuronal harmonitzada amb la frescal transparència clorofil·lada . L’hora figurada incòlume, abans del trot dels monstres.

Peces de Bela Bartok a la gramola. El cafè nerviüt, la magdalena escolar. llegint articles variats. L’amic Toni Mollà en plena forma: fa la perfecta barreja de periodisme d’olfacte fi amb la voluntat literària pels detalls.

La botiga dels horrors en la campanya electoral espanyolíssima. De les amnèsies interessades de l’estat, els ous de la serp feixista que s’han obert com solen fer-ho, incitant a l’odi. I la presumpta esquerra assumint-ne el discurs. No perdrem mal, que ja l’hem pres.  

La sortida d’habitud a l’estanc i el súper. El preu del cigrons per al caldo, setanta cèntims, marca blanca. La jornada es torça a migdia. Una discussió cantelluda. Ensulsiada inesperada. Darreres cuejades del que no funciona? Sense gana m’estiro al llit. Les bases mal posades acaben trontollant. Tarda i nit horripilants. La penitència després de la setmana de serena joia?    

Detall de l’editor de Catarroja pel premi d’assaig. Molts guanyadors dels Octubre han sigut aixoplugats en un moment o altre en el seu ric i variat.

Records de la figura i obra de Pasolini a les xarxes afins. Un dos de novembre de 1975 l’assassinaren a la platja d’Òstia, en el que en el que va tufar immediatament com un crim polític i no una estranya baralla amb un xaper. L’escriptor i cineasta avisà de molts dels mals de la societat de consum que s’han confirmat amb escreix. Un dels caps més ben moblats del segle XX. En les seues contradiccions, entre la sacralitat i el paganisme obert, hi havia la beta rica de la seua obra. En els seus diaris, Ricard Salvat anotava la visita barcelonina del poeta de “Les cendres de Gramsci”, en una xerrada clandestina –ple franquisme- que acabà fent-se a la sala d’autòpsies de la facultat de medicina.    

 

-Ja ha paït el seu èxit, senyor Renard?

-I vostè?

Jules Renard (“Diari”).

 

Tot escriptor digne d’aquest nom sap que escriure és impossible, però que ha de passar per alt aquesta impossibilitat. Si no és conscient d’això, no hi ha risc, no hi ha escriptura. Aleshores escriure esdevé la cosa més senzilla, la més banal que hi ha. No hi ha cap escriptor que s’expressi fàcilment, i si el qui agafa la ploma no està turmentat per la desmesura del seu projecte, no és cap escriptor.

Edmond Jabès.

 

S’ha d’avançar sense por i, si es presenta la por, vèncer-la.

Raimon Panikkar

 

Diumenge, 3 de novembre

Insomni a quarts de cinc, somnis bigarrats en la poca dormida, la vigília ha nodrit els cucs onírics, pel que es veu. Per no fer mal prenc decisions massa tard, i qui acaba lesionat sóc jo. O esmeno aqueixa tirada o acabaré malalt. La nitidesa de la raó topa massa sovint amb les deformacions d’una sentimentalitatespessa. “S’ha acabat el bròquil!”, em dic a l’espill de la rentada de cara.

Llegint i revisant carpetes. M’espera una any mogut amb l’aparició de “L’eternitat enamorada” i la roda de presentacions i atencions a la premsa cultural que se n’ocupa encara del món llibresc, cosa que, si vull, em regala un any sabàtic pel que fa als compliments editorials.

Ha entrat el mestral. El pardalam dels patis assumeix cauteles encovades. Uns desgranats  núvols com de fons de Murillo deixen entreveure un sol indecís. La cantata de Bach –la 134- en el precepte o superstició dominical. Poso ungüents aromàtics a la tristor enrabiada que em cou per dins.

Vagarejant pels canals enxarxats. Comparteixo fragments de llibres de fa anys, dels que ja dormen en els llimbs dels descatalogats, per als seguidors de les meues pàgines, la majoria esperits agradables i actius. Amb la cosa de la notícia del premi Octubre comprovo que mitjans, dels que asseguren donar tota l’actualitat cultural de les nostres comarques, i que han decretat que no existeixo, mantenen el criteri. Ben fet, la coherència s’agraeix. A més, fer emergir de sobte quelcom que has escamotejat sistemàticament als teus lectors pot generar-los preguntes incòmodes sobre la fiabilitat del mitjà.  

Planificant una celebració. Dinarot d’allipebre a Can Baina, al port de Catarroja, tirat avall amb una vinassa de solatges estellesians, per, en acabant, girar visita d’acció de gràcies a la casa –per fi museïtzada- de Joan Fuster, a Sueca. Cascú l’enfila per on pot en apuntar-se a unes herències o altres. El millor, com ja sol passar, s’esdevindrà fora de guió.  

Arròs melós amb gambes australs –segons el reclam de l’envàs-. Memorable regust. Una treva lluminosa enmig d’una llevantada interior.

 

Proposà un “quid pro quo”. En poc temps vaig adonar-me’n que per qui el proposava allò seu era caríssim i el meu no valia res.

 

Dignitat és posar la cafetera al foc enmig el vendaval embrutidor i saber que això també passarà, que no pesa res la pellerofa neuròtica en els essencials oceans dels temps. Saber que l’oblit farà la seua feina i deixarà un mantell d’adob, potser fins i tot fecund.

 

On no s’acaba de pondre mai el sol és en l’imperi franquista.

 

El conreu de la literatura dita del jo (o des del jo) té un avantatge respecte al gènere novel·lístic, només t’has d’inventar tres o quatre personatges i ja pots anar tirant. L’operació queda més facilitada encara per la il·luminació del senyor Rimbaud: “jo sóc l’altre”. Sense dubte és un dels terrenys literaris més alliberats d’elàstics i faixes en diversos sentits.

 

Dilluns, 4 de novembre

Insomni a dos quarts de cinc. No dorm qui vol, en aquesta vida. Llegint Sergio Pitol, un home estrany a qui agraden els ingressos hospitalaris perquè li recorden les atencions de les malalties de la infància. Poso la cafetera al foc com a gest inaugural de les grenyes gelatinoses de l’incipient dilluns dels depredadors i els carrerons dels miracles. Em vaig apedaçant dapòsits de bellesa els esgarranys d’un sotrac tan estúpid com lacerant. la gramola proposa homenatjar Víctor Jara. El dret de viure en pau, cantava amb la seua veu noble i nítida. S’imposa un solet tendral. Ullada a carpetes de materials. Les sobres de l’arròs melós amb gambes d’ahir per dinar. Sesta reparadora, asserenant una accelerada amb taquicàrdia inclosa. Més ullades pacients a materials a la tarda, tan curta de clarianes. Saber escriure és saber corregir: ni quedar-se massa curt ni passar-se’n en les podades. Conversa amb Xavier Aliaga, que em fa saber que avui surt la conversa que vam tenir al setmanari “El Temps”, dins l’especial pels premis Octubre. El conec encara poc, però em sembla que és un xicot formidable, el xativí. Músiques variades per companyia: cantautories del món, més enllà del gran hivernacle anglosaxó. Estirada de cames pel parc: dues oques que no saben res de Capitolis, o potser sí, no se sap mai, llisquen amb inconscient elegància pel canalet. Al cel cabretes, al terra pastetes, segons la dita meteorològica. Comprat el berenar, taronjada i un aperitiu de panís. El veí que anava en la llista local de “Ciudadanos” ja no em saluda, potser per apuntalar els trencaments convivencials, com diuen els pregoners de la seua formació, que nasqué i viu del conflicte i per al conflicte, precisament.        

 

En jugar a fer política descarada, com el seu avantpassat Alfons XIII, el darrer Borbó s’està jugant la pervivència de l’anacronisme coronat, i és molt probable que la perda. Blindat, apartat, diferit, ha de visitar la colònia catalana, on li queden pocs súbdits –i la majoria, utilitaristes interessats-. La seua hereva –canvi constitucional exprés per esborrar la infame llei sàlica- no serà reina. El règim del 78 s’esfondra amb el monarca al capdavant –un rei tan acostat a expressions de dreta extrema, dit siga tot passant-.

 

Si no cova la solidaritat, no és llibertat. Fóra bo no perdre-ho de vista.

 

Una solució plausible: un estat federal…europeu (però el més calent és a l’aigüera).    

 

La fermesa de la veu de la raó. La sordesa de la jardineria sentimental. L’escola de la vida, en diuen: un permanent assaig general sense possibilitat d’arribar a l’estrena.

 

Assaig estadístic electoral: molts pobres que voten a les dretes. Un percentatge massa elevat d’insòlita tristor.

 

Qui els anava a dir a molts senyors d’ordre del dit “antic espai convergent” que acabarien sent confosos amb revolucionaris desgrenyats.

 

La divisió programàtica de l’esquerra: no fa molts segles, ecologisme, feminisme i altres saludables discrepàncies es donaven per suposades a dins el casalot comú.

 

Andrée Gide rebutjant Proust. Virginia Woolf desdenyant “Ulisses” de Joyce, Més que despistades laboral potser ens diuen quelcom no massa edificant de l’autenticitat literària de tots dos.

 

Posar-se en la situació de l’altre ja ho troben un anacronisme. I així ens va.

 

Moda banal? Plouen tautologies.

 

Hi ha mecanismes corporals que semblen ancorats en el paleolític.  

 

On sonen millor els violoncels és en les sagristies –escoltats des del primer banc de l’església-.

 

Darrerament em situen en l’estela de D’Ors, Pla i Fuster. Hi ha sales d’espera molt pitjors on passar l’estona en les edificacions humanes. De fet, crec que és exactament on vull estar, amb un retrat de Montaigne presidint el moble-bar.  

 

A alguns dels caps visibles de VOX se’ls hi nota d’una hora lluny, tot i la fatxenderia superba i amenaçant, que, en cas d’anar veritablement mal dades farien com molts dels seus emulats: quedar-se a la rereguarda o fer cap a una ambaixada amiga.

 

No sol anar etiquetat així, però “La interpretació dels somnis”, de Sigmund Freud, també és autoficció –i de contrastada amenitat-.

 

Amb el temps que empres per copsar la conya o la sentència d’un aforisme pots perdre-ho tot. Aqueixa és la “riquesa” que compartim tots els humans, i ens hauria d’ajudar a millorar conductes, però tot i les aparences, som més lents i estults del que ens volen fer creure els atletes del futur.

Si entre les moltes veritats n’esculls una de sola i la persegueixes cegamente, es convertirà en falsedat i tu en un fanàtic.

Ryszard Kapuściński

Campanya pels drets lingüístics