Home > El Maestrat > Plàncton. El bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Dimarts, 12 de novembre

Alçat a les set. Una treva del vent, que no dura. Diàleg amb un lector sobre el tema de les conductes del artistes en les seues rebotigues biogràfiques. Massa d’hora per aportar tots els matisos de la qüestió.

Seguint l’actualitat, vivíssima. La moguda a La Jonquera. Els gendarmes comencen a no ser tan dúctils. Crides a tallar també la frontera del País Basc amb França. L’advocat de la EU diu que la immunitat d’Oriol Junqueras és automàtica, atorgada pels seus electors (revés al Suprem).

La sortida tabaquera. Les lluentors de les llimades mestraleres, un sol dèbil. Em toca canviar d’establiment perquè a l’habitual se’l han acabat els cigarrets que gasto (intueixo que he exhaurit les existències tot sol).  

Bernardo Atxaga escriu en basc. Els seus títols vessats al castellà són això, traduccions. Però, ni això són capaços de digerir. Quina fatiga!

Migdia tranquil. Les convulsions de prop i de lluny als noticiaris. Comença el ball dels pactes a Madrid. Pocs miracles. A un pes pesant dels “Ciutadanos”, en una piulada ressentida, se li ha escapat qui mana de veres, en adreçar-se a una poderosa banquera,lamentant-se d’haver-los deixat caure (en uns minuts ha esborrat la sincerada). El Tsunami Democràtic va paralitzant mig país.

Sesta breu. Diversos correus amb dues cases editores, per detalls diversos. La nau es mou. La curtedat de la tarda macilenta amb l’horari nòrdic imposat, rematada amb la tristor d’una espera en una consulta mèdica , entre els egoismes resignats d’una munió d’avariats i acompanyants. Cap comentari polític, cosa d’agrair, i diversos zombis hipnotitzats per les pantalletes dels telèfons portàtils. Inaugurada la temporada de la gorra, fred hivernal.

Truita de patates i una mica d’escalopa per sopar magníficament. Llegint fins al son, que no tarda. Eficient i salubre vida ralentitzada.    

 

En el vidre polsós d’una nau abandonada un ditet ha dibuixat, amb un sis i un quatre, el seu perfil.

 

El concepto de texto definitivo no corresponde sino a la religión o al cansancio.

Jorge Luis Borges.

 

Dimecres, 13 de novembre

Alçat a dos quarts de vuit. Un ruixim a la nit, mullena al pati. Segueixen arribant-me detalls agradosos per les missatgeries. Els espígols bonhomiosos, florits entre tanta liana selvàtica. L’aroma de la terra mullada s’escola pel badall de ventilació del quartet de l’escriptori, una lleialtat netejant de totes les edats, l’exhalació litúrgica natural.

Diàleg breu amb l’editor Vicent Olmos, que il·lustro amb “Parapluie”, de Brassens, perquè tots dos som brasseniants com cal.

Cafè primer i conversa amb Andreu Sevilla, que avui ha d’explicar  Bernat Metge a les criatures ciborgsde les classes. Mal context per advocar per l’humanisme. No sé com derivem en parlar del Baró de Maldà i dels seu descendent José Luis de Villalonga, de qui en lloem les seues memòries i potser n’envegem discretament el seu programa vitalcurull de dandisme, seduccions d’alta gamma i morro fi. Acordem que era un escriptor francès, amb tots els ets i uts, l’aristòcrata actor i periodista. Quines coses, comentar el memorialisme de Villalonga abans del segon cafè de resurrecció. Sorpreses engrescants de tenir corresponsals il·lustrats.  

Correus d’anada i tornada amb l’editorial 3i4. Detalls per a la solapa i la contracoberta del llibre. Parlo amb Joan Safont, que estigué al jurat, per tal que ens facilite una nota, com la que llegí al lliurament, per a la contracoberta. Sempre és millor solució que l’habitual text anònim, que sempre és sospitós d’haver estat redactat pel mateix autor o per l’editor. Els engranatges comencen a rodar amb agilitat.

La sortida a l’estanc. Un solet aquós vol rompre els núvols amb ullades intermitents. Anuncien la tornada del mestral, però hi ha una treva matinera.Treballant en una carpeta. Minestra de verdura i pit de pollastre per dinar. Les notícies: les sobreactuacions dretanes pel pacte PSOE-Podemos. La premsa espanyolista minimitza les accions del Tsunami; la realitat no els espatlla el seu relat.

Sesta plaent, qualitat de silenci al barri. A les quatre faig cap a la cafeteria del parc. La jove periodista, una fesomia molt del país, secularment familiar de tietes cauteloses i acollidores, ja m’espera tot prenent-se una infusió. Enregistrem la conversa, vint minuts bons. Ha fet els deures de documentació, se la veu solvent i espavilada. Potser he xerrat massa i he donat massa informacions heterogènies, que potser han afegit confusió (efecte de tantes hores solitàries, el borboll de xerrameca) M’he explicat prou, és un fet, ja vorem què en resulta de la seua transcripció. Em prenc un poliol, i ja fora del joc de preguntes i respostes m’explica les condicions amb les quals treballa per a tres mitjans com a “freelance” autònoma (les ensumava, em conec com està la cosa). Em fa unes fotos amb una màquina digital que es veu de les bones, a prop del salzes del canal, i prenem comiat. Després giro visita als ànecs i els reparteixo les molles de quatre rosegons dels àpats dels darrers dies. Milloro en la tècnica, canviant d’emplaçament, aprofitant l’elevació un xic superior d’uns dels pontets.

Nit tranquil·la. Rellegint Pla. Calculo si la propinetadel Fuster donarà per adquirir la resta de volums de l’Obra Completa que en falten –em penso que no. Pa amb tomata i pernil per sopar. Desgana de llum catòdica.

 

Dijous, 14 de novembre  

Una ullada al món a les sis, però me’n torno al llit fins a les nou. Entre les primeres notícies dels teletips ansiosos hi ha les lliçons de democràcia del Borbó a Cuba. Un bon acudit per encetar la jornada. El segon que es presenta, per combinatòria dels boixets de l’atzar, és molt superior: una conya de Jesús Moncada al seu “Calaveres atònites”, amb el cas d’un mequinensà què, havent pogut un bon patró de llaüt,va fer cap a Roma per no passar de cardenal.

Cafè amb llet per desdejunar. La lentitud de l’hora innocent d’escolars matriculats per lliure. Ambient en l’avantsala d’un ruixat vacil·lant i algun extemporani cop de vent al finestrons del nostre sopluig monacal. Mahler programat als humors de la gramola, el canvio per un Vivaldi (em dec estar fent vell).

La inundació més greu de Venècia en molts anys. Una acqua alta” desaforada. Perilla bona part del manteniment del patrimoni que resisteix tremolant. Als estralls de les alteracions climàtiques s’afegeix la corrupció política, que deixa de fer comportes i dics necessaris amb les seues mossegades. En no poques coses, els italians i nosaltres ens semblem moltíssim.       

La sortida a la tabaqueria. Gelor enravenant, aguditzada per un aire laminant de tramuntaneta. Poca entretinguda de carrer; “malden”, com diuen els paisans ebrencs. Folrat i amb la gorra. Les gorres i altres defenses llanudes del caparró tornen a tenir molta circulació. Cal protegir les alopècies que la naturalesa ens ha donat amb les plausibles solucions del tèxtil. Hi ha amics que em diuen que he d’adoptar un barret, com els que s’encasqueta el gran Pere Gimferrer, d’ala forta, però potser no cal accentuar el dandisme en països tan curulls d’enveges sarcàstiques, i menys quan la nostra timidesa queda desafiada excessivament. No, no, amb la discreta tebior de la gorra, com la de Simenon, si ens volem posar il·lustrats, ja podem anar tirant sense que se’ns congelen les pensades. Ben maldats, per tant, per la glacial, ens recollim al besllum, avui apàtic, de les estances calefactades. Fa dia de sopa de farigola i potser de rellegir Chateaubriand.

Encara rutlla l’invent del vell “Qüestionari Proust”, fet de preguntes aparentment senzilles i innòcues, però que deixen l’interrogat arran del despullament total. Veig que una amiga novel·lista i traductora, filla dels temps en els què el txecoslovacs sofrien la dictadura policial roja, el respon per a una revista, ensenyant totes les seues ferides. Els qui la coneixem ja les sabíem de llarg i de lluny. Com no pot ser d’altra manera, la seua obra en va plena dels episodis funests que hagueren de resistir.

La proposta territorial del pacte de coalició de govern a Madrid, entre Pedro i Pablo, molt probablement serà una reedició del “café para todos”, és clar, encara més aigualit i descafeïnat per a les colònies rebeques, puntals del PIB. En l’estabilitat de la legislatura hi ha un altre perill, que Iglésias és mediàticament més atractiu (i amb millor fons d’armari intel·lectual), i això pot resultar-li insuportable al narcisisme del voluble líder del PSOE. Mentre es va configurant el conglomerat de quotes de poder repartides, no han faltat els periodistes ultres demanant-li a l’exèrcit que intervinga per evitar tanta “rojor” en la sala de màquines. Ser un incendiari irresponsable, en certs sectors rancis surt sempre de franc: una altra de les avaries corrosives del règim, que té tantes vies d’aigua al buc.

Entre altre paperam interessant del dia, una ressenya de Ramón González Ferris sobre una biografia de Benito Pérez Galdós, confeccionada per Francisco Cánovas Sánchez. El novel·lista canari intentà amb les seues novel·les, articles i peces teatrals el regeneracionisme en l’aranya negra dels intestins espanyols, confiant que les classes mitjanes acabarien periclitant els privilegis eclesials, de la noblesa i dels cortesans. No fou l’únic que intentà la pedagogia revisant entre la intel·lectualitat republicanista, però ja en sabem els resultats; segons i com, encara els notem cada dia. Amb la seua sèrie novel·lística dels “Episodios nacionales” es proposà descriure el seu temps per llegar materials de reflexió als habitants del futur. Una empresa esllomant. El narrador acabà els seus dies en la més feroç indigència, que és com alimenten els seus literats els territoris orgànicament refractaris a la lletra impresa i el pensament. Que el seu rostre acabés en un bitllet –de mil pessetes- potser fou el penúltim escarni.                

Llegint –en llibre- a migdia. Bullit de verdura per ben dinar. El butlletí informatiu. El Cervantes per a Joan Margarit. Fa uns dies el de las “Letras Españolas” per a Bernardo Atxaga. Què anuncia aqueix politiqueig? Vés a saber. Margarit no m’interessa ni poc ni molt. No m’agrada. Em pensava que enguany li tocava a Francisco Brines, un senyor poeta de veres, però es veu que les meues intuïcions davant un “tinglado” d’aqueixa borumballa van plenament marejades. Tots aquests oripells d’estat, i els enrenous que generen, són d’una gran amenitat, i ho serien encara molt més si no anessen  engreixats pels nostres impostos captius.  

Llegint i escrivint després del cafè de revifada. Em folro com un esquimal i faig el passeig de costum. Avui no tinc provisions per als ànecs del parc, però els saludo igualment i em responen amb protocol distingit, com de Buckingham Palace; pocs entusiasmes si no hi ha teca per anar tirant, comprensible. Hi ha una llocada de quatre pollets, borrissol negre al llom, marró amb vetes blanques a la panxa,  vigilats per la mare. Avui faig el recorregut una mica més llarg, rodejant l’oval gran del llac central. Intento no pensar en res. Mirant les aus se’m dibuixa un somriure espontani. Lamento no saber-ne més d’ornitologies, tot i que sé que els ànecs tenen un folre impermeable sota el plomatge. Calmat el ventet fa de més bon estar. En la secció humana, colletes d’adolescents, algun altre adult solitari, més sènior que un, i una parella més jove: ell parla de percentatges amb decisió, no sé si bancaris, de comissions de venda, o de què: “entre un 18% i un 19%”, li comenta a la noia, que no diu res. Comprat el berenar i cap al cau.      

 

Era part de la seua esclarida feinada pressionar una mica als llogats que portaven retard. Havia de posar-se bé en paper, que no es notés que en realitat no passava per cap sotrac greu. Aconseguia uns regulars bons resultats, però sabia tenir paciència amb els qui veritablement sí que rondaven el raval de la darrera pregunta. Quan enllestia l’obligació es premiava amb un bon aperitiu de vermut i olives –tenia flaca per les farcides d’anxova.  

 

A vegades la incoherència ens fa millorar l’estil –sobretot l’impressionista.

 

Cada nom és un pseudònim; cada cara, una màscara; cada gest, una afectació; cada paraula, un equívoc. I en aquestes condicions, l’home és un animal social!Sí, senyors: “zoon politikon“.

Joan Fuster.

 

Divendres, 15 de novembre

Dempeus a les sis. Ullada als humors escrits del món;me’n torno a fer la peresa (rectificació positiva). Segon intent a les nou, més o menys reeixit. Desdejuni ben cafeïnat. Quietud del vent en la gelor ambiental.

Altra ullada als teletips del món –no millora la cosa. Els estralls climàtics ja són una evidència palmària de trastorns homicides. En altra secció: els nostres equips predilectes disputaran sense cap inconvenient la supercopa trasplantada a l’Aràbia Saudita: incapaços de la menor desobediència amb una imposició ben lletja. Que els drets humans arrasats no els priven d’un grapat de petrodòlars. Potser és arribada l’hora de fer-se’n soci d’altres clubs més nobles (em comenten que el Masdenverge practica un joc de toc de primera categoria). En les informacions de la proximitat, que s’espolsa les sabates a l’estora del llindar: de les comarques ebrenques, en els darrers mesos, han marxat mil persones. L’hemorràgia és incessant. Els nostres polítics posen cara de contrarietat per a la foto i el tall catòdic, però són part del problema, perquè tot i que s’emplenen les retòriques amb el comodí del territori amunt i avall, són molt xaiets davant els sistemàtics oblits d’inversions de Barcelona: primer va la lleialtat a les sigles que provar de frenar el desastre estructural on som posats.  

Els lectors dels informes de la Voyager 2, de la NASA, que escruta més enllà del terme municipal de la nostra galàxia, expliquen que el rerefons  de l’espai interestelar és encara més estrany del que sospitaven. Tot i els molts avenços, vivim pràcticament a les fosques pel que fa a les dinàmiques còsmiques. Agafat pel costat interessat podem concloure que els sovint titllats d’estranys, anem més harmonitzats amb la colossal sopa de l’univers, au.

La sortida rutinària a l’estanc. Gelor matisada per un solet reblanit. Trobat un conegut conterrani. Em fa tot els compliment pel premi, que m’havia vist a la tele i al periòdic. Em diu que ell sempre havia sabut que valia per a la lletra, i és veritat que sempre ho havia dit. Comentem el moment polític entre ironies defensives. Em fa l’efecte que els benicarlandos quan ens retrobem lluny de la façana barroca i el campanar del poble, ens estimem molt més. És un músic excel·lent, però li toca bregar de venedor d’adobs i altres serveis agraris. Per matar el cuquet musiquer presta serveis en un grup de tangos i encara surt de “bolo” amb ells. Sobrevisqué, amb seqüeles, a un terrible accident de trànsit, anant o tornant, precisament, d’un “bolo”. No ho recorda, però va ser ell qui em va posar, en dies adolescents, sobre la pista del gruix del catàleg heterodox del gran Frank Zappa.

L’editoret que no volia saber res de dietaris, contes i poemes, em pregunta ara si segueixo fent el dietari, isi me’n recordaré d’ell un any o altre. Quins sobtats canvis de criteri, que no endevino a què poden respondre, perquè les vendes de dietaris, contes i poemes, si no vaig errat, segueixen transitant pels marges més precaris. Em penso que ha fet tard a la fireta. Tinc intenció de mantenir la lleialtat als qui han apostat per mi, aguantant estretors comptables i segurament més d’un dèficit en els comptes de resultats que se’n diu.

M’ha tingut a tocant en més d’un sarau. No en tenia la més remota idea de qui era. Un cap de serveis territorials de la zona. Em fa arribar ara una felicitació en paperassa de grisa tristor burocràtica. Si saberen com em contrarien aqueixes fades cerimònies protocol·làries, potser s’abstindrien. En el proper sarau del ram on ens trobarem seguirà sense saber qui sóc i a què em dedico, n’estic cert. Ni el discret llistat dels quatre gats que escrivim a la rodalia es molesten en aprendre, dedicats com estan, se suposa, en exclusiva, a les mogudes culturals(càrrec plenament polític, passatger, un “acomodament”, en molts casos) . Si es pensen que amb donar-nos un insignificant confit abaixarem la guàrdia i deixarem de ser crítics amb el poc que fan –i tot el malament que poden, la majoria de vegades- s’ho hauran de pintar a l’oli.

Per enllestir una novel·la de les gruixudes i importants calculo que cal tenir una idea prou ambiciosa, sense que arribe a l’aclaparada –sobretot del possible lector-, i sis o set anys sense haver-hi de pensar i fer res més. Els rendistes estarien en òptimes condicions de posar-se en el carreu, si més no del segment temporal, dels grans expressos russos del gènere. Però, els pocs rendistes que he tractat en aquesta vall de llàgrimes, no tenien prou talent i empenta ni per girar un articlet intel·ligible. Des de la comoditat, s’ha fet res de substància? Els repartiments del món funcionen amb aqueixa desnivellada.

Triant, a migdia, els quatre poemes d’ “Oliverar de l’aire” per a la lectura de demà a la biblioteca tortosina, dins les jornades de patrimoni literari ebrenc. Em sobreposo a la creixent desgana que em produeix haver de posar-me davant d’un públic o altre, per minoritari que siga.  Caldo amb verdura i carn per dinar magníficament. Sesta amb flassada i veritable humilitat benedictina (la fred potser ens humanitza més en la remarca de les nostres limitacions i vulnerabilitats). Cafè de l’etern retorn. Destriant materials de distintes carpetes. Ullades a l’actualitat, tan terrible arreu: col·lapses per entregues, naturals i humans, a tot el món. La majoria, tot i que proven d’amargar-la bé, porten firma.

Un ruixim vaporós a les cinc. Toaleta, l’afaitada jardinera dels barbuts,  i dutxa d’aigua calenta. A la màquina que tria, segons els meus suposats gustos, apareixen diversos treballs del Pink Floyd i altres practicants d’allò que se’n digué rock simfònic. Bach hagués pogut prestar serveis teclistes en els Floyd, Genesis o en els Deep Purple; de fet, per delegació d’eficiència espectral, els prestà.

La sortida al parc. Porto un bon grapat de rosegons, avui, però hi ha una mare jove amb una criatura rossa, que parlen italià, que llencen a l’aigua grapatsde pinso uns metres més al sud-est, i em quedo amb una minoria –sempre amb les minories, ai las- de quatre ànecs i dues oques més partidàries del pa. Hi ha un cel amplíssim, com els que descrivia Arbó en les seues novel·les , que feien més insignificants les cabòries i drames dels seus personatges, sovint psicològicament torturats.

Comprat l’aperitiu de panís i una llimonada per berenar. La pagoda fluorescent del supermercat enmig l’apatia enfosquida del barri. En asseurem a l’escriptori, un correu del corrector de 3i4, per pactar els criteris de revisada de galerades, i el vistiplau definitiu, un cop el llibre siga maquetat. Establim el criteri sobre una vintena de pàgines de l’original. Em sembla que ens entendrem, coneix d’on provenen literàriament algunes petites llicències que em prenc, com ara “entregent”, d’arrel francesa, i que Pla emprava. La resta són detalls tipogràfics que ja ha resolt amb solvència segons els paràmetres de la casa. En fi, ja som novament al ball. Segurament, a primers de l’any nou estarà llest per entrar a màquines, i després caldrà complir amb la roda de presentacions, la majoria en ciutats grans (en algunes de mitjanes i petites ja no paga la pena ni intentar-ho).

Nit tranquil·la. Repasso la lectura dels quatre poemes preparats per demà. Formatge tendre i pa amb tomaca per fer un mos. Mirat una mica l’espai de Graset, “Més 3/24”. Per com canten els tertulians endevines a quina quota de l’espectre polític –parlamentari, és clar-pertanyen. Rellegint Pla fins al son (“Notes per a Sílvia”).  

         

Entre el brancatge llenyós, amb fullam lleument oscil•lant, dels àlbers pampallugueja el fluorescent d’una cuina.

 

¿Qui ens ha modelat de tal manera que,

fem el que fem, adoptem l’actitud

d’un que se’n va? Com aquell que, des de

l’últim turó que li mostra encara un cop

tota la vall, es gira, s’atura, s’atarda:

així vivim nosaltres, a cada pas dient adéu.

Rainer Maria Rilke

 

Considero que l’acció és millor quan sorgeix d’una profunda comprensió de l’univers i del destí humà, i no de qualsevol impuls salvatgement apassionat de romàntica, però desproporcionada afirmació del jo. L’hàbit detrobar més plaer en el pensament que en l’acció és una salvaguarda contra despropòsit i l’excés d’amor al poder, un mitjà per conservar la serenor en l’infortuni i la pau en les contrarietats.  

Betrand Rusell (“Elogi de l’ ociositat”).

 

Dissabte, 16 de novembre

Alçat a les set. Bach, cantates, la bellesa i la veritat –o cosa pareguda. Ullada al paquet de les vint-i-cinc primeres pàgines de “L’eternitat enamorada”, que em passa la correcció de l’editorial. El drama d’escriure en el dialecte occidental, de transició. Explico per enèsima vegada la lliçó de la meua opció dialectal a l’encarregat. Em penso que al final ens entendrem. Amb les cases editores barcelonines també he d’explicar l’enrònia. Peatges dels “perifèrics”.

Conversa sobre poesia amb el sempre lúcid i estimulant Josep Conill. I, precisament, després acudeixo a llegir poemes per a la cloenda d’unes jornades sobre el patrimoni literari ebrenc, organitzat per la biblioteca tortosina. Carrers animats a la capitaleta. Sembla que és de les poques places ebrenques que mantenen un cert to de vitalitat, si més no en l’assolellada freda d’un dissabte. Quan m’ha tocat el torn, he llegit un parell de poemes, dels llargs, d’“Oliverar de l’aire” i he fet alguna broma. Alguns detalls del festivalet –amb diversos participants, i sense cap tall de qualitat- més em val oblidar-los. Ja em presto poc a la socialitzada de l’entusiasta confusió que abunda en bastantssaraus ebrencs, però es veu que encara em presto massa. He participat per deferència amb la directora i el seu equip, que em tracten sempre molt bé. Em regalen, bon detall, l’obra poètica completa de Gerard Vergés, que ja tinc en una altra edició.  

Dinar casolà d’arròs a la manera oriental i una salsitxa. Feina del duet al cor del Delta: del saber no sabent de la poesia a la demagògia estètica de la música de ball, a plena satisfacció d’unes raberes de iaios encantadors, i reaccionaris fins al moll de l’os. L’harmonia, la perfecció de les modulacions de les hores es comprèn que ens és negada.

Inconscients i ignorants de pedra picada, sense els elementals rudiments de l’ofici,  pugen ufanosos a un escenariet per mal llegir una molt defectuosa expansió domèstica tòpica, sense cap volada. Es veu que la fonda falta de lectures, l’absència de pensament elaborat, ajuda a abatre el sentit del ridícul. Que aqueixes expressions –que fins en pensen “populars”- tinguen una plataforma o altra on desfogar-se em sembla bé. Ara, que vagenentremesclades en el circuit que hauria de ser mínimament professionalitzat, amb un bàsic sedàs de control de qualitat, és de vergonya aliena i fa un mal irreparable.

Amb el desig confeccionen els sondejos. Que l’independentisme ha baixat a Catalunya, afirmen sense cap rubor. Ha augmenta de percentatge i de diputats, però res, ells a la seua. Potser tenen més fe en les receptes de Goebbels del que sospitem. Però diuen que la veritat és més obstinada –ja ho vorem.

     

La seua pàtria són els seus prejudicis (ja no donen per a més).

 

El món ens abandona, més d’hora que tard. I potser això ens permet seguir respirant sense perdre del tot la mesura relativitzant.

 

La història, tan bèstia i pobra, perjudica els prestigis de certes immortalitats. Goethe, posem per cas.

 

Compte amb l’excés de desinfectant, recordem que una mica de brutícia enforteix les defenses de la pell.

 

Certs segments oxigenats de la intimitat s’han de conrear una mica cada dia. Els programes de deshabitacions són cada dia més hàbilment actius.

 

La descripció més perfecta, davant la naturalesa, és el silenci. Però, és clar, una cosa o altra hem de dir per tornar-nos a errar en l’aproximació.  

 

Sense l’artesania, sense l’ofici, no ni ha prou. Amb l’artesania, amb l’ofici, tampoc.

 

l’esquirol saltironeja

en la pàgina groga

del dia gris.

amb l’au i l’espill

repasses

els codis blancs de l’ofici.

el balancí es gronxa

d’un delicat frec

amb olor de fusta.

és irreversible

el breu almanac.

enyora la branca

les tentines del pardal?

only love remains,

apareix a la gramola…

l’única clariana del jorn?

l’ull de perdiu en l’ala grisenca?

 

Diumenge, 17 de novembre

Feta una mica la peresa. L’esquena assenyala, zona lumbar, els humors de la fredolada. Refilet de garseta sentit del llit estant. Cada vegada em sembla més essencial fruir del que la naturalesa ens dispensa, en inesgotable repertori aleatori. Diumenge, precepte bachià, la cantata número trenta, dignitats que mereixen intervenir l’incomplet silenci matiner.

Cafè, cigarrets i ficció autobiogràfica en la matinera. Josep Conill comparteix un poema de “Uomoqualque” a la pàgina que governa, “Sic transit, gloria,mindundi”. Té més valor el detall perquè l’amistat no li suborna el criteri, quan una cosa no li agrada ho fa notar –i amb arguments.  

Quan acaba el pare Bach apareixen llepolies jazzístiques: Carles Benavent i altres bruixots. Aplegant materials diversos en una carpeta per a un projecte distint, amb l’excitant possibilitat de fracassar millor. Intentar-ho ho és tot. Els resultats van com van. Deixo reposar uns anys més el projecte novel·lístic que dormita per les gavetes ajornades. No tinc el cos i l’esperit per a llargs desenvolupaments. Les formes breus em donen més joc.

Paella de carn, magnífica, i cornetes, més bastes que els caragols punxents, però ben intenses de sabor, per ben dinar. Una becaina i cap a la Cala de Santa Llúcia, al terme d’El Perelló. Passejada per la platja de còdols i roquer, amb conquilles i rastres de vida mil·lenària. Recordo, em mirar els microorganismes aferrats a la pedra, que l’Alfred Giner Sorolla sempre en portava a les butxaques, collides en una platja o altra, i ens feia la lliçó de com la vida s’obre pas obstinadament, a vegades en condicions extremes. Mar calmada, planúria frescal de blaus metal·litzats i escumalls discrets. Finques entre les pinedes amb cases d’estil eivissenc. Penso, el paisatge hi convida, en el poeta Robert Graves i el seu retir mariner i camperol a Deià. També em retiraria de gust en un racó paregut, on potser podria fer una feinada,conrear l’hortet, malcriar alguna bestiola de bona companyia i ajustar les passes als cicles naturals que allargassen les hores.  

Llegint variat i repassant les artesanals cartografies dels compromisos a vista, en ser novament sota trespol. Un sandvitx per fer un mos. Amb un bri de salabror marinera a la barba m’adormo.  

 

El tel de pensament, vapor informe abans del llenguatge, potser ens harmonitza  amb la música callada de la sopa còsmica.

 

La ignorància gairebé mai és veritablement humil.

 

Burlar, o intentar-ho, el sistema i el llenguatge ensinistrat –confort i engabiada ensems. Sense provar de forçar els límits no paga la pena posar-s’hi.

 

Quan una vella enemistat s’oblida de què la motivà i la maregassa de la indiferència esborra les petges de la platja, diria que guanyem en salut.

 

Sense vore la firma no saben si l’obra és valuosa o no. Als dèficits dels nostres països en les formacions per a la bellesa –saben que saber llegir en la bellesa porta a l’esperit crític- s’afegeix la reeducada mesquina del mercat, que també sap que la bellesa el pot amenaçar.

 

El poeta conscient defuig tots els tòpics assentats del gènere. El versaire dejú de lectures i digestions reflexives hi incorre en totes –i a sobre es pensa originalíssim, perquè ja se sap que és molt atrevida la ignorància.

 

Dilluns, 18 de novembre

Dempeus més tardet, peresa reparadora. Molt tràfec oníric, amb un retall angoixós en el darrer, que només recordo a mitges. Rostres de pèrdues i altres repertoris de la suma de restes de l’anar navegant per les presumptes vigílies de les distintes edats i propòsits.  

La gatzara ocellaire dels patis en l’hora gairebé impune dels silencis apaïsats i l’aroma clorat de la roba estesa. Els algorismes de la gramola proposen Keith Jarret, el concert a Colònia, energètica pianística per anar tirant en l’apedaçada de la continuïtat.

Diversos retorns lectors, amb tries de frases i fragments de diversa procedència, que comparteixen en les seues finestrelles líquides. Flors boscanes en l’oceànica de l’hipertext bigarrat. Desdejuni de cafè amb llet i magdalena. La tebior hospitalària de la glopada escolar. El reflexos somnàmbuls, bocins solars, en les rajoles de la cuina. Rostres i cimals en el calidoscopi domèstic.

Les notícies de Bolívia. Un cop d’estat de manual. Víctimes civils del foc de l’exèrcit –també a Xile. I els mitjans espanyols de la unitat de propaganda que dissimulen, perquè només carreguen les tintes sobre l’u d’octubre català i les seues derivades. Candidats autoproclamats a l’Amèrica del sud, amics directes de la família Trump i els seus conglomerats empresarials, segons revelen periodistes de veres, dels que no accepten les mordasses (encara en queden). No tota la informació té amo, però, és clar, no sol circular per les autopistes centrals.

Entretingut en diverses sanefes textuals –punt i repunt-, fent notes noves (tan noves que deuen ser mil·lenàries). Esperant el paquet sencer de les galerades de “L’eternitat enamorada”. En els compassos d’espera de la vida, en saber subjectar l’ansietat, passen coses, i, quan aparentment no passa res ja sabem que el que passa és el temps.

Programadors culturals el principal “criteri” dels quals és que els participants siguen ben mediàtics, independentment de si el que puguen aportar tingasubstància o no. I així anem fent en els volubles aparadors nostrats, amb vinga vols gallinacis i aparences sense contingut.

La sortida a l’estanc. Aire de vidre, el sol diferit. Poca entretinguda. Més embastada de costures possibles en tornar a l’escriptori.  

Un president de la Generalitat (del nord) en un tribunal, per uns llaços grocs en una balconada. Un costum històricament bastant regular, el de jutjar presidents –que guanyen eleccions, siga dit de passada. Pardalots i exaltacions franquistes, esvàstiques i altres simbologies de l’odi, no han rebut mai cap amonestació judicial. Democràcia consolidada, i tal i Pasqual; i el perill de normalitzar tantes mossegades a drets fonamentals.

Sopa bruta i tall per dinar. Les notícies: la causa descaradament ideològica contra el president Torra, destapada per la defensa. Sesta cronometrada. Cafè i retria i revisió de materials. S’agrisa la tarda, la gelor ens arrupeix. Animals climàtics som.

Ha sortit l’entrevista que em va fer Roser Regolf per al surtdecasa.cat. Ha posat un titular cridaner, que no sé si reflecteix del tot els meus interessos reals, què hi farem. En alguna de les respostes, com ja sol passar i és lògic, alguns matisos s’han evaporat i semblo més sentenciós del que caldria.

La passejada pel parc, amb bona cosa de rosegons de pa a la butxaca. Gran quòrum palmípede, fins amb la llocada diminuta, que s’apunta a pescar alguna engruna, i un que tramunta el pont i es posa a tocant demanant tracte privilegiat. Procuro repartir l’engrunada per a que tots els individus tinguenalmenys un tastet i no incentivo les curses competitives entre ells. L’activitat i la caminada entre arbres em relaxa.  

 

Potser la llum assaja un llenguatge o altre en la remor del fullam (que ens podem figurar que recorda tots els noms i les seues faules).

   

Campanya pels drets lingüístics