Home > El Maestrat > #Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

#Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

 

 

Patitardorigual2019Dimarts, 19 de novembre

Alçat a dos quarts de vuit. Tramesa aquesta col·laboració. Somortes piulades conversacionals del pardalam dels patis suburbans. La rodada de la vida en gris és marcada. Esperant potser que una guspira o altra altere el guió calcat del d’ahir.

L’entrevista al “surtdecasa” va fent teranyina. Gent que la comparteix, alguns col·legues inclosos. Em nego a mirar-la més. Com sempre que em trauen en un paper o altre –o en una pantalla-, m’identifico poc. Si més no, em penso que tres o quatre idees pròpies queden bastant clares.

Desdejuni i sortida a l’estanc i a la merceria de la iaia fureta –que deu ser tremebunda en les seues dèries-, on cal transitar per un passadís per a un cos sol, flanquejat per piles de mercaderies revoltes i aparentment incongruents. Això sí, amb una ullada a la mostra que li porto, encerta la mesura exacta del que necessito. Em parla del fred i del revolt que està tot. Una voleiada genèrica, cordial. Diria que ha afegit un impost o altre a la cremallera que m’ha despatxat. El més tonto apanya “arràdios”, quan menys t’ho esperes.

En tornar a l’escriptori, responent correus variats, un amb el divertiment d’haver de quadrar una factura, de les deformades que ens toca fer als autònoms del sector de l’artistalla. Altre per anar programant les presentacions de “L’eternitat enamorada”, que sortirà de cara a Sant Jordi. De pensar l’itinerari, ja em canso per anticipat –la feinada del cansats.

Solfes variades per companyia pal·liativa: joglaries del món, jazzístiques plurals, joiells de clàssica. Felicitat Jordi Llavina pel Marià Manent de poesia. Va edificant una sòlida obra poètica, coherent i suggestiva, assentada en les estratègies del memorialisme i la reflexió existencialista. El seu domini lingüístic és dels més acurats que circulen en la nostra generació.

Informe demolidor d’Amnistia Internacional per la criminalització de drets fonamentals a Espanya, pels casos dels líders socials, Jordi Cuixar i Jordi Sánchez (els mitjans espanyol obvien la notícia).

Llegint a migdia (l’ambre pacificat). Seques amb botifarra per dinar. Les notícies de comarques: cròniques dels abandons i les decadències de zones amb molts potencials; els diners i les targes de crèdit no es poden menjar, però hi ha qui no sap l’elemental lliçó. En les altres, la sentència pel cas dels ERES a Andalusia. Surt, penalment, més car posar urnes que apropiar-se de diner públic.

Sesta plàcida. Mirant arxius, retriant i polint detalls. Renuncio a la passejada del tardet –fluixesa d’esperit, avui. Llegint pels espills líquids quan em canso de mirar materials.

 

El mínim que se li pot demanar a una metafísica és que acompanye el desconsol i l’angoixa existencial, no que irrite tothora.

 

Mirar les xicotetes variacions d’un racó de jardí durant un parell d’hores hi ha qui ho consideraria una pèrdua de temps, però en certs gremis sabem que no deixa de ser fer feina. Un gat salta des d’una cornisa: la realitat presentista deu ser això.

 

Cal lluitar contra la imbecil·litat, sobretot contra la pròpia.

Miquel Bauçà

 

Aqueixa espècie de malestar que es sent quan s’intenta imaginar la vida quotidiana dels grans homes… Sobre les dues de la tarda, ¿què feia Sòcrates?

Emil Cioran  (“Silogismes d’amargura”).

 

Dimecres, 20 de novembre

Alçat a les vuit. Un buit d’insomni a un quart de cinc.

Més gent que tria fragments de llibres –i d’aquesta llibreta- i els comparteix i comenta en els seus caus virtuals. Avui, personal de la plàstica. Un aprofita per lloar Velázquez –molt bé.

Continua la fredor ambiental. Les temptejants maniobres domèstiques primeres. Un pardal solista refila en la calma dels patis. La nansa del cafè amb llet i la magdalena (tal dia com avui va morir Proust).

Ullada als articles d’uns i altres. Massacres de civils a Bolívia. Els particulars amb els seus mòbils han de fer de periodistes, perquè hi ha periodismes que miren cap a una altra banda.

Símptomes, en discursos dels ministres en funcions i altres jugades que s’escenifiquen en segons plànols, que fan pensar que potser al final hi haurà, a Madrid, el gran pacte PSOE-PP, un acord d’estabilitat “nacional”, amb l’abstenció en la investidura del P.P. i un govern en solitari, amb geometria variable, del PSOE. Algú es quedarà amb cara de ximplet, tot i la foto del preacord. Els qui fan bon negocis a l’ombra dels pressupostos de l’estat no accepten els d’Iglésias a la sala de màquines del règim i una abstenció independentista en la investidura. Determinades opcions poden participar, però no governar. Els límits rancis de certes democràcies descaradament desnivellades.

Llegint i escrivint, sense moure’m de l’escriptori. “Tancat a casa la major part del temps, no sóc amant de llepar, no tinc déus”, cantava l’Ovidi. La volta al món en setanta quietismes.

Sortida al pati a parar, en va, un solet que no escalfa. Se m’acut que les filosofies budistes no s’haurien pogut inventar al Mediterrani, tot i que el cristianisme, reciclant infatigable, té moltes fonts d’aromatitzada oriental, però rebaixat a la praxis es procura concessions laxes més adients a la nostra manera de circular per la vida. Cabòries insignificants mentre inventario les resistències tardorals del fullam.

Pasta italiana per dinar. Com deu d’estar Donna Leon, empadronada a Venècia? Cal suposar que bé, no ha arribat cap notícia en sentit contrari. Treballant a la tarda en apunts nous i revisió de materials. Llegint a la nit. Llegir m’agrada –cada dia més, rellegir- i alhora em cansa bastant com per adormissar-me amb vellutada transició.

 

El actes amorosos que no veu ningú –quasi que ni un mateix- potser mantenen dempeus la dignitat i l’esperança.

 

Una idea dubitativa, fràgil: la temptació de la hipotaxi. Una idea assaonada, que aguanta un certs temps: la síntesi i la precisió.

 

Molt més cruel la indiferència. Certes indiferències, és clar: d’altres són un regal preciós.

 

La seguí amb la mirada fins que baixà del tren. Pensava que potser amb una dona com aquella estaria bé. Però el cert és que ell li havia resultat invisible, tot i estar a dos seients l’un de l’altre. Però, abans de trepitjar el terra de l’estació, ella es girà i el fità amb misteriosa intensitat, com si hagués endevinat els seus pensaments. Es quedà paralitzat. Li faltava audàcia per agafar el maletí d’una revolada –o abandonar-lo-, baixar allà mateix, i parlar-li. Hi rumià el que li restava de trajecte fins arribar puntual a una feinera reunió.

 

En el buit del pensament s’inscriu el mal

Hannah Arendt

 

És molt difícil mantenir l’atenció i no deixar-se hipnotitzar pel monòleg continu que teniu al cap.

David Foster Wallace

 

N’hi ha que creuen un bosc i només hi veuen llenya per encendre el foc.

Lev Tolstoi.

 

Dijous, 21 de novembre

Dempeus a tres quarts de vuit. Dormida bona. No recordo transhumàncies oníriques. La pàgina blanca de la mala memòria –d’agrair, fins i tot. Els borbolls aromàtics de la cafetera. La quotidianitat com a fonament del pacte amb les realitats. Sota l’aparent monotonia dels carreus domèstics pot haver-hi opacitats, abismes, nines russes, un aleteig tornassolat, la tirada de daus, l’ull dels déus i, per descomptat, el rellotge: l’aparentment insignificant pot posar solatges en solució de continuïtat. No és fàcil expressar els nivell de realitats de la quotidianitat. Sol ser una prova de foc per a qui s’hi posa. I la lletra, la vida, sol raure en els detalls.

Passeig matiner, per una irrisòria gestió bancària, de les que fem els pobres en l’enfilada de final de mes (l’empleat jove no en fa cap escarafall). Ambient tibant, picant gelor, assolellada testimonial pels llunyans encontorns dels jardins de l’antiga Pèrsia. Una xicota passeja dos gossos, folrats amb armilles de roba; els sega qualsevol indisciplina ensumadora, gest que explicita que està de mal humor. En un banquet en una llenca de sol, dos ancians remembren dies llunyans: “era molt bon treballador”. Potser lloen algú que ha passat avall? Fer anys és anar tenint més amics, coneguts i saludats a l’altra riba que en aquesta. Les botigueres agranadores de la seua jurisdicció de façana i aparador. Els reclams lluminosos dels comerços, diluïts en els segons plànols per la  claror. Dues façanes modernistes amb un gotim de rosada.

En ser a l’escriptori comparteixo per als parroquians un dels contes de “Circ de puces”, una broma sobre les democràcies internes dels partits. També una de les pensades del diari de Jules Renard, que vaig traduir i seleccionar als noranta per a l’enyorada editorial independent Aeditors, que caigué en la fallida, d’un dia per l’altre, d’una distribuïdora, un sotrac on naufragaren diversos segells petits i oxigenants, i on fins altres de mitjans oscil·laren perillosament.

Segon cafè, el reafirmant. Compres al supermercat. La gent, envasada en el seu capoll: una noia i dos ancians amb carros entravessats enmig dels passadissos, no fent res per deixar passar, fins que els ho demanes i arrufen el nas.

Emprenc més decididament l’organització d’una carpeta que ja té un títol provisional, que ja és prou: de vegades tenir un títol ajuda en l’enfilall de materials. La cosa anirà llarga i lenta, que és el que em convé, em penso, ara mateix. Músiques variades per companyia, de la malenconia a la projecció d’autories joves sense complexos.

Joan Safont comparteix la filmació d’una taula redona de dietaristes a l’Ateneu Barcelonès, amb Ferran Sáez Mateu, Àlex Susanna i Pere Rovira. En la introducció em va esmentar, per la seua sorpresa i satisfacció de que en el Fuster dels Octubre tot el variat jurat estigués d’acord en guardonar un dietari. Li agraeixo l’avís de que ha penjat la filmació i el comentari sobre la voluntat d’estil  de “L’eternitat enamorada”. Tots tres participants coincideixen que el dietari es pot fer de molt distintes maneres, que no hi ha regle canòniques, que és l’escriptura més lliure que es pot practicar. Els he llegit tots tres i, efectivament, tenen maneres ben diferents de practicar-lo. Pocs escenaris més coherents que l’Ateneu per teoritzar, on, entre altres pesos pesants, feien tertúlia, fa un segle, els D’Ors, Pujols, Sagarra i Pla.

Cases editorials, que no conec de prop, em llencen l’esca per fer coses amb elles un any o altre. Potser se m’han giravoltat a favor els aires impressors. Sense emparrar-me ni acollonir-me, vaig tirant i m’ho prenc amb molta calma. La taqueta d’oli potser es va eixamplant i presenta opcions més alleugerides, després de picar tanta pedra i tant sovint bufar en calfo gelat, tot i que, tal com tenim el panorama, segur que caldrà fermar el pic encara en més d’una i dues ocasions. Evidentment, la mica de rebombori de l’Octubre ha fet que alguns actors del sector em remiren amb més interès.

Llegint a migdia; topall eficaç per a qualsevol ansietat. Arròs, col i fesols –l’ autenticitat del plat fondo- per dinar. Les notícies comarcals, potser més acostades als batecs genuïns que la col·lecció de cromos retriats de les generals. Sesta breu, afinadora de pianos sentimentals i ossets.

Cafè del ple retorn. Treballant en la carpeta que he decidit emprendre, mentre espero unes coses i altres de variat pelatge i intensitat. Com deia l’antic llatí: m’afanyo lentament. El passeig pel parc, tarda cluca, núvols baixos, lívids violacis en la blancor bruta (anuncien pluja per demà). Reparteixo els rosegons sobrats als ànecs del canal nord de la zona verda, un de racons més vívids i graciosos de la barriada. Diria que algun exemplar més espavilat em reconeix només arribo i començo a deslligar la bosseta amb el pa. Un ànec mut tramunta pel lateral i es posa a dos pams dels meus peus, un exemplar gran, amb plomall, blanc, verd i negre i el bec rosadenc. Arriba una parella amb una filla –adolescent- i també reparteix vianda: el festival de navegacions palmípedes és efervescent. Quan quedo novament sol m’atanso als oms i intento sintonitzar amb el seu silenci de fullam quiet i nervadura d’un blanc cendrós. Em puc figurar que hi ha instants curatius, i aixoplugar-se arran d’un om centenari pot ser-ne un.

En tornar a l’escriptori no tinc esma de fer res més en la carpeta. Conversa de filologies i qüestions d’estil amb el corrector de 3i4, que m’ensumo que deu ser un xicot jove. Planejo després sense rumb per l’hipertext. Músiques variades per companyia, de l’Àsia a l’Africa, amb parada al París de les noves veus hereves, que no mimètiques, dels Brassens i companyia. Nit de sempre – el sempre d’ara. Omelette   per sopar. Llegint variat. Mirat l’espai de Graset.

 

Apostar-me en alguna part i descriure, del que puga vore, allò més insignificant.

Georges Perec.

 

Divendres, 22 de novembre

La lampareta encesa a dos quarts de vuit. A l’inici del coneixement hi trobem la sorpresa, deia Sòcrates. La sorpresa més gran és estar vius. Una remor de fons, de carretera, en l’atonia del barri de primeres hores. Santa Cecília a l’almanac memoriós. En algunes viles, amb dues bandes de música, capaces de bufar tot seguit “Poeta y aldeano”, hauria de ser festa local.

Un xiquet del veïnat ha descobert la sumptuositat de l’eco de l’escala i imita repetidament l’udol del llop mentre suco la magdalena, que, ben proustianament, em recorda que feia el mateix a la seua edat.

Una simfonia de Luciano Berio, del 1951, a la gramola. Els grinyols i les troballes del convuls segle XX, que fa la impressió que anem calcant en les seues pitjors llavors negroses.

Ullada a les actualitats. La temeritat de la revellida central atòmica d’Ascó: el Síndic de Greuges denuncia irregularitats que no es reparen, i que no hi ha previst ni assajat cap pla seriós d’evacuació per a la població. Fa uns dies vam saber que, en seu judicial, un tècnic de la de Vandellós va declarar que havien estat funcionant amb una fuita greu més d’una setmana. En mans de qui som? No hem pres molt de mal, per ara, de pura xamba.

Revisant materials de la carpeta que he enfilat mentre espero els joc de galerades complet de “L’eternitat enamorada” i altres compromisos que han de venir. La sortida a l’estanc; nuvolada baixa i calitja; em saluda un senyor sènior, polit i endiumenjat, que no sé qui és i potser m’ha confós amb algú o altre. Més monotonia disciplinada fins a l’hora de dinar, amb incursions a les parets de l’actualitat.

Thomas Mann va deixar empaquetats una vintena llarga de quaderns del seu dietari –anotacions sense cap voluntat d’elaboració literària. Deixà manat que no s’obrirà el farcell fins després de transcorreguts vint anys de la seua mort. Mann apuntava cada dia les visites que rebia, la correspondència, el que menjava, les seues lectures, l’estat de la seua salut, si tenia mal de queixal o els cèntims que li ha costat el cigar que fruïa, però també obria finestrons a la seua intimitat contradictòria, carregada de dissimulacions i màscara: fins anota les relacions sexuals matrimonials, les solituds onanistes, i l’enamorament d’un jovenet de disset anys d’ulls blaus –que ressona en la seua “La mort a Venècia”. Sens dubte, aqueixos papers privats completen i ajusten el retrat del narrador alemany. Són or per als estudiosos i biògrafs, no cal dir-ho, i uns radiants feixos d’autenticitat per als seu seguidors, que potser agraeixen les baixades de pedestal per pròpia voluntat dels entronitzats canònics.

Juanito Mulet, “Lo Marrequet”, de Paüls, és un artesà que fa gaiates des de xiquet –deu rondar els noranta anys-, i diu que el foc i les observacions dels cicles lunars són essencials per al seu ofici. En fa d’historiades, de fusta clara, per a mudar –algunes s’atansen a l’autoritat del bàcul-, i en fa de sòbries i robustes per als dies de roba vella. Per corbar l’empunyadura empra un vell projectil perdut de la Batalla de l’Ebre, que li resulta el “plegador” perfecte per a fixar la forma, en un reciclatge que té la seua càrrega de justícia poètica. Tot això ho explica a la pàgina de “surtdecasa” i fa venir ganes de córrer a procurar-se una gaiata per calcigar camins fecunds de silencis. Ho explica tot amb una glopada de genuïnitat i arcaica poesia –el foc i les llunes- de les que endolceixen el matí.

El nirvana de butxaca de la lectura a migdia. Bullit de verdura per dinar. El noticiari comarcal: la dansada –tan vella- dels entorns salutífers i les amenaces de les indústries brutes. Sesta de follet del bosc –la flassada a tall de bolet protector. Cafè de retornada i conversa amb partidaris d’Artur Bladé i Desumvila en la xarxa, comentant la seua biografia de Francesc Pujols i altres títols. Recordo converses amb Gerard Vergés on acordàvem que el periodista –bon periodista-, literàriament no tenia el gruix que alguns entusiastes exegetes seus li volen atribuir.

Plovisqueja en la tarda cluca. Cap gana de moure’m del cau. Al tardet, conversa amb el corrector de 3i4, que em diu que li agrada molt el llibre. I té mèrit la cosa, perquè els revisadors solen avorrir la majoria de les seues feines. Ens anem entenent, que és el principal.

 

Allò que diem que farem, i que segurament no farem mai, potser ens explica millor que l’inventari d’allò realitzat.

 

Tot el problema rau en exagerar amb harmonia.

Gustave Flaubert

 

També por haver alegria en la malenconia.

 

Circumstancials i anecdòtics. La majoria de vegades no passem de ser això.

 

Tot es conquereix en la quietud i es divinitza en el silenci.

Sorel Kierkegaard

 

Dissabte, 23 de novembre

Alçat a les vuit. Dormida potable. El vent i l’aigua han arrencat la fulla verda de la buguenvíl·lia, sembrant un encatifat de nenúfars impossibles. El silenci dissabter de la barriada, que no sol pecar de sorollams gratuïts.

Ullada a les notícies –depriments, la majoria. La campanya del banc dels aliments, la solidaritat de la bona gent, que no caldria si es fessen polítiques amb veritable rostre humà. Ciutadania que va justeta dóna el que pot. Encara hi ha guspires de bagatges cooperatius.

Grans entusiasmes propagandístics sobre el perillós desplegament de la intel·ligència artificial, que pot decidir, en els seus discerniments lògics, que el problema són els humans. Veus d’abast mundial fa anys que adverteixen de l’arriscada juguesca. Res, ni cas.

Un magazine cultural de Girona i el Rosselló ha fet una tria de coses diverses de les meues pàgines enxarxades i n’ha fet com un petit monogràfic. No conec a ningú dels qui piloten la xalupa líquida. La tria, versos, fragments de prosa, aforismes, diria que fa goig. També, una llibretera m’explica que un senyor ha comprat tot el que ha trobat meu a casa seua, i que li ha deixat el seu telèfon per a que me’l passe, desconec amb quin propòsit (prendre un cafè i parlar?) En fi, detalls amables que es produeixen més les darreres setmanes, i que em prenc amb preventiu relativisme. Suposo que la major presència en mitjans de més pregonada ha generat més curiositats en els consumidors llibrescs.

En la sortida estanquera, potser menys fred, però els temptejos mestralers n’augmenten la sensació. Cel lívid, un sol amb halo, com una aspirina desfent-se. Els tràfecs utilitaristes dels transeünts i els vehicles, mal oratge per badar. Crec que els darrers dies fumo menys i, llei de causa-efecte, respiro millor. Però, ¿què respirem en aquestes societats del risc, en aquestes comarques infestades d’indústries brutes?

En retornar a la tebior de la domesticitat de l’escriptori, apareix a la gramola una peça de Karlheinz Stockhausen, i després temes dels “Traffic”. Els algorismes ens posen a prova les resistències estomacals de l’eclecticisme. Mirats materials, refent línies a les cartografies de l’espera.

La serenor de l’horeta de lectura de migdia, quan quasi tot pot –i ha- d’esperar. Cigrons amb xoriço per dinar. El decés de l’actriu Assumpció Balaguer, qui quedà prou eclipsada per la projecció del seu marit, Paco Rabal, però que finalment fou reconeguda en el seu talent en etapa ja sènior. Tenia cara de bona persona i en la professió diuen que ho era. Les desestabilitzacions a l’Amèrica del sud; agitació a Colòmbia, sense cop d’estat, perquè qui governa és aplicat en els dictats neoliberals, però amb la població és tirada al carrer per les escanyades socials.

Sesta plàcida. Les veus del vent a l’exterior. Les obstinades llimades mestraleres. Renuncio a qualsevol sortida. Llegint i mirant documents sobre Fuster, que uns i altres comparteixen pel mosaic enteranyinat.

 

L’elegant estoïcisme dels gats, mirant com plou amb posat de saber quin és el truc de l’espectacle.

 

Atrevir-se amb el que els límits diuen que no, i tornar-se a marrar potser una miqueta millor –com aconsellava Beckett.

 

Diumenge, 24 de novembre  

El vendaval tota la nit i al matí, amb cops huracanats. L’ombra de mal de cap inevitable. Quarts de vuit. Llegits uns articles d’ací i d’allà. Davant el general desconcert foscant cascú xipolleja en el seu tollet com pot i sap: agonies defensives i provocacions que ja no provoquen a ningú.

Responc unes idees sobre l’escriptura, i en particular sobre la poesia, d’un conegut, que vol incitar reflexions i potser parteix d’una base bastant dubtosa. Me’n torno al llit una estona més, per mirar d’acumular energies: dia de compromís del duet a La Sénia. Potser un any o altre s’acabaran les prestacions en un circuit que es va estretint i poblant de bajanades i cops baixos.

Retorn a l’escriptori a les nou. Un pardal cuallarg al pati, grisors terroses,  vellutades, al plomatge, amb un ditada de blau, com dansant a repèl amb les ràfegues del vent, tramuntant a una de les plantes, i finalment ajocant-se en un forat a contravent.

Toaleta a fons, preparats els estris per escenificar el personatge que es canta i toca un reguerall llarg de temes que no el representen, però que és qui fa que puga llogar temps per a d’altres activitats, més acordades amb el que es pensa que és. A vegades pots plantar-te la projecció de que toques per als teus pares i iaios en una festa casolana. Qualsevol il·lusió pot ajudar a passar les hores dedicades a la macilenta tarda dominical d’un pensionistes.

Dinar d’hora. Arròs de peix, memorable. Les notícies, la llauna esportiva dels caps de setmana. Becaina breu. Carregat l’equip i cap a La Sénia a dos quarts de quatre. Encara ràfegues de vent, claror oberta, núvols prims, cella desfeta als Ports. Muntatge mecànic, lent, desganat. La prova de so. Tot en ordre, sala sense rebots. Pres un cafè. La notícia de la mort del pare de la dona encarregada de la cafeteria, fa dues setmanes. Li donem el condol; se la nota molt tocada. Hem fet la mica d’amistat còmplice. Comencem a les cinc. Primera part, correcta. Al descans, al llindar del centre social, les grapejades del vent als pins de parc d’enfront, amb centenars d’estornell refugiats. L’home andalús, simpàtic, que la xala tant quan toquem nosaltres, ens diu. Parlem de l’oratge, com sempre, tema neutre de delicadeses britàniques. Se’m fa pesada la segona part, però la resolem sense fissures, tret d’una baixada del corrent elèctric que ens ha desconnectat enmig d’un tema del brasiler Roberto Carlos. Ja notàvem que, a pics, entrava molt baix (sort de l’estabilitzador que portem, que ha compensat les hipotensions, tret d’una, que haurà estat molt pronunciada, insalvable). Sala plena, tot i que en els primers temes estàvem en família, pels assots del vendaval, que a La Sénia han estat molt forts en les darreres hores, i redoblen les cauteles dels sèniors. Tornada tranquil·la. Cap senglar travessant ni psicòpata a la carretera fosca. Descarregat l’equip i mos als italians del barri, que proposen, els diumenges, una “pizza party” a bon preu. Sense esma, en ser al cau, de llegir res. Cansat i amb cabòries una xic depriments. Sortosament el son no tarda i fa la profitosa escuranda.

 

Qui amb diletants tracta, rebaixat s’aixeca.

 

Són pur càlcul. I escriuen en pur càlcul, per no molestar a qui els ha acomodat en una grisor calefactada o altra. A vegades apunten bé, però no tiren mai, i escriure, ja ho deia Pla, és tirar.

 

Massa gelós – borumballa menor de l’enveja- com per a ser tot el feliç que pregona ser.

 

Quina visió més tristoia, la d’un jove cautelós, moderat, pactant amb la mediocritat ambiental.

 

La veritat, espill esmicolat, per provar de recompondre-la necessita les estratègies de la ficció. Potser no n’hem copsada mai cap de completa, de veritat.

 

En els somnis som relatant i relat. Poc narradors són capaços de fer el rejoc oníric amb l’adequada fluència i reeiximent: Núria Cadenes i pocs més, ara mateix, al país.

 

Queda una mica d’autèntica poesia popular en molts topònims (els que no han estat estrafets o desfets per una traducció barroera).

 

La banalitat crida molt i posa sempre molt efectes especials.

 

Dilluns, 25 de novembre

Alçat a un quart de vuit. Tènue queixa lumbar, suportable. Silenci dens, greu, al barri de les primeres hores, uns compassos abans de la despertada dels pardals. Una quietud amb una llunyana, horizontal remor de fons, potser rosadenca, potser de neu blavosa. Menys fredor, sense vent. En els conflictes del clima, les vetes nòrdiques, insistides massa dies, no ens proven als meridionals.

Els algorismes proposen peces del belga Wim Mertens, algunes dels seus darrers treballs. Un minimal per moments més acostat al pop intel·ligent que als curulls baguls oberts de la clàssica. El desdejuni de cafè amb llet, amb magdalena més o menys proustiana: ja tenim traduïts al català modern Homer i Proust; cada generació revisa els clàssics, diuen.

Ullada als articulats del suposat present, gràcies i misèries de la vida literària de proximitat: les incansables conxorxes de les mediocritats i altres espècies empobridores. En les informacions generals, els ecos sinistres que el neoliberalisme sembra lluny dels seus despatxos implacables.

Oberta la carpeta que vaig treballant. Fets apunts nous. Dia internacional per l’eliminació de la violència contra les dones. Quan quelcom necessita dies internacionals és que no gira redó. I, per si faltava res, tenim formacions d’extrema dreta, incrustades a les administracions, blanquejades per certa premsa de trinxera fosca i més d’un intel·lectual impresentable, que neguen el problema (en comptabilitats d’ hemorràgia). Per què ha tornat el feixisme a Europa? La resposta seria llarga i inquietant. Pel que fa a les dones, de dies internacionals en necessiten dos; malament rai!

La sortida estanquera, amb aturada en un xamfrà per pipar un cigarret en cura de sol confortant després de tants dies de fredors ventolejades. Uns operaris, amb una grua aparatosa, es disposen a penjar els depriments llums nadalencs pels fanals i en una suspensió de filferro, que espera la resta d’any, sobre el bell mig de la calçada. A l’estanc dels col·legues músics, secció patxanga. Carrego de material per la bodega i faig una loteria. Familiar simpàtic –n’hi ha un que m’ha llegit en novel·la precisament musical, pel que em comentà un dia, es va sentir identificat en més d’una desventura del protagonista.

Treballo en la carpeta en ser novament a l’escriptori. La lentitud resolutiva. Treballant de firaire musical els caps de setmana, els dilluns poden resultar tonificants de laxituds entretingudes en feines que ens agraden molt més.

Em sorprenc aconsellant-li cautela astuta a una amistat que té una reunió complicada, i que sol tendir a ensenyar totes les seues cartes, fins amb un punt naïf, i s’emporta més d’una clatellada. Gat escaldat, manta vegades he practicat la seua estratègia, i li remarco que no cometa el mateix error en tolls infestats de matusseres dentellades.

Llegint a migdia. Reprenc els diaris de Silvia Plath, per moments delicats de celebració de la vida, altres descendits als inferns dels seus desordres –bipolar total. Sopa d’escudella per dinar. Les notícies: governats per purs sociòpates? Les terres ebrenques l’enfilen a pressa feta a ocupar la plaça de la Catalunya deshabitada, amb els solars saturats d’abocadors de residus, aplaudits per alcaldes i gestors inconscients –o cosa pitjor-, excés de molinets eòlics, que havien de generar tants llocs de treball i riqueses que encara s’esperen, i revellides cafeteres atòmiques.

Becaina aplomada. El cansament dels “bolos”, i altres bagatel·les, costen més de netejar. Més feina sobre la carpeta oberta. L’avantatge de no tenir cap termini imposat. En els darrers quatre anys he publicat una novel·la, un llibre de relats, un de poemes, i és en preparació el dietari assagístic premiat a l’Octubre. Deixar que les cisternes es vagen reomplint és la millor opció, sense deixar de fer a poc a poc, és clar, que si m’aturo potser caiga de la bicicleta.

La passejada pel parc al tardet. Temperatura finalment entenimentada. Donat pa al ànecs, una reunió de dues dotzenes d’exemplars, que diria que comencem a conèixer-me i, qui sap, potser a esperar-me, tot i que la felicitat de les bestioles rau en tenir memòria curta, diuen. Firmament de ponent, blavenc blanquinós, amb vapors de ditades liloses. Adolescents asseguts a la graderia de l’amfiteatre escolten “reguetó” en un lloro a tot drap. Torno a l’escriptori fent la volta gran. Passo per la vorera d’un centre de suport a estudiants, no sé si és com el repàs d’antany repintat o una cosa més específica –mobiliari de talla infantil, pintat de colors primaris; més endavant, dues cafeteries i una botiga de perruqueria canina on raspallen i pentinen un canitx de perfil heràldic.

Llegint a la nit. El tobogan emocional de Plath i altres pàgines. Acabades les sobres dels àpats del cap de setmana per sopar. Mirat una mica l’espai de Xavier Graset. Dilluns una mica posat en el saludable bany Maria.

 

En aquests terrenys nostrats, davant un problema o altre de certa complexitat, qui no falla mai a la cita bocamolla és l’energumenisme.

 

Un detall bell, que no hem notat mai, però que reconeixement immediatament.

 

Matisant entre dogmàtics? Activitat de risc amb un possible patró: Erasme.

 

 

 

 

Campanya pels drets lingüístics