Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual

Plàncton. El Bloc de Josep Igual

finestraigual2019Dimarts, 26 de novembre.

Alçat a quarts de vuit. Tramesa aquesta col·laboració. Nina Simone cantant-se les salmòdies de Leonard Cohen, portant-les al seu terreny, per determinació dels algorismes. Tots dos ja són a l’altra riba, però els seus llegats circulen per les bandes sonores universals. La roda de molí del temps és insubornable. El poeta canadenc encara deixà un plec de cançons enllaunades, que han aparegut ara, on pràcticament remugava els seus versos de místiques barrejades i feminitats que ballen en la intimitat, a la vora del foc, mentre el poeta assaboreix un licor mil·lenari.

En el somnambulisme primer avui m’ensenyo maldestre. Tombo d’una manotada distreta el pot, obert, de picadura. Puc arreplegar-ne bastant –la reparació.  Una mica somort, des d’ahir, potser covo un refredat o altre. Dos cafès, el reglamentari, amb llet, per desdejunar, i el segon, pels volts de les deu, per reforçar els elàstics de la voluntat.

Sortida a l’estanc (una senyora que juga a diverses loteries, exigint l’atenció de la dependenta i formant cua llarga), i a l’establiment dels congelats del barri (lasanya de verdura). Dia assolellat, de temperatura agradable. Matí a frec dels repertoris primaverals (Salvat-Papasseit que puja al tramvia fumós).

Més sessió polint materials. Llegint a migdia amb llum natural –plaer senzill. La lasanya i croquetes de pollastre per dinar. Les notícies: premi estatal per al jutge Marchena, per la seua independència en el judici del procés. Si se’n burlen és greu, si s’ho creuen, és pitjor. Deu ser per compensar-lo dels revessos internacionals que han anat començat a caure-li les darreres setmanes, i dels quals no en fan cap cas, tancats en un aïllacionisme superb que recorda altres èpoques. No s’han atrevit, pel que es veu, però el que li han de concedir és el títol de patriota de l’any –o del segle. Els revessos de tribunals pulcres no han fet més que començar. Juristes independents diuen que més que de jutge feu de fiscal en la representació i en les seues rebotigues. Ja ho poden disfressar com vulguen, que ha estat un judici polític aplicant la justícia de l’enemic, i creant jurisprudència retallant de drets com el d’expressió o manifestació. La dentellada costarà de reparar, si es que mai hi ha cap voluntat de reparació en un estat on la sacrosanta unitat passa per davant de tot i fent les contorsions que siguen de menester.

Una mica de migdiada. Cafè i posat en la carpeta. Racionant els teletips noticiaris. El passeig pel parc. Saludo els ànecs de l’estany i els canals, però avui no tinc vianda per repartir-los. El cel alt i ampli, el porprat de la primera brasa crepuscular. Pocs congèneres al parc. Comprat el berenar i tornada a l’estudi. Vagarejo per murades plurals, bigarrades, del núvol.

 

 

En oferir l’altra galta, hi ha la lliçó de trencar el cercle de la violència. Si n’és d’antiga la resistència pacífica.

 

Si vols entendre una cosa de veritat, intenta canviar-la.

Kurt Lewin

 

Recordant, colpits, busquem el gran llenguatge oblidat, el perdut sender que porta al cel, una pedra, una fulla, una porta ignota. On? Quan?

Thomas Wolfe

 

Dimecres, 27 de novembre

A dos quarts de vuit l’oferiment vague de la continuïtat. Què continuem? Anem amb una cerilla a la mà a la processó llarga i, manta vegades, fosca. Cafè, cigarrets i la veritat de les mentides a les lletres del món i a les pròpies.

Dormida bona. Anit, enorme fluixesa d’energies. Procuro no posar-me hipocondríac, que no acostumo a exercir-ne. Jordi Savall a la gramola, amb peces de Marin Marais; la delícia dels reverberants vaivens, com orgànics, de la viola de gamba.

Reaparició en escena d’Aznar, per dir que el comunisme amb cua i banyes entrarà al govern de coalició amb el PSOE, i que som a frec d’una nova guerra civil. Marc mental franquista fins al moll de l’os (per si en quedava cap dubte). El pitjor de tot és que hi ha milers i milers d’analfabets polítics a les Espanyes que pensen com ell. Si el context internacional on som compromesos no hi fos, el que sembla “animar” el sinistre l’ex-president faria feredat. Què pactar, què dialogar amb terrossos així?

Ullada als articles i informacions. Paper de Toni Mollà, a “La Vanguardia”, sobre la llibertat d’expressió i les seues fluctuacions segons els contextos. Visions d’un autèntic liberal. En aquests països d’història tan desgraciada on som, el liberalisme freqüentment passa per radicalitat saturada. Són les herències de tants catecismes dogmàtics i empapussades tòxiques.

La sortida tabaquera. Bonança de temperatura. Els reclams per la cosa del “Black Friday” a les vidrieres de les botigues. L’infame origen de la pensada prové dels temps el mercat d’esclaus, quan els divendres hi havia rebaixes sobre els preus dels humans encadenats. Ara, potser ens voldrien esclavitzats als consumidors, i en bona part potser ho estem. Sobre el que no necessitem podem obtenir fins a un cent per cent de descompte, caldria no oblidar-ho. D’històries esclavistes pròpies també en tenim, és clar, però l’abassegador altaveu de la indústria imperial ens imposa les seues.

En la comissaria de la guàrdia urbana ampostina, fa dos dies es va presentar un tipus amb una pistola a la mà, amenaçant els agents, pretenent que obriren foc i el liquidaren. Una modalitat, amb coartada, de suïcidi? Per moments vivim ben acostats a escenes del “far-west”. En les informacions no s’aclareix quin fou el desenllaç de l’episodi. El suïcidi és el darrer tabú en la nostra malaltissa societat. Només cal mirar com és ocultat a còpia de subterfugis en les poques notes periodístiques on apareix, trencant tímidament un espès pacte de silenci. Moltes de les dimissions per pròpia mà dels darrers anys tenen causes econòmiques sobre persones que no han tingut cap protecció de qui té el deure de protegir la ciutadania, i per la inhumanitat glacial de certes pràctiques del sistema financer.

Treballant en la carpeta, que he decidit emprendre, en ser novament a refugi –si és que de sostres segurs n’hi ha cap. He entrat en un debat sobre Pla, on uns quants deixaven anar la caricatura, per moments tan tosca, de l’escriptor. De seguida m’adono que toquen bastant d’oïda, que l’han llegit molt repoquet. I, com és costum en els nostres països corcats de complexos i enveges, el rebaixen ben gratuïtament tot  barrejant suposades anècdotes biogràfiques –algunes desmentides per aproximacions serioses- amb la valoració de l’obra.

Conversa amb la mare. M’explica un parell d’històries de la seua collita memoriosa. Llegint a migdia. L’hora de la calma lluminosa. Les notícies comarcals. Universos que es van perdent per no encaixar en els models errats  que es repeteixen, tot i haver fracassat una i altra vegada. Sesta plàcida i fonda, somniada (ombrívols tràfecs mig kafkians). Treballant en la carpeta oberta. Intercanvi de parers amb el corrector de 3i4, que em subratlla un fragment que troba magistral. Li agraeixo els compliments –ja en van uns quants.

El passeig pel parc, avui una mica més tard. Un porprat litúrgic en el darrer raig de llum. No tinc vianda per als ànecs, els saludo i prou. Són interessants, graciosos, llests, em generen una tendresa gran. Canvio el traçat de la passejada. Al parc falten arbres, n’hi hauria d’haver molts més, hi ha massa esclarissades. Caldria una nova fase de plantada, fer-lo guanyar frondositat. Confiem en que les forces de progrés, ecologistes, que governen amb folgada majoria, ja ho tinguen previst.

Nit tranquil·la. Truita de patata per sopar. Llegint en tasts variats. Mirat una mica l’espai de Graset. Decretàs del govern Sánchez per tancar webs sense ordre judicial. La mesura s’atansa al gulag digital xinès i a la gàbia turca. Democràcia plenament consolidada…en la seua decadència. No volen repúbliques digitals ni ambaixades promocionals catalanes al Madrid incorregible. I, de passada, les dissidències discursives de les xarxes també quedaran rigorosament vigilades. Això ho anima i ho fa aprovar un govern que té la barra de seguir qualificant-se “de progrés”, amb el suport votant del P.P. i de l’aprimat C’s: avís probable sobre un altre escenari alternatiu amb el govern de coalició amb “Podemos”.

 

La immobilitat expressiva dels ulls sense llum. Heus ací la resposta…sempre ajornada.

 

El pidolaire hauria pogut estar perfectament ell. Li donà un bitllet i pensà en el narcisisme de la caritat, molt més subratllat en l’encontre.

 

El totalitarisme no busca un govern despòtic sobre els homes, busca un sistema en que els homes siguen superflus.

Hannah Arendt

 

Dijous, 28 de novembre

Aixecat a dos quarts de vuit. Una garseta punteja la calma del patis, en la lenta llostrejada. La gramola proposa la quarta simfonia de Mendelsson. La cafetera al foc, la llibreta oberta; això és tot, quasi res. Qui dia passa, any empeny.

En una entrevista de Xavier Aliaga, pel seu llibre “L’erosió”, Antoni Martí Monterde parla de Macedonio Fernández, Ricardo Piglia, Vila-Matas, Sebald, Magris i Borges. Compartim molt de santoral llegit. Més teca per xarrar quan ens trobem un dia o altre. La sintonia és gran, amistosa, enriquidora. AMM és ara mateix una de les llumeneres que paga la pena seguir.

Correu de Xulio Ricardo Trigo, preguntant per la previsió de sortida del llibre , que té interès en llegir i comentar al “Serra d’Or”. El meu dietarisme sempre li ha fet el pes, és un fet. Tombant i girant, fa més de trenta anys que ens hem anat tractant en diversos escenaris i conjuntures. Ja va dedicar un bon text a “L’incert alberg” a la publicació montserratina. Les diverses intendències prèvies a l’edició de “L’eternitat enamorada” es van resolent, per ara, amb lliscar senzill.

L’ajuntament de Lisboa aprovà una moció per demanar l’alliberament dels presos polítics i condemnar la repressió a Catalunya, amb els vots del partit socialista, que allà vesteix altres indumentàries ben airejades. En les estades a Portugal, no tantes com m’hauria agradat, no calia gratar molt per notar la voluntat antiga per separar-se de Castella. Pessoa, Torga i altres deixaren expressades en diverses pàgines les seues idees d’una confederació iberista, les quals sempre sospesaven afinadament l’inconvenient major de les granítiques intransigències de la mentalitat castellanista.

Altes, nítides, urgents, les alarmes pels trastorns climàtics que anuncien fenòmens extremats i conseqüències devastadores. Però res, no s’estan engegant polítiques veritablement eficaces per atenuar els dolorosos estralls que s’albiren. Tossudament sords, els pilots de les naus ens enfilen cap al complet desastre.

Es recrea en detalls de molta qualitat, entenimentats la majoria, amb discreta fantasieja altres. Em sap greu que el que detalla amb precisió virtuosa no em diga res. Passejo la mirada per turonet del Montsianell, retallat en l’horitzó proper, que es distingeix detalladament en les seues clapes de verd i rocam calcari, coronat per un Sagrat Cor que pagà una senyora, diuen, molt devota. També m’arriba el filet d’un fum blanc, de rostolls cremant-se, que directament em transporta, perquè és la mateixa olor, al foc que encenia el pare en la torrada familiar feta en una finqueta de terra roja. L’olfacte obre tots els arxius amagats. Tota aqueixa voleiada s’esdevé mentre poso cara d’interès callat a les explicacions del mecànic sobre els humors del motors, que també són animals climàtics perquè es noten les humitats, fredors i ressecades en els intestins. No aconsegueixo sentir-me incumbit per les dinàmiques dels vehicles. Escoltaria més de gust un teòleg amè o un ornitòleg bufanúvols. Són naturaleses, no s’hi pot fer més. Pronostiquen amb insistència la conducció autònoma de vehicles intel·ligents. Vaja, que no caldrà ni tenir la carrera de conductor aprovada, que la màquina anirà sirgant mentre llegim un paper o altre, o fins ens preparem un vermut per fer-nos el viatge menys mediocre. Temperatura tèbia, que convida a l’ensonyada impune i arrenca un vaporet confortable a la llana de la rebeca.

Mirant materials i escrivint en tornar al meu racó monacal. L’estona de lectura de migdia, l’el·lipsi reconstituent. Sopa d’escudella per dinar. Les notícies comarcals. El perpetuat escàndol del pèssim servei ferroviari, sobretot en els trens de rodalies; un sot penós. A vegades els mateixos que no mouen fitxa són els mateixos que recomanen emprar els transport públic.

Conversa amb l’escriptor basc, establert a Madrid, Miguel Sánchez-Ortiz, que em parla de Joan Perucho, de qui fou amic i, de retruc, en alguna ocasió pogué vore a Cunqueiro en plena acció de gourmet de la cuina cristiana d’occident. De la manera d’estar de Perucho també n’havia parlat amb Gerard Vergés, que també el tractà prou (l’autor de “Les històries naturals” li dedicà un poema al tortosí). L’any vinent dedicaran activitats  a recordar al poeta i prosista que fou una temporada jutge a Gandesa, i ja vorem què en resultarà, perquè els diversos anys dedicats a un autor o autora, em fa la impressió que han fet poc forat. Cal remirar Perucho, que deixà una obra extensa i variada, amb tresors que encara no s’han calibrat com cal.

El passeig pel parc. Donades molles de rosegons als ànecs del canalet. Una agra olor de guano a l’aire, tan desagradable com fecunda per als camps. Sostinguda la bonança, amb un punt d’humitat en el crepuscle amb brases rosadenques en els plafons dels pocs núvols arrapats als cims. Comprats tramussos per berenar. En reinventem episodis d’infància amb petits rituals en succedani?

En un reportatge d’ “À punt”, la televisió valenciana, una referència a l’obra de Peiró-Coronado i imatges del seu estudi lluminós, on tantes hores vam passar en conversa lliure i profitosa. L’encasellen com a “perifèric”, i la broma, que uns quants també ens l’hem vista aplicada, comença a ser pesada. Darrere l’etiquetatge hi ha un visió esbiaixada dels nous paràmetres del món i uns granets de complexos de naturalesa provinciana. Peiró exposà en un fum de sales de diverses capitals peninsulars, i fins arribà a l’interès de firmes i col·leccions europees, privades i museístiques. Pensar València com a gran capital artística del segle XX potser és posar-se uns monyos tan aparatosos com inexactes. Més que amb els diversos grups o tendències valencianes, sentí més propera la imantació de la rebullida de “Dau al set”, amb alguns membres del qual tingué fins relacions personals de calat. D’acceptar –de mala gana- l’enrònia de les “perifèries”, la seua trajectòria ho seria molt més de Barcelona que no de València, però tant és, el que compta és que el seu llegat continue viu.

Llegint a la nit en capriciós tast variat. Pa amb tomaca i pernil per fer un mos. Mirat l’espai de Graset. Llauradors alemanys i francesos han bloquejat, amb milers de tractors, en les darreres hores, els accessos a Berlin i París. Ningú els ha titllat de terroristes, ni de sediciosos, ni res semblant. Les polítiques errades d’una Europa que perd pes i llustre, a pressa feta, en el concert del món.

 

La meva vasta pàtria on encara em coneixen/ les pedres adormides, les velles oliveres…!

Agustí Bartra

 

Divendres, 29 de novembre             

Despert a dos quarts de vuit. Aixecada la persiana del talleret, l’aire primer d’aromàtica inconfusible, com de llençol rentat, encara humit, i el clor blau de les esferes còsmiques. La civilitat de la cafetera pujant, interferint en la neutralitat dels passadissos domèstics.

L’ensalada dels algorismes programa temes del guitarrista John McLaughlin, atansats a les modalitats orientals, i després un bon garbell de cançons de Paolo Conte dels seus darrers treballs. Gent de la família, íntims desconeguts. Banda sonora de l’anar passant.

Volta de carrer per mirar unes sabates que em fan falta. Ens fan incórrer en la urticant contradicció, perquè resulta que amb la collonada del divendres negrós hi ha unes rebaixes estimables, de les que ens il·lusionen als precaris. Fujo lleument del model de les nàutiques, sense allunyar-me’n massa del parentesc. Una dependenta amable i atenta, potser fins massa al damunt en l’atenció –en la línia, tot i la jovenesa, dels botiguers matriarcats pragmàtics del país. Més val no capficar-se massa en les condicions i retribucions que hauran sofert els qui les han cosides. Comprat un quilo de carxofes en un establiment cèntric de davant la façana modernista del Casino, que mostra unes febroses fatigues que fan patir.  El reclam dels descomptes no computa en la verduleria. Pres un cafè, excel·lent,  en la terrassa assolellada de la granja d’una pastisseria de les històriques. Bonança tèrmica i llum dolça sobre els animats tràfecs humans.

Llegint i fent alguna nota nova en retrobar la pau de l’escriptori. És un fet que els matins llargs m’escauen. Al vespre, amb la minva de l’horari demencial que ens han imposat, les capacitats afluixen i fins invoquen, impudoroses, les morbideses de la malenconia i les atraccions dels abismes. Ni l’aturada preventiva de la migdiada rebaixa la llepada bovina de les crepusculalles, rere les quals cap déu sembla voler somriure’ns.

Nova gira planetària de Paul McArtney, que s’esforça a ser un dels dos-cents millors grups d’homenatge (tribut, en diuen al gremi) als Beatles de la gerontocràcia d’alta gamma del rock and roll. Lennon va deixar dit que mai el vorien a Las Vegas rescalfant els seus èxits, però no sabrem mai si hagués arribat a contradir-se.

Migdia habitual. Revisitant poemes i proses de Perucho. Intento que la immensa ombra de Cunqueiro, a la qual s’atansà estèticament i personalment, en amistat de fogons i fantasmagories, no em disminuesca l’aparador de joieria del nostre nigromant. Confiem que l’any que li dedicaran contribuesca a il·luminar tant angle mort del seu extensíssim catàleg.

Escudella i carn d’olla per dinar. Els noticiaris: fantasmes –i no exactament dels de Perucho-, que semblava que estaven conjurats, van engreixant-se sense aturador. És condemnada la humanitat a repetir les mateixes errades una i altra vegada? La història és un roda?

Una mica de becaina embolcallada de silenci de qualitat. Cafè de revifalla. Treballant en la carpeta oberta. La passejada pel parc. Donada vianda als ànecs. S’ha desfet tot dubte, hi ha una oca que em reconeix només aparèixer a l’horitzó del pontet elevat del canal (potser tenen més retentiva que els collverds, els xiribecs i els muts de la colla). Faig la volta més llarga, però a ritme menys viu. Un cel amb plafons de núvols allargassats i clarianes del darrer setí celeste. Comprat berenar i cap a casa. Se’m creua una jove parella: ella, de faccions incontestablement orientals, li diu a ell, redona fesomia del terreny: “mareeees, vaig fer com si no hagués passat…”, amb perfecta cantarella d’accent local. Què és el va fer com si no hagués passat? Fent les combinatòries possibles es pot pensar un relat o altre.

Entro en una discussió per l’article d’un psicòleg i pedagog, que es presenta com a melòman i es carrega, com qui es menja un préssec, la música contemporània –de Stokhausen a Berio, nogensmenys-. Una engruna més de l’abundosa burrera reaccionària, tan orgullosa de ser-ho, del país. Fa una truita de prejudicis primaris i manipulacions demagògiques. Arquetípica empanada mental de certs melòmans, que fan més mal que una pedregada en sec. Uns quants més li entren. Respon com era massa previsible, desbarrant i insultant: és a dir, sense arguments seriosos.

Llegint a la nit. Mos lleuger per sopar. Mirat una mica l’espai de Graset. Atemptats a Londres i La Haia, amb un patró conegut –llops solitaris amb armes blanques. I els protocols policials, que davant el menor dubte abaten els perpetrants.

 

Se escribe, en cierto modo, para atenuar ese dolor, el de haber venido al mundo, y para conjurar ese otro: el de tener que abandonarlo”

Juan JoseMillas (“La vida a ratos”).

 

Dissabte, 30 de novembre

A l’escriptori a les set. Les glaceres esparses de les notícies de la nit. Cantata bachiana, la quaranta-tres del monumental i preciós catàleg: que posen el corpus del mestre de capella en un satèl·lit com a tarja de presentació de la humanitat, potser al final quedarem la mar de bé davant altres possibles corts celestials.

Discretes maniobres matineres. Aguantant-me d’engegar a dida un ignorant investit d’esnobisme que aspira a donar lliçons a tort i dret. Menys posar-se a eixugar les moltes inòpies que transporten alegrement per la vida, certs tipus fan un fotimer de numerets, ridículs, la majoria: és a dir que som davant un altre cas de peresa intel·lectual.

La sortida estanquera. Boirina a l’horitzó de la ribera. Un punt d’ungüent gòtic a les rasposes apaties urbanes del barri. Persisteix la tebior agradosa. Revisant arxius en tornar. En les actualitats, guitzes gremials: el personal diu que no, però hi ha qui només fa que voler competir per les quatre engrunes que cauen a la panera eixarreïda del nostre ecosistema, ja siga en forma de cèntims possibles o de prestigis inflats. N’hi ha de molt pesats, que creuen que sobreexposant-se convenceran a més parroquians, quan el més probable és que acaben d’avorrir-los. També, l’evidència de que molts coetanis no es llegeixen els uns als altres. Per moments, el panorama resclosit és ben fatigant i convé obrir finestrons per airejar els horitzons entre temples. Assumir marques com esportives en els paraments suposadament creatius és un error que fa estralls. Les insistències del mercat calen més del que pot semblar ens uns i altres.

Entre tots es factors que s’apunten per explicar-se el ressorgiment dels neofeixismes al món, n’hi ha un que apareix poc en els inventaris analítics: que si els presumptes socialdemòcrates haguessen fet polítiques socialdemòcrates, les frustracions i desespers dels que s’alimenta la bèstia, amb receptes planes de populisme demagògic, no en serien tantes ni tan fondes. És clar que el neoliberalisme triomfant treu les ungles immediatament només se li presenta un pla o altre de pigmentació socialdemòcrata, però la suposada esquerra no ha oposat la menor esmena  o arbitratge valent, i ha entranyat, sense massa indigestions, el programa complet de la llançadora goluda i cega que ens porta al col·lapse social i ambiental.

Truita de carxofes, exquisida, i peix al forn per dinar. Una mica de becaina. Conversa amb Andreu Sevilla: la lletra, la vida, les pors noves i velles, les trèmules il·lusions. Ha rematat la llarga novel·la que porta entre mans: un esforç monumental entre classes i altres obligacions.

 

El moment en que tot flueix amb una claredat d’aigua fresca, amb l’enginy ben ajustat a allò que raja, i la sensació clàssica de fer-te l’efecte que estàs traduint. A qui? A què?

 

No necessitem cap resposta segura per no deixar d’agrair gairebé a tothora.

 

Quan et desautoritzen amb focs d’encenalls, que no són res, és el millor moment per posar-se a escriure en el contrapeu més heterodox que conegues.

 

Diumenge, 1 de desembre

Alçat a dos quarts de vuit. Matinera dominical, deixada lliscar de qualsevol manera. Toaleta a fons, per fixar millor la màscara del personatge cantaire que arrenca les virolles en el context esquerp: feina del duet a la tarda. Malvivint de la vulgaritat musical del país (territori de la patxanga); grans perspectives –mal humor, fetor prostibulària en la rebotiga moral.

Fart i irritat per la gran quantitat de gasòfia que m’arriba per les xarxes. No sé com m’ho faig que sempre se m’enganxen friquis de diversa coloració. Inconsciències que van sobradíssimes, desnivellades que no saben res ni coven cap gràcia il·luminada, i que a sobre es pensen que ets un bon col·lega o còmplice (un malentès com qualsevol altre, potser generat pel rejoc de la cortesia). He d’aprimar el sedàs de recepcions.

El gran servei que els nous feixismes fan al sistema despietat dominant és que descentra l’atenció del problemes reals i qui i com els ha agreujat. Desenfocats amb vells discursos supremacistes, assentats en mites falsejats i propaganda mentidera, segueixen berenant-se el futur de la majoria i hi ha qui ho atribueix als assenyalats pels sinistres intolerants.

Recordatoris de Jesús Moncada en moltes parets d’entitats i particulars. Va néixer un primer de desembre de l’any 1941. En el pròleg substanciós que Pere Calders li feu per a “Històries de la mà esquerra” opinava que el mequinensà es posà a escriure per preservar la memòria del seu poble nadiu que el pantà de Riba-roja s’engolí. A la nova Mequinensa, avui mateix, i tot l’any, hi ha xarrades i activitats per vindicar l’escriptor: en alguns indrets saben com revitalitzar el seu patrimoni literari. Quan més revisito l’obra moncadiana més convençut n’estic de la seua qualitat com a contista magistral –que el mateix Calders ja subratllava. Les seus novel·les són bastides a còpia de contes, començant per la més esbombada, “Camí de sirga”, on no li importava incorporar relats que de fet no aporten res significatiu al conjunt, però potser funcionen com a bombolles de respiració abans de prosseguir amb el magma central del mural. M’hagués agradat parlar-hi, amb en Moncada. Crec que expressava la seua tendresa de solitari en la ironia relativitzant, que salpebra abundosament les seues pàgines. Sí, m’hagués agradat intercanviar parers amb ell, però, és clar , amb la mica de bagatge que carretejo ara, cosa que fa més impossible l’anacronisme. El maleït cranc ens els va robar massa jove.

Migdia de costum. Llegint variat. La calma abans del dinamisme forçat. Encomanat un pollastre rostit per dinar –tristament mediocre. Les notícies: hi ha qui encara nega els estralls climàtics i vota en conseqüència (el P.P.) Becaina cronometrada. Cap a Benicarló. Carretera entenimentada. El muntatge, la prova de so en la sala impossible. ¿Hi ha res més trist que un menjador desangelat, amb sentor de menjar fred, i uns quants iaios fent una somnolenta partida de cartes a les cinc de la tarda? Ens errem d’horari i comencem abans d’hora. Mitja hora d’afegit a benefici d’ànimes. Sala plena, ambient carregat, efervescent, amb la calefacció posada a tota marxa (la suada de rigor a l’escenari). Per la despistada, dues hores en la primera part. A les deu som fent un mos d’entrepans a l’establiment vulgar i honrat entre Vinaròs i Alcanar, procurant oblidar la sessió allargassada i pesant. En la flamarada verda d’una pantalla el Barça pateix a Madrid, amb l’Atlètic.

 

Les conjuntures ens ensenyen ventrilòquia (fins quan estem sols).

 

Donar sense esperar cap torna segurament ens rejoveneix amb llenques d’abans del llenguatge i el codis.

 

Comprenem millor en la repetició, en la relectura. El remei òptim quan ens reconeixem les limitacions.

 

Dilluns, 2 de desembre

Aixecat a les set. Dormida regular. Insisteix la regió lumbar en les seues salmòdies doloristes. El translúcid baix continu de silenci incomplet del barri en la dubitativa primeríssima hora.

Cap a Tarragona. Carretera neta. Bonança tèrmica. Enllestides, sense pèrdua de temps i positivament unes gestions. Pres un cafè en una terrassa, ens decidim a seguir fins a Barcelona. Entrada descongestionada. Volta pel Raval. Comprats llibres a la llibreria La Central. Vist passar l’actor Ferran Rañé. Dinats en un establiment de cuina casolana del carrer Bonsuccès: cigrons estofats i uns notables peus de porc a la brasa. Bon tracte i servei, cambreres potser holandeses, sense la temptació a la punyalada en la nota.

Tomb per la Fira de Santa Llúcia després, en l’embull lluminós de la plaça de la catedral. Res de nou. Poca autenticitat  en l’escampada botiguera exposada. Pres un cafè en una terrassa a la vora de la fira. Veiem passar el conseller d’interior, Miquel Buch, avançant a pas viu, seguit al mateix ritme per un guardaespatlles, a tres metres seu. Se’ns queda fitant, jo també me’l remiro. És més alt i més jove del que aparenta davant les càmeres.

Vagareig tranquil pel Barri Gòtic. Els espectacles habituals, una soprano es fa, amb reeixida delicadesa, el brindis de “La Traviata” a l’ombra del lateral catedralici. Vist el discutit betlem de la plaça de Sant Jaume. Més petit, recollit i discret del que mostren les filmacions televisives i les imatges de la premsa. Em recorda bastant l’esperit d’una falla, de quan les falles originàries, bastides amb mobles vells i draps del que es trobava a l’abast. És bastit a còpia de caixes obertes palplantades. La distracció del personal és trobar el caganer, que és amagat en un dels tinells més elevats. El quadre és d’un costumisme complaent, això sí, desconstruït en mòduls de suau descontextualitza del relat pessebrista.

Pres un refresc a la cafeteria d’un conegudíssim centre comercial mastodòntic, a la vuitena planta, que ofereix, en els finestrons envidrats, bona part de la línia del cel. Unes gavines  planegen a poca distància, posant el toc portuària al diorama solemne. La història de la ciutat, esbrinada en els terrats i cúpules. A l’establiment, clientela internacional. Fer el turista dóna set. Tret del vi –decent, un Penedès- del dinar, ni una gota d’alcohol.

Desfem la via. El trànsit barceloní, cada vegada més “romanitzat”: un desgavell perillós de motocicletes que circulen com els hi plau, patins i bicicletes pel seu carril, i conductors astuts, o directament agressius, tot i els encertats controls de velocitat per mitigar la contaminació. Saturats de rostres, amb els seus relats possibles, tornem al sud amb la negra nit precipitada per l’absurd d’horari nòrdic. Frugal mos casolà i llegint una mica abans d’apagar el llum –cansat i rumiant els abundants detalls de la jornada.

 

El humano es un ser escondido en sí mismo.

María Zambrano

Campanya pels drets lingüístics