Home > El Maestrat > #Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

#Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Deltaigualdes2019Dimarts, 3 de desembre

Dempeus a dos quarts de set. Repassada aquesta col·laboració , una lentitud pedregosa. Tramesa a les nou. Reminiscències de la vida zombi. Sortida a correus i a l’estanc. Sense cues. Tothom ofereix loteries diverses. Faig l’habitual, d’un euro l’aposta. Refrescada i nuvolada baixa, grisor clara. La llevantada sabuda pels volts de la Puríssima. En això sí que sembla que enguany quadrarà el costumari climatològic.

Mirats materials la resta del matí. Llegint a migdia. Pensant coses diverses, ventall capriciós. Sopa d’escudella i tall de vedella per dinar. Les notícies, depriments. Sesta breu. Cafè de retorn. Més espigolada d’arxius. Sortida per comprar el berenar: rosquilles amb pipes. Refrescada suportable. La foscor de les sis de la tarda, quina canallada per a un país mediterrani.

Ullada a notícies i articles en tornar a l’escriptori. Músiques variades per companyia. Va entrant més feina per al duet. Hisenda canta a tots els concerts i saraus i guanya tots els premis literaris. Una fiscalitat salvatge, on la presumpció d’innocència, acordada amb tantes oficialitats patides, queda abolida: grans vigilàncies als petits i mitjans, a l’autònom, més mànega ampla per a altres catxalots de l’oceà del suposat mercat lliure –farcit d’oligopolis i altres irregularitats típicament celtibèriques.

Joan Francesc Mira només fa, avui, vuitanta anys. Pel seu bagatge intel·lectual i literari fa la impressió de ser un faune bimil·lenari , pel capbaix. Sentint Bach, visitant catedrals gòtiques, on llegeix perfectament totes les mitologies i càrregues simbòliques, joycià en la narrativa, cientifista de conjectura racional en l’antropologia. Assagista desinfectant. Destre tapador de tants forats desgraciats com ens han pertocat, amb el delicat farcit universal de l’humanisme. Una de les fonts més nodridores que tenim a les voltes, escarnida pel reaccionarisme analfabet, com és lacerant costum al país.

El fiscal Zaragoza mostra tot el seu marc polític, ressentit perquè la sentència, amb cent anys de presó, per al líders polítics i socials catalans, li sembla tova, i deixa dit que el procés fou molt pitjor que l’intent de cop d’estat del 1981. Posar urnes és més perniciós que entrar al congrés dels diputat pegant tirs. Queda clar. Mentalitat  franquista en estat pur. I, també, a la mesa de congrés de Madrid, una vicepresidència per als demòcrates constitucionalistes de VOX. El Borbó premia una vinyeta humorística on s’atacava mentiderament el professorat català –amb denúncia inclosa, que un jutjat va arxivar-, i a Javier Cercas, per la lleialtat en el blanquejament d’abusos, arbitrarietats i excessos policials. La substància poderosa del moll de l’estat s’explica sola. Entretinguts amb el soroll, pocs pregunten per exemple com és que els bancaris rescatats no tornaran l’ajut de diner públic que van rebre, entre altres menudalles, com ara les angúnies creixents en l’assistència sanitària, la cada vegada més àmplia exclusió social dels qui un dia fins foren classes mitjanes, i més rastres de desproteccions en drets que també són a la Constitució, però que no tenen qui els atenga.

 

Pastat el sègol per l’unicorn. Posada una copeta de licor de menta per al fantasma del passadís (em temo que es tracta d’un vell carlista mig reciclat, a darrera hora, a liberal). Canviada la palla a l’estable on dormen els autòmats vinguts d’una desmodada botiga de Porto. Preparat el quarto dels convidats per a una artista del burlesc, que han desnonat d’un pis amb aluminosi. Demà més, i segurament pitjor (hi ha contextos on la pesada sempre decanta cap a l’obscur). Bona nit i bona hora.

 

Dimecres, 4 de desembre

Ruixats nocturns, galerna naval en els territoris de les analogies; i, amb intermitències, en la matinal de llum cluca. Les expiacions al quarto de bany: la dialèctica entre cos i esperit. Penso en Kafka, humorista subtil, que potser l’encertà més que ningú en el món brut i policial que s’albira. He caigut en la idea  de que potser m’he despertat amb cos d’escarabat, m’acullo al batiscaf de confort, amb la pensada de no moure’m; pensada formulada amb intensitat dissimulada, perquè els caçadors d’intencions són molt de la broma i potser em tocarà agafar el paraigües i posar els peus en un toll o altre. Les sopes de la magdalena al cafè amb llet, endins el folre somnàmbul de la penombra severa. L’esgarip desgrenyat d’una pardal del pati, potser recordant les precaucions a la seua tribu. Llegint i escrivint, contestant correus de variada coloració. El aiguats amb compassos d’espera. La pluja declina en passat, ja ho endevinà Borges i en feu un sonet preciós per tal que un dia el cantés la veu de terra i estel d’“El Cabrero”. Treballant en la carpeta oberta. Llegint a migdia. Arròs, col i fesols per dinar. Les notícies: les mentides típicament espanyoles. Els intel·lectuals, que antany triaven la veritat per sobre del poder van recomptats –i convenientment diferits en les marginalitats. Sesta asserenada per la llum somorta del dia, amb el sacsó de la pluja, per moments forteta. Més feina variada després del cafè de retorn. Catàlegs jazzístics per companyia, amb peces velles i de més recents.

 

Ens inventem pseudònims, biografia i paleta de colors per a l’absolut. Som uns bells candorosos. Hi ha qui amb el mateix reclam de fons munta estructures de poder.

 

L’assaig és fer literatura a partir d’idees. No és per a exposar els resultats d’una recerca: això pertany al camp acadèmic. L’assaig implica una interpretació, demana una llibertat i una solidesa d’expressió per a allunyar-se justament del rigor metodològic i acadèmic, amb la idea de fer literatura.

Joan Francesc Mira (Entrevista amb Ada Castells, 1998).

 

Volen interpretar-nos els endins, i, és clar, arriben fàcilment a la calúmnia. Amb el exàmens d’autocrítica, si es que la practiquen, no deuen arribar tan lluny o no sobreviurien.

 

Un canvi de pell per cada llibre nou? Un senyal o altre ens dirà quina serà el darrer.

 

Criats –i conformats- en la mediocritat, on els sembla participar plenament, si apareix res veritablement bo al seu entorn es malfien, i fins i tot poden arribar a posar-se violents, de no tenir a l’abast el corrosiu de la rebaixada desmenjada.

 

No serveix de res que ens diguen “però són els nostres cacics”. Com si la familiaritat solucionés res.

 

Un registre fòssil exposat. I les respostes impossibles de si va aconseguir res important per als endins que s’han evaporat.

 

Estimar sense comprendre. Comprendre sense estimar. La vida és senzilla, diuen els optimistes.

 

Empobrits i agenollats. Però la propaganda imperial els hi diu que són rics. I s’ho creuen. Així anem.

 

El bon retratista deixa un tel de vaguetat: la perenne condició humana el transporta.

 

Prova ficcions versemblants amb la psicoanalista, per testar si rutllen, i no sap perquè sempre els hi troba símptomes edípics. És mig argentina, i tem que de l’escola més freudiana. La seua minuta per sessió també li sembla ficció versemblant –i a sobre li diu que li fa rebaixa.

 

Dijous, 5 de desembre

Reconciliat amb els llençols tebis, sentint la marimba irregular de les gotes mandroses a fora (els afores d’un enlloc). La suposada continuïtat obre la parpella a les vuit. Els algorismes instauren una peça vocal de Ligety, de reminiscències conventuals. Hi ha la grisor blanquinosa en una treva del temporal. El patró de contrabaix, nervadura de soterrani amb una bombeta encesa, del cafè primer. El familiar desconegut de l’espill mira escèptic i adolorit, com un animal acorralat. La filosofa Marina Garcés diu que no hem de pensar que anem directes a la catàstrofe. Caldrà aprendre a dissimular i esperar la generació espontània de miracles esclatats com pomells de ginesta entre estàtues gregues.

Un borrim en sortir al carrer. L’aire amb el carés de les nevades de l’interior. És festa local, per recuperar-ne una que ha caigut en dissabte, s’entén, però les botigues estan obertes. Ambient d’apatia assossegant les fàbriques d’ansietats i obsessions. L’atzar apilat de l’estanc ha caigut favorable. L’advertència de les autoritats sanitàries que m’ha tocat, al pot de picadura, és la de que “fumar perjudica el seu embaràs”. Si el tipus que m’ha passat en la tanda, i que fuma el mateix, no m’hagués precedit, me n’hauria tocat un altre. Així i tot  em sembla que surto de l’estanc amb els primers símptomes d’un embaràs psicològic.

Llegint i escrivint –o reescrivint- en el matí eixamplat. Enemics que canvien el tracte. Per què? Per la mica més de rebombori de les darreres setmanes? Si és per això, encara tenen menys criteri i caràcter del que sospitava. Que els detractors canvien de parer –si més no de cara enfora- desconcerta molt. Et regires les butxaques, repasses la recent cartografia –tan discreta- i no encertes a saber en què t’has errat.

Lectura a migdia, amb el pes del llibre a la mà i l’olor de paper i tinta nova. Verdura i llonganissa per dinar. Les notícies, el podrimener del règim del 78, les mentides oficials, les pressions dels amos de la parada i el teatret dels putxinel·lis mediocres. I el cap d’estat fent política descarada. No li agrada el possible govern en coalició del PSOE amb Podemos, i ho fa notar. Els que als mentiders madrilenys deien que era molt més dretà que el seu pare, l’encertaven. En actes públics, saluda somrient els elements de VOX i li posa morros a Gerard Piqué.

Becaina breu. Treballant a la tarda triant i esmenant materials. Tarda apagada i plujosa. Renuncio a la passejada pel parc i al berenar, que substitueixo per un cafè dels que potser no em convenen. Ja hauré de socialitzar el cap de setmana amb la feina del duet. Soledat ben atrafegada, no m’avorreixo mai, a poc que m’ho propose, tot i que saber avorrir-se una mica diuen que és tan saludable per als rejocs neuronals.

Conversa amb un tènue planià, que creu que el de Llofriu escrivia a rajaploma. No sé quins confins de la seua obra ha ullat, perquè ell mateix explicava, en més d’un text i dos, que li costava moltíssim, que la seua lentitud era immensa. Per no parlar de la molta reescriptura que feia, sobretot per als llibres. És curiós com un fet contrastat es pot entendre a l’inrevés. Ni deixat clar en negre sobre blanc s’evita el malentès. I, relacionat amb el diàleg, arriba un detall de la Càtedra Josep Pla, dirigida per Xavier Pla, on sembla que esperen el dietari nou amb interès.

Nit plàcida, llegint. Renuncio a cap llum catòdica. Pa amb tomaca i tonyina per fer un mos.

 

Amb l’ansiolític fent efecte, els glaçons del whisky desfent-se al ritme apropiat, i el bany d’aigua calenta, se li desprenen les pel•lícules que encara el furguen excessivament, tot i haver-se fet el propòsit de tornar-se més dur: llisca suau com una gelatina aigualida, per exemple, la imatge d’una trentena de cadàvers gronxats per l’onatge en una platja atlàntica.

 

Saben el nostre idioma callat. Ens parlen a cau d’orella. Potser serveixen respostes reconfortants que eixuguen paüres. Però no els entenem, els déus. Emergits dels nostres límits topen contra els nostres límits.

 

L’eloqüència. Sant Andreu, clavat a la creu, predica durant dos dies a vint mil persones. Tothom se l’escolta, captivat, però a ningú se li acut alliberar-lo.

Jules Renard

 

Hi ha autors als què arribes quan arribes, impuntual potser, però et comprenen i t’acullen.

 

El que projectem en els altres potser en realitat ens avisa, en el revers, de nosaltres mateixos (generalment d’una errada de perspectiva o d’una mancança).

 

Al sofriment li cauen totes les màscares. Però, ja molts estan reeducats a no gosar mirar rostres reals, i menys encara dels desesperats.

 

Divendres, 6 de desembre

Alçat a les set. Contesto un correu editorial i me’n torno al llit fins a les nou. Persisteix la grisor ennuvolada, fins a les onze, quan apareix un esborrany mel·liflu  d’assolellada tardoral.  Dono molles de pa als pardals del pati, nou padrinatge espontani. Sibellius a la gramola. Llegits articles diversos. El pla d’una jornada estretida –feina del duet- per als llevats del pensament i la lletra. Comptat i garbellat, fa tres dies que gairebé  no em moc del meu redós. Presencialment, vista poca gent. M’estaré convertint en un ectoplasma entre ectoplasmes? Ombra d’un núvol entre núvols virtuals? Ja vindran inevitables setmanes de més exposició i escatada de microorganismes de solitari de la pell i la neurona.

Algú em comenta que en molts sopars d’empresa nadalencs el personal lloga “estrípers”, amb un repunt molt notable de “drag-queens”. Què pot significar? Potser és una lectura flexiblement pagana i comercial de l’esperit del misteri de Nadal? O que el personal porta interioritzat que anem cap al desastre i accelera saltant-se dietes i mordasses? També és novetat molt comentada, fins en mitjans conservadors, l’aparició d’un succionant mecànic del clítoris. Una altra joguina en favor de l’allunyament del contacte humà. Ja hi ha nines robòtiques amb funcions semblants, complementades amb  l’abundosa oferta virtual dels conglomerats cibernètics. Ens van deixant nets i polits per anar abandonant rèmores vívides, presencials. La posthumanitat obedient, deshabitada, acrítica, s’albira amb una creixent nitidesa. En unes cultures, la salvatjada de l’ablació clitoriana, en altres, un estri dedicat. Són els tibats contrastos de les realitats desconcertants.

Protestes massives als carrers francesos, contra les retallades en les pensions. Mobiliari lesionat, roses de foc, talls de vies essencials… i, quina cosa, ni el govern ni la premsa d’allà els hi diu terroristes, sinó manifestants: no tenen els marges de maniobra que proporciona pels veïnats la coartada presumptament constitucionalista.

Migdia llegint. Truita de patates, tall i bolets –llanegues i fredolics- per ben dinar. Cap a La Sénia. Les pluges dels darrers dies fa lluentejar, ufanosa, la verdura. El muntatge i la prova de so. La millor sala on toquem, pel que fa a l’acústica. Pres un cafè, saludada l’arrendatària de la cafeteria. Menys públic de l’habitual. Potser fer ball en un festiu enganxat al cap de setmana no és bona idea. Ullant la tipologia dels assistents, molt més sèniors, entre els sèniors habituals, fem la part més clàssica del repertori i l’encertem. A fora encara cau algun ruixat mansuet. A La Sénia és preceptiu començar la segon part amb una sardana, que bastants dels assistents ballen amb greu concentració litúrgica. Avui hem fet “La puntaire”, de Joan Badosa. Un dels instants emotius de la sessió. A les vuit, fent-nos “Ball de rams”, de La Trinca, enllestim la feina i posem a la maleteta la disfressa, avui amb corbatí roig, per reforçar la convenció de les revetlles decadents. A dos quart de deu mos casolà. No massa cansat, tot i no haver-me trobar bé del tot en tota la tarda, encara puc llegir una bona estona.

 

En el darrer paper per complimentar, el botxí de torn, després d’haver passaportat aquell emprenyador científic dissolvent, va sentir que havia sigut una feineta important i rubricà generosament, amb tres creus, al buit on havia de signar el funcionari.

 

Dissabte, 7 de desembre

Despert a les set. El follet juganer m’han canviat les sabatilles de lloc, o potser és cosa de les meues despistades o somnambulismes actius en les expedicions al lavabo. El silenci del barri, frescal, agradabilíssim, abans de Bach (o de Bruckner) i de les esgallades expressions histèriques d’unes garsetes. Finalment és Bach qui romp el silenci horitzontal, que no és mala rompuda (la cantata quaranta-quatre del catàleg), i un esborrany de sol lleganyós assaja el seu minuet sobre les façanes impassibles.

Rumiant sobre tècniques narratives en rellegir en les darreres hores a Sebald, Flaubert i altres pesos pesants. Alterar el punt de vista pot obrir el compàs de les faules i els assaigs. Excursions a paràmetres feréstecs, allunyats dels segments de confort assolits. No s’acaba mai.

Esperant les galerades de “L’eternitat enamorada”, anunciades ahir per l’encarregat editorial. Rumiant en com poden ser les properes passes, en com sobreposar-me al cansament de fons dels endins, sobretot pel pensament cru de que tot és més o menys en va en uns contextos cada dia més rebèsties, saturats de perillosos cretins falsejants. Amb els darrers llibres crec que m’he obert senderes per explorar.

Cuada a l’estanc. El personal tira a les loteries amb entusiasme. També, la senyora que pregunta per sis o set productes dels exposats, i n’acaba comprant un després de lentes cavil·lacions. La lentitud va penalitzada i la cua es neguiteja. Formigueig de transeünts. Algun, fins i tot, transita sense cap paquet o bossa a la mà. Com traslladar-se a una dimensió paral·lela amb la tabarra comercial nadalenca?  En tornar al racó monacal on treballo la programació de la gramola virtual rescata un tema de Jimi Hendrix, enregistrat en un concert, i els periquitos l’acompanyen amb piuladissa celebrant: són bastant rocanrolers, pel que tinc comprovat.

Quaranta anys després li retornen oficialment la nacionalitat txeca a Milan Kundera, com si mai li haguessen pres de veres els capitostos policíacs comunistes, descomptant que un escriptor és sempre un estrany, un estranger arreu, fins al propi bressol terrer. Gosaria dir que empadronat a París, la seua lletra sortí guanyant.

Una granada llençada contra un centre de menors, o un tipus amb bombes a la seua casa, no són terrorisme al Regne d’Espanya, deuen ser activitats recreatives que no atempten contra l’esperit de la sagrada rocalla extractiva, que mana des del 1939, pel capbaix.

Treballant en un parell de sitges on fermenten materials amb la decantació de l’espera dorment. Llegint a migdia. Sopa d’escudella per dinar. Tot esperant a Godot, arriben les galerades de “L’eternitat enamorada”. Feinada per acabar de diferir-me tot el que puga de les tramposes melangies nadalenques.

 

Ja ofereixen pors homologades, universals. També l’accent de l’individu, en això, es va diluint.

 

Amb la mateixa eina o tècnica, l’instint de supervivència ens fa oblidar unes coses i alhora recordar els topalls de les mateixes coses en determinades circumstancies.

 

Des de las seua alçària i dimensió, una xiqueta es confon de mà. Son pare la trau de l’error i es disculpa. Una adopció de quinze segons d’innocència, l’he portada bé, he estat un padrastre arregladet. El gèneres breus tenen certs avantatges.

 

Algú s’havia dedicat, durant la nit, a deformar tots els objectes quotidians. O potser la segona pastilla somnífera no havia estat una bona pensada.

 

Escriure, sí, és ensenyar el plomall. Però callar també. Cada dia més.

 

Quaranta anys de Constitució espanyola. I algunes dissidències estan més a prop d’anar a la presó que fa quaranta anys. L’estafa és monumental.

 

No comprenem la soledat dels altres des de la nostra. El que pot voler dir que tampoc acabem de saber-li tots els detalls.

 

Lamenten que no tingues les propietats que tenen ells. Les diferencials els molesten.

 

Un pensament sistemàtic, vull dir sense contradiccions internes, sempre tindrà el desavantatge de no poder resoldre la seva contradicció amb la vida.

Joan Fuster.

 

Diumenge, 8 de desembre

Dempeus a dos quarts de nou. Cantata bachiana i amorrat a les galerades. Per l’extensió de l’original, en els formats més regulars del gremi seria un llibre a frec de les quatre-centes pàgines, però amb el format gran de 3i4, que s’embeu molt de text, en farà dues-centes i escaig. L’entesa amb el revisador Jordi Badia Pujol ha estat perfecta. Sens dubte, el millor còmplice que m’he trobat fins ara en les maquinàries gremials. Un savi de la llengua més genuïna, suficientment flexible per preservar-me les manies estilístiques. Un dúctil, excels afinador de pianos. Tractar amb bons professionals ens reforça la minsa fe que ens  resta al sarró, pel que fa a tantes martingales que circulen pel sector.

Recés per a prendre cafè i sentir les músiques monocords dels electrodomèstics de la cuina, sanefes que no espatllen el silenci frescal. El guinyol dels vells fantasmes roden pels besllums. Ens saludem amb cortesia versallesca. No sé si volen avisar-me de res. Potser de que vaig trepitjant ulls de poll amb molt mala jeia; però, vaja, ja en sóc conscient, res de nou.

Als autors que són tota una factoria, els grans triomfadors dels comptes de resultats, aquestes coses de revisar galerades en diumenge no els hi passen: tenen secretariats que els revisen les galerades, mentre ells –o elles- es demanen la segona copa arrepapats en la butaca i encaren el dilema de si telefonar a un números perillós o no.

Sortida al pati per parar la llenca de solet tardoral que ens pertoca. Els rajols banyats. Molta humitat en la nit. Més capbussada en el joc de proves. És com internar-se en una encapsulada on ningú més no ens pot seguir. Desapareixem de les proximitats i podem ensopegar amb qualsevol cantell arxiconegut, que subreptíciament s’ha corregut deu centímetres des de la seua quietud habitual. La màxima concentració col·loca (o descol·loca).

Un establiment “Burger King”, amb tot el seu envasat plastificat, en el cor de  la cimera del clima que es fa a Madrid aquest llarg cap de setmana. Anècdota flagrantment contradictòria que dóna una pista prou desoladora del grau d’estupidesa que anem assolint, i de que els allà congregats no decidiran res determinant per aturar l’hemorràgia, que l’escenari només és això, un posat. Per salvar el planeta caldria desmuntar, sense demorar-se molt, el globalitzat capitalisme altament depredador, blindat d’exèrcits dels clàssics, les despeses militars que no s’abaixen ni de conya, ans al contrari, dels informatius, amb prestacions intoxicants i propagandístiques, i dels encarregats de que els interessos dels pocs amos del món no siguen molestats per arbitratges democràtics o serioses mesures ecologistes. És a dir, que creure en la salvació és cada hora que passa més i més difícil.

Trenta-nou anys de l’assassinat de John Lennon. Com qui no vol la cosa, superem de llarg els seus quaranta de quan li segaren la seguida. Quines coses més estranyes coven el temps i el que en diem alegrement la realitat. El cop, en rebre la notícia, enmig d’un món que ja ranquejava en convuls i negrós, ens deixà xocats, com si un amic o parent proper hagués patit una desgràcia. Els mitjans eren més lents i la notícia arribà ací al dia següent. Joan Gregori va pitjar el timbre de la meua casa –casa dels pares-, per si no m’havia assabentat, i junts vam escoltar el disc nou que havia tret, anunciant que reprenia l’activitat després de cinc anys de retirada. Durant els trenta-nou anys de la seua absència alguns hem fet un bon tram de camí fins trobar la veu pròpia i ser, creativament, el que volíem fer. Sense el seu ascendent, entre moltes altres pistes bones, probablement les haguéssem fet d’una altra manera.

 

 

Dilluns, 9 de desembre

Declaradament refredat. Ja tardava la cita cíclica. Alçat a les vuit. Una mosca, que fa dies que borinoteja intermitentment per l’estudi, fent-me companyia, ha quedat entre el vidre de la finestra i la tela mosquitera. Li obro el full de la mosquitera, però no vol sortir. Sembla mig zombi, potser a les acaballes. O potser el zombi sóc jo i enfilo les acaballes, no se sap mai amb les blanes cronologies de l’atzar.

Paracetamol, cafè i Bach. Els paradisos artificials. Dilluns magnetitzat per les reptants simbombes sintetitzades de la llauna comercial festera. Posat en les galerades. El reremón dels patis amb roba estesa. Els llençols nets són el rastre del dret a l’esperança? Les mentides deformatives i les cegueses egoistes dels particulars en els tobogans superflus. Dilluns de mai. Potser el món s’ha acabat i no ens ho volen dir. Potser, vés a saber, la mosca atrapada entre dues reixades era una metàfora avisadora.

La indústria terrorífica nazi eliminà milers i milers de discapacitats, per considerar-los “vides sense valor”. Com s’assembla la idea a la tornada que es va sentint, amb persistència de gota a gota, des d’alts atris economicistes, que diuen que hi ha massa “persones no rendibles”. Amb quina facilitat juguen a ser Déu, els cors deshabitats.

Llegint a migdia. Una ració de fideuada, sobrada d’ahir, i tall, per dinar. L’argument de l’allioli contra els virus que m’han colonitzat. Les notícies, que mirades des de l’empiocada, encara guanyen més absurditat homicida. Preses les medecines. Sesta aplomada. S’ha entaulat el vent de dalt, augmentant la sensació gebrada de l’aire. No em moc del cau. Quan me canso de repassar les proves i llegir, vaig al llit a covar. Dècimes de febre. Una truiteta per sopar –i les medecines recomanades pel farmacèutic.

 

De tard en tard convé incorporar una mania nova o altra, per mirar d’enriquir l’estil –el vital, el literari.

 

Si la cultura no pot servir per alliberar el nostre nucli —la nostra energia personal—, la cultura no serveix per a res.

Josep Iborra.

Campanya pels drets lingüístics