Home > El Maestrat > #Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

#Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

MikeWilksIgual2019Dimarts, 10 de desembre

Alçat a les set. Envio aquesta col·laboració i me’n torno al llit. Diria que les medecines van fent la seua feina. Les drogues legals. Aquestes malalties lleus, que permeten seguir fent a l’autònom autoexplotat, són entenimentades.

La mort de l’actor alcoià Pep Cortés als tirabuixons d’amics i coneguts. Companys de viatge, de picar pedra, que ens deixen més orfes. Sense grans sorolls, Cortès feia molta feina de la bona en aquest país perplex. Patí, per no perdre el costum,  els boicots de la nostra incomparable burrera sociopolítica quan toca cordetes de poder. La suma de restes es va fent gran. És llei de vida, diria la tieta Gertrudis. O llei del temps, que no deixa res per verd. Segueixo en l’enclaustrada. Viatger immòbil. L’univers representat en un gra d’arròs.

Sense febre al matí. És de nit que els malalts creixen de llurs dolors, deia el poeta. Amb el punt de diferit que dóna el refredat, en llegir es produeixen tels de somnolència lleu, on somiquegem que seguim en l’ambient del llibre durant el diminut parèntesi.

Corregint les galerades. Poca cosa per esmenar. Net i polit, el text final. Feta alguna altra nova nota. Sortida a parar el solet al pati. Penso en Gabriel Miró, que fa segles que no revisito. Sospeso si en tinc veritables ganes de la seua voluta en prosa.

Llegint a migdia. L’illot de la calma. Crema de verdures i tall per dinar. Les notícies de comarques, potser més creïbles, amb tractors, ramats, llauradors queixosos i veïns demanant desdoblaments de vies i autovies gratuïtes (demandes que s’allargassen dècades i dècades).

La sesta hipotensa. M’arriba un encàrrec, un article mal pagat, que no m’abelleix fer. Dic que no. Quin goig poder dir que no, sense donar explicacions. Hi ha qui es pensa que ho pots fer tot –i ràpid i bé. No sóc crític literari, hagués pogut al·legar, però ja dic, vaig aprenent a no donar explicacions davant coses mal plantejades i pitjor retribuïdes.

Llegint a la nit. Esperant notícies de X., que és a l’hospital amb son germà en observació. Escrit un missatge de condol per a l’amiga M.J., de València: ha faltat son pare.

 

Dimecres, 11 de desembre

Alçat a les set. Millora substancial en el refredat, però encara falten escurar restes dels confins del cos –i potser de l’ànima. Apareix un concert per a flauta de Vivaldi, que s’afegeix a l’entusiasme en tons majors del repertori medicamentós. L’aire de la primera hora, ensumat des de la jovenesa permanent de l’olfacte, en els quatre dits d’apertura tot ventilant la sentor de tabac i de tinta mental de l’estança on m’estic. Donades engrunes de pa als pardals patiers. Molts dies sense poder visitar els ànecs del parc. Coixesa de l’ornitologia sentimental. Tot en l’aire és pardal, deia el poeta Jorge Guillén. Fent volar coloms passem l’estona, l’estona fràgil entre la primera gran mudesa i la darrera.

Ullada a les actualitats, que potser s’assemblen a les romanes o gregues de fa segles. Recupero el fragment d’un relat que és a “Amors gairebé eterns”, on apareixen els Roxette en la ràdio d’un cotxe paralitzat en una carretera, i el penjo a la meua pàgina virtual. La cantat del duet,  Marie Fredriksson, va morir ahir de càncer, segons els teletips. No m’han fet excessivament el pes, els Roxette, però en aquell relat necessitava que aparegueren, per perfilar millor un dels personatges centrals. De vegades passa això, que necessites una referència que no és exactament del teu gust, però que dóna, si més no, pistes de l’època que narrem. Som en un western i xiulen les bales, cada vegada més a prop. Qui dispara? Cascú li pot posar un nom al seu gust o disgust. Drapejats, collages nous, trencadissos policroms, sobre antics prestigis i figuracions d’incognoscibles.

Repassant galerades. Rellegint, més aviat, fins a l’avorriment. Quan apareix un llibre nou, en els endins ja el tenim avorrit i provem de començar-lo a oblidar per seguir caminant.  Sortida a parar el sol al pati. Més temperada la gelera de l’aire. El silenci laboriós de les sabes de les plantes. Relats en espiral, el timbrat dels cicles, la roda pacient, els himnes secrets de les sabes.

A migdia a l’hospital comarcal, on ja és ingressat el germà de X. Dinats en un establiment econòmic proper. Trio unes faves ofegades de primer –mal lligades- i un tall de cavalla a la planxa: peix blau de piscifactoria, és clar, sense caràcter, reanimat per un intensa salsa verda. Una copa de vi i un cafè. De mal humor per haver hagut d’abandonar el tancament. X. s’ha de multiplicar i fa patir. S’entaula novament el vent, s’apaga el solet matiner i queda un firmament lívid.

Migdiada llarga. A fora, el terrabastall ventolejat. Cafè i medecina en retornar a la vigília. Més repassada de les proves de “L’eternitat enamorada”. Per moments m’enganxa com si no l’hagués escrit jo. No sé què significa, potser quelcom positiu, vés a saber.

Llegint a la nit. Tornada a l’oncle Pla, sempre amè. Formatge tendre i pa amb tomaca per fer un mos. Mirat una mica l’espai de Xavier Graset al “Més 3724”. Entrevista a l’amiga Pilar Romera per la seua nova novel·la, “El impostors”.

 

Dijous, 12 de desembre

Alçat a dos quarts de vuit. Menys fred. Buscava un concert per a piano de Mozart, però el robotet n’ha programat un de Beethoven. El canvi em sembla acceptable. Potser tinc una pujada romàntica, conseqüència dels efectes secundaris de les medecines.

El color lívid del matí en els primers compassos, amb núvols amb els cantells llimats. Les engrunes per a la germandat alada del pati, criatures matineres per excel·lència. Desdejuni escolar, potser de l’enyor de l’embolcall matern, matèria per a psicoanalistes retòrics.

Ullada a les suposades actualitats mil·lenàries. Segon cafè de resurrecció. Agranant les fulles del laberint, escampades pel vent, llençant paperets reaprofitats. Posat en les galerades. Sortida al pati, provant respiracions més o menys budistes –aproximacions de turista, és clar- ara que les fosses nassals reestrenen netedats.

L’amiga anacoreta refugiada al Montsant ens comparteix fotos de les porprades litúrgies de l’albada i el crepuscle. I, avui, també les imatges d’un gat salvatge, que s’atansa a la seua senzilla casa –un apèndix petit de l’ermita de Sant Joan de Codolar-, la saluda a la seua manera i es menja les engrunes que ella li ha deixat. Recordo un relat de Dino Buzzati que es diu “El gos que va vore déu”. I penso que el gat de les muntanyes potser més que vore’l, d’alguna manera en forma part, perquè ja se sap que els gats tenen participació segura en els misteris grossos.

Llegint a migdia. Sopa d’escudella per dinar. Sesta sense marges. Cafè i la medicina. Hauria de poder cantar el cap de setmana, però no sé si arribaré en condicions d’enfundar-me el personatge. Enllestides les galerades. Ara faltaran les de la maqueta final.

Músiques variades per companyia vespertina, quan se’m van apagant les energies, més encara amb el refredat, i les nebuloses melancòliques fan les seues lentes proves de resiliència.

Llegint variat a la nit. Les notícies: la fi de la humanitat es va dibuixant amb plomada inexorable. Potser caldria una segona il·lustració, i desmuntar el nucli dur del globalitzat neoliberalisme criminal, però no hi ha prou símptomes d’esmenada, ans al contrari.

Recuperació potser massa lenta del refredat. No sé si estaré mínimament potable per tocar dissabte.

 

Provar d’entallar les pretensions. Més encara en aquests temps amb tantes pistes falses i succedanis sancionats com a convenients.

 

La imaginació, després del sofriment, potser guanya substància i eixamplada.

 

Orgullosament ignorants, sectaris i amb una mala llet sàdica: la temible barreja, que és exposada en tants escenaris cada dia més. Què pot sortir malament?

 

(Entrades)

-Et puc aconseguir unes bones entrades per al concert de McArtney. Sé que ets molt fan dels Beatles…

-Gràcies. Segurament tindré “bolo” alimentari, i potser m’esperaré a la gira de Harrison.

-De Harrison? Tornes a no prendre’t la medicació?

 

Divendres, 13  desembre

Despert a les set. Una despertada relativa, compostatge entre el somieig de faules innocents i la primera alarma policial administrativa dels insaciables recaptadors d’impostos imperials. Sembla que als de l’artistalla i altres equilibris variables ens tenen moltes ganes. Encara som en les primeres fileres dels sospitosos habituals. Però, ca, una mica després el teuladí del patis emet un esgarip groc contra les plantofades mestraleres, el robotet virtual programa un concert per a piano de Mozart i algun pilar essencial, superior a qualsevol trinxera burocràtica, es recompon en el cotons de l’ànima.

Les maniobres ralentitzades de la domesticitat. S’imposa la voluntat del cos, que agrumolla minuciosament les partícules del sistema immune, amb els reforços medicamentosos i els seus vels de somnolència translúcida. Felicitada ma germana amb una broma del dialecte familiar, per Santa Llúcia.

En els darrers temps m’he descobert, en un parell d’ocasions, fent exactament les mateixes bromes dialèctiques que feia el pare davant la comèdia social. El seu escepticisme, la seua decepció dels regiments humans només obria parèntesi per confiar en les altures promeses en la remota Galilea. Si l’hagueren deixat estudiar, la seua intel·ligència bonhomiosa hagués assolit cotes importants, però, en les misèries morals i materials de la postguerra, el posaren a treballar immediatament, escurçant-li la infància, com a tants, i els cursos escolars.

Reprenc, després del joc de galerades, la carpeta oberta amb un projecte que encara no endevino on vol fer cap (ja s’acabarà manifestant, no hi ha cap pressa). Per capricis relacionats amb imatges de les xarxes, i també amb repensades de tècniques narratives, penso en William Burroughs i els seus collages estructurals i altres destruccions de convencionalitats textuals. El ionqui “beat” matà la seua dona tot jugant a Guillem Tell. Feu un llibre tocant de Kerouack. Capote, de tot allò en deia mecanografia demencial, i potser tenia prou raó. El cas és que la figura de Burroughs, la seua maquinària tova, les seues incorporacions de les avantguardes europees d’entreguerres en la carn narrativa fan una dansada en la primera hora del talleret obert.

En moments de cert optimisme, potser estimulats per les miques de paradisos llibertaris treballats en les verdoses privacitats juvenils, podíem pensar que érem una generació afortunada, perquè no ens havia tocat cap general guerra propera (les subterrànies per adormir esperits crítics les notàvem clarament i en preníem precaucions). Però, la crua evidència ha acabat imposant-se. Ens ha tocat anar en les fileres cap a l’incert d’una panorama que amenaça en reproduir els desastres més espantosos del segle XX, augmentats en paranys de sofisticacions que s’escolen, tot i els pocs sedassos crítics que tenim a l’abast. El més sorprenent és que tantíssims dels qui van completant l’escenografia del col·lapse tenen fills. Potser pensen que podran protegir-los en una bunqueritzada o altra? Mai la probabilitat d’esborrada de l’ homo sapiens sapiens a mitjà termini ha estat tan alta.

A l’hospital comarcal han ingressat un xinès que no parlava ni entenia una paraula en cap idioma del veïnat. D’alguna manera li han fet saber, o això es pensaven, que li farien un TAC, pel que s’havia de mantenir en dejú, i que ja l’avisarien. El cas és que a l’hora de la prova havia desaparegut de l’habitació i no el trobaven enlloc. Finalment, el segurata l’ha localitzat tornant d’una cafeteria de la barriada, complidament esmorzat.

Llegint a migdia. Pres un calmant per un queixal que em molesta: empastillat a fons. Com ens hem de vore! Sopa i una botifarra a la brasa, amb allioli, per dinar. La fe en el poders exorcistes de l’all contra les orgies de virus. Les notícies comarcals: culs de món desheretats i carregats d’indústries contaminants. En les generalitats, Boris Johnson i el Partit Conservador guanyen de sobres al Regne Unit. L’independentisme escocès trau majoria. Els USA de Trump i la Xina pacten una treva en la seua guerra comercial. La majoria dels quadres dirigents del P.P. segueixen instal·lats en el negacionisme de l’emergència climàtica. Parlen fins de conspiració pels avisos de la comunitat científica. La FAES els inspira.

Intentant convèncer, amb arguments professionalitzats, a un que m’entra en conversa i té la literatura com un passatemps amb el què socialitzar quan se’n lliura de la feina de la nòmina. Ni els comprèn. No n’aprenc. De certes coses només es pot parlar amb col·legues d’una sintonia aproximada. No hauria de perdre temps en bufar en caldo gelat.

Sesta complida –règim de rems fluixos. L’alta del germà de X. El descontrol hospitalari fa que el transporte en el cotxet particulat, després d’esperar sense esperança una ambulància. Tarda com qui diu a la vora del foc, mudant cap a neutralitats arcaiques.  Amb la quietud i la invisibilitat potser em vaig refent.

Planejant per materials aprofitables. El vent, amb ràfegues aponentades, que no es cansa. Els plànols secundaris dels convalescents, apartats de fluxos vívids. La grisor provinciana de la tarda. Un xic alacaigut per tantes cartes que no lliguen, però ja vindrà el bon temps, el llibre nou i els nous trams de camí.

Llegint en llibre (quines coses ens toca dir) a la nit: menú variat. Poca llum catòdica –les notícies i prou. Bullit de verdura per sopar. La molèstia dental evoluciona a dolor de filaberquí incisiu. Pres un calmant. Empastillat del tot.

 

Dissabte, 14 de desembre

Dempeus a les vuit ben tocades. A les tres de la matinada, el despertador del dolor bucal, que aconsegueixo mitigar amb paciència i glopejades de desinfectant. En la primera hora sabatina la dolorida presenta una treva que ajuda a poder pensar en   Llucià de Samòsata, gràcies a un article furgador de Jordi Galves, que recorda el pensador grec, i en altres llepolies de les lucideses i creativitats de tostemps, la majoria de les quals sancionen que la humanitat és un brut desastre sense esmena possible. Mala raça. Això sí, amb una capacitat autodestructiva infatigable.

El robotet triador s’ha tornat mozartià. El concert per a dos pianos, interpretat per l’orquestra de Budapest. La peça em fa pensar en Mihail Sebastian i la seua vida breu i tràgica. Sebastian escoltava a les nits la ràdio amb peces clàssiques, s’enamorava d’actrius impossibles, i amagava el seu diari rere piles de llibres. La Creu de Ferro romanesa li tenia tirat l’ull per jueu. En aquella atrocitat feixista cregueren Emil Cioran, Mircea Eliade i altres caparrons del país, per a sorpresa atemorida de Sebastian. Per aquelles xambes de la vida resulta que he llegit un grapat de prosistes i poetes romanesos.

Diu que fa anys que em llegeix i que m’admira. Em fa arribar tres llibres de poemes que va fent i refent per demanar-me parer. Faré el que puga. Això de les admiracions és curiós i em deixa perplex. Però ho agraeixo i en paus, no siga cas que creguen que en vols més. El detall de que visca relativament a prop potser diu quelcom de positiu de la seua llibertat d’esperit i criteri, perquè habitualment, fruit dels pitjors defectes del país, els qui admirem solen viure a molts quilòmetres o ja crien malves en les praderies de l’eternitat. Els qui em llegeixen de gust no s’empassen la fameta d’esquerp i inaccessible que em pengen altres ànimes caritatives que ni em llegeixen ni em respecten, i amb naturalitat es posen en contacte i les atenc el millor que sé. Ningú és més que ningú, i avall, que fa baixada. Rebut també un missatge preciós d’un excel·lent escriptor brasiler. La internacional de la bona jeia circula per passadissos clandestins.

La taca de l’analfabetisme funcional ja és un oceà que ens sacseja cada dia. La majoria de nyaps perniciosos que sofrim tenen el fonament en aqueixa mancança –tan desacomplexada i orgullosa, en tants casos.

Matinera sobrevolant materials, vagarejant, escoltant solfes en els tobogans eclèctics; potser la música ens preserva de la desvariejada completa.  Diuen que una de les proves definitives de la gent de fe catòlica és visitar el Vaticà i no perdre-la. Empassar-se el que escriuen –i com-, els vedetismes grotescs, així com altres espectacles ínfims i posicionaments xarons d’alguns coetanis fa trontollar la nostra fe en la literatura, fins que apagues el carrusel, tornes posem que a Dant, i recuperes l’escalf.

L’estona silenciosa de lectura a migdia, amb rosassa solar als finestrons. Anar tirant, sobreviure, ja és el miracle. Arròs blanc i peix al forn per dinar. Les notícies, poc edificants. Dèbil acord, a penes formal, sota mínims, a la trobada pel clima de Madrid. Cada cop es fa més tard, diuen els científics, ni que siga per plantar pal·liatius als drames del medi trastornat.

Sesta intranquil·la per les molèsties dentals. Cafè de revifalla. Mirant materials i llegint a la pantalla a la tarda. Escoltant el partit del Barça a Donosti per la ràdio. Molt desconnectat; tot i els prodigis de Messi i alguna perla de la cantera, l’etapa Valverde m’avorreix bastant. La desdibuixada d’estil és notòria. Per no faltar de res en la narració radiofònica i en la memòria culer, decisions arbitrals perjudicials. En els arbitratges de la lliga, també es rep la justícia de l’enemic?

Vam ahir decidir no fer l’actuació d’avui. No estem a punt per resistir la pallissa i la nocturnitat. Avisats els contractants a temps, trobaran fàcilment el recanvi. Quan apago la màquina d’escriure connectada a un telèfon llegeixo fins a l’hora de provar de dormir. Torno al Pavese prosista: magnífic escriptor. Una truita de xampinyons memorable per sopar.

 

El seu gran currículum acadèmic, la seua finesa elegant, no aturaren la desesperació amb navalla que el confongué amb un confident de la poli. Els carrerons foscos ens anivellen a tots.

 

Diumenge, 15 de desembre

La fiblada d’una dent m’ha despertat a les tres de la matinada. Aconsegueixo neutralitzar-la una hora després. El dolor no serveix per a res, escrigué, precisament, Cesare Pavese. Finalment m’adormo fins a les vuit tocades, amb l’ajut d’un calmant. És evident que la debilitat congènita dental queda més pronunciada amb el refredat gripal –i, és clar, el tabac ajuda poc. I que l’altra debilitat, d’armilla, no dóna per als tractaments complets que em convindrien. La crisi del 2008, incrustada estructuralment, fa que es noten en el personal que anem amb l’aigua al coll les perdigonades en els somriures. En les tarifes exagerades dels dentistes, i que per la sanitat publica només presten servei d’arrancada, hi ha una desquadrada que explica les cartes marcades del que en diuen cínicament mercat lliure.

Donades les engrunes als pardals veïns. Un, palplantat en la rugositat del remat del muret, feia de vigilant avisador de la tribu. Cantata de Bach (la cinquanta) i cafè de possibles revifalles. Treva en la barrinada dental. Vagareig matiner. Cavil·lant sobre les diverses bifurcacions que m’esperen. En absència de dolor es pot pensar amb més obertura de compàs. El dolor és d’un egoisme saturat. En els pics aguts de les queixes del cos, el balanç amb els plaers que ens ha pogut donar ens sembla ben desnivellat.

Mirats articles i reportatges, que poden anar de la bella familiaritat dels pobles de la Tinença a les geleres àrtiques. En un article dels seus, lúcids i valents, Jordi Galves comenta que el jutge del Tribunal Suprem, Manuel Marchena, li prohibí a Jordi Cuixart que rigués durant les sessions d’aquell simulacre de judici carregat d’intencionalitat política on quedaren severament sentenciats els líders sobiranistes catalans, creient que així es matava el gos i s’acabava la ràbia (desconeixement gran de la realitat social veritable, no la que deformen al gust els mitjans arrambats a la ciutat-estat que va remuscular Aznar). Prohibir un somriure: un senyal més de la imparcialitat que presidí l’escarmentada.

Retrobat, entre els papers, un somni que Walter Benjamin anotà, on es veia visitant la casa de Goethe i, en anar a posar unes ratlles en el llibre de visites, trobà que el seu nom ja estava manuscrit amb la seua pròpia lletra, però infantil. Quan anotem les cues de somnis que recordem, tot som més surrealistes.

Llegint amb el llibre a la mà a migdia: Pavese, tan proper en geografies sentimentals i tan brillant en la seua plàstica precisió.

El gra solt, xifrat secular. Memorable paella clàssica, de carn i verdura, per dinar (els fogons destres de X.) Els sedassos parats per defensar-nos dels camps de mines conceptuals de les notícies. Sesta amb butlla dominical. Cafè i escrivint notes després. El robotet desgrana cançons de variades veus femenines de diverses latituds i estètiques. Llegint després flonjament arrepapat a la butaca. Mirada també una pel·lícula noir , “Caminant entre tombes”, basada en una novel·la de Lawrence Block, dirigida per Scott Frank i amb l’actor irlandès Liam Neeson de protagonista. Podent haver estat una peça magistral, no passa de correcta (amb algun desajust narratiu cridaner).

 

En privat et diuen que tens tota la raó. En públic ensabonen els manifassers d’allò que critiques. Res de nou, és clar. Però, ingènuament, encara creus que un dia o altre la mesquinesa no guanyarà.

 

Mires fixament la diminuta fulla del rusc atapeït de l’arbust, concreta, frescal de la rosada (individu amb titil·lació pròpia o part d’un tot?), i tot segueix apareix el prodigiós absurd que la proclama supervivent, el misteri i les seues metàfores –tan autoreferencials, a poc que ens hi fixem.

 

La d’erosions que calen per començar a ser un mateix.

 

Corregir molt, però no excessivament. Les difícils, per no dir impossibles, mesures patafísiques de l’ofici. Del primer que deuen ensenyar en tantes escoles d’escriptura que es fan i desfan, segur.

 

L’enderroc a mitges d’una casa antiga, on han tret la façana i els estrats

d’ intimitats callades queden impudorosament exposades a la intempèrie.

 

Enmig la naturalesa encara ens sentim més insignificants. Potser és un bon principi per integrar-se en el tot, del que només en som un element més.

 

Dilluns, 16 de desembre

Despert a les vuit. Subjectades les molèsties dentals en millorar del refredat. La frescor del finestral obert, lavanda de la continuïtat, que em figuro que porta notícia d’aigües esmaragdes de la cala de Deià, o el telegrama líric d’un viatger amb botes d’aigua, que es pren un concentrat a la terrassa del cafè Florian de Venècia, amb tercets d’Alighieri, que sabia què es feia amb les paraules. Més val enfilar-se ben amunt abans de l’aterratge forçós en els rudiments lloscos i els camps de mines de les emergències desateses i les bromes de metalls pesants dels suposats jocs adults –o directament podrits.

Després de tants dies de reclusió, l’anada a la tabaqueria i la verduleria s’acosta a una expedició de retorn als meandres del que entenem per actualitat, que notem més clarament que no ens necessita per res quan incursionem en els bromalls fantasmagòrics dels malalts. S’ha d’anar molt enfaristolat de supèrbies per creure’s imprescindible. Un  paio amb mirada fixa, fosca, potser malaltissa se’m queda fitant descaradament. Potser ha descobert que sóc un infiltrat, o sospita que he descobert que és un impostor triant una víctima per a un seu negoci irregular.  Cel rúfol, indecís llagrimeig, els tràfecs enfeinats o vagarosos dels transeünts. Les passions inútils de l’anar tirant. M’aplico en triar bé les patates en la verduleria, com qui medita les notes per a una melodia, sense la pràctica, que em posava nerviós quan treballava en el ram, de remenar i tocar –prement-los, fins i tot- els fruits, per tornar-los a deixar al basquet.

Remenant papers, fent alguna nota, llegint i mirant documents variats fins a l’hora de dinar –escudella. Les notícies: el pintoresquisme cofoi de les sociologies comarcals: “som collonuts”, capítol trenta-mil i la mare. Però, en veritat, tot segueix ben invertebrat, desatès, i repetint fórmules que ja han fracassat i només han deixat terra cremada.

Migdiada benedictina –l’àtona bonhomia dels adormissats. Plovisqueja mansament a la tarda. Pres cafè. Organitzant i esmenant materials guardats. Ajorno qualsevol altra expedició als molt discrets encants del barri suburbà: la desgana climàtica ajuda. Nit de costum. Vindrà el diluvi i ens agafarà llegint Aira o Montaigne.

 

Una sensació pot rompre fàcilment les costures de la raó.

 

L’espill que ella comprà no el reconeixia. Però no s’ho prengué com a res personal.

 

L’alleujament de voler seguir aprenent, de provar altres angles de visió. Una eina per esventrar els estancaments de les edats imposades.

 

La idea és una noció de l’esperit.

Baruq Spinoza.

 

Els encadenaments encertats, la mica d’entusiasme en haver sabut esperar. Dèries de l’ofici, que la vida recús de qualsevol manera, demolidorament incongruent, però eficaç, i desautoritza els codis de l’artifici. Com a narradora, la vida no té cap mania.

 

La veritat sempre ha estat amb la minoria.

J.W. Goethe

 

Què agradable pot resultar un sofista afònic.

 

És fàcilment detectable la por exacerbada, en els ballets de l’adulador permanent.

 

Qui s’observe bé, no es trobarà dues vegades en el mateix estat. A vegades dono un rostre a la meva ànima; a vegades, un altre, segons el costat sobre el qual l’ajec. Si parlo diversament de mi és perquè em miro amb diversitat.

Michel de Montaigne.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Campanya pels drets lingüístics