Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

neixementrenaixentistaIgual2019Bones festes

 

* * *

 

Dimarts, 17 de desembre

Alçat a les set. Encara la lluna, en halo de talc, a la penombra còsmica del finestral que ens pertoca. Tramesa aquesta col·laboració.

La màquina es posa shubertiana: cascú l’enfila per allà on pot. Salutació al pardalam patier, menudalles que potser subjecten la nàusea final. Les medecines que han superar el refredat desguitarren l’estómac.

Contestats correus editorials. Tot va endavant per entrar en el bany de tinta i la llançadora. Tinc la impressió de que no avançaré amb sentit i direcció amb el que treballo ara fins que “L’eternitat enamorada” estiga a les llibreries.

Gestions de carrer i recollida de papers en la finestreta del tentacle estatal de proximitat. Amb tants de dies de reclusió convenient em miro els transeünts amb més interès. Molts posats decaiguts. Pres un cafè al barri, a l’establiment del follet amic. Conversa de llocs comuns. Sense els llocs comuns no ens entendríem en els diferents nivells de llenguatge i pensament congèneres.

Reconeixement institucional valencià al poeta Francisco Brines, i sembla que voluntat política d’ajudar-lo en la fundació que vol assentar a l’entorn de la seua pairal casa camperola d’Oliva. Destre perit d’invisibilitats subtils, des d’una encuriosida mirada assaonada d’humanisme, lectura personal de vials que potser foren desbrossats per Luis Cernuda.

Migdia tranquil. Uns vins francesos ponderats per l’oncle Pla en la lectura d’aperitiu. Lasanya d’espinacs i llonganissa a la planxa per dinar. Els moviments polítics celtibèrics. Quan s’erren tres o quatre vegades, hi ha actors que al final mig l’encerten, dins els marges que els hi deixen les corrents profundes que realment posen els topalls per dormir tranquils uns quants anys més.

Una mica de becaina. Llegint i treballant en materials guardats, en les vespertines. Reprès, en un recés, el programa de passejant. Al parc, la grisor del firmament, però ni una gota i gens de fred. Dono molles de pa als ànecs, estiro les cames. Instal·lades atraccions de fira als solars del parc, emprat com a comodí, trencant la pau i potser sembrant contaminacions acústiques que enfolleixen les aus.

Compro el berenar al supermercat del barri. Al fil sonor les nadales nord-americanes més conegudes, les potències de la indústria cultural imperial: versions de cel·lofana i brillantina en els arranjaments, i les veus dels crooners més previsibles.

Més estona a l’escriptori. Llegint a la nit. Mirada una mica la tertúlia de Graset. Els nivells de repressió no afluixen. Cúpules judicials com a cambres d’acció política.

 

Potser l’audàcia més grossa i desinteressada de la biologia és quan amb un retour d’âge geriàtric canvia el sentit d’una herència.

 

Dimecres, 18 de desembre

Episodi d’insomni a les sis. Cabòries més o menys literàries. En una cua de somni apareixia Joan Fuster arrufant el nas. Alçat a les vuit. Desdejuni de cafè amb llet. Amenes gestions bancàries, camí d’irritació garantida, amb més d’hora i mitja d’espera en una cua caòtica, per resoldre poca cosa. Els congèneres que m’acompanyen en l’espera, quan acaben de maleir el sistema que menysprea el nostre temps, fa comentaris sociopolítics dels que expliquen perquè certes opcions nefandes trauen cada vegada millors resultats. Recordo la pensada de Bertold Brecht sobre l’analfabetisme polític. Per acabar de distreure’ns, en un plafó ben visible hi ha una retria de retalls de premsa on queda clar que el president de l’entitat és un gran filantrop. Una acurada selecció que es podria aportar per iniciar el procés de beatificació del prohom. El reguitzell de sarcasmes que se m’acuden queden rebotant pels tinells dels endins.  En resum de comptes, que em queda el matí desenquadernat: l’autònom artístic –així queda tipificat pels guardians fiscals- a la majoria d’engiponadors de paperam burocràtic els és prou desconegut.

Arriben felicitacions nadalenques, gremials, institucionals i de particulars, que em deprimeixen una mica. Llegint a migdia, assentant els solatges agres del matí esquerdat. La reparació tel·lúrica la facilita el plat fondo amb arròs, col i fesols. Les notícies de comarques: postal bucòliques des del Pirineu, i les regulars avaries i despropòsits en els trens de rodalies.

Sesta estoica. Cafè de retornada. Buscant pistes d’edicions properes de les narradores Fleur Jaeggy i Rachel Seiffert. Dues autores dites de culte, esquives a les rodes promocionals i altres fullaraques confusionàries. Ja s’expliquen amb els llibres. Conducta ben plausible. Si has fet un llibre de tres-centes pàgines, ¿perquè provar d’acotar-lo en píndoles d’entrevistes periodístiques? Les autores –i autors- de culte dels sistemes culturals forts despatxen més exemplars que molts dels mimats exitosos de les nostres dissortades contrades. L’exigència i la qualitat, el fer poques concessions al “fast-food”, en ecosistemes robustos – i més il·lustrats- és tota una altra pel·lícula.

Plega el digital “La Veu del País Valencià”. No hi ha manera de consolidar espais comunicacionals en la pròpia llengua. Hi ha iniciatives que no reben el recolzament que mereixen des d’unes institucions que farceixen de publicitat altres mitjans als qui la personalitat pròpia els importa un rave (o la combaten contínuament amb arts matusseres i flagrants manipulacions). Això sí, després els planys queixosos els hi queden molt complits de teatralitat. Van caient teatres, llibreries, mitjans, editorials; una acumulació de desastres, però hi ha qui no perd l’optimisme, desconec quin tractament segueixen.

Ha mort en accident de trànsit el cantautor i actor Patxi Andion. La ruleta russa de la carretera dels músics. Veu filla de republicans les cantava clares, aferrat al pal de la guitarra eixuta, en les acaballes del franquisme i les primeres llums transicionals. Tenia poemes eficaços amb llums de matinada i marginats i perdedors de la nostra història que, com escrigué el poeta Ángel González, és com la botifarra, feta amb sang i retornant. En l’hora del seu decés, els mateixos que el menyspreaven displicentment fan la lloa, com és arrelat costum en les hipocresies funeràries celtibèriques. Tenia una veu soferta, d’arrossegaments arenosos i vigílies de tabac negre i whisky de bar de carretera, i a vegades desafinava sense complexos. En el ventall de les cantautories celtibèriques sempre el posaven en segones i terceres files. Sabé fracassar amb sòbria elegància manescal. Però, ja dic, avui no; avui li ha arribat el dia de les lloances, que deia Machado.

Seguint l’enrenou al voltant del Barça-Madrid. Mitjans suposadament periodístics del règim del 78 demanant censura sobre les possibles accions del Tsunami Democràtic a l’entorn del partit. Allò del que passa és notícia hi ha ocasions en que cal posposar-ho. Estem arribant a les més altes quotes de perversió amb els codis deontològics. El dret de manifestació va quedant criminalitzat una mica més dins l’alta qualitat democràtica que respirem. Els incidents, quatre flames de barricada, de les que els convocants s’han desvinculat clarament, ajudaran en el relat que interessa als de sempre.   Futbolísticament, el manualet de Valverde ha esborrat totes les essències del joc blaugrana, confiant-ho tot a l’encert de les individualitats.

Sandvitx per fer un mos. A les dotze ja peso figues: sóc la ventafocs de la meua estafeta de telegrafies metafòriques.

 

Escrivint, parlant, el més segur és que acabes distorsionat, deformat, rebaixat a cretinada. I cada dia més, amb tant analfabetisme funcional com domina tants negociats.

 

Dijous, 19 de desembre

Alçat a les vuit. Somniat que George Brassens es posava a cantar espontàniament al bell mig d’un vívid mercat de carrer, que em recordava el de Vilafranca del Penedès en una matinal de fa anys, en una trobada amb Jordi Llavina, per enregistrar una conversa per a  programa de televisió que dirigia, mentre passejàvem els carrers de la ciutat. Una colleta de coneguts, en l’escena onírica,  ens escoltàvem Brassens i rèiem meravellats. L’escena tenia una frescal alegria acolorida pels productes de la terra exposats per pageses de galta colrada i mocadors al cap. Quines sorpreses edulcorant, en els repertoris onírics.

Donades les engrunes al pardals del pati. La família angeològica. És una visió reparadora mirar-se’ls saltironejar en la maniobra de carranca oberta.

Baixada de temperatura, més carés hivernal. A l’estanc dels músics, passejada més llarga, i al supermercat. No hi ha prou anticossos contra les pastositats comercials nadalenques; calciguem l’era del plàstic.

En tornar a l’escriptori, treballant en la carpeta que penso que sabré on vol fer cap quan surta “L’eternitat enamorada”, com si tenir pel mig el procés d’edició implantés boirines al nou projecte llarg.

El Tribunal de Justícia d’Estrasburg dictamina que Oriol Junqueras té immunitat com a eurodiputat escollit. És fa difícil que no ho saberen els qui van sentenciar-lo. L’ombra negrosa de la prevaricació xopa la judicatura espanyola. La notícia hauria de tenir conseqüències immediates, però la cúpula judicial, la política, i els pregoners mediàtics són instal·lats en una espècie d’autarquia patriòtica que agreuja el conflicte polític. Ja en van uns quants, però aquest revés és dels grossets. Una estona després, casualitats, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya fa pública la inhabilitació pel cas –ridícul- de la pancarta al balcó de la Generalitat, del president Torra. La primera condemna a un  president de la Generalitat en actiu. La cortina de fum davant la seriosa clatellada europea. Són tan previsibles… La independència judicial i bla, bla, bla. La investidura del senyor Sánchez potser es va complicant.

Migdia esbocinat per trucades i altres relatives insolències. Serveis cobrats a preu de safrà, amb cànons de manteniment notables, que es fan l’orni quan tens un problema i t’encaren amb un laberint de departaments telefònics on et posen musiquetes idiotes mentre et fan esperar.

Llegint i escrivint a la tarda. Mirants textos i referències de i sobre Olga Tokarczuk, l’escriptora polonesa guardonada amb un dels dos Nobel d’enguany, que empra el fragmentarisme per bastir les seues històries i també incrusta peces assagístiques, poètica que em resulta d’un enorme interès. Ara mateix hi ha un bon grapat d’escriptores europees de gran interès en els seus plantejaments formals i temàtics, atemptes a les contradiccions i convulsions del que portem consumit de segle XXI.

Nit tranquil·la. Llegint, seguint l’actualitat amb l’espai de Xavier Graset: dia de sotragades i girs de guió. Graset entrevista l’escriptor lleidatà Pere Rovira, pel seu nou dietari, amb notes de l’any 2017, i, pel que veig, hi ha força concomitàncies amb l’ambient de “L’eternitat enamorada”. Fa anys que segueixo prou el que fa Rovira, poeta, narrador, traductor, dietarista, i el seu “Música i pols” el tinc posat a la llista de properes compres llibresques. Fincat a Lleida, també ofereix unes visions de les realitats distintes a les més abundoses de tall barceloní. Els apartats – molts per voluntat pròpia- dels cocous capitolins potser fan més bona feina que tants que han de dedicar molt de temps i forces a les relacions públiques.

 

La degustació de l’art, del pensament, demana detenir-se. Però detenir-se ja van tintant-ho tot de sospites.

 

-I què es pot fer davant tanta gentussa?

– Escriure el millor que sapiguem.

 

De manera que només queda el treball, però res el fa perillar més que reconèixer-lo tan clarament com l’únic recurs interior.

(Walter Benjamin, carta  a Gershom Scholem, 1933)

 

Divendres, 20 de desembre

Alçat a les vuit. La voluntat de la rifa d’algorismes de la gramola proposa Sylvius Leopold Weiss (1687~1750),  la “Sonate für Laute Nr.25 g-moll”.

Sortida al pati per repartir les engrunes als pardals. L’olor frescal, com del blau lívid del candor del temps quiet. El color del cafè amb llet, lleig, però reconstituent.

Remenant papers, retrobant records d’activitats on hem estat, i on, a banda de donar la mica que podem, cap altre rendiment dels que estimulen tantes goludes accions humanes en la general llotja. Nedant sense guardar la roba. Són “natularees”. Com érem del “no future”, empaquetats en les lleves dels “sense demà”, fèiem pocs càlculs per a l’avenir.

Bull l’actualitat. La supèrbia patriòtica de la cúpula judicial espanyola, menystenint els rigors dels alts tribunals europeus, ha ensenyat al món les anomalies d’un poder que no ha fet cap veritable transició, i que pretén ignorar els tractats europeus signats, que converteixen en pròpia la legislació continental. Que una judicatura marque l’agenda política és molt mala cosa. Si les suposades forces de progrés no donen la talla valenta i tornen els afers en el terreny estrictament polític es pot entrar en un cul de sac terrible.

Quadrada una factura, per feines de les que sempre queden com a excèntriques entre les grisors administratives. Tasca més difícil per mi que fer un sonet.

La sortida estanquera. Sonsònia de plovisquejada i núvols baixos. Els tolls reflecteixen els fragments d’uns instantànies com les que feia Brasai: un tros de roda de bicicleta, la façana d’un edifici deformada El programa de les apostes s’ha penjat i la dependenta es desespera. Ja jugarem demà, la prosperitat pot esperar.

Mirats materials. Llegint tranquil en l’hora benaurada d’abans de dinar. Recupero, precisament, un llibre anterior de Pere Rovira. Continua la grisor blanquinosa del firmament.

El mateix programa en les vespertines. Cafè i lentitud treballada. Volta de desemboirada pel barri. La humitat sense fred excessiu.

Omelette per sopar. El nacionalisme espanyol, desbocat amb la immunitat de Junqueras i l’accés de Puigdemont i Comín a l’eurocambra. Se n’estan sentint de molt gruixudes. Fins hi ha una campanya engegada per abandonar la Unió Europea. L’autarquia mental costa de creure. Van apareixent les “essències” autèntiques. No havien marxat mai, però els darrers anys s’ha exhibit sense drapets dissimulants. Els qui donen la matraca constant de que s’han de respectar les sentències judicials treuen foc pels queixals quan no els són favorables. Fins exministres i alts càrrecs s’apunten a l’atzagaiada. Sense els fons europeus i el cop de mà pel deute que ha mitigat Brussel·les, l’ensulsiada de l’estat encara seria més bèstia. Però res, abans misèrrima que trencada, proclamen els inconscients. Coses que passen quan el dogma unitarista passa per davant de lleis i jocs democràtics. Fa hores que Espanya té engarjolat un eurodiputat. La premsa internacional hi suca pa, la peninsular, descol·locada,  prova que no se li note la galtada que els desmunta el demencial relat manipulat que dispensen.

A l’espai de Graset,  els historiadors Joan Santanach i Antoni Riera presenten la nova edició del “Llibre del coc”, el primer llibre de cuina imprès a la Península, escrit en català al segle XV. Un receptari de cort, medieval, per als professionals dels fogons de l’època. El coc era el cap de cuina. D’aquells fastuosos àpats encara en perduren un bon grapat de picades i sofregits. Mentre m’escolto els erudits penso en Cunqueiro i Perucho. Rastres de la història pròpia, que tan conscientment ens han sigut ocultats. Vam ser un potència mediterrània, comercialment i culturalment. Ho podríem tornar a ser.

Llegint en picossada variada fins al son. Pàgines de Macedonio Fernández, sense el qual no hagués existit Borges –o no de la mateix manera.

 

És preferible fiar-se de l’home que s’equivoca sovint que del qui mai dubta de res.

Francis Scott Fitzgerald

 

Dissabte, 21 de desembre

Alçat a les vuit. L’olor jove i mil·lenària  alhora del matí dubitatiu. Després s’escola in filet de carn a la brasa, dels esmorzars de forquilla que deu preparar el follet amic del bar del barri. Una sentor que recorda una mica la que fa Buenos Aires en moltes barriades.

Les quietuds sabatines dels primers esglaons blans. Les molles per als pardals. Peces de Silvius Leopold Weiss a la gramola, transcrites per a guitarra: gentils enramades, potser per celebrar l’amistat de l’univers.

Lectors que van triant i difonent contes de “Circ de puces”. De sobte, en la navegació cibernauta, em trobo un to i una ironia que et sona molt, fins que veig la firma del text. Un, de Benifairó de la Valldigna, simpàtic i generós, acompanya la seua tria amb una cançó de Tom Waits, i queda una postal suggestiva.

La sortida estanquera de costum. Animals de costums, tirades mecàniques que ens fan de graella d’habituds i potser de pal·liatius de les absències, que aquests dies couen més pel contagi ambiental. La millor manera de celebrar el solstici seria poder menjar-se un discret plat de sopa amb la comunitat de Poblet, en el dens silenci misteriós i potser certa espurna d’esperança. Però, la bohèmia alegre –que es pensen tants que som- hem de treballar en els banquets i saraus per poder passar casa. Bufons d’intendències.

Mirats arxius, fets un parell d’apunts nous. L’estona lectora de migdia, balsàmica. Verdura i peix al forn per dinar. Les notícies. Altres modulacions en el discurs del govern en funcions de Madrid. Les pressions de la dreta desaforada i els poders de fons provaran de matxucar l’acord per la investidura i el govern de coalició, el primer en quaranta anys. Si els socialistes tinguessen talla i valentia podrien encarrilar bé l’avenir; si cedeixen, el túnel serà llarg i fosc. Com igualment seran criticats, podrien intentar solucions d’alçada. Ja vorem com pixa el matxo, no cal fer-se moltes il·lusions. Pactes amb Castella, anguila per la cua.

Feina del duet a la tarda.  Passo, sense transició, d’un fum d’hores solitàries i silencioses a la remor ambiental en un sala amb un centenar d’ànimes cridaneres i amb nosaltres rescalfant melodies inoblidables –algunes- i perfectament prescindibles, la majoria. L’actuació acaba de confirmar la segona edició del refredat. Ventolejada inconvenient. Treballar és salut (visca la tuberculosi!)

 

El cosmos també és dins nostre. Som fets de material estel·lar. Som la manera que té el cosmos de conèixer-se a si mateix.

Carl Sagan

 

Els refugis són nombrosos, la salvació és una sola, però les probabilitats de salvació tornen a ser-ne tantes como els refugis. Hi ha un punt de partida, però cap camí. Allò que en diem “camí” no es més que la nostra incertesa.

Franz Kafka

 

Diumenge, 22 de desembre 

El solstici. Vendaval emprenyador des d’ahir i tota la nit, amb cops huracanats. Mala dormida, mal de cap. La força de la naturalesa és immensa, i a sobre va abruptament esperonada pels nostres pertinaços despropòsits.

Maniobres domèstiques malhumorades i maldestres. Nou compromís a la tarda del duet, i, físicament, bastant baldat. Ja vorem quina en passa. Sobrevivint a còpia d’exercir en tessitures de contrast i contradicció.

El papa Francesc renya a la cúria, on hi ha elements poderosos que la hi tenen jurada, relacionats, en la seglaritat,  amb l’home de Trump que es dedica a animar l’ultraconservadorisme al món, amb els palmaris resultats que anem notant. Tot i tenir assentats els anticossos argentins i jesuïtes en el seu bagatge, la seua situació fa patir. Fins hi ha un teòleg sinistre que va escrivint que és l’anticrist. La inspiració és divina, però l’obra humana, ben humana.

Em distrec mirant documents sobre George Simenon. No tinc marge de temps per engrescar-me amb arxius de materials propis. En una entrevista que no coneixia parla de Balzac, Flaubert i Faulkner com a referents principals.

Toaleta a fons per eixorivir-me de l’espessor del mal de cap i les medecines. Exercicis d’escalf de la veu, per la rogallosa molèstia del refredat que no marxa del tot.

En territoris depauperats pel dèficits seculars, amb cada vegada més gent amb risc d’exclusió social, amb massa gestors de poc nivell, que primer obeeixen al partit, per no perdre el bon anar tirant que han assolit, que a les necessitats de la proximitat. Amb alarmes ecològiques greus i temeritats industrials amenaçant la salut pública. Amb un futur més que incert. Practicar, artísticament, literàriament, periodísticament el pintoresquisme autocomplaent, és ser-ne còmplice convenient de la situació i dels interessos que la mantenen.

El migdia estretit. Encara puc llegir una mica abans de la cuixa de pollastre rostit amb patates, d’imbatibles fogons casolans. Llàstima que del gust d’aquells  de corral no en resta ni el record. Becaina acotada. Pres un paracetamol. Cap a La Sénia. Branques d’olivera al mig de la carretera, pel vendaval aponentat de les darreres hores, que encara bramula agònic en cuejades esparses.

Les maniobres de muntatge i prova de so d’habitud. Pres un trifàsic de conyac a la cafeteria: contundents remeis vulgars per acabar de solidificar-me –certa melopea mig marejada.

Sala plena de gom a gom i ambient cordial. La primera part d’hora i mitja: la veu prou ben col·locada, tot i les limitacions respiratòries de la congestió. Pista pleníssima en tots els números.

Al descans, fuetades de vent sacsegen els solemnes pins ben tinguts del parc i plovisqueja una mica. La parella del Mas de Barberans, que ens segueix prou, ens ha donat unes coques de sagí.

En el tram final de la segona part, filles que venen a buscar els pares. En la taula més acostada a l’escenari, una parella d’ancians, que creia matrimoni, però són beïns que s’ajuden en les seues limitacions. Ella el malda com si fóra la companya de tota la vida, quan ell vol emprendre excursions erràtiques –té una mica d’Alzheimer. En la segona taula, la parella barcelonina, de presència intermitent: ell amb cara de males puces i corbatí roig, em puc figurar que amb una certa retirada facial al Simenon vell, i ella xerraire compulsiva, de les que ho saben tot i reparteixen consells. Una cas arquetípic de la fatxenderia tan nostrada. Ella fins vol dirigir-nos com hem de fer la feina en algun moment i ens demana un tango quan n’acabàvem d’interpretar un del més coneguts.

A les vuit s’acaba la sessió, que se m’ha fet pesada. La dona romanesa encarregada de la cafeteria ens dóna una empanada que ha fet. Repartiment de compliments i bon desitjos amb els més coneguts i la gent de la junta. Desfem la via. El vent s’ha encalmat. Mos casolà i al llit sense entreteniments.

 

Soy un sabelonada.

Carlos Edmundo de Ory (“Aerolitos”).

 

El que s’anomena l’orgull espanyol no és més que una vanitat gratuïta, trista, grotesca.

Josep Pla . “Notes per a Sílvia” (O.C. 26)

 

Dilluns, 23 de desembre

Alçat a dos quarts de vuit. Prou refet amb la dormida fonda. Més subjectades les expansions de la mucositat. Cantata de Bach, la divuit del catàleg del geni, per escurar qualsevol rèmora sonora de les actuacions del cap de setmana i de les frenètiques bandes sonores envernissades d’aquestes hores.

Les engrunes per als pardals apadrinats del niu patier, que ja ens esperen expectants, a l’hora exacta. La rellotgeria de les criatures de l’aire i la caverna gens platònica.

Gestions de carrer. A l’estafeta de correus. Enviat un llibre. Traficants d’impossibles amb voluta lírica. A l’estanc, tabac i loteria. En el sorteig estatal hi ha sospites sobre possibles trampes. ¿Per què se n’hauria de lliurar el muntatge de la tendència a la picaresca que ha ratat en tantes administracions espanyoles?

Altre viatget a  la farmàcia, carregament per a la reconstipada. La salut del pobres passant la maroma amb la perxa de la mica de talent i brega. Pres un cafè bo tocant d’una superfície. Tot molt concorregut. Els rostres de vacances, potser més redons i amables. Comprades quatre coses, remugant la vella cançó raimoniana “Societat de consum”: a vegades els contrasentits es poden entonar. Un pidolaire apostat al costat de les fileres de carros em desitja bones festes. Esperava potser la moneda amb la què es desenganyen els carretons, però li he donat una mica més, en l’operació, tan humiliant per a qui fa el paper de solidari.

En tornar a l’escriptori em toca tornar a enviar documentació del meu autònom d’artista a una entitat bancària, que per agilitzar el que ens convé mostra una incompetència de pesantor paquidèrmica, però que és una espaseta lluenta quan ens ha de pessigar comissions que ens havien jurat que no aplicaven. Aconsegueixen posar-me nerviós, quan el matí havia lliscat calmós.

M’internen, sense voler-ho ni saber-ho, en un debat cibernètic sobre un llibre de   John Ahsbery, que no he llegit, que han traduït ara. Òbviament, me n’abstinc de badar el bec, però veig diverses intervencions atacades d’esnobisme desmenjat, com si el poeta nord-americà els hi hagués guardat les vaques. De molta de la ramaderia que circula pel gremi n’estic més que fart, sobretot dels qui fan un paper enrotlladíssim i alternatiu en públic i per les rebotigues actuen com a gàngsterets capaços d’esclafar a qui creguen que els pot fer ombra i robar-los uns “bolos”, o les quatre engrunes d’un muntatge o altre. En fi, rebots estranys de l’esperit nadalenc.

Llegint a migdia, mentre l’olla exprés bull la verdura. Un gran invent, l’olla a pressió. El bullit de patata, bajoques i ceba, plat nacional de les nits hivernals de la infància. La vida és breu, l’educació sentimental llarga.

Pensant en que William Faulkner és una de les influències narratives més escampades del segle XX, fins que apareixen Joyce i les seues experimentacions formals i Kafka poua en les foscors del cor humà. Hi ha molt brou de Faulkner en l’esclat sud-americà, Onetti, García Márquez, Vargas Llosa i tants altres.

Rebem en un sol dia més informació de la que els nostres avantpassats rebien en un any de la seua vida. Ara, per on para la veritat? La pregunta, si fa no fa, és la mateixa de fa tants segles.

Tarda productiva. Ganes d’escriure i preparar materials. És el principal quan hem decidit sacrificar tantes coses a la dèria sanguinària, derrotada de bell antuvi, d’escriure contra els oblits. En un descans responc l’allau de felicitacions arribades per tots els mitjans.

Tot canviant de muntat uns llibres, fingint ordre, en un volum de la seua poesia completa, trobo una postal de Gerard Vergés celebrant els “Quaderns deltaics” i felicitant-me el Nadal de 2009, un detall que em sorprèn a traïció i m’estova. Com l’enyoro, i quin greu em sap que no haja pogut mirar-se les darreres coses que he fet, que haguessen propiciat una bona conversa amb els seus indirectes, subtils i saberuts consells per transitar per la vida literària. En la cara de la postal, una reproducció de “L’adoració dels pastors”, d’ El Greco.

Obert fil de conversa amb el poeta balear Àngel Terrón, que a més de versos fa unes coques obertes amb tocs personals, i em demana la recepta del cóc de tomaca i tonyina tan popular al Baix Maestrat. Segur que la fa amb substanciosos afegits de la seua collita. Terrón és un dels poetes coetanis que ens fan recuperar la fe en el gènere.

Llegint a la nit, Rovira, Piglia.  Sèmola amb caldo de peix per sopar. la salavació deu raure en paratges sense llum catòdica.

 

El regal que més agraïm ara és el que a la infància fins ens semblava un càstig avorrit: els calcetins. Cal suposar que en el viatge hem perdut les ales, o les portem grosserament perdigonades.

 

Reescriure és reparador, sanador, redemptor inclús. Diu Siri Hustvedt. Escriure és en realitat reescriure. Quan ja ho tens coll avall potser és arribat el punt d’assolir un resultat o altre.

 

Els dietistes recomanen alimentació gòtica. Però, quan ens posem festers la tendència general del país és cap al romànic.

 

Transformar una adotzenada, un lloc comú en una temperatura estrictament personal em fa l’efecte que és una de les propietats més insistides en tots els grans de la lletra d’arreu.

 

Els supervivents solen ser més sensibles a torbar la “gràcia”. Així d’impressionables i limitats som, no hi ha volta de fulla.

 

El silenci fumat i begut en la conversa entre dos amics. Concessions delicades de l’eternitat.

 

En l’ametlla dels grans dogmes sol raure un malentès, generalment irrisori.

 

I un dia arriba un reconeixement o altre…per a algú de fa anys, que ni tu mateix acabes de reconèixer. Paga la pena no refiar-se’n dels reconeixements, els carrega l’equívoc.

 

I arribarà també la justícia poètica. Tard i esbufegant, com sol fer-ho.

 

Des del desert i la noció d’oasi tremolós dels ulls.

Des de les lliçons de l’arbrat que piga de fresca el sender.

Amb el rierol intacte entre el senillar i els fems.

Amb el plany que transfigura la quietud de la seguida.

Des de la salabror de la mar que desborda la pàgina.

Amb la traçada cendrosa i la intuïda del diamant.

Des de la renascuda fugida als epitelis de la infantada,

amar amb abolida biografia la lluminositat destrenada.

 

 

Campanya pels drets lingüístics