Home > Blocs > Plàncton. El Bloc de Josep Igual > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

dietarisIgual2019Dimarts, 24 de desembre

Alçat a dos quarts de vuit. Dormida potable. El refredat fa un entra-i-surts excèntrics. No som res i fa de mal dir.

Tramesa la part d’aquesta llibreta per als obradors líquids de 3×4.info. Tombant i girant fa un grapat d’anys que compleixo amb el compromís. Potser hauria de plantejar-me repensar-lo o abandonar-lo, si més no en la vessant pública. Hi ha a qui li fa servei i una mica de companyia, ho tinc comprovat, i potser això ja és prou. Ja ho aniré rumiant. Com també rumio si posar-me en la novel·la que tinc guionitzada bàsicament i mirar si sóc capaç de rematar, en un parell de mesos, el primer esborrany, donant-me permís per improvisar el que siga de menester. A l’any nou crec que em quedaran marges suficients de temps per intentar-la, com també vull intentar un llibre de poemes en prosa i anar polint pàgines del dietarisme. Qui té plans, si més no passa l’estona. Després, en resultarà el que en resulte, però no cal apurar-se, l’estabilitat de l’eix de la terra no en depèn dels nostres papers.

A l’estanc de confiança se’l ha acabat la marca de verí que gasto i faig cap al dels músics. Tothom ens desitgem un Bon Nadal. Temperatura tèbia i boirina d’humitat lleu al carrer.

Segueixo cavil·lant en si emprendre la novel·la o no, fent apunts mentals sobre els qui podrien ser els personatges principals.

Diu en Josep Vallverdú, amb recent medalleta oficial, que som laboriosos. Potser treballant fabriquem anticossos per resistir tants escarnis i lletjors homicides del món.

Preparat el DVD de “Doctor Zhivago”. Animals de costums. Pobre Pasternak, torturat, segrestar per les censures bolxevics. Rojos, verds, blaus, tots els dictadors s’assemblen en moltes traces. Una d’elles, empresonar o assassinar poetes i prosistes.

Recordo una conversa sobre Pessoa, de quatre o cinc hores, amb un xicot d’Els Masos… Una asseguda amb espirituosos. Quan més ens embarbussàvem més a prop estaven del cor de l’assemblea d’ànimes del geni lisboeta.

El poeta Àngel Terrón m’enviarà la col·lecció de la revista “Tafal”, que feia amb el malaguanyat Andreu Vidal. La lligassa amb Terrón i la seua generositat m’alegra l’esperit. S’agraeix la germanor autèntica en el gremi on cada vegada hi ha més tramposos de mala jeia. Hilari de Cara i en Terrón són dels poetes balears que més m’agraden, ara mateix.

Intercanvi de bromes amb Josep Conill. Una altra sintonitzada que em plau i m’enriqueix.

Responent felicitacions que arriben per canals distints. Tot i la falsejada de la celebració, tendreses i afectes genuïns predominen en el correu. Resistint com podem el suborn ambiental, empastifat de melangies.

Llegint a migdia. La pau on fins m’endormisco: la becaina de canongia apòcrifa.  Sopa d’escudella per dinar. Les notícies comarcals amb tot el folklore nadalenc.

Sesta estovada. Vagarejant a la tarda. Nit tranquil·la. Taula de formatges i ibèrics per sopar amb més accent –i una copa de Lambrusco. Llegint fins al son.

 

La nostàlgia ficciona.

 

(Capvespre)

unes ditades de llàgrimes d’àloe

en l’encetada del llom indiferent.

brases suspeses, i com una fressa

de presagi o resposta abolida.

 

púgils sonats fan la dansada erràtica

a l’atri on perds el llinatge

en favor d’una terrissa nova, endins la croada

de les quimeres esclatades d’urgència.

 

Dimecres, 25 de desembre

Alçat més tardet. Pres un paracetamol a les tres de la matinada. El pare Bach ofereix la cantata vint-i-cinc (infiltrats en el cel luterà?) Hi ha cafè i no hi ha cap ressaca, conjunció reparadora. Perfectament controlades les quatre gotes d’alcohol de la celebració. Si assolís una fermesa semblant amb el tabac, potser posaria molts anys. Però, vaja, per al que ens espera, un món imbècil i criminal, no cal fer massa calendaris (després d’una ocurrència tan positiva, s’escau enrotllar un cigarret d’agredolç tabac ros, collit dels soterranis del burlesc i la dansada descordada d’Artaud).

Pensant en la possible novel·la, en que en realitat no tinc massa ganes de posar-m’hi. Prefereixo abocar-me en la poesia i la prosa sense premeditació de relat unitari. Dubtant anem fent els salts pels terres arlequinats. Hem vingut a dubtar. El dubtós confort de l’agnosticisme.

Repartides les engrunes als àngels del pati, que esperen la discreta performance. El calembur dels algorismes presenten, en platera de kitsch argentada, per farcit el galet del silenci després de Bach, nadales interpretades per diversos referents com ara Johnny Cash, Elvis Presley, The Band o un Bob Dylan desganat i desafinat invocant Santa Claus. Llicència per al mal gust plastificat i l’excés en el dia de Nadal.

Despotisme poc il•lustrat en el discurs nadalenc del Borbó. Formes més suaus, però el mateix fons granític: és l’estat qui fa les coses, i qui no estiga content i proteste massa, ja sap què li espera. Ínfima cultura democràtica.

Sopa de galets –caldo memorable- i tall de corder. Un vi negre d’Alcoi i cava. Una mica de reposada i feina del duet. Un nàufrag aferrat al tauló d’una “Fender stratocarster”, disfressat de cantant convencional. La germandat dels desconeguts, més amables per la pressió ambiental, que dura poc.

 

el neutre pou anterior (recordes aranzels o balances?) la neutra cisterna posterior (foses les inservibles balances, cendra els aranzels), i el flux de signes interrogants a l’entremig. marca segura, i somni de llibertat, la condició interrogant.

 

Si n’hi ha de coses bones en el que els crítics deixen en les segones i terceres files dels prestatges.

 

Ho oblidem, perquè seria insuportable tenir-ho present tothora, però les carreteres, autopistes i camins que transitem, qualsevol dia es poden mostrar per al que han estat pensats primer, tota geoestrategia és fonamentalment militaritzada.

 

En la trinxera tèbia del sofà fullejant l’àlbum del segles. L’ós enjoiat dels boscatges mascarats per fumarrines cegues. El fill de l’home bifurcat de temps i enigma. La guitarra rossa de l’esperantista en la taverna dels exclosos. Hamlet i Freud en la nit-miratge de Las Vegas. No hem deixat fills preparats per a la trituradora, foteu-vos manifassers sinistres de reptiliana urpa. Tots els contrapassos que us han inquietat són els nostres germans.

 

Dijous, 26 de desembre

En obrir la parpella apareix un fragment de “La vida, manual d’ús”, de Perec, i ho considero un bon auguri. Es recrea en com els pintors renaixentistes s’ocultaven l’autoretrat entre grups de personatges secundaris en els quadres. El carnaval Perec no s’acaba mai.

Sant Esteve, màrtir. Produint màrtirs, la humanitat ha reeixit cosa de no dir. Cada dia en fabrica uns quants més, però segons en quin terrós es donen, el cronicot general no es dóna per assabentat. Les causes dominants posen el subratllat on els hi convé i enterren en tenebres les interpel·lacions que estimen contràries. La humanitat sempre és igual i potser no té remei. La civilitat és un sostingut esforç cultural i ja no som en les societats dels esforços.

Cafè, paracetamol i divertiments de funambulismes controlats variats per passar la matinera, comptant-hi l’empapussat dels pardals, els del pati i els domèstics; el compromís d’apadrinada. Rituals per rebaixar el rudiments massa elementals.

Dinar complit: còctel de gambes i abadejo amb allioli gratinat. Un excel·lent vi blanc de la Marina Alta (trio els vins per afinitats sentimentals i a vegades l’encerto).

Feina del duet cap al tardet, a la comarca. El circuit, el laberint. En joc tots els trucs de l’experiència, per tapar les estossegades del constipat, que no marxa. Estaria bé tenir dobles i enviar-los de gira constant, mentre els originals fem un bon foc, ens servim un didalet de calvados i ens endormisquem llegint Chateubriand. Malvivim atansant-nos al kitsch, fil continu d’unes societats on la il·lustració ha fecundat en poques coses –i minoritzades. Una desgràcia decisiva per comprendre la naturalesa de tants nyaps quotidians en la vida col·lectiva.

 

(Nocturn)

T’allunyes fent tentines.

L’amarga evidència crema la veu.

Expatriat de l’arrel i la lluna

on desxifrares el doble folre del món.

L’orfandat no reglada.

La pipa de Kif a la butxaca.

L’amor en el contramà dels estranys

a frec de desesper.

La fugida en l’envernissat cavall de cartó

que no envelleix.

La carícia pietosa que travessa els aspres envans.

L’amistat assolellada sobre els sargits dels intents i les refetes.

 

Divendres, 27 de desembre

Alçat a dos quarts de vuit. Treva en el extres celebradors. Recol·locant  els ossos i la neurona. El silenci dens en el darrer serrell nocturn. El pardal vigia que espera el manà dels déus amb peus de fang.

Cinc xiquets assassinats a Síria la nit de Nadal. Les ignominioses hemorràgies a Palestina. El mediterrani com a nou Mauthausen. Muntatges policials i judicials banalitzant el terrorisme per criminalitzar el dissident. Líders indígenes occits en les selves. Dringuen els cascavells, fum, fum, fum, fum d’estampa recremada. L’incert ofici de ser humans.

Arribat als discrets, reparadors dominis de la cafetera. L’oncle Pla m’explica les seues navegacions mediterrànies, la seua arribada a Atenes. Dubtava on estaria millor en cas d’abandonar definitivament la parròquia de Llofriu, si a Grècia o a Itàlia. Una clau definitiva de la seua personalitat. Per a les presentacions del llibre nou conjecturo si hi hauria la possibilitat de fer-ne una a la Fundació Pla de Palafrugell, amb la qual tinc fil directe. També em faria goig fer-ne una altra a la casa de Fuster, a Sueca, ja pulcrament museïtzada. Ja vorem si puc complir el caprici devocionari. La resta de places, on l’editorial crega convenient. Tot i que hi ha places on ja no cal intentar-ho més. Bufar en caldo gelat és una  insensatesa.

Creuant les canyetes de la disciplina. Ordenant arxius i trobant proses que no recordava, aprofitables. La vida lenta en règim de convalescent. Música clàssica per companyia:  la “Salve Regina in fa maggiore”, de Nicola Antonio Giacinto Porpora (Nàpols, 1686 –1766), una benedicció de mels revitalitzants.

La sortida a la farmàcia i a l’estanc. Gentada arreu. Gests d’alleujament en el personal, després dels compactats familiars nadalencs, amb les consegüents cadires buides. Més fresca i humitat, un sol de vernís renaixentista, però ineficaç.

L’hora plaent de migdia, parant el solet de l’Acròpolis, o potser escapant-me al carrers de llençols estesos d’Alfama. Sopa d’escudella per dinar. Les notícies: el politiqueig espanyol, estult i sempre perillós per als qui sempre paguem els plats trencats de la bufada mala llet i la incompetència tan habitual. Sesta plàcida, amb neutralitat del besllum ocre, com exercici preparatori per als oficis de  l’eternitat.

Treballant amb arxius a la tarda. Escoltant músiques diverses. Visitant Onetti, que reapareix amb un conte en un recés. Cafè, cigarrets i la veritat de les ficcions –i viceversa.

No em moc del batiscaf: els avantatges de l’oferta cultural de proximitat són que augmentes la disciplina. Hores al bany de Maria, compassos d’espera amb la gelatina de la depressió regalimant pel jardins aeris. Llegint a la nit. Calamars i peix al forn per sopar.

 

Hem après, finalment, la lliçó i reconeixem els mestres que ens han precedit, abandonant la marrada de voler començar amb cada generació.

 

Dissabte, 28 de desembre

Dempeus a les vuit tocades. Una mica de mandra positiva. El carilló d’harmònics del somieig ala de mosca. Greu oratori a tres veus  d’Alessandro Scarlatti. Cafè concentrat, enrotllada la primera cigarreta, repartit el manà als pardals de pati. Continua l’anticicló, segons les previsions, però hi ha un alè frescal en la primera hora dissabtera. Els conreadors de fruita dolça han d’avançar les previsions del calendari tradicional per l’hivern tan càlid. L’any nou diuen que serà dels més calorosos que recorden els registres meteorològics. ¿Seran flamígeres les espases dels àngels exterminadors, arraulits expectants, esperant el senyal, per les secades de Calanda?

Toaleta a fons i afaitada versallesca de barbat impenitent, amb la discreta superstició de si s’acabaran escolant pel desguàs els virus resistents.

Revisant arxius, trobades peces aprofitables. Un cau de poemes era infiltrat en una llibreta oblidada. Salvables amb una envernissada. Brocanter de sorpreses derivades de les acumulacions caòtiques.

A l’estanc dels músics. Mirada la cava de cigars i licors mentre una senyora fa conversa amb la matriarca de la botiga. Sembla una instal·lació conceptual de les que abunden tant en el gat per llebre plàstic.

Al supermercat, comprada una garrafa d’aigua. Espera llarga a la cua de caixa única, on dues ancianes expliquen tots el que han endrapat en les festes. Una explica que li agraden molt les carxofes i que anit en va far una truita, afegint-hi alls tendres al farcit. La caixera, prou sènior, els hi dóna corda, i la cua es va allargant irremissiblement. Més d’un quart d’hora amb les operacions dubitatives de la parella arquetípica, comptant-hi una reculada per triar raïm, per finalment no quedar-se’l. En resum de comptes: un quart d’hora d’impàs sota els fluorescents insomnes –a fora, el sol lleganyós i alguna gassa de boirina difuminada.

Arròs blanc amb tomaca per dinar. Les notícies. Esllavissades muntanyenques sobre carreteres que porten a reclams turístics. Les expropiacions i ferides no vencen per sempre els dominis de la naturalesa. La paciència mou muntanyes.

La sesta d’economies energètiques. Feina del duet. Les allargassades ombres decadents d’un racó desmodat. L’ofici de fingir-se interessats en la cursileria presumptament romàntica. Temes caducadíssims reanimats en el segment precís. Arriben compromisos per al 2021. Els agafem sense pensar-hi massa. Qui sap on serem d’ací a dos anys. I la mà trèmula que repassa el llistat de les dates, ¿promet aguantar?

Bé físicament. Sala plena. Una altra roda de hàmster amb la disfressa enfundada. La carretera. El sopar a deshora. Un grapadet de bitllets a la butxaca per llogar-hi una més d’invisibilitat i mamíferes gramàtiques amb portes incògnites. Un entrepà desinfectat per la brasa, una cervesa de camioner. El cambrer, com un personatge dibuixat per Ibáñez, que ja ens ha fet de la família i s’obre a les sinceritats comentaristes, que ens fan sospitar que deu votar a l’extrema dreta. A la taula de tocant, tres xicotes del club de l’altra banda de l’asfalt riuen potser mig col·locades. Els marges de la nocturnitat, a dues passes del desesper o la depredació.

 

Durant tota la meva vida m’han robat idees, i això em complau molt. Jo no he tingut cap precaució. Per a què, si em sobren idees?

Salvador Dalí.

 

I també escrivim pels qui ja no ens podran llegir.

 

Les rectificacions encertades són les que sumen.

 

Es defensen afalagant sense coses molt inferiors a la seua endreçada mitjania.

 

Diumenge, 29 de desembre

Desperts a dos quarts de vuit, amb un eixam d’idees borinotejant per la testa. Les anoto amb llapis urgent en un tros de paper. Canviant el punt de vista, aixecant la mirada, de fet, sobre diversos aspectes professionals i personals. Passant l’espàtula per pressions i ansietats que s’adhereixen de les trampes ambientals. Atenent la brúixola dels nords alliberats on poder seguir fent el que m’agrada. Deixant d’aigualir els potencials i la capacitat de treball que encara batega prou bé. Créixer una mica més. Cercar els llocs i esperits on aprenc. Retallar les concessions que encorben la caminada.

Casolanes maniobres matineres. Grisor al tendal primer de la dominical amb marge de voleiada i compromís alimentari a la tarda. La tassa de cafè calent. Els pardals atesos, angeologies secundàries de l’amistat de l’instant. La perruca de Bach, triomfal de clavicordis solars que cap antimatèria no fagocita. Ullades a les heterodòxies creatives d’ahir i d’avui, que recullen gats abandonats en l’escalf relatiu de les seues precarietats. No es saben malvendre en les llotges de plàstic, cosins-germans de tribus allunyades. No cal tant, no cal tant per resguardar una reserva de joguines precioses que ens estalvien l’agra vomitada.

Llistes de l’any, de la dècada. Tot prou adulterat, com l’any, com la dècada. Escuderies que pressionen, que imposen. Jocs olímpics per als qui llegeixen poc i malament. Hi insisteixen, però no és això, no és això; no sé del cert què és, potser Anne Carson amb calcetins de falsa tenista, Osvaldo Lamborghini llescant el buit immanent, però segur que no és això, ni de bon tros, on va a parar, no fotem.

Migdia tranquil. Llegint abans de dinar: les lucideses de Piglia i altres asteroides de la galàxia argentina. Les notícies del món, amb les trampes conceptuals dels qui les redacten, per incapacitat, mandra, o cosa pitjor.

Sesta encalmada. Feina del duet. Cap a un llogarret entre el Montsià i el Maestrat interior. En forma l’heterònim que es fa l’orni i combrega estàndards masegats de revetlla. Un cafè, un refresc per a l’escenari, les carretejades dels pataquets, una quarantena de temes, un centenar d’ànimes balladores. En la tornada, mos casolà. Encara puc llegir una mica al llit. Perdent temps amb el que fa guanyar altre temps. La vida no és impune.

 

Carregats de supersticions es volen assenyats racionalistes.

 

El ressentiment és reaccionari. Cal confiar en l’higienisme de l’oblit.

 

Dilluns, 30 de desembre

Alçat a les set. El silenci foscant del racó que ens pertoca. Als cucs informatius, el premi Mallorca de narrativa per a l’amic Miquel Esteve, excel·lent notícia. Ha bastit una novel·la amb les il·luminacions de Rimbaud com a fil conductor. Fa uns dies vam quedar que havíem de reeditar les nostres converses pessoanes. Caldrà atendre també, en la voleiada de coloms bizantins, el poeta que a dinou anys ja ho havia cantat tot i va callar, per acabar lliurant-se a l’èpica dels tràfics tèrbols i el materialisme corsari. El de Móra la Nova s’aixeca ben d’hora per escriure, abans d’atendre el regiment de les seues terres. Currículums diferenciats dels segments més acadèmics van apareixent en el panorama nostrat, fent emergir les realitats d’un escenari on la plena professionalització de l’escriptor frega l’impossible.

El Vivaldi menys popular apareix a la gramola. Desdejuni lent, pensarós. Malgrat tot, tot va més o menys endavant i hi ha idees noves i projectes en l’horitzó a mitjà termini. No es pot demanar molt més enmig del vendaval sistèmic tan tòxic pel qual naveguem.

Treballant en un parell de carpetes obertes, en la matinal. Ullades a les actualitats en els recessos. Finalment ha esclatat el cas de l’escriptor Gabriel Matzneff, pedòfil confés i orgullós, protegit i pensionat per les elits de dreta i esquerra franceses.

La sortida a l’estanc, allargada en passejada pel parc. Moltes gavinetes parades en les baranes del canalet i en el medalló del llac central. Els ànecs, arraulits per redossos secundaris. Fa una fredor suportable. Poques ànimes al parc. Instal·lades unes atraccions de fira al pla de l’amfiteatre; Em sembla una mala idea. Toco amb els palmells l’om més vell del rengle de la zona nord. Si volgués abraçar-lo, no aconseguiria entrellaçar les mans. Però, me n’abstinc de cap abraçada als arbres des que s’ha posat una mica de moda. Prenc un te roig a la terrassa arredossada de la cafeteria. Cambrera simpàtica, d’estètica gòtica. Uns instants de pau. El cansament de la feina del cap de setmana ajuda a l’asserenada. Intento no pensar en res, però no ho aconsegueixo. L’airet atansa una fulla arquetípicament tardoral a la taula. Un pardal també espera si li dono res: li llenço les engrunes d’una galeta que acompanya la infusió. Passejo una mica més, amb passes lentes, acabant d’escatar el maquillatge del personatge que actua al duet. A vegades sortir dels papers costa. La visita matutina al parc m’ha tonificat.

Tornada a l’escriptori. Més manicures sobre materials. Fets uns apunts nous. Músiques variades per companyia. S’acaba l’any. Cap gana de fer un inventari exhaustiu, tot i que suposo que sortiria bastant arregladet en els pesos favorables de les balances, sobretot en el darrer trimestre. Tornem als anys vint en uns dies. Potser alguna llavor fosca dels altres anys vint, de segle passat, ha tret brot.

Migdia d’habitud. L’estona llegint, amb contrapunts d’endormiscada, deliciosa, on el passat no hi compta i el futur no molesta. Sopa i tall empanat per dinar. A les notícies, els moviments amb doble fons del govern de Madrid per aconseguir l’abstenció d’ERC. Al centralisme granític, amb la sotragada territorial li creixen els nans del circ de la ciutat-estat: fins en terres castellanes s’han adonat dels abandons, també en són víctimes del insaciable xuclador. La rebel·lió de les perifèries es dibuixa i els del mànec de la paella no volen cedir ni mig pam.

Migdiada abrigada. Treballant a la tarda revisant paquets de materials diversos. La vida prou solitària i lenta. Llegint a la nit. Un mos frugal per sopar. Demà arriba l’home dels nassos. Li darem un paracetamol i un cafè.

 

Viu en desacord amb els darrers presents. Sanitat mental. Però no n’hauria de fer exhibició despreocupada. La policia no dorm.

 

Els èpics no dubten. Potser no ho tenim prou en compte.

 

 

 

Campanya pels drets lingüístics