Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual

Plàncton. El Bloc de Josep Igual

botiga d'antic x blocDimarts, 31 de desembre de 2019

Musica renaixentista sobre el silenci del barri. La prosa del cafè, el realisme poètic. Atesos els pardals. Provant de domar cert neguit, potser encomanat de l’ambient. Llegint i escrivint en la matinal. Cruspides dues mandarines; menjo poca fruita perquè cal fer la preventiva del proto-diabètic. Desfet un possible malentès amb una amistat, a vegades la gent s’aixeca de mal humor. L’articonte de Quim Monzó d’avui. Gent diversa que remembra Unamuno. Hi ha tants Unamuno que cascú es tria el que li plau o li convé. El basc era ple d’idees britàniques dins la gàbia feudal castellana. L’actualitat política, fatigant. La rancior fins llença campanes de cop d’estat davant el pacte PSOE-UP. Els incompliments per la possible abstenció en la investidura d’ERC s’endevinen perfectament.  Tot i que no m’ho demana ningú amb pressió professional, finalment m’imposo un calendari de terminis per diversos treballs que vull rematar. Lectura a migdia, revisitant Amiel. Verdura i croquetes de pollastre per dinar –molt bé. Les notícies. La inesgotable crueltat dels humans. Migdiada llarga. Feina musical de cap d’any en una plaça il·lustre del Baix Camp, on encara es noten les traces de la burgesia il·lustrada. Un respecte de seda pels músics. Socialitzada amb desconeguts, de familiaritat arquetípica, però sense saber-ne res íntim dels sopadors i ballaires. Local que és un teatret antic ben tingut. Treballar és salut. Canvi d’almanac, diuen.

 

Dimecres, 1 de gener de 2020

Ja ingressats en els solars dels anacronismes, el canvi d’almanac ens afecta poc. No volem participar en cap joc olímpic.

 

Sense buscar-nos, els heterodoxos ens trobem, dissimulem i seguim la via erràtica. En el besllum blavenc d’una estació de pas un editor independent, que edita literatura epistolar, de viatges, periodisme literari i dietarismes. La pregunta que no faig és: com sobrevius?

 

La treballada naturalitat de la prosa d’ Scott Fitzgerald , el swing dels borbolls jazzístics que li acompanyaven els tractes amb la vida i les seues nocturnitats.

 

El primer dia és cada dia.

Manel Rodríguez Castelló

 

Cures de son i de silenci. Tot i no haver fet cap excés salvatge, no estava fi, potser un esborrany de dispèpsia. Dieta de limpidesa entenimentada. Sessions lectores, alguna nota a llapis.  Preparant mapetes per als projectes que vaig empenyent. Venturosa travessia revivificant. Subjectant un atac seriós d’hipocondria, aparellat amb un altre de misantropia. Relativisme estoic en les hores transparents. Medusa en l’aquari de les hores hipotenses.

 

Dijous, 2 de gener de 2020

Els claudàtors porosos. Les rudimentàries mecàniques reduïdes al redol rutinari. Capbussat en l’adobada de materials, amb terminis autoimposats per eixugar dispersions. Escriure, el pitjor negoci del món, com el descrivia Cristian Váquez en el digital “Letras libres”: les penúries de les compensacions econòmiques de les feinades. Internat en hores de quietud voladora, o de terra en la boca, de soterranis amb fantasmes i harmonies de cels alts i rutilants. La càpsula excèntrica de tota la vida, quan ens concentrem.

 

Hi ha llibres en els què les notes a peu de pàgina, o els comentaris gargotejats al marge per algun lector, són més interessants que no pas el text ens si. El món és un d’aquests llibres.

George Santayana

 

Divendres, 3 de gener

Les rutines com a patró rítmic. Disciplina que difereix les grapejades de l’actualitat (disciplina com a escapisme: el concepte). Cafè pensant en Gómez de la Serna i en Joan Perucho. Músiques antigues moderníssimes, novetats revellides. Empaquetant materials variats, cordill estricte. Fred, finestra enllà. La sèmola d’arròs. El gat de Perec. El verdós Hulk al capdamunt de la parada de la fira assentada al parc. Un hotel japonès barat, vuitanta cèntims la nit, si et deixes filmar i retransmetre les vint-i-quatre hores. Patata amb bledes i peixet. Un veterinari que adorm el periquito terminal. Els pobles molt vells d’una comarca desatesa. Records de parents que ja són núvols passatgers. Una caixa de llet i aigua mineral. Un crani ovoïdal amb ulls detarotats, com sorgit d’un planter pasolinià, en una cua botiguera. La vida fàcil, la difícil, en mòduls superposats. Confiances amigues que demanen parer sobre discursos poètics que van bastint. Més disciplina amb bombolla, que esquerda la crueltat d’un temps malalt. Clavegueres d’estat contra càrrecs electes. Els lents rostits de Piglia en el nocturn fred. Quan la tristor comença a embassar-se, el son acudeix a posar ordre.

 

No existeix una naturalitat no retòrica del llenguatge. Aquest és completament figuratiu.

Paul Ricoeur.

 

Dissabte, 4 de gener

He aconseguit fer una mica de peresa reparadora fins a les nou. Somnis amb difunts i desconeguts, en interaccions com arcaicament festívoles. Sessió llegint originals d’amics que em demanen opinió, i també posant pedretes i tiges noves en un jardinet que vaig traçant. L’absència de “Nuvolet”, el periquito que va caler adormir per un tumor. La seua companya, Paquita, no entén res, nosaltres tampoc. Comprades reserves a l’estanc, pels tres dies festius que venen, i aigua mineral al supermercat. Sol lleganyós, airet gebrador. Gentada arreu. El suposat sentit comú, la dubtosa saviesa popular, són guirigalls cada dia més descordats i agressius. Defujo les cremors polítiques amb la vida submarina de la lletra treballada, fins a l’hora de dinar. Músiques jazzístiques per companyia, amb la colla del pianista alemany Joachim Kuhn al capdavant. Arròs a l’oriental i tall de vedella per dinar. La investidura espanyola a les notícies. Espectacle penós, discursos tòxics, esclafar el diferent; els ulls oberts del franquisme. Al món, Trump buscant la seua guerra a l’Iran. Austràlia crema. Sesta calmosa. Feina del duet. En forma. De la soledat a la rebullida. Encara puc llegir una mica en la tornada. La vida contrastada.

 

L’organització del pessimisme és l’única consigna que ens impedeix defallir. Pierre Naville.

 

Diumenge, 5 de gener

Somnis amb vinga composicions plàstiques, gegantines, amb detalls com emprats de diferents èpoques de la història de l’art, per on transitava tranquil·lament. Ignoro d’on prové tot el material emprat en els entra-i-surts onírics.

Cantata de Bach, la seixanta-sis de la catalogació, per obrir els esperits. Seguint molt indirectament la llauna de la sessió d’investidura a Las Cortes. Llegits uns quants papers, contradictoris, sobre Galdós. Menyspreat fins a dir prou, ocultat pel franquisme com a vell republicà.

Amb la rebentada d’una canonada a l’Ampolla de fa uns dies, s’ha alçat al suspicàcia de que el “minitransvasament” d’aigua de l’Ebre a la Tarragona industrial potser no és tan “mini” com asseguraven. La Plataforma en Defensa de l’Ebre ja ha posat el crit al cel. El darrer gest decidit d’alguns alcaldes “de progrés” de la zona ha estat anar a Madrid i Barcelona a defensar els correbous. Les prioritats són les prioritats.

Posat en la carpeta que vaig polint. Llegint els originals d’ amics i coneguts. Solet més decidit en el firmament. En alguna ràfega informativa sobre la investidura a Madrid, la prova diàfana de que alguns no han fet cap transició. Per si faltava res, bisbes militants demanant pregàries contra el nou govern estatal i per la unitat d’Espanya. S’assemblen més als sacerdots del temple, que feren la denuncia de Jesús a les autoritats romanes, que als seus seguidors.

Els llimbs de tessel·les daurades, vívida gronxada amb un tel letàrgic,  de la sessió lectora d’abans de dinar. Sense el refugi llegidor, potser no es podria suportar el desert que tants dies ens toca travessar. Fideuada –sense allioli- per dinar. Les notícies: el parlamentarisme espanyol i les seus avaries autoritaristes, plasmades en la sessió d’investidura de Pedro Sánchez. Caldrà la segona tanda, on ja val la majoria simple, per poder formar govern i superar el bloqueig.

Feina alimentària en les vespertines. Arrossegant el titella per escenariets marginals –per variar. La roda de mecanismes, cert gest bondadós d’un ancià, ofeguen el desencís que carrego les darreres hores. Una olor de pomes en la humitat de la nit en el retorn. Idèntica a la de la casa de la padrina montsianenca, que corria pels mercats de carrer oferint el que les seues terres donaven. Un esperit proteic, que quan s’enfonsà caigué en un lacerant pou insondable.

 

No passa dia sense saber-nos anacrònics per a determinats propòsits (feliçment, podríem dir).

 

Saps que et decebran. I, al final, es confirma el pronòstic, i quedes decebut, perquè confiaves en que t’erraves.

 

Quan més possessius, més perdran.

 

És perillós de guanyar-se l’enemistat d’un estúpid, perquè els estúpids solen ser més nocius que no pas els malvats. Però, de més a més, resulta moralment molt incòmode: amb un estúpid per enemic sempre tenim la sensació d’estar fent el ridícul.

Joan Fuster (“Consells, proverbis i insolències”).

 

Orwell en 1984, Bradbury en Fahrenheit 451, Aldous Huxley en Un mundo feliz, entre otros, han narrado muchos futuros en los que el acto de leer ha sido prohibido y la lectura considerada una práctica subversiva. Es la condensación de la amenaza pura: una sociedad que liquida cualquier tipo de autonomía, ocupa todos los espacios e impide la privacidad.

Ricardo Piglia (“El último lector”).

 

Aquells que mantenen viva una tradició no són els que es conformen, sinó els que la transformen.

Robert Gerhard

 

Dilluns, 6 de gener

Dormida bona, reparadora. Un grapat de personatges sapastres, amenaçats per uns sicaris de màfia de l’est, en un tram de somni, on potser reia dels despropòsits, alhora que es teixia la grotesca trama amb decoracions i mobiliaris dels anys setanta. Un garbuix dinàmic, on els perseguits no processaven realitat, com notem en tants esperits que ens trobem en el camí –secció creativa i acadèmica, sobretot.

Cafè, llegint i escrivint, toaleta que hauria de ser un bany termal per recompondre l’ossada magolada i les gelatinoses coqueteries depressives, que amenacen amb una inoportuna abaixada de braços i neurona. Cap narcisisme ens fa trampes en la circumstància de l’espill.

Darrer episodi de la gira nadalenca alimentària. Hauran d’esperar la visita a la psicoanalista freudiana i les classes de portuguès amb la professora brasilera. Trinxant hores per poder-ne comprar-ne d’altres sense costures constrenyedores.

Llegint els originals d’amics que em demanen parer;  faig el servei el millor que sé. Bons materials. En distints llibres dels darrers anys, de versos i prosa, empren cites i em dediquen textos. És una sensació contradictòria. D’una banda, lectors que n’han tret substància; de l’altra, aquell apergaminat regust funerari dels suports paratextuals, que sempre veiem majoritàriament confiats a clàssics inapel·lables, o a contemporanis canònics, que ja fa anys o segles que dormen en l’oceana indiferència callada. Sempre és una sorpresa saber-se entre els models d’algú o altre. El fet també deu reblar quelcom sobre la fatalitat del pas dels anys i la processó llarga que portem a la carcanada.

Divertiment dialogat, a l’hora de l’Àngelus,  sobre escriptors argentins amb Carles Alós i Andreu Sevilla, per passar l’estona abans de dinar. Em sorprenc vindicant Roberto Arlt i Macedonio Fernández, recordant Juan José Saer. El planetari argentí és plural i ric i dóna joc comparatista. Per evitar l’ona expansiva borgiana, les següents generacions –Piglia, Viñas, Saer…- rellegiren Arlt per contrapuntar un cordó distant.

Rap en salsa per dinar i un tall de tortell. Feina del duet. Cansats i amb tecles pel refredat que no acaba de marxar. La carretera. El país, tan invertebrat i desgavellat. Resolem amb eficàcia. Repertori alternatiu, dins el gènere ballaire, per combatre l’avorriment. Gent amable. Una primera part en la què no em trobo massa fi, però no se’m nota, amb el pilot automàtic, amb corbatí de maraquista caribeny, vaig sirgant. La tornada, molta humitat. Mos casolà. Encara puc llegir una mica abans de lliurar-li l’esperit a Morfeu.

 

Caràcters instal·lats en un refugi infantilista. Com en les criatures, la seua crueltat arbitrària apareix ineluctablement.

 

Dimarts, 7 de gener

Tres somnis angoixants. De ser premonitoris, vaig dat. Metafòrics sobre assumptes pendents de resoldre? Tot i així, descansada suficient. Desdejuni zombi. L’actualitat mundial i estatal fan feredat. Trump ha agitat el vesper del Golf Pèrsic amb la fatxenderia de cowboy obtús que el caracteritza. A Espanya, el franquisme demana un cop d’estat o trànsfugues per evitar el govern PSOE-Podem. Els tribunals europeus esmenen la plana a la Junta Electoral i donen l’acta d’eurodiputats a Junqueres, Puigdemont i Comín. Grans complexitats al tauler, i tan poques talles grans per encarar-les. La caverna politico-mediàtica madrilenya no és homologable amb cap conservadorisme liberal dels que encara perduren enmig la tempestat dels populismes feixistots que darrerament s’encomanen tant.

L’alegria dels pardals amb les engrunes que els hi donem.  Peces per a guitarra barroca de Robert de Visée, interpretades per Yasunori Imamura. Endinsat en la càpsula textual la resta de matinal. Sessió feliçment absorbent. Vindrà l’Argamedon i ens agafarà enrotllant un cigarret, buscant un adjectiu, imaginant la dansada de fantasmes i angeologies en les rondalles que inventem o recreem.

Assabentat, de rebot, del traspàs d’un personatge peculiar amb qui vaig tenir tractes professionals fa molts anys, en aventures radiofòniques i de paper. Sempre em valorà i em demanava col·laboracions en els seus negociets. Ens vam conèixer en un cau o altre de les insalubres nocturnitats de fa vint anys o més. Érem en pols ben oposats, però estranyament vam trobar un vial per entendre’ns més o menys. Li havia perdut la pista. Crec que era endinsat darrerament en espiritualitats més o menys orientalistes. Que la terra li siga lleu.

El parèntesi benaurat de migdia amb el llibre a les mans. Rap amb salsa i gambes sobrades d’ahir per dinar. A les notícies, el resultat ajustat de la investidura de Pedro Sánchez, i la coalició de l’oposició amb gests d’alta rancior. L’espai veritablement centrista és possible a l’Espanya castellanista? A còpia d’incoherències es pot arribar a president a l’estat.

Sesta lleu. Novament amb l’adobada de materials a la tarda. La monotonia productiva. Macedònia, derivada de les festes, per berenar. Correus amables de lectors. Ja no es pot demanar molt més. Llegint  a la nit. Mos lleuger per sopar. Mirat l’espai tertulià de Graset: el cinisme d’un falcó socialista a escena. L’escepticisme és gran amb el no govern. Demanats uns llibres nous als màgic orientals. Potser arribaran demà. Intendències per acabar de passar la hivernada.

 

Coves el diamant del silenci.

El rierol remoreja als peus.

Reaprens els llatins essencials.

Qualladament acordat t’endevines

entre l’argilós llinatge prescindible.

 

Dringa la campaneta del monjo cec.

Mil•lenàries les marrades, antiga també

la passió, creada per creure enganyar la roda

i poder aturar el corrent implacable

amb l’ofert palmell nu.

 

I no recomane a ningú que es dedique a aquest ofici, que et deixa permanentment insatisfet.

Joan F. Mira

 

 

Campanya pels drets lingüístics